L’exemple de nostre Senyor Jesucrist

El mateix Senyor Jesús, quan habitava entre els homes, pregava sovint. El nostre Salvador s’identificà amb les nostres necessitats i febleses en convertir-se en un suplicant que implorava del seu Pare nova provisió de força per poder avançar revigoritzat pel deure i per la prova. Ell és el nostre exemple en totes les coses. És un germà en les nostres flaqueses, temptat en tot igual com nosaltres, però, essent com era sense pecat, la seva naturalesa defugia el mal. La seva ànima patí les lluites i turments en un món de pecat. Com a humà, féu de l’oració una necessitat i un privilegi. Trobava consol i goig en la comunió amb el seu Pare. I si el Salvador dels homes —el Fill de Déu— sentí la necessitat de l’oració, molt més nosaltres, dèbils mortals i pecadors, hauríem de sentir la necessitat de l’oració fervorosa i constant.CAC 104.1

El nostre Pare celestial espera vessar damunt nostre la plenitud de les seves benediccions. És el nostre privilegi beure abundosament de la font de l’amor il limitat. I que n’és d’estrany que preguem tan poc! Déu es troba sempre prompte i ben disposat a escoltar la sincera pregària del més humil dels seus fills, i no obstant això, som refractaris a presentar les nostres necessitats davant Déu.CAC 104.2

¿Què poden pensar els àngels del cel d’uns éssers humans pobres i sense forces, sotmesos a la temptació, i que tanmateix preguen tan poc i tenen tan poca fe, quan el cor de Déu, amb tot el seu amor infinit, sospira per ells i es troba disposat a donar-los més del que poden demanar o pensar?CAC 104.3

Els àngels es delecten a prosternar-se davant Déu i estar-hi a prop. És la seva més gran delícia romandre en comunió amb Déu. En canvi, els habitants de la terra —que tant necessiten l’ajuda que solament Déu pot donar— semblen satisfets de caminar privats de la llum del seu Esperit i de la companyonia de la seva presència.CAC 104.4