Aquest capítol està basat en Mateu 4: 18-22; Marc 1: 16-20; Lluc 5: 1-11.
El dia ja despuntava al Mar de Galilea. Els deixebles, fatigats de tota una nit d’esfor-ços infructuosos, encara eren al llac, dalt de les barques. Jesús havia anat a la vora del llac cercant uns moments de tranquil·litat. Esperava que, de bon matí, gaudiria d’una estona de pau lluny de la multitud que el seguia un dia sí i l’altre també. No obstant, la gent el va trobar i es va tornar a aplegar al seu voltant. En molt poc temps en van ser tants que l’empe-nyien de totes bandes. Mentrestant, els deixebles havien posat peu a terra ferma. A fi de poder escapar de la pressió de la multitud, Jesús va entrar a la barca de Pere i li va demanar que l’allunyés una mica mar endins. Així, se’l podria veure i sentir millor i, des de la barca, ensenyava a la multitud que s’estava a la platja. Je 137.1
Quina escena per als àngels: el seu gloriós Comandant, assegut a la barca d’un pescador, gronxat per les onades inquietes, proclamava les bones noves de salvació a la gernació que l’escoltava mentre cada vegada era més a prop del rompent de les onades! L’Honorat del cel declarava les grans coses del seu regne a l’aire lliure i a la gent corrent. Cap altra escena no podria haver sigut més adequada per a la seva tasca. El llac, les muntanyes, els camps, el sol que inundava la terra, tot li servia per a il·lustrar les seves lliçons i gravar-les en la ment. Cap lliçó de Crist era estèril. Tots els missatges que sortien dels seus llavis arribaven a alguna ànima com paraules de vida eterna. Je 137.2
A cada moment la multitud era més gran. Homes d’edat avançada recolzant-se en els seus bastons, pagesos fornits que baixaven de les muntanyes, pescadors que havien acabat la seva jornada de treball al llac, mercaders i rabins, rics i cultivats, joves i vells, portaven amb ells els malalts i els qui sofrien, i s’apressaven per a sentir les paraules del Mestre diví. Els profetes havien desitjat ser testimonis d’escenes com aquella; per això van escriure: Je 137.3
«Terra de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país de mort i de tenebra».1Mateu 4: 15, 16 Je 137.4
A més d’en la gernació que s’havia aplegat a Genesaret, mentre deia el seu sermó a la vora de la mar Jesús pensava en altres au-diències. Mirant enllà dels segles veia els seus fidels empresonats i davant dels tribunals, temptats, sols i afligits. Totes les escenes de goig, conflicte i perplexitat se li van fer presents. Amb les paraules que deia a aquells que s’havien reunit davant d’ell també s’adreçava a aquelles altres ànimes de manera que fossin per a elles un missatge d’esperança en la prova, de consol en el sofriment i de llum celestial en la tenebra. Per mitjà de l’Esperit Sant, la veu que parlava des de la barca del pescador del Mar de Galilea faria arribar paraules de pau als cors humans en els temps finals. Je 137.5
En acabar el seu discurs, Jesús es va girar cap a Pere i li va demanar que, després d’endinsar-se més en el mar, tornés a calar l’art. Però Pere estava desanimat. No havia pescat res en tota la nit. Durant les hores que havia estat sol havia pensat en la sort que havia corregut Joan Baptista, que llanguia sol en una masmorra. Havia reflexionat en les perspectives de Jesús i els seus seguidors, en el fracàs de la missió de Judea i en la malícia dels sacerdots i els rabins. Fins el seu ofici li havia fallat. De manera que, mentre es mirava les xarxes buides, el futur se li feia fosc i descoratjador. «Mestre», va dir, «ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, d’acord amb la teva paraula, calaré les xarxes».2Lluc 5: 5. Je 138.1
L’única hora favorable per a la pesca en unes aigües tan clares com les del llac era la nit. Després d’haver-s’hi escarrassat de valent sense obtenir res, semblava que calar l’art de dia era un acte desesperat. Però Jesús havia donat una ordre i l’amor pel seu Mestre va empènyer els deixebles a obeir-lo. Simó, juntament amb el seu germà, va tirar la xarxa a l’aigua. Quan l’en van voler treure, hi havia tal quantitat de peixos que començava a esquinçar-se. Van haver de demanar ajuda a Jaume i Joan. Quan van tenir tota la captura a bord, les dues barques anaven tan carregades que corrien perill de sotsobrar. Je 138.2
Però ara a Pere les barques i la càrrega ja no li deien res. Aquell miracle, que superava tots els que havia vist fins aleshores, era per a ell la manifestació del poder diví. Va veure en Jesús el qui tenia el control de tota la natura. La presència de la divinitat li revelava la seva manca de santedat. L’amor per al seu Mestre, la vergonya per la seva incredulitat, la gratitud per la condescendència de Crist i, sobretot, la sensació d’impuresa que experimentava davant la infinita puresa, el van vèncer. Mentre els seus companys encara recollien la captura, Pere es va prosternar als peus del Salvador i va exclamar: «Aparta’t de mi, Senyor, que soc un pecador!» 3Lluc 5: 8. Je 138.3
Aquella mateixa presència de la sante-dat divina fou la causa que el profeta Daniel caigués com mort davant l’àngel de Déu tot dient: «No tenia gens de força, estava pàl·lid i desfigurat, no em podia sostenir»4Daniel 10: 8.. Així mateix, quan va contemplar la glòria del Senyor, el profeta Isaïes va exclamar: «Ai de mi! Estic perdut! Jo, que soc un home de llavis impurs i visc enmig d’un poble de llavis impurs, he vist amb els meus ulls el Rei, el Senyor de l’univers!» 5Isaïes 6: 5. La humanitat feble i pecadora quedava en contrast amb la perfecció de la divinitat i se sentia impia i deficient. Així, tots els qui han pogut veure la grandesa i la majestat de Déu s’han sentit de la mateixa manera. Je 138.4
Pere va exclamar: «Aparta’t de mi, Senyor, que soc un pecador!» 6Lluc 5: 8. I, tanmateix, es va aferrar als peus de Jesús, convençut que ningú no l’en podria separar. El Salvador va respondre: «No tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes”. 7Vers 9. Després que Isaïes hagué pogut veure la santedat de Déu i la seva pròpia indignitat va rebre l’encàrrec de transmetre el missatge diví. Després que Pere hagué renunciat al seu jo i s’hagué fet dependent del poder diví fou cridat a treballar per a Crist. Je 138.5
Fins aquell moment cap dels deixebles s’havia unit plenament a Jesús per col·laborar-hi. Havien vist molts dels seus miracles i havien escoltat els seus ensenyaments. No obstant, no havien abandonat la seva feina anterior. Per a ells, l’empresonament de Joan Baptista havia sigut un amarg desengany. Si aquell havia de ser el resultat de la missió de Joan, les esperances per al seu Mestre eren ben magres, amb tots els líders religiosos conxorxats contra ell. Tenint en compte les circumstàncies, tornar durant un temps a l’antiga feina de pescadors per a ells va ser un alleujament. Ara, en canvi, Jesús els cridava perquè deixessin la seva forma de vida antiga i fessin seus els interessos del seu Mestre. Pere va acceptar la crida. Tan bon punt van arribar a terra ferma, Jesús va demanar als altres tres: «Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”. 8Mateu 4: 19. Sense pensar-s’ho dues vegades, ho van deixar tot i el van seguir. Je 139.1
Abans de demanar-los que abandones-sin les xarxes i les embarcacions de pesca, Jesús els havia donat la certesa que Déu supliria les seves necessitats. L’ús de la barca de Pere per predicar l’evangeli s’havia pagat amb abundància. El qui és «generós amb tothom qui l’invoca»9Romans 10: 12. ha dit: «Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar”. 10Lluc 6: 38. Aquesta és la mesura amb què va recompensar el servei dels deixebles. De manera que la recompensa de qualsevol sacrifici fet en el seu ministeri serà segons «la incomparable riquesa de la seva gràcia».11Efesis 2: 7. Je 139.2
Durant aquella malaurada nit al llac, separats de Crist, la incredulitat i la fatiga per l’esforç infructuós van dominar els deixebles. Je 139.3
Però la seva presència va despertar la seva fe i els va dur l’èxit i l’alegria. Amb nosaltres també és així. Separats de Crist, la nostra obra és eixorca i la desconfiança i les murmuracions apareixen amb facilitat. En canvi, quan el tenim a prop i treballem sota la seva direcció, ens alegrem per l’evidència del seu poder. L’obra de Satanàs és descoratjar l’ànima. La de Crist, inspirar amb fe i esperança. Je 139.4
La lliçó més profunda que els deixebles van rebre amb el miracle també és per a nosaltres. Aquell qui va poder aplegar els peixos del mar només amb la veu també podria commoure els cors humans i atreure’ls amb els llaços del seu amor, a fi que els seus servents esdevinguessin “pescadors d’homes”. Je 139.5
Aquells pescadors galileus eren humils i illetrats; però Crist, la llum del món, era més que capaç de qualificar-los per a la missió que els havia d’encarregar. El Salvador no menystenia l’educació; perquè, quan algú se sotmet al control de l’amor de Déu i es lliura al seu servei, la cultura intel·lectual és una benedicció. Però va deixar de banda els savis del seu temps perquè estaven tan pagats d’ells mateixos que eren incapaços d’empatitzar amb una humanitat que sofria i esdevenir col·laboradors de l’Home de Natzaret. El seu fanatisme els va empènyer a menys-prear que Crist els ensenyés. El Senyor Jesús vol la col·laboració dels qui estan disposats a ser canals oberts per a la comunicació de la seva gràcia. Als qui volen treballar juntament amb Déu, el primer que els cal aprendre és a desconfiar d’ells mateixos. Només aleshores estaran preparats per a rebre el caràcter de Crist. Això no és res que es guanyi mitjançant l’educació en les escoles de ciència més selectes, sinó que és el fruit de la saviesa que només s’obté del Mestre diví. Je 139.6
Jesús va escollir uns pescadors illetrats perquè no havien sigut instruïts en les tradicions i els costums erronis de la seva època. Tenien una capacitat innata i eren humils; de manera que els podia ensenyar i educar per a la seva obra. Molts passen pacients per les proves de la vida diària sense ser conscients que posseeixen unes facultats que, si les posessin en acció, els elevarien a la mateixa dignitat dels homes més honorats. Cal una mà hàbil per a desvetllar aquelles habilitats adormides. Jesús va cridar els seus col·laboradors entre els homes d’aquesta mena i els va donar l’avantatge de poder relacionar-se amb ell. Els grans homes del món mai no havien tingut un mestre com aquell. Quan els deixebles van haver acabat la formació que els havia donat el Salvador ja no eren ignorants ni illetrats. S’assemblaven a ell en el pensament i en el caràcter. Per això, els homes sabien que havien estat amb Jesús. Je 139.7
L’altíssima tasca de l’educació no és només comunicar uns coneixements, sinó transmetre aquella energia vivificant que es rep per mitjà del contacte de la ment amb la ment, de l’ànima amb l’ànima. La vida només pot sorgir de la vida. Quin privilegi fou per a ells, doncs, que durant tres anys van poder estar en contacte diari amb la vida divina de la qual flueixen tots els impulsos vivificadors que beneeixen el món! Més que cap dels seus companys, Joan, el deixeble estimat, s’abandonava al poder d’aquella vida meravellosa. Diu: «La vida s’ha manifestat: nosaltres l’hem vista i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, el qui estava amb el Pare i se’ns ha manifestat».121 Joan 1: 2. «De la seva plenitud, tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia».13Joan 1: 16. Je 140.1
Els apòstols de nostre Senyor no tenien res de què gloriar-se. Era evident que l’èxit del seu treball només es devia a Déu. La vida d’aquells homes, el caràcter que van desenvolupar i la poderosa obra que Déu obrava per mitjà d’ells donen testimoni del que ell farà per a tots els qui, obedients, es deixin ensenyar. Je 140.2
Com més s’estima Crist més abundant és el bé que es fa. La utilitat del qui, posant el seu jo a banda, deixa que l’Esperit Sant treballi en el seu cor i viu plenament consagrat a Déu no té límits. Si els homes suporten la disciplina necessària, sense plànyer-se ni defallir pel camí, Déu els ensenyarà cada dia i cada moment. Desitja revelar la seva gràcia. Si el seu poble no hi posa obstacles, farà que l’aigua de salvació flueixi en corrents abundants a través dels canals humans. Si els homes de vida humil se sentissin cridats a fer tot el bé que poden, si cap mà repressora posés fre al seu zel, on ara només hi ha un obrer per Crist n’hi hauria cent. Je 140.3
Déu accepta els homes tal com són i els educa per al seu servei, sempre i quan ells s’abandonin a ell. Si ho fan, l’esperit de Déu, rebut en l’ànima, potenciarà totes les seves habilitats. Guiada per l’Esperit Sant, la ment que s’entrega a Déu sense reserves es desenvolupa harmoniosa i s’enforteix per tal de comprendre i complir les exigències de Déu. El caràcter feble i vacil·lant esdevé fort i ferm. El lliurament continu estableix una relació tan estreta entre Jesús i el seu deixeble que el cristià adquireix un caràcter i una ment semblants als seus. La unió amb Crist el dotarà d’una visió més clara i àmplia. El seu discerniment serà més penetrant, jutjarà de manera més equilibrada. El qui anhela ser útil per a Crist rep tant de poder vivificant del Sol de Justícia que podrà donar molt de fruit per a la glòria de Déu. Je 140.4
Els homes que han rebut l’educació més elevada en les arts i la ciència han après lliçons precioses d’uns cristians de vida humil que el món havia assenyalat com a illetrats. Però aquells deixebles anònims s’havien format a l’escola més alta. S’havien assegut als peus del qui parlava com «ningú no ha parlat mai”. 14Joan 7: 46. Je 140.5