Aquest capítol està basat en Joan 4: 43-54.
Els galileus que tornaven de la Pasqua duien amb ells el relat de les obres ex-traordinàries de Jesús. El judici que els dig-nataris de Jerusalem havien fet dels seus actes va obrir-li el camí a Galilea. Molts es quexaven dels abusos del temple i l’avarícia i l’arrogància dels sacerdots. Tenien l’esperança que aquell Home que havia foragitat els governants pogués ser el Llibertador anhelat. Ara rebien notícies que semblava que confirmaven els seus desigs més ardents. Es deia que el profeta havia declarat que era el Messies. Je 106.1
Però a Natzaret no van creure en ell. Per aquesta raó, Jesús no va visitar Natzaret de camí cap a Canà. El Salvador va declarar als seus deixebles que un profeta no rep honors al seu país. Els homes consideren el caràcter de les persones segons el que són capaços de percebre. Els qui eren curts de mires i de ment estreta valoraven Jesús pel seu naixe-ment humil, la seva extracció social baixa i el seu patiment diari. No podien percebre la puresa d’aquell esperit lliure de qualsevol màcula de pecat. Je 106.2
La notícia del retorn de Crist a Canà no va trigar a escampar-se per tot Galilea, por-tant l’esperança als qui sofrien i estaven en un destret. A Cafarnaüm, les notícies van atraure l’atenció d’un noble jueu que era un funcionari al servei del rei. Un fill seu patia el que semblava una malaltia incurable. Els metges ja l’havien desnonat; però, en sentir parlar de Jesús, el pare va prendre la decisió de parlar-hi i buscar la seva ajuda. El noi estava molt feble i es temia que la mort li arribaria abans que ell retornés. Tanmateix, el noble pensava que havia de presentar el cas en persona. Tenia l’esperança que els precs d’un pare despertarien la compassió del gran Metge. Je 106.3
Quan va arribar a Canà va trobar que una multitud envoltava Jesús. Amb el cor ple d’angoixa, es va obrir pas fins al Salvador. La seva fe va flaquejar quan va veure un home vestit amb senzillesa, brut de pols i fatigat pel camí. Va dubtar que aquella Persona pogués fer el que havia vingut a demanar-li. No obstant, va concertar una entrevista amb Jesús, li va explicar el seu cas i va demanar al Salva-dor que l’acompanyés a casa seva. Però Jesús ja coneixia el seu patiment. Abans que el funcionari hagués sortit de casa, el Salvador ja havia vist la seva aflicció. Je 106.4
Però també sabia que, en els seus pensaments, el pare havia posat condicions a la seva fe en Jesús. Si no li concedia la seva petició, no el rebria com a Messies. Mentre el funcionari esperava angoixat per la incertesa, Jesús va dir: «Si no veieu senyals i prodigis, no creieu».1Joan 4: 48. Je 106.5
Malgrat totes les evidències que Jesús era el Crist, el sol·licitant havia decidit que la seva fe en ell estava condicionada a la concessió de la seva petició. El Salvador va contrastar aquesta incredulitat crítica amb la fe senzilla dels samaritans, que no li van demanar cap miracle o senyal. La seva paraula, l’evidència sempre present de la seva divinitat, tenia un poder convincent que tocava els seus cors. A Crist l’entristia que el seu propi poble, el qui havia rebut els Sagrats Oracles, no sentís la veu de Déu que els parlava en el seu Fill. Je 107.1
Malgrat tot, el noble tenia un cert grau de fe; havia acudit a demanar el que li sem-blava la benedicció més preuada. Jesús tenia un do molt més gran per a atorgar-li. A més de guarir el seu fill, desitjava que el funcionari i tota la seva casa compartissin les benediccions de la salvació i encenguessin un llum a Cafarnaüm, on aviat hi hauria el seu camp de treball. Però al noble, abans de desitjar la gràcia de Crist, li calia ser conscient de la seva necessitat. Aquell cortesà representava la majoria de la seva nació. El seu interès per Jesús estava mogut per motius egoistes. Esperaven que, amb el seu poder, els atorgaria algun benefici especial i basaven la seva fe en la concessió d’aquell favor temporal. Però no en sabien res de la malaltia espiritual que els afectava ni eren conscients de com necessitaven la gràcia divina. Je 107.2
Com un esclat de llum, les paraules del Salvador van deixar nu el cor de l’home. Va veure que buscava Jesús per motius egoistes. Va veure el veritable caràcter vacil·lant de la seva fe. Aclaparat pel destret, es va adonar que el seu dubte podria costar la vida del seu fill. Sabia que estava en presència de l’Únic que podia llegir els pensaments, per a qui tot era possible. Angoixat va clamar suplicant: «Senyor, baixa abans no es mori el meu fill!» 2Joan 4: 49.La seva fe es va arrapar a Crist com quan Jacob, lluitant amb l’àngel va clamar: «No et deixaré anar que no m’hagis beneït».3Gènesi 32: 26. Je 107.3
Va vèncer com Jacob. El Salvador no pot resistir l’ànima que se li arrapa i li prega que supleixi la seva gran necessitat. «Vés», digué, «que el teu fill viu”. 4Joan 4: 50. El noble se’n va anar de davant la presència del Salvador ple d’una joia i una pau que mai abans havia conegut. No només creia que el seu fill havia sigut guarit, sinó que confiava plenament que Crist era el Redemptor. Je 107.4
A aquella mateixa hora, a casa seva, a Cafarnaüm, els qui tenien cura del fill moribund van ser testimonis d’un canvi sobtat i misteriós. L’ombra de la mort va desaparèixer del rostre del sofrent. L’enrojolament de la febre va deixar pas a la suau llum de la salut que retorna. Els ulls apagats van espurnejar amb la intel·ligència i la força va tornar al seu cos. En el nen no hi restava cap senyal de la seva malaltia. La seva carn ardent ara era suau i fresca, de manera que es va adormir profundament i tranquil·la. La febre l’ha-via abandonat en el moment més calorós del dia. La família estava desconcertada i el goig fou gran. Je 107.5
Canà no era gaire lluny de Cafarnaüm, de manera que el funcionari podia arribar a casa seva la tarda del mateix dia en què es va entrevistar amb Jesús. No obstant, no es va apressar per tornar a casa. Així, l’endemà al matí va arribar a Cafarnaüm. Quina manera de tornar! Quan va anar a trobar Jesús tenia el cor apesarat pel sofriment. El sol li semblava cruel, el cant dels ocells per a ell era una burla. Que diferent que se sentia! La natura té tot un altre aspecte. Tot ho veu amb ulls renovats. Sembla com si, mentre va de camí en el silenci de la primera hora del dia, tota la natura lloa Déu amb ell. Mentre encara és a certa distància de casa seva, uns servents surten a rebre’l, desitjosos d’alleujar la incertesa que, n’estan segurs, el té pres. Quan li donen la notícia, ell no mostra sorpresa però, amb un interès que no poden explicar, pregunta a quina hora es va començar a guarir el noi. Li responen: «Ahir, a la una del mig-dia, el va deixar la febre».5Joan 4: 52. En el mateix moment en què la fe del pare va tenir la certesa: «El teu fill viu”, l’amor diví va tocar l’infant moribund. Je 107.6
El pare s’apressa per a saludar el seu fill. L’estreny contra el pit com qui abraça algú que ha sigut rescatat dels morts i torna a agrair Déu per aquella meravellosa restauració. Je 108.1
El noble desitjava saber més de Crist. Quan, temps després, va escoltar les seves ensenyances, ell i tota la seva casa van ser-ne deixebles. La seva aflicció fou santificada per a la conversió de tota la família. La notícia del miracle es va estendre com una taca d’oli i a Cafarnaüm, on va obrar tants miracles, va quedar preparat el camí per al ministeri personal de Crist. Je 108.2
Aquell qui va beneir el noble de Cafarnaüm també vol beneir-nos a nosaltres. Però, com el pare afligit, sovint cerquem Jesús pel desig d’obtenir algun bé terrenal. Tanmateix, quan se’ns concedeix la petició confiem en el seu amor. El Salvador desitja vivament donar-nos una benedicció més gran que la que demanem. Demora la seva resposta a fi de mostrar-nos el mal que hi ha en el nostre cor i la nostra profunda necessitat de la seva grà-cia. Vol que renunciem a l’egoisme que ens ha mogut a buscar-lo. Confessant el nostre desemparament i la nostra profunda i amarga necessitat ens rendirem completament a la confiança en el seu amor. Je 108.3
El noble volia veure com es complia el seu prec abans de creure. Li calia, però, acceptar la paraula de Jesús com a garantia que la seva petició havia sigut escoltada i la benedicció, concedida. Nosaltres també hem d’aprendre aquesta lliçó. No hem de creure perquè veiem o sentim que Déu ens escolta. Hem de confiar en les seves promeses. Només si acudim a ell amb fe, les nostres peticions arribaran al cor de Déu. Cada vegada que hem demanat una benedicció, hem de creure que la rebem i agrair-li que l’hem rebuda. Aleshores hem d’ocupar-nos de les nostres obligacions, segurs que la benedicció es complirà en el moment que ens serà més necessària. Quan aprenguem a fer-ho, sabrem que les nostres pregàries tenen resposta. Déu, «per la riquesa de la seva glòria»6Efesis 3: 16 i «la grandesa immensa del seu poder”, 7Efesis 1: 19.«pot fer infinitament més de tot el que som capa-ços de demanar». 8Efesis 3: 20 Je 108.4