Capítol 27 - El ressorgiment modern

*****

ALLÀ ON la Paraula de Déu ha estat predicada fidelment, els resultats han testimoniat el seu origen diví. L’Esperit de Déu ha acompanyat el missatge dels seus servents i la seva paraula tenia poder. Els pecadors han sentit com es despertaven les seves consciències. La llum «veritable, el qui ve al món I il·lumina tots els homes,» brillava a les cambres secretes de les seves ànimes, i posava de manifest les coses amagades de la foscor. Una profunda convicció s’apoderà dels seus cors I les seves ments. Estaven convençuts del pecat i la justícia i del judici que havia de venir. Tenien consciència de la justícia de Déu, I temien haver de comparèixer amb les seves culpes i impureses davant d’Aquell que investiga els cors. Amb angoixa clamaven: «Qui m’alliberarà d’aquest cos que em duu a la mort?” Quan se’ls revelà la creu del Calvari, indici del sacrifici infinit exigit pels pecats dels homes, veieren que només els mèrits de Crist eren suficients per expiar les seves transgressions; només això podia reconciliar l’home amb Déu. Amb fe i humilitat acceptaren l’Anyell de Déu, que lleva els pecats del món. La sang de Jesús «ha anat perdonant els pecats comesos en el passat”.LGC 278.1

Aquestes ànimes donaven fruits dignes del seu penediment. Creien i eren batejats i s’alçaven per caminar en la nova vida, com noves criatures en Crist; no per viure confor-me a les seves antigues concupiscències, sinó per mitjà de la fe del Fill de Déu, per seguir les seves petjades, per reflectir el seu caràcter i per purificar-se a si mateixos, com ell en la seva puresa. Estimaven el que abans odiaven i odiaven el que abans estimaven. Els orgullo-sos i petulants es tornaven seriosos i discrets. Els profans es tornaven pietosos; els borrat-xos, sobris; i els corromputs, purs. S’apartaven dels costums inútils del món. Els cristians no buscaven guarnir-se «per fora amb pentinats complicats, joies d’or i vestits elegants; [...] més aviat aquella disposició amagada en el cor que és l’ornament incorruptible d’un esperit dolç i serè. Això sí que té valor als ulls de Déu” (1 Pe 3.3,4).LGC 278.2

Els ressorgiments en molts produïen humilitat i una investigació del seu cor. Els ca-racteritzaven les crides solemnes i fervents fetes als pecadors, una fervent compassió per aquells a qui Jesús comprà amb la seva sang. Homes i dones oraven i lluitaven amb Déu per aconseguir la salvació de les ànimes. Els fruits d’aquests ressorgiments es veieren en ànimes que no vacil·laven davant del despreniment i els sacrificis, sinó que s’alegraven de ser tingudes per dignes de patir oprobis i proves per causa de Crist. Els homes pogueren observar una transformació en les vides d’aquells que havien professat el nom de Je-sús; i la seva influència beneficiava la socie-tat. Es reunien amb Crist i sembraven per a l’Esperit, a fi de recollir la vida eterna.LGC 278.3

Es podia dir d’ells que «us vau entristir per penedir-vos.» «La tristesa segons Déu produeix un penediment saludable, que mai no us sabrà greu; la tristesa del món, en canvi, produeix la mort. Perquè, mireu, el fet mateix d’haver -vos entristit segons Déu, quin interès no va produir en vosaltres, quines disculpes, quina indignació, quin temor, quin desig tan gran, quin zel, quin càstig! En tot vau demostrar que éreu innocents d’aquell cas” (2 Co 7.9-11; MM).LGC 279.1

Heus ací el resultat de l’obra de l’Esperit de Déu. Una reforma de la vida és l’única prova segura del penediment genuí. Si retorna la penyora i el que havia robat, si confessa els pecats i estima Déu i els homes, el pecador pot estar segur que trobarà pau amb Déu. Aquests foren els resultats que en altres temps acompanyaven els ressorgiments religiosos. Quan se’ls jutjava pels seus fruits es veia que Déu els beneïa per a la salvació dels homes i la millora de la humanitat.LGC 279.2

Però molts dels ressorgiments dels temps moderns han presentat un notable contrast amb aquelles manifestacions de la gràcia di-vina, que en èpoques anteriors acompanya-ven els treballs dels servents de Déu. És veritat que desperten gran interès, que molts es donen per convertits i augmenta espectacularment en nombre dels membres de les esglésies; no obstant això, els resultats no serveixen per garantir la creença que hi hagi hagut un augment corresponent de veritable vida espiritual. La llum que il·lumina un moment s’apaga aviat i deixa una obscuritat més densa que la que hi havia abans.LGC 279.3

Massa sovint, els ressorgiments populars són provocats per crides de la imaginació, que exciten les emocions i satisfan la inclinació per allò nou i extraordinari. Els conversos guanyats d’aquesta manera manifesten un desig escàs per escoltar la veritat bíblica i poc interès en el testimoni dels profetes i apòstols. El servei religiós que no tingui un caràcter sensacional no té cap atractiu per a ells. Un missatge que s’adreça a un raonament desa-passionat no desperta cap ressò en ells. No tenen en compte les clares advertències de la Paraula de Déu que es refereixen directament als seus interessos eterns.LGC 279.4

Per a tota ànima genuïnament convertida la relació amb Déu i amb les coses eternes serà el gran tema de la vida. ÍPerò on és, a les esglésies populars d’avui en dia, l’esperit de consagració a Déu? Els conversos no renun-cien al seu orgull ni a l’amor al món. No estan més disposats a negar-se a si mateixos, a por-tar la creu i seguir el dolç i humil Jesús, que abans de la seva conversió. La religió s’ha convertit en la befa dels infidels i escèptics perquè molts dels qui la professen ignoren els seus principis. El poder de la pietat ha desaparegut gairebé per complet de moltes esglésies. Els dinars al camp, les representaci-ons teatrals a les esglésies, les fires de l’esglé-sia, les cases elegants i l’ostentació personal han allunyat de Déu els pensaments de la gent. Terres i béns i ocupacions mundanes omplen l’esperit, mentre que les coses d’inte-rès etern es consideren amb molt poca aten-ció.LGC 279.5

Malgrat el decaïment general de la fe i de la pietat, en aquestes esglésies hi ha deixebles sincers de Crist. Abans que els judicis de Déu caiguin finalment sobre la terra, hi haurà entre el poble del Senyor un avivament de la pietat primitiva que no s’ha vist mai des dels temps apostòlics. L’esperit i el poder de Déu seran vessats sobre els seus fills. Aleshores molts se separaran d’aquelles esglésies en les quals l’amor d’aquest món ha substituït l’amor per Déu i la seva paraula. Molts, tant ministres com laics, acceptaran gustosament aquelles grans veritats que Déu ha fet procla mar en aquest temps per preparar un poble per a la segona vinguda del Senyor. L’enemic de les ànimes desitja impedir aquesta obra; i abans que arribi el temps perquè es produeixi aquest moviment, intentarà evitar-lo intro-duint una falsificació. Farà veure que la bene-dicció especial de Déu és vessada sobre les esglésies que pugui col·locar sota el seu poder seductor. Allà es manifestarà el que es considerarà com un gran interès per la religió. Multituds s’alegraran que Déu estigui obrant meravellosament en el seu favor, quan, en realitat, l’obra provindrà d’un altre esperit. Sota una disfressa religiosa, Satanàs intentarà propagar la seva influència sobre el món cristià.LGC 279.6

En molts dels ressorgiments religiosos que s’han produït durant l’última meitat de segle [XIX], s’han deixat sentir, en més o menys grau, les mateixes influències que es realitzaran en els moviments futurs més ex-tensos. Hi ha una agitació emotiva, barreja de veritats i falsedats, molt apropiada per extraviar la gent. Tanmateix, l’engany és palès. Amb la llum de la Paraula de Déu no és difícil determinar la naturalesa d’aquests moviments. Allà on els homes abandonen el testimoni de la Bíblia i s’allunyen de les veritats clares que serveixen per provar l’ànima i que requereixen l’abnegació i despreniment del món, podem estar segurs que Déu no hi dispensa les seves benediccions. I en aplicar la regla que Crist mateix donà -«Pels seus fruits els coneixereu» (Mt 7.16)-, és evident que aquests moviments no són obra de l’Esperit de Déu.LGC 280.1

En les veritats de la seva paraula, Déu ha donat als homes una revelació d’ell mateix i a tots els qui les accepten els serveixen d’escut contra els enganys de Satanàs. Negligir aquestes veritats ha obert la porta als mals que tant s’estan estenent en el món religiós. La naturalesa i importància de la llei de Déu han estat, fins a un gran punt, oblidades. El concepte erroni del caràcter, la perpetuïtat, I l’obligació de la llei divina ha creat errors res-pecte a la conversió i santificació. El resultat és que s’ha rebaixat el nivell de pietat a l’església. En això resideix el secret de l’absència de l’Esperit i poder de Déu en els ressorgiments religiosos del nostre temps.LGC 280.2

En les diverses denominacions hi ha ho-mes eminents per la seva pietat, que reconei-xen i deploren aquest fet. El professor Edwards A. Park, en exposar els perills religi-osos corrents, diu encertadament:LGC 280.3

Una font de perill és el fet que els predi-cadors insisteixen molt poc en la llei divina. En altres temps el púlpit era ressò de la veu de la consciència. [... ] Els nostres predicadors més il·lustres donaven als seus discursos una amplitud majestuosa seguint l’exemple del Mestre, realçant la llei, els seus preceptes i les seves advertències. Repetien les dues grans màximes: que la llei és una transcripció de les perfeccions divines i que un home que no estima la llei no estima l’evangeli, perquè la llei, com l’evangeli, és un mirall que reflecteix el veritable caràcter de Déu. Aquest perill n’ocasiona un altre: el de desestimar la grave-tat del pecat, la seva extensió i el seu horror. El grau de culpabilitat ocasionat per la deso-bediència a un manament és proporcional al grau de justícia d’aquest manament. [... ]LGC 280.4

Als perills ja esmentats s’uneix el perill de desestimar la justícia de Déu. La tendència del púlpit modern consisteix en separar la justícia i la misericòrdia divina, en rebaixar la misericòrdia al nivell d’un sentiment en lloc d’elevar-la a l’alçada d’un principi. El nou prisma teològic separa el que Déu va unir. La llei divina és un bé o un mal? És un bé. Ales-hores la justícia és bona, ja que és una dispo-sició que la llei ha de complir. Del costum de subestimar la llei i justícia divina, l’abast i demèrit de la desobediència humana, els ho-mes contrauen fàcilment el costum de no apreciar la gràcia que proveí l’expiació pel pecat”.LGC 280.5

Així l’evangeli perd el seu valor i la im-portància en les ments dels homes, que no triguen en deixar de banda la mateixa Bíblia.LGC 281.1

Molts mestres de religió afirmen que Crist, per mitjà de la seva mort, abolí la llei i des d’aleshores els homes estan lliures de les seves exigències. Alguns la representen com un jou feixuc i en contraposició amb l’esclavitud de la llei presenten la llibertat que s’ha de gaudir sota l’evangeli.LGC 281.2

Però no és així com els profetes i apòstols consideraren la santa llei de Déu. David diu: «Viuré amb el cor ample, jo que medito els teus preceptes” (Sl 119.45). L’apòstol Jaume, que escriví després de la mort de Crist, parla del Decàleg com del «manament regi» i de «la llei perfecta, la llei de la llibertat” (Jm 2.8; 1.25). I el revelador, mig segle després de la crucifixió, pronuncia una benedicció sobre els qui «renten els seus vestits per poder tenir accés a l’arbre de la vida i per poder entrar a la ciutat per les seves portes!” (Ap 22.14).LGC 281.3

L’afirmació que Crist abolí amb la seva mort la llei del seu pare no té fonament. Si hagués estat possible canviar la llei o abolir-la, aleshores Crist no hauria tingut perquè morir per salvar l’home de la penalitat del pecat. La mort de Crist, lluny d’abolir la llei, prova que és immutable. El Fill de Déu vingué per «fer gran i gloriós el seu designi” (Is 42.21). Digué: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; [... ] mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei» (Mt 5.17,18). I fent referència a ell mateix declara: «Déu meu, vull fer la teva voluntat: guardo la teva llei al fons del cor” (Sl 40.9).LGC 281.4

La llei de Déu, per la seva naturalesa, és immutable. És una revelació de la voluntat i del caràcter del seu Autor. Déu és amor, i la seva llei també ho és. Els seus dos grans prin-cipis són estimar Déu i estimar els homes. «Estimar és la plenitud de la llei» (Rm 13.10). El caràcter de Déu és justícia i veritat; aques ta és la naturalesa de la seva llei. Diu el salmista: «És irrevocable la teva llei;” «tots els teus manaments són justos» (Sl 119.142,172). I l’apòstol Pau declara: «La Llei és santa, i el manament és sant, just i bo» (Rm 7.12). Una llei com aquesta, expressió del pensament i de la voluntat de Déu, ha de ser tan duradora com el seu Autor.LGC 281.5

La conversió i la santificació reconcilien els homes amb Déu i els posen d’acord amb els principis de la seva llei. Al principi l’home fou creat a imatge de Déu. Estava en perfecta harmonia amb la naturalesa i la llei de Déu; els principis de justícia estaven gravats en el seu cor. Però el pecat el separà del seu Crea-dor. Ja no reflectia més la imatge divina. El seu cor estava en guerra amb els principis de la llei de Déu. «I és que els interessos terrenals porten a l’enemistat amb Déu, ja que no volen sotmetre’s a la seva llei ni s’hi podrien sotmetre» (Rm 8.7). Però «Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic» perquè els homes es puguin reconciliar amb ell. Pels mèrits de Crist es pot restablir l’harmonia entre l’home i el seu Creador. El seu cor ha de renovar-se per la gràcia divina; ha de rebre una nova vida des de dalt. Aquest canvi és el nou naixement, sense el qual, diu Jesús, «ningú no pot veure el regne de Déu.»LGC 281.6

El primer pas per reconciliar-se amb Déu és la convicció de pecat. «El pecat és la viola-ció de la llei» (1 Jn 3.4; MM). «La Llei, en efecte, només fa conèixer el pecat” (Rm 3.20) . Per reconèixer la seva culpabilitat, el pecador ha de mesurar el seu caràcter amb la gran norma de justícia que Déu donà a l’ho-me. És un mirall que mostra la perfecció d’un caràcter just i li permet discernir els defectes de la seva pròpia persona.LGC 281.7

La llei revela a l’home els pecats, però no dóna cap remei. Mentre promet vida al qui l’obeeix, declara que la mort és el destí del transgressor. Només l’evangeli de Crist pot alliberar-lo de la condemnació o de la taca del pecat. Ha de penedir-se davant Déu, la llei del qual transgredí, i tenir fe en Crist i en el seu sacrifici expiatori. Així obté «remissió dels pecats comesos anteriorment» i es fa partícip de la naturalesa divina. És un fill de Déu, perquè ha rebut l’esperit d’adopció, pel qual exclama: «Abba, Pare!”LGC 281.8

És lliure aleshores per transgredir la llei de Déu? L’apòstol Pau diu: «Anul·lem, doncs, la Llei amb la fe? Ben al contrari: la refermem.” «Els qui hem mort al pecat, com podríem viure encara en el pecat?» I Joan declara: «Estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I els seus manaments no són feixucs” (Rm 3.31; 6.2; 1 Jn 5.3). En el nou naixement, està en harmonia amb Déu quan el cor arriba a estar d’acord amb la seva llei. Quan s’ha realitzat aquest gran canvi en el pecador, aleshores ha passat de la mort a la vida, del pecat a la santedat, de la transgressió i revolta a l’obediència i a la lleialtat. L’antiga vida de separació de Déu s’ha acabat; la nova vida de reconciliació, de fe i d’amor, ha començat. Aleshores «les exigències justes de la llei» es compliran «en nosaltres, que no vivim d’acord amb els desigs terrenals sinó d’acord amb l’Esperit” (Rm 8.4). I l’ànima dirà: «Com estimo la teva Llei! Tot el dia la porto al pensament” (Sl 119.97).LGC 282.1

«És perfecta la llei del Senyor, l’ànima hi descansa» (Sl 19.8). Sense la llei els homes no tenen un concepte just de la puresa i santedat de Déu o dels seus propis pecats o impureses. No tenen una convicció vertadera del pecat i no senten cap necessitat de penedir-se. Com que no veuen la seva condició perduda per haver violat la llei de Déu, tampoc s’adonen de la necessitat que tenen de la sang expiatòria de Crist. L’esperança de la salvació s’ac-cepta sense un canvi radical de cor o reforma de vida. Així doncs, són freqüents les conver-sions superficials i molts s’uneixen a l’església sense que mai hagin estat units a Crist.LGC 282.2

Les falses teories sobre la santificació, ocasionades per fer cas omís o rebutjar la llei divina, també juguen un paper important en els moviments religiosos dels nostres dies. Aquestes teories són errònies en quant a la doctrina i perilloses en els seus resultats pràc-tics, i el fet que trobin una gran acceptació general fa doblement necessari que tots tin-guem una comprensió clara del que les Santes Escriptures ensenyen sobre aquest punt.LGC 282.3

La veritable santificació és una doctrina de la Bíblia. L’apòstol Pau, en la seva carta a l’església de Tessalònica, declara: «Aquesta és la voluntat de Déu: que visqueu santament”. I prega: «Que el mateix Déu de la pau us santifiqui plenament” (1 Te 4.3; 5.23). La Bíblia ensenya què és la santificació i com es pot obtenir. El Salvador pregà pels seus dei-xebles: «Consagra’ls en la veritat, que és la teva paraula” (Jn 17.17). I el salmista diu: «La teva llei és la veritat”. I Pau ensenya que els creients han de ser santificats per l’Esperit Sant (Rm 15.16). Quina és la tasca de l’Esperit Sant? Jesús digué als seus deixebles: «Quan vingui l’Esperit de Veritat, us conduirà cap a la veritat sencera” (Jn 16.13). Per mitjà de la paraula i de L’Esperit de Déu els homes coneixen els grans principis de justícia de la seva llei. I com que la llei de Déu és «santa, justa i bona,” una transcripció de la perfecció divina, d’aquí se segueix que un caràcter for-mat per obediència a aquesta llei és sant. Crist és un exemple perfecte d’aquest caràcter. Diu: «Jo guardo els manaments del meu Pare.” «Perquè sempre faig allò que li plau» (Jn 15.10; 8.29). Els seguidors de Crist han d’arribar a ser semblants a ell; per la gràcia de Déu, han de formar caràcters en harmonia amb els principis de la seva santa llei. Aquesta és la santificació de la Bíblia.LGC 282.4

Aquesta obra pot aconseguir-se única-ment a través de la fe en Crist, pel poder de l’Esperit de Déu que habita en el cor. Pau amonesta als creients: «Treballeu amb temor i respecte per obtenir la vostra salvació: és Déu qui, per la seva benvolença, impulsa tant la vostra voluntat com les vostres accions” (Fl 2.12,13) . El cristià sentirà les temptacions del pecat, però hi mantindrà una lluita constant. Aquí és on es requereix l’ajuda de Crist. La debilitat humana s’uneix amb la força divina, i la fe exclama: «Donem gràcies a Déu, que ens concedeix la victòria per mitjà de Jesucrist, Senyor nostre» (1 Co 15.57).LGC 282.5

Les Escriptures mostren clarament que l’obra de santificació és progressiva. Quan el pecador troba en la conversió la pau amb Déu per la sang expiatòria, la vida cristiana no ha fet més que començar. Ara ha d’arribar «a l’estat de la perfecció;» créixer «a la mesura de l’alçària de Crist.» L’apòstol Pau diu: «Tinc un objectiu: oblidar-me del que queda enrere i llançar-me cap allò que hi ha davant. Corro cap a la meta per aconseguir el premi que Déu ha convocat allà dalt per mitjà de Jesucrist” (Fl 3.13,14). Pere ens presenta els passos pels quals s’arriba a la santificació de què parla la Bíblia: «Heu de treballar amb tot l’esforç perquè la vostra fe vagi acompanyada de la virtut; la virtut del coneixement; el co-neixement, del domini d’un mateix; el domini, de la constància; la constància, de la pietat; la pietat, de l’estimació fraterna. [... ] Perquè si posseïu en abundància aquestes qualitats, no quedareu inactius» (2 Pe 1.5-8).LGC 283.1

Aquells que experimentin la santificació de la Bíblia manifestaran un esperit d’humili-tat. Com Moisès, han tingut una visió de la terrible majestuositat de la santedat i s’ado-nen de la seva pròpia indignitat en contrast amb la puresa i perfecció exaltada del Déu Infinit.LGC 283.2

El profeta Daniel fou un exemple de la veritable santificació. La seva llarga vida s’ompli de nobles serveis al seu Mestre. Fou un home «preferit” (Dn 10:11) en el cel. Tot i això, en lloc de pretendre ser pur i sant, aquest profeta honorat, davant de Déu i en nom del seu poble, s’identificava amb els pecadors d’Israel: «Et presentem les nostres sú-pliques, no comptant amb les nostres bones obres, sinó amb la teva gran misericòrdia.” «Reconeixem que hem pecat i que som cul-pables!». Declara: «Jo continuava parlant, tot pregant i confessant els meus pecats i els pe-cats d’Israel, el meu poble». I, més tard, quan el Fill de Déu aparegué per donar-li instrucci-ons, Daniel diu: «No tenia gens de força, esta-va pàl·lid i desfigurat, no em podia sostenir» (Dn 9.18,15,20; 10.8).LGC 283.3

Quan Job escoltà la veu del Senyor dins del remolí de vent exclamà: «Ara em retracto, penedit sobre la pols i la cendra» (Jb 42.6). Quan Isaïes veié la glòria del Senyor i escoltà els querubins que clamaven «Sant, sant, sant és el Senyor de l’univers”, digué cridant: «Ai de mi! Estic perdut!” (Is 6.3,5). Després de ser endut al tercer cel i d’escoltar paraules que als humans no els és permès de repetir, Pau digué d’ell mateix: «Sóc el darer de tot el poble sant» (2 Co 12.2-4; Ef 3.8). Joan, l’estimat que havia descansat en el pit de Jesús i havia observat la seva glòria, va caure als peus de l’àngel com mort (Ap 1.17).LGC 283.4

Els qui caminen a l’ombra de la creu del Calvari no es glorifiquen ells mateixos ni te-nen la pretensió arrogant d’estar lliures de pecat. Senten que els seus pecats causaren l’agonia que esquinçà el cor del Fill de Déu; i aquest pensament els inspira profunda humi-litat. Els qui viuen més a prop de Jesús són també els que millor veuen la fragilitat i la culpabilitat de la humanitat. La seva única esperança és en els mèrits del Salvador cruci-ficat i ressuscitat.LGC 283.5

La santificació, tal com s’entén avui dia en el món religiós, està acompanyada per un esperit d’orgull espiritual i un menyspreu per la llei de Déu, que ens la presenta com del tot aliena a la religió de la Bíblia. Els seus defen-sors ensenyen que la santificació és una obra instantània, per la qual, només mitjançant la fe, aconsegueixen una santedat perfecta. «Només creieu”, diuen, «i la benedicció serà vostra.” Segons ells, no cal més esforços per part del qui rep la benedicció. Al mateix temps, neguen l’autoritat de la llei de Déu declarant que no estan obligats a guardar els manaments. òPerò és possible que els homes siguin sants, d’acord amb la voluntat i caràc-ter de Déu, sense estar en harmonia amb els principis que són una expressió de la seva naturalesa i voluntat i mostren el que li plau?LGC 283.6

El desig de portar una religió fàcil, que no exigeixi lluites, ni despreniments, ni ruptures amb les bogeries del món, ha fet que la doctrina de la fe, i de la fe sola, sigui una doctrina popular. Però què diu la Paraula de Déu? L’apòstol Jaume diu: «Germans meus, de què servirà que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? [...] Home insensat, ¿vols comprendre d’una vegada que la fe sense les obres és estèril? Abraham, el nostre pare, ¿no va ser reconegut just per les obres, quan oferí el seu fill Isaac sobre l’altar? Pots veure, doncs, que la fe cooperava amb les seves obres, i que les obres van dur a plenitud la seva fe. [...] Adoneu-vos, per tant, que l’home és just davant Déu per les obres, i no tan sols per la fe» (Jm 2:14-24.LGC 284.1

El testimoni de la Paraula de Déu s’oposa a aquesta doctrina seductora de la fe sense obres. Pretendre el favor del cel sense complir les condicions necessàries perquè es con-cedeixi la gràcia no és fe. És presumpció, perquè la veritable fe es basa en les promeses i disposicions de les Santes Escriptures.LGC 284.2

Que ningú s’enganyi pensant que pot es-devenir sant mentre violi premeditadament un dels preceptes divins. Un pecat comès de-liberadament silencia la veu testimonial de l’Esperit i separa l’ànima de Déu. «El pecat és la transgressió de la llei.” I «tothom qui està en ell deixa de pecar; tots els qui continuen pecant [transgredint la llei], és que no l’han vist ni l’han conegut” (1 Jn 3.6). Encara queLGC 284.3

Joan a les seves epístoles parla molt de l’amor, no dubta en posar de manifest el ve-ritable caràcter d’aquesta classe de persones que pretenen ser santificades i seguir trans-gredint la llei de Déu. «El qui afirma: “Jo el conec”, però de fet no guarda els seus mana-ments, és un mentider, i la veritat no està en ell. Però el qui guarda la seva paraula, l’amor que ve de Déu ha arribat a la plenitud» (1 Jn 2.4,5) . Aquí hi ha la prova de la professió de fe de tot home. No podem reconèixer cap home com a sant sense haver-lo comparat primer amb la mesura de l’única regla de santedat de Déu al cel i la terra. Si els homes no senten el pes de la llei moral, si empetitei-xen i no donen massa importància als precep-tes de Déu, si violen el menor d’aquests ma-naments, i si ensenyen els homes d’aquesta manera, no seran estimats pel cel i coneixeran que les seves pretensions no tenen cap fonament.LGC 284.4

L’afirmació mateixa d’estar sense pecat prova que el qui ho declara s’allunya molt de ser sant. És perquè no té un concepte real de la puresa i santedat infinita de Déu ni del que han de ser els qui estan en harmonia amb el seu caràcter; és perquè no té un concepte correcte de la puresa i perfecció suprema de Jesús, ni de la maldat i l’horror del pecat que fa que els homes es creguin sants. Com més lluny estan de Crist i més s’equivoquen en quant al caràcter i exigències de Déu, més justos es creuen.LGC 284.5

La santificació exposada a les Santes Es-criptures engloba el ser complet: esperit, àni-ma i cos. Pau pregava als tessalonicencs que es «conservi del tot irreprensibles el vostre esperit, la vostra ànima i el vostre cos per al dia de la vinguda de nostre Senyor Jesucrist” (1 Te 5.23). I altra vegada escriu als creients: «Germans, per la misericòrdia que Déu ens té, us exhorto a oferir-vos vosaltres mateixos com una víctima viva, santa i agradable a Déu” (Rm 12.1). Durant el temps de l’antic Israel qualsevol ofrena que es portava a Déu era estudiada minuciosament. Si es descobria algun defecte en l’animal que es presentava, se’l rebutjava: Déu havia ordenat que les ofrenes no tinguessin «cap màcula.” Igual-ment, es demana als cristians que presentin els seus cossos «en sacrifici viu, sant i acceptable per Déu.» Per fer això, totes les facultats han de conservar-se en el millor estat possible. Qualsevol costum que tendeixi a debilitar la força física o mental incapacita l’home per al servei del seu Creador. iS’acontentarà Déu amb una cosa inferior al millor que podem oferir-li? Crist digué: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor”. Aquells que estimin Déu amb tot el seu cor desitjaran donar-li el millor servei de la seva vida i constantment intentaran posar les facultats del seu ésser en harmonia amb les lleis que augmentaran la seva aptitud per fer la seva voluntat. No debilitaran ni embrutaran l’ofrena que presenten al seu Pare celestial abandonant-se als seus apetits o passions.LGC 284.6

Pere diu: «Estimats, us exhorto, [...] a apartar-vos dels desigs terrenals que combaten contra vosaltres” (1 Pe 2.11). Tota concessió feta al pecat tendeix a entorpir les facultats i a destruir el poder de percepció mental i espiritual, de manera que la paraula o l’Esperit de Déu ja només pot impressionar el cor dèbilment. Pau escriu als corintis: «Purifiquem-nos de tot el que pot tacar el cos i l’esperit i arribem a ser plenament sants, reverenciant Déu” (2 Co 7.1). I amb els fruits de l’Esperit, «amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolçor”, ell classifica «el domini d’un mateix» (Ga 5.22, 23).LGC 285.1

Malgrat aquestes inspirades declaracions, molts cristians de professió estan debilitant les seves facultats a la recerca de guanys o en el culte que tributen a la moda; molts estan infamant en el seu ésser la imatge de Déu, amb la cobdícia, amb el vi i els plaers il·lícits. I l’església, en lloc de reprimir el mal, massa sovint el fomenta, apel·lant als apetits, a l’amor pel lucre i pels plaers per omplir unes arques que l’amor a Crist es massa dèbil per omplir. Si Jesús entrés a les esglésies actuals i veiés les festes i el tràfic malvat que s’hi prac-tica en nom de la religió, ino expulsaria aquests profanadors com expulsà del temple els qui canviaven monedes?LGC 285.2

L’apòstol Jaume declara que la saviesa que ve de dalt és «primerament pura.” Si s’hagués trobat amb aquells que pronuncien el preuat nom de Jesús amb els llavis tacats pel tabac, amb aquells que tenen l’alè i per-sona contaminats pels fètids olors i que infes-ten l’aire del cel i obliguen a tots els qui els envolten a aspirar el verí; si l’apòstol hagués entrat en contacte amb un hàbit tan oposat a la puresa de l’Evangeli, no l’hauria denunciat com «terrenal, sensual i diabòlic»? Els esclaus del tabac, pretenent gaudir de les benediccions de la santificació completa, parlen de la seva esperança d’anar a la glòria, però la Paraula de Déu declara positivament que «no hi entrarà res impur” (Ap 21.27).LGC 285.3

«¿No sabeu que el vostre cos és temple de l’Esperit Sant que heu rebut de Déu i que habita en vosaltres? iNo sabeu que no sou vostres? Heu estat comprats pagant un preu: glorifiqueu Déu en el vostre cos” (1 CoLGC 285.4

6.19,20) . Aquell el cos del qual és temple de l’Esperit Sant no es deixarà esclavitzar per hàbits perniciosos. Les seves facultats perta-nyen a Crist, que les comprà pagant-les amb sang. Els seus béns són del Senyor. iCom no podrà ser culpable si malgasta el capital que li ha estat confiat? Hi ha molts cristians de professió que a l’any gasten grans quantitats en gaudis inútils i perniciosos, mentre moltes ànimes moren per falta de la paraula de vida. Roben a Déu els delmes i ofrenes, mentre que la passió destructora els fa consumir més del que donen per socórrer als pobres o per al sosteniment de l’evangeli. Si tots els qui professen ser seguidors de Crist es santifi quessin de veritat, en lloc de gastar els seus mitjans en plaers inútils i fins i tot perjudicials, els invertirien en el tresor del Senyor i els cristians donarien un exemple de domini, abnegació i sacrifici de si mateixos. Aleshores serien la llum del món.LGC 285.5

El món s’ha abandonat a la sensualitat. «Els designis carnals, l’afany de posseir, les ostentacions» controlen les masses del poble. Però els deixebles de Crist són cridats a una vida santa. «Sortiu d’enmig d’ells, separeu-vos-en, diu el Senyor; no toqueu res d’impur.» A la llum de la Paraula de Déu, es justifica l’afirmació que la santificació que no produeix aquest complet despreniment dels desigs i plaers pecaminosos del món no pot ser vertadera.LGC 286.1

A aquells que compleixen les condicions, «sortiu d’enmig d’ells, separeu-vos-en, [...] no toqueu res d’impur,» el Senyor promet: «Jo us acolliré. Jo us seré pare, i vosaltres em sereu fills i filles. Ho diu el Senyor de l’univers” (2 Co 6.17,18). És el privilegi i deure de qualsevol cristià tenir una abundant i rica experiència en les coses de Déu. «Jo sóc la llum del món», digué Jesús. «El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida» (Jn 8.12). «La vida dels justos és com l’aurora: cada cop es fa més clara fins que arriba el ple del dia” (Pr 4.18). Cada pas de fe i obediència porta l’ànima a una relació més estreta amb la llum del món, en la que no hi ha «cap foscor.” Els raigs lluminosos del sol de justícia brillen sobre els servents de Déu i ells els han de reflectir. Així com les estrelles ens informen que hi ha una gran llum al cel amb la glòria de la qual resplendeixen, així també els cristians han de mostrar que hi ha un tron de l’univers, un Déu el caràcter del qual és digne de lloança i imitació. Les gràcies del seu Esperit, puresa i santedat, es manifestaran en els seus testimonis.LGC 286.2

En la seva carta als colossencs, Pau enu-mera les abundants benediccions concedides al fill de Déu. Diu: «No ens cansem de pregar a favor vostre demanant a Déu que arribeu al ple coneixement de la seva voluntat, a la saviesa sencera i a la intel·ligència que ve de l’Esperit. Així portareu una vida digna del Senyor, que el complagui del tot, fructificareu en tota mena d’obres bones i creixereu en el coneixement de Déu; el seu poder gloriós us enfortirà i farà que sigueu sempre pacients i constants” (Col 1.9-11).LGC 286.3

Novament escriu sobre el desig que els germans d’Efes aconsegueixin comprendre la grandesa dels privilegis del cristià. Amb el llenguatge més clar, els exposa el meravellós coneixement i poder que poden posseir com a fills i filles de l’Altíssim. D’ells depenia que fossin «consolidats amb la força del seu Esperit” per estar «arrelats i fonamentats en l’amor,” per «comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que sobrepassa tot coneixement.» Però l’oració de l’apòstol arriba al punt àlgid del privilegi, quan prega que «entrin del tot a la plenitud de Déu” (Ef 3.16-19).LGC 286.4

Quan complim amb el que ell requereix de nosaltres es revelen les alçades de la per-fecció que podem obtenir per la fe en les promeses del nostre Pare celestial. Pels mèrits de Crist tenim accés al tron del poder infinit. «Ell que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va lliurar per tots nosaltres, com no ens ho donarà tot juntament amb ell?» (Rm 8.32). El Pare donà el seu esperit sense mesura al seu Fill i també el feu partícip de la seva plenitud. Jesús diu: «Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen” (Lc 11.13). «Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré.” «Demaneu i rebreu, i la vostra joia serà completa» (Jn 14.14; 16:24).LGC 286.5

Si bé la vida cristiana es caracteritzarà per la humilitat, mai s’ha d’assenyalar per la tristesa i la denigració d’un mateix. Tots tenen el privilegi de viure de manera que Déu els aprovi i els beneeixi. No és la voluntat del nostre Pare celestial que estiguem sempre en condemnació i tenebres. Anar amb el cap baix i el cor ple de preocupacions referides a un mateix no és prova de veritable humilitat. Podem recórrer a Jesús i ser purificats i ro-mandre davant la llei sense avergonyir-nos ni sentir remordiments. «Ara ja no pesa cap mena de condemna sobre els qui viuen en Jesucrist, perquè la llei de l’Esperit, que dóna la vida en Jesucrist, t’ha alliberat” (Rm 8.1, 2).LGC 287.1

Per mitjà de Jesús, els fills caiguts d’Adam son fets «fills de Déu.» «Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix origen; per aquesta raó, ell no s’avergonyeix d’anomenar-los germans” (He 2.11). La vida del cristià ha de ser una vida de fe, de victòria i de goig en Déu. «Perquè els qui han nascut de Déu vencen el món. La victòria que ha vençut el món és la nostra fe» (1 Jn 5.4). Nehemies, el servent de Déu, declarà: «La joia que ve del Senyor és la vostra força” (Ne 8.10) . I Pau diu: «Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents!” «Viviu sempre contents, pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist” (Fl 4.4; 1 Te 5.16-18).LGC 287.2

Aquest són els fruits de la Bíblia: conver-sió i santificació. El món cristià mira amb tanta indiferència els grans principis de justícia exposats en la Paraula de Déu que aquests fruits són molt rars. Aquesta és la raó per la que es veu tan poc aquesta obra profunda i duradora de l’Esperit de Déu que caracterit-zava els ressorgiments dels temps passats.LGC 287.3

Per mitjà de la contemplació ens trans-formem. Però aquests sagrats preceptes en els quals Déu revelà als seus homes la seva perfecció i santedat són tinguts per poc im-portants i l’esperit del poble es deixa atraure per les ensenyances i teories humanes. Ales-hores, no té res d’estrany que, en conseqüèn-cia, es vegi un refredament de la pietat viva a l’església. El Senyor diu: «M’ha abandonat a mi, font d’aigua viva, i s’ha excavat cisternes, cisternes esquerdades, que no retenen aigua” (Jr 2.13).LGC 287.4

«Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos. [... ] Estima de cor la Llei del Se-nyor, la repassa nit i dia. Serà com un arbre que arrela vora l’aigua: dóna fruit quan n’és el temps i mai no es marceix el seu fullatge; duu a bon terme tot el que emprèn» (Sl 1.13). Només en la mesura en què la llei de Déu es situï en el lloc que li correspon hi haurà un ressorgiment de la pietat i fe primitives entre els qui professen ser el seu poble. «Això us recomana el Senyor: “Atureu-vos a mirar per on aneu, pregunteu, entre els camins fressats, quin és el bo. Seguiu-ho, i trobareu repòs”» (Jr 6.16).LGC 287.5