Loading...
Larger font
Smaller font
Copy
Print
Contents
La Gran Controvèrsia - Contents
  • Results
  • Related
  • Featured
No results found for: "".
  • Weighted Relevancy
  • Content Sequence
  • Relevancy
  • Earliest First
  • Latest First
    Larger font
    Smaller font
    Copy
    Print
    Contents

    Capítol 30 - L’enemistat entre l’home i Satanàs

    *****

    “POSARÉ enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu. Ell t’atacarà el cap i tu l’atacaràs al taló» (Gn 3.15). La sentència divina pronunciada contra Satanàs després de la caiguda de l’home també fou una profecia que englobava totes les èpoques fins a la fi del temps i anunciava el gran conflicte en què es veurien involucrades totes les races humanes que viurien a la terra.LGC 302.1

    Déu declara: «Posaré enemistat». Aquesta enemistat no es fomenta d’una manera natural. Quan l’home transgredí la llei divina, la seva naturalesa es tornà malvada, estava en harmonia i no en divergència amb Satanàs. Així doncs, no hi ha cap enemistat natural entre el pecador i el creador del pecat. Ambdós es convertiren en malvats a través de l’apostasia. L’apòstata no descansa mai; només s’atura quan obté la simpatia i el re-colzament dels altres induint-los perquè se-gueixin el seu exemple. Per aquesta raó els àngels caiguts i els homes malvats s’uneixen en una companyia desesperada. Si Déu no s’hi hagués interposat decididament, Satanàs i l’home haurien format una aliança contra el cel; i en lloc d’estar en enemistat amb Satanàs, tota la família humana s’hauria unit per oposar-se a Déu.LGC 302.2

    Satanàs temptà l’home perquè pequés, com havia induït a els àngels a la revolta, per assegurar-se la seva cooperació en la lluita contra el cel. No hi havia cap mena de dissen-sió entre ell i els àngels caiguts referent a l’odi a Crist; tot i que estaven en desacord en tots els altres punts, l’oposició a l’autoritat del Le-gislador de l’univers era unànime. Però Sata-nàs, en sentir que hi hauria enemistat entre ell i la dona, i entre els seus llinatges, comprengué que els seus esforços per corrompre la naturalesa humana quedarien interromputs i que, d’alguna manera, l’home seria capaç de presentar-li resistència.LGC 302.3

    L’enemistat de Satanàs contra els éssers humans es dóna perquè, a través de Crist, són l’objectiu de l’amor i misericòrdia de Déu. Ell desitja oposar-se al pla diví de la redempció de l’home, deshonrar Déu mutilant i profanant les seves obres, causar dolor en el cel i omplir la terra de misèria i desolació. Aleshores assenyala aquests mals com a resultat de la creació de l’home per Déu.LGC 302.4

    La gràcia que Crist implanta en l’ànima crea en l’home enemistat contra Satanàs. Sense aquesta gràcia transformadora i aquest poder regenerador l’home seguiria sent esclau de Satanàs, sempre a punt per executar les seves ordres. Però el nou principi introduït a l’ànima crea un conflicte allà on fins aleshores hi regnava la pau. El poder que Crist comunica habilita l’home perquè es resisteixi al tirà i usurpador. Qualsevol que avorreix el pecat en comptes d’estimar-lo, que resisteix i venç les passions que han regnat en el seu cor, prova que en ell obra un principi que ve enterament des de dalt.LGC 302.5

    L’antagonisme que existeix entre l’esperit de Crist i l’esperit de Satanàs es posà de ma-nifest particularment en la forma en què el món rebé Jesús. La raó per la qual els jueus el rebutjaren no fou perquè aparegué sense riqueses terrenals, pompa o grandesa. Veien que posseïa un poder més capaç de compen-sar la falta d’aquells avantatges exteriors. Però la puresa i santedat de Crist atragueren sobre ell l’odi dels malvats. La seva vida d’ab-negació i de devoció sense pecat era una con-tinua reprensió per a aquell poble orgullós i sensual. Això fou el que despertà enemistat contra el Fill de Déu. Satanàs i els seus àngels malvats s’uniren amb els homes perversos. Tots els poders de l’apostasia conspiraren contra el Defensor de la veritat.LGC 303.1

    La mateixa enemistat que es manifestà pel seu Mestre es manifesta pels seguidors de Crist. Qualsevol que s’adoni del caràcter re-pulsiu del pecat i resisteixi la temptació amb el poder de dalt, despertarà de manera segura l’odi de Satanàs i dels seus súbdits. L’odi als principis purs de la veritat, les acusacions i persecucions contra els seus defensors exis-tiran mentre existeixin el pecat i els pecadors. Els deixebles de Crist i els servents de Satanàs no poden harmonitzar. L’oprobi de la creu no ha desaparegut. «Tots els qui vulguin viure piadosament en Jesucrist, seran perseguits» (2 Tm 3.12).LGC 303.2

    Constantment, els agents de Satanàs tre-ballen sota la seva direcció per establir l’auto-ritat i construir el regne que està en oposició al govern de Déu. Amb aquesta finalitat intenten seduir els deixebles de Crist i allunyar-los de la seva obediència. Com el seu cap, torcen i perverteixen les Escriptures per aconseguir el seu propòsit. Així com Satanàs intentà acusar Déu, els seus agents intenten calumniar el poble de Déu. L’esperit que matà Crist mou els dolents a destruir els seus deixebles. Però ja ho havia predit la primera profecia: «Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu. Ell t’atacarà al cap i tu l’atacaràs al taló». I així succeirà fins a la fi del temps.LGC 303.3

    Satanàs reuneix totes les seves forces i posa tot el seu poder en el combat. Com és que no troba més resistència? ÍPer què els soldats de Crist estan tan adormits i indife-rents? Senzillament perquè tenen poca co-munió sincera amb Crist, perquè estan desti-tuïts del seu Esperit. No senten la repulsió i l’odi que pel pecat sentia el seu Mestre. No el rebutgen com el rebutjà Crist, amb decisió i energia. No s’adonen de com arriben a ser d’immensos el mal i la perversió que acom-panyen el pecat i no veuen el caràcter i el poder del príncep de les tenebres. Hi ha poca enemistat contra Satanàs i les seves obres perquè hi ha molta ignorància respecte al seu poder i malícia i l’immens abast de la seva lluita contra Crist i la seva Església. Les mul-tituds es troben en l’error sobre aquest tema. No saben que el seu enemic és un poderós general que dirigeix les ments dels àngels do-lents, que, gràcies a plans ben pensats i bons moviments estratègics, lluita contra Crist per impedir la salvació de les ànimes. Els qui pro-fessen el Cristianisme, i fins i tot els ministres de l’Evangeli, gairebé no parlen de Satanàs, tret d’una menció accidental des del púlpit. Ningú es fixa en les manifestacions de la seva activitat i el seu èxit continu. No es tenen en compte els molts avisos de la seva subtilitat; sembla com si s’ignorés la seva existència.LGC 303.4

    Mentre els homes desconeixen les trames d’aquest enemic tothora vigilant, ell els segueix sempre les passes. S’introdueix a totes les llars, és a tots els carrers de les ciutats, a les esglésies, en els consells nacionals, en els tribunals de justícia; confonent, enga nyant, seduint, arruïnant arreu les ànimes i els cossos d’homes, dones i nens; destruint la unió de les famílies; sembrant odis, rivalitats, sedicions i morts. I el món cristià sembla mirar aquestes coses com si Déu mateix les hagués disposat i com si haguessin d’existir.LGC 303.5

    Satanàs contínuament intenta vèncer el poble de Déu, trencant les barreres que el separen del món. Els antics israelites foren temptats pel pecat quan s’arriscaren a formar associacions il·lícites amb els pagans. De la mateixa manera es desviaria l’Israel modern. «El Déu d’aquest món els ha encegat l’enteni-ment per tal que no els il·lumini l’evangeli del Crist gloriós, que és imatge de Déu” (2 Co 4.4) . Tots els qui no són decidits deixebles de Crist són servents de Satanàs. El cor encara no regenerat estima el pecat i tendeix a con-servar-lo i a excusar-lo. El cor renovat avorreix el pecat i està decidit a fer-li front. Quan els cristians escullen la societat dels impius i incrèduls, s’exposen a la temptació. Satanàs s’amaga a la vista i, furtivament, els posa la seva vena als ulls. No poden veure que aquesta companyia és la més adequada per perjudicar-los; i a mesura que es van acomo-dant en caràcter, paraules i obres, es tornen més i més cecs.LGC 304.1

    En conformar-se amb els costums del món, l’església es torna mundana: però aquesta conformitat no converteix el món en Cristià. A mesura que algú es familiaritza amb el pecat, inevitablement, apareix menys repulsiu. El qui prefereix associar-se amb els servents de Satanàs deixa aviat de témer el seu senyor. Quan som provats en el camí del deure, com passà a Daniel en la cort del rei, podem estar segurs de la protecció de Déu; però si nosaltres mateixos ens col·loquem sota la temptació, tard o d’hora, caurem.LGC 304.2

    El temptador obra sovint amb l’èxit més gran per mitjà dels que són menys sospitosos d’estar sota la seva influència. S’admira i hon-ra les persones de talent i educació, com si aquestes qualitats poguessin suplir la manca de temor de Déu o fer-nos dignes del seu fa-vor. El talent i la cultura, considerats en si mateixos, són dons de Déu; però quan s’em-pren per substituir la pietat, quan en lloc d’atreure l’ànima a Déu l’allunyen d’ell, ales-hores, es converteixen en una maledicció i un parany. És una opinió majoritària que tot el que apareix amable i refinat ha de ser, en cert sentit, cristià. Mai hi hagué un error més gran. Ben cert és que l’amabilitat i el refinament haurien d’adornar el caràcter de tot cristià, ja que una i altre exercirien una poderosa influència en favor de la religió sincera; però han de ser consagrats a Déu, o sinó també són una força per al mal. Moltes persones cultes i de maneres afables que no cedirien al que se sol anomenar actes immorals, són brillants instruments de Satanàs. El seu exemple i el caràcter insidiós i il·lusori de la seva influència els converteix en enemics més perillosos per a la causa de Déu que aquells que són ignorants i incultes.LGC 304.3

    Per mitjà de la pregària fervent i l’entera confiança en Déu, Salomó aconseguí un grau de saviesa que despertà l’admiració del món. Però quan s’allunyà de la font de la seva for-ça i es recolzà en si mateix, caigué pres de la temptació. Aleshores les facultats meravello-ses que havien estat concedides al més savi dels reis el convertiren en un agent més eficaç de l’adversari de les ànimes.LGC 304.4

    Mentre Satanàs intenta cegar constantment les seves ànimes perquè no el coneguin, els cristians no han d’oblidar mai que no han «de lluitar contra realitats humanes, sinó contra les potències i autoritats, contra els qui dominen aquest món de tenebres, contra els esperits malignes que són a les regions celestials» (Ef 6.12). Aquesta advertència inspirada ressona a través dels segles fins als nostres temps: «Sigueu sobris, vetlleu! El vostre adversari, el diable, rugint com un lleó, ronda cercant qui engolir” (1 Pe 5.8). «Revestiu-vos amb l’armadura que Déu us dóna per a poder fer front als atacs astuts del diable» (Ef 6.11).LGC 304.5

    Des dels dies d’Adam fins als nostres temps, el nostre gran enemic ha estat exercint el seu poder per oprimir i destruir. Ara està preparant la seva última campanya contra l’església. Tots els qui s’esforcen en seguir Je-sús hauran de lluitar contra aquest enemic implacable. Com més fidelment imiti el cristià el Model diví, més es convertirà en l’objectiu dels atacs de Satanàs. Tots els qui treballen activament en l’obra de Déu, intentant de-semmascarar els enganys de l’enemic i pre-sentant Crist davant el món, podran unir-se al testimoni de Pau, que parla de servir el Se nyor amb tota humilitat i amb llàgrimes i temptacions.LGC 305.1

    Satanàs assaltà Crist amb les seves temp-tacions més violentes i subtils, però sempre fou rebutjat. Aquelles lluites foren lliurades en favor nostre; aquelles victòries ens donen la possibilitat de vèncer. Crist donarà força a tots els qui la hi demanin. Ningú que no doni el seu consentiment pot ser vençut per Satanàs. El temptador no té el poder de governar la voluntat o d’obligar l’ànima a pecar. Pot angoixar, però no contaminar. Pot causar agonia però no corrupció. El fet que Crist guanyà hauria d’inspirar coratge als seus dei-xebles per dur a terme amb decisió la lluita contra el pecat i Satanàs.LGC 305.2

    Larger font
    Smaller font
    Copy
    Print
    Contents