Aquest capítol està basat en Mateu 21: 1-11; Marc 11: 1-10; Lluc 19: 29-44; Joan 12: 12-19.
«Alegra’t, ciutat de Sió, crida de goig, Jerusalem. Mira el teu rei que ve cap a tu, just i victoriós; arriba humilment, muntat en un ase, en un pollí, un fill de somera».1Zacaries 9: 9. Je 354.1
Cinc-cents anys abans del naixement de Crist, el profeta Zacaries va predir així la vinguda del Rei d’Israel. Ara calia que aquella profecia s’acomplís. El qui durant tant de temps havia rebutjat que li atorguessin honors reials entrava a la ciutat com a l’hereu promès al tron de David. Je 354.2
Quan Jesús va entrar triomfant a Jerusalem era el primer dia de la setmana. Les multituds que s’havien aplegat per a veure’l a Betània l’havien acompanyat, deleroses de ser testimonis del rebement. La ciutat era plena a vessar de gent que hi havia acudit amb la intenció de celebrar-hi la Pasqua. Tots, jerosolimitans i forasters, esperaven Jesús. Semblava que tota la natura estava de celebració. Els arbres, coberts de fulles, escampaven de-licades aromes per l’aire. Les persones sentien una vida i un goig renovats perque l’esperança del nou reialme tornava a brollar. Je 354.3
Jesús tenia la intenció d’entrar a Jerusalem a lloms d’una bèstia. Per això va enviar dos dels deixebles a cercar-li una somera amb el seu pollí. Quan va néixer, el Salvador depenia de l’hospitalitat de gent desconeguda. La menjadora on havia jagut era un lloc de repòs prestat. Ara, tot i que és amo del bestiar de mil turons, depèn de l’amabilitat d’uns desconeguts que li hauran de deixar la muntura per a entrar com a Rei a la ciutat. Però, altra vegada, la seva divinitat es revela en les minucioses instruccions que dona als deixebles que hauran de complir l’encàrrec. Tal com havia predit, en van tenir prou de dir: «El Senyor el necessita»2Lluc 19: 31. perquè els donessin el que cercaven. Jesús va escollir per muntura un pollí que mai ningú havia muntat. Amb gran entusiasme, els deixebles van estendre els seus vestits damunt del llom de la bèstia i hi van asseure el Mestre. Fins aleshores, Jesús sempre havia viatjat a peu. Per això, aquesta vegada, en sentir-li dir que volia entrar a lloms d’una bèstia, de bon començament es van sorprendre. Però, immediatament, els cors els van esclatar de joia i esperança en pensar que el seu Mestre era a punt d’entrar a la capital, que es proclamaria Rei i que establiria el seu poder reial. Mentre feien camí, van parlar d’aquelles expectatives glorioses amb els amics de Jesús; de manera que l’excitació era per tot arreu, fent que l’agitació de les multituds fregués el paroxisme. Je 354.4
Jesús seguia el costum jueu per a les entrades reials. Muntava l’ànimal que havien muntat els reis d’Israel; a més, la profecia havia predit que el Messies inauguraria així el seu regnat. Tan bon punt Jesús es va asseure damunt del pollí un gran crit de triomf va estremir l’aire. La multitud el victorejava com a Messies, el seu Rei. Ara, sí, Jesús acceptava l’homenatge que mai abans havia permès que se li fes i els deixebles, veient-lo entronitzat, ho interpretaven com la prova que les seves joioses esperances eren a punt de fer-se realitat. Les multituds veien que l’hora de la seva emancipació era a tocar. S’imaginaven que els exèrcits romans eren expulsats de Jerusalem i que Israel tornava a ser una nació independent. Tothom se sentia feliç i emocionat. La gentada competia els uns amb els altres per tal de veure qui li retia un homenatge millor. Com que no podien fer-ho amb pompa i cerimònia, el van adorar amb cors alegres. No li podien regalar vestits costosos; per això, per allà on passava, estenien els mantells i els vestits exteriors com si fossin una catifa, alhora que guarnien el camí amb palmons i branques d’olivera. No tenien cap estendard reial per a obrir la comitiva, però no hi feia res, van prendre uns palmons, l’emblema natural de la victòria, i els agitaven davant de la comitiva mentre proferien sonores aclamacions i hosannes. Je 355.1
A mesura que avançaven, els qui havien sentit parlar de l’arribada de Jesús s’apressaven per a afegir-se a la processó. Els espectadors es barrejaven constantment amb la gentada i preguntaven: «Qui és? I què vol dir tot aquest rebombori?» Tothom havia sentit parlar de Jesús i esperaven que anés a Jerusalem, però també sabien que, fins aleshores, havia aturat qualsevol intent d’asseure’l al tron; per això estaven molt desconcertats de saber que era ell. Es preguntaven què hauria pogut obrar aquell canvi en Aquell que havia declarat que el seu regne no era d’aquest món. Je 355.2
Un crit de triomf ofega les seves preguntes. Una vegada i una altra, la multitud exultant el repeteix i la gent l’escampa arreu fins a fer que ressoni pels turons que envolten les valls. Ara els que eren de camí cap a la ciutat s’afegeixen a la comitiva. De les multituds que s’havien aplegat per a celebrar la Pasqua, milers s’avancen per a donar la benvinguda a Jesús. El saluden agitant palmons i amb un esclat de cants sacres. Els sacerdots del temple fan sonar la trompeta de l’ofici vespertí, però pocs són els qui hi responen i els governants es diuen els uns als altres: «Tothom se’n va darrere seu».3Joan 12: 19 Je 355.3
En la seva vida a la terra, mai abans Jesús havia permès una demostració com aquella. Sempre havia previst amb claredat quin seria el resultat: el conduiria a la creu. Però tenia el propòsit de presentar-se així com a Redemptor. Volia cridar l’atenció cap al sacrifici que havia de coronar la seva missió per al món caigut. Mentre el poble s’aplegava a Jerusalem per a celebrar la Pasqua, ell, l’Anyell antitípic, amb un acte voluntari, se’n separava com a oblació. Els segles a venir, la seva església necessitaria fer que la seva mort pels pecats del món esdevingués el tema d’estudi i pensaments profunds. Tots els fets que hi estiguessin relacionats s’haurien de poder verificar fins a esborrar qualsevol ombra de dubte. Calia, doncs, que ara els ulls de tothom estiguessin clavats en ell; els esdeveniments que precedirien el seu gran sacrifici havien de ser de tal naturalesa que dirigissin l’atenció al sacrifici mateix. Després d’una manifestació com aquella de la seva entrada a Jerusalem, totes les mirades seguirien la seva ràpida progressió vers l’escena final. Je 355.4
Els fets relacionats amb l’entrada triomfal a lloms del pollí serien el tema de totes les converses i farien que Jesús fos present a totes les ments. Després de la crucifixió, molts els recordarien i els vincularien amb el seu judici i la seva mort. Aixó els empenyeria a cercar les profecies, de manera que es convencerien que Jesús era el Messies i, arreu del món, les conversions a la fe es multiplicarien. Je 355.5
Aquesta fou l’única escena triomfant de la seva vida a la terra i, en ella, el Salvador hauria pogut aparèixer escortat d’àngels, alhora que l’anunciaven les trompetes divines. No obstant, aquella demostració de poder hauria sigut contrària al propòsit de la seva missió i a la llei que havia governat la seva vida. Es va mantenir fidel al destí humil que havia triat: la càrrega d’humanitat que va haver de suportar fins al moment que va donar la seva vida per la vida del món. Je 356.1
Si els deixebles haguessin sabut que aquella escena de joia no era altra cosa que el preludi del patiment i la mort del Mestre, aquell dia, que els semblava que les seves vides arribaven a la coronació, hauria que-dat enfosquit amb núvols tenebrosos. Mal-grat que, una vegada i una altra, els havia parlat del sacrifici que hauria d’enfrontar, en aquell dia triomfal van oblidar les tristes paraules del Salvador i van abrigar l’esperança que el seu regnat al tron de David seria pròsper. Je 356.2
La gentada no parava d’afegir-se al se-guici i, tret de poques excepcions, tothom qui s’hi unia percebia la inspiració del moment i ajudava a escampar els hosannes que anaven ressonant de turó en turó i de vall en vall. La cridòria era constant: «Hosanna al Fill de David! Beneït sigui el qui ve en el nom del Senyor! Hosanna a les altures!» 4M ateu 21: 9 Je 356.3
Mai abans el món havia vist un seguici triomfal com aquell. No s’assemblava als dels conqueridors famosos de territoris. Al davant no hi anava cap corrua de captius plorosos en senyal del valor reial. En canvi, al voltant del Salvador caminaven els gloriosos trofeus de la seva obra d’amor per l’home pecador. Hi havia els captius que havia rescatat del poder de Satanàs, que lloaven Déu perquè els havia alliberat. Els cecs als qui havia restaurat la vista obrien el camí. Els muts als qui havia deslligat la llengua eren els qui proferien els hosannes més sonors. Empesos per l’alegria, els qui havia guarit d’alguna malaltia eren els qui tallaven i agitaven els palmons amb més energia davant del Salvador. Les vídues i els orfes exaltaven el nom de Jesús per les seves obres de misericòrdia. Els leprosos que havia guarit escampaven els seus vestits impol·luts al seu pas i el victorejaven com a Rei de glòria. Allà eren els qui la seva veu els havia despertat del son dels morts. Llàtzer, el cos del qual havia començat a descompondre’s dins la tomba i que ara gaudia de la força de la humanitat gloriosa, duia el ramal de la bèstia que ara cavalcava el seu Salvador. Je 356.4
Molts fariseus van veure l’escena i, moguts per una enveja i una malícia que els consumien i els rosegaven, van voler destarotar el sentiment popular. Van fer servir tota la seva autoritat per a fer que el poble callés; però totes les crides i totes les amenaces només aconseguien un resultat: l’augment de l’entusiasme. Tenien por que aquella gran massa proclamés Jesús rei. En un acte desesperat, com a últim recurs, van travessar la gernació fins que van arribar on era el Salvador i el van saludar amb mots de reprovació i d’amenaça: «Mestre, renya els teus deixebles».5Lluc 19: 39. Van declarar que aquelles demostracions de goig tan sorolloses eren il·legals i que les autoritats no les tolerarien. Però la resposta de Jesús els va deixar sense paraules: «us asseguro que, si aquests callen, cridaran les pedres”. 6Vers 40 Je 356.5
Aquella escena de victòria i triomf era un designi diví. El profeta l’havia predita i l’home és impotent per a deturar els propòsits de Déu. Si els homes no haguessin dut a terme el pla diví, les pedres inanimades haurien rebut la facultat de parlar i haurien aclamat el Fill de Déu amb crits de lloança. Quan els fariseus, incapaços de respondre a tal declaració, es van retirar, centenars de goles van pronunciar les paraules de Zacaries: «Alegra’t amb entusiasme, filla de Sió! Fes crits d’alegria, filla de Jerusalem! Heus aquí que el teu rei ve cap a tu, just i victoriós, humil i muntat sobre un ase, sobre un pollí, un fill de somera”. Je 357.1
Quan el seguici va arribar al cim del darrer turó abans de baixar a les portes de la ciutat, Jesús es va aturar i tota la multitud amb ell. Al davant tenien Jerusalem amb tota la seva esplendor banyada amb la llum daurada del sol que anava a la posta. Totes les mirades es posaven en el temple que, amb grandiositat majestuosa, sobresortia per damunt de la resta d’edificis i semblava que assenyalés cap al cel, com si indiqués al poble on és l’únic Déu viu i veritable. Je 357.2
Feia temps que el temple era l’orgull i la glòria de la nació jueva. Els romans també n’estaven cofois: Al cap i a la fi, un rei titella designat per ells n’havia finançat la reconstrucció i l’embelliment, juntament amb la donació de l’emperador de Roma, destinada a augmentar-ne la magnificència. Tant era així, que la força que desprenia, les riqueses que contenia i l’esplendor que irradiava en feien una de les meravelles del món. Je 357.3
Quan el sol ponent tenyia el cel de roig i daurat, la seva glòria resplendent il·luminava el marbre blanc immaculat dels murs del temple i centellejava en les columnes cobertes d’or. Des de dalt del turó on eren Jesús i els seus seguidors semblava una estructura massissa de neu guarnida amb pinacles daurats. A l’entrada del temple hi havia un cep d’or i plata amb pàmpols verds i grans gotims de raïm sortit de les mans dels artesans més reputats. Representava Israel com una vinya pròspera. L’or, la plata i el verd dels sarments vius es combinaven amb un gust poc habitual i una habilitat exquisida. La seva disposició feia que es fongués harmoniosament amb aquell entorn blanc i daurat, de manera que els seus ornaments brillants capturaven l’esplendor del sol ponent, que li atorgava un aspecte fulgurant, amb una glòria que semblava manllevada del cel. Je 357.4
Jesús contempla l’escena i la gran multitud, corpresa per aquella visió sobtada de tanta bellesa, calla. Tothom mira el Salvador amb l’esperança de veure reflectida en el seu rostre aquella mateixa admiració que senten. Però, en lloc d’això, s’adonen que l’enfosqueix un núvol de dolor. Veure que té els ulls plens de llàgrimes i que gronxa el cos endavant i endarrere com un arbre sacsejat per la tempesta els sorprèn i els decep alhora. De la seva boca en surt un gemec d’angoixa com si procedís del fons d’un cor esquinçat. Quin tràngol per als àngels, haver de veure el seu Comandant estimat plorant amb tal agonia... Quina visió, per a la gentada que, amb crits de victòria i agitant palmons, l’acompanyava a la ciutat gloriosa, on, amb totes les seves forces, estaven convençuts que era a punt d’establir el seu regne. Je 357.5
Jesús havia plorat davant de la tomba de Llàtzer, però aquella era la tristor divina causada per la compassió per la dissort humana. En canvi, aquest dolor sobtat era més aviat una nota de lament entre un cor triomfal. Enmig d’una escena de celebració, on tothom li retia homenatge, el Rei d’Israel plorava a llàgrima viva; no era un plor silent de felicitat, sinó que les llàgrimes i els gemecs eren la manifestació externa d’una agonia insuportable i infinita. Aleshores, les aclamacions van cessar i molts ploraven amb un dolor com-partit que eren incapaços d’entendre. Je 357.6
El plor de Jesús no anticipava el seu propi patiment. Al seu davant hi havia el Getsemaní, el lloc on aviat el cobriria l’horror d’una gran tenebra. També veia la porta de les ovelles, per on, durant segles, havien entrat les bèsties destinades al sacrifici que, aviat, s’obriria per a ell, el gran Antitipus, que s’oferiria en sacrifici pels pecats del món i al qual havien assenyalat totes aquelles víctimes. Prop d’allà hi havia el Calvari, el lloc on s’esdevindria l’escena de l’agonia que s’acostava inexorable. I, tanmateix, tots aquells recordatoris de la seva mort, propera i cruel, no eren la causa del desconsol i els planys del Redemptor. El seu dolor no era egoista. La idea de la seva pròpia agonia no intimidava la seva ànima noble i abnegada, sinó que el cor de Jesús era traspassat per la visió de Jerusalem, una Jerusalem que havia rebutjat el Fill de Déu i s’havia mofat del seu amor, que havia refusat la possibilitat que la convencessin els seus miracles i que era a punt de prendre-li la vida. Va veure en què l’havia convertit la culpa d’haver rebutjat el seu Redemptor i què hauria pogut esdevenir si hagués acceptat l’Únic que hauria pogut guarir la seva ferida. Havia vingut a salvar-la... com podia, doncs, abandonar-la? Je 358.1
Israel havia sigut un poble afavorit. Déu havia triat el seu temple com al lloc de la seva habitació. Era «cim admirable, goig de tota la terra».7Salm 48: 3. Allà hi havia recollit el registre dels més de mil anys de l’amor tendre i la cura paternal de Crist, semblant als que un pare mostra pel seu fill únic. En aquell temple els profetes havien pronunciat els advertiments més solemnes. Allà s’hi havien agitat els encensers alhora que el fum de l’encens, juntament amb les pregàries dels fidels, ascendia a Déu. Allà s’havia vessat la sang de les víctimes, símbol i tipus de la sang de Crist. Allà Jehovà havia manifestat la seva glòria damunt del propiciatori. Allà havien oficiat els sacerdots i la pompa dels símbols i de les cerimònies s’havia perpetuat durant segles. Però tot s’havia d’acabar. Je 358.2
Jesús aixeca la mà, aquella que tan so-vint havia beneït els sofrents i els malalts, i, de cara a la ciutat malaguanyada i amb la veu entretallada pels sanglots, va exclamar: «Tant de bo que en el dia d’avui també tu haguessis reconegut allò que et porta la pau!». 8Lluc 19: 42 En arribar aquí, el Salvador fa una pausa i deixa pendents de dir els mots que descriurien quina podria haver sigut la condició de Jerusalem si hagués acceptat l’auxili que Déu desitjava donar-li: el regal del seu Fill estimat. Si Jerusalem hagués sabut tot allò que podia saber, si hagués rebut la llum que li enviava el cel, s’hauria aixecat amb l’orgull de la prosperitat, hauria sigut la reina del reialme, hauria sigut lliure amb la força del poder que Déu li hauria donat. No hi hauria hagut soldats armats fent guàrdia a les portes, ni estendards romans penjant a les muralles. Davant dels ulls del Fill de Déu es desplegava el destí gloriós que hauria pogut beneir Jerusalem si hagués acceptat el seu Redemptor. Va veure que, per ell, hauria pogut ser guarida de la seva greu malaltia, hauria quedat alliberada de les cadenes que la lligaven i hauria esdevingut una poderosa metròpoli de la terra. Des de les seves muralles, el colom de la pau hauria arribat a totes les nacions. Hauria sigut la diadema de glòria del món. Je 358.3
Però l’esplendorosa imatge del que hauria pogut ser Jerusalem s’esvaeix i el Salvador s’adona que ara està sotmesa al jou romà, que l’assetja l’ira de Déu i l’amenaça la damnació en retribució dels seus judicis. Aleshores, reprèn el fil de les seves lamentacions: «Però ara és amagat als teus ulls. Vindran dies que els teus enemics construiran al teu voltant un mur de setge, t’encerclaran i t’atacaran per tots costats; et destruiran, a tu i als teus fills, i no hi deixaran pedra sobre pedra, perquè no has sabut reconèixer el temps en què eres visitada”. 9Lluc 19: 42, 43. Je 358.4
Crist havia vingut per a salvar Jerusa-lem i els seus fills; però l’orgull dels fariseus, la hipocresia, la gelosia i la malícia havien impedit que aconseguís el seu objectiu. Coneixia la terrible retribució que visitaria la ciutat malaguanyada. La va veure envoltada d’exèrcits; va veure com els seus habitants assetjats morien de fam, com les mares s’alimentaven amb els cossos dels seus fills morts i com pares i fills s’arrabassaven de les mans el darrer mos; va veure com els recargolaments dolorosos de la fam destruïen l’afecte natural. Va veure que l’obstinació dels jueus feta evident amb el seu rebuig de la seva salvació també els arrossegaria a refusar la submissió als exèrcits invasors. Va mirar el Calvari, el lloc on seria aixecat, amb tantes creus que semblaven un bosc espès. Va veure els malaurats habitants que sofrien tortura al poltre i per crucifixió, els palaus esplendorosos destruïts, el temple totalment enrunat perquè dels seus murs no n’havia quedat pedra sobre pedra, mentre que la ciutat era llaurada com un camp de blat. I com no havia de plorar el Salvador veient tota aquesta devastació? Je 359.1
Jerusalem havia sigut la nineta dels seus ulls. Per això, com un pare amorós plora pel fill extraviat, Jesús va plorar per la ciutat que tant estimava. «Com et puc abandonar? Com et puc veure lliurada a la destrucció? Que potser t’haig de permetre que omplis a vessar la copa de la teva iniquitat?» Una sola ànima és de tant valor que, comparats amb ella, els mons s’enfonsen en la insignificança. I allà es perdia tota una nació! Quan el sol minvant hagués desaparegut del cel, el dia de gràcia per a Jerusalem s’hauria acabat. Mentre la comitiva estava aturada dalt de la Muntanya de les Oliveres encara no era massa tard perquè Jerusalem es penedís. L’àngel de misericòrdia plegava les ales per a baixar del tron daurat i deixar pas a la justícia i a la sentència imminent. Però el gran cor de Crist, ple d’amor, encara intercedia per aquella Jerusalem que havia menystingut la seva misericòrdia i menyspreat els seus advertiments i ara era a punt d’empastifar-se les mans amb la seva sang. Només li calia penedir-se, encara no era massa tard... Mentre els darrers raigs del sol ponent besaven el temple, la torre i el pinacle, que potser no hi hauria cap àngel bo que la guiés a l’amor del Salvador per tal que pogués evitar la damnació? Ciutat bella i impia, que havia apedregat els profetes, que havia rebutjat el Fill de Déu, que amb la seva impenitència s’encadenava ella mateixa amb els grillons de l’esclavatge... el seu dia de la misericòrdia era a punt d’escolar-se. Je 359.2
No obstant, l’Esperit de Déu torna a parlar a la ciutat. Abans que el dia s’acabi, Crist rep un altre testimoni. La veu del testimoni s’alça i respon a la crida del passat profètic. Si escoltés la crida, si rebés el Salvador que és a punt d’entrar per les seves portes, Jerusalem encara es podria salvar. Je 359.3
La notícia que Jesús s’acosta seguit d’una gran massa de gent ha arribat als governants de la ciutat. Però ells no volen donar la benvinguda al Fill de Déu. Esporuguits, li surten a l’encontre amb l’esperança que podran dispersar la comitiva. Quan és a punt de baixar de la Muntanya de les Oliveres, els governants intercepten el seguici. Volen saber quina és la causa d’aquella celebració tumultuosa i quan pregunten: «Qui és aquest?» 10Mateu 21: 10., els deixebles, plens de l’esperit d’inspiració, responen la pregunta i, amb eloqüència, repeteixen les profecies que fan referència a Crist: «Adam us dirà que és la llavor de la dona que esclafarà el cap de la serp. Pregunteu a Abraham i ell us dirà que és “Melquisedec, rei de Salem”, 11Gènesi 14: 18. Rei de Pau. Jacob us dirà que és Siloh, de la tribu de Judà. Isaïes us dirà: “Emmanuel”, 12Isaïes 7: 14. “Conseller prodigiós, Déu heroi, Pare per sempre, Príncep de pau”. 13Isaïes 9: 5. Jeremies declararà que és el rebrot del llinatge de David, “El Senyor és la nostra salvació”. 14Jeremies 23: 6 Daniel us anunciarà que és el Je 359.4
Messies. Osees, que és “el Déu de l’uni-vers”. 15Osees 12: 5.Joan Baptista va dir d’ell que és “L’Anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món”. 16Joan 1: 29 El gran Jehovà, des del seu tron, ha proclamat: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”. 17Mateu 3: 17. Nosaltres, els seus deixebles, declarem que és Jesús, el Messies, el Príncep de la vida, el Redemptor del món. I el príncep de les potències de les tenebres el reconeix tot dient: “Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!”» 18Marc 1: 24. Je 360.1