Loading...
Larger font
Smaller font
Copy
Print
Contents
La Gran Controvèrsia - Contents
  • Results
  • Related
  • Featured
No results found for: "".
  • Weighted Relevancy
  • Content Sequence
  • Relevancy
  • Earliest First
  • Latest First
    Larger font
    Smaller font
    Copy
    Print
    Contents

    Capítol 16 - Els pares peregrins

    *****

    ELS REFORMADORS anglesos, tot i renunciar a les doctrines del catolicisme, retingueren moltes de les seves formes. De manera que havien rebutjat l’autoritat i el credo de Roma però molts dels seus costums i cerimònies foren incorporats a l’església d’Anglaterra. S’afirmava que aquestes punts no eren temes de consciència, i que no estaven ordenats en les Escriptures, però no eren necessaris ni estaven prohibits; així doncs, tampoc eren intrínsecament dolents. La seva contemplació ajudava a fer menys notable la diferència que separava Roma de les esglésies reformades i al mateix temps intentava fomentar l’acceptació del Protestantisme entre els romanistes.LGC 176.1

    Pels conservadors i els partidaris de les transigències, aquests arguments eren decisius. Però n’hi havia d’altres que no pensaven així. El fet que aquests costums «tendien a omplir l’abisme existent entre Roma i la Reforma» 1Martyn, vol. 5, pàg. 22. era, segons el seu punt de vista, un argument concloent contra la conservació d’aquests. Els consideraven símbols de l’esclavitud de la que havien estat alliberats a la qual no tenien ganes de tornar. Consideraven que Déu, en la seva Paraula, havia establert les regles que governaven el seu culte i que els homes no tenen dret a afegir ni a elimi-nar-ne d’altres. El començament de la gran apostasia consistí precisament en intentar su-plir l’autoritat de Déu per la de l’església. Roma començà per ordenar coses que Déu no havia prohibit i acabà prohibint el que ell havia ordenat explícitament.LGC 176.2

    Molts desitjaven ferventment retornar a la puresa i a la simplicitat que caracteritzava a l’església primitiva. Consideraven molts dels costums establerts a l’església anglicana com monuments d’idolatria, i en consciència no podien unir-se al seu culte. Però com que l’església se sostenia en l’autoritat civil, no podia permetre cap dissensió en quant a les formes. L’assistència al servei era obligatòria segons la llei i les reunions no autoritzades de culte religiós estaven prohibides, sota la pena d’empresonament, desterrament o mort.LGC 176.3

    Al començament del segle XVII, el mo-narca, que acabava d’ascendir al tron d’Anglaterra, declarà que estava decidit a fer que els puritans «es conformessin o del contrari [...] fossin expulsats del país o condemnats a un destí pitjor.» 2 George Bancroft, History of the United States of America , cap. 12, par. 6. Vigilats, perseguits i caçats, no podien veure en el futur cap promesa de temps millors, i molts es convenceren que «Anglaterra havia deixat de ser un lloc habitable» 3J. G. Palfrey, History of New England , cap. 3, par. 43. per als qui volien servir Déu segons els dictats de la seva consciència. Finalment, alguns decidiren cercar refugi a Holanda. Per aconseguir-ho hagueren de patir pèrdues, empresonaments i dificultats. Els seus propò-sits es veien frustrats, i molts eren lliurats a les mans dels seus enemics. Però per fi triomfà la seva ferma perseverança i trobaren refugi en les hospitalàries platges de la República Holandesa.LGC 176.4

    En fugir deixaren cases, béns i mitjans de subsistència. Eren forasters en una terra es-tranya, entre una gent de parla i costums di-ferents. Per poder-se guanyar el pa de cada dia, es veieren obligats a treballar en oficis desconeguts fins aleshores per ells. Homes de mitjana edat, que havien passat la seva vida llaurant camps, hagueren d’aprendre oficis mecànics. Però acceptaren la situació amb illusió i no malgastaren el temps en l’oci ni en queixes inútils. Malgrat que sovint estaven envoltats de pobresa, donaven gràcies a Déu per les benediccions que els concedia i s’ale-graven de poder tenir comunió espiritual sense ésser molestats. «Sabien que eren peregrins, i no es preocupaven massa per aquelles coses. Ans al contrari, alçaven la vista cap al cel, la seva estimada pàtria i tranquil·litzaven els seus esperits.» 4Bancroft, cap. 12, par. 15.LGC 177.1

    Tot i que eren a l’exili i havien de fer front a moltes dificultats, el seu amor i fe creixien més i més. Confiaven en les promeses del Senyor, que no els abandonà en temps de necessitats. Els àngels estaven al seu costat i els animaven i ajudaven. I quan els semblà veure que la mà de Déu els assenyalava una terra més enllà del mar on podrien establir el seu estat i deixar als seus fills el preuat llegat de la llibertat religiosa, avançaren sense por pel camí de la Providència.LGC 177.2

    Déu havia permès que aquell poble pas-sés unes proves i així el va preparar per a la realització dels plans misericordiosos que ha-via disposat per a ells. L’església havia estat humiliada i després seria enaltida. Déu estava a punt de mostrar el seu poder en ella i una altra vegada provaria que ell no abandona aquells que confien en ell. Ell havia disposat els esdeveniments de manera que l’ira de Satanàs i la conspiració dels malvats fessin avançar la seva glòria i portessin el seu poble a un lloc segur. La persecució i el desterrament obriren el camí de la llibertat.LGC 177.3

    Quan es veieren obligats a separar-se de l’església anglicana, els puritans s’uniren en solemne pacte com a poble lliure del Senyor per «caminar junts per tots els camins cone-guts o pels que ell els fes conèixer.» 5J. Brown, The Pilgrims Fathers , pàg. 74. Aquí es manifestava el veritable esperit de la Reforma, el principi essencial del Protestantisme. Amb aquesta finalitat, els peregrins partiren d’Holanda per cercar una llar en el Nou Món. John Robinson, el seu pastor, a qui la Provi-dència evità que els acompanyés, els digué quan s’acomiadava:LGC 177.4

    Germans, aviat ens separarem i només el Senyor sap si viuré per tornar a veure els vos-tres rostres. Però sigui el que sigui el que el Senyor ens ha preparat, jo us encomano a ell i us exhorto davant de Déu i els seus sants àngels a no seguir-me més enllà del que jo he seguit a Crist. Si Déu vol revelar-vos quelcom per mitjà d’algun dels seus instruments, esti-gueu preparats per rebre-ho com si ho esti-guéssiu per rebre la veritat per mitjà del meu ministeri, ja que estic plenament convençut que el Senyor té més veritats i més llums per desplegar de la seva santa Paraula. 6Martyn, vol. 5, pàg. 70.LGC 177.5

    Pel que fa a mi, no puc lamentar prou la situació de les esglésies reformades que han arribat a un punt final en quant a la religió, i no volen anar més enllà dels instruments de la seva reforma. No es pot obligar als luterans a anar més enllà del que Luter veié; [...] i els calvinistes, ja els veieu mantenint-se ferms en el lloc on els deixà el gran home de Déu, que no aconseguí veure-ho tot. Aquesta és una misèria que s’ha de lamentar molt més, ja que per moltes llums que brillessin i cremessin en el seu temps, no arribaren a penetrar en tots els plans de Déu. I si avui visquessin, estarien disposats a rebre més llum com ho estigueren en acceptar la primera que els fou donada. 7D. Neal, History of the Puritans , vol. 1, pàg. 269.LGC 178.1

    Recordeu el pacte de la vostra església, en el qual us vau comprometre a caminar per totes les dreceres que el Senyor us ha donat o us donarà a conèixer. Recordeu la promesa i el pacte que vau fer amb Déu i uns amb altres de rebre qualsevol veritat i llum que se us mostri en la seva Paraula escrita. Però tin-gueu cura, us ho demano, de saber discernir què accepteu com a veritat. Examineu-ho, considereu-ho i compareu-ho amb altres es-criptures de la veritat abans d’acceptar-ho, perquè no és possible que el món cristià, que ha emergit fa poc de tan denses tenebres anticristianes, pugui arribar de seguida a un coneixement perfecte de totes les coses. 8Martyn, vol. 5, pàg. 70, 71LGC 178.2

    El desig de posseir la llibertat de consci-ència inspirà els peregrins a exposar-se als perills d’un viatge a través del mar, a sostenir les privacions i dificultats de l’erm i, amb l’aju-da de Déu, establir els fonaments d’una gran nació en les platges d’Amèrica. I malgrat ser honrats i témer Déu, els peregrins encara no comprenien el gran principi de la llibertat re-ligiosa. La llibertat per la consecució de la qual feren tants sacrificis, no estigueren disposats a concedir-la a altres. «Molt pocs, fins i tot el més distingits pensadors i moralistes del segle XVII, tingueren un concepte just d’aquest gran principi, essència del Nou Testa-ment, que reconeix Déu com a únic jutge de la fe humana.» 9Ibíd ., vol. 5, pàg. 297. La doctrina que sosté que Déu havia concedit a l’església el dret de controlar la consciència i de definir i castigar l’heretgia és un dels errors papals més arrelats. Quan els reformadors rebutjaren el credo de Roma, no quedaren completament lliures del seu esperit d’intolerància. La densa obscuritat en què, durant llargues èpoques del seu control, el papat havia envoltat tota la Cristiandat, encara no s’havia dissipat completament. En certa ocasió un dels principals ministres de la colònia de la Badia de Massachusetts digué: «Fou la tolerància que convertí el món en anticristià. Mai es perjudicà l’església en casti-gar els heretges». 10Ibíd., vol. 5, pàg. 335. Els colons acordaren que només els membres de l’església tindrien veu i vot en el govern civil. I així es formà una mena d’església d’estat, a la que tothom havia de contribuir per recolzar el clergat i alhora es permeté als magistrats poder suprimir l’heret-gia. Així doncs el poder secular quedà en mans de l’església i no passà molt temps per veure els inevitables resultats ocasionats per aquesta mesura: la persecució.LGC 178.3

    Onze anys després de l’establiment de la primera colònia, Roger Williams arribà al Nou Món. A semblança dels primers peregrins, vingué per gaudir de la llibertat religiosa, però, a diferència d’ells, veié el que pocs dels seus contemporanis havien vist, i era que aquesta llibertat era un dret inalienable de tothom, fos quin fos el seu credo. Era una persona que cercava seriosament la veritat, pensant, com Robinson, que no era possible que ja s’hagués rebut tota la llum que la Paraula de Déu tenia per donar. Williams «fou la primera persona en el cristianisme modern que establí el govern civil en la doctrina de la llibertat de consciència i la igualtat d’opinions davant la llei.» 11Bancroft, cap. 15, par. 16. Declarà que els magistrats tenien el deure de restringir el crim però no controlar la consciència. «El públic o els ma-gistrats poden decidir”, digué, «què es deuen els homes entre ells, però quan tracten de senyalar a aquests les obligacions que tenen amb Déu, s’extralimiten i no pot haver-hi cap garantia, ja que és evident que si el magistrat té el poder, avui pot opinar això i demà allò, com han fet a Anglaterra diferents reis i reines i diferents papes i concilis, fins arribar al punt que la religió s’ha convertit en una completa confusió.» 12Martyn, vol. 5, pàg. 340.LGC 178.4

    El no compliment de l’assistència als ser-veis de l’església establerta es castigava amb multa o empresonament. «Williams reprovà aquesta llei. La pitjor clàusula del codi anglès era aquella que obligava tothom a assistir a l’església parroquial. Creia que obligar a ho-mes d’un credo diferent a unir-se entre sí, era una flagrant violació dels drets naturals dels homes; exigir els cultes públics als irreligiosos i indiferents només els feia convertir en hipòcri-tes. [...] “Ningú hauria de ser obligat a practicar ni sostenir un culte contra el seu propi consentiment.” “Què!” exclamaven el seus antagonistes, atemorits pels principis expressats per Williams, “no és l’obrer digne del seu salari?” “Sí”, replicava ell, “pels qui el contracten.”» 13Bancroft, cap. 15, par. 2.LGC 179.1

    Roger Williams era respectat i estimat com un ministre fidel, un home d’estranys dons, d’una integritat inflexible i una sincera benevolència. Però, malgrat tot això, no es to-lerava la seva ferma negació al fet que els magistrats civils tinguessin autoritat sobre l’es-glésia i la seva petició de tenir llibertat religiosa. Es creia que l’aplicació d’aquesta nova doctrina, «alteraria el fonament de l’estat i el govern del país.» 14Ibíd., cap. 15, par. 10. Així doncs, el desterraren de les colònies i, finalment, per evitar l’arrest, es veié obligat a fugir, enmig del fred i les tempestes de l’hivern, cap al bosc verge.LGC 179.2

    «Durant catorze setmanes», explica, «vaig estar caminant enmig de les inclemències de l’hivern, sense pa ni llit.” Però «els corbs m’alimentaren en el desert,” i sovint feia servir com a refugi el buit d’un arbre. 15Martyn, vol. 5, pàg. 349, 350. I així continuà aquella dura fugida per la neu i creuant boscos verges, fins que trobà refugi en una tribu d’indis, la confiança i l’estimació dels quals es va guanyar amb l’ensenyança de les veritats de l’evangeli.LGC 179.3

    Després de mesos traslladant-se d’un lloc a un altre, arribà a les platges de la badia de Narragansett, i allà col·locà els fonaments del primer estat dels temps moderns que reco-neixia completament el dret de la llibertat religiosa. El principi fonamental de la colònia de Roger Williams era «que qualsevol home hauria de posseir llibertat per adorar Déu se-gons els dictats de la seva pròpia consciència.» 16Ibíd., vol. 5, pàg. 354. El seu petit estat, Rhode Island, es convertí en asil d’oprimits i seguí creixent i prosperant fins que el seu principi fonamental, la llibertat civil i religiosa, arribà a ser la pedra angular de la República Americana.LGC 179.4

    En aquest gran i antic document que els nostres avantpassats expediren com la carta del seus drets, la Declaració de la Indepen-dència, hi deia: «Afirmem que aquestes veri-tats són evidents; que tots els homes foren creats iguals, que han estat investits pel seu Creador amb uns drets inalienables; que entre ells hi trobem la vida, la llibertat, i la recerca de la felicitat”. I la Constitució [dels Estats Units d’Amèrica] garanteix, en els ter-mes més explícits, la no violació de la consci-ència: «Mai serà preceptiva cap prova religio-sa com a qualificació per obtenir un lloc públic de confiança en els Estats Units.» «El Congrés no dictarà lleis per establir una religió ni per prohibir-ne el lliure exercici.»LGC 179.5

    Els pares de la Constitució reconeixien el principi etern pel qual la relació de l’home amb Déu està per damunt de la legislació hu-mana, i que els drets de la consciència són inalienables. No era necessària la reglamentació per establir aquesta veritat, ja que la sentim en el nostre propi cor. Aquest és el sentiment que, desafiant les lleis humanes, ha sostingut tants màrtirs en les flames i les tortures. Sentien que el seu deure amb Déu era superior als decrets del homes, i que ningú podia exercir autoritat sobre les seves consciències. És un principi in-nat que no es pot eradicar. 17Congressional documents (U.S.A), sèrie núm. 200, document núm. 271.LGC 180.1

    Quan pels països europeus circulà la no-tícia que hi havia una terra on qualsevol home podia gaudir del producte del seu treball i obeir les conviccions de la seva consciència, milers de persones arribaren a les platges del Nou Món. Les colònies es multiplicaren ràpidament. «Massachusetts, per una llei es-pecial, donà benvinguda i ajuda, que anava a càrrec del poble, a tots els cristians de qualse-vol nacionalitat que poguessin fugir a través de l’Atlàntic “per escapar de les guerres, la fam i l’opressió dels seus perseguidors.” Així els, fugitius i oprimits eren considerats, per llei, com a hostes de la comunitat.» 18Martyn, vol. 5, pàg. 417. Als vint anys d’haver-se efectuat el primer desembarcament a Plymouth, ja s’havien establert a Nova Anglaterra milers de peregrins.LGC 180.2

    Amb el propòsit d’assegurar-se el que cercaven, «es conformaven amb guanyar una subsistència limitada i s’acomodaven a una vida de frugalitat i treball. No demanaven res més de la terra que la justa retribució del seu propi treball. Cap visió daurada els llançaria unes esperances enganyoses en el seu camí. [... ] Es conformaven amb el progrés lent però ferm del seu estat social. Suportaven amb pa-ciència les privacions de la vida rústica i rega-ren l’arbre de la llibertat amb les seves llàgri-mes i amb la suor del seu front, fins que aquest s’arrelà profundament a la terra.”LGC 180.3

    La Bíblia era considerada com el fona-ment de la fe, la font de la saviesa i el fur de la llibertat. Els seus principis s’ensenyaven minuciosament a les llars, les escoles i les es-glésies, i els seus fruits es posaren de manifest en la intel·ligència, la puresa i la moderació. Era possible viure durant anys entre els puri-tans «sense trobar una persona èbria, escoltar una blasfèmia o topar-se amb un captaire.» 19Bancroft, cap. 19, par. 25. Quedava demostrat que els principis de la Bíblia són els baluards més segurs de la grandesa nacional. Les dèbils i aïllades colò-nies creixeren fins a convertir-se, en un breu període, en una confederació d’estats podero-sos, i el món quedà meravellat per la pau i prosperitat «d’una església sense papa i d’un estat sense rei.”LGC 180.4

    Però un nombre creixent de persones continuava arribant a les platges d’Amèrica, impulsada per motius àmpliament diferents als d’aquells dels primers peregrins. Tot i que la fe primitiva i la puresa exercien una àmplia influència i poder subjugador, aviat aquestes influències es debilitaren més i més a mesura que augmentava el nombre d’aquells que no-més venien a cercar avantatges terrenals.LGC 180.5

    Les regulacions adoptades pels primers colons, que només permetien votar o tenir un càrrec en el govern civil als membres de l’es-glésia, desencadenaren uns resultats pernicio-sos. Aquesta mesura havia estat acceptada com a mitjà de preservació de la puresa de l’estat, però donà com a resultat la corrupció de l’església. Com que era obligatori professar la religió per poder tenir dret a vot o per poder ocupar un càrrec públic, molts s’unien a l’església només per motius de conveniència mundana, sense experimentar un canvi en els seus cors. Així les esglésies quedaren constitu-ïdes, fins a un punt força considerable, per gent no convertida, i en el mateix ministeri hi havia qui no només no seguia la doctrina, sinó que ignorava del poder regenerador de l’Es-perit Sant. Així quedaren novament demos-trats els resultats perversos, que la història de l’església des dels dies de Constantí fins a l’ac-tualitat testimonia, d’intentar construir l’esglé-sia mitjançant l’ajuda de l’estat i apel·lant al poder secular per al sosteniment de l’Evangeli d’Aquell que digué: «La meva reialesa no és d’aquest món” (Jn 18.36). La unió de l’esglé-sia amb l’estat, per feble que sigui, en aparen-ça pot acostar el món a l’església, però en rea-litat és l’església la que s’acosta al món.LGC 180.6

    El gran principi tan noblement presentat per Robinson i Williams, que diu que la veritat és progressiva, i que els cristians haurien d’estar disposats a acceptar tota la llum que provingui de la santa Paraula de Déu, fou oblidat pels seus descendents. Les esglésies protestants d’Amèrica, i també les d’Europa, tan afavorides en rebre les benediccions de la Reforma, deixaren d’avançar pel camí que ella els havia marcat. Tot i que de tant en tant sorgien alguns homes fidels per proclamar la nova veritat i denunciar l’error durant tant de temps perpetrat, la majoria, com els jueus en els temps de Crist o els papistes en els temps de Luter, es conformaven amb creure el que els seus pares havien cregut, i amb viure com ells havien viscut. Per consegüent la religió es degenerà en formalisme, i els errors i la superstició que haurien pogut desaparèixer si l’església hagués seguit caminant en la llum de la Paraula de Déu, foren conservats i seguiren practicant-se. D’aquesta manera l’esperit inspirat per la Reforma morí gradual-ment fins que es tornà a necessitar una reforma a les esglésies protestants tant com es necessità a l’església romana en els temps de Luter. S’apreciava el mateix estupor espiri-tual, la mateixa mundanalitat i la mateixa re-verència per les opinions humanes, i la subs-titució de les ensenyances de la Paraula de Déu per teories humanes.LGC 181.1

    L’àmplia circulació de la Bíblia al comen-çament del segle XIX, i la gran llum que d’aquesta manera s’expandí per tot el món, no fou seguida pel corresponent avenç del coneixement de la veritat revelada ni de la religió fundada en l’experiència. Satanàs no pogué, com en temps passats, apartar el poble de la Paraula de Déu, que havia estat posada a l’abast de tothom. Però per poder aconseguir el seu objectiu va induir a molts a tenir-la en poca estima. Els homes abandonaren l’estudi de les Escriptures i seguiren acceptant falses interpretacions i conservant doctrines que no tenien cap fonament en la Bíblia.LGC 181.2

    Veient els fracassos dels seus esforços per destruir la veritat mitjançant la persecució, Satanàs tornà a fer ús del pla de transigències que portà l’apostasia i la formació de l’església de Roma. Havia induït als cristians a aliar-se entre ells, no amb els pagans, sinó amb aquells que per la seva devoció a les coses d’aquest món demostraven ser tan idòlatres com els mateixos adoradors d’imatges. I els resultats d’aquesta unió no foren menys perniciosos aleshores que en èpoques passa-des. L’orgull i els excessos es fomentaren sota la disfressa de la religió, i les esglésies es cor-romperen. Satanàs continuà pervertint les doctrines de la Bíblia, i les tradicions que ar-ruïnarien milions de persones arrelaven amb força. L’església emparava i defensava aques-tes tradicions, en lloc de defensar «la fe que una vegada fou lliurada als sants.» Així de-gradaren els principis pels quals els reforma-dors havien lluitat i patit tant.LGC 181.3

    Larger font
    Smaller font
    Copy
    Print
    Contents