Loading...
Larger font
Smaller font
Copy
Print
Contents
La Gran Controvèrsia - Contents
  • Results
  • Related
  • Featured
No results found for: "".
  • Weighted Relevancy
  • Content Sequence
  • Relevancy
  • Earliest First
  • Latest First
    Larger font
    Smaller font
    Copy
    Print
    Contents

    Capítol 20 - Un gran despertar religiós

    *****

    LA PROFECIA del missatge del primer àngel del capítol 14 de l’Apocalipsi prediu un gran despertar religiós sota la proclamació de la pròxima vinguda de Crist. Es veié un àngel que volava «altíssim dalt del cel. Portava una bona nova eterna que havia d’anunciar als habitants de la terra: a totes les nacions, tribus, llengües i pobles. I deia amb veu forta: “Reverencieu Déu i doneu-li glòria, perquè ha arribat l’hora del seu judici. Adoreu el creador del cel i de la terra, del mar I de les fonts d’aigua.”» (Ap 14.6,7).LGC 215.1

    El fet que es digui que l’herald d’aquesta advertència és un àngel és força significatiu. Per la puresa, la glòria i el poder del missatger celestial, la saviesa divina representa el caràcter elevat de l’obra que el missatge havia de complir i el poder i glòria que havien d’acompanyar-lo. I el vol de l’àngel, «altíssim dalt del cel,» la «forta veu” amb què es dona-ria l’advertència, i la seva promulgació «als habitants de la terra: a totes les nacions, tri-bus, llengües i pobles,” evidencien la rapidesa i extensió universal del moviment.LGC 215.2

    El mateix missatge revela el temps en què aquest moviment ha de realitzar-se. Es diu que forma part de «l’evangeli etern;» i anuncia el principi del judici. El missatge de salvació s’ha predicat en totes les èpoques. Però aquest missatge forma part de l’evangeli que només es podia proclamar en els darrers dies, ja que només podia ser cert en aquells moments que hagués arribat l’hora del judici. Les profecies presenten una successió d’esde-veniments que ens porten a l’inici del judici. Això és particularment cert en el llibre de Daniel. Però aquesta part de la seva profecia que es referia als últims dies, Daniel havia de tancar-la i segellar-la «fins als temps darrers.» Un missatge referent al judici, basat en el compliment d’aquestes profecies, no podia proclamar-se abans de què arribéssim a aquell temps. Però en els darrers temps, el profeta diu: «Molts l’escrutaran i el seu coneixement augmentarà» (Dn 12.4).LGC 215.3

    L’apòstol Pau advertí a l’església que no havia d’esperar la vinguda de Crist en el seu temps. «Aquest dia no pot venir”, deia, «sense que hagi vingut primer l’apostasia” i sense que hagi estat «revelat l’home malvat» (2 Te 2.3). Només després que s’hagi produït la gran apostasia i s’hagi complert el llarg període del regne de l’home malvat podem esperar l’adveniment del nostre Senyor. L’home malvat, que també s’anomena “misteri d’ini-quitat”, “fill de la perdició” i “el malvat”, re-presenta el papat, el qual, com està predit en les profecies, conservaria la seva supremacia durant 1.260 anys. Aquest període acabà el 1798. La vinguda del Crist no tindria lloc abans d’aquell temps. Pau engloba amb aquest avís tota la dispensa cristiana fins l’any 1798. Només després d’aquesta data havia de proclamar-se el missatge de la segona vinguda de Crist.LGC 215.4

    Un missatge similar no s’ha predicat mai en els segles passats. Pau, com hem vist, no el predicà; pronosticà als seus germans la vin-guda de Crist per un futur molt llunyà. Els reformadors tampoc el proclamaren. Martí Luter fixà la data del judici per a gairebé trescents anys després de la seva època. Però des de 1798 el llibre de Daniel ha estat obert, la ciència de les profecies ha augmentat i molts han proclamat el solemne missatge del proper judici.LGC 216.1

    Com la gran Reforma del segle XVI, el moviment adventista aparegué a diferents països de la Cristiandat al mateix temps. Tant a Europa com a Amèrica hi hagué homes de fe i d’oració que foren induïts a estudiar les profecies. En estudiar la paraula inspirada trobaren proves convincents de què la fi de totes les coses era imminent. A diferents paï-sos hi havia grups aïllats de cristians que, no-més amb l’estudi de les Escriptures, arribaren a creure que l’adveniment del Senyor estava al caure.LGC 216.2

    L’any 1821, tres anys després que Miller hagués arribat a la seva manera d’interpretar les profecies que fixen el temps del judici, el Dr. Joseph Wolff, “el missioner universal”, co-mençà a proclamar la pròxima vinguda del Senyor. Wolff havia nascut a Alemanya, d’origen jueu, i el seu pare era rabí. Des de molt petit quedà convençut de la veritat de la religió cristiana. Amb una intel·ligència viva i curiosa, havia estat un fervent oient de les converses que tenien lloc a casa del seu pare quan diàriament es reunien jueus pietosos i devots per recordar les esperances del seu poble, la glòria del Messies que havia de venir i la restauració d’Israel. Un dia, quan el nen escoltà el nom de Jesús de Natzaret, preguntà qui era. «L’israelita de més talent”, li contestaren, «però com assegurava ser el Messies, el tribunal jueu el sentencià a mort.” «Per què”, seguí preguntant el nen, «Jerusalem està destruïda? I per què estem captius?» «Ai, ai!», respongué el seu pare, «perquè els jueus mataren els profetes.” Immediatament al nen se li acudí que «potser Jesús de Natzaret havia estat també profeta, i els jueus el mataren tot i que era innocent.» 1Travels and Adventures of the Rev. Joseph Wolff, vol 1, pàg. 6. Aquest sen-timent era tan viu que, malgrat haver-li estat prohibit entrar a les esglésies cristianes, sovint hi anava per escoltar la prèdica.LGC 216.3

    Quan només tenia set anys parlà un dia a un vell cristià veí sobre el triomf d’Israel i l’adveniment del Messies. El vell li digué ales-hores amablement: «Estimat noi, et diré qui va ser el vertader Messies: fou Jesús de Natzaret, [...] a qui els teus avantpassats crucifica-ren, com també havien matat els antics profe-tes. Vés a casa i llegeix el capítol cinquanta-tres d’Isaïes, i et convenceràs que Jesucrist és el Fill de Déu».2Ibíd , vol. 1, pàg. 7. La convicció li arribà molt avi-at. Anà a casa seva i llegí el passatge corres-ponent Quedà meravellat en veure de quina manera més perfecta s’havia complert en Je-sús de Natzaret. Serien veritat les paraules d’aquell cristià? El noi demanà al seu pare que li expliqués la profecia, però ell li contestà amb un silenci tan sever que mai més gosà tornar a treure el tema. Però això feu revifar el seu desig de conèixer més sobre la religió cristiana.LGC 216.4

    El coneixement que cercava li era prohibit premeditadament a la seva llar jueva. Però quan només tenia onze anys deixà la casa del seu pare i marxà a recórrer món per educar-se per si mateix i per escollir religió i professió. S’allotjà durant un temps a casa d’uns parents, però no trigà gaire en ésser expulsat per apòstata. Sol i sense diners, va haver de fer-se camí entre gent estranya. Fou de poble en poble, estudiant amb diligència i guanyant-se la vida ensenyant hebreu. Gràci-es a la influència d’un mestre catòlic, fou in-duït a acceptar la fe romanista, i es proposà ser missioner per al seu propi poble. Amb aquest objectiu seguí, pocs anys després, es-tudiant al Col·legi Urbanià, 3Segons la GEC, aquesta institució fou fundada pel valencià Joan Baptista Vives el 1605 i fou incorporada a la Congregació de Propaganda Fide. La seva finalitat és la instrucció de sacerdots d’arreu del món amb l’objectiu de promoure l’activitat missionera, en especial allà on no hi ha una jerarquia catòlica autòctona. a Roma. Allà, l’hàbit de pensar amb tota llibertat i de parlar amb franquesa li portaren l’acusació d’heret-gia. Atacava públicament els abusos de l’es-glésia i exigia la necessitat d’una reforma. Encara que al principi els dignataris papals el tractaren amb un favor especial, després fou allunyat de Roma. Anà d’un lloc a l’altre, vigi-lat molt de prop per Roma, fins que es feu evident que mai se’l podria obligar a doblegar-se al jou del catolicisme. Fou declarat incorregible, i se li concedí llibertat per anar on volgués. Aleshores marxà a Anglaterra i, des-prés d’abraçar la fe protestant, s’uní a l’esglé-sia anglicana. Després de dos anys d’estudi, el 1821, començà la seva missió.LGC 216.5

    En acceptar la gran veritat del primer ad-veniment de Crist com «home de dolors, i experimentat en penes,» veié que les profecies presentaven amb la mateixa claredat el segon adveniment en poder i glòria. A la vegada que intentava presentar al seu poble Jesús de Natzaret com el Promès i la seva primera vinguda en humiliació com un sacrifici pels pecats dels homes, també els parlava de la seva segona vinguda com a rei i alliberador.LGC 217.1

    «Jesús de Natzaret, el Messies veritable”, deia, «les mans i peus del qual foren traspas-sats, que fou conduït com un anyell a l’escor xador, que fou home de dolors i experimentat en penes, que vingué per primera vegada després que el ceptre fou apartat de Judà, i el poder legislatiu d’entre els seus peus; vindrà per segona vegada en els núvols del cel i amb la trompeta de l’arcàngel.» 4Joseph Wolff, Researches and Missionary labors, pàg. 62. «I els seus peus s’assentaran sobre la muntanya de les Olive-res. I el domini sobre la creació, que fou donat primerament a Adam i que li fou tret després (Gn 1.26; 3.17), serà donat a Jesús. Ell serà rei sobre la terra. Cessaran els gemecs de la creació i s’escoltaran cants de lloança i accions de gràcies. [... ] Quan Jesús vingui en la glòria del seu Pare, amb els àngels sants, [... ] els creients que moriren ressuscitaran els primers. (1 Te 4.16; 1 Co 15.23). Això és el que els cristians anomenem la primera resurrecció. Aleshores el regne animal canvi-arà la seva naturalesa (Is 11.6-9), i serà sot-mès a Jesús (Sl 8). Romandrà la pau univer-sal.» 5Journal of the Rev. Joseph Wolff, pàg. 378, 379.«El Senyor tornarà a mirar la terra, i dirà: “Mireu, és meravellós”.» 6Ibíd., pàg. 294.LGC 217.2

    Wolff creia que la vinguda del Senyor s’apropava. Segons la seva interpretació dels períodes profètics, la gran consumació havia de verificar-se en una data no molt diferent a la que Miller havia fixat. Als qui es basaven en el passatge «D’aquell dia i d’aquella hora, ningú no en sap res” per afirmar que ningú podia saber res respecte a la proximitat de l’adveniment, Wolff els responia: «ÍEl Senyor digué que el dia i l’hora no se sabrien mai? ¿No ens donà senyals dels temps perquè reconeguéssim com a mínim la proximitat de la seva vinguda, com es reconeix la proximitat de l’estiu quan de la figuera broten les fulles? (Mt 24.32). ¿No reconeixerem aquest temps quan ell mateix ens exhortà, no només a llegir la profecia de Daniel, sinó també a comprendre-la? I és precisament a Daniel on es diu que les paraules estan segellades fins al temps de la fi i que “molts correran d’aquí cap allà” (expressió hebraica que significa observar i pensar en el temps), i “la ciència” en quant a aquest temps augmentarà” (Dn 12.4). A més, nostre Senyor no diu que la proximitat del temps no serà coneguda, sinó que ningú sap amb exactitud el “dia” ni “l’hora”. Diu que se sabrà força pels senyals dels temps, per induir-nos a preparar-nos per a la seva vinguda, així com Noè preparà l’arca». 7 Wolff, Researches andMissionary Labors, pàgines 404, 405LGC 217.3

    Respecte al sistema popular d’interpretar, o millor dit, de no interpretar correctament les Escriptures, Wolff escrigué: «La majoria de les esglésies cristianes s’han apartat del clar sentit de les Escriptures per adoptar el sistema fantàstic dels budistes, que creuen que la futura felicitat de la humanitat consistirà en moure’s per l’aire, i suposen que quan es llegeix jueus, s’ha d’entendre gentils; i quan llegeixen Jerusalem, s’ha d’entendre l’església; i si diu terra, vol dir cel; i per la vinguda del Senyor, s’ha d’entendre el progrés de les societats missioneres; i que pujar a la muntanya de la casa del Senyor significa una gran assemblea dels metodistes». 8Journal of the Rev. Joseph Wolff , pàg96.LGC 218.1

    Durant els vint-i-quatre anys que van des de 1821 fins a 1845, Wolff viatjà molt: va recórrer Àfrica, Egipte i Abissínia; a Àsia vi-atjà per Palestina, Síria, Pèrsia, Bokara i l’Ín-dia. També visità els Estats Units, i durant el viatge predicà a l’illa de Santa Elena. Arribà a Nova York l’agost de 1837 i, després de parlar en aquesta ciutat, predicà a Filadèlfia i Baltimore; finalment anà a Washington. Aquí, diu ell, «a causa d’una proposició realitzada per l’expresident; John Quincy Adams, en una de les cambres del congrés, se’m concedí per unanimitat l’ús de la sala del congrés per donar una conferència el dissabte, que fou honorada amb la presència de tots els membres del congrés, com també del bisbe de Virgínia, i del clergat i els veïns de Washington. Vaig rebre el mateix honor dels membres del govern de Nova Jersei i Pensilvània, en la presència dels quals vaig donar conferències sobre les meves investigacions a Àsia, com també sobre el regnat personal de Jesucrist.» 9Ibíd ., pàgines 398, 399LGC 218.2

    El Dr. Wolff viatjà pels països més bàr-bars sense comptar amb la protecció de cap govern europeu, patint moltes privacions i envoltat d’una infinitat de perills. Fou apallis-sat i passà molta fam, fou venut com a esclau i condemnat tres vegades a mort. Fou atacat per bandits i a vegades estigué a punt de morir de set. En una ocasió li sostragueren tot el que posseïa, i hagué de caminar centenars de quilòmetres a peu a través de les muntanyes, amb la neu colpejant-li el rostre i amb els peus descalços entumits pel contacte amb el terra glaçat.LGC 218.3

    Quan se li aconsellà que no anés sense armes entre tribus salvatges i hostils, declarà que ja en tenia: «L’oració, el zel per Crist i la confiança en la seva ajuda». «A més», deia, «porto l’amor de Déu i del meu proïsme en el meu cor, i la Bíblia a la mà.» 10 W H. D. Adams, In Perils Oft, pàg. 192. Anés on anés, portava la Bíblia en hebreu i anglès. Parlant sobre uns dels seus darrers viatges, diu: «Solia tenir la Bíblia oberta a les meves mans. Sentia que la meva força estava en el llibre, i que el seu poder em sostindria”. 11Ibíd ., pàg. 201.LGC 218.4

    Continuà així les seves tasques fins que el missatge del judici quedà proclamat en gran part del món habitat. Distribuí la Paraula de Déu entre jueus, turcs, parsis i hindús I entre molts altres pobles i races, anunciant arreu l’arribada del regne del Messies.LGC 218.5

    En els seus viatges a Bokara trobà que en un poble remot i aïllat es professava la doctrina de la pròxima vinguda del Senyor. «Els àrabs del Iemen», diu, «posseeixen un llibre anomenat Seera, que anuncia la segona vinguda de Crist i el seu regne de glòria, i esperen que els grans esdeveniments es donin l’any 1840.» 12Journal of the Rev. Joseph Wolff, pàg. 377. «Al Iemen [...] vaig passar sis dies amb els fills de Recab. No beuen vi, no planten vinyes, ni sembren llavors, viuen en tendes i recorden les paraules de Jonadab, el fill de Recab; i vaig trobar entre ells, fills d’Israel de la tribu de Dan, [... ] els quals, en comú amb el fills de Recab, esperen la prompta vinguda del Messies en els núvols del cel.» 13Ibíd., pàg. 389.LGC 219.1

    Un altre missioner trobà una creença si-milar a Tartària. Un sacerdot tàrtar preguntà al missioner quan vindria Crist per segona vegada. Quan el missioner li respongué que no en sabia res, el sacerdot semblà admirar-se molt de tanta ignorància per part d’un que professava ensenyar la Bíblia, i manifestà la seva pròpia creença fundada en la profecia que Crist vindria cap al 1844.LGC 219.2

    Des de 1826, el missatge de l’adveniment començà a ser predicat a Anglaterra. Però en aquest país el moviment no tingué una forma tan clara com en els Estats Units; no s’ensenyava tan generalment la data exacta de l’adveniment, però la gran veritat de la pròxima vinguda de Crist en poder i glòria fou extensament proclamada. I no només entre els dissidents i els no conformistes. L’escriptor anglès Mourant Brock diu que aproxi-madament set-cents ministres de l’església anglicana predicaven aquest “evangeli del regne”. El missatge que fixava l’any 1844 com la data de la vinguda del Senyor fou també proclamat a Gran Bretanya. Les publi-cacions adventistes procedents dels Estats Units circularen per tot arreu. Es reimprimiren llibres i revistes a Anglaterra. I el 1842, Robert Winter, súbdit anglès que havia acceptat la fe adventista a Amèrica, tornà al seu país d’origen per anunciar la vinguda del Senyor. Molts s’uniren a ell en l’obra i el missatge del judici fou proclamat en vàries parts d’Anglaterra.LGC 219.3

    A Amèrica del Sud, enmig del barbarisme i les activitats del clergat, el jesuïta xilè Manuel Lacunza14 Santiago de Chile, 1731 — Imola (Itàlia), 1801. s’acostà a les Escriptures on trobà la veritat de la prompta vinguda de Crist. Impel·lit a donar l’avís, però desitjant alliberar-se de la censura de Roma, publicà les seves opinions sota el pseudònim de Rabbi Ben-Ezra, presentant-se com un jueu con-vertit. Lacunza visqué al segle XVIII, però la traducció anglesa del seu llibre, a Londres, no arribà fins al 1825. La publicació contribuí a augmentar l’interès que s’estava despertant ja a Anglaterra per la qüestió del segon adveni-ment.LGC 219.4

    A Alemanya, aquesta doctrina havia esta ensenyada al segle XVIII per Bengel, ministre de l’església luterana i cèlebre teòleg i crític. Quan acabà la seva educació, Bengel s’havia «dedicat a l’estudi de la teologia, cap a la qual se sentia naturalment inclinat pel caràcter greu i religiós del seu esperit, que guanyà en profunditat i solidesa gràcies a la seva prompta educació i disciplina. Com altres joves de caràcter reflexiu d’abans i després d’ell, hagué de lluitar contra dubtes i di-ficultats de naturalesa religiosa, i ell mateix fa referència, amb molt sentiment, als “molts dards que travessaren el seu pobre cor, i que amargaren la seva joventut.”» En esdevenir membre del consistori de Württemberg, de-fensà la causa de la llibertat religiosa. «Si bé definia els drets i privilegis de l’església, també defensava que es concedís tota llibertat raonable als que se sentien lligats per motius de consciència en abandonar l’església oficial.» 15«Bengel», Encyclopaedia Britannica, 9a edició. Els bons resultats d’aquesta política en-cara són palesos en el seu país natal.LGC 219.5

    Mentre preparava un sermó per a un diu-menge d’advent, basat en el capítol 21 de l’Apocalipsi, la llum de la segona vinguda de Crist sorgí en la ment de Bengel. Les profecies de l’Apocalipsi es desplegaren davant la seva intel·ligència com mai abans ho havien fet. El sentit de la immensa importància i la glòria incomparable de les escenes que descrivia el profeta el colpiren de tal manera que es veié obligat a retreure’s durant algun temps de la contemplació del tema. Però al púlpit se li tornà a presentar amb tota claredat i força. Des d’aleshores es dedicà a l’estudi de les profecies, especialment les de l’Apocalipsi, i aviat arribà a creure que assenyalen la proximitat de la vinguda de Crist. La data que ell fixà pel segon adveniment no diferia gaires anys de la que fou determinada per Miller posteriorment.LGC 220.1

    Els escrits de Bengel es propagaren per tota la Cristiandat. Les seves opinions sobre la profecia foren adoptades de forma bastant generalitzada en el seu propi estat de Württemberg, i fins a cert punt a altres parts d’Ale-manya. El moviment continuà després de la seva mort, i el missatge de l’adveniment s’es-coltà a Alemanya al mateix temps que en al-tres països. En poc temps, alguns dels creients anaren a Rússia, i allà formaren colònies. Per aquest motiu, la fe de la pròxima vinguda de Crist encara és viva entre les esglésies alema-nyes d’aquell país.LGC 220.2

    La llum també brillà a França i a Suïssa. A Ginebra, on Farel i Calví havien propagat la veritat de la Reforma, Gaussen predicà el missatge del segon adveniment. Quan encara era estudiant, Gaussen havia conegut l’esperit racionalista que dominava Europa cap a les darreries del segle XVIII i principis del XIX i quan entrà al ministeri, no només ignorava el que era la fe veritable, sinó que se sentia inclinat a l’escepticisme. Quan era jove s’havia interessat per l’estudi de les profecies. Després d’haver llegit la Història Antiga de Rollin, enfocà l’atenció cap al segon capítol de Daniel i segons es desprèn de la relació de l’historiador, quedà sorprès de la meravellosa exactitud amb què s’havia complert la profe-cia,. Hi havia un testimoni en favor de la ins-piració de les Escriptures que per a ell fou com una àncora enmig dels perills dels anys posteriors. No podia conformar-se amb les ensenyances del racionalisme i, en estudiar la Bíblia a la recerca de la llum més clara, des-prés d’algun temps arribà a una fe positiva.LGC 220.3

    En continuar les seves investigacions so-bre les profecies, arribà a creure que la vin-guda del Senyor era imminent. Impressionat per la solemnitat i importància d’aquesta gran veritat, desitjà presentar-la al poble; però la creença que les profecies de Daniel són misteris i no poden entendre’s era un obstacle seriós en el seu camí. Finalment decidí, com Farel ho havia fet abans que ell a l’evangelització de Ginebra, començar amb els nens, esperant arribar als pares per mitjà d’ells.LGC 220.4

    En parlar sobre el seu propòsit en aquesta tasca, deia temps després: «Desitjo que es comprengui que si desitjava presentar-ho de manera tan familiar, i per què m’adreçava als nens, no és a causa de la seva escassa impor-tància, sinó del seu gran valor. Desitjava que m’escoltessin, i temia que no ho fessin si pri-mer parlava als adults. [...] Així doncs, vaig decidir adreçar-me als més joves. Reuniria un grup de nens, si augmentava, si es veia que els nens escoltaven, que estaven contents i interessats, que comprenien el tema i sabien exposar-lo, estava segur que aviat tindria un altre grup d’oients, i a la vegada els adults veurien que val la pena asseure’s i estudiar. Així és com es guanya la causa”. 16Gaussen, Daniel the Prophet , vol. 2, prefaci.LGC 220.5

    L’esforç fou recompensat. En parlar als nens, tingué el gust de veure que a les reunions hi acudia gent més gran. Les galeries de la seva església s’omplien d’oients atents. Entre ells hi havia homes de posició i saber, així com estrangers i altres persones que estaven de pas per Ginebra. D’aquesta manera el mis-satge era portat a altres llocs.LGC 221.1

    Animat per l’èxit obtingut, Gaussen pu-blicà les seves lliçons, amb l’esperança de promoure l’estudi dels llibres profètics a les esglésies dels pobles de parla francesa. «Pu-blicar les lliçons adreçades als nens», diu Gaussen, «equival a dir als adults, que massa sovint descuiden la lectura d’aquells llibres sota el fals pretext que són complicats: “Com poden ser complicats, si els vostres fills els entenen?”. I afegia: “Tenia un gran desig de popularitzar el coneixement de les profecies entre els nostres ramats, si era possible. [...] En realitat no hi ha cap estudi que sembli respondre millor a les necessitats de l’època. [... ] aquest és el mitjà pel qual ens hem de preparar per a la tribulació propera i velar, i esperar Jesucrist”.LGC 221.2

    Encara que Gaussen era un dels predica-dors més distingits i de major acceptació entre el públic de parla francesa, fou expulsat del ministeri per haver fet ús de la Bíblia per instruir la joventut en lloc d’utilitzar el cate-cisme de l’església, manual insípid i raciona-lista, gairebé desproveït de fe positiva. Poste-riorment fou professor en una escola de teologia, sense deixar cap diumenge la seva feina de catequista. S’adreçava als nens i els instruïa en les Escriptures. Les seves obres sobre les profecies despertaren també molt interès. Des de la càtedra, des dels seus articles a la premsa i per mitjà de la seva ocupació preferida com a mestre dels nens, durant molts anys encara exercí una gran influència i cridà l’atenció de molts cap a l’estudi de les profecies que ensenyaven que la vinguda del Senyor s’apropava.LGC 221.3

    El missatge de l’adveniment fou procla-mat també a Escandinàvia, i despertà interès per tota la regió. Molts foren torbats en la seva falsa seguretat, confessaren i deixaren els seus pecats i buscaren el perdó en Crist. Però el clergat de l’església estatal s’oposà al moviment i a causa de la seva influència al-guns dels que predicaven el missatge foren empresonats. En molts llocs on els predicadors de la pròxima vinguda del Senyor foren reduïts al silenci, Déu envià el missatge d’una manera prodigiosa a través dels nens. Com que eren menors d’edat, la llei de l’estat no podia impedir-ho, i se’ls deixà parlar sense molestar-los.LGC 221.4

    El moviment s’estengué principalment entre les classes baixes i la gent es reunia per escoltar l’advertència en les llars humils dels treballadors. Els mateixos predicadors infantils eren majoritàriament pobres. Alguns d’ells no tenien més de sis o vuit anys d’edat i, encara que les seves vides testimoniaven que estimaven el Salvador i que procuraven obeir els sants preceptes de Déu, no podien donar cap prova de major intel·ligència i perícia que les que se solen veure en els nens d’aquesta edat. Tot i això, quan es trobaven davant del poble, era evident que els movia una influència que no tenia res a veure amb els seus dons naturals. El seu to i maneres canviaven i donaven l’advertència del judici amb poder i solemnitat, emprant les mateixes paraules de les Escriptures: «Reverencieu Déu, i doneu-li glòria; perquè ha arribat l’hora del seu judici!” (Ap 14.7). Reprovaven els pecats del poble, condemnant no només la immoralitat i el vici, sinó també la mundanitat i l’apostasia, i exhortaven els seus oients a fugir de l’ira que havia de venir.LGC 221.5

    La gent escoltava tremolant. L’Esperit convincent de Déu parlava als seus cors. Molts eren induïts a investigar les Escriptures amb un nou interès, els homes intemperants i els immorals es reformaren, altres abandonaven les seves pràctiques deshonestes i es realitzà una obra tan important, que fins i tot els ministres de l’església oficial es veieren obligats a reconèixer que la mà de Déu dirigia el moviment.LGC 222.1

    Déu volgué que les noves sobre la vinguda del Salvador fossin escampades pels països escandinaus, i quan les veus dels seus servents foren reduïdes al silenci, posà el seu Esperit en els nens perquè l’obra es podés dur a terme. Quan Jesús s’apropà a Jerusalem, seguit per multituds alegres que, amb crits triomfals i onejant palmes, l’aclamaren Fill de David, els gelosos fariseus li cridaren perquè fes callar el poble, però Jesús contestà que tot això es realitzava en compliment de la profecia, i que si la gent callava les mateixes pedres cridarien. El poble, intimidat per les amenaces dels sacerdots i dels governants, deixà de llançar aclamacions de goig en entrar per les portes de Jerusalem, però en els atris del temple de Déu els nens començaren de nou a cantar, i agitant les seves palmes, cridaven: «Hosanna al Fill de David!» (Mt 21.8-16). Quan els fariseus, amargament descontents, digueren a Jesús: «Sents el que diuen aquests?» Jesús respongué: «Sí, ique no heu llegit mai en l’escriptura: “Amb la paraula dels infants i dels nadons t’has fet cantar una lloança”?». Déu, de la mateixa manera que actuà per mitjà dels nens en temps del primer adveniment de Crist, intervingué per proclamar el missatge del segon adveniment. I és que ha de complir-se la Paraula de Déu que diu que la proclamació de la vinguda del Salvador ha de ser portada a tots els pobles, llengües i nacions.LGC 222.2

    A William Miller i als seus col·laboradors els fou encomanada la missió de predicar l’advertència als Estats Units. Aquest país es convertí en el centre del gran moviment adventista. Allà fou on la profecia del missatge del primer àngel tingué el seu com-pliment més directe. Els escrits de Miller i dels seus companys es propagaren fins als països més llunyans. Allà on anaren els missioners foren portades les alegres noves de la prompta vinguda de Crist. El missatge de l’evangeli etern fou predicat arreu: «Reverencieu Déu i doneu-li glòria, perquè ha arribat l’hora del seu judici”.LGC 222.3

    El testimoni de les profecies que sembla-va fixar la data de la vinguda de Crist a la primavera de 1844 s’arrelà profundament en la ment del poble. Arreu dels estats on s’este-nia, el missatge despertava un gran interès. Molts estaven convençuts que els passatges profètics eren correctes i, sacrificant l’orgull de l’opinió pública, acceptaven la veritat amb alegria. Alguns ministres deixaren també de banda les seves opinions i sentiments sectaris, amb els seus sous i les seves esglésies, i es posaren a proclamar la vinguda de Jesús. Tot i això, els ministres que acceptaren aquest missatge foren comparativament pocs. Per això la seva proclamació fou confiada en gran part a humils laics. Els grangers abandonaven els seus camps, els mecànics les seves eines, els comerciants els seus negocis, els professionals liberals la posició i, malgrat tot, el nombre d’obrers era petit comparat amb l’obra que s’havia de fer. La condició d’una església impia i d’un món submergit en la maldat oprimia l’ànima dels vertaders sentinelles, que patien voluntàriament treballs i privacions per invitar els homes a penedir-se per salvar-se. Malgrat l’oposició de Satanàs, l’obra seguí endavant i els que acceptaren la veritat de l’adveniment arribaren a ser molts milers.LGC 222.4

    Per tot arreu se sentia el testimoni sol·lícit que amonestava els pecadors, tant mundans com membres de l’església, perquè fugissin de l’ira que havia de venir. Com Joan Baptista, el precursor de Crist, els predicadors posaven la destral a la soca de l’arbre i instaven a tothom perquè donessin fruits de penediment. Les seves crides commovedores contrastaven notablement amb les seguretats de pau i salvació que s’escoltaven des dels púlpits populars, i fos on fos que es proclamava el missatge, commovia el poble. El testimoni simple i directe de les Escriptures, inculcat en el cor dels homes pel poder de l’Esperit Sant, produïa una força de convicció que només alguns podien resistir. Els professors de religió foren despertats de la seva falsa seguretat. Veieren les seves apostasies, la seva mundanitat i poca fe, el seu orgull i egoisme. Molts buscaren el Senyor amb penediment i humi-liació. Aquella estima que durant tant de temps havien sentit per les coses terrenals se centrà en el cel. L’Esperit de Déu habitava en ells i, amb els cors commoguts i subjugats, s’unien per exclamar: «Reverencieu Déu i do-neu-li glòria, perquè ha arribat l’hora del seu judici”.LGC 223.1

    Els pecadors preguntaven plorant: «Què he de fer per salvar-me?» Aquells que havien dut una vida marcada per la deshonestedat volien restituir tot el mal que havien fet. Tots els que trobaven pau en Crist anhelaven veure com altres participaven de la mateixa benedicció. Els cors dels pares es tornaven cap als seus fills, i els cors dels fills cap als pares. Els obstacles que havien aixecat l’orgull i la reserva desapareixien. Es feien confessions i els membres de la família treballaven per la salvació dels més propers i estimats. Sovint se sentien veus d’intercessió fervent. Arreu hi havia ànimes que, angoixades, adreçaven les seves súpliques a Déu. Molts passaven tota la nit en oració cercant la seguretat que els seus pecats eren perdonats, o per obtenir la conversió dels seus parents o veïns.LGC 223.2

    Totes les classes de la societat s’amunte-gaven en les reunions dels adventistes. Els motius eren diversos, però rics i pobres, grans i petits, desitjaven escoltar ells mateixos la doctrina del segon adveniment. El Senyor contenia l’esperit d’oposició mentre els seus servents donaven raó de la seva fe. A vegades l’instrument era dèbil, però l’Esperit de Déu donava poder a la seva veritat. En aquelles assemblees s’hi sentia la presència dels àngels sants. Cada dia moltes persones s’afegien al nombre dels creients. Sempre que s’exposaven els arguments a favor de la pròxima vinguda de Crist, hi havia grans multituds que escoltaven astorades. Semblava que el cel i la terra s’ajuntaven. El poder de Déu era sentit per vells, joves i adults. Els homes tornaven a casa cantant lloances, i les seves alegres melodies trencaven el silenci de la nit. Cap dels que assistiren a les reunions podrà oblidar mai aquelles escenes de tan gran interès.LGC 223.3

    La proclamació d’una data definida per a la vinguda de Crist suscità gran oposició per part de moltes persones de totes les classes, des del pastor fins al pecador més viciós i agosarat. Així es compliren les paraules de la profecia que deien: «Abans de tot, heu de saber que els darrers dies apareixeran impos-tors carregats d’enganys que viuran seguint els seus propis desigs, i aniran dient: Què se n’ha fet, de la promesa de la seva vinguda? Els pares han mort i tot continua igual que al començament de la creació” (2 Pe 3.3,4). Molts dels que professaven estimar el Salva-dor declaraven que no s’oposaven a la doctri-na del segon adveniment, sinó tan sols a què se’ls fixés una data. Però l’ull de Déu, que tot ho veu, llegia en els seus cors. No desitjaven escoltar que la vinguda de Crist serviria per jutjar el món amb justícia. No havien estat servents fidels, les seves obres no haurien po gut resistit la inspecció de Déu que investiga els cors i temien comparèixer davant del seu Senyor. Com els jueus en temps del primer adveniment de Crist, no estaven preparats per donar la benvinguda a Jesús. No només es negaven a escoltar els clars arguments de la Bíblia, sinó que ridiculitzaven als qui espe-raven al Senyor. Satanàs i els seus àngels se n’alegraven i llançaven a la cara de Crist i dels seus sants àngels la burla que els qui professaven ser el seu poble l’estimaven tan poc que ni desitjaven la seva aparició.LGC 223.4

    «D’aquell dia i d’aquella hora, ningú en sap res” era l’argument que més sovint pre-sentaven els qui rebutjaven la fe de l’adveni-ment. El passatge bíblic diu: «D’aquell dia i d’aquella hora, ningú en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare» (Mt 24.36). Els que estaven esperant el Senyor donaren una explicació clara i harmoniosa d’aquesta cita bíblica, i resultà clarament refutada la falsa interpretació que en feien els seus adversaris. Aquestes paraules foren pro-nunciades per Crist en la memorable conversa que tingué amb els seus deixebles a la muntanya de les Oliveres, després d’haver sortit del temple per última vegada. Els dei-xebles havien demanat: «Digues-nos quan passarà això i quin serà el senyal de la teva vinguda i de la fi del món”. Jesús els donà els senyals, i els digué: «Sapigueu que ell és a prop, que ja és a les portes”. Una declaració del Salvador no s’ha d’interpretar de forma que en vingui a anular una altra. Encara que ningú sàpiga ni el dia ni l’hora de la seva vin-guda, se’ns exhorta i es requereix de nosaltres que sapiguem quan és a prop. Se’ns ensenya, a més, que menysprear el seu avís i negar-se a investigar quan el seu adveniment està al caure, serà tan fatal per nosaltres com ho fou per als contemporanis de Noè, que no saberen quan vindria el diluvi. I la paràbola del mateix capítol que posa en contrast el servent fidel i el dolent i senyala la sort d’aquell que diu en el seu cor: «El Senyor demora la seva vinguda”, ensenya com considerarà i recompensarà Crist als qui trobi vetllant i proclamant la seva vinguda, i als qui la ne-guin: «Feliç aquell servent que l’amo, quan arriba, troba que ho fa així!” (Mt 24.42,46). «Si no vetlles, vindré com un lladre, i no sa-bràs pas a quina hora et cauré al damunt» (Ap 3.3).LGC 224.1

    Pau parla d’una classe de persones per qui l’aparició del Senyor vindrà sense que l’hagin esperat. «Vosaltres mateixos sabeu prou bé que el dia del Senyor arribarà com un lladre en plena nit. Quan la gent es pensi que tot està tranquil i en pau, aleshores, de sobte, els caurà al damunt la devastació, [... ] i no se’n podran escapar.» Però, referint-se als que han tingut en compte l’amonestació del Salvador, també afegeix: «Però a vosaltres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre. Tots sou fills de la llum i del dia: no pertanyem a la nit ni a la foscor» (1 Te 5.2-5).LGC 224.2

    Així quedà demostrat que les Escriptures no autoritzen els homes a romandre ignorants respecte de la proximitat de la vinguda de Crist. Però els qui no buscaven més que un pretext per rebutjar la veritat tancaren les oïdes a aquesta explicació. Els agosarats bur-letes, i fins i tot els qui professaven ser minis-tres de Crist, seguien repetint les paraules «Però ningú sap ni el dia ni l’hora». Quan la gent es despertava i començava a investigar el camí de la salvació, els mestres en religió s’interposaren entre ells i la veritat, intentant tranquil·litzar les seves pors amb falses inter-pretacions de la Paraula de Déu. Els sentine-lles infidels col·laboraven amb l’obra del gran enganyador, clamant: pau, pau, quan Déu no havia parlat de pau. Com els fariseus en temps de Crist, molts es negaven a entrar en el regne dels cels, i ho prohibien als qui hi volien entrar. Les seves mans estan tacades amb la sang d’aquestes ànimes.LGC 224.3

    Els membres més humils i devots de les esglésies eren generalment els primers en ac-ceptar el missatge. Els que estudiaven la Bí-blia per si mateixos només veien que el ca-ràcter de les opinions corrents sobre la profecia era contrari a les Escriptures; i fos on fos que el poble no estigués subjecte a la influència del clergat i investigava la Paraula de Déu per si mateix, la doctrina de l’adveni-ment no necessitava res més que ser compa-rada amb les Escriptures per establir la seva autoritat divina.LGC 225.1

    Molts foren perseguits pels seus germans incrèduls. Per conservar els seus llocs a les esglésies, alguns consentiren guardar silenci respecte de la seva esperança, però altres sentien que la fidelitat a Déu els prohibia tenir ocultes les veritats que ell els havia comu-nicat. Molts foren exclosos de la comunió de l’església per l’única raó d’haver donat ex-pressió a la seva fe en la vinguda de Crist. Els qui patien aquesta prova de la seva fe tenien en gran estima les paraules del profeta: «Di-uen els vostres germans que us odien, que us rebutgen per causa del meu nom: Que es glo-rifiqui Déu, i vegem la vostra joia! Però ells seran avergonyits” (Is 66.5; FBC).LGC 225.2

    Els àngels de Déu observaven amb interès el resultat de l’amonestació. Quan les esglésies rebutjaven el missatge, els àngels se n’apartaven amb tristesa. Tot i això, eren molts els que no havien provat la veritat de l’adveniment. Molts foren enganyats per ma-rits, mullers, pares o fills, i se’ls feu creure que escoltar les heretgies que els adventistes en-senyaven també era pecat. Els àngels reberen l’ordre de vetllar fidelment sobre aquestes ànimes, perquè la llum encara havia de brillar sobre elles des del tron de Déu.LGC 225.3

    Els qui havien rebut el missatge esperaven la vinguda del seu Salvador amb un desig indescriptible. El temps en què esperaven anar a trobar-lo no era llunyà. I s’apropaven a aquella hora amb calma solemne. Estaven comunió amb Déu i segurs de la pau que havien de gaudir en un més enllà brillant. Cap dels que abrigaren aquesta esperança i aquesta confiança podria oblidar aquelles hores tan precioses d’expectació. Poques setmanes abans del temps determinat , la majoria deixà de banda els afers mundans. Els creients sin-cers examinaven amb cura tots els seus pen-saments i les emocions dels seus cors com si fossin en el llit de mort i aviat haguessin de cloure els ulls a les escenes d’aquest món. No es feien “vestits per a l’ascensió”, però tots sentien la necessitat d’una evidència interna que els mostrés que estaven preparats per re-bre el Salvador; les seves blanques vestimen-tes eren la puresa de l’ànima: un caràcter pu-rificat de pecat per la sang expiatòria de Crist. Tan de bo encara hi hagués entre el poble que professa pertànyer a Déu el mateix esperit per estudiar el cor i la mateixa fe, sincera i decidi-da. Si haguessin seguit humiliant-se així da-vant del Senyor, i dirigint les seves súpliques al tron de la misericòrdia, posseirien una ex-periència molt més preuada que la que ara posseeixen. Les oracions escassegen, la cer-tesa real del pecat no abunda i la manca d’una fe viva deixa a molts destituïts de la gràcia que el Redemptor proveeix a pleret.LGC 225.4

    Déu es proposà provar el seu poble. La seva mà ocultà l’error comès en el càlcul dels períodes profètics. Els adventistes no descobriren l’error, tampoc no el descobriren els més savis dels seus adversaris. Els deien: «El vostre càlcul dels períodes profètics és correcte. Algun gran esdeveniment és a punt de passar, però no és el que prediu Miller, és la conversió del món, i no el segon adveniment de Crist”.LGC 225.5

    Passà el temps d’expectació, i Crist no aparegué per alliberar el seu poble. Els que havien esperat el seu Salvador amb fe sincera, experimentaren un amarg desengany. Tot i això, els designis de Déu s’estaven complint: Déu estava provant els cors dels qui professaven estar esperant la seva apa-rició. Entre ells n’hi havia molts que no havien estat moguts per cap altre motiu més elevat que el de la por. La seva professió de fe no havia millorat els seus cors ni les seves vides. Quan l’esdeveniment esperat no es realitzà, aquestes persones declararen que no estaven desenganyades; no havien cregut mai que Crist vindria. Foren dels pri mers en ridiculitzar el dolor dels veritables creients.LGC 225.6

    Però Jesús i totes les hosts celestials con-templaren amb amor i compassió aquells que restaren fidels, encara que decebuts. Si hom hagués pogut retirar el vel que els separa del món visible, hauria vist els àngels que s’apropaven a aquestes ànimes fidels i les protegien dels dards de Satanàs.LGC 226.1

    Larger font
    Smaller font
    Copy
    Print
    Contents