Aquest capítol està basat en Joan 2: 12-22.
«Després d’això va baixar a Cafarnaüm amb la seva mare, els seus germans i els seus deixebles, però tan sols s’hi quedaren uns quants dies. Era a prop la Pasqua dels jueus, i Jesús va pujar a Jerusalem».1Joan 2: 12, 13 Je 81.1
En aquesta ocasió, Jesús es va unir a una gran comitiva que anava de camí a la capital. Encara no havia fet pública la seva missió i això li va permetre de passar desapercebut entre la multitud. En aquelles ocasions, la vinguda del Messies, a qui el ministeri de Joan havia donat tanta prominència, solia ser el tema de les converses. L’esperança de recuperar la grandesa de la nació era cada vegada més el centre de tots els comentaris. Jesús sabia que aquell desig quedaria decebut perquè es basava en una interpretació errònia de les Escriptures. Amb gran honestedat, ex-plicava les profecies i mirava d’atiar en el poble l’interès per estudiar amb més deteniment la Paraula de Déu. Je 81.2
Els dirigents jueus havien ensenyat al poble que on havia d’aprendre a adorar Déu era a Jerusalem. Allà, durant la setmana de la Pasqua, s’hi reunia una gran multitud procedent de tots els racons de Palestina i fins de països llunyans. Els atris del temple eren plens a vessar d’una multitud heterogènia. Je 81.3
Molts no podien portar els sacrificis que havien d’oferir com a símbol de l’únic gran Sacrifici. Per a la seva comoditat, a l’atri exterior del temple hi havia un mercat on es compraven i es venien els animals. Totes les classes socials s’hi barrejaven per a adquirir les ofrenes i tot el diner estranger s’hi canviava per la moneda del santuari. Je 81.4
Tots els jueus havien de pagar mig xèkel l’any com a “rescat de l’ànima”. El diner que es recollia així es feia servir per al manteniment del temple. 2Èxode 30: 12-16. A més, hi arribaven grans quantitats de diners en forma d’ofrenes voluntàries que calia dipositar al tresor del temple i s’exigia que qualsevol moneda fos canviada per una altra anomenada xèkel del temple, que era la que s’acceptava per als oficis del santuari. El canvi de moneda era una bona excusa per al frau i l’extorsió i, d’aquesta manera, els sacerdots augmentaven els seus ingressos valent-se d’un negoci vergonyós. Je 81.5
Els venedors exigien preus exorbitats pels animals i es repartien els beneficis amb els sacerdots i els governants que així s’enriquien a costa del poble. Als fidels se’ls havia ensenyat a creure que, si no oferien cap sacrifici, Déu no beneiria els seus fills o les seves terres. D’aquesta manera s’asseguraven que pagarien un bon preu pels animals; després d’un viatge tan llarg, la gent no tornaria a casa sense haver fet l’acte d’adoració per al qual havia vingut. Je 81.6
Durant la Pasqua s’oferien molts sacrificis i les vendes al temple eren molt elevades. El girigall que en resultava era més el d’un mercat de bestiar que no pas el temple sagrat de Déu. S’hi podia sentir la cridòria del mercadeig, el mugit dels vedells, el bel dels xais i el parrupeig dels coloms i les tórtores barrejats amb la dringadissa de les monedes i l’agra disputa. La confusió era tanta que molestava els qui volien adorar i les paraules que s’adreçaven a l’Altíssim quedaven ofegades amb el brogit que envaïa el temple. Els jueus estaven orgullosíssims de la seva pietat. Estaven molt satisfets del seu temple i consi-deraven que qualsevol mot de crítica com una blasfèmia. Pel que fa a les formes de l’adoració que s’hi feia, eren molt rigorosos, però l’amor dels diners havia sobrepassat els seus escrúpols. Amb prou feines eren conscients de fins a quin punt s’havien allunyat del propòsit original del ritual que Déu mateix havia instituït. Je 82.1
Quan el Senyor va baixar al Sinaí, la seva presència va consagrar el lloc. Moisès va rebre l’ordre d’encerclar la muntanya i declarar-la santa. Per això va sentir la paraula de Déu avisant-lo: «Assenyala’ls uns límits tot al voltant i adverteix-los que no pugin a la muntanya i que ni tan sols la toquin. Tothom qui s’acosti a la muntanya serà condemnat a mort. Però que ningú no toqui el culpable; mateu-lo amb pedres o amb fletxes, tant si és un home com un animal; no el deixeu viure”. 3Èxode 19: 12, 13. Així Déu ensenyava la lliçó que allà on hi ha la seva presència és un lloc sant. Les instal·lacions del temple de Déu havien de ser tingudes com un lloc sant. Però la dèria per a obtenir beneficis feia que tot això es perdés de vista. Je 82.2
Els sacerdots i els governants estaven cridats a ser els representants de Déu davant de la nació. Haurien d’haver corregit les males pràctiques de l’atri. Haurien d’haver donat al poble exemple d’integritat i compassió. En lloc de cercar el seu propi benefici, haurien d’haver pres en consideració la situació i les necessitats dels fidels i haurien d’haver estat promptes a assistir els qui no podien comprar els sacrificis exigits. Però no ho van fer. L’avarícia els havia endurit el cor. Je 82.3
A aquella celebració hi acudien els qui sofrien, els qui estaven en un destret i tenien necessitats. Allà hi havia cecs, coixos, sords... Alguns hi arribaven en una llitera. Molts eren massa pobres per a adquirir per al Senyor l’ofrena més humil; eren tan pobres que ni tan sols podien comprar l’aliment necessari per a satisfer la seva pròpia fam; de manera que les declaracions dels sacerdots els enfonsaven en la desgràcia. Els sacerdots es vantaven de la seva pietat, deien que eren els guardians del poble. Però no tenien ni un bri d’empatia o compassió. Els pobres, els malalts, els moribunds demanaven en va el seu favor. El seu patiment no despertava en el cor dels sacerdots ni una ombra de pietat. Je 82.4
Quan Jesús entrà al temple, va contem-plar l’escena. va veure les transaccions injustes, l’ansietat dels pobres que pensaven que sense vessament de sang no obtindrien el perdó per als pecats. Va veure l’atri exterior del seu temple convertit en un lloc de tràfic profà. El recinte sagrat havia esdevingut un gran mercadal. Je 82.5
Crist va veure que calia fer-hi alguna cosa. El poble havia de suportar moltes cerimònies sense que se li donés la instrucció adequada pel que fa a la seva transcendència. Els fidels oferien els seus sacrificis sense entendre que eren el tipus de l’únic Sacrifici perfecte. Enmig d’ells, sense reconeixement ni honors, hi havia Aquell simbolitzat per tot el ritual. Havia donat instruccions referides a les ofrenes. Entenia el seu valor simbòlic i va veure que estaven pervertides i no s’entenien correctament. L’adoració espiritual havia desaparegut gairebé del tot. No hi havia res que lligués els sacerdots i els governants al seu Déu. L’obra de Crist hauria d’establir una adoració completament diferent. Je 82.6
Mentre s’està dret als graons de l’atri, Crist contempla l’escena que se li presenta amb mirada escrutadora. El seu ull profètic mira al futur i veu no només els anys, sinó els segles i els mil·lenis a venir. Veu com els sacerdots i els governants privaran dels seus drets els necessitats i prohibiran que es prediqui l’evangeli als pobres. Veu com l’amor de Déu quedarà ocult als pecadors i els homes mercadejaran amb la seva gràcia. Mentre contempla l’espectacle, el seu rostre mostra la indignació, l’autoritat i el poder. Atreu l’atenció de la gentada. Els ulls d’aquells que estaven immersos en el comerç impúdic estan clavats en la seva cara. No poden apartar la mirada. Tenen la sensació que aquell Home és capaç de llegir els seus pensaments més íntims i descobrir els seus motius més secrets. Alguns miren de tapar-se la cara, com si volguessin impedir que aquells ulls escrutessin els actes més perversos que hi duien escrits. Je 83.1
Allà on hi havia confusió ara hi regna el silenci. El batibull del comerç i l’intercanvi ha desaparegut. La tensió arriba a fer mal. La turba és presa d’un sentiment d’esglai. És com si tots compareguessin davant del tribunal de Déu per a respondre dels seus actes. mentre miren a Crist veuen que la divinitat resplendeix a través de la capa d’humanitat. La Majestat del cel és el Jutge que s’aixecarà en el darrer dia. Però ara no està envoltada de la glòria que aleshores l’assistirà, sinó amb aquell mateix poder per llegir les ànimes. Els seus ulls escruten la multitud i s’aturen en tots i cadascun dels presents. Sembla com si la seva figura s’aixequés per damunt d’ells amb dignitat de comandament i una llum divina resplendeix en el seu rostre. Parla i la seva veu clara i sonora, la mateixa que al Sinaí va proclamar la llei que els sacerdots i governants ara transgredeixen, retruny per les porxades del temple: «Traieu això d’aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!” 4Joan 2: 16. Je 83.2
Poc a poc, va baixant els graons de l’atri alhora que aixeca un assot fet de cordes que ha pres quan ha entrat al recinte i ordena a la camarilla de mercaders que abandonin les instal·lacions del temple. Traboca les taules dels canvistes amb un zel i una severitat desconeguts en ell. Les monedes cauen al terra dringant sorollosament damunt del paviment de marbre. Ningú gosa posar en qüestió la seva autoritat. Ningú té l’atreviment de voler arreplegar un guany obtingut amb deshonestedat. Encara que no els ha colpejat, aquell senzill assot a la seva mà sembla una espasa flamejant. Els funcionaris del temple, els sacerdots especuladors, els canvistes, i els mercaders de bestiar, juntament amb les ovelles i els bous, fugen del lloc espaordits, amb un únic pensament: escapar de la con-demnació de la presència de Jesús. Je 83.3
La multitud, que sent la gegantina divi-nitat de Jesús, cau presa del pànic. El terror arrenca esgarips de centenars de goles. Fins i tot els deixebles tremolen. Els mots i els actes de Jesús, tan diferents del seu comportament habitual, els han deixat esbalaïts. Recorden què va escriure d’ell el salmista: «El zel del teu temple em consumia”. 5Salm 69: 9. Al cap de poc, la turba, juntament amb la seva mercaderia, havia sigut expulsada del temple del Senyor. El comerç profà ja no contaminava els atris i la solemnitat d’un silenci profund foragita la confusió que havia imperat en l’escena. La presència del Senyor, que en l’antigor havia santificat la muntanya, ara havia fet sagrat el temple erigit en honor seu. Je 83.4
Amb la purificació del temple Jesús anunciava la seva missió com a Messies i començava la seva obra. Aquell temple, aixecat per tal que hi sojornés la divina Presència, havia de ser una lliçó pràctica per a Israel i per al món. Des de l’eternitat, el propòsit de Déu era que totes les criatures, des dels sants i resplendents serafins fins als homes, fossin el temple on el Creador hi fa estada. A causa del pecat, la humanitat va deixar de ser temple de Déu. El mal l’havia enfosquit i corromput. Per això el cor dels homes ja no revelava la glòria de la Divinitat. No obstant, l’encar-nació del Fill de Déu era el compliment del propòsit del cel. Déu habita en la humanitat i, per la seva gràcia salvadora, el cor dels homes torna a ser el seu temple. Déu havia ordenat que el temple de Jerusalem fos el testimoni continu del destí elevat que s’oferia a totes les ànimes. Tanmateix, els Jueus no havien entès el significat d’aquell edifici que tenien en tan alta consideració i que tant els enorgullia. No s’oferien ells mateixos com a temples per a l’Esperit diví. Els atris del temple de Jerusalem, plens del tumult del mercadeig profà eren una representació fidelíssima del temple del cor, corromput per la presència de passions sensuals i pensaments impius. Amb l’expulsió dels compradors i venedors mundans del temple, Jesús anunciava la seva missió d’alliberar el cor de la contaminació del pecat, d’expulsar-ne els desitjos terrenals de les passions egoistes, dels hàbits perniciosos que corrompen l’ànima. «El Senyor de l’univers us diu: Jo envio el meu missatger perquè obri un camí davant meu, i tot seguit entrarà al seu temple el Sobirà que vosaltres cerqueu. El missatger de l’aliança, que vosaltres desitgeu, ja ve. Qui resistirà el dia de la seva arribada? Qui es mantindrà dret quan ell aparegui? Perquè és com el foc del fonedor, com el sabó de rentar roba. S’asseurà com qui depura i refina la plata, i purificarà els descendents de Leví. Els refinarà com la plata i l’or».6Malaquies 3: 1-3. Je 84.1
«No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú destrueix el temple de Déu, Déu el destruirà a ell, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres».71 Corintis 3: 16, 17. Ningú pot expulsar per ell mateix la malèfica companyia que ha pres possessió del seu cor. Només Crist pot purificar el temple de l’ànima; però no forçarà ningú a obrir-li la porta. Ell no entra al cor com en el temple antic; sinó que diu: «Mira, soc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi».8Apocalipsi 3: 20. No entrarà només per fer-hi una estada d’un sol dia. Ben al contrari, diu: «Habitaré en ells i els acompanyaré. Jo seré el seu Déu i ells se-ran el meu poble».92 Corintis 6: 16. «Trepitjaràs les nostres culpes i llançaràs al fons del mar tots els nostres pecats».10Miquees 7: 19. La seva presència purificarà i santificarà l’ànima, de manera que pugui ser temple sant per al Senyor i «el lloc on Déu resideix”. 11Efesis 2: 21, 22. Je 84.2
Vençuts pel terror, els sacerdots i els governants havien fugit de l’atri del temple i de la mirada escrutadora que llegia els seus cors. Mentre fugien, n’havien trobat d’altres que anaven de camí al temple i els van dir que s’entornessin als llocs d’on venien tot explicant-los què havien vist i sentit. Crist esguardava els homes que fugien compadit i ple d’ansietat pel terror que els dominava, perquè ignoraven quina era la veritable adoració. En aquesta escena hi va veure el símbol de la dispersió de la nació jueva a causa de la seva maldat i manca de penitència. Je 84.3
Per què els sacerdots van abandonar apressats el temple? Per què no es van mantenir al seu lloc? El qui els ordenava que se n’anessin era el fill d’un fuster, un pobre galileu, mancat de qualsevol poder o dignitat terrena. Per què no li van oposar resistència? Per què van abandonar uns guanys adquirits amb tanta deshonestedat i van fugir obeint l’ordre d’un que tenia una aparença tan humil? Je 85.1
Crist va parlar amb l’autoritat d’un rei. En la seva aparició i en el to de la seva veu hi havia quelcom que no podien resistir. En sentir la veu de comandament es van adonar, com mai abans s’havien adonat, de quina era la seva veritable posició. Lladres hipòcrites. Quan la divinitat va resplendir a través de la humanitat, a més de la indignació al rostre de Crist, van copsar la importància de les seves paraules. Van sentir que eren davant del tron del Jutge etern i que se’ls havia dictat sentència per tota l’eternitat. Durant uns instants, quedaren convençuts que Crist era un profeta i molts cregueren que era el Messies. L’Esperit Sant va il·luminar les seves ments amb les declaracions referides a Crist. Es rendirien a aquella convicció? Je 85.2
No es penedirien. Sabien que la simpatia que Crist tenia pels pobres havia crescut. Sabien que els seus negocis amb la gentalla els feien culpables d’extorsió. La reprensió pública humiliava el seu orgull i la seva influència creixent sobre el poble els havia engelosit. Per causa d’aquell poder amb què els havia fet fora, van decidir que plantarien desafiament, a ell i a qui l’hi havia conferit. Je 85.3
Poc a poc, amb cura, però amb el cor ple d’odi, van tornar al temple. Quin canvi s’hi havia produït! Quan van fugir havien deixat enrere els pobres, que ara miraven un Jesús amb el rostre que expressava el seu amor i simpatia per ells. Tenia els ulls plens de llàgrimes i deia als qui l’envoltaven: «No tinguis por. Jo t’alliberaré i tu em glorificaràs. Per això he vingut al món». Je 85.4
La gentada s’agombolava en presència de Jesús amb súpliques urgents i planyívoles: «Mestre, beneeix-me”. Les seves orelles sentien tots i cadascun dels clams. Amb una llàstima que supera la tendresa de qualsevol mare, es va inclinar cap als humils que patien. Tots van ser objecte de la seva atenció i van ser guarits de qualsevol malaltia que patissin. Els muts obrien la boca per a lloar, els cecs contemplaven la faç del seu Restaurador. El cor dels qui sofrien s’omplí de joia. Je 85.5
Quan els sacerdots i els funcionaris del temple van veure aquella gran obra, les seves orelles van rebre una gran revelació. El poble narrava la història del dolor que havia sofert, de les esperances decebudes, dels dies de patiment i les nits sense dormir. Quan semblava que ja s’havia extingit la darrera espurna d’esperança, Crist els havia guarit. «La càrrega era molt pesada», va dir un, «però he trobat qui m’auxilia. És el Crist de Déu i dedicaré la meva vida a servir-lo”. Els pares deien als fills: «T’ha salvat la vida. Alça la veu i canta la seva lloança». Les veus dels nens, dels joves, dels pares i les mares, dels amics i dels espectadors es barrejaven en lloança i acció de gràcies. Els cors eren plens de joia i esperança. Les ments s’havien asserenat. Els havia restaurat el cos i l’ànima i tornaven a casa proclamant per tot arreu l’incomparable i sublim amor de Jesús.. Je 85.6
Quan el van crucificar, aquells a qui Crist havia guarit no es van unir a la xusma que cridava: «Crucifica’l! Crucifica’l!» El seu afecte era amb Jesús, perquè ells havien sentit el seu gran afecte i el seu poder meravellós. Sabien que havia de ser el seu Salvador perquè els havia retornat la salut del cos i de l’ànima. Van escoltar la predicació dels apòstols i, en entrar als seus cors, la paraula de Déu els va obrir l’enteniment. Van esdevenir agents de la misericòrdia de Déu i instruments de la seva salvació. Je 85.7
Al cap d’una estona, la multitud que havia fugit de l’atri del temple va tornar. Tot i que només en part, s’havien refet del pànic que els havia dominat, però la cara els ex-pressava dubte i timidesa. Miraven astorats les obres de Jesús i van quedar convençuts que en ell es complien les profecies que feien referència al Messies. Els sacerdots, en bona mesura, eren responsables del pecat de profanació del temple. Per causa de les seves decisions l’atri havia esdevingut un mercadal. En comparació, el poble era innocent. L’autoritat divina de Jesús l’havia impressionat, però la influència dels sacerdots i els governants era suprema. Veien la missió de Crist com qui contempla una innovació i qüestio-naven el seu dret d’interferir en el que havien permès les autoritats del temple. Se sentien ofesos perquè s’havia interromput el mercadeig i, per això, van ofegar les sentències condemnatòries de l’Esperit Sant. Je 85.8
Més que ningú altre, els sacerdots i els governants haurien d’haver vist en Jesús l’Ungit del Senyor. Tenien a les mans els rotlles sagrats que en descrivien la missió i sabien que la purificació del temple era una manifestació d’un poder sobrehumà. Per molt que odiessin Jesús, no podien deixar de pensar que podia ser un profeta que Déu havia enviat per tal de restaurar la santedat del temple. Amb una deferència nascuda de la por, se li van apropar tot preguntant-li: «Quin senyal ens mostres, que fas tot això?” Je 86.1
Jesús els havia donat un senyal. Amb la llum que havia resplendit en els seus cors i fent les obres que havia de fer el Messies, els havia donat una prova fefaent del seu caràcter. Per tant, quan li van demanar un senyal, va respondre amb una paràbola, fent-los saber que veia la seva malícia i fins a quin punt els empenyeria a actuar. «Destruïu aquest santuari», va dir, «i en tres dies l’aixecaré».12Joan 2: 19. Je 86.2
Aquestes paraules tenien un doble significat. No només es referia a la destrucció del temple i l’adoració dels jueus, sinó també a la seva pròpia mort, la destrucció del temple del seu cos, que els jueus ja tramaven. Mentre tornaven al temple, els sacerdots i els governants van prendre el determini de matar Jesús i desempallegar-se d’un agitador que els podia causar problemes. No obstant, quan els va fer saber que coneixia el seu propòsit, no el van entendre. Es van pensar que només es referia al temple de Jerusalem i, plens d’indignació, van exclamar: «Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?» 13Joan 2: 20. Els semblava que Jesús havia justificat la seva incredulitat i confirmaven la seva decisió de rebutjar-lo. Je 86.3
Crist no volia que els jueus incrèduls entenguessin les seves paraules, ni que els seus deixebles les entenguessin en aquell moment. Sabia que els seus enemics les malinterpretarien i les podrien girar en contra seva. Podrien ser testimonis de càrrec en el seu judici i, al Calvari, les hi podrien llançar com una burla. Però explicar-los-ho aleshores faria que els deixebles coneguessin el seu sofriment i els entristiria d’una manera que encara no eren capaços de suportar. A més, si ho hagués fet, hauria posat de manifest massa aviat als jueus el resultat de la seva incre-dulitat i el seu prejudici. Ja havien emprès un camí que no abandonarien fins al moment quan ell seria portat com un anyell a l’escorxador. Je 86.4
Jesús va pronunciar aquelles paraules per causa dels qui havien de creure en ell. Sabia que les repetirien. Les va dir en temps de la Pasqua i, per això, arribarien a orelles de milers que les escamparien per tot el món. Després de la seva resurrecció, el seu significat es va fer evident. Per a molts serien la prova irrefutable de la seva divinitat. Je 86.5
Els deixebles de Jesús, que tenien la ment enterbolida per la tenebra espiritual, sovint també eren incapaços d’entendre les seves lliçons. Però moltes d’aquelles lliçons se’ls van fer evidents amb els esdeveniments que se seguirien. Quan el Mestre ja no caminava enmig d’ells, les seves paraules eren suport per als seus cors. Je 86.6
Tot i que es referien al temple de Jerusalem, les paraules del Salvador: «Destruïu aquest santuari i en tres dies l’aixecaré» tenien un significat més profund que els qui l’escoltaven no van copsar. Crist era el fonament i la vida del temple. Els seus rituals eren el tipus del sacrifici del Fill de déu. El sacerdoci fou instituït per a representar l’obra i el caràcter de mitjancer de Crist. Tot el pla de l’adoració sacrificial era una prefiguració de la mort del Salvador per a redimir el món. Totes aquelles ofrenes serien ineficaces quan s’hagués consumat el gran esdeveniment al qual apuntaven des de feia segles. Je 87.1
Atès que tota l’economia ritual era un símbol de Crist, sense ell no tenia cap valor. Quan els jueus van segellar el seu rebuig de Crist en lliurar-lo a la mort, van rebutjar tot allò que atorgava significat al temple i tots els seus rituals. Ja no era sagrat. Estava destinat a la destrucció. Des d’aquell mateix dia, les ofrenes sacrificials i els rituals que s’hi relacionaven estaven desposseïts de qualsevol significat. Com l’ofrena de Caín, no expressaven la fe en el Salvador. En entregar Crist a la mort, els jueus van destruir virtualment el seu temple. Quan Crist va ser crucificat, el vel interior del temple es va esquinçar de dalt abaix, cosa que significava que el gran sacrifici final ja s’havia acomplert i que el sistema d’ofrenes sacrificials havia arribat al seu final definitiu. Je 87.2
«En tres dies l’aixecaré». Amb la mort del Salvador, semblava que les potències de les tenebres havien vençut i exultaven amb la victòria. Però del sepulcre que li havia deixat Josep d’Arimatea, Jesús en va sortir com a conqueridor. «Així ha desarmat les potències i les autoritats i les ha exposades públicament en espectacle».14Colossencs 2: 15. Per la seva mort i resurrecció va esdevenir «el ministre que oficia en el santuari, en el veritable tabernacle, aquell que no van erigir els homes, sinó Déu mateix».15Hebreus 8: 2. Els homes van erigir el tabernacle jueu i els homes van construir el temple jueu; però el santuari celestial, del qual el terrenal n’era una ombra, no el va construir cap ar-quitecte humà. «Vet aquí un home que es diu Germen [...] Ben cert, reconstruirà el temple del Senyor, es vestirà de majestat i s’asseurà al tron per governar. També el sacerdot seurà en el seu tron”. 16Zacaries 6: 12, 13 Je 87.3
El ritual sacrificial que havia apuntat a Crist va passar, però els ulls dels homes van mirar el veritable sacrifici pels pecats del món. El sacerdoci terrenal va cessar, però nosaltres mirem Jesús, «mitjancer d’una aliança nova, i a la seva sang purificadora, que parla més favorablement que la d’Abel»,17Hebreus 12: 24. «Mentre subsisteix el primer tabernacle, encara no s’ha manifestat el camí d’accés al santuari. El primer tabernacle és, doncs, un símbol referit al temps present [...]. Però Crist ha vingut com a gran sacerdot dels béns que ara comencen i ha entrat al santuari a través del tabernacle més gran i més perfecte, no fet per mans d’home [...]. Hi ha entrat una vegada per sempre, sense servir-se de la sang de bocs i de vedells, sinó valent-se de la seva pròpia sang; així ens ha redimit per sempre més”. 18Hebreus 9: 8-12. Je 87.4
«Per això té el poder de salvar definiti-vament els qui per ell s’acosten a Déu, ja que viu per sempre intercedint a favor d’ells».19Hebreus 7: 25. Tot i que el ministeri havia de passar del temple terrenal al celestial, tot i que el santuari i el nostre gran sacerdot eren in visibles als ulls humans, els deixebles no patirien cap pèrdua. No notarien cap interrup-ció en la seva comunió ni que el poder ha-via disminuït a causa de l’absència del Salvador. Mentre Jesús oficia al santuari celestial, pel seu Esperit també és ministre de l’església a la terra. Està ocult al sentit de la vista, però s’ha acomplert la seva promesa: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món”. 20Mateu 28: 20. Encara que ha delegat el seu poder en uns ministres inferiors, la seva presència energitzadora encara és amb la seva església. Je 87.5
«Així, doncs, mantinguem ferma la fe que professem, ja que en Jesús, el Fill de Déu, tenim el gran sacerdot que ha travessat els cels. No tenim pas un gran sacerdot incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, de manera semblant a nosaltres, ha estat provat en tot, encara que sense pecar. Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu, perquè es compadeixi de nosaltres i ens concedeixi, quan sigui l’hora, la gràcia i l’ajuda que necessitem».21Hebreus 14: 16 Je 88.1