Aquest capítol està basat en Lluc 4: 16-30.
Una ombra travessa els esplendorosos diez del ministeri de Crist a Galilea. Els vilatans de Natzaret el van rebutjar. «No és fill de Josep, aquest?», 1. va ser la seva resposta. Je 131.1
Durant la seva infantesa i la seva joventut, Jesús havia adorat enmig dels seus germans de la sinagoga de Natzaret. Des que havia començat el seu ministeri encara no havia estat cap vegada amb ells, però això no volia dir que desconeguessin què li havia passat. Quan va tornar a ser entre ells, el seu interès i la seva expectació van arribar al grau màxim. Allà hi havia les cares i les siluetes de tots els qui havia conegut des de petit. Allà hi havia la seva mare, els seus germans i les seves germanes. Quan, aquell dissabte, va entrar a la sinagoga per a asseure’s entre els fi-dels, totes les mirades es van posar en ell. Je 131.2
En l’ofici ordinari del dia, l’ancià va llegir un passatge dels profetes i exhortava el poble que seguís esperant el qui havia de venir, el qual portaria un regne gloriós i foragitaria l’opressió. Volia encoratjar els seus oients repetint l’evidència que la vinguda del Messies era a prop. Va descriure la glòria del seu adveniment, fent èmfasi en la idea que apareixeria al capdavant d’un exèrcit que alliberaria Israel. Je 131.3
Quan a la sinagoga hi havia un rabí, s’esperava que adrecés un sermó perquè qualsevol israelita podia comentar la lectura dels profetes. Aquell dissabte van demanar a Jesús que prengués part en l’ofici. «S’aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes”. 2Lluc 4: 22. Va llegir un passatge que tothom entenia que es referia al Messies: Je 131.4
«L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor. Je 131.5
»Després plegà el volum, el retornà al responsable del culte de la sinagoga i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en ell. [...] Tothom l’aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca».3Versos 20-22. Je 131.6
Jesús es presentava davant del poble com l’exposició viva de les profecies que feien referència a ell mateix. En l’explicació dels mots que havia llegit va parlar del Messies com a l’alliberador dels oprimits i dels captius, consolador dels afligits, el qui restaura la vista dels cecs i el qui revela al món la llum de la veritat. El seu gest decidit i l’extraordi nària transcendència de les seves paraules van commoure els oients amb un poder que mai fins aleshores havien sentit. La marea d’influència divina va enderrocar totes les barreres; com Moisès, van contemplar l’Invisible. Quan l’Esperit Sant va somoure els seus cors van respondre amb améns fervents i lloances al Senyor. Je 131.7
Però quan Jesús anuncià: «Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar»,4Lluc 4: 20. de sobte es van recordar de pensar en ells mateixos i en les afirmacions que els acabava d’adreçar. Els havia presentat, a ells israelites, com encadenats. Els havia parlat com a presoners que calia deslliurar del poder del mal, que estaven en tenebres i neces-sitaven la llum de la veritat. Va ofendre el seu orgull i va despertar els seus temors. Les paraules de Jesús indicaven que la seva obra per a ells havia de ser completament diferent del que desitjaven. Els seus actes serien investigats amb massa minuciositat. Malgrat la seva escrupolositat en les cerimònies externes, la inspecció d’aquells ulls nets i escrutadors els inquietava. Je 132.1
«Qui és aquest Jesús?”, es preguntaven. Aquell que reclamava per a sí la gloria del Messies era el fill d’un fuster i havia treballat en aquell ofici amb el seu pare Josep. L’havien vist anar carregat amunt i avall dels turons, coneixien els seus germans i germanes i sabien com vivia i treballava. L’havien vist créixer de nen a jove i de jove a adult. Tot i que en la seva vida no hi havia cap defecte ni cap taca, no volien creure que fos el Promès. Je 132.2
Quin contrast, el que hi havia entre els seus ensenyaments sobre el nou regne i els que ells havien sentit dels seus ancians! Jesús no havia dit res d’un alliberament dels romans. Havien sentit parlar dels seus miracles i havien esperat que exerciria el seu poder en favor dels seus paisans. I, tanmateix, no van veure cap senyal que hagués de ser així. Je 132.3
Quan van deixar passar el dubte el cor encara se’ls va endurir més perquè, momentàniament, s’havia reblanit. Satanàs estava decidit a no permetre que, aquell dia, els ulls dels habitants de Natzaret, encegats com estaven, fossin oberts; ni que les ànimes, encadenades amb l’esclavatge, fossin alliberades. Amb tota l’energia de què fou capaç, va treballar per a retenir-los en la incredulitat. Quan els va agitar la convicció que qui els havia parlat era el seu Redemptor, no es van adonar del senyal que ja havia sigut enviat. Je 132.4
Però Jesús, aleshores, els donava una evidència de la seva divinitat revelant els seus pensaments més secrets. «Ell els digué: “Ben segur que m’aplicareu aquella dita: ‘Metge, cura’t a tu mateix! Tot el que hem sentit a dir que feies a Cafarnaüm, fes-ho també aquí al teu poble”. I afegí: “En veritat us dic que cap profeta no és ben rebut al seu poble. Més encara, us asseguro que en temps d’Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s’estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d’elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu, hi havia molts leprosos a Israel, però cap d’ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria”». 5Lluc 4: 23-27. Je 132.5
Amb el relat d’aquests esdeveniments en la vida dels profetes, Jesús va respondre a les inquisicions dels seus oients. Els servents que Déu havia escollit per a una obra especial no podien treballar per a un poble incrèdul i de cor endurit. Però aquells el cor dels quals estava disposat a escoltar i tenien fe per a creure es van veure afavorits especialment per les proves del seu poder mitjançant els profetes. En temps d’Elies Israel s’havia allunyat de Déu. S’aferrava als seus pecats i rebutjava els advertiments que l’Esperit enviava a través dels missatgers del Senyor. Per això, ells mateixos es van aïllar del canal per mitjà del qual podien rebre la benedicció de Déu. El Senyor va passar de llarg de les famílies d’Israel i va trobar un refugi per al seu servent en un país idòlatra, a casa d’una dona que no pertanyia al poble escollit. La dona, però, va tenir aquest privilegi perquè havia seguit la llum que havia rebut i el seu cor es va obrir a la gran llum que Déu li va enviar amb el seu profeta. Je 132.6
Per aquesta mateixa raó, en temps d’Elies els leprosos d’Israel eren deixats de banda. Però Naaman, un noble pagà havia sigut fidel a les seves conviccions del que era correcte i tenia una viva necessitat de rebre ajuda. Estava en condicions de rebre els dons de la gràcia de Déu. No només fou guarit de la lepra, sinó que també va rebre la benedicció de conèixer el Déu veritable. Je 133.1
La manera com ens presentem davant de Déu, a més de la quantitat de llum que haguem rebut, també depèn de l’ús que fem del que tenim. Per això, fins els pagans que escullen fer el que és correcte en la mesura que són capaços de distingir-ho estan en una condició més favorable que aquells qui han tingut molta llum i professen servir Déu però, en canvi, menystenen la llum i contradiuen el que professen amb la seva vida diària. Je 133.2
Les paraules de Jesús als seus oients de la sinagoga incidien en l’arrel mateixa de la seva Justícia pròpia, inculcant en ells l’amarga veritat: que s’havien allunyat de Déu i havien perdut el dret de declarar-se el seu poble. Mentre els presentava quina era la seva veritable condició, cadascuna de les paraules tallava com un ganivet esmolat. Ara desdenyaven la fe amb què Jesús els havia inspirat abans. No volien admetre que aquell que havia sortit de la pobresa i la humilitat fos més que un home comú. Je 133.3
La seva incredulitat va engendrar malvolença. Satanàs els controlava i, empesos per l’ira, van proferir exclamacions contra el Salvador. No volien saber res d’algú la missió del qual era sanar i restaurar. Manifestaven els atributs del destructor. Je 133.4
Quan Jesús es va referir a les benediccions que havien rebut els gentils, es va despertar el ferotge orgull nacional dels seus oients i la cridòria va ofegar les seves paraules. Aquella gent s’havia enorgullit de guardar la llei, però ara que els seus prejudicis havien sigut ofesos se sentien amb forces per a cometre un assassinat. L’assemblea va esclatar. El van agafar i el van arrossegar fora de la sinagoga i, després, fora de la ciutat. Tots semblaven impacients per a destruir-lo. El van empènyer fins al caire d’un precipici amb la intenció de llençar-lo barranc avall. L’aire era ple de crits i malediccions. Alguns ja li llançaven pedres quan, de sobte, va desaparèixer. Els missatgers celestials que havien estat amb ell a la sinagoga també eren amb ell enmig de la turba enfollida. El van ocultar dels seus enemics i se’l van endur a un lloc segur. Je 133.5
Els àngels van protegir Lot de la mateixa manera i el van treure de Sodoma. També van protegir Eliseu a la ciutadella de la muntaña. Quan els turons que la rodejaven eren plens de cavalls i carros del rei de Síria i la gran host dels seus homes armats, Eliseu va veure que els exèrcits de Déu, cavalls i carros de foc tot al voltant del servidor de Déu, cobrien les faldes més properes del turó. Je 133.6
De la mateixa manera, en tot temps, els àngels han estat a prop dels seguidors fidels de Crist. La gran confederació del mal s’ha desplegat contra tots els qui pugui vèncer. Però Crist vol que mirem les coses que no es veuen, els exèrcits celestial acampats al voltant dels qui estimen Déu a fi de deslliurar-los. Fins que, a la llum de l’eternitat, vegem les providències de Déu, mai sabrem de quins perills, visibles i invisibles, ens haurà protegit la interposició dels àngels. Aleshores sabrem que tota la família del cel estava interessada per la família de la terra i que els missatgers del tron de Déu acompanyaven els nostres passos dia rere dia. Je 133.7
Quan a la sinagoga Jesús va llegir la profecia, es va aturar poc abans de les indicacions finals respecte de l’obra del Messies. En llegir els mots: «Proclamar l’any de gràcia del Senyor» va ometre la frase: «El dia que el nostre Déu farà justícia”. 6Isaïes 61: 2. Això era tan veritat com la primera part de la profecia, però amb el seu silenci Jesús no negava la veritat. No obstant, aquesta expressió era la que els seus oients més destacaven i que més desitjaven que es complís. Pronunciaven condemnes contra els pagans sense adonar-se que ells eren encara més culpables. Ells mateixos tenien la necessitat més profunda de la misericòrdia que tan s’afanyaven a negar als idòlatres. Aquell dia, a la sinagoga, quan Jesús estava dempeus entre ells, van tenir l’oportunitat d’acceptar la crida del cel. El qui es complau a estimar7Vegeu Miquees 7: 18. de bon grat els hauria salvat de la ruïna que atreien els seus pecats. Je 134.1
No els podia abandonar sense una últi-ma crida al penediment. Cap al final del seu ministeri a Galilea va tornar a visitar els llocs on va transcórrer la seva infantesa. Des que el van rebutjar, la fama de la seva predicació i dels seus miracles corria de boca en boca per tot el país. Ningú podia negar que el seu poder era sobrehumà. Els vilatans de Natzaret sabien que anava d’un lloc a l’altre fent el bé i guarint els oprimits de Satanàs. Tot al seu voltant hi havia pobles sencers on no se sentia cap plor per causa de la malaltia; ell hi havia passat i havia guarit tots els malalts. La misericòrdia que es revelava en tots els actes de la seva vida donava testimoni que era l’Ungit de Déu. Je 134.2
Altra vegada, quan van sentir les seves paraules, l’Esperit diví va commoure els natzarens. Però ni tan sols aleshores estaven disposats a admetre que aquell Home que havia crescut entre ells fos més gran que ells mateixos. Encara aleshores tenien entravessat el record que, tot i que ell havia declarat que era el Promès, en realitat els havia negat un lloc amb Israel. Perquè els havia mostrat que eren menys dignes del favor de Déu que els homes i dones pagans. Per això, tot i que pre-guntaven: «D’on li vénen, aquesta saviesa i aquests miracles?», 8M ateu 13: 54 No el volien rebre com el Crist de Déu. Per causa de la seva incredulitat, el Salvador no va poder obrar gaires miracles entre ells. Només uns quants cors s’havien obert a la seva benedicció i, amb recança, va marxar i no hi va tornar mai més. Je 134.3
Ara que ja li havien obert la porta, la incredulitat va seguir controlant els homes de Natzaret. I també controlava el Sanedrí i tota la nació. La primera vegada que els sa-cerdots i el poble van rebutjar la manifestació del poder de l’Esperit Sant va ser el començament del final. A fi de provar que la seva primera resistència era veritat, des d’aleshores no van cessar de mostrar-se reticents a les paraules de Crist. El seu rebuig de l’Esperit va culminar amb la creu del Calvari, amb la destrucció de la seva ciutat, amb la dispersió de la nació als quatre vents. Je 134.4
Com anhelava Crist obrir a Israel els preciosos tresors de la veritat! Però la seva ceguesa espiritual era tan profunda que era impossible revelar-los les veritats relacionades amb el seu regne. Es van aferrar a les seves creences i les seves cerimònies inútils mentre la veritat celestial esperava la seva acceptació. Van preferir gastar-se els diners en boll i palla, tot deixant de banda el pa de vida que tenien a l’abast. Per què no van anar a la paraula de Déu per a cercar-hi, diligents, on havien comès l’error? Les Escriptures de l’Antic Testament declaraven de forma ben planera tots els detalls del ministeri de Crist. De manera que ell, una vegada i una altra, citava els profetes i afirmava: «Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar».9Lluc 4: 20. Si haguessin escodrinyat sincerament les Escriptures, contrastant les seves teories amb la pedra de toc de la Paraula de Déu, Jesús no hauria hagut de plorar la seva impenitència. No hauria hagut de declarar: «La vostra casa és abandonada”. 10Lluc 13: 35. Haurien pogut conèixer l’evidència que ell era el Messies, alhora que la calamitat que va deixar la seva ciutat en ruïnes s’hauria pogut evitar. Però la intolerància irracional dels jueus els havia tancat la ment. Les lli-çons de Crist els revelaven els defectes de caràcter i exigien penediment. Si acceptaven aquells ensenyaments, haurien hagut de canviar les seves pràctiques i renunciar a unes esperances tan apreciades. Si volien que el cel els honorés, havien de sacrificar l’honor dels homes. Si obeïen les paraules d’aquell nou rabí, havien d’anar en contra de les idees dels grans pensadors i mestres de l’època. Je 134.5
Els dies de Crist, la veritat no era popular. Tampoc ho és en el nostre temps. Sempre, des que Satanàs va instigar per primera vegada en l’home el desgrat per ella presentant-li faules que conduïen a la pròpia exaltació, la veritat ha sigut impopular. Que potser, en l’actualitat, no hi ha teories i doctrines que no tenen cap fonament en la Paraula de Déu? Els homes s’hi aferren tan tenaçment com els jueus a les seves tradicions. Je 135.1
Els líders jueus estaven plens d’orgull espiritual. El seu desig de pròpia glorificació es manifestava fins i tot en els serveis del santuari. A la sinagoga, els encantava asseure’s als llocs de més honor. Fruïen amb les salutacions a la plaça del mercat i els afalagava sentir de llavis dels homes el so dels seus títols. A mesura que la pietat real declinava ells es tornaven més i més gelosos de les seves tradicions i cerimònies. Je 135.2
Tenien l’enteniment enterbolit amb prejudicis egoistes. Per això no podien harmonitzar el poder de les paraules convincents de Crist amb la humilitat de la seva vida. No apreciaven el fet que la grandesa real pot prescindir de l’aparença externa. La pobresa d’aquell Home semblava del tot inconsistent amb la seva afirmació que era el Messies. Es preguntaven per què no aparentava ser qui era si de veritat ho era. Si ja li estava bé no tenir la força de les armes, què passaria amb la nació? Com podrien el poder i la glòria tant de temps esperats convertir les nacions en súbdits de la ciutat dels jueus? Que potser els sacerdots no havien ensenyat que Israel governaria tota la terra? Com podia ser que els grans mestres religiosos s’equivoquessin? Je 135.3
Però no era només l’absència de glòria externa en la seva vida. Els jueus també van rebutjar Jesús perquè era l’encarnació de la puresa i ells eren impurs. Presentava als homes un exemple d’integritat sense màcula. La seva vida lliure de tota culpa feia resplendir la llum en els seus cors. La seva sinceritat revelava la insinceritat dels seus oients. Posava en evidència la buidor de la seva pretesa pietat i els descobria la iniquitat amb tot el seu caràcter odiós. Una llum així no era benvinguda. Je 135.4
Si Crist hagués posat els fariseus com a model i n’hagués elogiat els ensenyaments i la pietat, ells l’haurien saludat amb goig. Però quan va parlar del regne del cel com una dispensació de misericòrdia per a tota la humanitat, presentava una fase de la religió que ells no estaven disposats a tolerar. El seu propi exemple i els seus ensenyaments mai no havien fet que servir Déu semblés una cosa desitjable. Quan van veure que Jesús prestava atenció als mateixos que ells odiaven i rebutjaven, en el seu cor es van encendre les pitjors passions. Tot i que es vantaven que sota «el lleó de la tribu de Judà»11Apocalipsi 5: 5. Israel seria enaltit i tindria la preeminència per damunt de les altres nacions, per a ells, la decepció de les seves ambicioses esperances hauria sigut més suportable que no pas la reprovació que Crist feia dels seus pecats i el retret que per a ells era la presència de la seva puresa. Je 135.5