L’amor del Pare pels seus fills
Jesús visqué, patí i morí per redimir-nos. Es féu «home de do-lors” perquè nosaltres fóssim fets participants del goig etern. Déu permeté que el seu Fill estimat —ple de gràcia i de veritat— vingués d’un món d’indescriptible glòria a un món cor-romput i maculat pel pecat, enfosquit per l’ombra de la mort i per la maledicció. Permeté que deixés el si del seu amor i l’adoració dels àngels per patir vergonya, insults, humiliació, odi i mort. «El càstig que ens torna la pau queia sobre ell, i és gràcies a les seves nafres que som curats.» Mireu-lo al desert, al Getsemaní, a la creu! El Fill immaculat de Déu prengué damunt seu la càrrega del pecat. El qui havia estat u amb Déu sentí en la seva ánima la terrible separació que el pecat produeix entre Déu i l’home. Això arrencà dels seus llavis l’angoixós clam: «Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?» CAC 18.5
Fou la càrrega del pecat —el sentiment de la seva terrible enormitat i la separació que produeix entre l’ànima i Déu— el que destrossà el cor del Fill de Déu.CAC 19.1
Aquest gran sacrifici, però, no fou pas fet per crear amor en el cor del Pare devers l’home ni per moure’l a salvar-nos. De cap manera! «Perquè tant va estimar Déu el món, que va donar el seu Fill unigènit.» El Pare ens estima no a causa de la gran propiciació, sinó que ell mateix forní la propiciació perquè ens estima. Crist fou el conducte per mitjà del qual el Pare pogué abocar el seu amor infinit sobre el món caigut.CAC 19.2
«Era Déu qui en el Crist es reconciliava el món.» Déu patí amb el seu Fill. En l’agonia del Getsemaní, en la mort del Calvari, el cor de l’amor infinit pagà el preu de la nostra redempció.CAC 19.3
Jesús declarà: «Per això, el Pare m’estima, perquè jo dono la vida per recobrar-la després.» O bé, dit amb altres paraules: «De tal manera us ha estimat el meu Pare, que m’estima encara més perquè dono la vida per redimir-vos. Perquè em faig el vostre substitut i fiador, i perquè lliuro la meva vida i assumeixo els vostres deutes, responsabilitats i transgressions, esdevinc més preat per al meu Pare, ja que, mitjançant el meu sacrifici, Déu —sense deixar d’ésser just— justifica el qui creu en mi.»CAC 19.4
Ningú, sinó el Fill de Déu, no podia realitzar la nostra re-dempció; perquè només ell, que estava en el si del seu Pare, podia donar-lo a conèixer. Solament ell, que coneixa l’alçària i la pregonesa de l’amor de Déu, podia manifestar-lo. Només l’infl- nit sacrifici fet per Crist a favor de l’home caigut podia expressar l’amor del Pare devers la humanitat perduda.CAC 19.5
«Perquè tant va estimar Déu el món, que va donar el seu Fill unigènit» , no tan sols perquè visqués entre els homes, portés llurs pecats i morís en lloc d’ells com un sacrifici, sinó que el donà generosament a la raça caiguda. Crist havia d’identificar-se amb els interessos i les necessitats de la humanitat. Ell, que era u amb Déu, es vinculà amb els fills dels homes per mitjà d’uns lligams que mai no seran desfets. Jesús «no s’avergonyeix d’anomenar-los germans» CAC 20.1
És el nostre sacrifici, el nostre advocat, el nostre germà que porta la nostra forma humana davant del tron del Pare; i per les edats eternes serà u amb la raça a la qual redimí: és el «Fill de l’home».CAC 20.2
I tot això perquè l’home fos alçat de la ruïna i degradació del pecat, perquè reflectís l’amor de Déu i compartís el goig de la santedat.CAC 20.3