Aquest capítol està basat en Mateu 11: 1-11; Mateu 14: 1-11; Marc 6: 17-28; Lluc 7: 19-28.
Joan Baptista havia sigut el primer a anunci-ar el regne de Crist. També fou el primer a sofrir. De gaudir l’aire lliure del desert i les multituds reunides per les seves paraules es veia reclòs entre les quatre parets d’una masmorra. Era presoner a la fortalesa d’Herodes Antipas. Una bona part del ministeri de Joan havia transcorregut al territori que hi ha a l’est del Jordà, que aleshores estava dominat per Antipas. El mateix Herodes havia escoltat les predicacions del Baptista. El rei dissolut havia tremolat davant de la crida al penediment: «Herodes, sabent que Joan era un home just i sant, el respectava i el protegia; quan el sentia, quedava molt perplex, però l’escoltava de bon grat”. 1Marc 6: 20. Joan el tractava amb fidelitat i denunciava el seu vincle inic amb Herodies, la seva cunyada. Durant un temps, encara que amb feblesa, Herodes va mirar de trencar les cadenes de luxúria que l’hi lligaven; però Herodies encara el va lligar amb més força i es va voler revenjar del Baptista induint el governant a empresonar-lo. Je 119.1
La vida de Joan havia sigut de treball actiu i la foscor, juntament amb la inactivitat de la seva vida a la presó, l’aclaparaven. El dubte i l’abatiment l’anaven dominant a mesura que passaven les setmanes sense canvis. Els seus deixebles no l’havien abandonat. Tenien autorització per a anar a visitar-lo a la presó i li portaven notícies de les obres de Jesús, alhora que li explicaven com el poble s’agombolava al seu voltant. Però es preguntaven per què, si aquell mestre nou era el Messies, no feia res per a alliberar Joan. Com podia permetre que el seu herald fidel fos privat de la llibertat i, potser fins i tot, la vida? Je 119.2
Aquestes preguntes no deixaven de tenir el seu efecte. En Joan van començar a sorgir dubtes que, d’altra manera, mai no l’haurien assaltat. Satanàs gaudia sentint les paraules d’aquells deixebles i veient com turmentaven l’ànima del missatger del Senyor. Massa sovint, els qui es pensen ser bons amics d’un home bo, impacients per mostrar-li fidelitat, demostren que són els seus enemics més perillosos. Massa sovint, en lloc d’enfortir la seva fe, les seves paraules li provoquen depressió i descoratjament. Je 119.3
Com els deixebles del Salvador, Joan Baptista no entenia la naturalesa del regne de Crist. Esperava que Jesús s’assegués al tron de David i, a mesura que passava el temps, i atès que el Salvador no reclamava l’autoritat reial, creixien la perplexitat i el turment de Joan. Havia declarat al poble que, per tal de preparar el camí del Senyor, calia que es complís la profecia d’Isaïes, que les fondalades s’alçarien, que les muntanyes i els turons s’abaixarien, que el terreny escabrós seria una plana i la serralada, una ampla vall. 2Vegeu Isaïes 40: 4. Havia treballat per tal que els cims de l’orgull humà i del poder fossin anorreats. Havia assenyalat al Messies com a l’Únic que separaria el gra de la palla i que purgaria el sòl a fons, que aplegaria el blat al graner i cremaria la palla amb un foc abrusador. Com el profeta Elies, amb l’esperit i la força del qual havia vingut a Israel, esperava que el Senyor es revelaria com el Déu que respon amb foc. Je 119.4
La seva missió havia fet que el Baptista s’aixequés com un reprovador valent de la iniqüitat, tant dels grans com dels més humils. S’havia atrevit a enfrontar-se al rei Herodes amb la reprensió directa del pecat. No tenia en tanta estima la seva pròpia vida que no pogués acomplir la tasca que li havia sigut assignada. Ara, des de la seva masmorra, esperava que el Lleó de la tribu de Judà destruís l’orgull de l’opressor i alliberés tots els pobres que clamaven, i a ell també. Però semblava que a Jesús el satisfeia més reunir deixebles al seu voltant alhora que guaria i ensenyava al poble. S’asseia a la taula dels publicans mentre, dia sí i dia també, el jou dels romans aclaparava pesarosament Israel, mentre el rei Herodes i la seva vil amant feien i desfeien a cor què vols i el clam dels pobres i els sofrents ascendia al cel. Je 120.1
Per al profeta del desert tot allò era un misteri que sobrepassava la seva compren-sió. Hi havia moments en què el xiuxiueig dels dimonis torturava el seu esperit i l’ombra d’un terrible temor s’apoderava d’ell. Potser aquell Llibertador que havien esperat tant de temps encara no havia arribat? Aleshores, què volia dir el missatge que ell mateix havia sigut empès a predicar? El resultat de la seva missió havia decebut profundament Joan. Havia esperat que el missatge de Je 120.2
Déu tindria el mateix efecte que quan Josies o Esdras van llegir la llei; 3Vegeu 2 Cròniques 34; Nehemies 8, 9. que seguiria una era de penediment profund i de retorn al Senyor. Havia sacrificat tota la seva vida per a l’èxit de la seva missió. Havia sigut debades? Je 120.3
A Joan el turmentava veure que, pel seu amor vers ell, els seus propis deixebles començaven a dubtar de Jesús. La seva obra per a ells havia sigut infructuosa? Havia sigut infidel en la seva missió, de manera que ara l’havien apartat de la tasca? Si el Llibertador promès hagués aparegut i Joan hagués sigut trobat fidel a la seva crida, Jesús no hauria vençut el poder de l’opressor per tal d’alliberar el seu herald? Je 120.4
Però la fe del Baptista en Crist no va defallir. El record de la veu del cel i el colom que en baixava, la puresa immaculada de Jesús, el poder de l’Esperit Sant que s’havia posat damunt de Joan quan va estar en presència del Salvador i el testimoni de les escriptures profètiques donaven fe que Jesús de Natzaret era el Promès. Je 120.5
Joan no volia discutir els seus dubtes i les seves ansietats amb els seus companys. Per això va enviar un missatge interrogador a Jesús. El va confiar a dos dels seus deixebles, amb l’esperança que la conversa amb el Salvador confirmaria la seva fe i donaria seguretat als seus germans. També ansiava rebre algun mot que Jesús hagués dit per a ell mateix. Je 120.6
Els deixebles es van acostar a Jesús amb la pregunta: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre?» 4M ateu 11: 3. Je 120.7
Feia molt poc que el Baptista havia assenyalat Jesús tot proclamant: «Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món!”, «el qui ve després de mi, i jo no soc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies”. 5Joan 1: 29, 27. I ara li pregunta: «Ets tu el qui ha de venir?” Per a la naturalesa humana era profunda-ment decebedor i amarg. Si Joan, el precursor fidel, no discernia la missió de Crist, què se’n podia esperar, de la multitud egoista? Je 120.8
El Salvador no va respondre immediatament la pregunta dels deixebles. Mentre s’estaven drets preguntant-se per què romania en silenci, els malalts i els afligits acudien a ell per tal que els guarís. Els cecs miraven d’obrir-se pas entre la multitud; els malalts de tota mena, alguns pel seu propi peu, d’altres portats pels seus amics, s’apressaven a presentar-se a la presència de Jesús. La veu del poderós Curador penetrava l’orella dels sords. un mot, el contacte de la seva mà obria els ulls dels cecs per a fer que veiessin la llum del dia, les escenes de la naturalesa, la cara dels amics i el rostre del Llibertador. Jesús reprenia la malaltia i allunyava la febre. Les orelles dels moribunds sentien la seva veu i s’aixecaven plens de salud i força. Els endimoniats paralítics obeïen la seva paraula, els abandonava la follia i l’adoraven. Mentre curava les malalties ensenyava el poble. Els pagesos pobres, a qui els rabins acusaven de ser impurs, s’agombolaven al seu voltant i ell els deia paraules de vida eterna. Je 121.1
Així va transcórrer el dia mentre els deixebles de Joan ho veien i ho escoltaven tot. Finalment, Jesús els va cridar i els va encomanar que tornessin amb Joan i li expliquessin tot el que havien vist i sentit. I va afegir uns mots: «I feliç aquell qui no em rebutjarà!» 6. L’evidència de la seva divinitat es feia palesa en com s’adaptava a les necessitats d’una humanitat sofrent. La seva glòria es manifestava en com es va rebaixar fins al nostre estat. Je 121.2
Els deixebles van portar el missatge. Ja n’hi va haver prou. Joan va recordar la profecia sobre el Messies: «L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a curar els cors abatuts, a proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum, a proclamar l’any de gràcia del Senyor, el dia que el nostre Déu farà justícia, a consolar tots els qui estan de dol».7. A més de declarar que era el Messies, les obres de Crist mostraven com es restabliria el seu regne. Joan va veure com se li obria la mateixa veritat que al desert es va obrir per a Elies, quan «s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau»8 i Déu li va parlar en aquell ventijol. Jesús també faria així la seva obra; sense l’esclat de les armes ni l’enderrocament de trons i reialmes, sinó parlant al cor dels homes amb una vida de misericòrdia i abnegació. Je 121.3
El principi d’abnegació de la vida del propi Baptista era el principi del regne del Messies. Joan savia prou bé fins a quin punt aixó era estrany per als principis i les esperances dels líders d’Israel. Allò que per a Joan havia sigut una prova convincent de la divinitat de Crist, per a ells no seria res. Buscaven un Messies que no havia sigut promès. Joan va veure que la missió del Salvador només rebria d’ells odi i condemna. Ell, el precursor, no feia res més que beure la copa que Crist mateix hauria de beure fins a l’última gota. Je 121.4
Les paraules del salvador : «I feliç aquell qui no em rebutjarà!» eren un retret amable per a Joan. Res no s’havia perdut per a ell. Ara entenia millor la naturalesa de la missió de Crist i es va rendir a Déu, per a la vida i la mort, de manera que pogués servir millor la causa que estimava. Je 121.5
Després que els missatgers se n’hagueren anat, Jesús va parlar de Joan al poble. El cor del Salvador vessava de simpatia pel testimoni fidel que estava sepultat a les masmorres d’Herodes. No deixaria que el poble arribés a la conclusió que Déu havia abandonat Joan o que la seva fe havia flaquejat en el dia del judici. Va dir: «Què heu sortit a contemplar al desert? Una canya sacsejada pel vent?» 9M ateu 11: 7. Je 122.1
Els canyissars que creixien a la vora del Jordà vinclant-se amb les brises suaus eren una il·lustració perfecta dels rabins que s’havien erigit en crítics i jutges de la missió del Baptista. El vent de l’opinió pública els feia giravoltar com penells. No s’humiliaven per a rebre el missatge que Joan adreçava als cors. Tot i que, per por del poble, ni tan sols s’atrevien a oposar-se obertament a la seva obra. Però el missatger de Déu no era pas un esperit tan covard com ells. Les multituds reunides al voltant de Crist havien sigut testimonis de l’obra de Joan. Havien sentit el seu valerós rebuig del pecat. Joan havia parlat amb la mateixa franquesa als fariseus, pagats d’ells mateixos com estaven, als sacerdots saduceus, al rei Herodes i la seva cort, als prínceps i els soldats, als publicans i als pagesos. No era cap canya que es vincla, moguda d’ací d’allà pel vent de l’elogi o el prejudici humans. A la presó la seva lleialtat envers Déu es mantenia inamovible i el seu zel per la justícia era el mateix que quan, al desert, predicava el missatge de Déu. La seva fidelitat als principis el feia resistir tan ferm com una roca. Je 122.2
Jesús va continuar dient: «Doncs què hi heu sortit a veure? un home vestit refinadament? Els qui porten vestits refinats s’estan als palaus dels reis!» 10Vers 8. Joan havia sigut cridat per a reprendre els pecats i els excessos de la seva època, de manera que la seva indumentària senzilla i la seva vida abnegada estaven en harmonia amb el caràcter de la seva mis-sió. Els vestits rics i els luxes d’aquesta vida no fan per als servents de Déu, sinó per als qui «s’estan als palaus dels reis», els governants d’aquest món, els qui en tenen el poder i les riqueses. Jesús volia dirigir l’atenció al contrast entre el vestit de Joan i el que duien els sacerdots i els governants. Aquells funcionaris es presentaven amb vestits rics i ornaments costosos. Els agradava mostrar-se en públic, convençuts que podrien enlluernar el poble i, així, fer que encara els consi-derés més. Desitjaven més obtenir l’admiració dels homes que aconseguir la puresa de cor que guanyaria l’aprovació de Déu. Així revelaven que la seva lleialtat no era per a Déu, sinó per al regne d’aquest món. Je 122.3
Jesús va dir: «Doncs què hi heu sortit a veure? Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. És aquell de qui diu l’Escriptura: “Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí”. En veritat us ho dic: entre els nascuts de dona no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista”. 11M ateu 11: 9-11. Quan l’àngel va anunciar a Zacaries el seu naixement va declarar: «Serà gran als ulls del Senyor”. 12Lluc 1: 15. Per al cel, en què consisteix la grandesa? No és el que el món considera com a grandesa, ni riquesa, ni rang, ni una ascendència noble o cap do intel·lectual considerats en ells mateixos. Si la grandesa intellectual, a més de la màxima consideració, és digna de ser honorada, Satanàs mereix tot el nostre homenatge; perquè cap home l’iguala en força intel·lectual. Però quan se la perver-teix posant-la al propi servei, com més gran és el do, més augmenta la maledicció. Déu aprecia el valor moral. L’amor i la puresa són els atributs que té en més estima. Joan, quan davant dels missatgers del Sanedrí, davant del poble, davant fins i tot dels seus propis deixebles no va cercar el seu propi honor, sinó que va assenyalar Jesús com el Promès, va esdevenir gran als ulls del Senyor. El seu goig abnegat en el ministeri de Crist presenta la classe més elevada de noblesa que mai s’hagi revelat en cap home. Je 122.4
Després de la seva mort, el testimoni que d’ell van donar els qui havien sentit el seu testimoniatge a Jesús fou: «Joan no va fer cap senyal, però tot el que va dir d’ell era veritat”. 13Joan 10: 41. No li fou donat de fer descendir foc del cel o ressuscitar els morts, com feia Elies, o brandar la vara de Moisès per reclamar poder en nom de Déu. Havia sigut enviat per a anunciar l’adveniment del Salvador i cridar el poble per tal que es preparés per a la seva vinguda. Va complir la seva missió amb tanta fidelitat que, quan la gent recordava què els havia ensenyat de Jesús, van poder dir: «Tot el que va dir d’ell era veritat”. Tots els deixebles del mestre estan cridats a dur un testimoni de Crist com aquest. Je 123.1
Com a herald del Messies, Joan fou «més que un profeta». Perquè tot i que els profetes havien vist de lluny l’adveniment de Crist, Joan va poder contemplar-lo, sentir el testimoni que el cel va donar del seu ministeri messiànic i presentar-lo a Israel com l’Enviat de Déu. No obstant, Jesús va dir que «el més petit en el Regne del cel és més gran que ell”. Je 123.2
El profeta Joan era la baula que unia les dues dispensacions. Com a representant de Déu, es va aixecar per a mostrar la relació entre la llei i els profetes a la dispensació cristiana. Era una llum menor que havia de precedir la llum major. L’Esperit Sant iŀluminava la ment de Joan per tal que pogués fer llum al seu poble. Tanmateix, cap altra llum ha brillat mai ni brillarà amb tanta claredat sobre la humanitat caiguda com la que emanava dels ensenyaments i l’exemple de Jesús. Els sacrificis eren només una pobra ombra i tipus del sacrifici i la missió de Crist i només permetien entendre’ls de manera molt imperfecta. Ni tan sols Joan havia arribat a copsar del tot la vida futura i immortal per mitjà del Salvador. Je 123.3
Tot i el goig que Joan trobava en la seva missió, la vida de Joan era de patiments. Pocs eren els qui escoltaven la seva veu, si no era al desert. La solitud era la seva companya. Tampoc se li permetia veure el fruit dels seus esforços. No tindria el privilegi d’estar amb Crist i ser testimoni de la manifestació de poder diví que acompanyaria la llum més gran. No havia de veure com els cecs recobraven la vista, els malalts eren guarits i els morts tornaven a la vida. No va veure la llum que resplendia a través de tots i cadascun dels mots de Crist, escampant la glòria sobre les promeses de la profecia. En aquest sentit, el privilegi del menor dels deixebles que van veure les obres poderoses i sentir les paraules de Crist era immensament més elevat que el de Joan Baptista. Per això es diu que era més gran que ell. Je 123.4
Les grans multituds que havien escoltat la predicació de Joan van escampar la seva fama per tot el país. El seu empresonament havia despertat un interès profund. Tanmateix, la seva vida sense culpa i una opinió pública molt favorable envers ell van fer creure que no seria víctima de cap mesura violenta. Je 123.5
Herodes creia que Joan era un profeta de Déu i tenia tota la intenció d’alliberar-lo. No obstant, per por d’Herodies, va anar demorant la decisió. Herodies sabia que mai no podria obtenir de manera directa que Herodes consentís la mort de Joan. Per això va decidir que posaria en marxa un estratagema per aconseguir el seu propòsit. El dia de l’aniversari del rei els funcionaris de l’estat i els nobles de la cort estaven convidats a una festa. HI hauria celebracions i embriaguesa, de manera que Herodes no estaria tan alerta i seria molt influenciable. Je 123.6
Quan va arribar el gran dia i el rei, amb els cortesans, festejava i bevia, Herodies va fer entrar la seva filla a la sala del banquet perquè ballés i entretingués els convidats. Salomé era una jove esponerosa i la seva bellesa voluptuosa va captivar els sentits d’aquells calaveres senyorials. Era costum que les dames de la cort apareguessin en aquelles celebracions i, quan aquella filla dels sacerdots i princesa d’Israel va ballar per a entretenir els presents, Herodes va rebre grans compliments. Je 124.1
El vi havia enterbolit el cap del rei. La passió havia pres el control i la raó havia sigut destronada. Només veia la sala del plaer, amb els convidats engrescats, la taula del banquet, el vi escumós, els llums osciŀlants i la jove que ballava davant d’ell. Empès per la imprudència del moment, va desitjar fer alguna mena d’ostentació que l’exaltés davant dels grans homes del seu regne. Amb un ju-rament, va prometre que donaria a la filla d’Herodies qualsevol cosa que li demanés, encara que fos la meitat del seu reialme. Je 124.2
Salomé va córrer a trobar la seva mare per a preguntar-li què podia demanar. La resposta no es va fer esperar: el cap de Joan Baptista. Salomé desconeixia la sed de venjança que governava el cor de la seva mare i va refusar presentar la petició, però la determinació d’Herodies va prevaler. La noia va tornar amb la terrible petició: «Vull que ara mateix em donis en una safata el cap de Joan Baptista”. 14Marc 6: 25. Je 124.3
Herodes estava confós i atordit. El brogit es va aturar i un silenci ominós es va ensenyorir de tota l’escena de gresca. El rei estava horroritzat de pensar en el fet d’arrabassar-li la vida a Joan. Però hi havia compromès la paraula i no volia semblar voluble o impetuós. El jurament era en honor als seus convidats i, només que un d’ells hagués pronunciat una paraula en contra del compliment de la seva promesa, de bon grat que hauria salvat el profeta. Els va donar l’oportunitat de parlar en favor del presoner. Havien viatjat des de molt lluny per a poder escoltar la predicació de Joan i sabien que era un home sense falta, un servidor de Déu. Però, tot i que la petició de la noia els havia sorprès, estaven massa embadalits per a pronunciar un sol mot de protesta. Cap veu es va aixecar per salvar la vida del missatger del cel. Aquells homes ocupaven càrrecs elevats de confiança per a la nació i suportaven severes responsabilitats. No obstant, s’havien lliurat a les celebracions i l’embriaguesa fins que els sentits els van quedar atordits. L’embriagadora escena de música i dansa els havia marejat i havia adormit les seves consciències. Amb el seu silenci van dictar la sentència de mort del profeta de Déu a fi de satisfer la revenja d’una dona despitada. Je 124.4
Herodes esperava que algú l’alliberés del jurament. En veure que ningú no deia res, amb recança, va ordenar l’execució del profeta. Al cap de poca estona, van portar el cap de Joan davant del rei i dels convidats. Aquells llavis que, fidels, havien advertit Herodes que s’allunyés de la vida de pecat que duia estaven segellats per sempre més. Mai més se sentiria aquella veu que cridava els homes al penediment. La gresca d’una nit havia costat la vida d’un dels profetes més grans. Je 124.5
Massa sovint la vida dels innocents és víctima de la intemperància dels qui haurien d’haver sigut els guardians de la justícia! El qui acosta als llavis la copa intoxicadora es fa responsable de totes les injustícies que pugui cometre empès pel seu poder embriagador. En adormir els sentits fa que li sigui imposible jutjar amb calma o tenir una percepció clara del que està bé o malament. Obre el camí perquè Satanàs, valent-se d’ell, oprimeixi i destrueixi l’innocent. «El vi és descarat, la beguda engresca; qui hi perd la xaveta no posarà mai seny”. 15Proverbis 20: 1. Per això, «l’honradesa no sap com entrar [...] i el qui s’aparta del mal acaba espoliat”. 16Isaïes 59: 14, 15 Els qui tenen jurisdicció sobre les vides dels seus semblants, quan es donen a la intemperància, haurien de ser tinguts per culpables de delicte. Tots els qui executen les lleis haurien d’observar estrictament la llei. Haurien de ser homes amb domini propi. Els cal tenir control absolut de les seves facultats físiques, mentals i morals, de manera que tinguin vigor i intel·ligència, a més d’un sentit de la justícia elevat. Je 124.6
Van portar el cap de Joan a Herodies, que el va rebre amb satisfacció diabòlica. Estava exultant per la seva revenja i es vantava que res ja no torbaria la consciència d’Herodes. Però del seu pecat no en va treure cap mena de satisfacció. El seu nom va anar de boca en boca i tothom s’horroritzava, mentre que els remordiments turmentaven Herodes encara més que quan el profeta el reprenia. La influència dels ensenyaments de Joan no va caure en el silenci; perquè arribaria a totes les generacions fins el final del temps. Je 125.1
D’aleshores ença Herodes sempre va tenir davant seu el pecat que havia comès. Constantment cercava alleujar les acusacions de la seva consciència culpable. La seva confiança en Joan era impertorbable. Recordava la seva vida d’abnegació, les seves crides solemnes i sinceres, els seus consells assenyats i com va morir. Per això no trobava repòs. Capbussat en els afers de l’estat, rebent honors dels homes, presentava un rostre somrient i digne, alhora que el seu cor, sempre oprimit per la por que una maledicció pesava damunt seu, estava ansiós. Je 125.2
Les paraules de Joan, que no hi ha res que escapi a la mirada de Déu, havien causat una profunda impressió en Herodes. Estava convençut que Déu és a tot arreu, que havia sigut testimoni de la gresca del banquet, que havia sentit l’ordre de decapitar Joan i havia vist l’exultació d’Herodies i els insults que havia adreçat al cap del reprensor. Moltes de les coses que Herodes havia sentit dels llavis del profeta ara parlaven a la seva consciència amb més claredat que no havia tingut la predicació al desert. Je 125.3
Quan Herodes va sentir què es deia de les obres de Crist, el seu torbament va créixer encara més. Pensava que Déu havia ressuscitat Joan i l’havia enviat amb un poder per a condemnar el pecat encara més gran. Constantment temia que Joan vengés la seva mort condemnant-los a ell i a tota la seva casa. Herodes recollia el que Déu havia declarat que seria el fruit d’una vida de pecat: «El cor anguniós, els ulls sense esclat i l’esperit acovardit: tindràs la vida penjada d’un fil, nit i dia tremolaràs de por, no viuràs mai segur. Quan vegis el que passarà, el terror t’encongirà el cor, fins al punt que al matí diràs: “Qui pogués ser al vespre!”, i al vespre: “Qui pogués ser al matí!”» 17Deuteronomi 28: 65-67. Els pensaments del pecador són els seus acusadors; no hi ha tortura més voluntariosa que el fibló d’una consciència culpable que inquieta nit i dia. Je 125.4
Per a moltes ments, el destí de Joan Baptista està envoltat d’un profund misteri. Es pregunten per què havia d’esllanguir-se i morir a la presó. La nostra visió humana és incapaç de penetrar el misteri d’aquesta providència obscura. Però, si recordem que Joan compartia els sofriments de Crist, no podrà fer trontollar la nostra confiança. Tots els qui segueixen Crist rebran la corona del sacrifici. Amb tota seguretat els homes egoistes els malinterpretaran i esdevindran una taca per als ferotges assalts de Satanàs, perquè va establir el seu regne per a destruir aquest principi del sacrifici del jo i li declararà la guerra allà on es manifesti. Je 125.5
La infantesa, la joventut i la maduresa de Joan s’havien caracteritzat per la fer-mesa i la força moral. Quan, al desert, se sentia la seva veu dient: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes»,18Mateu 3: 3. Satanàs veia que el seu regne corria perill. La depravació del pecat es revelava de tal manera que els homes tremolaven. El poder de Satanàs sobre molts que havien caigut sota el seu control havia quedat destruït. Els seus esforços per a allunyar el Baptista de dur una vida de rendició sense reserves a Déu havien sigut infatigables; però havia fracassat, com també va fracassar en la seva intenció de vèncer Jesús. Satanàs havia sortit derrotat de les temptacions al desert i la seva ira era immensa. Per això va decidir que duria el patiment a la vida de Jesús colpint Joan. Com que era l’únic que no podia fer caure en el pecat, li causaria sofriment. Je 126.1
Jesús no es va interposar per alliberar el seu servent. Sabia que Joan suportaria la prova. I tant que, gustós, amb la seva presència hauria dut la llum a les tenebres de la masmorra de Joan! Però no s’havia d’arriscar a caure en mans dels seus enemics i posar en perill la seva missió. I tant que hauria volgut deslliurar el seu fidel servidor! Però per mor dels milers que, en anys a venir, haurien de passar per la presó i, després, la mort, Joan havia de beure la copa del martiri. Quan els seguidors de Jesús llanguissin en ceŀles solitàries, o morissin a espasa, al poltre de tortura o a la foguera, abandonats, en aparença, de Déu i dels homes, quina referència seria per als seus cors pensar que Joan Baptista, de qui el mateix Crist havia donat testimoni de la seva fidelitat, havia passat per una experiència semblant! Je 126.2
Satanàs va poder segar la vida del mis-satger de Déu, però el destructor no va po-der tocar aquella vida que «està amagada en Déu juntament amb el Crist».19Colossencs 3: 3. Estava exultant perquè havia causat patiment a Crist. Tanmateix, no havia aconseguit conquerir Joan. La mort només va poder posar-lo per sempre fora de l’abast del poder de la temptació. En aquest combat, Satanàs revelava el seu caràcter. Davant dels testimonis de tot l’univers va fer manifesta la seva enemistat envers Déu i l’home. Je 126.3
Tot i que Joan no va ser salvat de manera miraculosa, no estava abandonat. Sempre tenia la companyia dels àngels celestials que li van obrir les profecies que parlaven de Crist i les precioses promeses de les Escriptures. Eren la seva referència, com també havien de ser la referència del poble de Déu durant els segles a venir. Joan Baptista, i també els qui l’havien de seguir, tenia la promesa: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món”. 20Mateu 28: 20 Je 126.4
Déu mai guia els seus fills d’altra manera que no voldrien si, des del començament, podessin veure el final i discernir la glòria del propòsit que acompleixen com a coŀlaboradors amb ell. Ni Enoc, que fou transportat al cel, ni Elies, que va ascendir en un carro de foc, són més grans ni han rebut més honors que Joan Baptista, que va morir sol a les masmorres. «Perquè ell us ha fet no tan sols la gràcia de creure en Crist, sinó també la de patir per ell”. 21Filipencs 1: 29. De tots els dons que el cel pot atorgar als homes, la companyia de Crist en els seus sofriments és la responsabilitat més difícil i l’honor més gran. Je 126.5