Capítol 24 - Al lloc santíssim

*****

LA DOCTRINA del santuari fou la clau que obrí el misteri del desengany de 1844. Revelà un complet sistema de veritats que formaven un conjunt harmoniós i de ostraven que la mà de Déu havia dirigit el gran moviment adventista, alhora que posava de manifest la situació i l’obra del seu poble, i li mostrava quin era el seu deure. Ara, com els deixebles de Jesús, que després de la terrible nit d’angoixa i desengany «s’ompliren de goig en veure el Senyor,” els qui havien esperat amb fe la seva segona vinguda també s’alegraven. Havien esperat que vindria en glòria per recompensar els seus servents. Com que no es compliren les seves esperances, Jesús desaparegué de la seva vista, i com ho feu Maria al costat del sepulcre, exclamaren: «S’han emportat el meu Senyor, i no sé on l’han posat.» Aleshores, contemplaren una vegada més com el seu compassiu Gran Sacerdot, que aviat havia d’aparèixer com el seu rei i alliberador, oficiava al lloc santíssim. La llum del santuari il·luminava el passat, el present i el futur. Sabien que Déu els havia guiat per la seva providència infal·lible. El missatge que duien havia estat correcte en tots els sentits, encara que, com els primers deixebles, ells mateixos no l’havien comprès. En proclamar-lo havien complert els designis de Déu i el seu treball no havia estat inútil. Engendrats «de nou sota una viva esperança,» s’alegraren «amb goig inefable i plens de glòria.”LGC 256.1

Tant la profecia -«Durarà dos mil trescents capvespres i matins; després el santuari serà purificat” (Dn 8.14)-, com el missatge del primer àngel -«Temeu Déu i doneu-li glòria; perquè ha arribat l’hora del seu judici”-, es referien al ministeri de Crist en el lloc santíssim, al judici investigador, i no a la vin-guda de Crist per redimir el seu poble i destruir els malvats. L’error no es trobava en el còmput dels períodes profètics, sinó en l’es-deveniment que s’havia de verificar al final dels 2.300 dies. Encara que la profecia ho havia predit, i que tot allò que la Bíblia els garantia que passaria s’havia complert, a cau-sa d’aquest error els creients havien patit un desengany. En el mateix moment en què la-mentaven el no compliment de les seves es-perances, havia tingut lloc l’esdeveniment que estava predit pel missatge, i que s’havia de complir abans que el Senyor pogués aparèixer per recompensar els seus servents.LGC 256.2

Crist no havia vingut a la terra, com s’es-perava, sinó que, com estava prefigurat en el símbol, havia entrat al lloc santíssim del san-tuari de Déu al cel. El profeta Daniel el repre-senta com un que en aquell moment s’apropa a l’Ancià carregat d’anys: «Després, tot mirant aquella visió nocturna, vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d’home, arribà fins a l’Ancià carregat d’anys, el van presentar davant d’ell” (Dn 7.13).LGC 256.3

El profeta Malaquies també prediu aquesta vinguda: «El Senyor de l’univers us diu: “Jo envio el meu missatger perquè obri un camí davant meu, i tot seguit entrarà al seu temple el Sobirà que vosaltres cerqueu. El missatger de l’aliança, que vosaltres desitgeu, ja està venint!”» (Ml 3.1). La vinguda del Senyor al seu temple fou sobtada i inesperada pel seu poble. No esperaven que ell fos allà. Esperaven que vingués a la terra «enmig d’un foc ardent, per demanar comptes als qui no reconeixen Déu i no accepten l’evangeli de Jesús, nostre Senyor» (2 Te 1.8).LGC 257.1

Però el poble encara no estava preparat per trobar-se amb el seu Senyor. Encara els restava dur a terme un treball de preparació. Se’ls havia de concedir una llum que dirigís el seu esperit cap al temple de Déu en el cel; i mentre ells seguissin per fe el seu Gran Sa-cerdot en el seu ministeri, se’ls revelarien nous deures. L’església havia de rebre un altre missatge d’advertència i instrucció.LGC 257.2

Diu el profeta: «Qui resistirà el dia de la seva arribada? Qui es mantindrà dret quan ell aparegui? Perquè és com el foc del fonedor, com el sabó de rentar roba. S’asseurà com qui depura i refina la plata, i purificarà els descendents de Leví. Els refinarà com la plata i l’or. Llavors presentaran al Senyor ofrenes dignes d’ell” (Ml 3.2,3). Aquells qui habitin la terra quan cessi la intercessió de Crist en el santuari celestial hauran d’estar dempeus en la presència del Déu i sense intercessor. Les seves vestimentes no hauran de tenir ni una taca; els seus caràcters hauran d’haver estat purificats de tots els pecats per la sang de l’aspersió. La gràcia de Déu i el seu propi esforç i diligència els hauran d’haver fet vencedors en la lluita amb el mal. Mentre es prossegueix el judici investigador en el cel, mentre els pecats dels creients penedits són eliminats del santuari, el poble de Déu a la terra ha de dur a terme una obra especial de purificació i d’alliberació del pecat. El missat-ge del capítol 14 de l’Apocalipsi presenta aquesta amb màxima claredat.LGC 257.3

Quan s’hagi completat aquesta obra, els seguidors de Crist estaran preparats per a la seva vinguda. «Les ofrenes de Judà i Jerusa-lem seran agradables al Senyor com ho eren en els temps antics, en èpoques passades» (Ml 3.4). Aleshores l’església que el nostre Senyor rebrà serà una «església gloriosa, sense taques ni arrugues ni res de semblant» (Ef 5.27) , que apareixerà «bella com la lluna, resplendent com el sol, impressionant com un exèrcit amb les banderes alçades” (Ct 6.10).LGC 257.4

A més de la vinguda del Senyor al seu temple, Malaquies també prediu el seu segon adveniment, la seva vinguda per executar el judici, en aquestes paraules: «El Senyor de l’univers us diu encara: Jo vindré enmig de vosaltres per jutjar-vos. Acusaré amb promp-titud els qui practiquen bruixeries, els adúlters, els perjurs, els qui oprimeixen les viudes i els orfes, o maltracten els immigrants, sense cap por de mi» (Ml 3.5). Judes es refereix a la mateixa escena quan diu: «El Senyor ve amb milers dels seus sants àngels per judicar tot-hom i condemnar tots els impius per les impietats que han comès” (Jud 14,15). Aquesta vinguda, i la del Senyor al seu temple són esdeveniments diferents que han de tenir lloc per separat.LGC 257.5

La vinguda de Crist com el nostre Gran Sacerdot en el lloc santíssim per a la purifica-ció del santuari, esmentada a Daniel 8,14; la vinguda del Fill de l’home al lloc on es troba l’Ancià carregat d’anys, presentada a Daniel 7.13; i la vinguda del Senyor al seu temple, predita per Malaquies, són descripcions del mateix esdeveniment representat també per la vinguda del nuvi al matrimoni, descrita per Crist en la paràbola de les deu verges, segons Mateu 25.LGC 257.6

A l’estiu i la tardor de 1844 es feu aquesta proclamació: «Mireu, ve el nuvi!” Aleshores es conegueren les dues classes de persones representades per les verges prudents i fàtues: una esperava ansiosament l’aparició del Senyor i s’havia preparat amb diligència per a anar al seu encontre; l’altra, atemorida i obrant per impuls, s’havia donat per satisfeta amb una teoria de la veritat, però no posseïa la gràcia de Déu. A la paràbola, quan vingué el nuvi, «les que estaven preparades aleshores entraren amb ell al casament.” La vinguda del Nuvi, que es presenta aquí, es verifica abans del casament. El casament representa l’acte de la recepció per part de Crist del seu regne. La ciutat santa, la nova Jerusalem, que és la capital i representant del regne, s’anomena «la núvia, l’esposa de l’Anyell.” L’àngel digué a Joan: «Vine i et mostraré la núvia, l’esposa de l’Anyell.” Joan continua: «Em va transportar, doncs, en esperit a una muntanya gran i alta i em féu veure la ciutat santa de Jerusalem, que baixava del cel, venint de Déu” (Ap 21.9,10). Es evident que l’esposa representa la ciutat santa, i les verges que van a cercar l’espòs representen l’església. A l’Apocalipsi, el poble de Déu esta constituït pels convidats al sopar del casament (Ap 19.9). Si són convidats, no poden, al mateix temps, representar l’esposa. Segons el profeta Daniel, en el cel, l’Ancià carregat d’anys lliurarà a Crist «el poder, la glòria i la reialesa» i la nova Jerusalem, la ca-pital del seu regne, «abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs” (Dn 7.14; Ap 21.2). Després de rebre la reialesa, vindrà en la seva glòria, com a Rei de reis i Senyor de senyors, per redimir els seus, que «s’asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel” (Mt 8.11, Lc 22.30) per a par-ticipar en el sopar de les noces de l’Anyell.LGC 258.1

La proclamació «Mireu, ve el nuvi!” a l’estiu de 1844, induí milers de persones a esperar l’adveniment immediat del Senyor. En el temps assenyalat, vingué l’Espòs, no a la terra, com el poble esperava, sinó on es trobava l’Ancià carregat d’anys en el cel, a les noces; és a dir a rebre el seu regne. «Les que estaven preparades entraren amb ell al casa-ment, i es tancà la porta.» No serien presents en persona al casament, ja que es verifica en el cel mentre que elles estan a la terra. Els deixebles de Crist han d’esperar «quan tornarà el seu amo de la festa de noces” (Lc 12.36). Però han de comprendre la seva obra i seguir-lo per fe mentre entra en la presència de Déu. Aquest és el sentit en què es diu que ells van amb ell a les noces.LGC 258.2

Segons la paràbola les qui entraren a les noces foren les que tenien oli en els gots amb les seves llànties. Els qui, juntament amb el coneixement de la veritat de les Escriptures, tenien l’Esperit i la gràcia de Déu, i durant la nit de la seva amarga prova havien esperat amb paciència, investigant la Bíblia a la recer-ca de més llum, foren els qui reconegueren la veritat referent al santuari del cel i al canvi de ministeri del Salvador, i per fe el seguiren en la seva obra en el santuari celestial. I tots els qui, pel testimoni de les Escriptures, accepten les mateixes veritats, i per fe segueixen Crist mentre es presenta davant de Déu per efectuar l’última obra de mediació i rebre el seu regne a la seva conclusió, estan representats com si entressin a la festa de noces.LGC 258.3

La paràbola del capítol 22 de Mateu utilitza aquesta mateixa figura i es veu clarament que el judici investigador té lloc abans de les noces. Abans de realitzar-se, entra el Rei per veure els convidats i assegurar-se que tots porten les vestimentes del casament, el mantell immaculat del caràcter, rentat i em-blanquit en la sang de l’Anyell (Mt 22.11, Ap 7.14). Qui no porta un vestit adequat és ex-pulsat, però tots els qui en ser examinats por-ten les vestimentes de les noces són acceptats per Déu i jutjats dignes de participar en el seu regne i d’asseure’s al seu tron. Aquesta tasca d’examinar els caràcters i de determinar qui està preparat per al regne de Déu és la del judici investigador, l’obra final que es porta a terme en el santuari celestial.LGC 258.4

Quan s’hagi acabat el treball d’investiga-ció, quan s’hagin estudiat tots els casos d’aquells que durant tots els segles han pro-fessat ser deixebles de Crist, aleshores i no abans, haurà acabat el temps de gràcia i serà tancada la porta de la misericòrdia. Així que les paraules «Les que estaven preparades en-traren amb ell a les noces i es tancà la porta” ens porten a través del ministeri final del Sal-vador fins al moment en què es completarà la gran obra de la salvació de l’home.LGC 259.1

En el servei del santuari terrenal, que com ja s’ha vist és una figura del servei que es realitza en el santuari celestial, quan el gran sacerdot entrava en el lloc santíssim el dia de l’expiació s’acabava el servei del primer departament. Déu havia ordenat: «Des del moment en què ell entrarà dintre el lloc més sant per fer el ritu d’expiació fins que en sortirà, no hi haurà ningú a la tenda de l’aplec sagrat» (Lv 16.17). Per tant, quan Crist entrà en el lloc santíssim per fer el ritu d’expiació, cessà el seu ministeri del primer departament. Però quan acabà el servei que es realitzava en el primer departament, inicià el ministeri del segon. Quan, en el servei típic, el gran sacerdot sortia del lloc santíssim el dia d’expiació, es presentava davant de Déu per oferir-li la sang de la víctima sacrificada pel pecat de tots els israelites que es penedien sincerament. De la mateixa manera, Crist només havia acabat una part de la seva obra com a intercessor nostre per començar-ne una altra, i encara segueix oferint la seva sang davant del Pare en favor dels pecadors.LGC 259.2

Aquest tema no fou entès pels Adventis-tes de 1844. Després que passés la data en què s’esperava el Salvador, seguiren creient que la seva vinguda era a prop; sostenien que havien arribat a una crisi important i que ha-via cessat l’obra de Crist com a intercessor de l’home davant Déu. Els semblava que la Bí-blia ensenyava que el temps de gràcia conce-dit a l’home acabaria poc abans de la mateixa vinguda del Senyor en els núvols. Això semblava desprendre’s dels passatges bíblics que indiquen un temps en què els homes cercaran, colpejaran i cridaran a la porta de la misericòrdia sense que s’obri. I es preguntaven si la data en què havien estat esperant la vinguda de Crist no assenyalava més aviat l’inici d’aquell període que havia de precedir immediatament a la seva vinguda. Després de proclamar la proximitat del judici, consideraren que havia acabat la seva tasca per al món, i no sentiren més obligació de treballar per la salvació dels pecadors, alhora que les mofes agosarades i blasfemes dels impius els semblaven una evidència addicional del fet que l’Esperit de Déu s’havia retirat dels qui rebutjaven la seva misericòrdia. Tot això els confirmava en la creença que el temps de gràcia havia acabat o, com deien ells aleshores, que «la porta de la misericòrdia estava tancada.”LGC 259.3

Però de l’estudi del tema del santuari sorgí una llum més viva. Aleshores veieren que tenien raó en creure que la fi dels 2.300 dies, el 1844, havia marcat una crisi important. Però, si bé era cert que s’havia tancat la porta de l’esperança i de gràcia per la qual els homes havien trobat un accés a Déu durant mil vuit-cents anys, se’ls obria una altra porta i el perdó dels pecats era ofert als homes per la intercessió de Crist en el lloc santíssim. Havia acabat una part de la seva obra però n’inicia-va una altra. Encara hi havia una «porta oberta» per entrar en el santuari celestial on Crist oficiava en favor del pecador.LGC 259.4

Aleshores comprengueren l’aplicació de les paraules que Crist adreçà a l’església cor-responent al temps en què ells mateixos vivi en: «Això diu el Sant, el Veraç, el qui té la clau de David, el qui obre, i ningú no pot tancar, el qui tanca, i ningú no pot obrir. Conec les teves obres. Mira, he posat davant teu una porta oberta que ningú pot tancar» (Ap 3.7,8).LGC 260.1

Els beneficiaris de la seva mediació són els qui, per fe, segueixen Jesús en la seva gran obra d’expiació; en canvi, els qui rebutgen la llum que posa a la vista aquest ministeri en queden exclosos. Els jueus, que rebutjaren la llum concedida en el temps del primer adve-niment de Crist i es negaren a creure en ell com a Salvador del món, no podien rebre el perdó que ell els havia ofert. Quan, a l’ascensió, Jesús entrà per la seva pròpia sang al santuari celestial per vessar sobre els seus deixebles les benediccions de la seva mediació, els jueus foren deixats en una completa obscuritat i seguiren amb el seus sacrificis i ofrenes inútils. El ministeri de símbols i ombres s’havia acabat. La porta per la qual els homes abans havien trobat accés a Déu ja no estava oberta. Els jueus s’havien negat a buscar-lo de l’única manera que podien trobar-lo, pel sacerdoci en el santuari del cel. Per consegüent, no trobaven comunió amb Déu. La porta estava tancada per a ells. No reconeixien Crist com a veritable sacrifici i únic mediador davant Déu; per això no podien rebre els beneficis de la seva mediació.LGC 260.2

La condició dels jueus incrèduls il·lustra l’estat dels indiferents i incrèduls entre els qui es professen cristians, els quals desconeixen voluntàriament l’obra del nostre misericordiós Gran Sacerdot. En el servei típic, quan el gran sacerdot entrava en el lloc santíssim, per poder rebre el perdó dels seus pecats i no ser separats de la congregació, tots els fills d’Israel havien de reunir-se prop del santuari i humiliar les seves ànimes davant de Déu de la manera més solemne. En la nostra època antitípica d’expiació encara és més essencial que comprenguem l’obra del nostre Gran Sacerdot i sapiguem quina és la nostra tasca.LGC 260.3

Els homes no poden rebutjar impunement els avisos que Déu els envia en la seva misericòrdia. El cel envià un missatge al món en el temps de Noè i la salvació dels homes depenia de la manera com l’acceptessin. A causa del seu rebuig de l’advertència, l’Esperit de Déu es retirà de la raça pecadora que morí en les aigües del diluvi. En el temps d’Abraham, la misericòrdia deixà d’exhortar els culpables veïns de Sodoma, i tots, excepte Lot amb la seva muller i les seves dues filles, foren consumits pel foc que descendí del cel. El mateix passà en els dies de Crist. El Fill de Déu declarà als jueus incrèduls d’aquella ge-neració: «Doncs bé, el vostre temple és aban-donat i queda desert» (Mt 23.38). Considerant els últims dies i referint-se a aquells que «no han acollit l’amor de la veritat que els hauria salvat», el mateix Poder Infinit declara: «Per aquest motiu, Déu els enviarà un poder que els extraviarà i els farà creure la mentida. Així seran condemnats tots el qui no han acceptat la veritat i s’han complagut en l’error” (2 Te 2.10-12). Com més rebutgen les ensenyances de la seva paraula, més retira Déu el seu Esperit i deixa els homes en braços de l’engany que tant estimen.LGC 260.4

Però Crist encara intercedeix per l’home, i aquells que la busquen rebran llum. Tot i que al principi això no fou entès pels adventistes, més tard, a mesura que els passatges bíblics que defineixen la seva veritable posició començaren a obrir-se davant d’ells, els resultà evident.LGC 260.5

Quan passà la data fixada el 1844, hi hagué un període de gran prova per als qui encara conservaven la fe adventista. En la mesura en què en depenia el fonament de la seva veritable posició, la llum que dirigí el seu esperit cap al santuari celestial fou el seu únic consol. Alguns deixaren de creure en la manera en què havien calculat els períodes profètics, i atribuïren a factors humans o satà nics la poderosa influència de l’Esperit Sant que havia acompanyat el moviment adventis-ta. Altres cregueren fermament que el Senyor els havia conduït en la seva vida passada; i mentre esperaven, vetllaven i oraven per conèixer la voluntat de Déu, arribaren a com-prendre que el seu Gran Sacerdot havia co mençat a realitzar un altre ministeri i, seguint-lo amb fe, foren induïts a veure també l’obra final de l’església. Obtingueren un coneixement més clar dels missatges dels primers àngels, i quedaren preparats per acollir i donar al món la solemne advertència del tercer àngel d’Apocalipsi 14.LGC 260.6