*****
((TAN DE BO que també tu haguessis reconegut en el dia d’avui allò que et donaria la pau! Però ara els teus ulls són incapaços de veure-ho! Vindran dies que els teus enemics construiran al teu voltant un mur de setge, t’encerclaran i t’atacaran per tots costats. Et rebatran per terra, a tu i els teus fills, i no hi deixaran pedra sobre pedra, perquè no has sabut reconèixer el moment en què Déu et visitava» (Lc 19.42-44). LGC 15.1
Des del cim de la muntanya de les Olive-res, Jesús contemplava Jerusalem. Bellesa i bonança formaven l’escena que es desplegava davant d’ell. Era la temporada de Pasqua, i de totes les terres havien vingut els fills de Jacob per reunir-s’hi i celebrar la gran festa nacional. Entre jardins, vinyes i vessants verds recoberts per tendes de peregrins, s’alçaven els turons amb les seves terrasses, els palaus majestuosos i els imponents baluards de la capital d’Israel. La filla de Sió semblava dir en el seu orgull: «Asseguda com una reina no veuré cap pena, perquè tan estimada era que creia estar segura de merèixer el favor del cel, com quan, temps enrera el joglar reial cantà: “Cim admirable, goig de tot el món, la muntanya de Sió, [...] la ciutat del rei dels reis”» (Sl 48.3). La vista abraçava la magnificència de les construccions del temple. Els raigs de la posta del sol il·luminaven el blanc de neu dels murs de marbre I feien resplendir la porta, la torre i el pinacle daurats. Allà s’hi alçava «la perfecció de la be-llesa», era l’orgull del poble jueu. Cap fill d’Israel podria admirar l’escena sense estremir-se d’alegria i admiració. Però per la ment de Jesús passaven altres pensaments. «Quan Jesús va arribar prop de Jerusalem i veié la ciutat, ar-rencà a plorar per ella» (Lc 19.41). Enmig del goig general que provocà la seva entrada tri-omfal, mentre les palmes onejaven, mentre els alegres hosanna despertaven els ressons dels turons i milers de veus el nomenaven rei, el Redemptor del món es veié col·lapsat per una sobtada i misteriosa pena. Ell, el Fill de Déu, el Promès d’Israel, el poder del qual havia con-querit la mort i despertat els captius de la tom-ba, plorà, no amb uns plors ordinaris, sinó amb una intensa i irrefrenable agonia. LGC 15.2
No plorà per ell, encara que sabia molt bé cap a on anava. Davant dels seus ulls, s’estenia Getsemaní, l’escena de l’agonia que l’esperava. També es veia la porta de les ovelles, per la qual les víctimes del sacrifici havien passat durant segles i que aviat s’obriria perquè ell entrés «com els anyells portats a matar” (Is 53.7). No molt lluny d’allà hi havia el Calvari, el lloc de la crucifixió. Sobre el camí que Jesús estava a punt de trepitjar cauria l’horror de la gran foscor mentre ell lliuraria la seva ànima en expiació pel pecat. Tot i això, no fou la contemplació d’aquestes escenes que projectà l’ombra sobre ell en aquesta hora d’alegria ni tampoc era el presagi de la pròpia angoixa sobrehumana el que ennuvolava el seu es-perit altruista. Plorà pel destí de centenars d’homes i dones de Jerusalem condemnats, per la ceguesa i impenitència d’aquells a qui s’havia adreçat per beneir i salvar. LGC 15.3
La història de més de mil d’anys de favor especial i de cura de Déu pels escollits va pas-sar per davant dels ulls de Jesús. Era allà, al mont Morià, on el fill de la promesa, com víc-tima propiciatòria, havia estat portat a l’altar com emblema del sacrifici del Fill de Déu. Allà, l’aliança de benedicció, la gloriosa pro-mesa messiànica, s’havia confirmat al pare dels fidels (Gn 22.9, 16-18). Allà era on les flames del sacrifici, en alçar-se fins al cel des de l’era d’Ornan, havien desviat l’espasa de l’àngel exterminador (1 Cr 21.27), símbol dig-ne del sacrifici de Crist i de la seva mediació pels culpables. Jerusalem havia estat honora-da per Déu sobre tota la terra. El Senyor ha-via «escollit Sió”, l’havia «volguda per fer-hi estada» (Sl 132.13). En aquell indret, durant segles, els profetes sants havien pronunciat els seus missatges d’advertència. Els sacerdots havien gronxat els seus encensers, i el núvol d’encens amb les oracions dels fidels havia ascendit cap a Déu. Allà, cada dia, s’oferia la sang del anyells sacrificats que anunciaven l’Anyell de Déu que havia de venir. Aquí ma-teix fou on Déu havia revelat la seva presèn-cia en el núvol de glòria sobre el tron de la misericòrdia. Allà restava la base d’aquesta mística escala que connectava el cel amb la terra (Gn 28.12; Jn 1.51), l’escala per la qual els àngels de Déu ascendien i descendien i que mostrava al món el camí que condueix al lloc més sagrat. Si Israel s’hagués mantingut com una nació fidel al Cel, Jerusalem hauria estat per sempre més l’escollida de Déu (Jr 17.21-25). Però la història d’aquest poble tan afavorit no estava formada sinó per les seves apostasies i rebel·lions. S’havia resistit a la gràcia del Cel, havia abusat dels seus privilegis i havien menyspreat les oportunitats que els havien presentat. LGC 16.1
Tot i que Israel «feia befa dels missatgers de Déu, menyspreaven la Paraula de Déu i es burlaven dels seus profetes» (2 Cr 36.16), el Senyor se’ls continuà manifestant com «El Senyor! Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor» (Ex 34.6). I per molt que el rebutgessin, la seva misericòrdia conti-nuà mostrant-se en les seves súpliques. Amb més amor que el que un pare pot donar al seu fill, Déu «els advertia sense parar per mitjà del seus missatgers, perquè no volia fer desapa-rèixer el seu poble i el santuari on residia” (2Cr 36.15). I quan veié que ni les amonesta-cions ni les reprensions ni les súpliques havien funcionat, els envià el millor do del cel; millor dit, els donà el cel en aquest do. LGC 16.2
El Fill de Déu fou enviat per exhortar la ciutat impenitent. Fou Crist qui havia tret Israel d’Egipte com un cep arrencat (Sl 80.8). La seva pròpia mà apartà els gentils de davant d’ella. L’havia plantat en «un lloc molt fèrtil”, n’havia tingut molta cura i envià els seus servents perquè la cultivessin. «Què més podia fer, que no li hagi fet?», exclamà (Is 5.1-4). Tot i que s’havia preocupat per recollir bon raïm, només donà raïm agre; i el Senyor compassiu, mogut pel seu anhel d’obtenir fruits, anà a la vinya per alliberar-la, si era possible, de la destrucció. La cultivà, la podà i tingué cura d’ella. Els seus esforços foren incansables per salvar aquell cep que ell mateix havia plantat. LGC 16.3
Durant tres anys el Senyor de la llum i de la glòria continuà anant i venint al seu poble. «Va passar fent el bé i guarint tots els oprimits pel diable”, curant als contorbats pel dolor, posant els captius en llibertat, donant la vista als cecs, fent que els coixos caminessin i els sords hi sentissin, netejant els leprosos, ressus-citant els morts i predicant l’evangeli entre els pobres (Ac 10.38; Lc 4.18; Mt 11.5). Sense cap distinció, dirigia la seva crida de gràcia a totes les classes socials: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar” (Mt 11.28). LGC 16.4
Tot i rebre com a recompensa el mal pel bé i l’odi a canvi del seu amor (Sl 109.5), pros-seguí amb fermesa la seva missió de pau i misericòrdia. Mai no rebutjà cap dels qui se li acostaren a la recerca de la seva gràcia. Va-gant i sense casa, patint cada dia oprobis i penúries, només visqué per ajudar els pobres, alleugerar els angoixats i persuadir tots per tal que acceptessin el do de la vida. Les ones de la misericòrdia divina eren rebutjades per aquells cors endurits i refractaris, però aquests tornaven més tard suplicant, impulsats per un amor inexplicable. No obstant això, Israel s’allunyà d’ell, apartant-se així del seu millor Amic, el seu únic Salvador. El seu amor fou menyspreat, rebutjats els seus consells i ridi-culitzades les seves amables amonestacions. LGC 17.1
L’hora d’esperança i de perdó va transcórrer molt de pressa. La copa de la ira de Déu era gairebé plena. El núvol que s’havia format durant tant de temps d’apostasia i revolta, ara es veia de color negre i carregat de malediccions, a punt d’esclatar sobre els culpables, i l’únic que els podia salvar del seu destí imminent havia estat menyspreat, escarnit i rebutjat i era a punt de ser crucificat. Quan Crist pengés a la creu del Calvari, Israel hauria deixat enrere el dia de nació afavorida per les benediccions de Déu. La pèrdua d’una sola ànima es considera una calamitat infinitament més gran que la de tots els guanys i tresors del món, però mentre Jesús mirava fixament Jerusalem, veia també la destrucció de tota una ciutat, de tot un poble. Una ciutat, un poble, que havia estat escollit per Déu com el seu tresor especial. LGC 17.2
Els profetes havien plorat l’apostasia d’Israel i lamentat les terribles desolacions amb què foren castigats els seus pecats. Jeremies desitjava que els seus ulls es convertissin en una font de llàgrimes per plorar dia i nit pels morts de la filla del seu poble i pel ramat del Senyor que s’emportaren en captivitat (Jr 9.1; 13.17). Quina angoixa patiria aleshores Aquell que amb la seva mirada profètica abastava no només uns pocs anys, sinó molts segles! Veia com l’àngel exterminador brandava l’espasa sobre la ciutat que durant tant de temps havia estat la casa del Senyor. Des del cim de la muntanya de les Oliveres, el mateix lloc que Titus i els seus soldats ocuparien més tard, mirà a través de la vall els patis i pòrtics sagrats, i amb els ulls negats per les llàgrimes veié, amb una terrible perspectiva, els murs envoltats pels exèrcits estrangers. Escoltà el soroll de les legions que marxaven en so de guerra i els crits dels infants que suplicaven pa a la ciutat assetjada. Veié l’hermós temple sant, i els palaus i les torres devorats per les flames que els convertien en ruïnes flame-jants. LGC 17.3
Viatjant a través dels segles amb la mira-da, veié el poble del conveni escampat per tota la terra, «com nàufrags en una platja de-serta.” En la retribució temporal que era a punt de caure sobre els seus fills veié el primer glop de la copa de la ira que aquell poble hauria de beure fins a les escorrialles en el judici final. La compassió divina i el sublim amor de Crist trobaren la seva expressió en aquestes llòbregues paraules: «Jerusalem, Je-rusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aple-ga els seus pollets sota les ales, però no heu volgut!” Oh! Si tu, nació afavorida entre totes, haguessis conegut el temps de la teva visitació i el que té a veure amb la teva pau! He retin-gut l’àngel de la justícia i t’he cridat perquè et penedeixis, però tot ha estat en va. No només has rebutjat els teus servents, delegats i profe-tes sinó també el Sant d’Israel, el teu Redemp-tor. Si la destrucció s’apodera de tu, només tu ets la culpable. «Però vosaltres no voleu venir a mi per tenir vida» (Mt 23.37; Jn 5.40). LGC 17.4
Crist veié en Jerusalem un símbol del món endurit en la incredulitat i la revolta que s’afanyava per trobar-se amb els criteris retribuïdors de Déu. Els gemecs d’una raça caigu-da oprimien la seva ànima i causaren aques-tes expressions de dolor. També veié els profunds senyals del pecat marcats per la mi-sèria humana amb llàgrimes i sang; el seu tendre cor es va commoure de compassió in-finita per les víctimes dels patiments i aflicci-ons de la terra i desitjà salvar-los tots. Però ni tan sols la seva mà podia acabar amb el dolor humà que el pecat originà; pocs buscarien l’única font de salut. Estava disposat a vessar la seva ànima fins a la mort, i posar així la salvació a l’abast de tothom, però molt pocs acudirien a ell per obtenir la vida eterna. LGC 18.1
Mireu com plora el Rei del cel! Observeu el Fill del Déu infinit amb l’esperit torbat i esmorteït sota l’angoixa! Els cels s’ompliren de perplexitat davant d’aquesta escena que ens revela la culpabilitat enorme del pecat i la complexa tasca, fins i tot pel poder infinit, per salvar el pecador de les conseqüències de transgredir la llei de Déu. Jesús, mirant la dar-rera generació, veié el món envoltat en un engany similar a aquell que causà la destruc-ció de Jerusalem. El gran pecat dels jueus fou rebutjar Crist; el gran pecat del món cristià seria rebutjar la llei de Déu, que és el fona-ment del seu govern al cel i a la terra. Els preceptes del Senyor serien menyspreats i anul·lats. Milions d’ànimes subjectes al pecat, esclaves de Satanàs, condemnades a patir la segona mort, rebutjarien escoltar les paraules de la veritat en el dia de la seva visitació. Ter-rible ceguesa, estranya follia! LGC 18.2
Dos dies abans de Pasqua, quan Crist s’havia acomiadat per última vegada del tem-ple, després de denunciar públicament la hi-pocresia dels prínceps d’Israel, s’encaminà de nou, juntament amb els seus deixebles, a la muntanya de les Oliveres i s’assegué amb ells sobre un petit vessant cobert per una catifa de gespa verda que dominava la vista de la ciu-tat. Una vegada més n’observà els murs, les torres i els palaus. Una vegada més mirà el temple, que amb la seva desbordant brillantor, semblava una diadema de bellesa que coronava la muntanya sagrada. LGC 18.3
Mil anys abans, el salmista havia magnificat la bondat de Déu per Israel perquè havia escollit aquell temple com la seva casa: «Té a Jerusalem la residència, ha posat a Sió el seu casal.» «Va escollir la tribu de Judà, la muntanya de Sió, que ell tant estima; hi construí el seu temple, etern com el cel, etern com la terra i els seus fonaments” (Sl 76.3; 78.68,69). El primer temple fou construït durant el període més pròsper de la història d’Israel. El rei David construí grans magatzems per contenir els tresors destinats a aquest propòsit, i els plans per aquesta construcció foren realitzats per inspiració divina (1Cr 28.12,19). Salomó, el més savi dels monarques d’Israel, va acabar l’obra. Aquest era el temple més magnífic que el món havia contemplat, però el Senyor, re-ferint-se al segon temple, declarà per mitjà del profeta Ageu: «Així aquest temple serà més esplendorós que el primer.” «Faré tremolar totes les nacions. Aquí afluirà el bo i millor de cadascuna, i ompliré d’esplendor aquest tem-ple. Us ho dic jo, el Senyor de l’univers” (Ag 2.9, 7). LGC 18.4
Després de la seva destrucció per part de Nabucodonosor, el temple fou reconstruït cinc segles abans del naixement de Jesucrist per un poble que després d’una llarga vida en captivitat havia tornat a un país devastat i gairebé desert. Entre ells hi havia alguns homes ja vells que havien presenciat la glòria del temple de Salomó i que en veure que era molt inferior a l’altre ploraren veient com posaven els fonaments del nou edifici. El sentiment que dominava el poble ens ha estat descrit fidelment pel profeta: «Qui queda entre vosaltres que hagi vist aquest temple en la seva antiga esplendor? I ara, com el veieu? Si es compara amb l’altre, no sembla un no res?» (Ag 2.3; Esd 3.12). Aleshores es prometé que la glòria d’aquest últim temple hauria de ser major que la del primer. LGC 18.5
Malgrat tot, el segon temple no igualà ni de bon tros la magnificència del primer, ni fou santificat pels senyals visibles de la presència divina que pertanyien al primer temple. No hi hagué cap manifestació de poder sobrenatu-ral per realçar la seva dedicació. Cap núvol de glòria cobrí el nou santuari que s’acabava d’erigir; no hi hagué foc que descendís del cel per consumir el sacrifici sobre l’altar. Entre els querubins, en el lloc santíssim, ja no s’hi tro-bava la manifestació divina i tampoc eren allà l’arca del testimoni, ni el propiciatori, ni les taules de la llei. Cap veu del cel que revelés la voluntat del Senyor no respongué les preguntes del sacerdot. LGC 19.1
Durant segles els jueus s’havien esforçat per provar com i on s’havia complert la pro-mesa que Déu havia donat per mitjà d’Ageu. Però l’orgull i la incredulitat havien encegat la seva ment de tal manera que no comprenien el vertader significat de les paraules del profe-ta. El segon temple no fou honorat amb el núvol de la glòria de Déu, però sí que fou honorat amb la presència d’Un que era habi-tat corporalment per la plenitud de la Divini-tat, que era el mateix Déu manifestat en la carn: el «Desitjat de totes les nacions” havia vingut al seu temple quan l’Home de Natzaret ensenyà i curà en els atris del temple. En la presència de Crist, i només en aquesta, el segon temple superà en glòria al primer. Però Israel retingué poc temps l’anunciat do del cel. I amb l’humil Mestre que sortí aquell dia per la porta daurada, la glòria havia abandonat el temple per sempre. Així es compliren les paraules del Senyor: «Doncs bé, el vostre temple és abandonat i queda desert» (Mt 23.38). LGC 19.2
Els deixebles s’havien quedat perplexos i fins i tot atemorits en escoltar les prediccions de Crist sobre la destrucció del temple i desit-javen entendre d’una manera més completa el significat de les seves paraules. Durant més de quaranta anys s’havien prodigat la riquesa, el treball i l’art arquitectònic per enaltir els esplendors i la grandesa d’aquell temple. Herodes el Gran i fins i tot el mateix emperador del món havien contribuït amb els tresors dels jueus i amb les riqueses romanes, a engrandir la magnificència del bell edifici. Per aquest propòsit s’havien portat des de Roma uns blocs enormes de marbre blanc d’una mida fabulosa que formaven part d’aquesta estructura, i amb els quals els deixebles cridaren l’atenció del Mestre, dient-li: «Mira quines pedres i quines construccions!» (Mc 13.1). A aquestes paraules, Jesús respongué amb solemnitat i grandesa: «Veieu tot això? Us asseguro que no en quedarà pedra sobre pedra: tot serà enderrocat» (Mt 24.2). LGC 19.3
Els deixebles cregueren que la destrucció de Jerusalem coincidiria amb els successos de la vinguda personal de Crist revestit de glòria temporal per ocupar el tron d’un imperi uni-versal, per castigar els jueus impenitents i alli-berar la nació del jou romà. Crist els havia anunciat que tornaria. Per això, quan els judi-cis sobre Jerusalem foren esmentats, les seves ments es recordaren d’aquella vinguda; i mentre es reunien amb el Senyor a la munta-nya de les Oliveres, preguntaren: «Digueu-nos quan passarà això i quin serà el senyal de la seva vinguda i de la fi del món” (Mt 24.3). LGC 19.4
El futur va ser velat misericordiosament als deixebles. Si en aquell moment haguessin comprès aquells dos esdeveniments futurs, els patiments del Redemptor i la seva mort, i la destrucció de la ciutat i el temple, els deixebles s’haurien estremit per l’horror. Crist els presentà un esbós dels esdeveniments pro-minents que es donarien abans de la consu-mació dels temps. Aleshores les seves parau-les no es van entendre del tot, però el seu significat s’aclariria a mesura que el seu poble necessités la instrucció continguda en aques-tes paraules. La profecia del Senyor tenia un doble significat: quan anunciava la ruïna de Jerusalem també presagiava els horrors del gran dia final. LGC 19.5
Jesús declarà als deixebles els càstigs que caurien sobre l’Israel apòstata i especialment els que hauria de patir per haver rebutjat i crucificat el Messies. Es produirien senyals inequívocs, precursors del terrible desenllaç. L’hora temuda arribaria amb promptitud i bruscament. I el Salvador advertí al seus fi-dels: «Així, doncs, quan veureu instal·lada al lloc sant l’abominació devastadora de què parla el profeta Daniel -que el lector ho com-prengui!-, llavors els qui es troben a Judea, que fugin a les muntanyes” (Mt 24.15-16; Lc 21.20-21). Tan bon punt l’exèrcit Romà cla-vés els estendards idòlatres a la terra santa, que s’expandia diversos estadis més enllà dels murs, els creients de Crist haurien de fugir per trobar refugi. Quan es veiés el senyal d’adver-tència, aquells que havien d’escapar haurien de fer-ho amb promptitud. Per tota Judea, com també a la mateixa ciutat de Jerusalem, el senyal de la fugida havia d’aprofitar-se al moment. Aquells que per casualitat es troba-ven en el teulat de casa seva no hi havien d’entrar ni per emportar-se els tresors més valuosos. Els qui treballaven al camp o a les vinyes no havien de perdre temps per tornar a cercar les túniques que s’havien tret per aguantar millor la calor i la feina del dia. Tots havien de fugir sinó volien veure’s submergits en la ruïna total. LGC 20.1
Durant el regnat d’Herodes, la ciutat de Jerusalem no només s’havia embellit enorme-ment, sinó que també s’havia enfortit. S’erigi-ren torres, murs i fortaleses que, units a la avantatjada situació geogràfica del lloc, la fe-ien aparentment inexpugnable. Si en aquells dies algú hagués pronosticat públicament la seva destrucció, se l’hauria considerat com a Noè en el seu temps, un insensat alarmist Però Crist havia dit: «El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran» (Mt 24.35). La ira del Senyor s’havia declarat con-tra Jerusalem a causa dels seus pecats i la seva obstinada incredulitat va fer inevitable el seu destí. LGC 20.2
El Senyor havia declarat per mitjà del profeta Miquees: «Escolteu, doncs, això, go-vernants del poble de Jacob, prohoms de la casa d’Israel, vosaltres que abomineu el dret i torceu tot el que és recte, que engrandiu Sió a còpia de sang i Jerusalem al preu d’injustícies! Els qui governen es deixen subornar, els sa-cerdots fan pagar els seus oracles, i els profe-tes vaticinen per diners; i encara gosen recol-zar-se en el Senyor tot dient: No és cert que el Senyor és enmig nostre i no ens caurà al da-munt cap desgràcia?» (Mi 3.9-11). LGC 20.3
Aquestes paraules descrivien fidelment els habitants corruptes de Jerusalem i la creença que es consideraven justos. Mentre que pretenien ser uns grans observadors de la llei de Déu, també transgredien tots els seus prin-cipis. Odiaven Crist perquè la seva puresa i santedat ressaltaven la seva injustícia i l’acusaven de ser la causa de tots els problemes que havien tingut com a conseqüència dels seus pecats. Malgrat saber que ell estava lliure de pecats, havien declarat que la seva mort era necessària per a la seguretat de la nació. «Si el deixem continuar», digueren els caps dels jueus «tothom creurà en ell, vindran els romans i destruiran el nostre lloc sant i el nostre poble” (Jn 11.48). Si crucifiquessin Crist, pensaven ells, podrien tornar a ser un poble fort i unit. Així meditaren i convingueren amb el gran sacerdot que era millor que morís un sol home que no pas es perdés tota una nació. LGC 20.4
Així fou com els caps dels jueus havien edificat «Sió a còpia de sang i Jerusalem al preu d’injustícies!» (Mi 3.10). I quan sentenci-aven a mort el seu Salvador perquè no va to-lerar els seus pecats, s’atribuïen tanta justícia que es consideraven el poble afavorit de Déu i esperaven que el Senyor vingués a alliberar-los dels seus enemics. «Justament per culpa vostra» prosseguí el profeta, «Sió serà un camp llaurat, Jerusalem, un munt de ruïnes, i la muntanya del temple, un recinte cobert de matolls!» (Mi 3.12). LGC 20.5
Déu retardà els seus judicis sobre la ciutat i la nació durant gairebé quaranta anys des-prés que Jesús pronostiqués el destí funest de Jerusalem. La paciència que Déu tingué amb aquells que s’oposaren al seu evangeli i assas-sinaren el seu Fill fou admirable. La paràbola de la figuera estèril representa el tracte bon-dadós de Déu amb el poble jueu. Es va donar l’ordre, «Talla-la. Per què ha d’ocupar la terra inútilment?” (Lc 13.7) però la divina miseri-còrdia la preservà durant un temps. Encara hi havia molts jueus que ignoraven el caràcter i l’obra de Crist. I els nens no havien gaudit de les oportunitats ni vist la llum que els seus pares rebutjaren. Per mitjà de la predicació dels apòstols i dels seus companys Déu faria brillar la llum sobre ells perquè poguessin veure com s’havia acomplert la profecia, no només en el naixement i vida de Jesús sinó també en la seva mort i resurrecció. Els fills no eren condemnats pels pecats dels seus pa-res, però quan conegueren plenament la llum que es donà a aquests rebutjaren la llum addicional que se’ls va concedir; llavors es feren còmplices de les culpes dels seus pares i ompliren la mesura de la seva iniquitat. LGC 21.1
La longanimitat de Déu vers Jerusalem no feu sinó confirmar als jueus la seva obsti-nada impenitència. Per l’odi i crueltat vers els deixebles de Jesús rebutjaren l’últim oferi-ment de misericòrdia. Aleshores Déu els retirà la seva protecció i el poder de contenció sobre Satanàs i els seus àngels, i la nació caigué sota el domini del cap que ells escolliren. Els seus fills havien menyspreat la gràcia de Crist, que els hauria capacitat per subjugar els impulsos malvats, però ara eren aquests els qui s’havien convertit en els dominadors. Satanàs despertà les passions més ferotges i de-gradades de les seves ànimes. Els homes ja no raonaven, completament dominats pels im-pulsos i la ira cega. En la crueltat es tornaren satànics. Tant en la família com en la nació, en les classes baixes com en les més altes regnava la sospita, l’enveja, l’odi, el conflicte, la revolta i l’assassinat. Enlloc hi havia cap mena de seguretat. Els amics i els parents es traïen els uns als altres. Els pares mataven els seus fills i aquests els seus pares. Els governants del poble no tenien poder per governar-se ells mateixos: les passions més incontrolades els convertiren en tirans. Els jueus havien acceptat falsos testimonis per condemnar el Fill innocent de Déu, i ara aquestes acusacions falses omplien les seves vides amb inseguretat. Amb els seus actes havien proclamat durant molt de temps: «Abandoneu el camí dret, desvieu-vos de la bona ruta i traieu-nos del davant el Déu sant d’Israel» (Is 30.11). I els seus desigs s’acompliren. El temor de Déu no els afligí més. Satanàs estava al capdavant de la nació, i les autoritats civils i religioses més im-portants eren sota el seu domini. LGC 21.2
Els caps dels grups oposats a vegades s’unien per robar i torturar les seves desgraciades víctimes, i altres vegades aquests mateixos grups lluitaven els uns contra els altres i es mataven sense misericòrdia; ni la santedat del temple podia refrenar la seva ferocitat. Els adoradors eren abatuts davant dels altars i el santuari fou embrutit amb els cossos de la matança. No obstant això, en la seva nècia i abominable presumpció, els instigadors de l’obra infernal declararen públicament que no tenien por que es destruís Jerusalem, ja que aquesta era la ciutat de Déu, i per establir el seu poder satànic, subornaven falsos profetes perquè proclamessin que el poble havia d’es-perar la salvació de Déu, encara que el temple estava assetjat per les legions romanes. Fins al final, les multituds cregueren fermament que el Totpoderós intervindria per derrotar els seus enemics. Però Israel havia menyspreat la protecció divina i ara no tenia cap defensa. LGC 21.3
Pobra Jerusalem! Esquinçada per les dis-còrdies internes: la sang dels seus fills, vessada per les seves mans, tenyia els seus carrers de carmesí, mentre els exèrcits enemics enderrocaven les fortaleses i acabaven amb la vida dels soldats! Totes les prediccions que Jesús va fer sobre la destrucció de Jerusalem es compliren al peu de la lletra. Els jueus experimentaren la veritat de les seves paraules d’advertència: «Tal com mesureu sereu mesurats» (Mt 7.2). LGC 22.1
Aparegueren molts senyals i meravelles com a prediccions del desastre i la perdició. Durant la nit una llum estranya brillava sobre el temple i l’altar. Als núvols, a la posta del sol, s’hi veien com carros i soldats que es reunien per a la lluita. Els sacerdots que treballaven de nit al santuari estaven atemorits pels sons misteriosos que percebien; la terra tremolava i se sentien veus que cridaven: «Sortim d’aquí!». La gran porta d’orient, que era tan pesada que només es podria tancar mitjançant una dotzena d’homes, i que estava assegurada amb grans barres de ferro que s’enfonsaven en el paviment de roques sòlides, s’obrí a mitja nit d’una manera misteriosa. 1Milman, The History o f the Jews, llibre 13. LGC 22.2
Durant set anys un home recorregué contínuament els carrers de Jerusalem avi-sant de les calamitats que caurien sobre la ciutat. Tant de dia com de nit entonava el frenètic cant fúnebre: «Veu d’orient, veu d’occident, veu dels quatre vents, veu contra Jerusalem i contra el temple, veu contra el marit i la muller, veu contra tot el poble».2Ibíd.,llibre 13. Aquest estrany personatge fou empresonat i fuetejat sense proferir ni una sola queixa. A l’insult i a les burles només respongué amb aquestes paraules: «Pobra Jerusalem! Pobres, pobres els seus habitants!». El seu crit d’advertència no finalitzà fins que morí en el ma-teix lloc on havia fet aquesta predicció. LGC 22.3
Ni un sol cristià morí en la destrucció de Jerusalem. Crist havia advertit els seus deixe-bles i tots aquells que cregueren en les seves paraules esperaren el senyal promès. «Quan veureu que les legions encerclen Jerusalem», digué Jesús, «llavors, els qui es trobin a Judea, que fugin a les muntanyes; els qui siguin dintre de la ciutat, que l’abandonin” (Lc 21.20, 21). Quan sota les ordres de Cèstius els soldats romans ja tenien encerclada la ciutat i tot semblava propici per atacar, abandonaren de sobte aquell lloc. El poble assetjat, veient que no resistiria amb èxit, estava a punt de rendir-se quan el general romà ordenà retirar les seves forces sense cap mena de raó aparent. Però la previsora misericòrdia de Déu havia disposat els esdeveniments pel bé del seu poble. El senyal promès ja havia estat donat als cristians, i en aquell moment se’ls oferia una oportunitat que havien d’aprofitar per fugir, conforme a l’advertència donada pel Senyor. Els fets es van donar d’una manera que ni els jueus ni els romans haguessin pogut evitar la fugida dels cristians. En retirar-se Cèstius, els jueus sortiren de Jerusalem per perseguir-lo i quan ambdues forces es trobaren en aquesta situació, els cristians tingueren l’oportunitat d’escapar-se de la ciutat. En aquesta època, en el país tampoc hi havia enemics que poguessin obs-truir-los el pas, i els jueus havien anat a Jeru-salem a celebrar la festa dels tabernacles, i així fou com els cristians d’arreu del país pogueren escapar sense dificultat. Sense tar-dança, fugiren cap al seu refugi, la ciutat de Pella, en la terra de Perea, més enllà del Jordà. LGC 22.4
Les forces judaiques que perseguien Cèstius i el seu exèrcit, caigueren sobre la seva reraguarda amb tanta fúria que amena-çaven amb destruir-la completament. Fou amb grans dificultats que els romans aconse-guiren finalitzar la seva retirada. Els jueus no tingueren gairebé cap baixa i amb els botins que obtingueren tornaren triomfants cap a Jerusalem. Però aquest èxit aparent només els portà mals, ja que despertà en les seves persones un esperit de resistència contra els romans que no va atreure més que mals in-calculables a la ciutat condemnada. LGC 23.1
Quan Titus recuperà el territori, les cala-mitats que caigueren sobre Jerusalem foren horribles. La ciutat fou assetjada per Pasqua, quan milions de jueus es trobaven reunits dins els seus murs. Les provisions que, si s’haguessin preservat amb cura podrien haver proveït tot el poble durant anys, havien estat destruïdes a conseqüència de la rivalitat i de les represàlies dels grups en lluita, i ara es podien observar tots els horrors provocats per la fam. Una mesura de blat es venia per un talent. Tan terrible era el dolor provocat per la fam que els homes rossegaven el cuir dels seus cinturons i sandàlies i la coberta dels seus escuts. Molta gent sortia de nit per anar a buscar plantes silvestres que creixien fora dels murs de la ciutat; alguns d’ells eren capturats i morts després de patir cruels tortures i sovint, els qui aconseguien escapar veien com se’ls prenia tot allò que havien aconseguit. Aquells que estaven en el poder infligien les tortures més inhumanes als necessitats per tal que lliuressin les últimes restes de les provisions que guardaven en els amagatalls. I aquestes crueltats eren perpetrades moltes vegades per homes que estaven ben alimentats però que només desitjaven aplegar provisions per al futur. LGC 23.2
Milers moriren a causa de la fam i la pes-ta. Semblava com si l’amor natural hagués estat destruït. Els marits robaven a les seves mullers i aquestes als seus marits. Es podia veure com els fills treien el menjar de la boca dels pares ancians. I la pregunta del profeta: «Pot oblidar-se una mare del seu infantó?» rebé la següent resposta dins dels murs de la ciutat condemnada: «Mans de mares amoro-ses couen els seus propis fills: és el seu darrer aliment mentre la ciutat s’esvaneix» (Is 49.15; Lm 4.10). Una vegada més es complí la profecia pronunciada catorze segles abans: «Igualment farà la dona més refinada i deli-cada entre els teus: la que, de tan delicada, ni gosava posar a terra la punta del seu peu, mirarà de mal ull el seu propi marit, el seu fill i la seva filla, i fins i tot el nadó que acaba de donar a llum i els infants que ha tingut. Com que no hi haurà res, se’ls menjarà d’amagat, durant el setge i enmig de la misèria a què l’enemic reduirà les teves ciutats” (Dt 28.56,57). LGC 23.3
Els caps romans procuraren atemorir els jueus perquè es rendissin. Aquells presoners que es resistien quan els empresonaven, eren fuetejats, torturats i crucificats davant dels murs de la ciutat. Cada dia ‘executaven centenars d’aquesta manera, i aquesta terrible pràctica es portà a terme per tota la vall de Josafat i del Calvari fins que s’alçaren tantes creus que no hi hagué gairebé espai per passar entre elles. Així fou castigada aquella temerària imprecació que llançà el poble en el tribunal de Pilat: «Que la seva sang caigui sobre nosaltres i els nostres fills!» (Mt 27.25). LGC 23.4
Titus hauria acabat de bona gana amb aquesta terrible escena i així estalviaria a Je-rusalem la plena mesura de la seva sort fu-nesta. S’omplí d’horror quan veié els cossos morts escampats per les valls. En un estat d’obstinació, observava des del cim de la muntanya de les Oliveres la magnificència del temple, i ordenà que no se’n toqués ni una sola de les seves pedres. Abans d’intentar apoderar-se d’aquesta fortalesa, dirigí una crida seriosa als caps jueus perquè no l’obliguessin a profanar amb sang el lloc sa-grat. Si volien sortir a lluitar a qualsevol altre lloc, cap romà violaria la santedat del temple. El mateix Flavi Josep, en un discurs eloqüent, els suplicà que es lliuressin per salvar-se ells mateixos i també la seva ciutat i el seu lloc d’adoració. Però a aquestes paraules respongueren amb greus malediccions i llan-çaren dards al seu últim mediador humà, mentre aquest els suplicava. Els jueus havien rebutjat les súpliques del Fill de Déu, i ara qualsevol altra instància o amonestació no podia tenir altre resultat que la d’incitar-los a resistir fins a la fi. Els esforços de Titus per salvar el temple foren en va. Un altre de més gran que ell havia declarat que no en queda-ria cap pedra sense enderrocar. LGC 23.5
L’obstinació cega dels caps jueus i els crims detestables perpetrats dins la ciutat as-setjada suscitaren l’horror i indignació dels romans, i Titus finalment decidí prendre el temple a l’atac. Tanmateix, determinà que si era possible s’hauria de salvar de la destruc-ció. Però les seves ordres no foren obeïdes. De nit, després que s’havia retirat a la tenda, els jueus van sortir del temple i atacaren els soldats que es trobaven a fora. Durant la llui-ta, un soldat llançà un tronc encès per una obertura del pòrtic i immediatament es cre-maren les cambres de cedre que envoltaven l’edifici sant. Titus arribà ràpidament seguit pels seus generals i legionaris i ordenà als soldats que apaguessin les flames. Les seves paraules no foren escoltades. Els soldats, em-pesos per la fúria, llançaren tions encesos a les cambres adjacents al temple i amb les espases degollaren una multitud de persones que buscaven refugi. La sang fluí per les es-cales del temple com si fos aigua. Milers i milers de jueus moriren. Per damunt del so de la lluita, se sentien veus que cridaven: «Iohabod!” — la glòria s’allunyà. LGC 24.1
«Titus s’adonà que era impossible conte-nir la ràbia dels soldats i amb els seus oficials es posà a contemplar l’interior d’aquest sa-grat edifici. La seva esplendor els deixà meravellats i com que el foc encara no havia entrat al lloc sagrat, Titus va fer un últim in-tent per salvar-lo sortint precipitadament i exhortant als soldats perquè s’esforcessin a contenir la propagació de l’incendi. El centu-rió Liberalis va fer tot el possible per aconse-guir l’obediència dels soldats mitjançant la insígnia de comandament, però ni el respecte per l’emperador podia calmar les ànsies de saqueig dels soldats ni la seva fúria contra els jueus. Els soldats veien que tot allò que els envoltava brillava com l’or i resplendia en la llum salvatge de les flames, la qual cosa els feia pensar que tresors de valor incalculable es trobaven escampats pel santuari. Un sol-dat, sense que ningú el veiés, llançà un tió encès entre les xarneres de la porta i en pocs moments les flames s’apoderaren de tot l’edi-fici. Els oficials es veieren obligats a retrocedir davant del foc i el fum que els cegava, i el noble edifici fou deixat a la mà del seu fatal destí. LGC 24.2
Aquell espectacle omplia d’horror als ro-mans. Què sentien aleshores els jueus? Tot el cim del turó que dominava la ciutat flameja-va com un volcà. Un darrere l’altre, els edifi-cis s’esfondraven amb un estrèpit esfereïdor i desapareixien en l’abisme flamejant. Els teulats de cedre eren com fulles en flames; els capitells daurats brillaven com espigues de llum vermellosa; les torres de les portes formaven grans columnes de foc i fum. Els turons veïns estaven il·luminats i es podien veure nombrosos grups de gent que s’amun-tegava per tot arreu i contemplava amb una terrible angoixa el progrés de la destrucció: els murs i els llocs més alts de la ciutat estaven poblats de cares, algunes pàl·lides per l’angoixa de la desesperació, altres enceses per la fúria de la venjança. Els crits dels sol-dats romans mentre corrien amunt i avall, i els gemecs dels insurrectes que morien entre les flames, es barrejaven amb el soroll de l’in-cendi i amb el so infernal de les cases que s’esfondraven. A les muntanyes ressonaven els crits horribles de la gent que es trobava als llocs més alts; per tots els murs s’escoltaven crits i gemecs i fins i tot els qui es morien de fam reunien les últimes forces per proferir un últim crit d’angoixa i desesperació. LGC 24.3
La matança a dins encara fou més terri-ble que l’espectacle que es donava a fora. Homes i dones, vells i joves, insurrectes i sa-cerdots, aquells que lluitaven i els qui supli-caven misericòrdia, tots eren degollats en un carnatge indiscriminat. El nombre d’assassi-nats superà el dels assassins. Per seguir ma-tant, els legionaris havien de caminar per sobre dels munts de cadàvers».3Milman, The History o f the Jews, llibre 16. LGC 25.1
Un cop el temple quedà destruït, la ciutat sencera caigué en mans dels romans. Els cab-dills jueus abandonaren les torres inexpugna-bles, i Titus només hi trobà soledat. Les obser-và amb admiració i declarà que Déu els l’havia lliurat, perquè cap màquina de guerra, per molt poderosa que fos, hauria pogut imposar-se a aquells magnífics baluards. Tant la ciutat com el temple foren assolats, i el terreny sobre el qual la casa sagrada s’havia alçat es convertí en «un camp llaurat” (Jr 26.18). En el setge i la matança que prosseguiren van morir més d’un milió de persones. Els supervivents eren enduts captius, eren venuts com a esclaus, conduïts cap a Roma per enaltir el triomf del conqueridor, llançats a les feres salvatges dels amfiteatres o desterrats sense casa per tota la terra. LGC 25.2
Els jueus havien forjat les seves pròpies cadenes, havien curullat la copa de la venjan-ça. En la destrucció absoluta que patiren com a nació i en totes les desgràcies que els perse-guiren en la dispersió, no feien altra cosa que recollir el que havien sembrat amb les seves pròpies mans. Diu el profeta: «Això t’ha per-dut, Israel!», «la teva culpa t’ha fet ensopegar” (Os 13.9; 14.1). Els patiments dels jueus es re-presenten moltes vegades com un càstig que va caure sobre ells per decret de Déu. Així és com el gran farsant intenta amagar la seva obra. Pel rebuig tenaç vers l’amor i misericòr-dia divins, els jueus havien causat que la pro-tecció de Déu per ells s’esvaís, i Satanàs pogué dominar-los al seu aire. Les horroroses crueltats perpetrades durant la destrucció de Jerusalem són la demostració del poder venjatiu de Satanàs sobre aquells que se sotmeten al seu domini. LGC 25.3
No podem saber fins a quin punt devem a Jesús la pau i la protecció que gaudim. El po-der restrictiu de Déu impedeix que la humani-tat caigui completament sota el domini de Sa-tanàs. El fet que la seva misericòrdia i clemència hagin coartat el poder malèfic del diable hauria de ser un poderós motiu perquè els desobedients i desagraïts mostressin el seu agraïment a Déu. Però si l’home sobrepassa els límits de la paciència divina ja no gaudeix de la protecció de Déu. Déu mai no es mostra davant del pecador com el botxí que executa la sentència de la transgressió, sinó que aban-dona a la seva pròpia sort els qui rebutgen la seva misericòrdia, perquè recullin els fruits que ells mateixos havien sembrat. Tots els raigs de llum rebutjats, totes les advertències menyspreades o desateses, totes les passions aviciades, totes les transgressions de la llei de Déu són les llavors que infal·liblement dona-ran la seva collita. Quan el pecador es resisteix amb tossuderia, l’Esperit de Déu se n’aparta i es queda sense força per dominar les males passions de la seva ànima i sense protecció contra la malícia i enemistat de Satanàs. La destrucció de Jerusalem és una advertència terrible i solemne per a tots aquells que menyspreen els dons de la gràcia divina i es resisteixen als precs de la misericòrdia de Déu. Mai no s’havia donat un testimoni més decisiu del rebuig de Déu pel pecat i dels càstigs que cauran sobre els culpables. LGC 25.4
La profecia del Salvador referent al judici que era a punt de caure sobre Jerusalem tin-drà un altre compliment, i la terrible desolació del primer no fou més que un pàl·lid reflex del que serà el segon. En el destí de la ciutat esco-llida hi podem veure anunciat el fatal destí d’un món que ha rebutjat la misericòrdia de Déu i ha trepitjat la seva llei. Els anals de la misèria humana que la terra ha testimoniat durant segles de crims són llòbrecs. En con-templar-los, el cor emmalalteix i la ment perd el coneixement. Els resultats de rebutjar l’autoritat del Cel han estat terribles. Però en les revelacions del futur es presenta una escena encara més fosca. La història passada, la gran sèrie de tumults, conflictes i revolucions, la «batalla del guerrer [...] amb un soroll confús, i els mantells rebolcats en la sang» (Is 9.4), ¿què són en comparació amb els terrors d’aquell dia quan l’Esperit contingut de Déu s’aparti de tots els malvats, i no els protegeixi dels accessos de la passió humana i de la ira de Satanàs? Aleshores el món veurà, com mai abans havia vist els resultats del govern de Satanàs. LGC 26.1
Però aquell dia, així com succeí en el temps de la destrucció de Jerusalem, el poble de Déu serà alliberat, perquè s’alliberaran aquells que tinguin el nom inscrit per a la vida (Is 4.4). Jesucrist ha dit que vindrà per segona vegada per emportar-se amb ell els seus fidels: «Aleshores apareixerà en el cel el senyal del Fill de l’home: tots els pobles de la terra faran grans planys quan vegin el Fill de l’home venint sobre els núvols del cel amb gran poder i majestat. Ell enviarà els seus àngels que, al so d’una trompeta potent, reu-niran els seus elegits des dels quatre vents, d’un extrem a l’altre del cel” (Mt 24.30-31). Aleshores els qui no obeeixin l’evangeli seran morts amb l’alè de la seva boca i destru ïts amb l’esplendor de la seva vinguda. (2 Te 2.8) . Com li succeí a Israel antigament, els malvats es destruiran ells mateixos i cauran sota la seva injustícia. A causa dels pecats comesos al llarg de la seva vida, els homes s’han apartat tant del Senyor i ha degenerat tant la seva naturalesa per culpa del mal, que la manifestació de la glòria del Senyor és per a ells un foc que consumeix. LGC 26.2
Els homes no han de menysprear l’avís de Crist respecte de la segona vinguda, perquè com anuncià la destrucció de Jerusalem als seus deixebles, i els donà un senyal per quan vingués la ruïna, també va predir al món el dia de la destrucció final i els donà senyals de proximitat, per tal que tots els qui vulguin puguin fugir de la ira que vindrà. Jesús diu: «Després, hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa” (Lc 21.25. Mt 24.29. Mc 13.24-26. Ap 6.12-17). Aquells que es fixin en aquests presagis de la seva vinguda «sabran que ell és a prop, que ja és a les portes» (Mt 24.33). «Vetlleu, doncs” és l’amonestació del Senyor (Mc 13.35). Els qui prestin atenció no seran abandonats en les tenebres ni sorpresos per aquell dia. Però pels qui no vulguin vetllar, «el dia del Senyor arribarà com un lladre en plena nit” (1 Te 5.2-5). LGC 26.3
El món no està més preparat per creure el missatge d’aquest temps que els jueus quan reberen l’advertència del Salvador respecte a Jerusalem. Vingui quan vingui, el dia del Se-nyor caurà inesperadament sobre els malvats. En el curs rutinari de la vida, quan els homes estiguin ocupats en els plaers de la vida, en els negocis, en fer diners; quan els caps religiosos exagerin el progrés del món i el seu esplendor, i la gent es deixi portar per una falsa seguretat, llavors, com un lladre que a mitja nit entra per robar en una casa sense vigilància, caurà la inesperada destrucció sobre els desprevinguts «i no se’n podran escapar” (1 Te 5.3). LGC 26.4