Capítol 18 - Un reformador americà

*****

L’HOME que Déu escollí per iniciar la proclamació de la segona vinguda de Crist era un agricultor íntegre i de cor recte, que havia arribat a dubtar de l’autoritat de les Escriptures, però que desitjava sincerament conèixer la veritat. Com molts altres reformadors, William Miller havia lluitat contra la pobresa durant la seva joventut, per la qual cosa havia après grans lliçons d’energia i abnegació. Els membres de la família de la qual provenia havien sobresortit per tenir un esperit independent i amant de la llibertat, una gran capacitat de resistència i un fervent patriotisme; trets que també eren presents en la seva personalitat. El seu pare fou capità a la guerra de la independència americana, i als sacrificis que feu en les lluites d’aquella època tempestuosa se’ls pot atribuir les circumstàncies precàries que Miller hagué d’afrontar en la joventut.Posseïa una gran complexió física i ja en l’adolescència donà mostres d’una gran intelligència que s’accentuà amb l’edat. La seva ment era activa i molt desenvolupada i tenia una gran curiositat per conèixer. Tot i que no gaudí dels avantatges d’una educació acadè-mica, el seu amor per l’estudi i l’hàbit de re-flexionar acuradament i amb un esperit crític sincer, el convertien en un home de gran judici i li donaven una bona visió de conjunt.LGC 192.1

Posseïa un caràcter moral irreprotxable i una reputació envejable, generalment era estimat per la seva integritat, frugalitat i benevolència. I gràcies a la seva energia i aplicació no trigà en atènyer una certa posició social sense abandonar els seus hàbits d’estudi. Exercí amb èxit diversos càrrecs civils i militars. Semblava que no li seria gens difícil obtenir riquesa i honor.LGC 192.2

La seva mare era una dona de pietat sin-cera i això feu que en la seva infància rebés influències religioses. No obstant, quan encara era un nen, va entrar en contacte amb deistes, la influència dels quals fou més gran pel fet que la majoria eren bons ciutadans i homes d’una disposició humanitària i benèvola. Vivint com vivien enmig d’institucions cristianes, els seus caràcters havien estat modelats fins a un cert punt per l’ambient que els envoltava. Devien a la Bíblia les qualitats que els atorgaven respecte i confiança. No obstant, aquests preuats dons es pervertiren fins a exercir una influència contra la Paraula de Déu. La influència d’aquells homes menà Miller a adoptar les seves opinions. Les interpretacions comunes de les Escriptures presentaven dificultats que a ell li semblaven insuperables. Però, tot i que la seva nova creença el portava a rebutjar la Bíblia, no li oferia res millor amb què substituir-la i per aquest motiu no se sentia satisfet. No obstant això, continuà mantenint aquestes idees durant gairebé dotze anys. Però quan tenia trenta-quatre anys l’Esperit Sant im-pressionà el seu cor i li feu sentir la condició de pecador. No trobava en la seva creença anterior la certesa de ser feliç més enllà de la mort. El futur es presentava fosc i tètric. Més tard, referint-se als sentiments d’aquella èpo-ca, digué:LGC 192.3

Pensar en l’aniquilació em produïa esgar-rifances de temor. Haver de respondre dels propis actes significava la destrucció total i segura. Tenia la sensació que damunt del cap hi tenia un cel de bronze i sota els peus el terra tenia l’aparença del ferro. L’eternitat, què era? I la mort, per què existia? Com més reflexionava, més lluny em trobava de la de-mostració. Com més pensava, més divergents eren les conclusions a les que arribava. Vaig intentar no pensar-hi més, però ja no era amo dels meus pensaments. Em sentia molt des-graciat, però sense saber per què. Murmurava i em queixava, però no sabia ni de qui ni de què. Sabia que hi havia un error, però no sabia ni com ni on trobar la solució. Em la-mentava però ho feia sense esperança. En aquest estat vaig romandre durant mesos.LGC 193.1

De sobte, el caràcter del Salvador s’im-primí profundament en la meva ment. Em semblà que podia existir un ésser tan bo i compassiu que expiés les nostres transgressi-ons, i ens lliurés de patir la pena del pecat. Vaig sentir immediatament com d’amable havia de ser aquest “algú”, i em vaig imaginar que podria abraçar-lo i confiar en la seva mi-sericòrdia. Però sorgí la pregunta: Com es pot provar que aquest ésser existeix? A part de la Bíblia, vaig adonar-me que no podia reunir cap evidència de la existència d’un Salvador com aquest, ni molt menys d’una existència futura. [...]LGC 193.2

Vaig arribar a la conclusió que la Bíblia presentava el Salvador que jo necessitava, i em vaig sorprendre en veure com un llibre no inspirat podia desenvolupar principis adaptats d’una manera tan perfecta a les necessitats d’un món caigut. Em vaig veure obligat a admetre que les Escriptures són una revelació de Déu. Es convertiren en la meva pauta, i vaig trobar un amic en Jesús. El Salvador es convertí per a mi en el més assenyalat d’entre deu mil, i les Escriptures, que abans eren fosques i contradictòries, es tornaren aleshores la torxa als meus peus i la llum del meu camí. El meu esperit obtingué calma i satisfacció. Vaig adonar-me que el Senyor Déu era una roca enmig de l’oceà de la vida. La Bíblia es convertí aleshores en el meu principal estudi. I puc dir clarament que l’estudiava amb gran entusiasme. Em vaig adonar que la meitat dels texts mai els havia sentit. Em preguntava per què no havia vist la seva bellesa i glòria abans. I quedava perplex en adonar-me que en una època l’havia rebutjat. En ella hi vaig trobar revelat tot allò que el meu cor podia desitjar, i un remei per a cada malaltia de l’ànima. Vaig perdre les ganes de llegir altres llibres i vaig aplicar el meu cor a obtenir la saviesa de Déu. ^{1S. Bliss, Memoirs of Wm. Miller , pàg. 65-67.}LGC 193.3

Miller feu pública la seva professió de fe en la religió que abans havia menyspreat. Però els seus companys incrèduls no trigaren en adduir tots aquells arguments que ell mateix havia utilitzat sovint contra l’autoritat divina de les Escriptures. Encara no estava preparat per respondre’ls, però afirmà que si la Bíblia és una revelació de Déu, ha de ser conseqüent amb ella mateixa i, atès que havia estat donada per instruir l’home, s’havia d’adaptar al seu raonament. Decidí estudiar les Escriptures i escatir si es podien harmonitzar totes les contradiccions aparents.LGC 193.4

Esforçant-se per deixar de banda totes les opinions preconcebudes, i prescindint de qualsevol comentari, comparà uns passatges amb els altres amb l’ajuda de les referències marginals i de la concordança. Prosseguí el seu estudi d’una manera regular i metòdica, començant amb el Gènesi. Llegint un verset rera l’altre, no avançava fins que el dubte desapareixia. Quan trobava un punt que no entenia, acostumava a comparar-lo amb qualsevol altre text que fes alguna referència al tema en qüestió. Donava a cada paraula el sentit que li corresponia en el tema del text que estava tractant. Si la idea que ell es formava harmonitzava amb cada passatge collateral, la dificultat desapareixia. D’aquesta manera, quan trobava un passatge difícil d’entendre trobava una explicació en alguna altra part de les Escriptures. A mesura que estudiava i orava ferventment perquè Déu l’illuminés, el que abans li semblava fosc ara li resultava clar. Experimentava la veritat de les paraules del salmista: «Penetrar les teves paraules dóna llum i enteniment als més senzills» (Sl 119.130).LGC 194.1

Amb gran interès estudiava els llibres de Daniel i l’Apocalipsi, emprant els mateixos principis d’interpretació que en els altres llibres de la Bíblia, i comprovà que els símbols profètics es podien entendre. Veié que el compliment de les profecies, en la mesura que s’havia produït, havia estat literal; que totes les diverses figures, metàfores, paràboles, similituds, etcètera, estaven explicades en el seu context més immediat o els termes en què estaven expressades eren definits en altres passatges, i que quan eren explicats així havien d’ésser entesos literalment. «Aleshores em vaig convèncer”, diu ell, «que la Bíblia és un sistema de veritats revelades presentades amb tanta claredat i senzillesa, que l’home que hi camina, per ignorant que sigui, no pot perdre’s.» ^{2Bliss, pàg. 70.} Una rera l’altra, les baules de la cadena de la veritat descoberta vingueren a recompensar els seus esforços i, pas a pas, marcaven les grans línies de la profecia. Els àngels del cel guiaven la seva ment i descobrien les Escriptures a la seva intel·ligència.LGC 194.2

Prenent per criteri la manera en què les profecies s’havien complert en temps passats per considerar la manera en què es complirien les que quedaven per complir-se, es convencé que el concepte popular del regne espiritual de Crist, un mil·leni temporal abans de la fi del món, no es basava en la Paraula de Déu. Aquesta doctrina, que assenyalava un miler d’anys de justícia i pau abans de la vinguda personal del Senyor, allunyava en el futur els terrors del dia de Déu. Però, per agradable que sigui, és contrària a les ensenyances de Crist i els seus apòstols, que declaraven que el blat i el jull creixen junts fins al temps de la sega, la fi del món; que «els homes dolents aniran de mal en pitjor”; que «en els darrers dies, vindran temps difícils”, i que el regne de l’obscuritat continuarà fins l’adveniment del Senyor i serà consumit amb l’esperit de la seva boca i destruït amb la brillantor de la seva vinguda (Mt 13.30,38-41; 2 Tm 3.1,13; 2 Te 2.8).LGC 194.3

L’església apostòlica no estava d’acord amb la doctrina de la conversió del món i del regne espiritual de Crist. No fou acceptada generalment pels cristians fins al comença-ment del segle XVIII. Com qualsevol altre error, els seus resultats també foren malvats. Ensenyà els homes a deixar per a un futur llunyà la vinguda del Senyor i els impedí que donessin importància als senyals de la seva vinguda. Infonia un sentiment de confiança i seguretat fundat erròniament i portà molts a abandonar la preparació necessària per trobar el seu Senyor.LGC 194.4

Miller trobà que la vinguda veritable i personal de Crist estava ensenyada clarament en les Escriptures. Pau diu: «Al crit d’un arcàngel i al so de la trompeta de Déu, el Senyor mateix baixarà del cel” (1 Te 4.16). I el Salvador declara: «Veuran el Fill de l’home venint sobre els núvols del cel amb gran poder i majestat.” «Perquè, igual com el llampec surt de llevant i es veu fins a ponent, així serà la vinguda del Fill de l’home» (Mt 24.30,27). Serà acompanyat per tots els hostes del cel. «El Fill de l’home vindrà ple de glòria, acom-panyat de tots els àngels» (Mt 25.31). «Ell enviarà els seus àngels que, al so d’una trom-peta potent, reuniran els seus elegits” (Mt 24.31).LGC 195.1

Quan vingui, els morts ressuscitaran i els justos que encara visquin seran transformats. L’apòstol Pau diu: «No tots morirem, però tots serem transformats. Serà en un instant, en un obrir i tancar d’ulls, al so de la trompeta final: la trompeta tocarà i els morts ressuscitaran incorruptibles. Perquè aquest cos corruptible s’ha de revestir d’allò que és incorruptible, i aquest cos mortal s’ha de revestir d’immorta-litat” 1 Co 15.51-53). I en la primera carta als tessalonicencs, després de descriure la vinguda del Senyor, diu: «I els qui han mort en Crist ressuscitaran primer. Llavors els qui de nosaltres quedem amb vida serem enduts juntament amb ells en els núvols, i pels aires anirem a l’encontre del Senyor. I així estarem amb ell per sempre» (1 Te 4.16,17).LGC 195.2

El poble de Déu no pot rebre el regne fins que s’acompleixi l’adveniment personal de Crist. El Salvador digué: «Quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles a la seva dreta, i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món”» (Mt 25.31-34). Hem vist, mitjançant els pas-satges que acabem de citar, que quan el Fill de l’home vingui, els morts ressuscitaran in-corruptibles i els vius seran transformats. Aquest gran canvi els prepararà per rebre el regne, i així Pau diu: «Aquest cos de carn i sang no és capaç de posseir en herència el Regne de Déu; un cos corruptible no pot he-retar la vida incorruptible” (1 Co 15.50). En el seu estat present l’home és mortal, corruptible. Però el regne de Déu és incorruptible i etern. Així doncs, en el seu estat actual l’home no pot entrar en el regne de Déu. Però quan Jesús vingui concedirà la immortalitat al seu poble, i aleshores els cridarà a prendre possessió del regne, del qual fins ara només han estat considerats hereus.LGC 195.3

Aquests i altres passatges provaren clara-ment a Miller que els esdeveniments que ge-neralment s’esperava que es donessin abans de la vinguda de Crist, com ara el regne uni-versal de la pau i l’establiment del regne de Déu sobre la terra, havien de realitzar-se des-prés del segon adveniment. A més, tots els senyals dels temps i la condició del món es corresponien amb la descripció profètica dels últims dies. Miller es veié obligat a arribar a la conclusió, únicament mitjançant l’estudi de les escriptures, que el període fixat per a la subsistència de la terra en el seu estat actual era a punt de concloure.LGC 195.4

Ell diu: «Una altra classe d’evidència que afectà vitalment la meva ment fou la cronologia de les Escriptures. [... ] Vaig adonar-me que els esdeveniments pronosticats, que s’havien complert en temps passats, s’havien desenvolupat moltes vegades dins dels límits d’un temps determinat. Els cent vint anys fins al diluvi (Gn 6.3); els set dies que havien de precedir-lo, amb quaranta dies de pluja (Gn 7.4); els quatre-cents anys de sojorn de la descendència d’Abraham (Gn 15.13); els tres dies dels somnis del coper i el pastisser (Gn 40.12-20); els set anys del Faraó (Gn 41.28-54); els quaranta anys al desert (Nm 14.34); els tres anys i sis mesos de fam (1 Re 17.1) [vegeu Lc 4.25;] [...] els setanta anys de cap-tivitat (Jr 25.11); els set temps de Nabucodonosor (Dn 4.13-16); i les set setmanes, seixanta-dues setmanes i una setmana que sumaven setanta setmanes sobre els jueus (Dn 9.2427); tots els esdeveniments limitats per aquests períodes foren en un temps només un afer profètic, i es compliren segons les prediccions.» ^{3Bliss, pàgines 74, 75.}LGC 195.5

Així doncs, en estudiar la Bíblia i trobar diferents períodes cronològics que, segons la seva manera d’entendre’ls, es referien a la segona vinguda de Crist, no pogué sinó con-siderar-los com «els temps assenyalats”, que Déu havia revelat als seus servents. I Moisès diu: «Únicament el Senyor, el nostre Déu, co-neix les coses amagades, però nosaltres i els nostres fills coneixem allò que ens ha revelat per sempre”; i el Senyor declara per mitjà del profeta Amós, que «el Senyor, Déu sobirà, no fa res sense revelar el seu designi secret als seus servents, els profetes» (Dt 29.28; Am 3.7) . Així doncs, aquells que estudien la Pa-raula de Déu poden confiar que trobaran in-dicat amb claredat en les Escriptures l’esde-veniment més formidable que ha de realitzar-se en la història de la humanitat.LGC 196.1

«Estic plenament convençut», diu Miller, «que “tota Escriptura és inspirada per Déu i útil per a ensenyar” (2 Tm 3.16), que no hi ha hagut mai cap profecia que vingués d’una voluntat humana; sinó que ho fou escrita quan alguns homes estaven enduts per l’Es-perit de Déu (2 Pe 1.21) i fou donada per instruir-nos, per tal que, gràcies a la constàn-cia i al consol que ens donen les Escriptures, mantinguem l’esperança (Rm 15:4). No vaig poder fer altra cosa que considerar les parts cronològiques de la Bíblia tan pertinents a la Paraula de Déu i tenir-les en compte com qualsevol altra part de les Escriptures. Per tant, vaig sentir que en esforçar-me per com-prendre profundament el que Déu, en la seva misericòrdia, havia jutjat convenient revelar-nos, jo no tenia dret d’oblidar-me dels períodes profètics.» ^{4Bliss, pàg. 75.}LGC 196.2

La profecia que semblava revelar amb més claredat el temps del segon adveniment era la de Daniel 8.14: «Durarà dos mil trescents capvespres i matins; després el santuari serà purificat.» Seguint la regla de fer de les Escriptures el seu únic intèrpret, Miller aprengué que un dia en la profecia simbòlica representa un any (Nm 14.34; Ez 4.6); veié que el període dels 2.300 dies profètics, o anys literals, s’expandia molt més enllà de la fi de l’era judaica i, per consegüent, no podia referir-se al santuari d’aquella dispensació. Miller acceptava la creença general que du-rant l’era cristiana la terra és el santuari i d’aquesta manera deduí que la purificació del santuari predit a Daniel 8.14 representava la purificació de la terra per mitjà del foc en el segon adveniment de Crist. Aleshores arribà a la conclusió que si podia esbrinar el punt de partida dels 2.300 dies, seria fàcil fixar el temps del segon adveniment i així quedaria revelat el temps d’aquella gran consumació, el temps en què l’estat actual, amb «tot el seu orgull i poder, pompa i vanitat, maldat i opressió, arribaria a la seva fi»; quan la maledicció seria «eliminada de la terra, la mort destruïda, es donaria la recompensa als servents de Déu, als profetes i als sants i a tots els que temen el seu nom, el temps en què serien destruïts els que destrueixen la terra.» ^{5Bliss, pàg. 76.}LGC 196.3

Miller continuà investigant les profecies amb més tenacitat i fervor que mai, passant nits i dies sencers ocupat en l’estudi del que aleshores es presentava amb una importància immensa i un interès absorbent. En el capítol vuit de Daniel no pogué trobar cap indici del punt de partida dels 2.300 dies; l’àngel Gabriel (encara que li fou ordenat de fer entendre la visió de Daniel) només li donà una explicació parcial. Quan el profeta veié les terribles persecucions que havien de caure sobre l’església, perdé gran part de la seva força física. No podia aguantar aquesta situació durant més temps, i l’àngel el deixà durant un temps. Daniel es quedà «sense forces» i caigué malalt durant uns dies. «Estava trasbalsat per la visió”, diu, «no la podia comprendre.”LGC 197.1

I malgrat això, Déu havia enviat el seu missatger. Aquella ordre havia de complir-se. Per obeir-la l’àngel, temps després, tornà a Daniel dient-li: «jo he vingut per anunciar-te-la;” «estigues atent al que et diré i en^ tendràs la visió” (Dn 8.27, 16; 9.22,23,25 27). Hi ha un punt important en la visió del capítol vuit que no s’ha explicat, és a dir, aquell relacionat amb el temps, el període dels 2.300 dies; per tant l’àngel, en reprendre la seva explicació, s’entreté principalment en el tema del temps:LGC 197.2

Setanta setmanes han estat fixades sobre el teu poble i sobre la teva ciutat santa. [...] Sàpigues, doncs, i fes-te’n càrrec: des de l’ins-tant que sortí la paraula, que tornarien i que Jerusalem seria reedificada, fins a un ungit príncep, hi ha set setmanes; durant seixanta-dues setmanes tornaran a edificar-se plaça i fossat, però en temps crítics. I després de les seixanta-dues setmanes, serà suprimit un ungit sense que tingui culpa. [... ] Per a la majoria, l’aliança serà feixuga durant una setmana; i durant la meitat de la setmana cessarà el sacrifici i l’oblació (Dn 9.24-27, MM).LGC 197.3

L’àngel havia estat enviat a Daniel amb l’objectiu d’explicar-li el punt que no havia aconseguit comprendre en la visió del vuitè capítol, l’argument referent al temps: «Fins a dues mil tres-centes tardes i matins, aleshores serà purificat el Santuari». Després de manar a Daniel que «entengués l’afer, i considerés la visió,» les primeres paraules de l’àngel foren: «Setanta setmanes han estat fixades sobre el teu poble i sobre la teva ciutat santa». La pa-raula traduïda aquí com “fixades” significa li-teralment “descomptades”. L’àngel declara que setanta setmanes, que representen 490 anys, havien d’ésser descomptades per pertà-nyer especialment als jueus. Però de què foren descomptades? Com que els 2.300 dies són l’únic període de temps mencionat en el vuitè capítol, han de constituir el període del que foren descomptades les setanta setmanes; per consegüent, les setanta setmanes han de formar part dels 2.300 dies, i ambdós períodes han de començar al mateix temps. L’àngel declarà que les setanta setmanes daten del moment en què sortí l’edicte per reedificar Jerusalem. Si es pot trobar la data d’aquell edicte, quedarà fixat el punt de partida del gran període dels 2.300 dies.LGC 197.4

Aquest decret es troba en el capítol setè d’Esdres, als versets 12 al 26. Fou expedit en la seva forma més completa per Artaxerxes, rei de Pèrsia, l’any 457 a. C. Però a Esdres 6.14 es diu que la casa del Senyor fou cons-truïda a Jerusalem segons «els edictes dels reis perses Cir, Darius i Artaxerxes.” Aquests tres reis, en expedir el decret, i en confirmar-lo i completar-lo, el posaren en la condició requerida per la profecia per marcar el començament dels 2.300 anys. Prenent com la data de l’ordre, l’any 457 a. C., en el qual el decret fou completat, es comprovà que cada especificació referent a les setanta setmanes s’havia acomplert.LGC 197.5

«Des de l’instant que sortí la paraula, que tornarien i que Jerusalem seria reedificada, fins a un ungit príncep, hi ha set setmanes; durant seixanta-dues setmanes tornaran a edificar-se plaça i fossat, però en temps crítics.» És a dir, en total, seixanta-nou setmanes, o 483 anys. El decret de Artaxerxes entrà en vigor la tardor de l’any 457 a. C. Partint d’aquesta data, els 483 anys s’estenen fins a la tardor de l’any 27 d. C. Aleshores fou quan s’acomplí aquesta profecia. A la tardor de l’any 27 d. C., Crist fou batejat per Joan i rebé la unció de l’Esperit Sant. L’apòstol Pere testifica: «Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va ungir amb l’Esperit Sant i amb poder” (Ac 10.38). I el Salvador mateix declarà: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres» (Lc 4.18). Després del seu baptisme, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. Deia: «S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova» (Mc 1.14,15).LGC 197.6

Per a la majoria l’aliança serà feixuga durant una setmana.» La “setmana” de la que es parla aquí és l’última de les setanta. Són els set últims anys del període atorgat especialment als jueus. Durant aquest termini, que s’estengué del 27 al 34 d. C., Crist, primer en persona i després mitjançant els seus deixe-bles, presentà la invitació de l’evangeli als ju-eus en especial. Quan els apòstols sortiren a proclamar la bones noves del regne, les ins-truccions del Salvador foren: «No us enca-mineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana. Aneu més aviat a les ovelles perdudes d’Israel» (Mt 10.5,6).LGC 198.1

«I durant la meitat de la setmana cessarà el sacrifici i l’oblació.» L’any 31 d. C., tres anys i mig després del seu baptisme, el Senyor fou sacrificat. Amb el gran sacrifici ofert en el Calvari s’acabà aquell sistema d’ofrenes que durant quatre mil anys havia mostrat l’anyell de Déu. El tipus es trobà amb l’antitipus, i tots els sacrificis i ofrenes del sistema cerimonial havien de cessar.LGC 198.2

Les setanta setmanes, o els 490 anys concedits als jueus, acabaren, com hem vist, l’any 34 d. C. En aquesta data, per ordre del Sanedrí jueu, la nació segellà el seu rebuig de l’Evangeli per mitjà del martiri d’Esteve i la persecució dels deixebles de Crist. Aleshores el missatge de salvació, que ja no estava reser-vat únicament al poble escollit, fou donat al món. Els deixebles, obligats per la persecució a fugir de Jerusalem, «van anar per tot arreu anunciant la bona nova de la paraula” «Felip baixà a la ciutat de Samaria i els predicà Crist.» Pere, guiat per Déu, donà a conèixer l’Evangeli al centurió de Cesarea, el pietós Corneli; i el fervent Pau, guanyat a la fe de Crist, fou escollit per portar les alegres noves «lluny, als pobles pagans» (Ac 8.4,5; 22.21).LGC 198.3

Fins aquí cada una de les especificacions de les profecies s’han complert d’una manera sorprenent. L’inici de les setanta setmanes queda establert irrefutablement l’any 457 a.C., i el seu final l’any 34 d. C. Partint d’aques-ta data no és difícil trobar l’acabament del període dels 2.300 dies. Les setanta setmanes, o 490 dies, descomptades dels 2.300 dies, donaven 1.810 dies. Després dels 490 dies, quedaven per complir-se els 1.810 dies. Comptant des del 34 d. C., els 1.810 anys s’estenen fins a l’any 1844. Per consegüent, els 2.300 de Daniel 8.14 acabaren el 1844. A l’acabament d’aquest gran període profètic, segons el testimoni de l’àngel de Déu, «el san-tuari havia de ser purificat.» D’aquesta mane-ra la data de la purificació del santuari, la qual tothom creia que es verificaria en el se-gon adveniment de Crist, quedà definitiva-ment establerta.LGC 198.4

Miller i els seus col·laboradors cregueren primerament que els 2.300 dies acabarien a la primavera de 1844, mentre que la profecia assenyala la tardor d’aquell mateix any. El concepte erroni d’aquest punt ocasionà de-sengany i perplexitat per als qui havien fixat la primavera com el temps de la vinguda del Senyor. Però això no afectà en el més mínim la força de l’argumentació que demostra que els 2.300 dies acabaren l’any 1844 i que elLGC 198.5

“Fins a 2300 dies (o anys), i el santuari serà purificat”
La regla bíblica per calcular el temps profètic: 1 dia = 1 any (Vegeu Nm 14.34; Ez 4.6.)

Abans de J.C.
457 (1)
7 setmanes ó 49 anys
408 (2) 62 setmanes ó 434 anys
Any de J.C.
27 (3)
31 (4)
1 setmana ó 7 anys
34 (5) “70 setmanes estan determinades sobre el teu poble” - 490 anys
Any de J.C.
1844
(6), (7)
1.810 anys

1. L’ordre d’Artaxerxes, rei de Pèrsia, per restaurar i reedificar Jerusalem, va ser donada el 457 a. C.
2. La reconstrucció i restauració de Jerusalem es va acabar a la fi dels primers 49 anys de la profecia de Daniel.
3. Jesús va ser ungit per l’Esperit Sant en ocasió del seu baptisme. Del 457 a. C. fins a l’Ungit van passar 483 anys.
4. El Messies Príncep va ser tallat
a la meitat de la setmana, quan va ser crucificat, l’any 31 d. C.
5. Des de la mort d’Esteve, l’evangeli va ser als gentils. Del 457 al temps dels gentils: 490 anys.
6. A la fi dels 2.300 anys, l’any 1844, s’inicia la purificació del Santuari celestial, o sigui, l’hora del judici.
7. El triple missatge d’Ap 14.6-12 és proclamat a tothom abans de la segona vinguda de Crist a aquesta terra.LGC 199.1

Els 2.300 dies

Aquest període profètic, el més llarg de la Bíblia, s’havia d’estendre segons la profecia de Daniel, des de “la sortida de l’ordre per restaurar i edificar Jerusalem” fins a la purificació del santuari. L’ordre de reedificar Jerusalem es va donar l’any 457 a. C. Setanta setmanes (490 anys) havia de tallar-se per als jueus, i al final d’aquest període, el 34 d. C., es va començar a predicar l’evangeli als gentils. Des que va començar el període, al 457 a. C., fins el Messies Príncep, hi hauria 69 setmanes (483 anys). Precisament en el moment predit, a la tardor del 27 d. G, Jesús va ser batejat en el Jordà per Joan el Baptista. També va ser ungit per l’Esperit Sant, i va iniciar el seu ministeri públic. “A la meitat de la setmana” (3 Vi anys més tard) el Messies va ser tallat. El període complet dels 2.300 dies s’estenia des del 457 a. G fins al 1844 d.G, quan es va iniciar el judici investigador al cel. gran esdeveniment representat per la purifi-cació del santuari havia de verificar-se ales-hores.LGC 199.2

En començar a estudiar les Escriptures com ho havia fet, per provar que eren una revelació de Déu, al principi, Miller no tenia el menor indici que arribaria a la conclusió que havia arribat. Ni ell mateix podia donar crèdit als resultats de la seva investigació. Però l’evidència de les Escriptures era massa clara i concloent per rebutjar-la.LGC 200.1

Quan el 1818 arribà a tenir la solemne convicció que en uns vint-i-cinc anys Crist apareixeria per redimir el seu poble havia dedicat dos anys a l’estudi de la Bíblia. «No cal parlar”, diu Miller, «de l’alegria que omplí el meu cor davant de tan engrescadora pers-pectiva, ni dels fervents anhels de la meva ànima per participar de la joia dels redimits. Aleshores, la Bíblia fou per a mi un nou llibre. De fet, fou una festa en honor a la raó; tot el que per a mi havia estat ombrívol, místic o obscur en les seves ensenyances havia desaparegut de la meva ment davant la clara llum que irradiaven les seves sagrades pà-gines. I que brillant i gloriosa apareixia la veritat! Totes les contradiccions i dissonàncies que havia trobat abans a la paraula desa-paregueren; i si bé quedaven moltes parts que no comprenia del tot, era tanta la llum que desprenien les Escriptures per il·luminar la meva intel·ligència ofuscada, que en estudiar-les vaig sentir un goig que mai abans m’hauria figurat que podria extreure de les seves ensenyances.» ^{6 Bliss, pàg. 76, 77.}LGC 200.2

«Amb la solemne convicció que les Es-criptures anunciaven el compliment de tan importants esdeveniments en un espai tan curt de temps, en la meva ànima sorgí amb força la qüestió de saber quin era el meu deure amb el món, en veure l’evidència que havia commogut la meva pròpia ment.» ^{7Ibíd ., pàg. 81.} No podia sentir altra cosa que el seu deure era mostrar als altres la llum que havia rebut. Esperava trobar oposició per part dels mal-vats, però estava segur que tots els cristians s’alegrarien en l’esperança d’anar a l’encontre del Salvador que professaven estimar. L’única cosa que temia era que molts, en la seva gran alegria ocasionada per la perspec-tiva de la gloriosa alliberació que havia de complir-se molt aviat, rebessin la doctrina sense estudiar curosament les Escriptures per veure si era la veritat. Per això va dubtar en presentar-la, per por d’estar errat i induir-ne d’altres a l’error. Això el va dur a revisar les proves que recolzaven les conclusions a les que havia arribat i a considerar amb cura qualsevol dificultat que es presentés al seu esperit. S’adonà que les objeccions es dissipaven davant de la llum de la Paraula de Déu com la boira davant dels raigs del sol. Els cinc anys que dedicà a aquests estudis el deixaren completament convençut de la veritat de la seva posició.LGC 200.3

Després d’això, el que li corria més pressa era el deure de donar a conèixer als altres el que creia que les Escriptures ensenyaven clarament. «Quan estava ocupat en el meu treball”, explicà, «sentia constantment: “Vés i fes saber al món el perill que corre”. Recor-dava contínuament aquest passatge: “Si jo amenaço el malvat dient-li: ‘Malvat’, segur que moriràs si tu no l’adverteixes ni li dius res perquè s’aparti del camí del mal, ell morirà per culpa seva, però a tu et demanaré comptes de la seva sang. Si tu, en canvi, l’ad-verteixes que s’aparti del mal camí i no ho fa, morirà per culpa seva, però tu hauràs salvat la vida” (Ezequiel 33.8,9). Em semblava que si es podia amonestar eficaçment els malvats, molts d’ells es penedirien; i que si no podien ésser amonestats, se’m demanarien comptes de la seva sang.» ^{8Bliss, pàg. 92}LGC 200.4

Començà a presentar les seves idees en privat, quan tenia l’oportunitat, suplicant a Déu que algun ministre sentís la seva força i es dediqués a proclamar-les. Però no podia alliberar-se de la convicció que tenia un deure personal per complir en donar l’amonestació. Contínuament es presentaven al seu esperit les següents paraules «Vés i fes-ho saber al món; et demanaré comptes de la seva sang.” Esperà durant nou anys, i la càrrega continuava pesant sobre la seva ànima. Fins que el 1831 exposà per primera vegada en públic les raons de la seva fe.LGC 201.1

Així com Eliseu fou cridat per rebre el mantell de la consagració al ministeri profètic quan seguia els seus bous en el camp, William Miller també fou cridat a deixar la seva arada i a revelar al poble els misteris del regne de Déu. Tremolant, començà l’obra de conduir els creients, pas a pas, a través dels períodes profètics fins al segon adveniment de Crist. Amb cada esforç guanyava més energia i valor en veure el marcat interès que despertaven les seves paraules.LGC 201.2

Miller decidí presentar les seves opinions en públic només a causa de la sol·licitud del seus germans, en les paraules dels quals escol-tà la crida de Déu. En aquells moments tenia cinquanta anys, no estava acostumat a parlar en públic i es considerava incapaç de fer l’obra que d’ell s’esperava. Però des del princi-pi els seus treballs foren notablement beneïts per a la salvació de les ànimes. La seva prime-ra conferència fou seguida per un despertar religiós, durant el qual es convertiren tretze famílies senceres, amb l’excepció de dues per-sones. Immediatament fou reclamat perquè parlés en altres llocs, i gairebé en a tot arreu el seu treball tingué resultà en un avivament de l’obra del Senyor. Els pecadors es converti-en, els cristians renovaven la seva consagració a Déu, i els deistes i incrèduls eren induïts a reconèixer la veritat de la Bíblia i la religió cristiana. El testimoni d’aquells entre els quals treballava era: «Arriba als esperits fora de la influència d’altres homes.» ^{9Ibíd ., pàg. 138} La seva prèdica estava pensada per despertar interès en els grans afers de la religió i aturar la mundanitat i sensualitat creixents de l’època.LGC 201.3

A gairebé totes les ciutats els oients es convertien per dotzenes, i en algunes fins i tot a centenars. En moltes poblacions les esglésies protestants de gairebé totes les congregacions li obrien les portes de bat a bat, i les invitacions per treballar-hi li arribaven generalment dels mateixos ministres. La seva regla invariable era no treballar enlloc on no hagués estat convidat. No obstant això, aviat veié que no li era possible atendre ni la meitat de les crides que li adreçaven. Molts dels que no acceptaven les seves opinions en quant a la data exacta del segon adveniment estaven convençuts de la seguretat i proximitat de la vinguda de Crist i que els era necessari preparar-se. En algunes de les grans ciutats, els seus treballs causaren una extraordinària impressió. Hi hagué comerciants de licors que n’abandonaren el tràfic i convertiren els seus establiments en sales de culte; les sales de joc es tancaven; incrèduls, deistes, universalistes, i fins i tot els llibertins més perduts, alguns del quals no havien entrat en cap lloc de culte des de feia anys, es convertien. Les diverses confessions establien reunions d’oració en diferents barris i a gairebé qualsevol hora del dia els homes de negocis es reunien per orar i lloar Déu. No es notava cap mena d’excitació extravagant, sinó que gairebé tothom era dominat per un sentiment de solemnitat. L’obra de Miller, com la dels primers reformadors, tendia més a convèncer l’enteniment i despertar la consciència que no pas a suscitar només emocions.LGC 201.4

L’any 1833 l’església baptista atorgà a Miller, de la qual n’era membre, una llicència que l’autoritzava a predicar. A més, un gran nombre dels ministres de la seva confessió aprovaren la seva obra, i li donaren el permís formal que li permeté continuar amb els seus treballs. Viatjava i predicava sense descans, i desenvolupava les seves tasques personals principalment a Nova Anglaterra i al centre dels Estats Units. Durant alguns anys ell mateix es feu càrrec de totes les despeses. Tanmateix, anys més tard tampoc rebé prou diners per finançar-se els viatges als llocs on havia estat convidat. Així doncs, els seus treballs públics, lluny de ser un benefici pecuniari, constituïen una gran càrrega per a la seva fortuna particular, que durant aquest període de la seva vida va anar disminuint. Era pare de família nombrosa però, atès que tots els seus membres eren frugals i diligents, la granja donava prou beneficis per mantenir-la.LGC 202.1

L’any 1833, dos anys després que Miller comencés a presentar en públic les proves de la pròxima vinguda de Crist, aparegué l’últim dels senyals que havia estat anunciat pel Se-nyor com a precursor del seu segon adveni-ment. Jesús havia dit: «Les estrelles cauran del cel” (Mt 24.29). I Joan, en rebre la visió de les escenes que anunciarien el dia de Déu, declara a l’Apocalipsi: «Les estrelles del cel caigueren sobre la terra com quan la figuera assotada pel vent deixa caure els fruits que no han madurat” (Ap 6.13). Aquesta profecia es complí de la manera més sorprenent i evident en la gran pluja de meteorits del 13 de novembre de 1833. Aquest fou l’espectacle més dilatat i admirable d’estrelles fugaces que mai s’hagi registrat, ja que «sobre tots els Estats Units, durant hores seguides, el firma-ment sencer estigué en una ferotge commoció! Des del temps dels primers colons, no havia tingut lloc en aquest país cap fenomen celestial que despertés una admiració tan gran entre uns i tant de terror i alarma entre altres.” «La seva sublimitat i la seva terrible bellesa encara són presents en la memòria de molts. [... ] Mai una pluja d’estels com aquella en què es veieren caure meteorits a la terra no ha via estat tan intensa; a l’est, a l’oest, al nord i al sud passava el mateix. En una paraula, tot el cel estava trasbalsat. [... ] L’espectacle, tal com està descrit en el diari del professor Silliman, fou vist arreu d’Amèrica del Nord. [... ] Des de les dues de la matinada fins a la plena claredat del dia, en un firmament perfectament serè i sense núvols, tot el cel estigué ple d’una pluja constant de cossos que brillaven d’una forma enlluernadora.» ^{10R. M. Devens, American Progress; or, The Great Events of the Greatest Century, cap. 28, par. 1-5.}LGC 202.2

«En realitat, cap llengua no podia des-criure la brillantor d’aquell magnífic especta-cle; [... ] ningú que no ho hagi presenciat pot formar-se una idea exacta del seu esplendor. Semblava que totes les estrelles del cel s’ha-guessin reunit en un punt a prop del zenit i que, des d’allà, fossin llançades simultània-ment, amb la velocitat d’un llamp, cap a totes les direccions de l’horitzó, i, malgrat tot, la intensitat no disminuïa: milers d’estrelles se-guien a altres milers com si haguessin estat creades per a l’ocasió.» ^{11F. Reed, al Christian Advocate and Journal, 13 de desembre de 1833.} «És impossible con-templar una imatge més exacta d’una figuera que deixa caure les seves figues quan és sac-sejada per una gran ventada.» ^{12«The Old Countryman», PortlandEveningAdvertiser, Portland, 26 de novembre de 1833.}LGC 202.3

Al New York Journal of Commerce del 14 de novembre de 1833 es publicà un llarg article referent a aquest meravellós fenomen en el qual s’hi llegia la següent declaració: «Suposo que cap filòsof ni erudit no ha referit o registrat mai un fet com el d’ahir al matí. Fa mil vuit-cents anys, un profeta ho pronosticà amb tota exactitud, si entenem que la pluja d’estels són estrelles fugaces, [...] l’únic sentit en què això és literalment possible ».LGC 202.4

D’aquesta manera es mostrà l’últim del senyals de la seva vinguda, referent als quals Jesús havia dit al seus deixebles: «Quan veu-reu tot això, sapigueu que ell és a prop, que ja és a les portes» (Mt 24.33). Després d’aquests senyals, Joan veié que el gran esdeveniment que havia de venir era que el cel es plegaria com un pergamí que s’enrotlla, i mentre la terra era sacsejada, totes les muntanyes i les illes eren desplaçades dels seus llocs, i els malvats, morts de por, intentaven amagar-se de la presència del Fill de l’home (Ap 6.12-17).LGC 203.1

Molts dels que foren testimonis de la pluja d’estrelles la consideraven com un anunci del judici que havia de venir, «com un signe precursor espantós, un presagi misericordiós, d’aquell gran i terrible dia.» ^{13«The Old Countryman», Portland Evening Advertisei, Portland, 26 de novembre de 1833.} Això dirigí l’atenció del poble cap al compliment de la profecia, i molts foren induïts a fer cas de l’avís del segon adveniment.LGC 203.2

L’any 1840, un altre compliment notable de la profecia despertà un interès general. Dos anys abans Josiah Litch, un dels principals ministres que predicaven el segon adveniment, publicà una explicació del capítol novè de l’Apocalipsi on pronosticava la caiguda de l’imperi otomà. Segons els seus càlculs, aquesta potència seria derrocada «l’any 1840 d. C., durant el mes d’agost”; i pocs dies abans del compliment escrigué: «Si admetem que el primer període de 150 anys s’hauria complert exactament abans que Deacozes pugés al tron amb permís dels turcs, aleshores, els 391 anys i quinze dies, que començaren al final el primer període, s’acabaran l’onze d’agost de 1840, data en què es pot anticipar la desfeta del poder otomà a Constantinopla. Personalment, crec que això es confirmarà».^{14Josiah Litch, a Signs of the Times, and Expositor of Prophecy, 1 d’agost de 1840.}LGC 203.3

En la data especificada, Turquia, mitjan-çant els seus ambaixadors, acceptà la protec-ció dels poders aliats d’Europa i així es posà sota el control de les nacions cristianes. L’es-deveniment complí la predicció amb exactitud.17 Quan això es conegué, els que es convenceren que els principis d’interpretació profètica adoptats per Miller i els seus col·la-boradors eren correctes foren una multitud. Això feu que el moviment adventista rebés un meravellós impuls. Miller rebé l’adhesió d’homes cultes i de posició social per divulgar les seves idees i de 1840 a 1844 l’obra es propagà amb rapidesa.LGC 203.4

En entrar en contacte amb la Font de la saviesa, al seu gran talent intel·lectual, que la reflexió i l’estudi havien disciplinat, William Miller hi afegí la saviesa del cel. Era un home de gran valor, que no feia altra cosa que gua-nyar-se el respecte i l’estima onsevulla que s’apreciés la integritat de caràcter i l’excellència moral. A una veritable bondat de cor hi unia la humilitat cristiana i el domini de sí mateix. Era atent i afable amb tothom, i sem-pre estava disposat a escoltar les opinions dels altres, fossin quins fossin els seus arguments. Provava totes les teories i doctrines amb la Paraula de Déu, sense passió ni excitació, i el seu raonament excel·lent, juntament amb el seu profund coneixement de les Escriptures, li permetia exposar i refutar l’error i la falsedat.LGC 203.5

Tot i això, la seva obra també trobà una violenta oposició. Com els passà als primers reformadors, les veritats que proclamava no foren rebudes favorablement pels mestres religiosos del poble. Com que no podien nostenir les seves posicions recolzant-se en les Escriptures, es veieren obligats a recórrer a les dites i doctrines humanes i les tradicions dels pares. Però la Paraula de Déu era l’únic testimoni acceptat pels predicadors de la ve-ritat adventista. La seva consigna era «la Bíblia, i només la Bíblia.». Els seus adversaris substituïen la manca d’arguments bíblics per la burla i la mofa. Es malbarataven temps, mitjans i talents per difamar a aquells, el crim dels quals consistia en esperar amb il·lusió el retorn del Senyor, i en esforçar-se per viure una vida santa exhortant els altres per tal que es preparessin per a la seva aparició.LGC 203.6

Per tal que els pensaments del poble s’apartessin del segon adveniment, els minis-tres populars soscavaren la fe en la Paraula de Déu amb esforços diligents. Feren que l’estudi de les profecies referents a la vinguda de Crist i a la fi del món semblés pecaminós, quelcom de vergonyós per als homes. Les seves ensenyances feien que els homes es tornessin incrèduls, i molts s’atorgaren la llibertat de caminar segons les seves malvades passions. Després, els autors del mal en culpaven els adventistes.LGC 204.1

Tot i que era capaç d’omplir les cases a vessar de persones intel·ligents i atentes, la premsa religiosa rarament esmentava el nom de Miller, i quan ho feia només era per ridicu-litzar-lo i acusar-lo. Els indiferents i els mal-vats, envalentits pel comportament dels mes-tres religiosos, amuntegaven insolència sobre ell i la seva obra i recorrien a epítets difamadors i acudits vulgars i blasfems. Aquell home de cabells grisos que, a expenses del seu patri-moni, havia deixat la seva còmoda llar per viatjar de ciutat en ciutat i de poble en poble, proclamant al món la solemne amonestació del judici imminent, fou titllat de fanàtic, men-tider i bergant especulador.LGC 204.2

Les burles, les falsedats i els ultratges acumulats damunt seu despertaren la censura i la indignació fins i tot de la premsa no religiosa. La gent del món declarà que «tractar un tema de tanta majestat i conseqüències tan importants» amb lleugeresa i llenguatge vulgar «no equivalia només a divertir-se a costa dels sentiments dels seus propagadors i defensors,» sinó «a riure’s del dia del judici, a mofar-se del mateix Déu i a burlar-se del seu tribunal.» ^{15Bliss, pàg. 183.}LGC 204.3

L’instigador de tots els mals no tractà úni-cament de contrarestar els efectes del missat-ge de l’adveniment, sinó de destruir al mateix missatger. Miller feia una aplicació pràctica de la veritat bíblica als cors dels seus oients, reprovant els seus pecats i torbant el senti-ment de satisfacció d’ells mateixos, i la seves paraules clares i contundents els despertaren l’animositat. L’oposició manifestada pels membres de les esglésies contra el seu mis-satge animava les classes baixes a anar enca-ra més enllà, i hi hagué enemics que conspi-raren per treure-li la vida a la sortida del lloc de la reunió. Però entre la gentada hi havia àngels, i un, sota la forma d’un home, agafà el braç del servent de Déu, i el salvà de la turba furiosa. La seva obra encara no havia estat acomplerta, i Satanàs i els seus emissaris no pogueren portar a terme el seu propòsit.LGC 204.4

Malgrat tota l’oposició, l’interès pel mo-viment adventista continuà creixent. El nom-bre de congregacions, que havia estat d’algu-nes desenes o centenars, passà a ser de milers. Les esglésies havien crescut notablement, però poc temps després l’esperit de l’oposició es manifestà fins i tot contra aquests convertits, i les esglésies començaren a prendre mesures disciplinàries contra aquells que s’havien unit a les idees de Miller. Això l’induí a demanar als cristians de totes les denominacions que li provessin amb les Escriptures si les seves doctrines eren falses.LGC 204.5

«¿Què hem cregut», deia ell, «que no ens hagi ordenat creure la Paraula de Déu, que vosaltres mateixos reconeixeu com la regla única de la nostra fe i del nostre comporta-ment? ¿Què hem fet perquè ens acuseu de tan cruels càrrecs des del púlpit i la premsa, i quina és la causa perquè ens excloeu a nosaltres [els adventistes] de les vostres esglésies i de la vostra comunió? [... ] Si estem equivocats, us demano que ens mostreu el nostre error. Mostreu-nos per mitjà de la Paraula de Déu que estem equivocats; ja se’ns ha ridiculitzat prou, però no serà això el que ens convenci que estem equivocats; només la Paraula de Déu pot canviar les nostres opinions. Hem arribat a les nostres conclusions després de reflexionar seriosament i d’orar constantment, a mesura que hem vist l’evidència en les Escriptures.» ^{16Ibíd., pàg. 250, 252.}LGC 205.1

Segle rera segle les amonestacions que Déu dirigí al món per mitjà dels seus servents, foren rebudes amb la mateixa incredulitat i manca de fe. Quan la maldat dels antediluvians l’induí a enviar el Diluvi sobre la terra, primer els donà a conèixer el seu propòsit per a oferir-los l’oportunitat d’apartar-se dels seus mals camins. Durant cent vint anys sentiren ressonar a les seves oïdes l’amonestació perquè es penedissin, no fos que l’ira de Déu es manifestés per destruir-los. Però el missatge els semblava que era una ridícula faula, i no el cregueren. Encoratjats per la seva maldat, es mofaren del missatger de Déu, es rigueren de les seves amenaces, i fins i tot l’acusaren de presumptuós. Com gosava un home sol alçar-se contra tots els grans homes de la terra? Si el missatge de Noè era cert, per què tot el món no el veia i el reconeixia? Era l’afirmació d’un home contra la saviesa de milers! No volgueren creure en l’amonestació, ni buscar refugi a l’arca.LGC 205.2

Amb to burleta, assenyalaven la natura-lesa, la successió invariable de les estacions, el cel blau que mai havia vessat pluja, els camps verds refrescats per la suau rosada de la nit, i exclamaven: «Que no parla de paràboles?» Condemnant-lo, declaraven que el predicador de la justícia era un obsés incivilitzat, i seguiren perseguint els plaers i caminant pels camins del mal amb més entusiasme que abans. Però la seva incredulitat no evità l’esdeveniment predit. Déu hagué d’aguantar la seva maldat, donant-los una gran oportunitat de penedir-se, però en el temps establert els seus judicis caigueren sobre els que havien rebutjat la seva misericòrdia.LGC 205.3

Crist declara que existirà una incredulitat similar en quant a la seva segona vinguda. Així com en el temps de Noè els homes «no es van adonar de res fins que va venir el diluvi i se’ls endugué tots. així”, en les paraules del Salvador, «serà igualment la vinguda del Fill de l’home» (Mt 24.39). Quan els qui professen ser el poble de Déu s’uneixin amb el món, vivint com ell viu, i compartint els seus plaers prohibits; quan el luxe del món es torni el luxe de l’església; quan les campanes repiquin en dies de casament, i tots esperin molts anys de prosperitat mundana; aleshores, tan sobtadament com el llampec travessa el cel, es dissiparan les seves visions brillants i les seves esperances enganyoses.LGC 205.4

Així com Déu envià el seu servent per advertir el món del diluvi que s’atansava, també envià missatgers escollits per anunciar la vinguda del judici final. I, com els con-temporanis de Noè, que es mofaren amb menyspreu de les prediccions del predicador de la justícia, també en els dies de Miller molts, fins i tot els qui professaven ser el po ble de Déu, es burlaren de les paraules de l’advertència.LGC 205.5

¿I per què la doctrina i la prèdica de la segona vinguda de Crist foren tan mal rebudes per les esglésies? Si bé l’adveniment del Senyor significa desgràcia i desolació per als malvats, per als justos és motiu d’alegria i esperança. Aquesta gran veritat havia estat consol dels fidels servents de Déu a través dels segles ÍPer què, com el seu Autor, havia esdevingut «un escull» i «una pedra d’ensopec” per als qui professaven ser el seu poble? El mateix Senyor prometé als seus deixebles: «I, quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic” (Jn 14.3). El Salvador, compassiu, pronosticant la soledat i el dolor dels seus deixebles, encarregà als àngels que els consolessin amb la seguretat que tornaria en persona, encara que hagués pujat al cel. Mentre els deixebles observaven el cel per percebre l’última imatge d’Aquell a qui estimaven, la seva atenció fou atreta per aquestes paraules: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant el cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n’hi anava” (Ac 1.11). El missatge dels àngels avivà l’esperança. Els deixebles «se’n tornaren a Jerusalem plens d’una gran alegria. I contínuament eren al temple beneint Déu” (Lc 24.52,53). No s’alegraven que Jesús s’hagués separat d’ells ni que haguessin estat abandonats per lluitar amb les proves i temptacions del món, sinó de la seguretat anunciada pels àngels que ell tornaria novament.LGC 206.1

La proclamació de la vinguda de Crist hauria de ser com quan els àngels la feren en adreçar-se als pastors de Betlem: «una bona nova que portarà a tot el poble una gran ale-gria» (Lc 2.10). Aquells que estimen de veritat el Salvador rebran amb satisfacció l’anun ci basat en la Paraula de Déu: Aquell en qui es concentren les seves esperances per a la vida eterna tornarà, no per ésser insultat, menyspreat i rebutjat com en el seu primer adveniment, sinó amb poder i glòria per redi-mir el seu poble. Aquells que no estimen al Salvador són els qui desitgen que no torni; i no hi pot haver prova més concloent que les esglésies s’han apartat de Déu que la irritació i l’animositat despertades per aquest missatge celestial.LGC 206.2

Aquells que acceptaren la doctrina de l’adveniment veieren la necessitat de penedir-se i humiliar-se davant de Déu. Molts havien estat dubtant durant molt temps entre Crist i el món; aleshores comprengueren que era temps de decidir-se. «Les coses eternes assumiren per a ells una extraordinària reali-tat. Se’ls atansà el cel, i es sentiren culpables davant de Déu.» ^{17Bliss pàg. 146.} Una nova vida espiritual es despertà en els cristians. Sentien que el temps era breu, que s’havien d’apressar per fer el que calia pel proïsme. La terra s’allunyava, l’eternitat semblava obrir-se davant d’ells i l’ànima, amb tot el que té relació amb la seva felicitat o infortuni immortal, semblava que eclipsava tots els objectes temporals. Estaven imbuïts de l’Esperit de Déu, que donava força a les crides fervents que adreçaven tant als seus germans com als pecadors a fi que es preparessin per al dia de Déu. El testimoni silenciós del seu comportament diari equivalia a una censura constant per als membres formalistes i no santificats de les esglésies que no volien ser molestats en la seva recerca dels plaers, ni en la seva devoció per fer diners, ni tampoc en la seva ambició d’honors mundans. D’aquí l’enemistat i oposició despertades contra la fe adventista i els qui la proclamaven.LGC 206.3

Com que els arguments basats en els períodes profètics resultaven irrefutables, els adversaris intentaren evitar la investigació d’aquest afer ensenyant que les profecies es-taven segellades. D’aquesta manera els pro-testants seguien les petjades dels romanistes. Mentre que l’església del papa nega la Bíblia al poble, les esglésies protestants asseguraven que una part important de la Santa Paraula, és a dir la que mostra veritats d’especial aplicació per al nostre temps, no podia comprendre’s.LGC 207.1

Els ministres i el poble declararen que les profecies de Daniel i de l’Apocalipsi eren mis-teris incomprensibles. Però Crist havia cridat l’atenció dels seus deixebles amb les paraules del profeta Daniel referents als esdeveniments que havien de desenvolupar-se en els seus temps, i digué: «Que el lector ho comprengui!” (Mt 24.15). I l’afirmació que l’Apocalipsi és un misteri que no es pot entendre es contradiu en el mateix títol del llibre: «Revelació de Jesucrist, que Déu li donà perquè fes conèixer als seus servents allò que aviat s’ha de complir. [...] Feliç el qui llegeix aquesta profecia i feliços els que t’escolten i fan cas de tot el que hi ha escrit, perquè l’hora s’acosta!” (Ap 1.1-3).LGC 207.2

Diu el profeta: «Feliç el qui llegeix”. N’hi ha que no volen llegir; la benedicció no serà per a ells. «Feliços els qui t’escolten.” N’hi ha alguns, també, que es neguen a escoltar qual-sevol cosa relativa a les profecies; la benedic-ció no és tampoc per a aquesta classe de persones. «I guarden aquelles coses que esta-ven escrites en ella.” Molts es neguen a tenir en compte les amonestacions i instruccions contingudes en l’Apocalipsi. Cap d’ells té dret a la benedicció promesa. Tots els que ridicu-litzen els arguments de la profecia i es mofen dels símbols que s’hi donen solemnement, tots els que es neguen a reformar les seves vides i a preparar-se per a la vinguda del Fill de l’home, no seran beneïts.LGC 207.3

Davant d’aquest testimoni d’inspiració, òcom gosen els homes ensenyar que l’Apocalipsi és un misteri fora de l’abast de la intel·li-gència humana? És un misteri revelat, un lli-bre obert. L’estudi de l’Apocalipsi ens porta a les profecies de Daniel, i tots dos llibres con-tenen ensenyances de molta importància do-nades per Déu als homes sobre els esdeveni-ments que han de desenvolupar-se a la fi de la història d’aquest món.LGC 207.4

Joan veié de l’experiència de l’església que resultaven ser d’interès profund i com-movedor. Veié la posició, els perills, els con-flictes i l’alliberació final del poble de Déu. Ell recull els missatges finals que han de fer madurar la collita de la terra, ja sigui en gar-bes per al graner celestial, o en feixos per al foc de la destrucció. Li foren revelats assump-tes de gran importància, especialment per a l’última església, per tal que els qui passessin de l’error a la veritat poguessin ser instruïts sobre els perills i lluites que els esperaven. Ningú ha d’estar a les fosques sobre el que ha de passar a la terra.LGC 207.5

Per què, doncs, existeix aquesta ignoràn-cia general respecte d’aquesta part tan impor-tant de les Escriptures? Per què existeix aquesta desgana per investigar les seves en-senyances? És el resultat dels esforços del príncep de les tenebres per ocultar allò que revela el seu engany als homes. Per aquesta raó, Crist, el Revelador, pronosticant la guerra que tindria lloc contra l’estudi de l’Apocalipsi, pronuncià una benedicció sobre els qui llegissin, escoltessin i observessin les paraules de la profecia.LGC 207.6