Capítol 10 - Els progressos de la Reforma a Alemanya

*****

LA MISTERIOSA desaparició de Luter despertà gran consternació a Alemanya. per tot arreu se sentien preguntes sobre el seu parador. Circulaven els rumors més esbojarrats, i molts creien que l’havien assassinat. Molta gent ho lamentava, no només els seus amics declarats, sinó milers de persones que encara no s’havien manifestat públicament a favor de la Reforma. Altres es comprometien, sota solemne jurament, a venjar la seva mort.LGC 113.1

Els caps del catolicisme veieren atemorits fins a quin punt havia arribat l’enemistat que el poble sentia per ells i, tot i que al principi s’havien alegrat per la suposada mort de Luter, aviat desitjaren amagar-se de la ira del poble. Els actes agosarats que el reformador havia comès mentre es trobava entre ells no incomodaven tant els seus enemics com la seva desaparició. Aquells que, empesos per la ira, havien cercat la mort del valent reforma-dor, ara que s’havia convertit en un captiu indefens estaven dominats per la por. «L’úni-ca manera que queda per salvar-nos», digué un d’ells, «consisteix a encendre torxes i anar a cercar Luter per tot el món per portar-lo a la nació que el reclama.» ^{1 D’Aubigné, llibre 9, cap. 1.} L’edicte de l’empe rador semblava ser completament ineficaç. Els legats del papa s’indignaren en veure que aquest edicte cridava menys l’atenció que el destí de Luter.LGC 113.2

Les noves notícies dient que era viu, però empresonat, calmaren les pors del poble, i fins i tot feren créixer l’entusiasme al seu favor. Els seus escrits foren llegits amb més ímpetu que mai. Molts s’uniren a la causa de l’heroi que, malgrat entrebancs perillosos, havia defensat la paraula de Déu. La Reforma anava guanyant força. La llavor que Luter havia sembrat ara brotava per tota la terra. La seva absència arribà a fer un treball que la seva presència no hagués aconseguit. Altres seguidors sentiren la necessitat d’una nova responsabilitat en quedar-se sense cap i, amb una fe i un entusiasme renovats, s’esforçaren amb tots els mitjans possibles perquè l’obra que havia estat començada de forma tan brillant seguís endavant.LGC 113.3

però Satanàs no s’estava plegat de mans. Intentà allò que ja havia intentat en d’altres moviments de reforma; és a dir, enganyar i perjudicar el poble donant-li falsedat en comptes de l’obra veritable. Així com existi-ren falsos crists en el primer segle de l’església cristiana, també sorgiren falsos profetes en el segle XVI.LGC 113.4

Uns pocs homes, afectats profundament per l’agitació en el món religiós, s’imaginaren que havien rebut revelacions especials del cel, i pretenien ser escollits divins que havien d’acabar l’obra de la Reforma, la qual, segons ells, havia estat iniciada dèbilment per Luter. En realitat, estaven desfent el que Luter havia aconseguit. Rebutjaren el gran principi en què es basava la Reforma, és a dir, que la Paraula de Déu és la regla perfecta de la fe i la pràctica i substituïen aquesta guia infal·lible per la norma variable i insegura dels seus propis sentiments i impressions. D’aquesta manera, perquè havien menyspreat l’únic mitjà segur de descobrir l’engany i la mentida, Satanàs trobà la porta oberta per controlar les ments com millor li semblés.LGC 114.1

Un dels profetes afirmava haver estat ins-truït per l’àngel Gabriel. Un estudiant que s’uní a ell abandonà els estudis declarant que el mateix Déu l’havia investit de saviesa per exposar la seva Paraula. Altres que natural-ment estaven vinculats al fanatisme, també s’uniren a ells. La manera de fer d’aquests illuminats creà molta excitació. La prèdica de Luter havia fet sentir a la gent de tot arreu la necessitat de la Reforma, i ara alguns d’aquests homes honestos es deixaren portar per les pretensions dels nous profetes.LGC 114.2

Els cabdills d’aquest moviment foren a Wittenberg i exposaren les seves exigències a Melanchthon i als seus col·laboradors. Deien: «Som els enviats de Déu per instruir el poble. Hem tingut converses amb el Senyor; sabem què passarà. Per dir-ho amb una frase, som apòstols i profetes, i apel·lem al Doctor Luter». ^{2Ibíd ., llibre 9, cap 7.}LGC 114.3

Els reformadors es quedaren perplexos. Aquesta era una situació amb la qual no s’ha-vien trobat mai i no sabien quin camí prendre. I Melanchthon els respongué: «Crec de veritat que hi ha uns esperits extraordinaris en aquests homes; però quins esperits? [... ] Per una banda, hem d’anar amb compte de no apagar l’Esperit de Déu, per l’altra no hem de deixar-nos seduir per l’esperit de Satanàs». ^{3Ibíd., llibre 9, cap. 7.}LGC 114.4

Aviat es donà a conèixer el fruit d’aques-ta nova ensenyança. El poble fou induït a no fer cas de la Bíblia o fins i tot a rebutjar-la completament. Les escoles s’ompliren de confusió. Els estudiants, menyspreant totes les restriccions, abandonaven els estudis i deixaven la universitat. Els homes que es cre-ien competents per revifar l’obra de la Refor-ma només tingueren èxit en portar-la gairebé a la ruïna. Els romanistes, ara amb més con-fiança que mai, exclamaven alegrement: «Un últim esforç i tot serà nostre». ^{4Ibíd., llibre 9, cap. 7.}LGC 114.5

Luter, a Wartburg, en sentir el que havia succeït, digué immers en una profunda preo-cupació: «Sempre havia pensat que Satanàs ens enviaria aquesta plaga”. ^{5Ibíd., llibre 9, cap. 7.} S’adonà del ca-ràcter real d’aquests suposats profetes i veié el perill que amenaçava la causa de la veritat. L’oposició del papa i l’emperador no li havia causat tanta perplexitat i dolor com la que vivia en aquells moments. Els seus pitjors enemics havien sorgit d’entre els que profes-saven ser els seus amics de la Reforma. Les grans veritats que li havien donat tanta alegria i consol ara s’empraven per fomentar la lluita i crear confusió a l’església.LGC 114.6

En l’obra de la Reforma, l’Esperit de Déu impulsava a Luter, i l’havia portat més enllà del que havia pensat. No havia tingut la in-tenció de prendre aquelles resolucions ni de realitzar canvis tan radicals. Només havia estat un instrument en mans del poder infinit. No obstant això, tremolava sovint pel resultat del seu treball. Una vegada digué: «Si jo sabés que la meva doctrina ha fet mal a un ésser vivent per pobre que sigui», cosa que és impossible perquè ella és el mateix evangeli, «hauria preferit morir deu vegades abans que negar-me a la retractació». ^{6Ibíd., llibre 9, cap. 7.}LGC 114.7

I fins i tot Wittenberg, el vertader centre de la Reforma, queia sota el poder del fanatisme i la deslleialtat. Aquesta terrible situació no era el resultat de les ensenyances de Luter, però a qualsevol lloc d’Alemanya l’assenyalaven com a culpable. Decaigut, a vegades es preguntava: «ÍPot ser aquest el final de la gran obra de la Reforma?» ^{7Ibíd., llibre 9, cap. 7.} Però una vegada més després de pregar a Déu, la pau omplí el seu cor. «L’obra no és meva sinó vostra”, digué; «i no deixareu que es faci malbé per culpa de la superstició o el fanatisme.» Però el pensament de seguir apartat del conflicte en un moment de crisi com aquell es feu insuportable, i decidí tornar a Wittenberg.LGC 115.1

Sense cap demora, començà aquell peri-llós viatge. Per tot arreu de l’imperi el tenien per un proscrit. Els seus enemics tenien tota la llibertat per acabar amb la seva vida i als seus amics se’ls prohibia que el protegissin. El govern imperial estava adoptant les mesures més dràstiques contra els seus seguidors, però el reformador veié que l’obra de l’evangeli es trobava en perill i en el nom del Senyor s’enfrontà a la lluita per a la veritat.LGC 115.2

En una carta a l’elector, després de mani-festar el seu propòsit d’abandonar Wartburg, Luter li digué: «Sapigueu, senyor excellentíssim, que em dirigeixo a Wittenberg sota una protecció més valuosa que la dels prínceps i els electors. No he pensat en demanar-vos la vostra ajuda, i tampoc desitjo la vostra protecció. Prefereixo protegir-me jo mateix. Si sabés que vós em podíeu o volíeu protegir, ja no aniria a Wittenberg. Cap espasa pot fer front a aquesta causa. Déu sap fer-ho tot sense l’ajuda o cooperació de l’home. El que tingui més fe és el que millor podrà defensar-se». ^{8Ibíd ., llibre 9, cap. 8.}LGC 115.3

En una segona carta, escrita de camí a Wittenberg, Luter afegí: «Estic disposat a patir l’enuig de vostra altesa i la còlera de tot el món. òQue potser no és el poble de Wittenberg el meu ramat? Que potser Déu no me l’ha confiat? I si fos necessari, no hauria de morir per ells? A més, veig amb por una terrible revolta a Alemanya, durant la qual Déu castigarà la nostra nació». ^{9Ibíd ., llibre 9, cap 7.}LGC 115.4

Amb gran cura i humilitat, però també amb decisió i fermesa, Luter tornà al seu tre-ball. «Amb la Paraula de Déu», digué, «hem d’acabar i destruir el que s’ha establert per mitjà de la violència. No faré ús de la força contra els supersticiosos i incrèduls. [... ] No s’ha d’obligar a ningú. La llibertat és l’essèn-cia de la fe.» ^{10Ibíd ., llibre 9, cap. 8}LGC 115.5

Aviat s’escampà la notícia que Luter ha-via tornat a Wittenberg per predicar. La gent arribà de tot arreu, i així l’església s’omplí fins a vessar. En pujar al púlpit, amb gran saviesa i amabilitat, instruí, exhortà i amonestà els seus oients. I referint-se al comportament vi-olent que alguns havien esgrimit per abolir la missa, digué:LGC 115.6

La missa és un acte dolent; Déu s’oposa a ella. S’hauria d’abolir i jo desitjaria que a tot arreu se substituís pel sant sopar de l’evangeli. Però no obligueu a ningú a abandonar-la. Hem de deixar l’afer en mans de Déu. La seva Paraula és la que val i no la nostra. I per què?, us preguntareu. Perquè no vull sostenir els cors dels homes en les meves mans, com el terrissaire sosté el fang. Tenim dret a parlar però no ha obligar a ningú. Prediquem; i Déu s’ocuparà de la resta. Si faig ús de la força, què aconseguiré? Burla, formalisme, ordenances humanes i hipocresia. [...] Però en tot això no trobaré la sinceritat del cor, ni fe, ni amor. I on falti tot això, hi falta tot, i no donaria res per obtenir un resultat com aquest. [...] Déu pot fer molt més només amb la seva Paraula que vosaltres, jo i el món sencer amb tots els nostres esforços units. Déu sosté el cor, i una vegada sostingut, s’ha guanyat tot. [... ]LGC 115.7

Predicaré, discutiré i escriuré, però no obligaré ningú, ja que la fe és un acte volun-tari. Recordeu què he fet. M’he enfrontat al papa, a les indulgències i als papistes, però sense revolta ni violència. Vaig exposar amb claredat la Paraula de Déu, vaig predicar i escriure; tot això és el que vaig fer. I encara mentre estava dormint, [... ] la Paraula que ha-via predicat afectà el papat com mai havia afectat cap príncep ni a cap emperador. I, no obstant tot això, no vaig fer res; la Paraula ho va fer tot. Si hagués desitjat apel·lar a la força, potser s’hauria vessat la sang per tota Alema-nya. Però quin hauria estat el resultat? Ruïna i desolació per al cos i l’ànima. Per tant estic tranquil, i deixo que la Paraula actuï per sí mateixa arreu del món. ^{11Ibíd., llibre 9, cap. 8.}LGC 116.1

Dia rera dia, durant tota una setmana, Luter continuà predicant a les ansioses masses. La Paraula de Déu trencà l’encanteri de l’agi-tació fanàtica. El poder de l’evangeli retornà el poble desencaminat cap al camí de la veritat.LGC 116.2

Luter no desitjava trobar-se amb els fanà-tics, les ensenyances dels quals havien causat tants mals. Sabia que eren homes de judicis pobres i de passions indisciplinades, que, atès que pretenien estar il·luminats pel cel, no ad metrien la més petita contradicció ni farien cas d’un amable retret o consell. Atorgant-se l’au-toritat suprema, exigien a tothom que, sense cap resistència, reconeguessin les seves pre-tensions. Però com que sol·licitaren una entre-vista per parlar amb ell, acceptà veure’ls i de-nuncià les pretensions amb tant d’èxit que els impostors marxaren de Wittenberg a l’acte.LGC 116.3

El fanatisme quedà apagat durant un cert temps, però passats uns anys, esclatà amb més violència i amb uns resultats encara més terribles. Aleshores Luter, referint-se als líders del moviment, digué: «Per a ells les Escriptures no són res més que un text mort, i tots criden, “L’Esperit!, L’Esperit!” Però jo no voldria caminar per on el seu esperit els guia. Que Déu, en la seva misericòrdia, em protegeixi d’una església on només hi ha sants! Desitjo viure amb els humils, els dèbils i els malalts que coneixen i senten els seus pecats, i gemeguen i criden a Déu contínuament des del fons dels seus cors per obtenir el seu consol i ajuda”. ^{12Ibíd., llibre 10, cap. 10.}LGC 116.4

Thomas Münzer, el més actiu d’aquests fanàtics, era un home amb unes habilitats considerables, que, dirigides correctament, hauria pogut fer el bé, però no havia après els principis bàsics de l’autèntica religió. «Estava posseït pel desig de reformar el món, i oblidà, com molts altres il·luminats, que la reforma havia de començar en ell mateix.» ^{13Ibíd., llibre 9, cap. 8.} Tenia ambició per obtenir posició i influència, i no desitjava ser el segon, ni tan sols quan el primer era Luter. Declarà que els reformadors, en substituir l’autoritat del papat per la de les Escriptures, no feien altra cosa que establir una nova forma de papat. I proclamava que havia estat enviat per Déu per introduir la veritable reforma. «Aquell que posseeix aquest esperit», deia Münzer, «posseeix la fe vertadera, encara que mai hagi vist les Escriptures.» ^{14Ibíd., llibre 10, cap. 10.}LGC 116.5

Els mestres del fanatisme es deixaven portar per les seves impressions i consideraven cada pensament o impuls com la veu de Déu. En conseqüència, això els portà cap als extrems. Alguns fins i tot cremaren les seves Bíblies, exclamant: «La lletra mata, l’Esperit es qui dóna la vida”. Les ensenyances de Münzer apel·laven a l’afecció de l’home per allò que és meravellós, i es deixaven portar per l’orgull en col·locar idees i opinions hu-manes per damunt de la Paraula de Déu. Mi-lers seguien les seves doctrines. Molt aviat denuncià el culte públic i declarà que obeir els prínceps era intentar servir Déu i Belial.LGC 117.1

El poble, que ja havia començat a de-sembarassar-se del jou del papat, també co-mençava a sentir impaciència sota les restric-cions de l’autoritat civil. Les ensenyances revolucionàries de Münzer, amb la seva su-posada aprovació divina, conduí el poble a oposar-se a qualsevol control i a deixar-se portar pels seus prejudicis i passions. En con-seqüència, es donaren les escenes més terribles de sedició i lluita, i els camps d’Alemanya s’inundaren de sang.LGC 117.2

L’angoixa que Luter havia experimentat en el seu propi cor temps enrera a Erfurt s’apoderà d’ell novament amb una força redoblada en veure que els resultats del fanatis-me eren considerats com les conseqüències de la Reforma. Els prínceps papistes declaraven, i molts fins i tot estaven disposats a donar crèdit a l’afirmació, que la rebel·lió era el fruit legítim de les doctrines de Luter. Encara que aquesta acusació no tenia cap fonament, causà un gran dolor al reformador. Que la causa de la veritat s’identifiqués amb un fa-natisme tan infame, li semblava insuportable. Per altra banda, els líders de la revolta odia-ven Luter perquè no només s’havia oposat a les seves doctrines i s’havia negat a reconèixer les seves pretensions d’inspiració divina, sinó perquè els havia declarat rebels davant de les autoritats civils. Per venjar-se l’anome naren infame pretensiós. Semblava que s’havia guanyat l’enemistat tant dels prínceps com del poble.LGC 117.3

Els romanistes s’alegraven i esperaven ser testimonis de la ràpida caiguda de la Re-forma, i culpaven a Luter fins i tot dels errors que s’esforçà a corregir. El partit dels fanàtics, pretenent falsament haver estat tractat amb injustícia, es guanyà l’amistat d’una gran part del poble, i, com sovint passa amb aquells que prenen un camí erroni, aviat se’ls considerà uns màrtirs. Així, aquells que s’esforçaven per oposar-se a la Reforma foren compadits i admirats com víctimes de la crueltat i de l’opressió. Aquesta era l’obra de Satanàs, impulsada pel mateix esperit de revolta que es manifestà primerament al cel.LGC 117.4

Satanàs intenta enganyar l’home cons-tantment i el fa considerar pecat allò que és bo i que és bo allò que és pecat. I quin èxit ha tingut la seva obra! Quantes vegades els fidels servents de Déu són víctimes de censura i retrets perquè continuen defensant sense por la veritat! Aquells homes que només són agents de Satanàs reben lloances i llagots, i fins i tot se’ls considera màrtirs, mentre que aquells que haurien de ser respectats i admi-rats per la seva fidelitat a Déu són menyspre-ats amb superstició i desconfiança.LGC 117.5

La falta de pietat i la falsa santificació continuen fent la seva obra d’engany. Sota diferents formes s’exhibeix el mateix esperit com en el temps de Luter, intentant apartar les ments de les Escriptures i portant-les a seguir els seus propis sentiments i impressions abans que retre obediència a la llei de Déu. Aquest és un dels invents més útils de Satanàs per menysprear la puresa i la veritat.LGC 117.6

Sense cap mena de temor Luter defensà l’evangeli dels atacs que rebia de cada un dels grups. La Paraula de Déu demostrà ser una arma poderosa en qualsevol conflicte. I amb aquesta Paraula el reformador combaté l’autoritat usurpadora del papa i la filosofia racionalista dels homes de ciència, i es man-tingué ferm com una roca contra el fanatisme que buscava aliar-se amb la Reforma.LGC 117.7

Tots aquests elements d’oposició deixa-ven de banda les Escriptures i exaltaven la saviesa humana com a font de la veritat i co-neixement religiós. El racionalisme idealitza la raó i la considera un criteri religiós. El ca-tolicisme, en atribuir al seu pontífex sobirà la inspiració que descendeix directament dels apòstols i continua invariable a través del anys, dóna una amplia oportunitat a tota mena d’extravagàncies i corrupció que s’ama-guen sota la santedat del mandat apostòlic. La suposada inspiració de Münzer i els seus col·laboradors no procedia d’altra font que la dels capricis de la imaginació, i la seva influ-ència subvertia tota autoritat, humana o divi-na. El cristianisme vertader rep la Paraula de Déu com el gran tresor de la veritat inspirada i la font de tota inspiració.LGC 118.1

En el seu retorn a Wartburg, Luter acabà la traducció del Nou Testament, i molt aviat l’evangeli arribà al poble alemany en la seva llengua. Aquesta traducció fou rebuda amb molta alegria per tots aquells que estimaven la veritat, però fou rebutjada amb menyspreu pels que havien escollit les tradicions i mana-ments de l’home.LGC 118.2

Els sacerdots s’alarmaren pensant que el poble seria capaç de debatre amb ells els pre-ceptes de la Paraula de Déu i es donaria a conèixer la seva pròpia ignorància. Les armes del seu raonament humà no tenien poder per enfrontar-se a l’espasa de l’Esperit. Roma desplegà tota la seva autoritat per impedir la circulació de les Escriptures, però els decrets, els anatemes i les tortures no serviren per a res. Com més condemnava i prohibia la Bíblia, més ganes tenia la gent de conèixer el que realment ensenyava. Tots els qui la llegien anhelaven estudiar la Paraula de Déu per si mateixos. La portaven a tot arreu, la llegien i rellegien, i no quedaven satisfets fins que havien memoritzat grans fragments d’aquesta. En veure l’acollida que el Nou Testament havia tingut, Luter es posà, immediatament, a traduir l’Antic, i l’anava publicant per parts a mesura que les acabava.LGC 118.3

Els escrits de Luter foren rebuts amb gran acceptació tant a la ciutat com als pobles. «Allò que Luter i els seus amics escrivien, altres s’encarregaven d’expandir-ho per tot arreu. Els monjos que havien reconegut la injustícia de les obligacions monàstiques, i desitjaven canviar la seva llarga vida d’indo-lència per una d’activitat, però que no eren capaços de proclamar la Paraula de Déu, vi-atjaren a través de les províncies venent els llibres de Luter i els seus amics en pobles i vil·les. Poc després Alemanya s’omplí d’aquests valents viatgers.» ^{15Ibíd., llibre 9, cap. 11.}LGC 118.4

Aquests escrits foren estudiats amb gran interès pels rics i els pobres, pels cultes i pels ignorants. A la nit els mestres d’escola dels pobles els llegien en veu alta davant de petits grups que es reunien a la vora del foc. Amb cada esforç que es feia es convencien algunes ànimes de la veritat i aquestes, en rebre la Paraula amb alegria, explicaven la bona nova a d’altres.LGC 118.5

Les paraules de la Inspiració es complien: «Penetrar les teves paraules dóna llum i enteniment als més senzills» (Sl 119.130). L’estudi de les Escriptures ocasionava un can-vi poderós en les ments i els cors de la gent. El domini papal havia imposat un jou ferri que els mantenia en la ignorància i la degradació. Amb escrúpols supersticiosos, observaven formes, però era molt minsa la part de la ment i del cor que es preocupaven per aquests serveis. La prèdica de Luter que exposava les senzilles veritats de la Paraula divina, i la mateixa Paraula, en arribar a la gent, despertà la seva força adormida, no només purificant i ennoblint la naturalesa es-piritual sinó proporcionant nova força i va-lentia a l’intel·lecte.LGC 118.6

Es pogué veure com persones de qualsevol classe social, amb la Bíblia a les seves mans, defensaven les doctrines de la Reforma. Els papistes que havien relegat l’estudi de les Escriptures als sacerdots i monjos ara els demanaven que vinguessin a ajudar-los per refutar les noves ensenyances. Però, ignorants de les Escriptures i del poder de Déu, els sacerdots i frares foren completament der-rotats per aquells a qui havien tractat d’igno-rants i herètics. «Malauradament”, digué un autor catòlic, «Luter ha convençut els seus seguidors a tenir fe només en les Escriptures.» ^{16 D’Aubigné, llibre 9, cap. 11.} Les multituds es congregaven per es-coltar la veritat d’homes de poca educació i fins i tot a discutir sobre ella amb teòlegs cultes i eloqüents. La vergonyosa ignorància d’aquests grans homes s’anava fent palesa a mesura que les seves idees es trobaven amb les simples ensenyances de la Paraula de Déu. Obrers, soldats, dones i fins i tot nens coneixien millor les ensenyances de la Bíblia que els sacerdots i els savis doctors.LGC 119.1

El contrast entre els deixebles de l’evangeli i els que sostenien les supersticions papistes no es posaven menys de manifest entre els erudits que entre la gent del poble. «en oposició als antics campions de la jerarquia, que no havien tingut cura de l’estudi dels idiomes i de la literatura, [... ] s’alçaven joves de ment desperta, molts dels quals estudiaven i investigaven sobre les Escriptures i es famili-aritzaven amb les grans obres de la literatura antiga. A més de posseir una ment activa, una ànima elevada i un cor intrèpid, aquests joves adquiriren coneixements i durant molt temps ningú gosava competir amb ells. [...] Així, quan aquests joves defensors de la Re-forma es trobaven amb els doctors romanistes a qualsevol assemblea, els atacaven amb tanta facilitat i confiança que feien dubtar i avergonyir aquells ignorants i els exposaven al menyspreu de tots.» ^{17Ibíd., llibre 9, cap. 11.}LGC 119.2

Quan el clergat s’adonà que el nombre de congregats havia minvat, sol·licità l’ajuda dels magistrats, i intentà atreure novament els seus oients amb tots els mitjans possibles. Però el poble havia trobat en les noves ensenyances quelcom que satisfeia les necessitats de les seves ànimes i els apartava d’aquells que durant tant de temps els havien alimentat amb les clofolles buides i sense valor dels ritus supersticiosos i les tradicions humanes.LGC 119.3

Quan la persecució s’encenia contra els mestres de la veritat, aquests posaven en pràctica les paraules de Crist: «Quan us per-segueixin en una població, fugiu cap a una altra” (Mt 10.23). La llum penetrava arreu. Els fugitius trobarien una porta hospitalària oberta per a ells, i habitant allà, predicaven Crist, a vegades a l’església, o si se’ls negava aquest privilegi, en cases privades o a l’aire lliure. Qualsevol lloc on trobessin un oient es convertia en un temple consagrat. La veritat, proclamada amb aquesta energia i fidelitat, es propagava amb un poder irresistible.LGC 119.4

Tant les autoritats civils com les religioses no pogueren detenir l’avenç de l’heretgia i de res els serví l’ús de les presons, les tortures, el foc i l’espasa. Milers de creients segellaren la seva fe amb sang, i l’obra prosseguí el seu camí. La persecució només serví per escampar la veritat, i el fanatisme que Sata-nàs intentà unir a ella, no aconseguí res més que recalcar el contrast entre l’obra de Sata-nàs i l’obra de Déu.LGC 119.5