Capítol 9 - El reformador suís

*****

EN L’ELECCIÓ dels instruments que serviren per reformar l’església es manifesta el mateix pla diví que en el seu establiment. El Mestre celestial deixà de banda els grans homes de la terra, els que gaudien de títols i riqueses i estaven acostumats a rebre lloances I homenatges com a líders de la gent. Eren tan orgullosos i tenien tanta confiança en la seva superioritat que no haurien pogut avenir-se a simpatitzar amb els seus semblants ni a convertir-se en col·laboradors de l’humil Home de Natzaret. Fou als incultes i treballadors pescadors de Galilea a qui adreçà la seva crida: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes” (Mt 4.19). Aquests deixebles sí que eren humils I honrats. Com menys havien estat influenciats per les ensenyances falses del seu temps, més gran era l’èxit de Crist, que els instruïa i formava per al seu servei. El mateix passà en els dies de la gran Reforma. Els líders reformadors eren homes que portaven una vida humil, no els animava l’orgull de classe social i eren lliures de la influència del fanatisme clerical. El pla de Déu consistia en emprar instruments modestos per aconseguir grans resultats. Així la glòria no s’atribuiria a l’home, sinó a Aquell que treballa a través d’ells per tal que obrin segons la seva bona voluntat.LGC 105.1

poques setmanes després que Luter naixés a la cabana d’un miner a Saxònia, Ulrich Zwingli naixia a la cabana d’un pastor dels Alps. Les circumstàncies que envoltaven Zwingli en la seva infantesa i la seva primera educació contribuïren a preparar-lo per a la seva futura missió. Les escenes de grandiositat, bellesa i sublimitat que l’acompanyaren durant el seu creixement ben aviat despertaren en ell el sentit de la grandesa, el poder i la majestat de Déu. La història de les valentes proeses que es donaren en les seves muntanyes natals fomentà les aspiracions de la seva joventut; i al costat de la seva pietosa àvia escoltà els pocs relats bíblics que ella explicava entre les llegendes i tradicions de l’església. Amb gran interès escoltava les narracions dels grans fets dels patriarques i dels profetes, dels pastors que tenien cura dels seus ramats als turons de palestina on els àngels els parlaren del Nen de Betlem i de l’Home del Calvari.LGC 105.2

Com Johann Luter, el pare de Zwingli també desitjava donar una educació al seu fill i per això molt aviat deixà la seva vall nativa. La seva ment es movia amb rapidesa i aviat comença a pensar on podrien trobar professors competents que el poguessin instruir. Quan el nen tenia tretze anys anà a Berna, que aleshores posseïa la millor escola de Suïssa. Tot i això, aquí sorgí un problema que amenaçava amb destruir la promesa de la seva vida. Els frares feren esforços molt decidits per seduir-lo a entrar en un monestir. Els monjos dominics i franciscans es diputaven el favor popular i s’esforçaven a obtenir-lo amb els temples guarnits, la pompa de les cerimònies i les relíquies famoses i imatges miraculoses.LGC 105.3

Els dominics de Berna pensaren que si podien quedar-se amb aquell jove estudiant tan brillant, obtindrien guanys i honor. La seva tendra joventut, la seva habilitat com a orador i escriptor, i el seu do genial per a la música i la poesia, causarien més efecte que tota la pompa i ostentació desplegats en els serveis per atreure el poble i augmentar els beneficis de l’orde. Fent ús d’enganys i adulació intentaren induir Zwingli a entrar en el seu convent. Luter, quan era estudiant, es tancà voluntàriament en una cella, i s’hauria perdut per aquest món si la providència de Déu no l’hagués alliberat. I tampoc es permeté en aquella ocasió que Zwingli patís el mateix risc. Afortunadament, el seu pare rebé informació sobre els designis dels frares i com que no volia de cap manera que el seu fill seguís la vida indigna i sense valor dels monjos, veié que la seva utilitat pel futur estava en perill imminent i li ordenà que tornés a casa seva sense demora.LGC 106.1

L’ordre fou obeïda, però el jove no se sentia bé en la seva vall natal, i molt aviat reprengué els estudis i, passat un temps, decidí establir-se a Basilea. En aquesta ciutat fou on Zwingli escoltà per primera vegada l’evangeli de la gràcia de Déu. Wittenbach, un professor de llengües antigues, mentre estudiava grec i hebreu havia estat conduït al coneixement de les Escriptures. Per mitjà de la seva persona, la llum divina escampava els seus raigs per les ments dels estudiants que rebien les seves ensenyances. Declarà que existia una veritat més antiga, i d’un valor infinitament major que la de las doctrines que ensenyaven els escolàstics i filòsofs. Aquesta anti-ga veritat era que la mort de Crist és l’únic rescat del pecador. Aquestes paraules foren per a Zwingli com el primer raig de llum que il·lumina l’alba.LGC 106.2

Zwingli aviat fou cridat de Basilea per entrar en la que seria l’obra de la seva vida. El seu primer camp d’acció fou una parròquia alpina no molt distant de la seva vall natal. Després de rebre l’ordenació com a sacerdot «es dedicà amb tota la seva ànima a cercar la veritat divina; perquè estava molt assabentat», diu un reformador del seu temps, «del que han de saber aquells a qui se’ls ha confiat la cura del ramat del Senyor.» ^{1Wylie, llibre 8, cap. 5.} Com més estudiava les Escriptures, més clar apareixia el contrast entre les seves veritats i les heretgies de Roma. Se sotmetia a la Bíblia i la reconeixia com la Paraula de Déu, l’única regla suficient i infal·lible. S’adonava que ella havia de ser el seu propi intèrpret. No gosava tractar d’explicar les Escriptures per recolzar una teoria o doctrina preconcebuda, sinó que creia que el seu deure era aprendre el que aquestes ensenyen directament i d’una ma-nera obvia. Procurava emprar tota ajuda pos-sible per obtenir un coneixement correcte i ple de les ensenyances, i invocava l’Esperit Sant, el qual, declarava ell, revelaria la veritat a tots els qui investiguessin amb sinceritat i per mitjà de la pregària.LGC 106.3

«Les Escriptures», deia Zwingli, «venen de Déu i no de l’home, i el mateix Déu que brilla en elles et farà entendre que les paraules són de Déu. La Paraula de Déu [... ] no pot fallar; és brillant, s’explica i es descobreix a si mateixa, il·lumina l’ànima amb tota salvació i gràcia, la consola en Déu i l’humilia fins que s’anorrea i es nega a ella mateixa, i s’acull a Déu.» El mateix Zwingli havia provat la veri-tat d’aquestes paraules. Parlant sobre això, escriví el següent: «Quan [... ] vaig començar a consagrar-me enterament a les Escriptures, la filosofia i la teologia [escolàstica] sempre em presentaven dilemes. Finalment vaig arribar a aquesta conclusió: “Has d’abandonar tota aquestes quimeres, i aprendre les ensenyances de Déu en tota la seva puresa, prenent-les de la seva simple i pròpia paraula”. Aleshores vaig començar a demanar a Déu la seva llum, i les Escriptures resultaren molt més fàcils per a mi». ^{2Ibíd .., llibre 8, cap. 6.}LGC 106.4

Zwingli no havia rebut la doctrina que predicava de Luter. Era la doctrina de Crist. «Si Luter predica Jesucrist», digué el reforma-dor suïs, «fa el que faig jo. Aquells que ha portat a Crist són més nombrosos que aquells que jo he guiat. Però això no importa. No vull portar altre nom que el de Crist, ja que sóc el seu soldat, i ell és el meu únic cap. No he escrit ni una paraula a Luter, ni Luter a mi. I per què? [...] Doncs perquè es veiés de quina manera l’Esperit de Déu està d’acord en ell mateix, ja que, sense previ avís, tots dos ense-nyem amb la mateixa uniformitat la doctrina de Jesucrist.» ^{3 D’Aubigné, llibre 8, cap. 9.}LGC 107.1

El 1516 convidaren Zwingli a predicar en el convent d’Einsiedeln, lloc que li serviria per veure de més a prop les corrupcions de Roma i, com a reformador, també li serviria per exercir una influència que ressonaria més enllà dels seus Alps natals. Entre els principals atractius d’Einsiedeln hi havia una verge de la que es deia que estava dotada amb el poder de fer miracles. Sobre la porta del convent hi havia la inscripció «Aquí es pot aconseguir plena remissió del pecats.» ^{4Ibíd ., llibre 8, cap. 5.} Durant tot l’any molts peregrins s’acostaven a la capella de la verge, però en el dia de la gran festa anual de la seva consagració es reunien multituds de gent procedents de tot Suïssa i fins I tot de França i Alemanya. Zwingli, molt afligit en veure això, aprofità l’oportunitat per pro-clamar la llibertat per mitjà de l’evangeli a aquelles ànimes esclaves de la superstició.LGC 107.2

«No penseu», els digué, «que en aquest temple Déu és més present que en qualsevol altra part de la creació. Sigui quin sigui el lloc on viviu, Déu us envolta i us escolta. [... ] Que les obres mortes, les llargues peregrinacions, ofrenes, imatges, la invocació de la verge o dels sants poden assegurar-vos la gràcia de Déu? [... ] De què serveixen les paraules que formen les nostres pregàries? Quin do té una caputxa brillant, un cap pelat, un hàbit llarg i ben ajustat o unes sabatilles brodades en or? [... ] Déu mira el cor, i el nostre cor es troba lluny d’ell.» «Crist», digué, «aquell que una vegada s’oferí a la creu, és el sacrifici i la víc-tima que satisfà eternament Déu pels pecats de tots els fidels.» ^{5Ibíd ., llibre 8, cap. 5.}LGC 107.3

Molts dels qui l’escoltaven rebien aques-tes ensenyances amb desgrat. Saber que el seu feixuc viatge no havia servit de res era un amarg desengany. No podien comprendre el perdó que se’ls oferia per mitjà de la gràcia de Crist. Estaven satisfets amb l’antic camí del cel que Roma els havia marcat. Rebutjaven la perplexitat de cercar quelcom de millor. Els era més fàcil confiar en la salvació que els oferien els sacerdots i el papa que intentar cercar la puresa del cor.LGC 107.4

Tot i això, altres reberen amb alegria les noves de la redempció per mitjà de Crist. Les observances establertes per Roma no havien portat pau a la seva ànima i, plens de fe, ac-ceptaren la sang del Salvador com la seva propiciació. Aquests tornaren a les seves llars per comunicar a d’altres la preuada llum que havien rebut. I així la veritat viatjà de llogar-ret en llogarret i de poble en poble, i el nom- bre de peregrins que visitava la capella de la verge descendí enormement. Les ofrenes, i de retop el sou de Zwingli, es reduïren de manera pronunciada. Però se sentia feliç en veure que el poder del fanatisme i la superstició havia minvat.LGC 107.5

Les autoritats de les església s’adonaven clarament de l’obra que Zwingli estava realit-zant, però en aquell moment no pensaren en intervenir. Encara abrigaven l’esperança que defensaria la seva causa, i així s’esforçaren per obtenir la seva confiança mitjançant tota mena de compliments. Mentrestant la veritat guanyava terreny i s’expandia en el cor del poble.LGC 108.1

Els treballs de Zwingli a Einsiedeln l’ha-vien preparat per posar-se en acció en el camp més ampli en què molt aviat entraria. Després de tres anys en aquesta parròquia fou cridat a exercir el càrrec de predicador a la catedral de Zuric. Aquesta era la ciutat més important de la confederació suïssa, i la influència que pogués tenir aquí podria tenir un efecte més ampli. Els eclesiàstics que el convidaren no desitjaven cap mena d’innovació i acordaren que havien d’instruir-lo en els seus drets.LGC 108.2

«Procurareu amb tot el vostre esforç», li digueren, «recaptar la renda del capítol, sense oblidar-vos ni tan sols de les quantitats més petites. Exhortareu els fidels, tant en el púlpit com en el confessionari, perquè paguin els censos i delmes, i mostrin amb les seves ofrenes l’estimació que senten vers l’església. Procurareu multiplicar la renda procedent dels malalts, de les misses i en general de qualsevol acte eclesiàstic.» «I pel que fa a l’administració de sagraments, la prèdica i la cura del ramat”, afegiren els seus instructors, «aquests també són els deures del capellà rector. No obstant això, per aquests últims punts podeu emprar un substitut, sobretot pel que fa a la prèdica. Només administrareu els sagraments a la gent distingida i només des-prés que us ho demanin. Per tant us queda completament prohibit fer-ho sinó tenen distinció.» ^{6Ibíd., llibre 8, cap. 6.}LGC 108.3

Zwingli escoltà en silenci tots aquestes explicacions, i després d’expressar la seva gratitud per haver tingut l’honor d’ésser cridat per aquest important càrrec, prosseguí a explicar el curs que es proposava seguir. «La vida de Crist», els digué, «ha estat oculta per al poble durant massa temps. Em proposo predicar sobretot l’Evangeli de Sant Mateu, [...] basant-me en la font de l’Escriptura, ex-plorant les seves profunditats, comparant els passatges i intentant comprendre-la per mitjà de fervents i constants pregàries. És a la glòria de Déu, a la lloança del seu únic fill, a la autèntica salvació de les ànimes i a la seva instrucció en la veritable fe que consagraré el meu ministeri.» ^{7Ibíd., llibre 8, cap. 6.} Encara que alguns dels eclesiàstics desaprovaren aquest pla, i inten-taren dissuadir-lo perquè no el seguís, Zwingli es mantingué ferm en les seves paraules. Declarà que no introduiria un nou mètode sinó l’antic sistema emprat per l’església en temps passats de més puresa religiosa.LGC 108.4

Aviat l’interès d’aquells que l’escoltaven augmentà i la gent acudia en gran nombre per escoltar les seves prèdiques. Entre els seus oients n’hi havia molts dels qui havien deixat d’anar als oficis durant molt de temps. Començà el seu ministeri descobrint els Evangelis i llegint i explicant als seus oients la inspirada narrativa de la vida, ensenyances i mort de Crist. Aquí, com a Einsiedeln, presentà la Paraula de Déu com l’única autoritat infal·lible i la mort de Crist com l’únic sacrifici complet. «És a Crist”, els deia, «a aquí desitjo portar-vos, a Crist, la veritable font de la salvació.» ^{8Ibíd., llibre 8, cap. 6.} Al voltant del predicador s’hi amuntega-va gent de totes les posicions socials, des de governants i estudiants fins a artesans i page-sos. Escoltaven les seves paraules amb el més profund interès. No només proclamava l’oferiment d’una salvació gratuïta, sinó que denunciava amb valentia els mals i corrupcions d’aquells temps. Molts sortien de la catedral lloant Déu. «Aquest home», deien, «és un predicador de la veritat. Serà el nostre Moisès que ens traurà de les tenebres d’Egipte.» ^{9Ibíd., llibre 8, cap. 6.}LGC 108.5

Però malgrat que en un principi el seu treball era rebut amb gran entusiasme, final-ment es trobà amb l’oposició. Els monjos es proposaren d’entorpir la seva obra i condem-nar les seves ensenyances. Molts l’atacaren amb insults i escarnis, altres amb insolències i amenaces. Però Zwingli ho suportava tot amb paciència, dient: «Si desitgem guanyar els dolents per a Jesucrist, hem de tancar els ulls a moltes coses».^{10Ibíd., llibre 8, cap. 6.}LGC 109.1

En aquell temps un nou agent vingué a donar un nou impuls a l’obra de la Reforma. Un amic de la fe reformada de Basilea, que sostenia que la venda dels llibres de Luter serien un mitjà poderós de fer arribar la llum, envià a Zuric un missatger anomenat Llucià amb alguns dels seus escrits. «Escatiu», digué a Zwingli en una carta, «si aquest home pos-seeix prou prudència i habilitats; si és així, deixeu-lo que vagi de ciutat en ciutat, de po-ble en poble i de casa en casa, i que trepitgi Suïssa amb els escrits de Luter, i en concret amb l’exposició de la Pregària del Senyor es-crita per als seglars. Com més es coneguin, més gent els adquirirà.» I fou així com la llum trobà la seva entrada.LGC 109.2

És quan Déu es disposa a trencar les ca-denes de la ignorància i de la superstició que Satanàs treballa amb més constància per mantenir els homes en les tenebres i per es-trènyer amb més fermesa els grillons que els tenen presos. A mesura que arreu del país sorgien homes que mostraven al poble el per-dó i la justificació per mitjà de Crist, Roma procedia amb més energia a obrir el camí dels seus negocis per tota la cristiandat, oferint el perdó a canvi de diners.LGC 109.3

Cada pecat tenia el seu preu, i es concedia als homes la llicència per cometre crims amb la condició que els diners abundessin a la tresoreria de l’església. Així avançaren els dos moviments: un que perdonava els pecats a canvi de diners, i l’altre que els perdonava per mitjà de Crist; Roma que donava llicència per pecar i convertia aquesta llicència en font per augmentar la seva riquesa, i els reformadors que condemnaven el pecat i assenyalaven Crist com propiciació i Redemptor.LGC 109.4

A Alemanya, la venda d’indulgències havia estat encomanada als frares dominics i estava dirigida pel vil Tetzel. A Suïssa aquest negoci estava en mans dels franciscans, sota el control de Samsó, un monjo italià. Samsó ja havia fet un bon servei a l’església, ja que a Alemanya i Suïssa havia aconseguit grans sumes de diners per al tresor del papa. Aleshores travessava Suïssa, atraient a grans multituds, espoliant els escassos guanys dels pobres pagesos i obtenint grans ofrenes dels rics. Però la influència de la Reforma feia disminuir el tràfic de les indulgències malgrat no detenir-lo completament. Zwingli encara es trobava a Einsiedeln quan Samsó, poc després d’entrar a Suïssa, arribà amb les seves mercaderies a un poble veí. En assabentar-se de la seva missió, el reformador tractà immediatament d’oposar-se-li. No es trobaren cara a cara, però l’èxit que Zwingli tingué en oposar-se a les pretensions del frare, feu que aquest es veiés obligat a marxar cap a altres regions.LGC 109.5

A Zuric, Zwingli predicà amb entusiasme contra els monjos que traficaven amb el per-dó, i quan Samsó s’acostà a l’esmentada ciutat, es trobà un missatger del consell que li ordenà que no entrés. Finalment, tot i això, aconseguí entrar mitjançant un estratagema, però molt aviat fou expulsat sense que hagués venut ni un sol perdó i no trigà a marxar de Suïssa.LGC 110.1

Amb l’aparició de la pesta o gran mortal-dat, que fuetejà Suïssa l’any 1519, la Reforma rebé un fort impuls. Els homes, en veure’s cara a cara amb la mort, es convencien com eren d’inútils i banals els perdons que havien comprat poc abans, i anhelaven tenir uns fonaments més segurs per a la seva fe. Zwingli a Zuric es contagià de l’epidèmia i arribà fins a un extrem que es perdé tota esperança de recuperar-lo; i per molts indrets circulà el rumor que havia mort. En aquells moments tan terribles la seva esperança i coratge estaven debilitats. Mirà amb fe a la creu del Calvari, confiant en tota la propiciació suficient pel pecat. Quan deixà enrera les portes de la mort, es posà a predicar l’evangeli amb més força que mai i les seves paraules es revestiren d’un nou poder. El poble, amb alegria, donà la benvinguda al seu estimat pastor que tornava a ells del llindar de la porta de la mort. Ells mateixos havien atès a malalts i moribunds i sentiren, com mai abans, el valor de l’evangeli.LGC 110.2

Zwingli ja havia arribat a un coneixement més clar de les veritats de l’evangeli i experimentava millor en ell mateix el seu po-der regenerador. La caiguda de l’home i el pla de redempció eren els temes en els quals aprofundia. «En Adam”, deia, «tots som morts, estem negats en la corrupció i en la condemnació.» ^{11 Wylie, llibre 8, cap. 9.} «Crist [...] ens ha proporcio-nat una redempció infinita. [... ] La seva passió és [... ] un sacrifici etern i eficaç que guareix i satisfà la justícia divina en favor de tots aquells que s’acullen al sacrifici amb fe ferma i constant.” Explicava que l’home no podia gaudir de la gràcia de Déu si seguia en el camí del pecat. «Allà on hi hagi fe en Déu, allà hi és Déu, i on hi és Déu, hi ha un zel que indueix a obrar bé.» ^{12D’Aubigné, llibre 8, cap. 9.}LGC 110.3

Tan gran era l’interès que despertava la predicació de Zwingli, que la catedral s’omplí a vessar de multituds d’oients que venien a escoltar-lo. De mica en mica, a mesura que podien assumir-la, el predicador els exposà la veritat. Procurà de no introduir, des del co-mençament, punts que els alarmessin i que poguessin crear en ells prejudicis. La seva obra consistia en guanyar els seus cors per les ensenyances de Crist, fer-los estremir amb el seu amor i tenir-lo sempre com a exemple; i a mesura que anessin rebent els principis de l’evangeli, abandonarien inevitablement les seves creences i pràctiques supersticioses.LGC 110.4

Pas a pas la Reforma avançava a Zuric. Alarmats, els enemics s’alçaren esgrimint una oposició activa. Un any abans, el monjo de Wittenberg havia llançat a Worms el seu «No” al papa i a l’emperador i ara tot semblava indicar que també a Zuric sorgiria oposició contra les exigències del papa. Es mani-festaren atacs repetits contra Zwingli. En els cantons papals, de tant en tant, alguns deixe-bles de l’evangeli eren portats a la foguera, però amb aquesta mesura no n’hi havia prou; s’havia de silenciar el mestre de l’heretgia. En conseqüència, el bisbe de Constança envià tres diputats al consell de Zuric, per acusar Zwingli d’ensenyar al poble per tal que trans-gredís les lleis de l’església, posant en perill així la pau i el bon ordre de la societat. El bisbe insistia que si es menyspreava l’autoritat de l’església, sorgiria en conseqüència una anarquia general. Zwingli contestà que durant quatre anys havia estat ensenyant l’evangeli a Zuric, «que era una ciutat més tranquilla i pacífica que qualsevol altra de la confederació.” I aleshores preguntà: «¿No és, per tant, el cristianisme la millor salvaguarda per a la seguretat general?» ^{13Wylie, llibre 8, cap. 11.}LGC 110.5

Els diputats havien advertit als consellers municipals que continuessin a l’església, fora de la qual, declararen, no hi ha cap mena de salvació. Zwingli respongué: «Que aquesta afirmació no us enganyi! El fonament de l’es-glésia és la mateixa pedra, el mateix Crist, que donà a Pere el seu nom, perquè se li confessà fidelment. A qualsevol nació, el que creu de cor en el Senyor Jesucrist troba la salvació per mitjà de Déu. Aquesta és veritablement l’es-glésia, fora de la qual ningú es pot salvar». ^{14D’Aubigné, llibre 8, cap. 11.} El resultat de la conferència fou que un dels di-putats del bisbe es convertí a la fe reformada.LGC 111.1

El consell decidí de no prendre cap me-sura contra Zwingli i Roma es preparà per a un nou atac. El reformador, amenaçat pels plans dels seus enemics, exclamà: «Deixeu-los que vinguin contra mi, els temo igual que un penya-segat tem les ones que colpegen els seus peus». ^{15Wylie, llibre 8, cap. 11.} Els esforços dels clergues només serviren per donar ales a la causa que volien eliminar. La veritat continuà expandint-se. A Alemanya, els seguidors de Luter, decaiguts per la seva desaparició, reuniren forces en veure els progressos de l’evangeli a Suïssa.LGC 111.2

A mesura que la Reforma s’establia a Zu-ric, els seus fruits es veieren clarament en la supressió del vici i en el domini de l’ordre i l’harmonia. «La pau té la seva habitació a la nostra ciutat”, escrivia Zwingli, «i no hi ha disputes, ni hipocresia, ni enveges, ni conflic-tes. ¿D’on pot procedir aquesta unió sinó del Senyor i de la doctrina que professem, que ens omple de fruits de pau i pietat?» ^{16Ibíd ., llibre 8, cap. 15.}LGC 111.3

Les victòries obtingudes per la Reforma induïren els romanistes a esforçar-se encara més per dominar-la. En veure els resultats pèssims que havien aconseguit amb la perse-cució per acabar amb l’obra de Luter a Ale-manya, decidiren atacar la reforma amb les seves mateixes armes. Tindrien una discussió amb Zwingli i quan haguessin tractat els te-mes en qüestió, s’assegurarien la victòria es-collint no només el lloc de combat sinó també els jutges que decidirien qui posseïa la veritat. I si aconseguien sotmetre Zwingli sota el seu poder, anirien molt en compte que no se’ls escapés. Una vegada haguessin reduït el cap al silenci, aleshores el moviment seria eliminat ràpidament. Aquest pla, malgrat tot, es mantingué en el més estricte secret.LGC 111.4

El lloc assenyalat pel debat fou Baden, però Zwingli no es presentà. El consell de Zu-ric, sospitant del designis dels papistes i ad-vertit del perill que suposaven les pires enceses en els cantons papals per cremar els confessors de l’evangeli, prohibí al seu pastor que s’exposés a aquest perill. A Zuric sempre estava disposat a rebre a tots els partidaris que Roma pogués enviar, però anar a Baden, on ja s’havia vessat la sang de molts màrtirs que defensaven la veritat, suposava exposar-se a una mort segura. Oecolampadius i Haller foren escollits per representar els reformadors, mentre que el famós doctor Eck, recolzat per un exèrcit de savis doctors i prelats, era el campió de Roma.LGC 111.5

Malgrat l’absència de Zwingli a la confe-rència, es notà la seva influència. Tots els se-cretaris havien estat triats pels papistes, i a tots els altres se’ls prohibí que prenguessin notes, sota pena de mort. Tot i aquestes circumstàncies, Zwingli rebia cada dia un fidel relat del que es deia a Baden. Un estudiant que assistia al debat, escrivia cada vespre tots els arguments que allà es presentaven i altres dos estudiants s’encarregaven de portar a Zwingli aquests papers, juntament amb cartes d’Oecolampadius. El reformador les con-testava donant consells i suggeriments. Escri-via les cartes de nit, i els estudiants les portaven a Baden de bon matí. Per eludir la vigilància dels guardians de les portes de la ciutat, aquests missatgers portaven al cap cis-tells plens d’aviram i així se’ls permetia entrar sense cap inconvenient.LGC 111.6

D’aquesta manera fou com Zwingli man-tingué la lluita amb els seus astuts antagonis-tes. «Ha treballat més», deia Myconius, «medi-tant durant les nits en vigília i transmetent el seus consells a Baden que si hagués estat pre-sent en el debat enmig dels seus enemics.» ^{17D’Aubigné, llibre 11, cap. 13.}LGC 112.1

Els romanistes, eufòrics pel que creien un triomf anticipat, havien arribat a Baden lluint les seves millors gales i brillants joies. S’envoltaven de luxe, i les seves taules s’omplien del menjar més selecte i de vins escollits. Alleugerien la càrrega de les seves obligacions eclesiàstiques amb convits i diversions. Els reformadors presentaven un contrast extrem, i el poble els tenia gairebé per un conjunt de captaires, que es detenien ben poc davant dels seus menjars frugals. L’hostaler d’Oecolampadius, que tenia l’ocasió d’espiar-lo quan es trobava a la seva habitació, el veia sempre ocupat en l’estudi o en l’oració i declarà admirat que l’heretge era «molt pietós.”LGC 112.2

A la conferència, «Eck pujava orgullosa-ment a un púlpit decorat superbament, mentre que l’humil Oecolampadius, pobrament vestit, estava obligat a asseure’s davant del seu adversari en una tosca plataforma.» ^{18Ibíd., llibre 11, cap. 13.} La veu estentòria d’Eck i la seguretat que creia posseir mai no l’abandonaren. El seu entusi-asme es veia estimulat per l’esperança d’obte-nir or i fama, ja que el defensor de la fe rebria una gran recompensa. Quan els seus millors arguments no tenien èxit, recorria als insults i fins i tot a les blasfèmies.LGC 112.3

Oecolampadius, humil i desconfiat de si mateix, havia rebutjat el combat i hi entrà amb aquesta solemne declaració: «No reconec altra norma de judici que la Paraula de Déu”. ^{19Ibíd., llibre 11, cap. 13} Si bé tenia un caràcter dòcil i bona educació, demostrà capacitat i fermesa. Mentre els romanistes, segons els seus costums, apel·laven a les tradicions de l’església, el reformador s’adheria amb fermesa a les Escriptures. «Tradicions», els digué, «les tradicions a Suïssa no tenen cap força a no ser que estiguin d’acord amb la constitució, i en els afers de fe, la Bíblia és la nostra única constitució.» ^{20Ibíd., llibre 11, cap. 13.}LGC 112.4

El contrast entre ambdues parts no deixà de tenir el seu efecte. El raonament clar i pausat del reformador, que es presentava de forma modesta i dòcil, impressionà aquells que veien amb disgust les orgulloses preten-sions d’Eck.LGC 112.5

El debat durà divuit dies. Quan acabà, els papistes amb gran seguretat cantaven vic-tòria. I la Dieta declarà que els reformadors havien perdut i que tots ells, juntament amb Zwingli, el seu cap, havien estat separats de l’església. Però els resultats d’aquesta confe-rència revelaren més tard qui havia guanyat realment. El debat tingué com a resultat un gran impuls de la causa protestant, i poc des-prés les importants ciutats de Berna i Basilea es declararen a favor de la Reforma.LGC 112.6