Aquest capítol està basat en Mateu 14: 1, 2; Marc 6: 30-32: Lluc 9: 7-10.
De retorn del seu viatge missioner, «els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: “Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica”». 1Marc 6: 30, 31 Je 215.1
Els deixebles van anar a Jesús i li ho van explicar tot. La seva relació íntima amb ell els empenyia a posar davant seu les seves experiències, fossin favorables o adverses; el seu goig de veure el resultat de la seva feina; i la seva tristor pels fracassos i les seves mancances. De manera que, mentre, amb franquesa, explicaven les seves experiències a Crist ell es va adonar que els calia molta instrucció. També va veure que tant d’esforç els havia fatigat i que havien de reposar. Je 215.2
No obstant, allà on eren els era impossible de tenir la privacitat tan necessària. «Hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar».2Vers 31. La gentada, ansiosa de ser guarida i d’escoltar les seves paraules, s’agombolava darrere de Crist. Molts se sentien atrets a ell perquè els semblava que era la font de totes les benediccions. Molts d’aquells que aleshores el seguien a fi de rebre la preuada abundància de la sanitat l’acceptaven com al seu Salvador. Molts altres, temorosos de confessar-lo per causa dels fariseus, es convertiren amb el descens de l’Esperit Sant i, davant dels sacerdots i els governants irats, reconeixerien que era el Fill de Déu. Je 215.3
Però ara el Senyor ansiava trobar un lloc on retirar-se a fi de poder estar amb els seus deixebles. Els havia de dir moltes coses. Treballant s’havien hagut d’enfrontar a conflictes menors i s’havien topat amb una oposició que se’ls manifestava de diverses maneres. Fins aleshores, l’havien consultat per qualsevol cosa; però durant un temps havien estat sols i, de vegades, no saber què fer els havia torbat. La seva feina els estimulava, perquè Crist no els havia enviat sense la companyia del seu Esperit i, per la fe en ell, van obrar molts miracles. Tanmateix, ara els calia alimentar-se amb el Pa de vida. Era necessari retirar-se a un lloc on poguessin tenir comunió amb Jesús i rebre instrucció per a la tasca futura. Je 215.4
«Ell els diu: “Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica”». Crist és ple de tendresa i compassió per tots els qui el serveixen. Volia mostrar als seus deixebles que Déu no exigeix sacrificis, sinó misericòrdia. Havien posat tota l’ànima en el treball en favor de les persones. Per aquesta raó havien quedat esgotats físicament i mental. Ara havien de reposar. Je 215.5
Després d’haver vist l’èxit del seu treball, els deixebles corrien el perill d’atribuir-se’l; de covar l’orgull espiritual i, d’aquesta manera, cedir a les temptacions de Satanàs. Davant d’ells tenien una gran obra i, abans de res, havien d’aprendre que la seva força no procedia d’ells mateixos, sinó de Déu. Com Moisès al desert del Sinaí, com David entre els turons de Judea, o com Elies a la vora del torrent de Querit, s’havien d’allunyar dels escenaris de la seva activitat frenètica i tenir comunió amb Crist, amb la natura i amb el seu propi cor. Je 216.1
Mentre els deixebles havien estat de viatge missioner, Jesús havia visitat altres pobles i ciutats predicant l’evangeli del regne. Per aquella època va rebre la notícia de la mort del Baptista. Aquell esdeveniment va fer més viu que mai el final cap on el duien els seus propis passos. Les ombres, tenebroses, es congriaven al voltant del seu camí. Els sacerdots i els rabins conspiraven per a aconseguir de matar-lo, els espies li seguien els passos i arreu es multiplicaven els complots que buscaven la seva ruïna. La notícia de la predicació dels apòstols per tot Galilea va arribar a orelles d’Herodes i això va fer que es fixés en Jesús i la seva obra. «Joan ha ressuscitat d’entre els morts”, 3Lluc 9: 7 deia. Per això va expressar el desig de veure’l. Herodes temia constantment que algú tramés una revolta amb l’objectiu de destronar-lo i alliberar la nació jueva del jou dels romans. Entre el poble, l’esperit de descontentament i revolució era general. Era evident que les activitats públiques de Jesús a Galilea no podien durar gaire temps més. Les escenes del seu patiment s’acostaven. Per això desitjava apartar-se una temporada de la confusió de la multitud. Je 216.2
Per la seva banda, amb el cor entristit, els deixebles de Joan Baptista havien donat sepultura al seu cos mutilat. «Després ho van fer saber a Jesús».4M ateu 14: 12. Sembla que aquells deixebles havien tingut enveja de Jesús quan, aparentment, atreia la gent i l’allunyava de Joan. S’havien alineat amb els fariseus quan acusaven Jesús d’asseure’s amb els publicans al banquet de Mateu. Havien dubtat de la seva missió divina perquè no havia alliberat el Baptista. En canvi, ara que el seu mestre era mort i que cercaven consol per a la seva gran pena i consell per al futur, acudien a Jesús i van unir els seus interessos amb els d’ell. Ells també necessitaven passar una temporada en repòs i comunió amb el Salvador. Je 216.3
Prop de Betsaida, a l’extrem nord del llac, hi havia una regió solitària i agradable gràcies a l’herba fresca de la primavera que oferia un retir amable per a Jesús i els seus deixebles. Van pujar a les barques i se n’hi van anar. Allà serien lluny del tràfec dels camins, del bullici i de l’agitació de les ciutats. En elles mateixes, les escenes de la natura ja eren un descans, un canvi gratificant per als sentits. Allà podrien escoltar les paraules del Mestre sense haver de patir cap interrupció irada, ni els retrets i les acusacions dels escribes i els fariseus. Allà podrien gaudir uns quants dies de companyonia en presència del seu Senyor. Je 216.4
Perquè Crist i els seus deixebles no es van prendre un descans per autocomplaença. El temps que van passar retirats no va ser consagrat a la recerca del plaer. Van parlar els uns amb els altres de l’obra de Déu i de la possibilitat de fer que els esforços fossin més eficients. Els deixebles havien estat amb Crist i podien entendre’l. No els calia que els parlés amb paràboles. El Mestre els va corregir els errors i els va deixar ben clar quina era la forma correcta d’apropar-se a la gent. Els va revelar de manera encara més plena els preuats tresors de la veritat divina. El poder diví els va revitalitzar i els va inspirar esperança i coratge. Je 216.5
Tot i que Jesús podia obrar miracles, i havia atorgat als seus deixebles aquesta mateixa facultat, va dirigir els seus servidors fatigats a un lloc apartat, al camp, a fi que reposessin. Quan va dir que la collita era abundant i pocs els segadors, no va demanar als seus deixebles que s’esforcessin sense límit, ans al contrari, els va dir: «Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats».5Mateu 9: 38. A cada ésser humà Déu li ha assignat una tasca adaptada a les seves capacitats; 6Vegeu Efesis 4: 11-13. no vol que alguns dels seus servidors estiguin afeixugats amb moltes responsabilitats mentre que les ànimes de la resta no han de suportar cap càrrega ni cap treball. Je 217.1
Crist pronuncia les seves paraules per als seus obrers d’avui tan certament com les va dir als seus deixebles ara fa dos mil anys. Als fatigats i afeixugats els diu: «Veniu [...] i reposeu una mica». Estar sempre sotmès a la tensió del treball i l’excitació no és assenyat, ni tan sols quan la feina és el ministeri de les necessitats espirituals humanes; perquè així es negligeix la pietat personal, de manera que les forces del cos, de la ment i de l’ànima s’afebleixen. Els deixebles de Crist han de ser abnegats i han de fer sacrificis, sí, però també cal que tinguin cura que Satanàs no s’aprofiti del seu excés de zel i de la feblesa de la humanitat, i l’obra de Déu quedi malmesa. Je 217.2
Els rabins creien que el súmmum de la religió era estar sempre al mig del frenesí de l’activitat. Depenien de les manifestacions externes que demostressin que la seva pietat era superior. D’aquesta manera, la seva ànima es va separar de Déu i van basar la seva religió en l’autosuficiència. Avui, aquest perill persisteix. Quan l’activitat augmenta i les persones tenen èxit en les tasques que emprenen per a Déu, creix el perill de confiar en els plans i els mètodes humans. Hom tendeix a pregar menys i a tenir menys fe. Com els deixebles, ens aguaita el perill de perdre de vista la nostra dependència de Déu i de voler convertir la nostra activitat en el nostre mitjà de salvació. Jesús ha de ser el centre constant de les nostres mirades a fi que ens adonem que qui fa la feina és el seu poder. Encara que treballem honestament per a la salvació dels qui estan perduts, també hem de dedicar un temps a la meditació, a la pregària i a l’estudi de la paraula de Déu. Només serà eficient i de profit la feina feta amb molta pregària i que hagi estat santificada amb els mèrits de Crist. Je 217.3
Cap altra vida havia hagut de suportar tanta responsabilitat i tants esforços com la de Jesús. I, en canvi, sovint se’l trobaven pregant. La seva comunió amb Déu era constant. Una vegada i una altra, en la història de la seva vida a la terra, trobem declaracions com aquestes: «De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n’anà en un lloc solitari i s’hi va quedar pregant».7Marc 1: 35. «L’anomenada de Jesús s’estenia cada vegada més, i molta gent s’aplegava per a escoltar-lo i ferse curar de les seves malalties. Però ell es retirava en llocs solitaris i pregava».8Lluc 5: 15, 16. «Per aquells dies, Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu”. 9Lluc 6:12 Je 217.4
La seva vida estava consagrada totalment a fer el bé als altres, però Jesús trobava que era necessari allunyar-se de les preocu-pacions del viatge i de la multitud que el seguia dia rere dia. S’havia d’apartar d’una vida d’activitat incessant i en contacte amb les necessitats de la humanitat per a trobar un retir i una comunió ininterrompuda amb el seu Pare. Essent com era un més de nosaltres, que compartia les nostres mancances i les nostres febleses, depenia completament de Déu; de manera que en el lloc secret de la pregària cercava la força divina per tal de poder seguir avançant malgrat les obligacions i les proves. Jesús va haver de suportar lluites i la tortura de l’ànima en un món de pecat. Mentre era en comunió amb Déu podia descarregar les penes que l’aclaparaven. Vet aquí on trobava el consol i el goig. Je 217.5
En Crist el clam de la humanitat va arribar al Pare de compassió infinita. Com a home, suplicava davant del tron de Déu fins que la seva humanitat vessava d’un corrent celestial que connectaria la humanitat amb la divinitat. Per mitjà de la comunió contínua rebia vida de Déu a fi de poder impartir vida al món. La seva experiència ha de ser la nostra. Je 218.1
Ell ens demana: «Veniu ara vosaltres sols”. Si féssim cas de les seves paraules, seriem més forts i més útils. Els deixebles seguiren Jesús i li van explicar tot el que havien fet i vist. Aleshores, ell els va encoratjar i els va instruir. Si ara dediquéssim temps a Jesús i li expliquéssim les nostres necessitats, no ens decebria. Seria al costat nostre per a ajudar-nos. Hem de cercar encara més la senzillesa, hem de confiar més en el Salvador. Je 218.2
Aquell a qui anomenen «Déu prodigiós, Pare etern, Príncep de pau” és el «Conseller admirable”, de qui s’ha escrit que «estendrà arreu la sobirania».10Isaïes 9: 5, 6. Se’ns convida a demanar-li saviesa. Perquè «dona generosament a tothom, sense retreure res”. 11Jaume 1: 5. Je 218.3
En tots els qui Déu forma s’hi ha de revelar una vida que no està en harmonia amb el món, amb els seus costums o amb les seves pràctiques. Per això tothom ha de passar per una experiència personal a l’hora d’obtenir el coneixement de la voluntat de Déu. Hem de sentir que ens parla al cor, de forma personal. Quan totes les altres veus han callat i, calmats, esperem davant d’ell, en el silenci de l’ànima la veu de Déu es fa més clara. Ell ens demana: «Desistiu, reconeixeu que jo soc Déu”. 12Salm 46: 11. Només així podrem trobar el veritable repòs. Aquesta és la preparació efectiva per a tots els qui treballen per a Déu. Enmig de les multituds atrafegades i de la tensió de les intenses activitats de la vida, l’ànima que es restaura així estarà envoltada amb un ambient lluminós i de pau. La vida serà fragant i revelarà un poder diví que arriba als cors humans. Je 218.4