Aquest capítol està basat en Lluc 2: 39, 40.
La infantesa i la joventut de Jesús van trans-córrer en un poblet de muntanya. No hi havia a la terra cap lloc on la seva presència no s’hagués considerat un honor. Per als palaus reials hauria sigut un privilegi rebre’l com a hoste. Però va deixar de banda les formes de la riquesa, les corts reials i les seus famoses del coneixement per a establir-se en un lloc tan remot i humil com Natzaret. Je 28.1
Tot i que és breu, el relat dels primers anys de la seva vida està ple de significat: «I l’infant creixia i s’enfortia, omplint-se de saviesa; i la gràcia de Déu reposava en ell”. 1Lluc 2: 40. Sota la llum de la faç del seu Pare, «Jesús progressava en coneixement, en estatura i en gràcia davant Déu i els homes”. 2Lluc 2: 52 Gaudia d’una intelligència activa i perspicaç que li atorgava una reflexivitat i una maduresa molt superiors a la que li hauria correspost per edat. No obstant, el seu caràcter era bell i equilibrat. Les capacitats de la ment i el cos es desenvolupaven gradualment, d’acord amb les lleis de la infantesa. Je 28.2
Mentre fou nen, Jesús manifestà una disposició especialment amable. Les seves mans sempre estaven a punt per a servir els altres. Manifestava una paciència impertorbable i una veracitat que mai cedia ni un bri d’integritat. Els seus principis eren ferms com una roca i la seva vida revelava la gràcia de la cortesia desinteressada. Je 28.3
La mare de Jesús, profundament sol·lícita, observava com s’anaven desplegant les seves capacitats i veia la marca que la perfecció deixava en el seu caràcter. Es complaïa estimulant aquella ment brillant i receptiva. L’Esperit Sant li atorgà la saviesa necessària per a cooperar amb els agents celestials en el desenvo-lupament d’aquell nen que només podia reclamar Déu com al seu Pare. Je 28.4
Des dels temps més remots, els fidels d’Israel havien dedicat molta atenció a l’educació dels més joves. El Senyor havia establert que, ja des del bressol, calia parlar als nens de la seva bondat i la seva grandesa, tal com es revela especialment en la seva llei i es mostra en la història d’Israel. Calia adaptar els cants, la pregària i les lliçons extretes de les Escriptures per tal que obrissin les seves ments. Els pares i les mares havien d’instruir els seus fills i ferlos entendre que la llei de Déu és l’expressió del seu caràcter i que, en rebre els principis de la llei en el cor, la imatge de Déu es dibuixava en la ment i l’ànima. La major part de l’ensenyament era de naturalesa oral, però els joves també aprenien a llegir en hebreu, de manera que tenien a l’abast els rotlles de pergamí de les Escriptures de l’Antic Testament per a po-der-los estudiar. Je 28.5
En temps de Crist, el poble o la ciutat que no proporcionava educació religiosa per als joves era tingut com maleït de Déu. Tanmateix, l’ensenyament no passava de ser formal. La tradició havia suplantat en gran mesura les Escriptures. La veritable educació hauria d’aconseguir que els joves «busquin Déu i el puguin trobar, ni que sigui a les palpentes». 3Fets 17: 27. No obstant, els mestres jueus centraven la seva atenció en les qüestions cerimonials. Omplien el cap dels alumnes amb coneixements que no tenien cap valor per a ells i que no mereixerien cap reconeixement a la cort celestial. L’experiència que s’obté mitjançant l’acceptació personal de la Paraula de Déu no cabia en aquell sistema d’ensenyament. Aclaparats amb les cerimònies externes, els estudiosos eren incapaços de trobar un temps prou plàcid per a estar amb Déu. No podien sentir la seva veu que els parlava al cor. La seva re-cerca de coneixements els allunyava de la Font de tota la saviesa. Descuidaven la gran essència del servei de Déu. Enterbolien els principis de la llei. Consideraven com a educació superior el que en realitat era un gran obstacle per al veritable desenvolupament. L’ensenyament dels mestres de la llei reprimia les capacitats dels joves, alhora que en paralitzava i aprimava l’intel·lecte. Je 29.1
L’infant Jesús no rebé instrucció a l’escola de la sinagoga. La seva mare fou la seva primera mestra humana. Aprengué les coses celestials sentint-les dels seus llavis i llegint-les en els rotlles dels profetes. Assegut a la falda de la seva mare, sentia les paraules que ell mateix havia dit a Moisès. Quan va passar de la infantesa a la joventut, no va assistir a les escoles rabíniques. No li calia l’educació que s’obtenia en aquelles fonts perquè Déu mateix era el seu instructor. Je 29.2
La pregunta que es formulà durant el ministeri del Salvador —«Com pot ser tan instruït, aquest, sense haver estudiat mai?»— 4Joan 7: 15, ú. p. no és senyal que no sabés llegir, només indicava que no havia rebut una formació rabínica. Atès que obtingué els coneixements de la mateixa manera que nosaltres podem obtenir-los, la seva íntima familiaritat amb les Escriptures mostra fins a quin punt arribava l’interès amb què va dedicar els primers anys de la seva vida a l’estudi de la Paraula de Déu. Així mateix, davant seu tenia ben desplegada la gran biblioteca de la creació. El qui havia fet totes les coses estudiava les lliçons que havia escrit del seu puny i lletra en la terra, en el mar i en l’aire. Allunyat dels camins impius del món, acumulà gran quantitat de coneixements científics observant directament la natura. Estudiava la vida de les plantes i dels animals, així com la dels éssers humans. Ja des dels primers anys de la seva infantesa tenia un objectiu clar: vivia per a beneir els altres. Per això re-corria a la natura. A mesura que l’estudiava se li ocorrien noves idees i maneres de fer-ho. La seva recerca d’il·lustracions amb què presentar els oracles vivents de Déu era constant. Les paràboles amb què tant gaudia durant el seu ministeri a l’hora d’ensenyar les lliçons de la veritat mostren fins a quin punt tenia la ment oberta a les influències de la natura i de quina manera havia adquirit l’ensenyament espiritual a partir de l’entorn de la seva vida quotidiana. Je 29.3
D’aquesta manera, per a Jesús, el significat de la paraula i les obres de Déu no tenia cap misteri, perquè cercava d’entendre la raó de ser del que veia. L’assistien els éssers celestials i es complaïa en cultivar converses i pen-saments sants. El seu creixement en gràcia i coneixement de la veritat fou constant des del mateix moment en què se li despertà la intelligència. Je 29.4
Tots els nens poden aprendre com Jesús ho va fer. Quan ens apropem al nostre Pare celestial per mitjà de la seva Paraula amb el desig de conèixer-lo tal com és, els àngels se’ns acostaran, la ment se’ns enfortirà i el caràcter se’ns elevarà i se’ns refinarà. Ens assemblarem cada vegada més al nostre Salvador. De la mateixa manera, quan contemplem la bellesa i la grandesa de la natura, Déu esdevé el centre de tots els nostres afectes. Alhora que l’esperit queda impressionat, l’ànima, quan es posa en contacte amb l’Infinit mitjançant l’observació de la seva obra, s’enforteix. La comunió amb Déu per la pregària desenvolupa les facultats mentals i morals i, al mateix temps, quan centrem el nostre pensament en les coses espirituals, les capacitats espirituals s’ enforteixen. Je 29.5
La vida de Jesús estava en harmonia amb Déu. Mentre fou un infant, pensava i parlava com un nen, però cap rastre de pecat malmetia la imatge de Déu que hi havia en ell. No obstant, també era objecte de temptacions. Els habitants de Natzaret eren coneguts per la seva maldat. La mala fama que solia precedir-los queda palesa en la pregunta de Natanael: «De Natzaret en pot sortir res de bo?» 5Joan 1: 46. Jesús era al lloc on el seu caràcter havia de ser posat a prova. Li calia estar constantment en guàrdia per tal de preservar la seva puresa. Estava sotmès a tots els conflictes que nosaltres hem d’afrontar, de manera que pogués sernos un exemple, tant en la infantesa com en la joventut o l’edat adulta. Je 30.1
Satanàs s’esforçava incansablement per a vèncer l’Infant de Natzaret. Tot i que la seva vida fou una llarga lluita contra els poders de les tenebres, des dels primers anys de la seva infantesa, els àngels del cel el van guardar. Per al príncep de les tenebres, que a la terra hi hagués una vida lliure de la taca del mal era causa d’enuig i perplexitat. Va provar d’entrampar Jesús per tots els mitjans. Cap fill de la raça humana haurà de viure mai una vida de santedat enmig d’un conflicte tan encès amb la temptació com el que va haver d’enfrontar el Salvador. Je 30.2
Els pares de Jesús eren pobres i depenien del treball diari. Per tant, l’abnegació, la pobresa i les privacions no li eren estranyes. Aquesta experiència li serví de salvaguarda. En la seva industriosa vida no hi havia temps per a moments ociosos que poguessin invitar la temptació. No hi havia cap hora sense ob-jectiu que obrís la porta a amistats que el poguessin corrompre. En la mesura que era possible, tancava la porta al temptador. Ni els guanys ni el plaer materials, ni l’aplaudiment o la crítica, podien induir-lo a condescendir a cometre un acte erroni. Era savi per a discernir el mal i resistir-lo amb força. Je 30.3
Crist fou l’únic sense pecat que mai haurà habitat al món, tot i que durant gairebé trenta anys va viure enmig dels malvats habitants de Natzaret. Que ell ho aconseguís és un sever advertiment per als qui pensen que viure una vida lliure de culpa depèn del lloc, de la fortuna o de la prosperitat. Les temptacions, la pobresa i l’adversitat són la disciplina necessària per a desenvolupar un caràcter pur i ferm. Je 30.4
Jesús vivia a casa d’un artesà i a l’hora de suportar les càrregues de la família exercia les seves funcions amb fidelitat i bona disposició. Ell, que havia sigut el Comandant en Cap del cel, la paraula del qual els àngels es complaïen en complir, ara era un servent voluntariós, un fill obedient i amorós. Aprengué un ofici i tre-ballà amb les seves pròpies mans al taller de fuster, juntament amb Josep. Abillat amb la senzillesa d’un obrer com qualsevol altre, caminava pels carrers del llogarret, anant i venint de la seva feina humil. No va voler recórrer al seu poder diví per a alleugerir la seva càrrega o reduir les seves fatigues. Je 30.5
Mentre Jesús treballava durant la infantesa i la joventut, la ment i el cos se li desenvo-lupaven. No feia servir la seva força física de manera temerària, sinó que procurava mantenir-se en bona forma, de manera que li fos possible exercir correctament les seves funcions en qualsevol àmbit i circumstància. No volia presentar cap defecte, ni tan sols en el maneig de les eines. Era un obrer perfecte, perquè tenia un caràcter perfecte. Amb el seu propi exemple ens ensenyà que tenim el deure de ser laboriosos, que hem de fer la nostra feina amb exactitud i a consciència i que qui treballa seguint aquest model és digne de ser honorat. L’exercici que alliçona les mans perquè siguin útils i capacita el jove per a suportar les privacions i càrregues de la vida que li pertoquen atorga força física i desenvolupa totes les facultats. Tothom hauria de trobar alguna cosa per a fer que fos beneficiosa per a un mateix i útil per als altres. Déu establí que el treball fos una benedicció; per això el treballador diligent és l’únic que és capaç de trobar la glòria i la joia de viure veritables. Amb promeses amoroses, Déu aprova els nens i els joves que, amb bona disposició d’ànim, assumeixen les seves responsabilitats en les tasques domèstiques i comparteixen les càrregues que han de suportar els pares. Quan aquests fills deixin la casa pairal esdevindran membres útils per a la societat. Je 30.6
Al llarg de tota la seva vida a la terra Jesús fou un treballador honrat i constant. Esperava rebre molt; per tant, treballava molt. En certa ocasió, quan ja havia començat el seu ministeri, digué: «Mentre és de dia cal que treballem en les obres del qui m’ha enviat. S’acosta la nit, quan ningú no pot treballar». 6Joan 9: 4. Jesús no defugia la responsabilitat ni les preocupacions; ben al contrari que molts dels qui professen ser seguidors seus. Els tals són febles i estan mancats d’eficiència perquè no volen acceptar aquesta disciplina. Potser gaudeixin de trets admirables i valuosos, però, quan cal enfrontar dificultats i superar obstacles, els venç la covardia i són uns inútils gairebé absoluts. És necessari que desenvolupem el caràcter ferm i positiu, la solidesa i la fortalesa que va manifestar Crist per mitjà de la mateixa disciplina a què ells es va sotmetre. No ho oblidem, se’ns ofereix la mateixa gràcia que ell rebé. Je 31.1
Mentre visqué entre els homes, el Salvador va compartir el destí dels pobres. Coneixia de primera mà què els preocupava i quines càrregues havien de suportar. Per això podia conhortar i encoratjar tots els treballadors humils. Els qui tenen una concepció correcta dels ensenyaments de la seva vida mai no faran distinció entre classes socials ni honoraran més els rics que els pobres. Je 31.2
Jesús enfrontava la seva tasca amb tacte i bona disposició d’esperit. Per a portar la religió de la Bíblia a la vida familiar i a la feina, per a suportar la tensió dels negocis del món i, malgrat tot, no perdre de vista la glòria de Déu calen molta paciència i espiritualitat. En aquest aspecte Crist era una ajuda. Les preocupacions mundanes no el tenien tan ocupat que no fos capaç de trobar temps per a pensar en les coses celestials. Sovint expressava la joia que sentia dins del cor cantant salms i cants espirituals. Amb freqüència, els habitants de Natzaret sentien que elevava la veu en adoració i acció de gràcies a Déu. Mantenia la comunió amb el cel per mitjà del cant, de manera que, quan els seus companys es queixaven del cansament del treball, ell els encoratjava amb la dolça melodia que sortia dels seus llavis. Era com si la seva lloança barrés el pas als àngels malvats i, així com l’encens, omplís el lloc amb el seu perfum. La ment dels qui l’escoltaven s’allunyava de l’exili terrenal a què estaven condemnats i tornava a la pàtria celestial. Je 31.3
Jesús era font de misericòrdia sanadora per al món. Al llarg de tots aquells anys que passà en l’anonimat a Natzaret, la seva vida fluïa com un torrent de compassió i tendresa. Els vells, els pesarosos i els afligits pel pecat, així com els nens que jugaven plens d’alegria innocent, les bestioles del bosc o els animals de càrrega, tots se sentien més alegres amb la seva sola presència. Aquell la paraula poderosa del qual sostenia els mons s’inclinava per a guarir un ocell ferit. Res no escapava a la seva atenció ni hi havia res que no mereixés ser objecte del seu ministeri. Je 31.4
Per això, mentre creixia en saviesa i estatura, Jesús guanyava el favor de Déu i dels homes. Atreia l’afecte de tots els cors mostrant-se capaç de ser afectuós amb tothom. L’ambient d’esperança i coratge que l’envoltava en feia una benedicció per a la casa on entrava. A més, sovint, a la sinagoga, el dissabte, el cridaven per a llegir la lliçó dels profetes. Aleshores, el cor dels qui l’escoltaven es commovia amb la nova llum amb què resplendien aquelles paraules del text sagrat tan conegudes. Je 32.1
Tanmateix, Jesús no feia cap mena d’ostentació. Al llarg de tots els anys que visqué a Natzaret, mai no va presumir dels seus poders miraculosos. Tampoc volgué ocupar un càrrec important ni acceptar cap dignitat. La seva vida senzilla i tranquil·la, així com el silenci de les Escriptures respecte dels seus anys d’infantesa i joventut, ens ensenyen una lliçó important: Com més tranquil·la i senzilla és la vida del nen, com més lliure està de l’excitació artificial i més en harmonia amb la natura, més afavoreix la força física, mental i espiritual. Je 32.2
En Jesús tenim l’exemple per antonomàsia. Molts centren el seu interès en el període del seu ministeri públic, però els passa desapercebut l’ensenyament dels seus primers anys. Al cap i a la fi, la seva vida a casa és el patró de referència per a tots els nens i joves. El Salvador va consentir cobrir-se de pobresa per tal de poder ensenyar fins a quin punt nosaltres, que ens trobem en una condició tan humil, podem caminar prop de Déu. Vivia amb l’objectiu d’agradar, honorar i glorificar el seu Pare en les coses ordinàries de la vida. La seva obra començava amb la consagració de l’humil ofici de l’artesà que s’esforça per a guanyar-se el pa de cada dia. Servia Déu tant quan treballava al banc de fuster com quan obrava miracles per a les multituds. Per això, qualsevol jove que segueixi l’exemple de fidelitat i obediència a la seva llar humil pot reclamar per a sí les paraules que el Pare digué d’ell per mitjà de l’Esperit Sant: «Heus aquí el meu servent, que jo sostinc, el meu escollit, en qui es complau la meva ànima”. 7Isaïes 42: 1. Je 32.3