Capítol 29 - L’origen del mal

*****

PER MOLTS, l’origen del pecat i la raó de la seva existència són causes de gran perplexitat. S’adonen de l’obra del mal amb els seus terribles resultats de dolor i desolació i es pregunten com pot existir tot això sota la sobirania d’Aquell la saviesa, el poder i l’amor del qual són infinits. És un misteri que no poden explicar. La seva incertesa i els seus dubtes els deixen cecs davant les veritats plenament revelades en la Paraula de Déu que són essencials per a la salvació. Hi ha qui, en les seves investigacions sobre l’existència del pecat, s’embranca en la investigació d’allò que Déu mai no ha revelat. No troba solució per a les seves tribulacions i la disposició al dubte i a la cavil·lació que el domina li serveix d’excusa per rebutjar les paraules de les Santes Escriptures. Altres, malgrat tot, no s’adonen del gran problema del mal perquè la tradició i les falses interpretacions han enfosquit les ensenyances de la Bíblia referents al caràcter de Déu, la naturalesa del seu govern i els principis del seu tracte amb el pecat.LGC 295.1

És impossible explicar l’origen del mal, com també ho és donar una raó de la seva existència. Malgrat tot, es pot comprendre força bé tant l’origen com la disposició final del pecat, per fer enterament manifesta la justícia i benvolença de Déu en la seva mane-ra d’actuar contra el mal. No hi ha res que lesLGC 295.2

Escriptures ensenyin amb més claredat que el fet que Déu no fou, en cap sentit, el res-ponsable de la introducció del pecat en el món; i que no hi hagué retenció arbitrària de la gràcia de Déu, ni cap deficiència en el go-vern diví que donés lloc a la rebel·lió. El pecat és un intrús; no hi ha cap raó que pugui explicar la seva presència. És misteriós i inex-plicable; excusar-lo equivaldria a defensar-lo. Si es pogués trobar alguna excusa a favor seu o senyalar la causa de la seva existència, dei-xaria de ser pecat. L’única definició del pecat és aquella que dóna la Paraula de Déu: «és la transgressió de la llei”; és la manifestació ex-terior d’un principi en guerra amb la gran llei de l’amor que és el fonament del govern diví.LGC 295.3

Abans de l’entrada del pecat, la pau i la joia regnaven arreu de l’univers. Tot estava en harmonia amb la voluntat del Creador. L’amor per Déu era suprem, i l’amor dels uns pels altres era imparcial. Crist, el Verb, l’Unigènit de Déu, era un amb el Pare etern: un en la naturalesa, en el caràcter i en els designis; era l’únic ésser en tot l’univers que podia entrar en tots els consells i designis de Déu. Per mitjà de Crist el Pare efectuà la creació de tots els éssers celestials. «Ja que Déu ha creat per ell totes les coses, tant les del cel [... ] trons i sobiranies, potències i autoritats» (Col 1.16); i tot el cel retia homenatge tant a Crist com al Pare.LGC 295.4

Com que la llei de l’amor era el fonament del govern de Déu, la felicitat de tots els éssers creats depenia de la seva perfecta harmonia amb els grans principis de justícia. Déu vol que totes les seves criatures li retin un servei d’amor i un homenatge que provingui de l’apreciació intel·ligent del seu caràcter. No li agrada la submissió forçosa i atorga a tots la llibertat perquè el serveixin voluntàriament.LGC 296.1

Però hi hagué un ésser que preferí per-vertir aquesta llibertat. El pecat nasqué en aquell que, després de Crist, havia estat el més honorat per Déu i el més exaltat en poder i glòria entre els habitants del cel. Abans de la seva caiguda, Llucifer era el primer dels querubins que cobrien el propiciatori sant i sense màcula. «Això diu Déu, el Senyor: “Tu eres el segell de la perfecció, ple de saviesa i d’esplèndida bellesa. Habitaves a l’Edèn, el jardí de Déu [...]. Eres el querubí protector d’ales desplegades, i jo et vaig posar a la santa muntanya de Déu. Allí residies, i et passejaves enmig de les pedres de foc. Vas ser perfecte en la teva conducta, des del dia que vas ser creat, fins que es va trobar en tu la iniquitat.”» (Ez 28.12-15; B2000).LGC 296.2

Llucifer, si hagués emprat les seves nobles facultats per beneficiar els altres i per glorificar el seu Creador, podia haver seguit gaudint del favor de Déu i les hosts angelicals l’haurien estimat i honorat. Però, diu el profeta, «la teva bellesa t’ha omplert d’orgull, la teva esplendor t’ha fet perdre el seny» (vers. 17) . Poc a poc, Llucifer s’abandonà al desig de la pròpia exaltació. «Tens pretensions divines.» «Tu pensaves: [...] “Posaré ben alt el meu tron, per damunt de les estrelles de Déu, i m’asseuré a la muntanya on es reuneix la cort divina. [... ] Cavalcaré sobre els núvols i seré com el Déu altíssim”» (Is 14.13,14). En lloc de procurar que Déu fos l’objecte principal dels afectes i l’obediència de les seves criatures, Llucifer esmerçà esforços en gua nyar el seu servei i el seu homenatge per a ell mateix. En voler els honors que el Pare Infinit havia concedit al seu fill, el príncep dels àn-gels aspirava a un poder que només Crist te-nia dret a exercir.LGC 296.3

Tot el cel s’havia alegrat de poder reflectir la glòria del Creador i de mostrar el seu amor. Mentre Déu era honorat, tot era pau i brillan-tor. Però un punt de discòrdia aigualí les har-monies celestials. El servei i l’exaltació d’un mateix, contraris als plans del Creador, des-pertaren els mals averanys en les ments d’aquells per als quals la glòria de Déu era suprema. Els consells celestials suplicaren a Llucifer. El fill de Déu presentà davant d’ell la grandesa, la bondat i la justícia del Creador i la naturalesa sagrada i inalterable de la seva llei. Déu havia establert l’ordre del cel i la fu-gida de Llucifer deshonrà el seu Creador i portà la desgràcia sobre ell. Però el consell donat amb amor i perdó infinits només va fer créixer un esperit de resistència. Llucifer per-meté que la seva gelosia per Crist s’imposés, i esdevingué més obstinat en els seus propòsitsLGC 296.4

L’orgull de la seva glòria nodrí el desig de supremacia. Llucifer no aprecià els grans ho-nors concedits com un present de Déu i tam-poc expressà cap gratitud envers el Creador. Es glorificà en la seva brillantor i exaltació i aspirà a ser igual que Déu. Fou estimat i rebé reverències de les hosts celestials. Els àngels gaudien complint les seves ordres i estava co-bert de saviesa i glòria per damunt de tots ells. El fill de Déu, no obstant això, encara era el Sobirà reconegut del cel, amb el mateix poder i autoritat del Pare. Crist participava en tots els consells de Déu, mentre que a Llucifer no li era permès entrar en els propòsits divins. «Per què», es preguntà el poderós àngel, «Crist hauria de tenir la supremacia? Per què Ell rep més honors que Llucifer?»LGC 296.5

En abandonar el seu lloc en la presència immediata de Déu, Llucifer difongué l’esperit de descontentament entre els àngels. Treba llà en el secret més misteriós, i durant un cert temps, amagant el seu propòsit verídic sota la disfressa de reverència per Déu, el seu únic afany era suscitar la insatisfacció sobre les lleis que governaven els éssers celestials i els explicà que els havia estat imposada una res-tricció innecessària. Atès que les seves natures eren sagrades, incità als àngels a obeir els dictats de la seva voluntat. Intentà crear-se simpatia per representar que Déu l’havia tractat injustament perquè havia dipositat l’honor suprem sobre Crist. Va reivindicar que per obtenir un major poder i honor no buscava la seva pròpia exaltació sinó que vo-lia assegurar la llibertat de tots els habitants del cel i així aquests podrien aconseguir un estat d’existència més alt.LGC 297.1

En la seva gran misericòrdia, Déu suportà Llucifer durant un llarg temps. No fou ex-pulsat immediatament de la seva posició ele-vada quan es deixà portar per primera vegada per l’esperit del descontentament, ni tampoc quan començà a presentar les seves falses pretensions als àngels lleials. Encara fou retingut durant molt de temps al cel. Repetides vegades li oferiren el perdó si es penedia i es sotmetia. Per convèncer-lo del seu error es feren esforços que només l’amor i la saviesa infinits eren capaços de fer. Fins aleshores l’esperit de descontentament era desconegut al cel. Ni el mateix Llucifer podia veure al principi fins on el portaria aquest esperit; no comprenia la veritable naturalesa dels seus sentiments. Però quan es demostrà que el seu descontentament no tenia cap fonament, Llucifer quedà convençut que no tenia raó, que el que Déu demanava era just, i que havia de reconèixer-ho davant de tot el cel. Si ho hagués fet així, ell i molts àngels s’haurien salvat. En aquell temps encara no havia negat tota la seva obediència a Déu. Encara que havia abandonat el seu càrrec de querubí cobertor, si hagués accedit a tornar a Déu i s’hagués conformat amb ocupar el lloc que li corresponia en el gran pla de Déu, re-coneixent la saviesa del Creador, hauria estat restituït al seu ofici. Però l’orgull li impedí sotmetre’s. Defensava la seva conducta amb persistència, insistia que no necessitava pene-dir-se, i es lliurà completament al gran con-flicte amb el seu Creador.LGC 297.2

Aleshores dedicà tot el poder de la seva gran intel·ligència a la tasca d’enganyar per assegurar-se la simpatia dels àngels que havi-en estat sota les seves ordres. Fins i tot el fet que Crist l’havia advertit i aconsellat fou uti-litzat per servir els seus pèrfids designis. A aquells que estaven lligats de forma més pro-pera a ell per l’amor i la confiança, Satanàs els feu creure que l’havien jutjat erròniament, que no s’havia respectat la seva posició i que volien privar-li de la seva llibertat. Després d’interpretar d’aquesta manera les paraules de Crist, passà a prevaricar i mentir descara-dament, acusant el fill de Déu de voler humi-liar-lo davant dels habitants del cel. A més intentà crear una situació falsa entre ell i els àngels lleials. Tots aquells que no pogué sub-ornar i atraure completament, els acusà d’in-diferència respecte als interessos dels éssers celestials. Acusà els qui romanien fidels a Déu del treball que ell mateix estava fent. Per sostenir l’acusació de la injustícia de Déu contra ell, emprà una falsa presentació de les paraules i dels actes del Creador. La seva po-lítica consistia en confondre els àngels amb arguments subtils sobre els designis de Déu. Tot el que era senzill ho revestia de misteri i, fent servir una perversió astuta, feia néixer dubtes respecte de les declaracions més terminants de Déu. La seva posició elevada i l’estreta relació amb l’administració divina donaven més força a les seves representaci-ons i molts àngels foren induïts a unir-se-li en una rebel·lió contra l’autoritat celestial.LGC 297.3

Déu en la seva saviesa permeté que Sata-nàs prosseguís la seva obra fins que l’esperit de descontentament esdevingués una rebellió activa. Era necessari que els seus plans es desenvolupessin per complet per tal que la seva naturalesa i les seves tendències quedes-sin a la vista de tots. Llucifer, com a querubí ungit, havia estat enormement exaltat; era molt estimat pels éssers celestials i exercia una influència poderosa damunt seu. El govern de Déu no incloïa només els habitants del cel sinó també els de tots els móns que ell havia creat; i Satanàs pensà que, si podia atraure els àngels del cel en la seva rebel·lió, també podria atraure els habitants dels altres móns. Havia presentat astutament la seva manera de veure la qüestió, fent servir sofismes i fraus per aconseguir els seus propòsits. Tenia gran poder per enganyar, i amb la disfressa de la mentida havia guanyat un avantatge. Ni tan sols els àngels lleials podien discernir plenament el seu caràcter ni veure cap a on s’encaminava la seva obra.LGC 298.1

Satanàs havia estat tant altament hono-rat, i tots els seus actes estaven tan revestits de misteri, que era difícil revelar als àngels la veritable naturalesa de la seva obra. Fins que no es desenvolupés completament, el pecat no podia aparèixer com el mal que en realitat era. Fins aleshores no havia existit a l’univers de Déu i els éssers sants no coneixien la seva naturalesa ni malignitat. No podien discernir les terribles conseqüències que resultarien de posar de banda la llei de Déu. Al principi, Satanàs havia amagat la seva obra sota una astuta professió de lleialtat a Déu. Afirmava que desitjava honorar Déu, assegurar l’estabi-litat del seu govern i el bé de tots els habitants del cel. Mentre propagava el descontentament entre els àngels que estaven sota les seves ordres, intentava aparentar astutament que volia eliminar aquest descontentament. Sostenia que els canvis que reclamava en l’ordre i les lleis del govern de Déu, eren ne-cessaris per conservar l’harmonia al cel.LGC 298.2

En el seu tracte amb el pecat, Déu no podia sinó obrar amb justícia i veritat. Sata nàs podia fer servir armes que Déu no podia emprar: l’adulació i l’engany. Havia intentat falsificar la Paraula de Déu i havia representat falsament el seu pla de govern davant els àngels. Sostenia que Déu no era just en impo-sar lleis i regles als habitants del cel; que en exigir submissió i obediència a les seves cria-tures, només estava buscant la seva pròpia glòria. Per això s’havia de mostrar a tots els habitants del cel i d’altres móns que el govern de Déu era just i la seva llei perfecta. Satanàs havia donat a entendre que ell mateix intentava promoure el bé de l’univers. Tothom havia d’arribar a entendre el veritable caràcter de l’usurpador i el propòsit que l’animava. Calia temps perquè ell mateix es donés a conèixer pels seus actes malvats.LGC 298.3

Satanàs acusava la llei i el govern de Déu de la discòrdia que la seva pròpia conducta havia introduït al cel. Declarava que tot el mal provenia de l’administració divina. Afirmava que el que ell mateix volia era perfeccionar els estatuts de Déu. Així doncs, era necessari que donés a conèixer la naturalesa de les seves pretensions i els resultats dels canvis proposats en la llei divina. La seva obra l’havia de condemnar. Satanàs havia declarat que des d’un principi no estava en rebel·lió. Tot l’univers havia de veure el seductor sense cap mena de màscara.LGC 298.4

Fins i tot quan decidí que Satanàs no po-dia romandre per més temps al cel, la Saviesa infinita no el destruí. Com que Déu només pot acceptar el servei d’amor, la submissió de les seves criatures ha de provenir d’una convicció de la seva justícia i la seva benvolença. Els habitants del cel i dels altres móns, que no estaven preparats per comprendre la natu-ralesa ni les conseqüències del pecat, no po-drien haver reconegut la justícia i misericòrdia de Déu en la destrucció de Satanàs. Si hagués estat aniquilat immediatament, haurien servit Déu més per por que per amor. La influència del seductor no hauria quedat des truïda del tot, ni l’esperit de rebel·lió hauria estat extirpat completament. Pel bé de l’uni-vers sencer a través de les edats infinites, era precís deixar que el mal arribés a la seva maduresa, que Satanàs desenvolupés més clarament els seus designis. D’aquesta mane-ra, tots els éssers creats reconeixerien la veri-table naturalesa dels càrrecs que ell llançà contra el govern diví; alhora que la seva jus-tícia i la seva misericòrdia, així com la immutabilitat de la seva llei, quedarien incontro-vertibles per sempre.LGC 298.5

La rebel·lió de Satanàs, un testimoni per-petu de la naturalesa i dels resultats terribles del pecat, havia de servir de lliçó a l’univers en tot el curs de les edats futures. L’obra del govern de Satanàs, els seus efectes sobre els homes i els àngels, mostrarien els resultats del menyspreu de l’autoritat divina. Demostrarien que el benestar de totes les criatures que ell ha format depèn de l’existència del govern de Déu i de la seva llei. D’aquesta manera la història del terrible experiment de la rebel·lió seria una salvaguarda perpetua per a tots els éssers sants i els previndria contra qualsevol engany respecte de l’índole de la transgressió i els guardaria de cometre pecat i de patir el càstig conseqüent.LGC 299.1

Fins a la fi de la controvèrsia al cel, el gran usurpador seguí justificant-se. Quan s’anuncià que, juntament amb tots els seus seguidors, seria expulsat de les llars de la felicitat, el cap rebel declarà amb arrogància la seva condemna contra la llei del Creador. Reiterà la pretensió que els àngels no necessitaven cap control, sinó que se’ls havia de permetre seguir la seva pròpia voluntat, que sempre els portaria pel bon camí. Denuncià els estatuts divins com una restricció de la seva llibertat i declarà que el seu propòsit era assegurar l’abolició de la llei, que, lliures de qualsevol restricció, les hosts celestials poguessin aconseguir un grau de existència més elevat i gloriós.LGC 299.2

Amb un acord unànime, Satanàs i els seus sequaços culparen Crist de la seva rebel·lió, declarant que no s’haurien rebel·lat si no haguessin estat censurats. D’aquesta manera, obstinats i arrogants en la seva deslleialtat, buscant vanament trastornar el govern de Déu i amb blasfèmia dient que eren víctimes innocents d’un poder opressiu, el gran rebel i tots els seus seguidors foren expulsats del cel.LGC 299.3

El mateix esperit que fomentà la rebel·lió al cel continuà inspirant la rebel·lió a la terra. Satanàs ha continuat amb els homes la matei-xa política que seguí amb els àngels. El seu esperit impera ara en els fills de la desobedi-ència. Com ell, els homes intenten abolir les restriccions de la llei de Déu i prometen la llibertat per la transgressió dels seus preceptes. La reprensió del pecat encara desperta l’esperit d’odi i resistència. Quan els missatges que Déu envia per amonestar arriben a la consciència, Satanàs incita els homes perquè es justifiquin i busquin la simpatia d’altres en el seu camí de pecat. En lloc de corregir els seus errors, desperten la indignació contra el que els reprèn, com si ell fos l’única causa de la dificultat. Des dels temps del just Abel fins als nostres dies, aquest ha estat l’esperit que s’ha manifestat contra els que han gosat condemnar el pecat.LGC 299.4

Amb la mateixa falsa representació del caràcter de Déu que emprà al cel, que el feia semblar sever i tirànic, Satanàs induí l’home a pecar. I un cop aconseguí això, declarà que les restriccions injustes de Déu havien estat la causa de la caiguda de l’home, com ho havien estat de la seva pròpia rebel·lió.LGC 299.5

Però el mateix Déu etern proclama el seu caràcter: «El Senyor! El Senyor! Déu compas-siu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor! Mantinc el meu amor fins a un miler de generacions, perdono les culpes, les faltes i pecats, però no tinc el culpable per innocent» (Ex 34.6,7).LGC 299.6

En expulsar Satanàs del cel, Déu declarà la seva justícia i mantingué l’honor del seu tron. Però quan l’home pecà abandonant-se a les seduccions de l’esperit apòstata, Déu donà una prova del seu amor en consentir que el seu Fill unigènit morís per la raça caiguda. El caràcter de Déu es posa de manifest en el sacrifici expiatori de Crist. El poderós argument de la creu demostra a tot l’univers que el govern de Déu no era responsable de la via de pecat que Llucifer havia escollit. En la lluita entre Crist i Satanàs, durant el ministeri terrenal del Salvador, el caràcter del gran enganyador es mostrà tal com era. Res no hauria pogut acabar de forma tan completa amb les simpaties dels àngels celestials i de tot l’univers lleial com ho feu la cruel guerra contra el Redemptor del món. L’agosarada blasfèmia de la seva petició que Crist li retés homenatge, la seva orgullosa presumpció quan el portà al cim de la muntanya i al pinacle del temple, el maliciós intent que mostrà en instar-lo a llençar-se d’aquella alçada ver-tiginosa, la malícia implacable amb què el perseguí per tot arreu i inspirà als cors dels sacerdots i del poble per tal que rebutgessin el seu amor i cridessin: «Crucifica’l! Crucifica’l!», tot això despertà l’astorament i la indignació de l’univers.LGC 300.1

Satanàs impulsà el món a rebutjar Crist. El príncep del mal feu tot el que pogué i emprà tota la seva astúcia per matar Jesús. Veié que la misericòrdia i l’amor del Salvador, la seva compassió i la seva tendra pietat estaven representant davant del món el caràcter de Déu. Satanàs s’oposà a qualsevol pretensió del Fill de Déu i emprà els homes com a agents seus per omplir la vida del Salvador de patiments i penes. Els sofismes i les mentides amb les quals procurà obstaculitzar l’obra de Jesús, l’odi manifestat pels fills de la rebel·lió, les seves acusacions cruels contra Aquell, la vida del qual es regí per una bondat sense precedents, provenia d’un senti ment de venjança profundament arrelat. Els focs concentrats de l’enveja i la malícia, de l’odi i la venjança, brollaren en el Calvari contra el fill de Déu, alhora que tot el cel observava l’escena amb un horror silenciós.LGC 300.2

Quan el gran sacrifici s’hagué consumat, Crist ascendí al cel, rebutjant l’adoració dels àngels mentre no s’hagués presentat la peti-ció: «Pare, vull que els qui m’has confiat esti-guin amb mi allà on jo estic” (Jn 17.24). Ales-hores, amb amor i poder inexpressables, el Pare respongué des del seu tron: «Que t’adorin tots els àngels de Déu” (He 1.6). No hi havia ni una taca en Jesús. Un cop acabà la seva humiliació complint el seu sacrifici, li fou donat un nom que està per damunt de qualsevol altre nom.LGC 300.3

Llavors la culpabilitat de Satanàs es mos-trà sense que hi hagués excusa. Havia donat a conèixer el seu veritable caràcter de mentider i assassí. Es pogué veure que el mateix esperit amb què governà els fills de l’home que estaven sota el seu poder, l’hauria manifestat en el cel si hagués pogut governar els seus habitants. Havia assegurat que la llibertat i l’exaltació acompanyarien la transgressió de la llei de Déu, però el que l’acompanyà fou servitud i degradació.LGC 300.4

Els falsos càrrecs de Satanàs contra el caràcter del govern diví aparegueren amb la seva veritable llum. Ell havia acusat Déu de buscar només la seva pròpia exaltació amb les exigències de submissió i obediència per part de les seves criatures. Havia declarat que mentre que el Creador exigia que tots es neguessin a si mateixos ell mateix no practicava ni l’abnegació ni feia cap mena de sacrifici. Ara es pogué apreciar que, per salvar una raça caiguda i pecadora, el Legislador de l’univers havia fet el major sacrifici que l’amor pogués inspirar, ja que «Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix» (2 Co 5.19). Es veié també que mentre Llucifer, desitjant honors i sobirania, havia obert la porta perquè entrés el pecat, per destruir-lo, Crist s’havia humiliat i havia obeït fins a la mort.LGC 300.5

Déu havia manifestat la seva repugnàn-cia pels principis de rebel·lió. Tot el cel veié com es manifestava la seva justícia, tant en la condemna de Satanàs com en la redempció de l’home. Llucifer havia declarat que si la llei de Déu era immutable i la seva condemna irremissible, qualsevol transgressor havia de ser exclòs per sempre de la gràcia del Creador. Ell havia sostingut que la raça pecaminosa es trobava fora de l’abast de la redempció i, en conseqüència, era una presa legítima seva. Però la mort de Crist fou un argument irrefutable a favor de l’home. La condemna de la llei caigué sobre Aquell que era igual a Déu i l’home quedà lliure d’acceptar la justí-cia de Déu i triomfar per mitjà d’una vida de penediment i humiliació, com el fill de Déu havia triomfat sobre el poder de Satanàs. Per tant, Déu és just, al mateix temps que justifica tots els qui creuen en Jesús.LGC 301.1

Però no fou només per redimir l’home que Crist vingué a la terra per patir i morir. Vingué a «exaltar i magnificar la seva llei» (Is 42.21; MM); no només perquè els habitants d’aquest món respectessin la llei de la manera que s’havia de respectar, sinó també per demostrar a tots els móns de l’univers que la llei de Déu és immutable. Si les seves exigèn-cies s’haguessin pogut deixar de banda, el fill de Déu no hauria necessitat donar la seva vida per expiar la seva transgressió. La mort de Crist prova que la llei és immutable. I el sacrifici (al qual l’amor infinit obligà el Pare i el Fill, a fi que els pecadors poguessin ser redimits) demostra a tot l’univers que la justí-cia i la misericòrdia són el fonament de la llei i del govern de Déu.LGC 301.2

En l’execució final del judici es veurà que no hi ha causa per al pecat. Quan el Jutge de tota la terra pregunti a Satanàs: «Per què t’has rebel·lat contra mi i robat els súbdits del meu reialme?», el creador del mal no podrà presen-tar cap excusa. Totes les veus quedaran silen-ciades, totes les hosts rebels quedaran mudes.LGC 301.3

Mentre la creu del calvari proclama el caràcter immutable de la llei, declara a l’uni-vers que la paga del pecat és la mort. El crit expiatori del Salvador «tot s’ha complert» fou el toc d’agonia per a Satanàs. Aleshores con-clogué el gran conflicte que havia durat tant de temps i s’assegurà l’extirpació final del mal. El fill de Déu travessà els llindars de la tomba, «per destituir amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort» (He 2.14) . El desig que Llucifer tenia d’exaltar-se a si mateix el portà a dir: «Posaré ben alt el meu tron, per damunt de les estrelles de Déu: [...] seré com el Déu altíssim». Déu declara: «He fet que s’aixequés de tu una flamarada que t’ha consumit; [... ] No existiràs mai més” (Is 14.13,14; Ez 28.18,19).LGC 301.4

Tot l’univers haurà vist la naturalesa i els resultats del pecat. La seva destrucció comple-ta, que en un principi hagués atemorit els àn-gels i deshonrat Déu, justificarà aleshores l’amor de Déu i establirà la seva glòria davant un univers d’éssers que es delectaran en fer la seva voluntat, els cors dels quals guardaran la seva llei. Mai més es manifestarà el mal. La Paraula de Déu diu: «L’opressió no es tornarà a alçar” (Na 1.9). La llei de Déu, que Satanàs considerà un jou de servitud, rebrà l’honor de la llei de llibertat. Després d’haver passat per aquesta prova i experiència, la creació no es desviarà mai de la submissió a Aquell que es donà a conèixer en les seves obres com un Déu d’amor insondable i saviesa infinita.LGC 301.5