Capítol 11 - La protesta dels prínceps

*****

UN DELS TESTIMONIS més nobles a favor de la Reforma, fou la protesta presentada pels prínceps cristians a Alemanya, davant la Dieta de Spira, l’any 1529. El coratge, la fe i la fermesa d’aquells homes de Déu asseguraren per a les generacions futures la llibertat de pensament i de consciència. Aquesta protesta donà a l’església reformadora el nom de protestant. Els seus principis són «la veritable essència del protestantisme.» ^{1D’Aubigné, llibre 13, cap. 6.}LGC 120.1

Havia arribat un dia fosc i amenaçador per a la Reforma. Malgrat l’edicte de Worms, que considerava Luter un proscrit i prohibia l’ensenyança o creença de les seves doctrines, la tolerància religiosa havia romàs a l’imperi. La providència de Déu havia frenat les forces que s’oposaven a la veritat. CarlesLGC 120.2

V s’esforçava per acabar amb la Reforma, però sovint quan l’atacava, es veia obligat a desviar l’atac. Una vegada rera l’altra sembla-va inevitable la immediata destrucció dels que gosaven oposar-se a Roma, però, en el moment clau, els exèrcits dels turcs, apareixien per la frontera d’orient, o el rei de França, o fins i tot el papa, gelós de la grandesa creixent de l’emperador, li declarava la guerra i d’aquesta manera, enmig de la lluita i del tumult de les nacions, la Reforma havia pogut enfortir-se i expandir-se.LGC 120.3

Finalment els sobirans papals posaren fi a les seves disputes per fer front als reformadors. El 1526, la Dieta de Spira havia concedit a cada estat plena llibertat respecte a la religió fins que es reunissin en concili general, però quan s’esvaïren els perills que imposaven aquesta concessió, l’emperador convocà una segona Dieta, el 1529, amb la finalitat d’acabar amb l’heretgia i d’induir els prínceps, per mitjans pacífics, a declarar-se contra la Reforma, però si no ho aconseguia per aquests mitjans, Carles estava disposat a fer ús de l’espasa.LGC 120.4

Els papistes se sentien guanyadors. Es presentaren en gran nombre a Spira i mani-festaren públicament els seus sentiments hos-tils vers els reformadors i vers tots aquells que els defensaven. Digué Melanchthon: «Som l’escòria i la brutícia del món, però Crist es preocuparà pels pobres i tindrà cura d’ells».^{2Ibíd., llibre 13, cap. 5.} Als prínceps evangèlics que assistiren a la Dieta se’ls prohibí que prediquessin l’evangeli fins i tot a casa seva. Però la gent de Spira desitjava ferventment la Paraula de Déu, i, malgrat aquesta prohibició, milers de ciutadans acudien als cultes que se celebraven a la capella de l’elector de Saxònia.LGC 120.5

Això feu accelerar la crisi. Una comuni-cació imperial anuncià a la Dieta que, puix que l’autorització que concedia llibertat de consciència havia originat greus altercats, l’emperador ordenava que se suprimís. Aquest acte arbitrari excità la indignació i l’alarma dels cristians evangèlics. Un d’ells digué: «Crist ha caigut novament a les mans de Caifàs i de Pilat”. Els romanistes es torna-ren més violents. Un obstinat papista declarà: «Els turcs són millors que els luterans perquè els turcs observen dies de dejuni mentre que els luterans els profanen. Si hem d’escollir entre les Escriptures de Déu i els antics errors de l’església, hem de rebutjar les Escriptures”. I Melanchthon deia: «Cada dia, a l’as-semblea, Faber llançava una pedra més contra els evangèlics». ^{3Ibíd., llibre 13, cap. 5.}LGC 121.1

La tolerància religiosa s’havia implantat legalment i els estats evangèlics estaven dis-posats a oposar-se a la violació dels seus drets. Luter, encara condemnat per l’Edicte de Worms, no tenia permís per presentar-se a Spira, però el seu lloc l’ocuparen els seus collaboradors i els prínceps que Déu havia esco-llit per defensar la seva causa en aquell mo-ment crític. El noble Frederic de Saxònia, l’antic protector de Luter, havia mort, però els seu germà i successor, el duc Joan, havia donat la benvinguda a la Reforma, i tot i que era un home pacífic, desplegà energia i corat-ge en tots els afers relacionats amb la fe.LGC 121.2

Els sacerdots exigien que els estats que havien acceptat la Reforma se sotmetessin implícitament a la jurisdicció romanista. Per altra banda, els reformadors demanaven la llibertat que prèviament se’ls havia concedit. No podien consentir que Roma tingués nova ment sota el seu domini els estats que havien rebut amb tanta alegria la Paraula de Déu.LGC 121.3

Finalment s’arribà a l’acord que en els llocs on la Reforma no s’havia establert, s’apliqués amb rigor l’edicte de Worms, i que «en els llocs on el poble l’havia abandonat i que no podria sofrir-lo sense que sorgissin perils o revoltes, com a mínim no s’introduís cap nova reforma, no es prediqués sobre temes que podien causar disputes, no hi hagués opo-sició a la missa ni es permetés que els catòlics romans abracessin el Luteranisme.» ^{4Ibíd., llibre 13, cap. 5.} La Dieta aprovà aquestes mesures amb gran satisfacció pels sacerdots i prelats papistes.LGC 121.4

En aplicar aquest edicte, «la Reforma no podria escampar-se [...] als llocs on encara no havia arribat ni podia reafirmar-se [...]als llocs on ja existia.» ^{5Ibíd., llibre 13, cap. 5.} La llibertat de paraula es pro-hibiria i tampoc es tolerarien més conversions. S’exigia que els amics de la Reforma se sotmetessin d’immediat a aquestes restricci-ons i prohibicions. Les esperances del món semblaven que estaven a punt d’esvair-se. «El restabliment de la jerarquia romanista [...] tornaria a despertar inevitablement els antics abusos”, i seria fàcil trobar una ocasió per «acabar amb una obra que ja havia estat ata-cada» pel fanatisme i la dissensió. ^{6Ibíd., llibre 13, cap. 5.}LGC 121.5

Quan el partit evangèlic es reuní per con-sultar-se mútuament, els membres es miraven uns als altres alarmats. Es preguntaven: «Què s’ha de fer?» Hi havia en joc grans con-seqüències per al futur del món.LGC 121.6

Els caps de la Reforma, havien de sotme-tre’s i acceptar l’edicte? Que fàcil hauria estat per als reformadors en aquells moments, re-alment difícils, discutir entre ells per prendre un camí errat! Quants pretextes versemblants i raons justes haurien trobat per presentar la submissió! Als prínceps luterans se’ls garantia el lliure exercici de la seva religió. El mateix favor també el rebien tots aquells que abans de l’edicte haguessin defensat la fe reforma-da. No podien acontentar-se amb això? Quants perills evitaria la submissió! Quants perills i conflictes els exposaria la seva oposi-ció! «Qui sap quines oportunitats pot portar el futur? Abracem la pau, acceptem la branca de l’olivera que ens regala Roma, i guarim les ferides d’Alemanya.” Amb afirmacions com aquestes els reformadors haurien pogut justi-ficar la submissió, que en un temps no llunyà, hauria acabat amb la seva causa.LGC 121.7

Afortunadament, consideraren el principi sobre el que se sostenia l’acord i obraren per fe. Quin era aquest principi? Era el dret de Roma a coartar la llibertat de consciència i prohibir la lliure investigació. Però no s’havia acordat que ells i els seus súbdits protestants gaudirien de llibertat religiosa? Sí, però com a un favor estipulat a l’acord i no com un dret. Pel que fa a aquells que no els afectava aquesta disposició, els havia de regir el gran principi d’autoritat; la consciència no servia per a res; Roma era el jutge infal·lible que s’havia d’obeir. Acceptar l’acord proposat hagués significat admetre que la llibertat reli-giosa havia de limitar-se a la Saxònia refor-mada, i per a la resta de la cristiandat la lliure investigació i la professió de la fe reformada serien, d’aquesta manera, crims que s’havien de pagar amb el calabós o amb la foguera. Consentirien la limitació de la llibertat religi-osa? Declararien que amb això la Reforma havia fet el seu últim convertit? Havien con-quistat l’últim tros de terreny? I en les regions on Roma governava, el seu domini es perpe-traria? Podrien els reformadors declarar-se innocents de la sang d’aquells centenars i milers que, perseguits per aquest edicte, havi en de sotmetre’s en els països dominats pel papa? Això hauria significat la traïció en aquella hora suprema de la causa de l’evan-geli i les llibertats de la cristiandat. ^{7 Wylie, llibre 9, cap. 15}LGC 122.1

Més aviat «ho sacrificarien tot, fins i tot possessions, títols i les pròpies vides.» ^{8D’Aubigné, llibre 13, cap. 5.}LGC 122.2

«Rebutgem aquest decret”, digueren els prínceps. «En afers de consciència la majoria no té poder.» Els diputats declararen: «És al decret de 1526 al qual devem la pau que gau-deix l’imperi: la seva abolició ompliria Alema-nya de conflictes i ruptures. La Dieta no és competent per fer més que conservar la lliber-tat religiosa fins que es reuneixi un concili general.» ^{9Ibíd., llibre 13, cap 5.} Protegir la llibertat de consciència és el deure de l’estat, i aquest és el límit de la seva autoritat en afers religiosos. Qualsevol govern secular que intenta regir les observances religioses o imposar-les per mitjà de l’autoritat civil, sacrifica el principi pel que tan noblement lluitaren els cristians evangèlics.LGC 122.3

Els papistes determinaren concloure allò que anomenaren “una obstinació agosarada”. Al principi intentaren causar ruptures entre els seguidors de la Reforma i intimidar a tots aquells que encara no s’havien declarat pú-blicament a favor d’ella. Els representants de les ciutats lliures foren finalment citats a com-parèixer davant la Dieta i se’ls exigí que de-claressin si accedirien a les condicions de la proposició. Demanaren que se’ls concedís més temps per respondre, però sense èxit. Quan arribà el moment gairebé la meitat es declarà a favor dels reformadors. Aquells que es negaren a sacrificar la llibertat de consciència i el dret de seguir el seu judici individual, sabien molt bé que la seva actitud els portaria crítiques, la condemnació i la persecució. Digué un dels delegats: «Hem de negar la Paraula de Déu o ser cremats».^{10Ibíd., llibre 13, cap. 5.}LGC 122.4

El rei Ferran, representant de l’emperador a la Dieta, veié que el decret causaria ruptures greus a menys que s’induís als prínceps a ac-ceptar-lo i recolzar-lo. Així doncs posà en pràctica l’art de la persuasió. Sabia molt bé que emprar la força contra aquests homes només serviria per confirmar-los més en les seves resolucions. «Suplicà als prínceps que acceptessin el decret, assegurant-los que l’emperador estaria summament agraït amb ells.” Però aquests homes fidels reconeixien una autoritat superior a la de tots els governants de la terra, i contestaren tranquil·lament: «Obeirem l’emperador en tot allò que pugui contribuir a mantenir la pau i l’honor de Déu».^{11Ibíd., llibre 13, cap. 5.}LGC 123.1

Finalment el rei anuncià a l’elector i als seus amics, davant la Dieta, que l’edicte «es promulgaria com a un decret imperial”, i que «l’únic camí era sotmetre’s a la decisió de la majoria.» I després de parlar així, sortí de l’as-semblea sense donar als reformadors la possi-bilitat de discutir o replicar. «Sense èxit, aquests li enviaren missatgers per induir-lo a tornar.” A les súpliques d’aquests només di-gué: «És un tema tancat, no hi ha altre remei que la submissió”. ^{12Ibíd., llibre 13, cap. 5.}LGC 123.2

El partit imperial estava convençut que els prínceps cristians s’adheririen a les Escrip-tures com quelcom superior a les doctrines i normes humanes, i sabia també que allà on s’acceptés el principi, el papat finalment seria derrotat. Però, com ho han fet milers des d’aleshores, només mirant «les coses que es veuen”, s’alegraren que la causa de l’empera-dor i el papa quedés ferma, i molt dèbil la dels reformadors. Si aquests només haguessin depès de l’ajuda humana, haurien tingut tan poc poder com suposaven els papistes. Però encara que eren pocs, i estaven en desacord amb Roma, tenien la seva força. Apellaven «dels informes de la Dieta a la Paraula de Déu, i de l’emperador Carles a Jesucrist, Rei de reis i Senyor de senyors.» ^{13Ibíd., llibre 13, cap. 6.}LGC 123.3

Com que Ferran es negà a tenir en comp-te les conviccions dels prínceps, aquests deci-diren no fer cas de la seva absència, i presen-taren sense demora la seva protesta davant del concili nacional. Conseqüentment es for-mulà una declaració solemne que fou presen-tada davant la Dieta:LGC 123.4

Protestem per mitjà d’aquest escrit, da-vant de Déu, el nostre únic Creador, Conser-vador, Redemptor i Salvador, i que un dia es-devindrà el nostre Jutge, com també davant de tots els homes i totes les criatures, que per nosaltres i per la nostra gent, ni consentim ni ens adherim de cap manera al decret propo-sat, en tot allò que sigui contrari a Déu, a la seva Santa Paraula, als drets de la nostra consciència i a la salvació de les nostres ànimes. [... ] Com ratificar aquest edicte? No podem admetre que quan Déu Totpoderós crida un home al seu coneixement, no se li permeti abraçar aquest coneixement diví. [... ] No hi ha cap doctrina vertadera que no estigui conforme amb la Paraula de Déu. [... ] El Senyor prohibeix l’ensenyança de qualsevol altra doctrina. [... ] Les Escriptures haurien d’explicar-se amb altres texts més clars; [...] aquest Llibre Sant és, en tot allò necessari pel cristià, fàcil d’entendre i està pensat per evitar l’obscuritat. Estem decidits, amb la gràcia de Déu, a mantenir la prèdica pura i exclusiva de la seva única Paraula, tal com la contenen els llibres bíblics de l’Antic i Nou Testament, sense alteracions de cap mena. Aquesta Paraula és l’única veritat, és la regla segura de tota doctrina i de tota vida i no pot fallar ni enganyar-nos. El qui edifica en aquests fonaments es mantindrà ferm davant de tots els poders de l’infern, mentre que totes les vanitats humanes que se li oposin cauran davant de Déu. [... ]LGC 123.5

Per aquest motiu rebutgem el jou que ens han imposat. [...] Així mateix esperem que vostra majestat imperial es comporti amb nosaltres com un príncep cristià que estima Déu per damunt de totes les coses, i declarem que estem disposats a donar-li a ell el mateix que a vosaltres, excel·lentíssims senyors, tot l’afecte i l’obediència, que creiem que és el nostre deure legítim. ^{14Ibíd., llibre 13. cap. 6.}LGC 124.1

Aquest acte produí una profunda impres-sió en la Dieta. La majoria se sorprengué i alarmà davant del coratge dels que protesta-ven. El futur es presentava incert i violent. Les dissensions, el conflicte i el vessament de sang semblaven inevitables. Però els reformadors, segurs de la justícia de la seva causa, i confiant en el braç de l’Omnipotent, estaven «plens de coratge i fermesa.»LGC 124.2

«Els principis d’aquesta cèlebre Protesta [... ] constitueixen l’essència del protestantis-me. Aquesta Protesta s’oposa a dos abusos de l’home en afers de fe: el primer és la intrusió del magistrat civil i el segon de l’autoritat ar-bitrària de l’església. En lloc d’aquests abusos, el Protestantisme sobreposa l’autoritat de la consciència a la del magistrat i la de la Pa-raula de Déu a la de l’església visible. En pri-mer lloc, rebutja el poder civil en les coses divines, i diu amb els profetes i apòstols, “Hem d’obeir Déu i no els homes”. A la coro-na de Carles V s’hi sobreposa la de Jesucrist. És més: estableix el principi que tota ense-nyança humana ha de subordinar-se als ora-cles de Déu.» ^{15Ibíd., llibre 13, cap. 6.} Els protestants afirmaren, a més, el dret que els governava per expressar lliurement les seves conviccions referents a la veritat. No volien només creure i obeir, sinó també mostrar el que les Escriptures contenen i negaven el dret del sacerdot o del magistrat per intervenir en temes de consciència. La protesta de Spira fou un solemne testimoni contra la intolerància religiosa i una declaració en favor del dret que assisteix tots els homes per retre culte a Déu segons els dicti la consciència.LGC 124.3

La declaració ja s’havia fet. Estava escrita en la memòria de milers i gravada en els llibres del cel, d’on cap esforç humà podia eliminar-la. Tota l’Alemanya evangèlica adoptà la Protesta com a expressió de la seva fe. Per tot arreu se la considerava la promesa d’una època nova i millor. Un dels prínceps digué als protestants de Spira: «Que el Totpoderós, que us ha donat la gràcia perquè us confesseu enèrgicament, amb llibertat i sense por, es digni a preservar en vosaltres la fermesa cristiana fins el dia de l’eternitat”. ^{16Ibíd., llibre 13, cap. 6.}LGC 124.4

Si la Reforma, després d’aconseguir aquest èxit, hagués contemporitzat amb el món per tenir el seu favor, hauria estat infidel a Déu i a ella mateixa i hauria sembrat la seva pròpia destrucció. L’experiència d’aquests no-bles reformadors conté una lliçó per a les ge-neracions futures. La manera de treballar de Satanàs contra Déu i la seva Paraula no ha canviat. Avui, a l’igual que en el segle XVI, s’oposa al reconeixement de les Escriptures com a guia de vida. Actualment els homes s’han allunyat molt de les seves doctrines i preceptes, i hi ha la necessitat de tornar al gran principi protestant: la Bíblia, i només la Bíblia, com a regla de fe i deure. Satanàs con-tinua treballant amb tots els mitjans possibles per destruir la llibertat religiosa. El poder anticristià que rebutjaren els protestants de Spira ara treballa amb més força per restablir la supremacia perduda. La mateixa adhesió incondicional a la Paraula de Déu que es ma-nifestà en aquella crisi de la Reforma és l’úni-ca esperança de reforma de l’actualitat.LGC 124.5

Aparegueren senyals de perill per als protestants, i també senyals que la mà divina exposà per protegir els seus fidels. Fou en aquells temps que «Melanchthon conduí apressadament el seu amic Simó Grynaeus pels carrers de Spira, cap al Rin, i l’instà a creuar el riu sense demora. Aquest es quedà sorprès davant de tanta pressa. I Melanchthon digué: “Un vell d’aspecte august i venera-ble, però que m’és desconegut, se’m va apa-rèixer i em donà la notícia de què en un minut els agents de la justícia serien enviats per Ferran a arrestar a Grynaeus”.”LGC 125.1

Durant el dia, Grynaeus s’havia escanda-litzat en sentir el sermó de Faber, un eminent doctor papista, i a les acaballes li retragué haver defensat «certs errors detestables.»LGC 125.2

Faber dissimulà el seu enuig, però imme-diatament es dirigí al rei i obtingué una ordre d’arrest contra l’inoportú professor de Heidelberg. Melanchthon estava completament segur que Déu havia salvat el seu amic en enviar a un dels sants àngels per avisar-lo del perill.LGC 125.3

Sense moure’s de la ribera del Rin, esperà fins que les aigües d’aquell meandre haguessin separat Grynaeus dels seus perseguidors. “Finalment”, exclamà Melanchthon, quan el veié a l’altra banda del riu, “finalment es troba fora de l’abast de les mandíbules d’aquells assedegats de sang innocent.” Quan tornà a casa, li comunicaren que uns emissaris havien estat buscant Grynaeus i ho havien regirat tot de dalt a baix. ^{17Ibíd., llibre 13, cap. 6.}LGC 125.4

La Reforma havia de fer-se notar en els poderosos de la terra. El rei Ferran s’havia negat a escoltar els prínceps evangèlics, però, tot i això, se’ls atorgà una oportunitat per pre-sentar la seva causa davant de l’emperador i l’assemblea dels dignataris de l’església i de l’estat. Per apaivagar les dissensions que per-torbaven l’imperi, Carles V, l’any després de la Protesta de Spira, convocà una Dieta a Augsburg, anunciant que ell mateix la presi-diria. I a ella foren convocats els caps de la causa protestant.LGC 125.5

Grans perills amenaçaren la Reforma, però els seus defensors encara confiaven la seva causa en Déu, i es comprometeren a ro-mandre ferms i fidels a l’evangeli. L’elector de Saxònia fou instat pels seus consellers a no presentar-se a la Dieta. L’emperador, deien ells, demanava la presència dels prínceps per fer-los caure en la seva trampa. «ÍNo és molt arriscat anar allà i tancar-se dins els murs de la ciutat amb un enemic tan poderós?» Però altres declaraven noblement: «Si els prínceps es comporten amb coratge, la causa de Déu està salvada”. «Déu és fidel i mai ens abandonarà», digué Luter. ^{18Ibíd., llibre 14, cap. 2.} L’elector i la seva comitiva es posaren en camí cap a Augsburg. Tots coneixien els perills que els amenaçaven, i molts avançaven amb un aspecte trist i el cor encongit. Però Luter, que els acompanyà fins a Coburg, reanimà la seva fe enfonsada cantant l’himne que escrigué en el transcurs d’aquell viatge: Ein feste Burg ist unser Gott (Déu és l’auxili, un ferm castell). Molts pensaments llòbrecs s’esvaïren i molts cors cansats se sentiren alleujats en escoltar les inspirades estrofes.LGC 125.6

Els prínceps reformats havien decidit redactar una exposició sistemàtica de les se-ves opinions, amb proves de les Escriptures i presentar-la a la Dieta, i la seva preparació fou encarregada a Luter, Melanchthon i els seus col·laboradors. Aquesta confessió fou acceptada pels protestants com expressió genuïna de la seva fe, i es reuniren per firmar aquell document tan important. Fou aquesta una ocasió solemne i decisiva. Els reforma-dors desitjaven que la seva causa no es con-fongués amb els afers polítics i creien que la Reforma no havia d’exercir altra influència que la que procedeix de la Paraula de Déu. Quan els prínceps cristians avançaren per sig-nar la confessió, Melanchthon s’interposà: «És als teòlegs i als ministres a qui correspon proposar aquestes coses, reservem-nos per altres afers l’autoritat dels poderosos de la terra.» «Que Déu no permeti», respongué Joan de Saxònia, «que quedi exclòs. Estic decidit a fer el que és correcte, sense preocupar-me de la meva corona. Desitjo confessar el Senyor. El meu birret i la meva toga d’elector no són tan valuosos com la creu de Jesucrist.» Després de parlar així, anotà el seu nom. Un altre dels prínceps, mentre prenia la ploma, digué: «Si l’honor del meu Senyor Jesucrist així ho vol, estic preparat [... ] per sacrificar els meus béns i la meva vida». «Preferiria deixar els meus súbdits, els meus estats i fins i tot la terra dels meus pares», prosseguí, «abans que rebre altra doctrina que aquella que conté la confessió.» ^{19Ibíd., llibre 14, cap. 6.}Tal eren la fe i l’atreviment d’aquells homes de Déu.LGC 125.7

Arribà el moment assenyalat per com-parèixer davant de l’emperador. Carles V, assegut en el seu tron i envoltat pels seus electors i prínceps, donà audiència als refor-madors protestants. Es llegí la confessió de la seva fe i davant d’aquella augusta assemblea s’exposaren amb claredat les veritats de l’evangeli, i s’assenyalaren els errors de l’es-glésia papal. Amb raó, aquell dia fou anunciat com «el dia més gran de la Reforma, i un dels més gloriosos de la història de la cristiandat i la humanitat.» ^{20Ibíd., llibre 14, cap. 7.}LGC 126.1

Havien passat pocs anys des que el monjo de Wittenberg es presentés sol a Worms davant del concili nacional i ara, en comptes d’ell, es podien veure allà els més nobles i poderosos prínceps de l’imperi. A Luter se li havia prohibit que comparegués a Augsburg, però fou present per mitjà de les seves parau-les i pregàries. «Estic content», escriví, «d’ha-ver pogut viure fins aquest moment en què Crist ha estat enaltit per tan il·lustres confes-sors, i en una assemblea tan gloriosa.» ^{21Ibíd., llibre 14, cap. 7.} Ales-hores es complí el que deien les Escriptures: «Davant dels reis parlaré del teu pacte” (Sl 119.46).LGC 126.2

En temps de Pau, l’evangeli pel qual va ser empresonat es va presentar davant dels prínceps i nobles de la ciutat imperial. Així, en aquesta ocasió, en què l’emperador havia prohibit predicar-lo des del púlpit, va procla-mar-se des del palau. Allò que molts havien considerat com indigne d’entendre fins i tot pels servents, fou escoltat amb gran admira-ció pels senyors i amos de l’imperi. Reis i grans homes foren l’audiència, prínceps coronats, els predicadors i el sermó fou la veritat suprema de Déu. «Des de l’època apostòlica», diu un escriptor, «no hi ha hagut mai un tre-ball millor o una confessió tan magnifica.» ^{22 D’Aubigné, llibre. 14, cap. 7.}LGC 126.3

«Tot el que han dit els luterans és veritat; no podem negar-ho», declarà un bisbe papis-ta. «¿Pots refutar mitjançant raons convin-cents la confessió que l’elector i els seus aliats han fet?», preguntà un altre bisbe al Dr. Eck. «Amb les escriptures dels apòstols i profetes, no!», fou la resposta; «però amb les dels Pares i concilis, sí!” «Comprenc», respongué el que feia la pregunta. «Els luterans, segons tu, es fonamenten en l’Escriptura i nosaltres en som fora.» ^{23Ibíd., llibre 14, cap. 8.}LGC 126.4

Alguns dels prínceps d’Alemanya van convertir-se a la fe reformada. El mateix em-perador declarà que els articles dels protes-tants no eren altra cosa que la veritat. La confessió fou traduïda a moltes llengües i es divulgà per tot Europa i fou acceptada per milions de persones de generacions futures com l’expressió de la seva fe.LGC 126.5

Els servents lleials a Déu no treballaven sols. Mentre principats, poders i esperits per-versos dels llocs més alts confabulaven contra ells, el Senyor no abandonà el seu poble. Si haguessin obert els ulls, haurien vist clarament la prova més gran de presència i ajuda divines que els proporcionà, com ho feu amb els pro-fetes de l’antiguitat. Quan el servent d’Eliseu mostrà al seu senyor l’exèrcit hostil que els envoltava i no els deixava cap oportunitat per escapar-se, el profeta orà: «Senyor, obre els ulls d’aquest servent, que hi vegi!” (2 Re 6.17). I vet aquí que la muntanya s’ompli de carros i cavalls de foc, l’exèrcit del cel s’apostà per protegir l’home de Déu. Així els àngels protegiren els treballadors de la Reforma.LGC 127.1

Un dels principis mantinguts amb més fermesa per Luter fou que no hi hauria d’ha-ver cap lloc pel poder secular a favor de la Reforma, i cap crida a les armes per a la seva defensa. S’alegrà que prínceps de l’imperi confessessin l’evangeli, però quan proposaren unir-se en una lliga de defensa, declarà que «només Déu hauria de defensar la doctrina de l’evangeli. [... ] Com menor fos la interferència dels homes en el treball, més sorprenent seria la intervenció de Déu en benefici d’ells. Totes les precaucions polítiques suggerides foren, segons el seu parer, atribuïbles a una por indigna i una desconfiança pecaminosa.» ^{24D’Aubigné, llibre 10, cap. 14.}LGC 127.2

Quan els enemics poderosos es van unir per esfondrar la fe reformada, i milers d’espa-ses semblaven desembeinar-se contra ella, Luter escrigué: «Satanàs està traient tota la seva fúria; els pontífexs malvats estan conspi-rant i la guerra ens amenaça. Exhorteu la gent perquè lluiti valerosament davant del tron del Senyor mitjançant la fe i l’oració, I així els nostres enemics, vençuts per l’Esperit de Déu, es veuran obligats a sotmetre’s a la pau. La nostra primera necessitat és l’oració, feu saber al poble que estan exposats a la fulla de l’espasa i a la ràbia de Satanàs, dei-xeu-los orar».^{25D’Aubigné, llibre 10, cap. 14.}LGC 127.3

En una altra ocasió, més endavant, al·lu-dint a la lliga que pensaven organitzar els prínceps de la reforma, Luter declarà que l’única arma utilitzada en aquesta guerra seria «l’espasa de l’Esperit.» Escrigué a l’elector de Saxònia: «La consciència no ens permet aprovar l’aliança proposada. Abans moriríem deu vegades que veure com el nostre evangeli vessa una sola gota de sang. La nostra missió és romandre com xais en la matança. S’ha de portar la creu de Crist. Que vostra altesa no tingui por. Farem més amb les nostres oracions que tots els nostres enemics amb les seves fanfarronades. No deixeu que les vostres mans es taquin amb la sang dels vostres germans. Si l’emperador vol que ens sotmetem als seus tribunals, estem preparats per fer-ho. No podeu defensar la nostra fe: cadascú ha d’acceptar els riscs i perills de les pròpies creences».^{26Ibíd ., llibre 14, cap. 1.}LGC 127.4

El poder que feu estremir el món en els dies de la gran Reforma provenia del lloc se-cret d’oració. Allà, amb santa calma, es man-tenien ferms els servents de Déu sobre la roca de les seves promeses. Durant l’agitació d’Augsburg, Luter «no passà un dia sense de-dicar tres hores com a mínim a l’oració, i aquest temps el treia de les hores del dia més escaients per a l’estudi.” En l’aïllament de la seva cambra, se’l podia escoltar donant la seva ànima a Déu amb paraules «d’adoració, temor i esperança, com si parlés amb un amic.” “Sé que sou el nostre Pare i el nostre Déu”, deia, “i que dispersareu els perseguidors dels vostres fills; perquè Vós també us trobeu en el mateix perill que nosaltres. Tot aquest tema és vostre, i si nosaltres també hi estem implicats és perquè complim les vostres constriccions. Defenseu-nos, aleshores, oh Pare!» ^{27Ibíd ., llibre 14, cap. 6.}LGC 127.5

A Melanchthon, que es trobava deprimit sota una càrrega d’angoixa i por, li digué: «Gràcia i pau en Crist, en Crist, dic, i no en el món. Amén. Avorreixo de tot cor aquestes cures exagerades que us consumeixen. Si la causa és injusta, abandoneu-la i si és justa, per què hauríem de contradir les promeses d’Aquell que ens ordena dormir i descansar sense por? [...] Crist complirà l’obra de justícia i de veritat, Ell viu, ell regna; així doncs, per què hem de patir?» ^{28Ibíd ., llibre 14, cap. 6.}LGC 128.1

Déu escoltà els crits dels seus fills. Donà a prínceps i ministres la gràcia i coratge per mantenir la veritat contra els governants de la foscor d’aquest món. El Senyor digué: «Poso a Sió un que és pedra angular, escollida, preciosa; els qui creuen en ell no quedaran confosos» (1 Pe 2.6). Els reformadors protestants havien edificat sobre Crist i les portes de l’infern no podien prevaler contra ells.LGC 128.2