Crist no ha lliurat la vida fins que ha com-pletat l’obra que havia vingut a fer i, amb el seu darrer alè, ha exclamat: «Tot s’ha com-plert».1Joan 19: 30. Ha guanyat la batalla. Amb la mà dreta i el braç sant ha obtingut la victòria. Com a conqueridor, ha plantat la bandera dels cims eterns. Els àngels exulten de joia. Tot el cel—ha triomfat amb la victòria del Salvador. Satanàs està derrotat i sap que ha perdut el seu reialme. Je 478.1
Per als àngels i per als mons que no han caigut, el clam: «Tot s’ha complert» té molt de sentit. Tant per a ells com per a nosaltres vol dir que la gran obra de la redempció s’ha completat i, per tant, comparteixen amb nosaltres els fruits de la victòria de Crist. Je 478.2
No ha sigut fins a la mort de Crist que el veritable caràcter de Satanàs s’ha revelat amb claredat. L’arxiapòstata s’havia revestit tant d’engany que fins i tot els éssers sants no copsaven quins són els seus principis. No veien amb claredat la naturalesa de la seva rebel·lió. Je 478.3
L’ésser que es va aixecar contra Déu tenia una glòria i un poder extraordinaris. El Senyor diu de Llucifer: «Eres un model de perfecció, ple de seny i de bellesa acabada”. 2Ezequiel 28: 12. Llucifer havia sigut el querubí cobridor, sota la llum de la presència de Déu. Era l’ésser creat de més rang i era el primer a revelar els propòsits de Déu a l’univers. Després que hagué pecat, el seu poder per a enganyar va créixer i desvelar el seu caràcter va ser cada vegada més difícil a causa de la posició exaltada que havia tingut davant del Pare. Je 478.4
Certament, Déu hauria pogut destruir Satanàs i els seus partidaris amb la mateixa facilitat que hom llença un còdol a terra. Però no ho va fer. La rebel·lió no es venç amb la força. El poder que obliga només té lloc al govern de Satanàs. Els principis del Senyor no hi tenen res a veure. La seva autoritat es basa en la bondat, la misericòrdia i l’amor. Per tant, el principal mitjà que cal fer servir és la presentació d’aquests principis. El govern de Déu és moral, de manera que la veritat i l’amor n’han de ser les forces principals. Je 478.5
El propòsit de Déu era que tot es fona-mentés en una base de seguretat eterna. Aleshores, els consells del cel van decidir que calia que Satanàs tingués temps per a desenvolupar els principis en què es basava el seu sistema de govern. Havia afirmat que eren superiors als de Déu. Així doncs, Satanàs va tenir temps per tal que posés en pràctica els seus principis i l’univers celestial els pogués veure. Je 478.6
Satanàs, va arrossegar els éssers humans al pecat i el pla de la redempció es va posar en marxa. Durant quatre mil anys, Crist va treballar a fi d’aixecar la humanitat mentre que Satanàs en cercava la ruïna i la degradació. L’univers celestial va ser testimoni d’aquesta pugna. Je 478.7
En venir al món, el poder de Satanàs s’ha girat contra Jesús. Des del moment que va apareixer com un bebè a Betlem, l’usurpador no ha estalviat mitjans per tal de destruir-lo. Ha provat totes les maneres possibles d’impedir que desenvolupés una infantesa perfecta, una edat adulta impeca-ble, un ministeri sant i un sacrifici sense màcula. Però ha sigut derrotat. No ha pogut arrossegar Jesús al pecat. No ha pogut fer que caigui en el descoratjament, ni l’ha pogut distreure de la tasca que havia vingut a fer a la terra. La tempesta de la fúria de Satanàs l’ha colpit des del desert fins al Calvari. I tanmateix, com més durs eren els embats, el Fill de Déu s’aferrava amb més força a la mà del seu Pare i més s’endinsava en el camí tacat de sang. L’únic resultat de tots els esforços de Satanàs per a oprimir-lo i derrotar-lo és que el seu caràcter s’ha manifestat amb una llum encara més pura. Je 479.1
El cel i tots els móns que no havien caigut havien sigut testimonis de la controvèrsia i han seguit amb un interès molt viu les darreres escenes del conflicte. Han vist com el Salvador entrava a l’hort de Getsemaní amb l’ànima vinclada per l’horror d’una gran tenebra. Han sentit com, amargament, clamava: «Pare meu, si és possible, que aquesta copa s’allunyi de mi”. 3Mateu 26: 39. Quan la presència del Pare s’ha retirat, l’han vist entristit amb una pena tal que supera la del darrer combat amb la mort. Dels pors li brollaven gotes d’una suor sanguinolenta que queien a terra. Tres vegades va pregar demanant l’alliberament. El cel ja no va poder suportar la visió i va enviar un missatger perquè consolés el Fill de Déu. Je 479.2
El cel ha vist com la Víctima era traïda i lliurada a les mans de la turba assassina que, enmig de burles i violència, l’ha arrossegat d’un tribunal a un altre. Ha sentit com els seus acusadors el menyspreaven per causa del seu origen humil. També ha sentit com un dels seus deixebles més estimats el negava alhora que proferia juraments i malediccions. Ha vist el treball frenètic de Satanàs i amb quin poder controlava el cor dels homes. L’escena era terrible. El Salvador era pres a mitjanit a Getsemaní i l’arrossegaven d’ací d’allà, d’un palau a un altre i a la sala del judici; el feien comparèixer dues vegades davant dels sacerdots, altres dues davant del Sanedrí, dues vegades més davant de Pilat i una vegada davant d’Herodes. El resultat de tot plegat han sigut burles, l’assotament, la condemna i la crucifixió fora de la ciutat després d’haver hagut de suportar el pes de la creu enmig dels planys de les filles de Jerusalem i de les bromes despietades de la xusma. Je 479.3
Adolorit i perplex, el cel ha vist Crist penjant a la creu, la sang que li queia de les temples i el front tacat de suor barrejada amb sang. De les mans i dels peus en brollaven gotes de sang que anaven caient, una rere l’altra, damunt de la roca on havien fet un sot per a encaixar-hi la tija de la creu. Les ferides de les mans s’eixamplaven a causa del pes del seu cos. El seu panteix es feia més i més violent i l’ànima li defallia sota la càrrega dels pecats del món. Tot el cel s’ha meravellat de sentir que Crist pregava enmig d’aquell terrible sofriment: «Pare, perdona’ls, perquè no saben què fa».4Lluc 23: 34 I tot això malgrat que hi hagués homes, formats a imatge de Déu, que s’unien per a esclafar la vida del seu Fill únic. Quin espectacle per a l‘univers celestial! Je 479.4
Els principats i les forces de les tenebres s’han aplegat al voltant de la creu i llencen una ombra infernal d’incredulitat damunt dels cors dels homes. Quan el Senyor els va crear perquè s’estiguessin davant del seu tron aquells éssers eren bells i gloriosos. La seva santedat i el seu atractiu estaven en concordància amb la seva posició exaltada. La saviesa de Déu era el seu ornament i se cenyien amb els estels del firmament. Eren ministres de Jehovà. En canvi, en els àngels caiguts, qui podria reconèixer-hi els serafins gloriosos que, temps era temps, havien oficiat als atris celestials? Je 479.5
Els agents satànics s’han aliat amb els homes malvats per a fer que la gentada cre-gui que Crist és el més gran dels pecadors i el detesti. Els qui es reien de Crist mentre era a la creu estan imbuïts de l’esperit del més gran dels rebels. Ha fet que diguessin paraules vils i detestables. Ha inspirat les seves provocacions. Tanmateix, de tot això no n’ha obtingut res. Je 480.1
N’hi hauria hagut prou que hom pogués trobar un sol pecat en Crist, un de sol, que s’hagués rendit a Satanàs en un únic matís per tal d’estalviar-se la terrible tortura perquè l’enemic de Déu i dels éssers humans obtingués el triomf. Crist ha inclinat el cap i ha mort, però s’ha aferrat a la seva fe i a la seva submissió a Déu. «Llavors vaig sentir al cel una veu forta que proclamava: “Ara és l’hora de la salvació, la força i el regnat del nostre Déu, l’hora del poder del seu Messies, perquè l’acusador dels nostres germans, el qui els acusava nit i dia davant el nostre Déu, ha estat expulsat”. 5Apocalipsi 12: 10 Je 480.2
Satanàs ha vist com li arrencaven la disfressa. La seva administració ha quedat al descobert davant dels àngels i de l’univers. S’ha fet palès que és un assassí. En vessar la sang del Fill de Déu s’ha privat de la compassió dels éssers celestials. D’ara en endavant, la seva obra ha quedat restringida. Tant hi fa l’actitud que prengui; ja no podrà esperar que els àngels baixin dels atris celestials ni acusar davant d’ells els germans de Crist d’anar vestits amb roba feta de tenebres i de la corrupció del pecat. El darrer vincle d’afecte entre Satanàs i el món celestial s’ha trencat. Je 480.3
No obstant, Satanàs encara no ha sigut destruït. Els àngels encara no han arribat a copsar tot el que hi ha en joc en la gran controvèrsia. Cal que els principis satànics es revelin amb més claredat encara. A més, pel bé de la humanitat, Satanàs encara ha de seguir existint. L’home, com els àngels, ha de veure el contrast que hi ha entre el Príncep de la llum i el príncep de les tenebres i haurà d’escollir qui servirà. Je 480.4
Quan va esclatar la gran controvèrsia Satanàs va declarar que la llei de Déu no es pot obeir, que la justícia no té res a veure amb la misericòrdia i que, si transgredeix la llei, al pecador li serà impossible de rebre el perdó. Satanàs afirmava que tots els pecats han de ser castigats. Per tant, si Déu condona el càstig ja no és un Déu de veritat i de justícia. Quan l’ésser humà va transgredir la llei i va desafiar la voluntat de Déu Satanàs estava exultant. Segons declarava, quedava demostrat que és impossible obeir la llei i que no hi havia perdó possible per a l’home. I afegia que, així com ell havia sigut expulsat del cel quan es va rebel·lar, la raça humana també havia de ser desposseïda del favor de Déu. La seva conclusió era que Déu no podia ser just i, alhora, misericordiós amb el pecador. Je 480.5
No obstant, tot i que havia pecat, la posició de l’home era diferent de la de Satanàs. Al cel, Llucifer havia pecat mentre era sota la llum de la glòria de Déu. Era l’únic ésser creat a qui se li havia revelat l’amor de Déu. Tot i entendre el caràcter de Déu i de conèixer-ne la bondat, Satanàs va escollir de seguir la seva pròpia voluntat, sobèrbia i independent. Era una decisió definitiva. Déu no el podia salvar. Je 480.6
L’home, però, havia sigut víctima d’un engany. Els sofismes de Satanàs li havien enterbolit el pensament. Tampoc coneixia la immensitat de l’amor de Déu. Per tant, per a ell hi havia esperança en aquest coneixement. De manera que, en contemplar el caràcter de Déu, podria ser atret altra vegada cap a ell. Je 481.1
Jesús ha manifestat la misericòrdia de Déu als homes. Però la misericòrdia no anulla la justícia. La llei revela els atributs del caràcter de Déu i no se’n pot canviar ni un punt ni una coma per tal d’adaptar-la a la condició caiguda de la humanitat. Déu no ha canviat la seva llei sinó que s’ha sacrificat ell mateix a fi de redimir l’home. «Efectivament, Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix”. 62 Corintis 5: 19. Je 481.2
La llei exigeix justícia, una vida justa, un caràcter perfecte, i això és impossible d’aconseguir per a l’home. No pot complir les demandes de la santa llei de Déu. Però Crist, en venir com a home a la terra, ha viscut una vida de santedat i ha desenvolupat un caràcter perfecte; i els ofereix com a un do gratuït a tothom qui els vulgui rebre. La seva vida representa la dels éssers humans. D’aquesta manera tenen accés a la remissió dels pecats del passat mitjançant la tolerància de Déu. És més, Crist imbueix en ells els atributs de Déu i en conforma el caràcter segons la semblança amb el caràcter de Déu, un teixit diví format de força espiritual i de bellesa. Així la justícia de la llei es compleix en el qui creu en Crist. De manera que Déu pot ser just i fer «justos els qui viuen de la fe en Jesús”. 7Romans 3: 26. Je 481.3
L’amor de Déu s’expressa tant en la seva justícia com en la seva misericòrdia. La justícia és el fonament del seu tron i el fruit del seu amor. El propòsit de Satanàs sempre ha sigut divorciar la misericòrdia de la veritat i de la justícia. Ha provat de demostrar que la justícia de la llei de Déu és enemiga de la pau. Però Crist mostra que, en el pla de Déu, estan unides de manera indissoluble i que una no pot existir sense l’altra. «La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la justícia i la pau».8Salm 85: 11. Je 481.4
Amb la seva vida i la seva mort, Crist ha provat que la justícia de Déu no destrueix la seva misericòrdia, sinó que fa possible que el pecat sigui perdonat; i que la llei és justa i es pot obeir perfectament. Les acusacions de Satanàs han quedat refutades i Déu ha donat a l’home una prova indiscutible del seu amor. Je 481.5
El següent engany que ara cal posar al descobert és que Satanàs afirma que la mi-sericòrdia anul·la la justícia i que la mort de Crist deroga la llei del Pare. Si fos possible canviar o derogar la llei, Crist no hauria d’haver mort. Però derogar la llei equivaldria a immortalitzar la transgressió i deixar el món sota el domini de Satanàs. Jesús ha passat per la creu, precisament, perquè la llei és immutable i perquè l’home només es pot salvar obeïnt-ne els preceptes. Tanmateix, Satanàs no ha estalviat recursos per a fer creure que la via que Crist ha establert la deixa sense efecte. I aquest és el darrer conflicte de la gran controvèrsia entre Crist i Satanàs. Je 481.6
Satanàs ara argumenta que la llei que Déu mateix va promulgar és imperfecta i que alguna norma ha sigut abolida. És el darrer gran engany que presentarà al món. No li cal atacar tota la llei. En té prou de fer que els homes menystinguin un sol precepte per a obtenir el seu propòsit. Perquè, «de fet, si algú guarda tota la llei però deixa d’observar-la en un sol punt, es fa culpable davant la llei sencera”. 9Jaume 2: 10 En accedir a transgredir un sol precepte l’ésser humà es posa sota el poder de Satanàs, que mirarà de controlar el món posant la llei humana al lloc de la llei de Déu. Referint-se al gran poder apòstata que és el representant de Satanàs, la profecia ja prediu aquesta obra i declara: «Blasfemarà contra l’Altíssim, maltractarà el seu poble sant i intentarà de canviar les festes i la religió».10Daniel 7: 25. Je 481.7
Amb tota seguretat, els homes establiran les seves lleis per mirar de contrarestar les lleis de Déu. Miraran de forçar les consciències dels altres i, empesos pel seu zel per posar-les en vigor, oprimiran els seus congèneres. Je 482.1
La guerra contra la llei de Déu que va començar al cel continuarà fins al final de la història. Tothom serà posat a prova. L’obediència o la desobediència és una qüestió que incumbeix tot el món. Tothom serà cridat a triar entre la llei de Déu o les lleis dels homes i aquesta elecció serà la línia divisòria. Només hi haurà dues classes de persones. Tothom desenvolupàrà el seu caràcter i espronunciarà sobre si ha escollit la lleialtat o la rebel·lió. Je 482.2
I aleshores vindrà la fi. Déu vindicarà la seva llei i alliberarà el seu poble. Satanàs i tothom qui se li hagi unit en la rebel·lió seran expulsats. Del pecat i dels pecadors no en quedaran «ni l’arrel ni una branca”. 11Malaquies 4: 1, BEC. Satanàs és l’arrel i els seus seguidors, les branques. Per al príncep del mal es complirà la paraula: «Ja que t’has equiparat a la divinitat, [...] t’he destituït de la muntanya de Déu i t’expulso, oh querubí protector, d’enmig de les pedres de foc. [. ] Tots els pobles que t’han conegut s’horroritzaran de tu: has esdevingut un motiu d’horror i no existiràs mai més!» 12Ezequiel 28: 6, 16, 19. Aleshores, «ja no hi serà el dolent, quan miraràs el seu lloc ja no l’hi trobaràs”, 13Salm 37: 10 «serà com si mai no haguessin existit”. 14Abdies 16. Je 482.3
No és que Déu faci un acte de poder arbitrari. Els qui hauran rebutjat la seva misericòrdia colliran el que hauran sembrat. Déu és la font de la vida, però si algú escull de servir el pecat, se separa de Déu i es priva ell mateix de la vida. Queda exclòs «de la vida de Déu».15Efesis 4: 18. Crist declara: «Tots els qui m’odien estimen la mort”. 16Provcerbis 8: 36. Déu els dona l’existència durant un temps a fi que puguin desenvolupar el caràcter i revelin els seus principis. Quan això haurà passat, rebran el resultat de la seva elecció. Amb la seva vida de rebel·lió, Satanàs i els qui se li uneixin s’hauran posat tan en dissonància amb Déu que la seva sola presència serà per a ells un foc abrusador. La glòria del Qui és amor els destruirà. Je 482.4
Quan va esclatar la gran controvèrsia, els àngels no ho entenien. Si aleshores Satanàs i les seves hosts haguessin pogut collir totes les conseqüències del seu pecat, s’haurien perdut; però per als éssers celestials no hauria sigut evident que allò era el resultat inevitable del pecat. En la ment els hauria quedat una ombra de dubte, com una llavor del mal, que hauria donat un fruit de pecat i malastrugança. Je 482.5
En canvi, quan la gran controvèrsia arribi al final, no serà així. Aleshores, el pla de la redempció haurà quedat complert i el caràcter de Déu es revelarà a totes les intel·ligències creades. Els preceptes de la seva llei seran percebuts com a perfectes i immutables. Aleshores, el pecat haurà manifestat la seva veritable naturalesa i Satanàs, el seu caràcter real. Aleshores, l’exterminació del pecat vindicarà l’amor de Déu i restablirà el seu honor davant de l’univers d’éssers que es complauen a fer la seva voluntat i tenen la seva llei al cor. Je 482.6
Llavors, els àngels es podran alegrar mirant la creu del Salvador. Perquè, tot i que en aquell moment no ho entenien tot, sabien que la destrucció del pecat i de Satanàs estava assegurada per sempre, que la redempció de la raça humana era certa i que l’univers serà un lloc segur tota l’eternitat. Crist comprenia quins serien els resultats del seu sacrifici al Calvari. Els tenia presents quan va exclamar: «Tot s’ha complert”. Je 483.1