Exemples notables

Moltes són les figures per les quals l’Esperit de Déu ha pro-curat d’il lustrar aquesta veritat i fer-la palesa a les ànimes que aspiren a veure’s lliures de la càrrega de culpabilitat.CAC 25.5

Quan Jacob fugí de casa del seu pare —després d’haver pecat enganyant Esaú— estava aclaparat pel pes de la seva culpa. Se sentia sol, abandonat i separat de tot allò que li havia fet la vida agradable. L’únic pensament —el més punyent i que oprimia la seva ànima— era el temor que el seu pecat l’hagués apartat de Déu i deixat desemparat del cel. Embolcallat per la tristor, s’ajaçà per descansar damunt la terra nua. L’envoltaven només les solitàries muntanyes i el cobria el cel estelat.CAC 25.6

Havent-se adormit, una llum insòlita embarassà la seva visió i heus aquí que, de la planura on estava ajagut, una immensa escala simbòlica semblava conduir a l’altura, fins a les mateixes portes del cel. I els àngels de Déu hi pujaven i en davallaven, mentre que, procedent de la glòria de l’altura, s’oí la veu divina pronunciant un missatge de consol i d’esperança.CAC 26.1

Així fou revelat a Jacob allò que satisfeia la necessitat i l’ànsia de la seva ànima: un Salvador. Amb goig i gratitud veié que se li revelava un camí pel qual ell, encara que pecador, podia tornar a la comunió amb Déu. La mística escala del somni representava Jesús, únic mitjà de comunicació entre Déu i l’home.CAC 26.2

Crist es referí a aquesta mateixa figura en la seva conversa amb Natanael, quan digué: «Veureu obert el cel i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home.»^{12St. Joan 1:51}CAC 26.3

Per la seva caiguda, l’home s’allunyà de Déu i la terra quedà separada del cel. A través de l’abisme existent entre l’un i l’altra, no podia haver-hi cap comunicació. Tanmateix, mitjançant el nostre Senyor Jesucrist, la terra quedà novament unida al cel. Crist fou, pels seus propis mèrits, el pont sobre l’abisme que el pecat havia obert, de tal manera que, gràcies a ell, els homes poden tenir comunió amb els àngels ministradors. Crist uneix l’home caigut —en la seva feblesa i desempar— amb la font del poder infinit.CAC 26.4