Capítol 22 - Les profecies es compleixen

*****

QUAN HAGUÉ passat el temps en què s’esperava la vinguda del Senyor a la primavera de 1844, durant algun temps, el dubte i la incertesa assetjaren aquells que havien esperat amb fe el seu adveniment. Encara que el món considerava que havien estat derrotats i s’havia provat que havien estat vivint en un engany, la font del seu consol seguia sent la Paraula de Déu. Molts continuaren investigant les Escriptures, examinant de nou les proves de la seva fe i estudiant detingudament les profecies per obtenir més llum. El testimoni de la Bíblia semblava clar i concloent a l’hora de recolzar la seva actitud. Hi havia senyals que no es podien interpreter malament i que assenyalaven que la vinguda de Crist estava molt a prop. La benedicció especial del Senyor, tant en la conversió dels pecadors com en l’avivament de la vida espiritual entre els cristians, havia provat que el missatge provenia del cel. I encara que els creients no podien explicar el fracàs que ha vien patit, tenien la certesa que Déu els havia dirigit en l’experiència passada.LGC 237.1

Les profecies que ells havien aplicat al temps del segon adveniment anaven acom-panyades d’instruccions que es corresponien especialment amb el seu estat d’incertesa i indecisió. Els animaven a esperar pacient-ment, en la ferma creença que, en el moment adequat, rebrien l’aclariment d’allò que abans semblava fosc a les seves ments.LGC 237.2

Entre aquestes profecies es trobava la d’Habacuc: «Em posaré dalt la meva talaia, em situaré sobre la fortalesa i estaré a l’aguait per veure què em diu el Senyor, què respon a la meva queixa. I el Senyor em va contestar: “Escriu la visió i grava-la sobre unes tauletes, perquè es pugui llegir fàcilment. La predicció és per a un llarg termini, però el compliment s’acuita i no fallarà. Encara que trigui, espera-la, perquè és segur que vindrà, sense retard. Heus ací l’insolent que no té l’ànima recta; però el just, per la seva fe, viurà”» (Hab 2.1-4; B2000).LGC 237.3

Als voltants de l’any 1842, la instrucció d’aquesta profecia («Escriu la visió i grava-la sobre unes tauletes, perquè es pugui llegir fàcilment”) havia suggerit a Charles Fitch la redacció d’un cartell profètic per il·lustrar les visions de Daniel i de l’Apocalipsi. La publi-cació d’aquest cartell fou considerada com el compliment de l’ordre donada per Habacuc. Tot i això, ningú s’adonà que la mateixa pro-fecia menciona una dilació obvia, un temps de demora, en el compliment de la visió. Després del desengany, aquest passatge de les Escriptures resultava molt significatiu: «La predicció és per a un llarg termini, però el compliment s’acuita i no fallarà. Encara que trigui, espera-la, perquè és segur que vindrà, sense retard. [...] El just, per la seva fe, viurà».LGC 237.4

Una part de la profecia d’Ezequiel també fou una font de força i consol pels creients: «El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué: Fill d’home, escolta’m. Què significa aquesta dita que corre per la terra d’Israel: “Els dies passen i no es compleix cap visió”? Doncs, digues-los: Això us anuncia el Senyor, Déu Sobirà. [... ] Ja els pots dir que ha arribat l’hora i que des d’ara es complirà tota visió. [... ] Perquè jo, el Senyor, parlo, i la paraula que dic es complirà sense esperar més. [... ] Fill de l’home, mira què va dient la gent d’Israel: “La visió d’aquest és per a d’aquí a molts dies, profetitza per a temps llunyans”. Doncs, digues-los: “Cap paraula meva no es farà es-perar més; el que jo dic es complirà. Ho afirmo jo, el Senyor, Déu sobirà”» (Ez 12.2125,27,28). Els que esperaven s’alegraren creient que Aquell que coneix la fi des del principi havia mirat a través dels segles i, pronosticant la seva contrarietat, els havia donat paraules de valor i esperança. De no haver estat per aquests passatges de les Escriptures, que els exhortaven a esperar amb paciència i ferma confiança en la Paraula de Déu, la seva fe hauria fracassat a l’hora de la prova.LGC 238.1

La paràbola de les deu verges del capítol 25 de l’Evangeli de Mateu també il·lustra l’experiència dels adventistes. Al capítol 24, en resposta a la pregunta dels seus deixebles en quant al senyal de la seva vinguda i de la fi del món, Crist havia anunciat alguns dels esdeveniments més importants de la història del món i de l’església des del seu primer ad-veniment fins al segon; és a dir, la destrucció de Jerusalem, la gran tribulació de l’església sota les persecucions paganes i papals, l’en-fosquiment del sol i de la lluna i la caiguda de les estrelles. Després d’això ell parlà de la seva vinguda en glòria i majestat i explicà la paràbola que descriu les dues classes de ser-vents que esperaven que aparegués. El capítol 25 comença amb les paraules: «Aleshores al Regne del cel li passarà com a deu noies”. Aquí es presenta l’església que viu en els últims dies, la mateixa de la que es parla a l’acabament del capítol 24. En aquesta parà-bola s’il·lustra la seva experiència amb les particularitats d’un casament oriental.LGC 238.2

Aleshores al Regne del cel li passarà com a deu noies que van prendre les seves torxes i van sortir a rebre l’espòs. Cinc d’elles eren irreflexives, i les altres cinc eren previsores. Les irreflexives, en prendre les torxes, no es van endur oli; en canvi, les previsores van prendre oli en les ampolles juntament amb les torxes. Com que l’espòs trigava, es van anar endormiscant totes i es van adormir. A mitja nit es va sentir aquesta exclamació: «L’espòs és aquí; sortiu a rebre’l!» (Mt 25.1-6; MM)LGC 238.3

S’entenia que la vinguda de Crist, anun-ciada pel missatge del primer àngel, estava representada per la vinguda de l’espòs. L’ex-tensa obra de la Reforma sota la proclamació de la seva pròxima vinguda, corresponia a la sortida de les verges. Tant en aquesta paràbo-la com en la de Mateu 24, es representen dues classes de persones. Totes havien agafat les llànties, la Bíblia i amb la seva llum sortiren a rebre l’espòs. Però mentre que «les irreflexives, en prendre les torxes, no es van endur oli,» «les previsores van prendre oli en les ampolles juntament amb les torxes.” Aquestes últimes havien rebut la gràcia de Déu, el poder regenerador i il·luminador de l’Esperit Sant, que convertia la seva paraula en una llàntia per als peus i una llum en el camí. Per conèixer la veritat, havien estudiat les Escriptures en el temor a Déu i havien cercar amb honestedat la puresa del seu cor i de la seva vida. Tenien experiència personal, fe en Déu i en la seva paraula, i això no podien esborrar-ho amb desengany i dilació. «Les irreflexives» que, prenent les torxes, «no es van endur oli,» havien obrat per impuls. El solemne missatge havia despertat els seus temors, però s’havien recolzat en la fe de les seves germanes, satisfetes amb la llum vacil·lant de les bones emocions, sense comprendre a fons la veritat i sense que la gràcia hagués obrat genuïnament en els seus cors. Havien sortit a rebre el Senyor, plenes d’esperança, pensant en una recompensa immediata, però no esta-ven preparades per a la demora ni pel contra-temps. Quan veieren les proves, la seva fe vacil·là, i les seves llums s’atenuaren.LGC 238.4

«Com que l’espòs trigava, es van anar endormiscant totes i es van adormir.» La de-mora de l’espòs representa el pas del termini en què s’esperava el Senyor, el desengany i la demora evident. En aquell moment d’incer-tesa, l’interès dels superficials i els mig sincers començà a vacil·lar i començaren a relaxar-se, però aquells, la fe dels quals descansava en un coneixement personal de la Bíblia, tenien sota els peus una roca que les ones de la contrarietat no podien emportar-se. «Es van anar endormiscant totes i es van adormir.» Una classe de cristians descansava en la indiferència i l’abandonament de la seva fe, l’altra seguia esperant pacientment fins que li donessin una llum més gran. Tot i això, durant la nit de la prova aquesta segona categoria semblava que perdia, fins a un cert punt, el seu entusiasme i devoció. Els mig sincers i superficials no podien seguir recolzant-se en la fe dels seus germans. Cadascun havia de sostenir-se per si mateix o caure.LGC 239.1

En aquella època començà a sorgir el fa-natisme. Alguns dels que havien professat creure ferventment en el missatge rebutjaren la Paraula de Déu com a guia infal·lible. Amb la pretensió de ser dirigits per l’Esperit, s’abandonaren en els seus propis sentiments, impressions i imaginació. N’hi havia que ma-nifestaven un entusiasme cec i fanàtic, i de-nunciaven tothom que no volia aprovar el seu comportament. Les seves idees i actes inspirats pel fanatisme no trobaven simpatia entre la gran majoria dels adventistes; però serviren per portar deshonra sobre la causa de la veritat.LGC 239.2

Satanàs, per aquests mitjans, intentava oposar-se i destruir l’obra de Déu. El movi-ment adventista havia commogut enorme-ment la gent, milers de pecadors s’havien convertit, i hi hagué homes sincers que es dedicaren a proclamar la veritat, fins i tot en el temps de la dilació. El príncep del mal estava perdent súbdits, i per llençar l’oprobi sobre la causa de Déu, intentà enganyar alguns dels que professaven la fe i portar-los a l’extremisme. Els seus agents aleshores esta-ven preparats per aprofitar qualsevol error, falta o acte indecorós, i presentar-lo al poble de la forma més exagerada, perquè els ad-ventistes i la fe que professaven fossin odiats. Si el nombre dels que manifestaven creure en el segon adveniment mentre el seu poder dirigia els seus cors creixia, per a Satanàs era més avantatjós mostrar-los al món com a re-presentants de tot el cos de creients.LGC 239.3

Satanàs és “l’acusador dels nostres ger-mans”, i el seu esperit inspira els homes a criticar els errors i defectes del poble del Se-nyor, alhora que els fa públics, mentre que, per altra banda, no menciona ni un sol cop les seves bones accions. Sempre està a l’aguait quan Déu obra per salvar ànimes. Quan els fills de Déu es presenten davant del Senyor, també ell es troba entre ells. En cada despertament religiós està preparat per intro-duir-se en aquells que no tenen el cor santificat i l’esperit equilibrat. Quan han acceptat alguns punts de la veritat, i han aconseguit formar part dels creients, ell se’n val per introduir teories que enganyaran els incauts. El fet que una persona es trobi en companyia dels fills de Déu, fins i tot en un lloc de culte i a la taula del Senyor, no prova que sigui realment cristiana. Allà també s’hi troba amb freqüència Satanàs, en les ocasions més solemnes, sota la forma d’aquells que pot emprar com els seus agents.LGC 239.4

El príncep del mal disputa cada tros de terreny pel qual avança el poble de Déu en la seva peregrinació cap a la ciutat celestial. En tota la història de l’església, no s’ha dut a ter-me cap reforma sense que trobés obstacles seriosos. Així passà en el temps de Pau. Fos on fos que l’apòstol fundava una església, n’hi havia alguns que professaven acceptar la fe, però que introduïen heretgies que, si haguessin estat rebudes, haurien fet desaparèixer l’amor per la veritat. Luter també va haver de patir grans sobresalts i angoixes a causa del comportament dels fanàtics, que pretenien que Déu havia parlat directament per mitjà d’ells i, per tant, posaven les seves pròpies idees i opinions per damunt del testimoni de les Escriptures. Molts, als quals els faltava fe i experiència, però els sobrava confiança en ells mateixos i els agradava escoltar i explicar novetats, foren enganyats per les afirmacions dels nous mestres i s’uniren als agents de Sa-tanàs en la tasca de destruir el que Luter, mogut per Déu, havia edificat. I Wesley, i al-tres que beneïen el món per mitjà de la seva influència i fe, a cada pas toparen amb les estratagemes de Satanàs, que consistien en empènyer persones d’entusiasme exagerat, desequilibrades i no santificades a excessos de fanatisme de tota mena.LGC 240.1

William Miller no simpatitzava amb aque-lles influències que portaven cap al fanatisme. Declarà, com Luter, que qualsevol esperit ha-via de provar-se per la Paraula de Déu. «El diable», deia Miller, «avui dia té gran poder sobre les ments d’alguns. I com sabrem de quin esperit provenen? La Bíblia contesta: “Pels seus fruits els coneixereu”. [...] Existeixen molts esperits en el món, i se’ns ordena que els provem. L’esperit que no ens proporciona viu-re d’una manera sòbria, justa i pietosa en aquest món, no és de Crist. Cada vegada estic més convençut que Satanàs té molt a veure amb aquests moviments desordenats. [... ] Molts dels que es troben entre nosaltres i asse-guren estar completament santificats, no fan res més que seguir les tradicions dels homes, i sembla que ignorin la veritat de la mateixa manera que altres que no fan aquestes afirmacions.» ^{1Bliss, pàg. 236, 237.} «L’esperit de l’error ens allunyarà de la veritat, mentre que l’Esperit de Déu ens conduirà a ella. Però, dieu vosaltres, una per-sona pot estar en l’error i pensar que posseeix la veritat. Què s’ha de fer en aquest cas? No-saltres responem: l’Esperit i la Paraula estan d’acord. Si algú es jutja ell mateix per la Paraula de Déu i troba harmonia perfecta en tota la paraula, aleshores ha de creure que posseeix la veritat, però si troba que l’esperit que el guia no harmonitza amb tot el contingut de la llei de Déu o del seu llibre, aleshores que camini amb cura, perquè no caigui en el parany del diable.» ^{2The Advent Herald and Signs of the Times Reporter, vol. 8, núm. 23 (15 de gener de 1845).} «Molt sovint he obtingut més evidència de pietat en una mirada benigna, en una galta humida i en unes paraules mig nues que en tot el soroll de la cristiandat.» ^{3Bliss, pàg. 282.}LGC 240.2

En els dies de la Reforma, els seus adver-saris culparen de tots els mals del fanatisme els qui l’estaven combatent amb major ho-nestedat. Els adversaris del moviment adven-tista feren de manera semblant. No contents amb desfigurar i exagerar els errors dels ex-tremistes i fanàtics, feien circular notícies des-favorables que no tenien ni la mínima sem-blança amb la veritat. Aquestes persones actuaven pels prejudicis i l’odi. La proclama-ció de la vinguda imminent de Crist els per-torbava la pau. Tenien por que fos certa, però esperaven que no ho fos, i aquest era el motiu secret de la seva lluita contra els adventistes i la seva fe.LGC 240.3

El fet que uns quants fanàtics s’obrissin pas entre les files dels adventistes no és raó per decidir que el moviment no ve de Déu, com tampoc la presència de fanàtics i enga-nyadors en les esglésies del temps de Pau o Luter era excusa per condemnar la seva obra. Només cal que el poble de Déu desperti de la seva somnolència i que comenci seriosament una obra de penediment i de reforma; que investigui les Escriptures per aprendre la veritat tal com es troba en Jesús; que es consagrin completament a Déu; i no faltaran proves que Satanàs està a l’aguait i vigila. Manifestarà el seu poder en tots els enganys possibles, i cridarà tots els àngels caiguts del seu regne perquè l’ajudin.LGC 241.1

No fou la proclamació del segon adveni-ment, el que donà origen al fanatisme i a la divisió. Sinó que aparegueren a l’estiu de 1844, quan els adventistes es trobaven en un estat de dubte i perplexitat pel que feia a la seva situació real. La prèdica del missatge del primer àngel i del “clam de mitjanit”, tendia clarament a reprimir el fanatisme i la dissen-sió. Els que participaven en aquests solemnes moviments estaven en harmonia; els seus cors estaven plens d’amor mutu i d’amor per Jesús, a qui esperaven veure aviat. Una única fe i una única esperança beneïda els elevaven per damunt de qualsevol influència humana i els servia d’escut contra els atacs de Satanàs.LGC 241.2

«Com que l’espòs trigava, es van anar endormiscant totes i es van adormir. A mitja nit, es va sentir aquesta exclamació: “L’espòs és aquí; sortiu a rebre’l!” Llavors es van des-vetllar totes aquelles noies, i prepararen les torxes» (Mt 25.5-7; MM). A l’estiu de 1844, a la meitat del període comprès entre el temps en què primer havien suposat que acabarien els 2.300 dies i la tardor del mateix any, moment fins al qual descobririen més tard que s’estenia aquella profecia, el missatge fou proclamat en les mateixes paraules de l’Escriptura: «L’espòs és aquí”.LGC 241.3

El que guià aquest moviment fou la des-coberta que el decret de Artaxerxes a favor de la restauració de Jerusalem, el qual forma-va el punt de partida del període dels 2.300 dies, començà a entrar en efecte a la tardor de l’any 457 a. C., i no a l’inici de l’any, com s’havia cregut anteriorment. Comptant des de la tardor de l’any 457, els 2.300 dies s’acabaven a la tardor de 1844.LGC 241.4

Els arguments basats en els símbols de l’Antic Testament també indicaven la tardor com el temps en què s’havia de verificar l’es-deveniment representat per la «purificació del santuari». Això resultà molt clar quan l’atenció es fixà en la manera en què els sím-bols referents al primer adveniment de Crist s’havien complert.LGC 241.5

La immolació de l’anyell pasqual era l’ombra de la mort de Crist: «Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat” (1 Co 5.7). La garba de la primícia, que era costum agitar davant del Senyor en temps de Pasqua, era la figura típica de la resurrecció de Crist. Pau diu, parlant de la resurrecció del Senyor i de tota la seva gent: «Crist, com a primícia; després, el dia que ell vindrà, els qui són de Crist” (1 Co 15.23). Com la garba agitada de l’ofrena era la primícia, els primers grans madurs recollits abans de la collita, així també Crist és primícia d’aquella immortal collita de rescatats que en la resurrecció futura seran recollits en el graner de Déu.LGC 241.6

Aquests símbols es compliren, no només quant a l’esdeveniment sinó també quant al temps. El dia catorze del primer mes dels ju-eus, el mateix dia i el mateix mes en què quinze segles abans l’anyell pasqual havia estat immolat, Crist, després d’haver menjat la Pasqua amb els seus deixebles, establí la institució que havia de commemorar la seva pròpia mort com «l’anyell de Déu, que treu el pecat del món.» Aquella mateixa nit fou pres per mans malvades, per ésser crucificat i im-molat. I com a antitip de la garba agitada, el nostre Senyor fou ressuscitat d’entre els morts el tercer dia, «la primícia de tots els que han mort,” un exemple de tots els justos que han de ressuscitar, el «pobre cos” dels quals transformarà i «configurarà al seu cos gloriós” (1 Co 15.20; Fl 3.21).LGC 241.7

De manera semblant, els símbols que es refereixen al segon adveniment s’han de complir en el temps fixat pel ritual simbòlic. Sota el sistema mosaic, la purificació del san-tuari, o el gran dia de l’expiació, tenia lloc el desè dia del setè mes jueu (Lv 16.29-34), quan el gran sacerdot, després de fer expiació per tot Israel, i de treure així els seus pecats del santuari, sortia a beneir el poble. Per això es cregué que Crist, el nostre Gran Sacerdot, apareixeria per purificar la terra per mitjà de la destrucció del pecat i dels pecadors, i per concedir la immortalitat al poble que l’espe-rava. El dia deu del setè mes, el gran dia de l’expiació, el temps de la purificació del san-tuari, que l’any 1844 caigué en el 22 d’octu-bre, fou considerat com el temps de la vingu-da del Senyor. Aquest fet concordava amb les proves ja presentades, que els 2.300 dies acabarien a la tardor, i la conclusió semblava irrefutable.LGC 242.1

A la paràbola de Mateu 25 el temps d’es-pera i de son és seguit per la vinguda de l’es-pòs. Això concordava amb les afirmacions que s’acaben de presentar, que es basaven tant en les profecies com en els símbols. Per a molts constituïen un gran poder convincent de la seva veritat i el “clam de mitjanit” fou proclamat per milers de creients.LGC 242.2

Com una marea creixent, el moviment s’estengué per tot el país. Passà de ciutat en ciutat, de poble en poble, arribà als racons més allunyats i aconseguí despertar el poble de Déu que estava esperant. El fanatisme des-aparegué davant d’aquesta proclamació com el gebre, que es fon davant del sol ixent. Els creients veieren com es dissipaven els seus dubtes; l’esperança i el valor reanimaren els seus cors. L’obra quedava lliure d’aquells ex-tremismes que sempre es manifesten quan existeix una excitació humana que no és con-trolada per la influència de la paraula i Esperit de Déu. Aquest moviment recordava els períodes d’humiliació i de conversió al Senyor que solien sorgir entre els antics israelites des-prés de les reprovacions fetes pels servents de Déu. Posseïa les característiques que marquen l’obra de Déu en totes les èpoques. Més que un goig extàtic, hi havia una investigació profunda del cor, la confessió dels pecats i la renuncia al món. La principal preocupació d’aquells esperits angoixats era preparar-se per rebre el Senyor. Hi havia perseverança en l’oració i consagració a Déu sense reserva.LGC 242.3

En descriure aquesta obra, Miller digué: «No hi ha cap gran manifestació de goig; sembla que hagi estat reservat per al futur, per quan el cel i la terra gaudeixin junts d’una alegria indescriptible i estiguin plens de glòria. Tampoc s’escolta cap crit d’alegria, ja que això també està reservat per a l’aclamació que ha d’escoltar-se del cel. Els cantants callen; estan esperant poder-se unir amb les hosts angelicals, al cor del cel. [... ] No hi ha conflicte de sentiments; tots són d’un cor i d’una ment.» ^{4Bliss, pàg. 270, 271.}LGC 242.4

Una altra persona que prengué part en el moviment testimonia el següent: «Per tot arreu produí una profunda investigació del cor i la humiliació de l’ànima davant del Déu del cel. [... ] Ocasionà una gran despreocupació per les coses d’aquest món, féu cessar les controvèrsies i animositats, impulsà la confes-sió dels errors, la humiliació davant Déu i súpliques sinceres i ardents per obtenir perdó. Causà una humiliació personal i una pros-tració de l’ànima com mai s’havia vist abans. Com Déu havia ordenat per mitjà de Joel, quan el dia del Senyor havia de ser a prop, produí l’esquinçament dels cors i no de les vestimentes i la conversió al Senyor amb de-juni, llàgrimes i gemecs. Com Déu digué per mitjà de Zacaries, un esperit de gràcia i oració fou vessat per als seus fills; miraren Aquell a qui havien traspassat, hi havia un gran lament a la terra, [... ] i aquells que estaven esperant el Senyor afligien les seves ànimes davant d’ell”. ^{5 Bliss, aAdvent ShieldandReview, vol. 1, pàg. 271 (gener de 1845).}LGC 242.5

D’entre tos els grans moviments religiosos que hi ha hagut des dels dies dels apòstols, cap no ha estat més lliure d’imperfeccions humanes i dels enganys de Satanàs que el de la tardor de 1844. Fins i tot ara, després del pas de molts anys, tots els que prengueren part en aquell moviment i han restat ferms en la veritat encara senten la santa influència d’una obra tan beneïda i donen testimoni que era de Déu. ^{6Cal que el lector tingui present que la primera edició de The Great Controversy Between Christ and Satan aparegué l’any 1888.}LGC 243.1

En cridar «L’espòs és aquí, sortiu a rebre’l!» els que esperaven «es van desvetllar [...] i prepararen les torxes»; estudiaren la Paraula de Déu amb una intensitat i un interès mai coneguts. Els àngels del cel foren enviats per despertar els que s’havien desanimat i preparar-los per rebre el missatge. L’obra no descansava en la saviesa ni en els coneixe-ments humans, sinó en el poder de Déu. Els que escoltaren i obeïren primer la crida no foren els de més talent, sinó els més humils i piadosos. Els pagesos abandonaven les seves collites en els camps, els artesans deixaven les seves eines i amb llàgrimes de goig marxaven a pregonar l’avís. Els que anteriorment havien encapçalat la causa foren els últims en unir-se a aquest moviment. Les esglésies en general tancaren les seves portes a aquest missatge, i molts dels que l’acceptaren se separaren de les seves congregacions. En la providència de Déu, aquesta proclamació s’uní amb el segon missatge angelical i donà poder a l’obra.LGC 243.2

El missatge «L’espòs és aquí!” no era un tema d’argumentació, si bé la prova de les Es-criptures era clara i concloent. Anava acompa-nyat d’un poder que movia i impulsava l’àni-ma. No hi havia dubtes ni discussió. Amb motiu de l’entrada triomfal de Crist a Jerusa-lem, el poble que s’havia reunit de totes les parts del país per celebrar la festa, fou a la muntanya de les Oliveres, i en unir-se amb la multitud que acompanyava a Jesús, es deixà portar per la inspiració del moment i contribuí a donar majors proporcions a l’aclamació: «Beneït el qui ve en nom del Senyor!” (Mt 21.9). De la mateixa manera, els incrèduls que s’amuntegaven en les reunions adventistes, uns per curiositat, altres únicament per ridiculitzar-les, sentien el poder convincent que acompanyava el missatge: «L’espòs és aquí!»LGC 243.3

En aquell temps hi havia una fe que por-tava respostes a les oracions, una fe que tenia en gran estima la recompensa. Com la pluja que cau en terra assedegada, l’Esperit de grà-cia descendí sobre els que el indagaven amb sinceritat. Aquells que esperaven veure’s aviat cara a cara amb el Redemptor sentiren una joia solemne i impronunciable. El poder sua-vitzador i subjugador de l’Esperit Sant canvi-ava els cors, perquè les seves benediccions eren dispensades abundantment sobre els fi-dels creients.LGC 243.4

Amb atenció i solemnitat, els que reberen el missatge arribaren a la data en què espera-ven trobar-se amb el seu Senyor. Cada matí sentien que el seu primer deure consistia en assegurar-se l’acceptació de Déu. Els seus cors estaven estretament units, i oraven molt en comunitat i els uns pels altres. Sovint es reu-nien en llocs apartats per posar-se en comunió amb Déu i s’escoltaven veus d’intercessió que ascendien al cel des dels camps i les arbredes. La seguretat que el Senyor els donaria l’aprovació era per a ells més necessària que el seu aliment diari i si algun núvol enfosquia els seus esperits, no descansaven fins que s’esvaïa. Com que sentien el testimoni de la grà-cia que els perdonava, anhelaven contemplar Aquell que les seves ànimes estimaven.LGC 243.5

Però novament hagueren de fer front a un desengany. El temps d’espera passà, i el seu Salvador no aparegué. Havien esperat la seva vinguda amb una sòlida confiança, i ara sentien el mateix que Maria, quan, en anar al sepulcre del Salvador i en veure’l buit, excla-mà plorant: «S’han endut el meu Senyor, i no sé on l’han posat” (Jn 20.13).LGC 244.1

El sentiment de por, el temor que el mis-satge fos veritat, havia servit durant algun temps per refrenar el món incrèdul. Després del pas del temps, aquest sentiment no desa-paregué del tot; al principi no gosaren celebrar el triomf sobre els que havien fracassat, però com que no veieren senyals de l’odi de Déu, s’oblidaren dels seus temors i novament proferiren insults i befes. Molts dels que havi-en professat creure en la prompta vinguda del Senyor abandonaren la seva fe. Alguns que havien tingut molta confiança quedaren tan profundament ferits en el seu orgull, que haurien volgut fugir del món. Com Jonàs, es queixaven de Déu, i haurien preferit la mort a la vida. Els que havien fundat la seva fe en les opinions d’altres i no en la Paraula de Déu estaven preparats per canviar una altra vega-da de pensament. Els que se’n burlaven atra-gueren a les seves files els dèbils i els covards, i tots aquests acordaren en declarar que ja no hi podia haver temor ni expectació. El temps havia passat, el Senyor no havia vingut i el món podria subsistir milers d’anys com abans.LGC 244.2

Els creients sincers ho havien abandonat tot per Crist, i havien gaudit de la seva pre-sència com mai abans ho havien fet. Creien que havien donat el seu últim avís al món i, mentre esperaven que el seu diví Mestre i els àngels celestials els rebessin, la majoria s’ha-via separat dels que no havien rebut el mis-satge. Havien orat amb gran fervor: «Vine, Senyor Jesús, i vine aviat”. Però no vingué i reprendre la pesada càrrega de les cuites i perplexitats de la vida, i afrontar els insults i escarnis del món, constituïa una dura prova per a la seva fe i paciència.LGC 244.3

Tot i això, aquest contratemps no era tan gran com el que experimentaren els deixebles en el primer adveniment de Crist. Quan Jesús entrà triomfalment a Jerusalem, els seus dei-xebles creien que estava a punt de pujar al tron de David i d’alliberar Israel dels seus opressors. Plens d’esperança i de goig antici-pat rivalitzaven uns amb altres per tributar honor al seu Rei. Molts estenien els seus ves-tits com una catifa en el seu camí i escampa-ven davant d’ell palmes frondoses. En el seu goig i entusiasme unien les seves veus a la alegre aclamació: «Hosanna al Fill de David!». Quan els fariseus, molestats i irats per aquesta explosió de goig, expressaren el desig que Jesús censurés els seus deixebles, ell contestà: «Us ho asseguro: si aquests callen, cridaran les pedres» (Lc 19.40). La profecia s’havia de complir. Els deixebles estaven complint el propòsit de Déu, encara els esperava un dur desengany. Pocs dies després foren testimonis de la mort ignominiosa del Salvador i dipositaven al sepulcre. Les seves expectatives no s’havien realitzat, i les seves esperances moriren amb Jesús. Només quan el seu Salvador hagué sortit triomfant del sepulcre pogueren adonar-se que tot havia estat predit a la profecia, i que «el Messies havia de morir i ressuscitar entre els morts” (Ac 17:3).LGC 244.4

Cinc-cents anys abans, el Senyor havia declarat per mitjà del profeta Zacaries: «Alegra’t, ciutat de Sió, crida de goig, Jerusalem! Mira el teu rei que arriba, just i victoriós; ve humilment, muntat en un ase, en un pollí, un fill de somera» (Za 9.9). Si els deixebles s’ha-guessin adonat que Crist anava a trobar-se amb el judici i la mort, no haurien pogut complir aquesta profecia.LGC 244.5

De la mateixa manera, Miller i els seus companys compliren la profecia i proclama-ren un missatge que la inspiració havia predit que es donaria al món, però que ells no hau-rien pogut donar si haguessin entès comple-tament les profecies que indicaven el seu contratemps i que presentaven un altre mis-satge que havia de predicar-se a totes les na-cions abans de la vinguda del Senyor. Els missatges del primer àngel i del segon foren proclamats en el seu temps, i compliren l’obra que Déu s’havia proposat complir per mitjà d’ells.LGC 245.1

El món havia estat observant, i creia que tot el sistema adventista seria abandonat en cas que passés el temps sense que Crist vin-gués. Però encara que molts, en ésser temptats, abandonaren la seva fe, n’hi hagué alguns que restaren ferms. Els fruits del moviment adventista, l’esperit d’humilitat, l’examen del cor, la renunciació al món i la reforma de la vida que havien acompanyat l’obra provaven que era de Déu. No gosaven negar que el poder de l’Esperit Sant havia acompanyat la prèdica del segon adveniment i no podien descobrir cap error en el còmput dels períodes profètics. Els més hàbils dels seus adversaris no havien aconseguit tirar per terra el seu sistema d’interpretació profètica. Si no se’ls presentaven proves bíbliques, no podien avenir-se a abandonar unes posicions que, gràcies a l’oració i a un estudi sincer de les Escriptures, havien estat ateses per unes ments il·luminades per l’Esperit de Déu i uns cors en els quals cremava el seu poder vivificant; eren posicions que havien resistit les crítiques més agudes i l’oposició més violenta dels mestres de religió del poble i dels savis mundans, i que havien restat fermes davant les forces combinades del saber i de l’eloqüència i els afronts i ultratges tant dels homes de reputació com dels més vils.LGC 245.2

Cert que no s’havia produït l’esdeveni-ment esperat, però ni tan sols això pogué commoure la seva fe en la Paraula de Déu. Quan Jonàs proclamà pels carrers de Nínive que en el termini de quaranta dies la ciutat seria destruïda, el Senyor acceptà la humilia-ció dels seus habitants i prolongà el seu temps de gràcia; no obstant, el missatge de Jonàs fou enviat per Déu, i Nínive fou provada per la voluntat divina. Els adventistes cregueren que Déu els havia inspirat d’igual manera per proclamar l’avís del judici. «L’avís», deien, «provà els cors de tots els qui l’escoltaren, i despertà interès per l’adveniment del Senyor, o determinà un odi a la seva vinguda que resultà visible o no, però que és conegut per Déu. Traçà una línia divisòria, [... ] perquè així aquells que vulguin examinar els seus propis cors puguin saber en quin costat s’haurien trobat en cas que el Senyor hagués vingut; si haurien exclamat “Aquí teniu el vostre Déu! Havíem posat en ell l’esperança i ens ha alliberat”, o si haurien clamat a les muntanyes i als penya-segats perquè caiguessin sobre ells i els amaguessin de la presència del que està assegut en el tron, i de l’ira de l’Anyell. Creiem que Déu provà així el seu poble i la seva fe, i veié si a l’hora de l’aflicció retrocedirien del lloc on havia cregut convenient col·locar-los, i si abandonarien aquest món confiant absolutament en la Paraula de Déu.» ^{7The Advent Herald and Signs of the Times Reporter, vol. 8, núm. 14 (13 de novembre de 1844).}LGC 245.3

Els sentiments d’aquells que encara creien que Déu els havia conduït en l’experiència passada s’expressen en les paraules de William Miller: «Si hagués de tornar a viure amb les mateixes proves, per ser honest amb Déu i els homes, hauria de fer el que vaig fer.» «Espero haver netejat les meves vestimentes de la sang de les ànimes. Sento que, sempre que m’ha estat possible, m’he alliberat de tota la culpabilitat en la seva condem-nació.” «Tot i que m’he endut dos desen-ganys», escrigué aquest home de Déu, «encara no estic abatut ni desanimat. [... ] La meva esperança en la vinguda de Crist és tan ferma com sempre. Només he fet el que, després d’anys de seriosa consideració, sentia que era el meu deure solemne. Si he errat, ha estat per la banda de la caritat, de l’amor als meus semblants i mogut pel sentiment del meu deure amb Déu.» «D’una cosa estic segur: no he predicat res més que el que he cregut; i Déu ha estat amb mi; el seu poder s’ha manifestat en el treball, i ha fet molt de bé.” «A jutjar per les aparences humanes, molts milers foren induïts a estudiar les Escriptures per la prèdica de la data de l’adveniment; i d’aquesta manera, per la fe i l’aspersió de la sang de Crist, foren reconciliats amb Déu.» ^{8Bliss, pàg. 256, 255, 277, 280, 281.} «Mai no he sol·licitat el favor dels orgullosos, ni tremolat davant les amenaces del món. No seré jo qui compri ara el seu favor, ni vagi més enllà del deure per despertar el seu odi. Mai imploraré d’ells la meva vida ni dubtaré en perdre-la, si Déu en la seva providència així ho disposa.» ^{9J. White, Life of Wm. Miller, pàg. 315.}LGC 245.4

Déu no oblidà el seu poble, el seu Esperit seguí acompanyant els qui no negaren teme-ràriament la llum que havien rebut ni denun-ciaren el moviment adventista. A l’epístola als Hebreus hi ha paraules d’ànim i advertència per als qui vivien en l’expectació i foren pro-vats en aquesta crisi: «Per tant, no perdeu la vostra valentia, ja que per ella rebreu una gran recompensa. Us cal molta constància per a complir la voluntat de Déu i obtenir així el que ell ha promès. Perquè d’aquí a un moment, tan sols un moment, vindrà el qui ha de venir, no trigarà. El just viurà per la fe, però si es fa enrere, no m’hi complauré. Nosaltres no som dels qui es fan enrere i es per-den sinó dels qui creuen i se salven» (He 10.35-39).LGC 246.1

Que aquesta advertència va adreçada a l’església en els últims dies és evident per les paraules que indiquen la proximitat de la vin-guda del Senyor: «Perquè d’aquí a un mo-ment, tan sols un moment, vindrà el qui ha de venir, no trigarà». I aquest passatge implica clarament que hi hauria una demora aparent, i semblaria que el Senyor triga en venir. L’ensenyança donada aquí s’aplica especial-ment al que passava als adventistes en aquell temps. Els cristians a qui van adreçades aquestes paraules estaven en perill de fer malbé la seva fe. Ells havien fet la voluntat de Déu en seguir la direcció del seu Esperit i la seva paraula, però no podien comprendre els propòsits de l’experiència passada, ni podien discernir el camí davant d’ells i estaven temp-tats a dubtar si en realitat Déu els havia dirigit. Aleshores era quan aquestes paraules tenien una aplicació: «El just viurà per la fe» (He 10.38; B2000). Mentre la llum brillant del «clam de mitjanit» havia il·luminat el seu camí i havien vist com s’obria el segell de les profecies i es complien amb exactitud els se-nyals que anunciaven la proximitat de la vin-guda de Crist, en cert sentit, havien caminat pel que havien vist. Però ara, abatuts per les esperances defraudades, només podien soste-nir-se per la fe en Déu i en la seva paraula. El món burleta deia: «Us heu deixat enganyar. Abandoneu la vostra fe, i declareu que el mo-viment adventista era de Satanàs». Però la Paraula de Déu declarava: «Si [el just] es fa enrere, no m’hi complauré». Renunciar a la seva fe en aquests moments, i negar el poder de l’Esperit Sant que havia acompanyat el missatge, hauria equivalgut a retrocedir cap al camí de la perdició. Aquestes paraules de Pau els animaven a restar ferms: «No traïu, aquesta, la vostra confiança;» «necessiteu pa-ciència,” «perquè d’aquí a un moment, tan sols un moment, vindrà el qui ha de venir, no trigarà”. L’únic camí segur per a ells consistia en apreciar la llum que ja havien rebut de Déu, aferrar-se fermament a les seves promeses i continuar investigant les Escriptures, esperar i observar pacientment per rebre més llum.LGC 246.2