Loading...
Larger font
Smaller font
Copy
Print
Contents
La Gran Controvèrsia - Contents
  • Results
  • Related
  • Featured
No results found for: "".
  • Weighted Relevancy
  • Content Sequence
  • Relevancy
  • Earliest First
  • Latest First
    Larger font
    Smaller font
    Copy
    Print
    Contents

    Capítol 39 - El temps d’angoixa

    *****

    EN AQUELL temps s’alçarà Miquel, el gran àngel que fa costat als fills del teu poble. Hi haurà un temps de tribulació com no n’hi ha hagut cap des que existeixen les nacions fins a aquell moment. Però en aquell moment serà salvat el teu poble, tots els qui es trobin inscrits en el llibre» (Dn 12.1).LGC 369.1

    Quan acabi el missatge del tercer àngel la misericòrdia divina no intercedirà més pels habitants culpables de la terra. El poble de Déu haurà complert la seva obra; haurà rebut «la pluja de tardor», el «temps de consolació», i estarà preparat per a l’hora de prova que li espera. Els àngels, atrafegats, aniran d’ací d’allà pel cel. Un àngel, de retorn de la terra, anunciarà que la seva obra ja està acabada; el món haurà estat sotmès a la prova final, i tots els qui hauran estat fidels als preceptes divins hauran rebut «el segell del Déu viu.» Aleshores Jesús deixarà d’intercedir al santuari celestial. Alçarà les mans i amb veu potent dirà «ja s’ha complert» i els exèrcits d’àngels es trauran les corones mentre ell anuncia amb to solemne: «Que el malvat continuï en la impuresa, però que l’home bo no deixi de fer el bé i que l’home sant continuï santificant-se» (Ap 22.11). Cada cas ha estat decidit per a la vida o per a la mort. Crist ha fet propiciació per al seu poble i ha esborrat els seus pecats. El nombre dels seus súbdits està complet; «la reialesa, el poder i la grandesa de tots els reialmes que hi ha sota el cel” seran donats als hereus de la salvació, i Jesús regnarà com a Rei de reis i Senyor de senyors.LGC 369.2

    Quan abandoni el santuari, les tenebres envoltaran els habitants de la terra. Durant aquest temps terrible, els justos hauran de viure sense intercessor, a la vista del sant Déu. Res ja no frenarà els malvats, i Satanàs dominarà completament els darrers impeni-tents. La paciència de Déu s’haurà acabat. El món haurà rebutjat la seva misericòrdia, hau-rà menyspreat el seu amor i haurà sotjat la seva llei. Els impius hauran deixat concloure el seu temps de gràcia; l’Esperit de Déu, al qui s’oposaren obstinadament, finalment s’apartarà d’ells. Desemparats ja de la gràcia divina, no rebran protecció del malvat, que aleshores sumirà els habitants de la terra en una gran tribulació final. Quan els àngels de Déu deixin de contenir els vents violents de les passions humanes, es desfermaran tots els conflictes. El món sencer quedarà envoltat per una ruïna més terrible que la que caigué antigament sobre Jerusalem.LGC 369.3

    Un sol àngel matà tots els primogènits dels egipcis i omplí el país de dol. Quan David ofengué Déu fent el cens del poble, un àngel causà la terrible mortaldat amb què fou castigat el pecat. El mateix poder destruc-tor, que els àngels sants exerceixen quan Déu els ho ordena, l’exerciran els àngels malvats quan ell ho permeti. Actualment hi ha exèrcits que, si Déu els ho permetés, no dubtarien a sembrar arreu la destrucció.LGC 369.4

    Aquells que honoren la llei de Déu hauran estat acusats d’atraure els càstigs de Déu sobre la terra, i seran considerats com la causa de les convulsions terribles de la natura i de les guerres sagnants entre els homes que ompliran la terra de dolor. El poder que acompanyi l’última amonestació enfurirà els malvats; la seva ira es desplegarà contra tots els qui hagin rebut el missatge i Satanàs despertarà l’esperit d’odi i persecució en un grau d’intensitat encara més alt.LGC 370.1

    Quan la presència de Déu es retirà de la nació jueva, tant els sacerdots com el poble no se n’adonaren. Sota el domini de Satanàs i emportats per les passions més horribles i malignes, creien que encara eren el poble es-collit de Déu. Els serveis del temple continu-aven; s’oferien sacrificis en els altars profanats, i cada dia s’invocava la benedicció divina sobre un poble culpable de la sang del Fill estimat de Déu, que tractava de matar els seus ministres i apòstols. Així també, quan la decisió irrevocable del santuari hagi estat pronunciada i el destí del món hagi estat de-cidit per sempre, els habitants de la terra no ho sabran. Les formes de la religió continuaran vigents entre les multituds de les quals l’Esperit de Déu s’haurà retirat finalment; i el zel satànic amb el qual el príncep del mal les inspirarà perquè compleixin els seus cruels designis s’assemblarà al zel per Déu.LGC 370.2

    Tan bon punt el dissabte arribi a ser el punt especial de controvèrsia en tota la cristi-andat, i les autoritats religioses i civils s’uneixin per imposar l’observança del diumenge, la negativa persistent per part d’una petita minoria de cedir a l’exigència popular, la con-vertirà en objecte d’abominació universal. Es demandarà amb insistència que els pocs que s’oposen a una institució de l’església i a una llei de l’estat no siguin tolerats, perquè que és millor que uns pocs pateixin abans que naci-ons senceres caiguin en la confusió i anarquia. Aquest mateix argument fou presentat contra Jesús fa prop de dos mil anys pels «dirigents del poble.» «¿No us adoneu”, digué l’astut Caifàs, «que val més que un sol home mori pel poble, i no que es perdi tot el poble?» (Jn 11.50). Aquest argument semblarà concloent i finalment s’expedirà un decret contra tots els que santifiquin el dissabte que els declararà mereixedors de les penes més severes i autoritzi el poble, passat un cert temps, a matar-los. El catolicisme en el Vell Món i el protestantisme apòstata als Estats Units actuaran de la mateixa manera contra els qui honorin tots els preceptes divins.LGC 370.3

    Aleshores el poble de Déu es veurà sotmès a les escenes d’aflicció i angoixa descrites pel profeta i anomenades el temps d’angoixa de Jacob: «Això diu el Senyor: “Hem sentit un crit d’esglai, de terror i no de pau”. [...] Pàl·lids i amb la cara descomposta. Oh, que n’és, de llarg, aquell dia! No n’hi ha cap d’igual. És temps d’infortuni per al poble de Jacob. Però en serà salvat!” (Jr 30.5-7).LGC 370.4

    La nit de l’aflicció de Jacob, quan lluità en oració per ser alliberat de les mans d’Esaú (Gn 32.24-30), representa la prova per la qual passarà el poble de Déu en el temps d’angoixa. Jacob, atemorit per les amenaces de mort que proferia el seu germà, havia fugit per salvar la seva vida a causa de l’engany per assegurar-se la benedicció que el seu pare intentava donar a Esaú. Després d’haver estat molts anys a l’exili, seguint una ordre de Déu, es posà en camí per tornar al seu país, amb les seves dones, fills, ramats i bestiar. En apropar-se als límits del país s’omplí de terror en saber que Esaú avançava al davant d’una companyia d’homes armats, sens dubte per venjar-se d’ell. Els qui acompanyaven Jacob, sense armes i indefensos, semblaven destinats amb tota certesa a ser víctimes de la violència i la matança. A aquesta angoixa i a aquesta por que el tenia abatut també s’hi sumava el pes aclaparador dels retrets que es feia ell mateix; el seu pecat els havia posat, a ell i als seus, en aquell problema. La seva única esperança estava dipositada en la miseri-còrdia de Déu; el seu únic consol havia de ser l’oració. No obstant això, féu tot el que tenia a l’abast per reparar el greuge fet seu germà i evitar el perill que els amenaçava. Així hauran d’actuar els deixebles de Crist quan s’apropi el temps d’angoixa: procurar que el món els conegui bé, per poder desarmar els prejudicis i evitar els perills que amenacen la llibertat de consciència.LGC 370.5

    Després d’acomiadar-se de la seva famí-lia perquè no presenciés la seva angoixa, Ja-cob restà sol per intercedir amb Déu. Confessà el seu pecat i reconegué agraït la bondat que Déu havia tingut amb ell, i mentre s’humiliava profundament invocava al seu favor el pacte fet amb els seus pares i les promeses que li foren fetes a ell mateix a la seva visió a Betel i en terra estranya. Arribà l’hora crítica de la seva vida, tot estava en perill. En les tenebres i en la soledat continuà orant i humiliant-se davant de Déu. De sobte, una mà es recolzà a la seva espatlla. Pensà que un enemic el mataria, i amb tota l’energia de la desesperació lluità contra ell. Quan el dia co-mençava, el desconegut feu servir el seu poder sobrenatural; en tocar-lo l’home fort semblà que quedava paralitzat i caigué, impotent, tremolós i suplicant, sobre el coll del seu mis-teriós antagonista. Aleshores Jacob sabé que havia lluitat contra l’Àngel de l’aliança. Mal-grat que estava incapacitat i patint els dolors més terribles, prosseguí el seu propòsit. Durant molt de temps havia patit perplexitats, remordiments i angoixa a causa del pecat; ara havia d’obtenir la seguretat que havia estat perdonat. El visitant celestial feu l’acció de marxar, però Jacob s’aferrà a ell i li demanà la seva benedicció. L’Àngel li digué: «Deixa’m anar, que ja despunta l’albada!». Però el patri-arca exclamà: «No et deixaré anar fins que m’hagis beneït». Si aquestes paraules li ha-guessin estat dictades per l’orgull i la pre-sumpció, Jacob hauria caigut mort; però les inspirava la seguretat del qui confessa la seva flaquesa i indignitat i, malgrat tot, confia en la misericòrdia d’un Déu que compleix el seu pacte.LGC 371.1

    «Lluità amb un àngel i el va vèncer» (Os 12.5) . Mitjançant la humiliació, el penedi-ment i la submissió, aquell mortal pecador subjecte a l’error, romangué amb la Majestat del cel. S’aferrà tremolós a les promeses de Déu, i l’Amor infinit no pogué rebutjar la sú-plica del pecador. Com l’evidència del seu triomf i un estímul perquè altres imitessin el seu exemple, se li canvià el nom; en lloc del que recordava el seu pecat en rebé un altre que commemorava la seva victòria. I Jacob, en romandre amb Déu, obtingué la garantia que venceria en lluitar amb els homes. Ja no tenia perquè sentir por de l’ira del seu germà: el Senyor era la seva defensa.LGC 371.2

    Satanàs havia acusat a Jacob davant dels àngels de Déu i pretenia el dret de destruir-lo pels seus pecats; havia induït Esaú perquè anés contra ell, i durant la llarga nit de lluita del patriarca, Satanàs procurà fer-li sentir el sentiment de culpa per desanimar-lo i apartar-lo de Déu. Jacob gairebé fou empès a la desesperació; però sabia que sense l’ajuda de Déu moriria. S’havia penedit sincerament del seu gran pecat i apel·lava a la misericòrdia de Déu. No es deixà desviar del seu propòsit, sinó que s’aferrà fermament a l’Àngel i féu la seva petició amb ardents i sincers crits d’an-goixa, fins que aconseguí la victòria.LGC 371.3

    Així com Satanàs induí Esaú a anar en contra de Jacob, així també induirà els malvats perquè destrueixin el poble de Déu en el temps d’angoixa. Com acusà Jacob, també acusarà el poble de Déu. Té les multituds a les seves files, però la petita companyia dels qui guarden els manaments de Déu resisteix a la seva pretensió de supremacia. Si els pogués fer desaparèixer de la terra, el seu triomf seria total. Veu que els àngels protegeixen els qui guarden els manaments i infereix que els seus pecats els han estat perdonats, però no sap que el destí de cadascun d’ells ha estat decidit al santuari celestial. Té coneixement exacte dels pecats que els ha fet cometre i els presenta davant de Déu amb gran exageració i assegurant que aquesta gent és tan mereixedora com ell mateix de ser exclosa del favor de Déu. Declara que en justícia el Senyor no pot perdonar els seus pecats alhora que els destrueix, a ell i els seus àngels. Els reclama com les seves preses i demana que li siguin donats per destruir-los.LGC 371.4

    Mentre Satanàs acusa el poble de Déu realçant els seus pecats, el Senyor li permet provar-los fins a l’extrem. La confiança que tenen en Déu, la seva fe i la seva fermesa seran rigorosament provades. El record del seu passat farà decaure les seves esperances, ja que el bé que poden veure en les seves vides és poc. Reconeixen i s’adonen completament de la seva debilitat i la seva indignitat. Satanàs mira d’atemorir-los amb la idea que el seu cas és desesperat, que les taques de la seva impuresa mai seran rentades. Fent-los cedir a les seves temptacions, té l’esperança que acabarà amb la seva fe i els allunyarà de Déu.LGC 372.1

    Fins i tot quan els fills de Déu es veuen envoltats d’enemics que intenten destruir-los, l’angoixa que pateixen no prové del temor d’ésser perseguits a causa de la veritat; del que tenen por és de no haver-se penedit de tots els pecats i que, a causa d’alguna falta comesa, no puguin veure realitzada la promesa del Salvador: «Jo et guardaré de l’hora de la prova que és a punt de caure damunt tota la terra” (Ap 3.10). Si poguessin tenir la seguretat del perdó, no retrocedirien davant les tortures ni la mort; però si fossin reconeguts indignes de perdó, i perdessin la vida a causa dels seus propis defectes de caràcter, el sant nom de Déu seria vituperat.LGC 372.2

    De totes bandes senten parlar de conspi-racions i traïcions i observen l’activitat ame-naçadora de la revolta. Això fa néixer en ells un desig molt intens de veure el final de l’apostasia i que la maldat dels impius arribi a la seva fi. Però alhora que demanen a Déu que pari el progrés de la revolta, es retreuen amb gran sentiment el no tenir major poder per resistir i contrarestar l’avenç implacable del mal. Els sembla que si sempre haguessin dedicat totes les seves habilitats servei de Crist, avançant cada vegada amb més ener-gia, les forces de Satanàs no tindrien tant de poder sobre ells.LGC 372.3

    Afligeixen les seves ànimes davant de Déu, recordant-li cada un dels seus actes de penediment dels seus nombrosos pecats i la promesa del Salvador: «Qui vulgui la meva protecció, que faci la pau amb mi. Cert, haurà de fer amb mi la pau!» (Is 27.5). La seva fe no decau encara que les seves oracions no rebin una resposta immediata. Tot i que pateixen l’ansietat, l’angoixa i el terror més desesperants, les seves oracions no s’aturen. S’aferren al poder de Déu com Jacob s’aferrà a l’Àngel; i de les seves ànimes s’exhala el crit: «No et deixaré anar fins que m’hagis beneït».LGC 372.4

    Si Jacob no s’hagués penedit prèviament del pecat que cometé en obtenir fraudulenta-ment el dret de primogenitura, Déu no hauria escoltat la seva oració ni la seva misericòrdia li hauria salvat la vida. Així, en el temps de tribulació, quan l’atacaran el temor i l’an-goixa, si el poble de Déu servés pecats encara inconfessos seria aniquilat; la desesperació acabaria amb la seva fe i no podria tenir con-fiança per pregar a Déu que l’alliberés. Però per molt profund que sigui el sentiment que tingui de la seva indignitat, no té culpes ama gades per revelar. Els seus pecats han estat examinats i esborrats en el judici i no els pot recordar.LGC 372.5

    Satanàs indueix molts a creure que Déu no es fixa en la seva infidelitat referent als temes de poca importància en la vida; però, en la seva actitud amb Jacob, el Senyor de-mostra que no sancionarà ni tolerarà el mal de cap manera. Tots els qui intenten excusar o amagar els seus pecats, deixant-los sense confessar i sense haver estat perdonats en els registres del cel, seran vençuts per Satanàs. Com més exaltada sigui la seva professió i honrós el càrrec que desenvolupin, més greus apareixen les seves faltes a la vista de Déu, i més segur serà el triomf del seu adversari. Els qui retarden la seva preparació per al dia del Senyor, no ho podran fer en el temps d’angoixa ni en cap altre moment subsegüent. El seu cas és desesperat.LGC 373.1

    Els cristians professos que arribin sense preparació a l’últim i terrible conflicte, en la seva desesperació, confessaran els seus pecats amb paraules d’angoixa consumidora, mentre els impius se’n riuran. Aquestes confessions són del mateix caràcter que les d’Esaú o de Judes. Els qui les fan lamenten els resultats de la transgressió, però no la seva culpa. No senten un penediment genuí ni horror al mal. Reconeixen els seus pecats per por al càstig; però, al igual que el Faraó, tornarien a maleir el cel si se suspenguessin els judicis de Déu.LGC 373.2

    La història de Jacob ens dóna també la seguretat que Déu no rebutjarà els qui han estat enganyats, temptats i portats al pecat, però que hagin tornat a ell amb penediment sincer. Alhora que Satanàs voldrà d’acabar amb aquesta mena de persones, Déu enviarà els seus àngels per consolar-les i protegir-les en el temps de perill. Els atacs de Satanàs són ferotges i decidits, els seus enganys terribles, però el Senyor té l’ull posat sobre el seu poble i la seva oïda escolta la seva súplica. La seva aflicció és gran, les flames del forn sem-blen a punt de consumir-los; però el Refinador els traurà com or purificat pel foc. L’amor que Déu té per als seus fills, és tan gran i tendre en els dies de prosperitat com durant el període de prova més dura; però necessiten passar per la fornal, cal que la seva mundanitat sigui consumida perquè la imatge de Crist es reflecteixi perfectament.LGC 373.3

    Els temps de destrets i angoixa que ens esperen requereixen una fe capaç d’aguantar el cansament, el retard i la fam, una fe que no es dissipi malgrat haver de passar les proves més dures. El temps de gràcia és concedit a tothom perquè es prepari per aquell moment. Jacob vencé perquè fou perseverant i decidit. La seva victòria és prova evident del poder de l’oració constant. Tots els qui s’aferrin a les promeses de Déu com ho féu ell, i que siguin sincers com ell ho fou, tindran el mateix èxit que ell tingué. Els qui no estan disposats a negar-se a si mateixos, a lluitar desesperada-ment davant de Déu i a orar molt i amb cons-tància per obtenir la seva benedicció, no ho aconseguiran. Que pocs saben el que és lluitar amb Déu! Que pocs són els qui mai sospiraren per Déu amb ardor fins a tenir totes les facultats de l’ànima en tensió! Quan els qui supliquen són coberts amb una desesperació que cap llengua pot expressar, que pocs són els qui s’aferren amb una fe infrangible a les promeses de Déu.LGC 373.4

    Els qui ara exerceixen poca fe tenen més risc de caure sota el domini dels enganys sa-tànics i del decret que violentarà les consci-ències. Fins i tot en el cas de suportar la prova, en temps d’angoixa es veuran sumits en una gran aflicció perquè no s’hauran acostumat a confiar en Déu. Les lliçons de fe que hagin descuidat, hauran d’aprendre-les sota el terrible pes del desànim.LGC 373.5

    Ara hauríem d’aprendre a conèixer Déu, posant a prova les seves promeses. Els àngels prenen nota de cada oració fervent i sincera. Ens convé més sacrificar els nostres propis gustos que no pas descuidar la comunió amb Déu. Amb la seva aprovació, la pobresa més extrema i la més absoluta abnegació valen més que les riqueses, les comoditats i les amistats obtingudes sense ella. Ens cal temps per orar. Si ens deixem absorbir pels interessos mundans, el Senyor pot donar-nos aquest temps que necessitem traient-nos els ídols, ja siguin or, cases o terres fèrtils.LGC 374.1

    La joventut no es deixaria seduir pel pe-cat si es negués a entrar en qualsevol altre camí que no fos aquell en el qual pogués de-manar la benedicció de Déu. Si els qui pro-clamen l’última amonestació solemne al món supliquessin per la benedicció de Déu amb fervor i fe, com ho féu Jacob, i no amb fredor i indolència, trobarien moltes ocasions en què podrien dir: «He vist Déu cara a cara i n’he sortit amb vida» (Gn 32.31). El cel els consideraria uns prínceps, amb poder per prevaler amb Déu i els homes.LGC 374.2

    El «temps de tribulació com no n’hi ha hagut cap des que existeixen les nacions” co-mençarà aviat, i aleshores ens caldrà tenir una experiència que avui en dia no posseïm i que molts no poden aconseguir a causa de la seva indolència. Passa molt sovint que els perills que s’esperen no resulten tan grans com hom se’ls havia imaginat, però aquest no és el cas respecte a la crisi que ens espera. La ima-ginació més viva no arriba a adonar-se de la magnitud de tan dolorosa prova. En aquell temps de tribulació, cada ànima s’haurà de sostenir per si sola davant de Déu. «Si s’hi troben Noè, Daniel i Job, jo, el Senyor, Déu Sobirà, afirmo i juro que ells no salvaran fills ni filles: tan sols ells, perquè són justos, salva-ran la vida» (Ez 14.20).LGC 374.3

    Ara, mentre el nostre Gran Sacerdot està fent propiciació per nosaltres, hem d’intentar arribar a la perfecció en Crist. El nostre Salva-dor no pogué ser induït a cedir a la temptació ni tan sols en pensament. Satanàs troba en els cors humans algun punt on aferrar-se; potser és un desig pecaminós que s’acaricia, per mit-jà del qual la temptació s’enforteix. Però Crist declarà d’ell mateix: «Arriba el príncep d’aquest món. No és que ell tingui poder sobre mi» (Jn 14.30). Satanàs no pogué trobar en el Fill de Déu res que li permetés guanyar la victòria. Crist guardà els manaments del seu Pare i no hi hagué en ell cap pecat del qual Satanàs pogués treure’n partit. Aquesta és la condició en què s’han de trobar els qui podran subsistir en el temps d’angoixa.LGC 374.4

    Aquesta vida és on ens hem de separar del pecat per la fe en la sang expiatòria de Crist. El nostre estimat Salvador ens invita a unir-nos a ell per tal que unim la nostra flaquesa amb la seva fortalesa, la nostra ignorància amb la seva saviesa, la nostra indignitat amb els seus mèrits. La providència de Déu és l’escola en on hem d’aprendre a tenir la docilitat i la humilitat de Jesús. El Senyor no presenta davant nostre el camí que escolliríem, el que ens semblaria més fàcil i agradable, sinó el de la veritat, el que mena als veritables objectius de la vida. A nosaltres ens resta cooperar amb els agents que Déu empra en l’obra de conformar els nostres caràcters al model diví. Ningú pot negligir o aplaçar aquesta obra sense que comporti un greu perill per a la seva ànima.LGC 374.5

    L’apòstol Joan en una visió escoltà una potent veu del cel que exclamava: «Ai de la terra i el mar, perquè ha baixat cap a vosaltres el diable, ple de fúria, sabent que el temps se li acaba!» (Ap 12.12). Les escenes que ocasionaren aquesta exclamació de la veu celestial són espantoses. L’ira de Satanàs creix a mesura que es va apropant la fi, i la seva obra d’engany i destrucció s’acabarà durant el temps d’angoixa.LGC 374.6

    Aviat apareixeran al cel signes esglaiadors de caràcter sobrenatural, prova del poder miraculós dels dimonis. Els esperits dels dimonis aniran a la recerca dels reis de la terra, i per tot el món, per lligar-los amb en-ganys i induir-los a unir-se a Satanàs en la seva última lluita contra el govern de Déu. Aquests agents enganyaran tant els prínceps com els súbdits. Sorgiran persones que pre-tendran ser Crist i reclamaran els títols i el culte que pertanyen al Redemptor del món. Faran cures miraculoses i asseguraran que el cel els ha fet revelacions contràries al testi-moni de les Santes Escriptures.LGC 375.1

    L’acte capital que coronarà el gran espec-tacle de l’engany serà que el mateix Satanàs es farà passar per Crist. Fa molt que l’església professà esperar l’adveniment del Salvador com la consumació de les seves esperances. Doncs bé, el gran enganyador simularà la vinguda de Crist. En diferents indrets de la terra Satanàs es manifestarà als homes com un ésser majestuós, d’una brillantor suprema, semblant a la descripció que del Fill de Déu dóna Joan a l’Apocalipsi (Ap 1.13-15). La glò-ria que l’envoltarà superarà tot el que hagin vist els ulls dels mortals. Un crit de triomf se sentirà pels aires: «Crist ha vingut! Crist ha vingut!” El poble es postrarà en adoració da-vant d’ell, mentre aixeca les seves mans i pro-nuncia una benedicció sobre ells com Crist beneïa els seus deixebles quan era a la terra. La seva veu serà suau, compassada, plena de melodia. En to amable i compassiu, enunciarà algunes de les veritats celestials i plenes de gràcia que pronunciava el Salvador; curarà les malalties de la gent, i llavors, fent-se passar per Crist, pretendrà haver canviat el dissabte pel diumenge, i manarà a tots que santifiquin el dia que ell ha beneït. Declararà que aquells que segueixen santificant el setè dia blasfemen el seu nom perquè es neguen a escoltar els seus àngels, que els foren enviats amb la llum de la veritat. És l’engany més poderós i sembla gairebé irresistible. Com els samaritans foren enganyats per Simó el Mag, així també les multituds, des dels més petits fins als més grans, creuran en aquests sortile gis, i diran que és «el mateix poder de Déu, l’anomenat Gran Poder” (Ac 8.10).LGC 375.2

    Però el poble de Déu no s’extraviarà. Les ensenyances del fals Crist no estan d’acord amb les Escriptures. La seva benedicció va dirigida als qui adoren la bèstia i la seva imat-ge, precisament aquells sobre els quals la Bí-blia diu que l’ira de Déu serà vessada.LGC 375.3

    A més, no es permetrà que Satanàs falsi-fiqui la manera en què vindrà Jesús. El Salva-dor previngué al seu poble d’aquest engany i predigué clarament com serà el seu segon adveniment. «Perquè sortiran falsos messies i falsos profetes, que faran grans senyals i pro-digis per enganyar, si fos possible, també els elegits. [...] Per tant, si us deien: “És al desert”, no hi aneu; i si us deien: “És en un lloc ama-gat”, no us ho cregueu. Perquè, igual com el llampec surt de llevant i es veu fins a ponent, així serà la vinguda del Fill de l’home» (Mt 24.24-27,31; 25.31; Ap 1:7; 1 Te 4.16,17). Aquesta aparició no es pot falsificar. Tots la coneixeran i el món sencer la presenciarà.LGC 375.4

    Només els qui hagin estudiat diligentment les Escriptures i hagin rebut l’amor de la veritat en els seus cors seran protegits dels poderosos enganys que captivaran el món. Gràcies al testimoni bíblic descobriran l’enganyador sota la seva disfressa. El temps de prova arribarà per a tots. El sedàs de la temptació revelarà els veritables cristians. ¿Actualment, els fills de Déu se senten prou ferms en la paraula divina per no cedir al testimoni dels seus sentits? ¿En aquesta crisi recorreran a la Bíblia i només a la Bíblia? Si li és possible, Satanàs els impedirà obtenir la preparació perquè es mantinguin ferms en aquell dia. Disposarà les coses de manera que trobin el camí ple d’obstacles; els enredarà amb béns terrenals, els farà una pesada i aclaparadora càrrega per tal que els seus cors se sentin pesarosos amb les cuites d’aquesta vida, de manera que el dia de la prova els sorprengui com un lladre.LGC 375.5

    Quan el decret promulgat pels diferents prínceps i dignataris de la cristiandat contra els qui observen els manaments suspengui la protecció i les garanties del govern i els deixi a les mans dels qui intenten acabar amb ells, el poble de Déu fugirà de les ciutats i dels pobles i s’unirà en grups per viure en els llocs més deserts i solitaris. Molts trobaran refugi en punts de difícil accés a les muntanyes. Com els cristians de les valls del Piemont, convertiran els llocs elevats de la terra en els seus santuaris i donaran gràcies a Déu pels «castells dalt de les roques» (Is 33.16). Però molts éssers humans de totes les nacions i de totes les classes, grans i petits, rics i pobres, negres i blancs, seran torturats en els dies pe-nosos, encadenats, tancats en presons senten-ciats a mort, alguns abandonats a propòsit per morir de fam i set en calabossos foscs i repugnants. Cap oïda humana escoltarà els seus gemecs; cap mà humana els ajudarà.LGC 376.1

    ¿El Senyor oblidarà el seu poble en aquesta hora de prova? ¿Que potser oblidà el fidel Noè quan els seus judicis caigueren sobre el món antediluvià? Que potser oblidà Lot quan caigué foc del cel per cremar les ciutats de la plana? ¿S’oblidà de Josep quan estava envoltat d’idòlatres a Egipte? ¿O d’Elies, quan el jurament de Jezabel l’amenaçava amb el destí dels profetes de Baal? ¿S’oblidà de Jeremies quan era al pou fosc i humit on havia estat abandonat? ¿O que potser s’oblidà dels tres joves en el forn ardent o de Daniel a la fossa dels lleons?LGC 376.2

    «Sió deia: “El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi”. El Senyor li res-pon: “¿Pot oblidar-se una mare del seu infantó, pot deixar d’estimar el fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna l’oblidés, jo mai no t’oblidaria. Et duc gravada a les pal-mes de les meves mans”» (Is 49.14-16). El Senyor dels exèrcits ha dit: «Els qui us toquen a vosaltres, em toquen la nineta dels ulls» (Za 2.12).LGC 376.3

    Encara que els enemics els tanquin a les presons, les parets dels calabossos no poden interceptar la comunicació entre les seves ànimes i Crist. Aquell que coneix totes les se-ves debilitats, que veu totes les seves proves, està per damunt de tots els poders de la terra i a les seves cel·les solitàries vindran àngels, portant-los llum i pau del cel. La presó es tor-narà palau, ja que allà hi viuen els qui tenen molta fe, i els llòbrecs murs seran il·luminats amb la llum celestial com quan Pau i Siles oraven i lloaven Déu a mitjanit, en el calabós de Filips.LGC 376.4

    Els judicis de Déu cauran sobre els qui vulguin oprimir i aniquilar el seu poble. La seva paciència amb els malvats els dóna via lliure en les seves transgressions, però el seu càstig no serà menys segur ni terrible encara que tardi en venir. «Com en el turó de Perassim, el Senyor irromprà, s’irritarà com a la vall de Gabaon. Acomplirà la seva obra, però qui-na obra tan insòlita! Farà la seva tasca, però quina tasca tan singular!” (Is 28.21). Per al nostre Déu misericordiós la tasca de castigar resulta estranya. «Jo, el Senyor, Déu sobirà, afirmo i juro que no m’agrada la mort del malvat» (Ez 33.11). El Senyor és «compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor. [... ] Perdona les culpes, les faltes i els pecats.” Però, no té «el culpable per innocent.” «El Se-nyor és lent per al càstig, però molt poderós, i no té per innocent el culpable» (Ex 34.6,7; Na 1.3). Ell vindicarà amb terribles manifesta-cions la dignitat de la seva llei trepitjada. Es pot jutjar el grau de severitat que tindrà la retribució que espera als culpables, per la re-pugnància que el Senyor té per fer justícia. La nació que suporta des de fa tant de temps, que no destruirà fins que no s’hagi omplert la mesura de les seves iniquitats, segons el càlcul de Déu, beurà finalment de la copa de la seva ira sense barreja de misericòrdia.LGC 376.5

    Quan Crist deixi d’intercedir al santuari, es vessarà l’ira de Déu que amenaça a aquells que adoren la bèstia i la seva imatge i que reben el seu encuny (Ap 14:9,10). Les plagues que caigueren sobre Egipte quan Déu es disposava a alliberar Israel foren d’índole anàloga als judicis més terribles i extensos que cauran sobre el món immediatament abans de l’alliberació final del poble de Déu. En descriure aquestes plagues terribles el re-velador diu: «Als homes que portaven l’en-cuny de la bèstia i que adoraven la seva està-tua, els van sortir unes úlceres dolentes i malignes”. El mar «es va tornar sang, una sang de cadàver, i tots els animals que viuen al mar van morir.» I «els rius i les fonts d’ai-gua [...] es van convertir en sang.” Per terribles que siguin aquests càstigs, la justícia de Déu està completament vindicada. L’àngel de Déu declara: «Tu, el qui ets i el qui eres, el Sant, ets just donant aquestes sentències. Ells havien vessat la sang del poble sant i dels profetes, i ara tu els has fet beure la sang. Realment s’ho mereixien!» (Ap 16.2-6). En condemnar a mort el poble de Déu, els que ho fan són tan culpables de la seva sang com si l’haguessin vessat amb les seves pròpies mans. De la mateixa manera, Crist declarà que els jueus del seu temps eren culpables de tota la sang dels sants barons que havia estat vessada des dels dies d’Abel, perquè els impulsava el mateix esperit i volien fer el mateix que els assassins dels profetes.LGC 377.1

    En la plaga que segueix, se li dóna poder al sol per «cremar els homes amb foc. Els homes s’abrusaven per la gran xardor» (Ap 16.8,9). Els profetes descriuen l’estat de la terra en aquest temps terrible: «Estan assolats els camps, [... ] la collita s’ha perdut. [... ] Tots els fruiters són secs. S’ha fos l’alegria de la gent.” «La llavor s’ha assecat sota els ter-rossos, són buides les sitges, s’esfondren els graners. [... ] Com gemega el bestiar! Les va-ques van perdudes perquè no troben pastura. [... ] S’han eixugat els rierols i el foc ha devorat l’herbei de l’estepa.” «Aquell dia, els cants de palau es tornaran crits de dolor. Pertot hi haurà cadàvers i arreu s’imposarà el silenci. Ho dic jo, el Senyor, Déu sobirà» (Jl 1.10 12,17-20; Am 8.3).LGC 377.2

    Aquestes plagues no són universals, si fos així els habitants de la terra serien destruïts completament. No obstant això, seran els fla-gells més terribles que mai hagin patit els homes. Tots els judicis que caigueren sobre els homes abans de la fi del temps de gràcia foren mitigats amb misericòrdia. La sang pro-piciatòria de Crist impedí que el pecador rebés de ple el càstig de la seva culpa; però en el judici final l’ira de Déu es vessarà sense misericòrdia.LGC 377.3

    En aquest dia, les multituds desitjaran el recer de la misericòrdia de Déu que menys-prearen durant tant de temps. «Vénen dies que enviaré fam al país: no fam de pa ni set d’aigua, sinó fam d’escoltar la meva paraula. Ho dic jo, el Senyor, Déu sobirà. Aniran errants del sud fins a ponent, exploraran del nord fins a llevant, cercant la paraula del Se-nyor, però no la trobaran» (Am 8.11,12).LGC 377.4

    El poble de Déu no quedarà lliure de pa-timents; però encara que sigui perseguit i an-goixat, i pateixi privacions i manca d’aliments, no serà abandonat a la mort. El Déu que tingué cura d’Elies no abandonarà cap dels seus abnegats fills. El qui compta els cabells del seu cap, tindrà cura d’ells i els ajudarà en temps de fam. Mentre els malvats s’estiguin morint de fam i pestilència, els àngels protegiran els justos i supliran les seves necessitats. El qui «obra com cal” té una promesa: «Tindrà el pa de franc i l’aigua no li faltarà.» «Els pobres i els desvalguts cerquen aigua i no en troben. La set els resseca la llengua. Però jo, el Senyor, els escolto; jo, el Déu d’Israel, no els abandono» (Is 33.15,16; 41.17).LGC 377.5

    «Cert que la figuera no té fruit ni veiem la collita dels ceps; l’olivera no ha pensat a produir i els camps no donen res per a menjar; no queda cap ovella als corrals ni cap bou a les estables; però» els que temin Déu «cele-braran el Senyor» i s’alegraran en veure que Déu els salva (Hab 3.17,18).LGC 378.1

    «El Senyor et guarda, el Senyor t’empara al teu costat. De dia el sol no et farà mal ni la lluna de nit. El senyor et guarda de tota des-gràcia, et guarda la vida.” «Ell et guardarà del parany del caçador i del flagell de la pesta; t’abrigarà amb les seves plomes, trobaràs refugi sota les seves ales: ell, que és fidel, et serà escut i cuirassa. No et farà por la basarda de la nit, ni la fletxa que vola de dia, ni la pesta que s’esmuny en la fosca o l’epidèmia que a migdia fa estralls. Ni que en caiguin vora teu un miler o deu mil al teu costat, a tu res no et tocarà. Només d’obrir els ulls, veuràs la paga que reben els injustos. Quan deies: M’emparo en el Senyor, feies de l’Altíssim el teu refugi. No et passarà res de mal ni s’acostarà a casa teva cap desgràcia” (Sl 121.5-7; 91.3-10).LGC 378.2

    No obstant això, pel que veuen els homes, semblarà com si els fills de Déu aviat haguessin de segellar el seu destí amb la seva sang, com els màrtirs que els precediren. Ells mateixos començaran a témer que el Senyor el deixi morir a les mans homicides dels seus enemics. Serà un temps de terrible agonia. De dia i de nit clamaran a Déu perquè els alliberi. Els dolents triomfaran i se sentirà aquest crit de befa: «On és ara la vostra fe? ¿Per què Déu no us lliura de les nostres mans si de veritat sou el seu poble?» Però mentre aquests fidels esperin, recordaran que quan Jesús moria a la creu del Calvari els sacerdots i els prínceps cridaven amb to de mofa: «Ell que va salvar-ne d’altres, a si mateix no es pot salvar! És rei d’Israel: que baixi ara de la creu i creurem en ell!» (Mt 27.42). Com Jacob, tots lluiten amb Déu. Els seus rostres mostren l’agonia de les seves ànimes. Estan pàl·lids, però no deixen d’orar amb fervor.LGC 378.3

    Si els homes tinguessin la visió del cel, veurien companyies d’àngels poderosos en torn dels qui han guardat la paraula de la paciència de Crist. Amb tendresa i simpatia, els àngels hauran presenciat la seva angoixa i hauran escoltat les seves oracions. Esperaran l’ordre del seu cap per treure’ls del perill. Però hauran d’esperar una mica més. El poble de Déu haurà de beure de la copa i ser batejat amb el baptisme. La mateixa demora tan penosa per a ells, serà la millor resposta a les seves oracions. Mentre procuraran esperar amb confiança que el Senyor actuï, seran induïts a exercitar la seva fe, la seva esperan-ça i la seva paciència com ho feren durant la seva experiència religiosa anterior. Tot i això, el temps d’angoixa serà escurçat per amor als elegits. «¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? [...] Us asse-guro que els farà justícia molt aviat” (Lc 18.7,8) . La fi arribarà més aviat del que els homes esperen. El blat serà segat i lligat en garbes per al graner de Déu; i del jull se’n faran feixos per al foc de la destrucció.LGC 378.4

    Els sentinelles celestials, fidels a la seva obra, seguiran vigilant. Per molt que un decret general hagi fixat el temps en què els observadors dels manaments puguin ser morts, els seus enemics, en alguns casos, s’anticiparan al decret i voldran assassinar-los abans del temps fixat. Però ningú pot traves-sar la barrera dels poderosos guardians collocats al voltant de cada fidel. Alguns seran atacats en fugir de les ciutats i dels pobles. Però les espases alçades contra ells es torçaran i cauran com si fossin palla. Altres seran defensats per àngels en forma de guerrers.LGC 378.5

    En tots els temps Déu es valgué dels àn-gels per ajudar i lliurar el seu poble. Els éssers celestials prengueren part activa en els afers dels homes. Aparegueren amb vestimentes que brillaven com llampecs o vingueren com homes amb roba de caminants. Hi hagué ca-sos en què els àngels aparegueren en forma humana als servents de Déu. Descansaren sota els roures al migdia com si haguessin es tat cansats. Acceptaren l’hospitalitat de les llars humanes. Serviren de guies a viatgers extraviats. Amb les seves mans encengueren els focs de l’altar. Obriren les portes de les presons i alliberaren els servents de Déu. Ves-tits amb l’armadura celestial, vingueren per treure la pedra del sepulcre del Salvador.LGC 378.6

    Sovint, a les assemblees dels justos acos-tuma a haver-hi àngels amb forma humana i visiten també les dels malvats, com ho feren a Sodoma per prendre nota dels seus actes i per determinar si excediren els límits de la paciència de Déu. El Senyor es complau en la misericòrdia; així doncs, per causa dels pocs que el serveixen sincerament, mitiga les cala-mitats i prolonga l’estat de tranquil·litat de les multituds. Els qui pequen contra Déu no s’adonen que deuen la seva vida als pocs fi-dels que tant els agrada ridiculitzar i oprimir.LGC 379.1

    Encara que els governants d’aquest món no ho sàpiguen, ha estat freqüent que en les seves assemblees hi parlessin àngels. Els ulls humans els han mirat; les oïdes humanes han escoltat les seves crides; els llavis humans s’han oposat a les seves indicacions i han po-sat en ridícul els seus consells; i fins i tot les mans humanes els han maltractat. A les sales dels consells i als tribunals, aquests missatgers celestials han revelat els seus grans coneixe-ments de la història de la humanitat i s’han demostrat més capaços de defensar la causa dels oprimits que els advocats més hàbils i més eloqüents. Han frustrat propòsits i frenat mals que haurien retardat enormement l’obra de Déu, alhora que haurien causat grans pati-ments al seu poble. A l’hora de perill i angoi-xa, «acampa l’àngel del Senyor entorn dels seus fidels, per protegir-los» (Sl 34.8).LGC 379.2

    El poble del Senyor espera ansiosament els senyals de la vinguda del seu Rei. I quan als sentinelles se’ls pregunta: «Quan acabarà la nit?», se sent la resposta concloent: «L’alba s’acosta, però encara és de nit” (Is 21.11,12). La llum daura els núvols que coronen els tu rons. Aviat es revelarà la seva glòria. Tant la nit com el dia començaran ara: el matí del dia etern per als justos i la nit perpètua per als malvats.LGC 379.3

    Mentre el poble militant de Déu li adre-çarà amb entusiasme les seves oracions, el vel que separa el món visible del món invisible semblarà que hagi estat apartat. Els cels s’encendran amb l’aurora del dia etern, i les paraules: «Manteniu-vos ferms en la vostra fidelitat. Ja us arriba ajuda” arribaran a la seva oïda com una melodia de càntics angeli-cals. Crist, el vencedor totpoderós, ofereix als seus soldats una corona de glòria immortal; i la seva veu es deixa sentir per les portes entreobertes: «Estic amb vosaltres. No tingueu por. Conec totes les vostres penes; he carregat amb els vostres dolors. No esteu fent la guerra contra enemics desconeguts. He lluitat per vosaltres, i en el meu nom sou més que vencedors».LGC 379.4

    El nostre estimat Salvador ens enviarà ajuda en el moment mateix en què la neces-sitem. El camí del cel quedà consagrat per les seves petjades. Cada espina que fereix els nostres peus també ferí els seus. Ell carregà abans que nosaltres la creu que cada un de nosaltres ha de carregar. El Senyor permet els conflictes per preparar l’ànima per a la pau. El temps d’angoixa és una prova terrible per al poble de Déu, però és el moment en què qualsevol creient sincer ha de mirar cap a dalt i pugui veure per fe l’arc de la promesa que l’envolta.LGC 379.5

    Els redimits del Senyor retornaran, entra-ran a Sió cridant de goig, coronats d’una joia sense fi. Vindran la felicitat i l’alegria, fugiran els planys i la tristesa. Sóc jo, el Senyor, sóc jo qui us consola. ÍPer què tens por, Sió, d’homes mortals, de simples humans que valen tant com l’herba? No recordes que t’he creat jo, el Senyor; [... ] Tremoles de por tot el dia davant la fúria de l’opressor, com si fos capaç de destruir-te. ¿Però, què en queda, de la teva fúria? Ben aviat, el qui anava ajupit serà alliberat. No morirà, no baixarà a la fossa, i el pa no li mancarà mai més. Jo sóc el Senyor, el teu Déu. Quan remoc la mar, bramulen les onades. El meu nom és el Senyor de l’univers. T’he posat als llavis les meves paraules, t’he amagat a l’ombra de la meva mà (Is 51.11-16).LGC 380.1

    Escolta, doncs, Jerusalem, la dissortada, l’embriagada, i no pas de vi. Això et fa saber el teu Senyor, el teu Déu, el defensor de la causa del seu poble: T’he pres de les mans la copa que embriaga, la copa del meu enuig, i no en beuràs mai més. Ajeu-te, que et passarem per damunt! Com un enllosat, com un carrer sota els peus dels qui el trepitgen (Is 51.21-23).LGC 380.2

    L’ull de Déu, en mirar a través de les èpo-ques, es fixà en la crisi que haurà d’afrontar el seu poble, quan els poders de la terra s’uneixin contra ell. Com els desterrats captius, tindran por de morir de fam o per la violència. Però el Déu sant que dividí les aigües del Mar Roig davant dels israelites manifestarà el seu gran poder alliberant-los del seu captiveri. «El Senyor de l’univers diu: “Seran meus el dia que ara preparo, els prendré com la meva heretat preferida. Seré indulgent amb ells com un pare és indulgent amb el fill que li és fidel”» (Ml 3.17). Si aleshores la sang dels fidels servents de Crist fos vessada, ja no seria, com la sang dels màrtirs, una llavor destinada a donar una collita per a Déu. La seva fidelitat ja no seria un testimoni per convèncer-ne d’altres de la veritat, ja que els cors endurits han rebutjat les crides de la misericòrdia fins que aquests ja no es deixen sentir.LGC 380.3

    Si llavors els justos caiguessin presa dels seus enemics, seria un triomf per al príncep de les tenebres. El salmista diu: «Ell m’amaga al seu costat en dies de desgràcia; m’encobreix al recer de casa seva» (Sl 27.5). Crist ha dit: «Po-ble meu, corre, entra a casa teva, tanca-t’hi amb pany i clau, amaga-t’hi un moment, fins que passi de llarg la indignació del Senyor. Ell sortirà del lloc on resideix per castigar els crims dels habitants de la terra” (Is 26.2021). Els qui han esperat amb paciència i els noms dels quals estan escrits al llibre de la vida tin-dran una alliberació gloriosa.LGC 380.4

    Larger font
    Smaller font
    Copy
    Print
    Contents