Capítol 33 - El primer gran engany

*****

DES DEL començament de la història humana, Satanàs ha centrat els seus esforços per enganyar la nostra raça. L’incitador de la rebel·lió al cel desitjava induir els habitants de la terra perquè s’unissin a la seva lluita contra el govern de Déu. Adam i Eva havien estat feliços perfectament obeint la llei de Déu, i aquest fet era un testimoni constant contra la pretensió que Satanàs havia fet al cel que la llei de Déu era opressiva i oposada al bé de les seves criatures. A més, veure el meravellós habitatge preparat per a l’innocent parella atià l’enveja de Satanàs, que decidí causar la seva caiguda, per tal que, una vegada separada de Déu i arrossegada sota el seu propi poder, pogués apoderar-se de la terra i establir allà el seu regne en oposició a l’Altíssim.LGC 318.1

Si Satanàs s’hagués presentat amb el seu veritable caràcter, hauria estat rebutjat a l’instant, perquè Adam i Eva havien estat ad-vertits contra aquest enemic perillós; però Satanàs treballà en l’obscuritat, encobrint el seu propòsit a fi de poder realitzar millor els seus fins. Valent-se de la serp, que aleshores era un ser d’una aparença fascinadora, es di-rigí a Eva dient-li: «ÍDéu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?» (Gn 3.1). Si Eva hagués rebutjat entrar en discussió amb el temptador, s’hauria salvat; però ella s’aventurà a al·legar amb ell i llavors fou víctima dels seus artificis. Encara ara moltes persones són vençudes així. Dubten i discuteixen respecte de la voluntat de Déu, i en lloc d’obeir els seus manaments, accepten teories humanes que no serveixen més que per encobrir els enganys de Satanàs.LGC 318.2

«La dona replicà al serpent: “Podem menjar el fruit dels arbres del jardí, però del fruit de l’arbre que és al mig del jardí, déu ens ha dit: ‘No en mengeu ni el toqueu, si no, morireu’”. Aleshores el serpent digué a la dona: “No morireu pas! Bé sap Déu que el dia que en menjareu se us obriran els ulls i sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal”» (Gn 3.2-5; FBC). La serp declarà que es tornarien com Déu, que tindrien més saviesa que abans i que serien capaços d’entrar en un estat superior d’existència. Eva cedí a la temptació i la seva influència induí Adam al pecat. Ambdós acceptaren la declaració de la serp que Déu no havia volgut dir el que havia dit; desconfiaren del seu Creador i s’imaginaren que els estava restringint la llibertat i que podien obtenir grans coneixements i exaltació transgredint la seva llei.LGC 318.3

Però, ¿com comprengué Adam, després del seu pecat, el sentit de les següents parau-les: “En el dia que mengis d’ell segur que moriràs?” ¿Significaven el que Satanàs l’havia induït a creure, que ascendiria a un grau més alt d’existència? D’haver estat així, la trans-gressió l’hauria beneficiat i Satanàs hauria resultat el benefactor de la raça. Però Adam comprovà que no era aquest el sentit de la declaració divina. En paga pel seu pecat, Déu declarà que l’home havia de tornar a la terra, de la qual procedia. «Ets pols, i a la pols tor-naràs” (vers 19). Les paraules de Satanàs «els vostres ulls seran oberts» resultaren ser veritat, però només d’aquesta manera: després que Adam i Eva haguessis desobeït Déu, els seus ulls foren oberts i pogueren discernir la seva bogeria; aleshores conegueren què és el mal i provaren l’amarg fruit de la transgressió.LGC 319.1

Enmig de l’Edèn creixia l’arbre de la vida, el fruit del qual tenia el poder de perpetuar la vida. Si Adam hagués romàs obedient a Déu, hauria seguint gaudint del lliure accés a aquell arbre i hauria viscut eternament. Però quan pecà, quedà privat de menjar de l’arbre de la vida, subjecte a la mort. La sentència divina «ets pols, i a la pols tornaràs» comporta l’extinció completa de la vida.LGC 319.2

La immortalitat promesa a l’home condi-cionada a la seva obediència s’havia perdut per la transgressió. Adam no podia transmetre a la seva posteritat el que ja no posseïa; i no hauria quedat esperança per a la raça cai-guda, si Déu, pel sacrifici del seu Fill, no ha-gués posat la immortalitat al seu abast. Men-tre «la mort s’ha estès a tots els homes, ja que tots han pecat,» Crist «ha destituït la mort, i per mitjà de l’evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat» (Rm 5.12; 2 Tm 1.10). I només a través de Crist es pot obtenir la immortalitat. Jesús digué: «Els qui creuen en el Fill tenen vida eterna, però els qui es neguen a creure en el Fill no veuran la vida» (Jn 3.36). Qualsevol home pot adquirir un bé tan inestimable si consent en sotmetre’s a les condicions necessàries. Tots els qui «practicant amb constància les bones obres, busquen la glòria, l’honor i la immor-talitat” rebran «la vida eterna» (Rm 2.7).LGC 319.3

L’únic que prometé a Adam la vida en la desobediència fou el gran seductor. I la decla-ració de la serp a Eva a l’Edèn, «Segur que no morireu», fou el primer sermó que s’hagi pre-dicat mai sobre la immortalitat de l’ànima. I tanmateix, aquesta mateixa declaració, fun-dada únicament en l’autoritat de Satanàs, re-truny des dels púlpits de la cristiandat i és rebuda per la majoria dels homes amb tanta promptitud com fou rebuda pels nostres pri-mers pares. La sentència divina «Només el qui pequi morirà» (Ez 18.20) és tergiversada i rep el següent sentit: el qui pequi no morirà, sinó que viurà eternament. No podem sinó preguntar-nos sobre la rara infatuació que fa que els homes siguin tan crèduls amb les pa-raules de Satanàs i es mostrin tan incrèduls amb les paraules de Déu.LGC 319.4

Si a l’home, després de la seva caiguda, se li hagués permès tenir lliure accés a l’arbre de la vida hauria viscut per sempre i el pecat hauria esta immortalitzat. Però els querubins amb la flama de l’espasa guardaren «el camí de l’arbre de la vida» (Gn 3.24) i a cap mem-bre de la família d’Adam li ha estat permès passar aquella barrera i participar del fruit de la vida. Així doncs, no hi ha ni un sol pecador immortal.LGC 319.5

Però després de la caiguda, Satanàs orde-nà als seus àngels que fessin un esforç redo-blat per inculcar la creença en la immortalitat natural de l’home. Després d’haver induït la gent a acceptar aquest error, devien guiar-los a la conclusió que el pecador viuria en l’eterna misèria. D’aquesta manera el príncep de les tenebres, obrant per mitjà dels seus agents, representa Déu com un tirà venjatiu i declara que llença a l’infern tots aquells que no li agraden, que els fa sentir eternament els efectes del seu odi i que, mentre ells pateixen turments i es retorcen en les flames eternes, el seu Creador els mira amb satisfacció.LGC 319.6

Així és com el gran enemic revesteix amb els seus propis atributs el Creador i Benefactor de la humanitat. La crueltat és satànica. Déu és amor, i tot el que ell creà era pur, sant i amable fins que el pecat fou introduït pel primer gran rebel. El mateix Satanàs és l’enemic que tempta l’home i aleshores, si pot, el destrueix; i quan s’ha fet amo de la seva víctima s’exalta amb la ruïna que ha ocasionat. Si li fos permès prendria tota la raça humana en la seva xarxa. Si no fos per la intervenció del poder diví cap fill o filla d’Adam tindria escapatòria.LGC 320.1

En el nostre temps Satanàs està intentant vèncer els homes com vencé els nostres pri-mers pares, debilitant la seva confiança en el Creador i induint-los a dubtar de la saviesa del seu govern i de la justícia de les seves lleis. Per justificar la seva pròpia perversitat i rebel·lió, Satanàs i els seus emissaris representen Déu com un ésser pitjor que ells. El gran seductor s’esforça per atribuir la seva pròpia crueltat al nostre Pare celestial, a fi d’aparèixer com un ésser maltractat amb la seva expulsió del cel perquè no volgué sotmetre’s a un sobirà tan injust. Presenta al món la llibertat que gaudiria sota el seu dolç ceptre, en contrast amb l’esclavitud imposada pels severs decrets de Déu. Així aconsegueix sostreure les ànimes de la submissió a Déu.LGC 320.2

Com repugna als sentiments d’amor i mi-sericòrdia, i fins i tot al nostre sentit de justícia, la doctrina segons la qual els malvats, després de morts, són turmentats amb foc i sofre en un infern que crema eternament i, pels pecats d’una curta vida terrenal, han de patir turments mentre Déu visqui. Malgrat tot, aquesta doctrina s’ha ensenyat a bastament i encara està enquistada en molts dels credos de la cristiandat. Un savi teòleg digué: «L’escena dels turments de l’infern augmentarà per sempre la felicitat dels sants. Quan vegin altres éssers de la mateixa naturalesa que ells. que naixeren en les mateixes circumstàncies, quan els vegin sotmesos en aquesta misèria, mentre es trobin en una situ-ació tan diferent, sentiran en major grau el goig de la seva felicitat”. Un altre digué el següent: «Alhora que la sentència de repro-vació s’executi eternament sobre els desgraci-ats que siguin objecte de l’ira de Déu, el fum dels seus turments ascendirà eternament a la vista dels qui són objecte de misericòrdia i, en lloc de compadir-se d’aquells, exclamaran: “Amén! Al·leluia! Lloem al Senyor!”».LGC 320.3

¿En quina pàgina de la Paraula de Déu es pot trobar aquesta ensenyança? ÍQue potser en el cel els redimits no sentiran cap com-passió i ni tan sols els sentiments de la huma-nitat? ¿Aquests sentiments, per casualitat, hauran quedat substituïts per la indiferència de l’estoic o la crueltat del salvatge? No, segur que no; aquesta no és l’ensenyança del llibre de Déu. Aquells que presenten les opinions expressades a les cites anteriors poden ser savis i fins i tot homes honrats; però han estat enganyats pels sofismes de Satanàs. Ell és qui els indueix a desnaturalitzar les enèrgiques expressions de les Santes Escriptures, donant al llenguatge bíblic un tint d’amargura i malignitat que és propi d’ell, però no del nostre Creador. «Jo, el Senyor, Déu sobirà, afirmo i juro que no m’agrada la mort del malvat. El que jo vull és que abandoni el seu mal camí i que visqui. Convertiu-vos, deixeu de seguir els mals camins! Per què heu de voler morir, poble d’Israel?” (Ez 33.11).LGC 320.4

¿Què guanyaria Déu si admetéssim que ell gaudeix de la contemplació dels turments eterns, que frueix en escoltar els gemecs, els crits de dolor i les imprecacions de les criatures que manté patint en les flames de l’infern? ¿És que potser aquestes terribles dissonàncies poden ser música per les oïdes d’Aquell que és amor infinit? S’al·lega que aquestes penes sense fi que pateixen els dolents demostren l’odi de Déu vers el pecat, aquest mal tan funest per a la pau i l’ordre de l’univers. Quina horrible blasfèmia! Com si l’odi que Déu té al pecat fos motiu per eter-nitzar el pecat! Perquè, segons les ensenyan-ces d’aquests mateixos teòlegs, els turments continus i sense esperança de misericòrdia enfureixen les seves miserables víctimes, que en manifestar la seva ira amb juraments i blasfèmies, augmenten contínuament el pes de la seva culpabilitat. La glòria de Déu no queda realçada per la perpetuació de l’aug-ment del pecat a través dels segles.LGC 320.5

La intel·ligència humana mai no arribarà a copsar el mal que ha produït l’heretgia dels turments eterns. La religió de la Bíblia, plena d’amor i de bondat, que abunda en compas-sió, queda ofuscada i revestida de terror per la superstició. Quan tenim en compte els falsos colors amb què Satanàs pintà el caràcter de Déu, podem estranyar-nos que el nostre Creador misericordiós sigui temut, i fins i tot avorrit? Les idees de Déu terribles que des del púlpit han estat propagades pel món, han fet milers i fins i tot milions d’escèptics i incrèduls.LGC 321.1

La teoria del turment etern és una de les falses doctrines que constitueixen el vi de les abominacions de Babilònia, que el dóna a totes les nacions (Ap 14.8; 17.2). És franca-ment inexplicable que els ministres de Crist hagin acceptat aquesta heretgia i l’hagin pro-clamat des del púlpit. La van rebre de Roma, com de Roma també van rebre el fals dia de repòs. És cert que aquesta heretgia ha estat ensenyada per homes piadosos i eminents, però la llum sobre aquest tema no els havia estat donada com a nosaltres. Només eren responsables de la llum que brillava en el seu temps; nosaltres hem de respondre per la que brilla en els nostres dies. Si ens allunyem del testimoni de la Paraula de Déu i acceptem falses doctrines perquè els nostres pares les ensenyaven, caurem sota la condemnació pronunciada contra Babilònia, estem bevent del vi de les seves abominacions.LGC 321.2

Molts a qui la doctrina dels turments eterns revolta es llancen a l’error oposat. Ve-uen que les Santes Escriptures representen Déu com un ésser ple d’amor i compassió, i no poden creure que hagi de lliurar les seves criatures a les flames d’un infern etern. Però, com que creuen que l’ànima és immortal, no veuen una altra alternativa que concloure que finalment tota la humanitat serà salvada. Molts consideren que les amenaces de la Bí-blia estan destinades només a fer por als ho-mes perquè obeeixin i no per complir-les lite-ralment. Per tant, el pecador pot viure en plaers egoistes, sense posar atenció al que Déu exigeix d’ell, i esperar, malgrat tot, que serà rebut finalment en la seva gràcia. Una doctrina semblant que especula així amb la misericòrdia divina, però ignora la seva justí-cia, agrada al cor carnal i encoratja als mal-vats en la seva iniquitat.LGC 321.3

Per mostrar com els que creuen en la sal-vació universal torcen les Escriptures per sos-tenir els seus dogmes deleteris per a les ànimes, només fa falta mencionar les seves pròpies declaracions. En els funerals d’un jove irreligiós, mort instantàniament en una desgràcia, un ministre universalista escollí per text del seu sermó les següents paraules que es refereixen a David: «Abandonà la seva actitud contra Absalom a mesura que es consolava de la mort d’Amnon” (2 Sa 13.39). L’orador digué:LGC 321.4

Sovint em pregunten quina serà la sort dels que deixen el món en el pecat, morir, potser, en un estat ebri, morir sense haver netejat les seves vestiments de les taques de color escarlata del crim, o morir com aquest jove morí, sense haver fet cap professió religi-osa ni tingut cap experiència en temes religi-osos. Estem satisfets amb les Escriptures; la seva resposta solucionarà aquest horrible problema. Amnon era un pecador extrem; era impenitent, s’embriagà i morí en aquest estat. David era profeta de Déu; havia de sa ber si Amnon es trobava bé o malament a l’altre món. Quines foren les expressions del seu cor? «El rei David abandonà la seva acti-tud contra Absalom a mesura que es consola-va de la mort d’Amnon” (vers 39).LGC 321.5

I què hem de deduir d’aquestes paraules? ¿Que els patiments sense fi no formaven part de la seva creença religiosa? Així ho entenem nosaltres; i aquí trobem un argument triomfant que recolza la hipòtesi més agrada-ble, més lluminosa i més benèvola de la pu-resa i de la pau finals i universals. S’havia consolat en veure el seu fill mort. Però per què? Perquè amb el seu ull de profeta podia observar el futur gloriós i veure el seu fill allunyat de totes les temptacions, alliberat i purificat de l’esclavitud i les corrupcions del pecat, i, després d’haver estat suficientment santificat i il·luminat, admès a l’assemblea d’esperits superiors i estimats. El seu únic consol era que el seu fill estimat, en ser recollit del present estat de pecat i penediment, havia anat on la respiració sublim de l’Esperit Sant seria vessada sobre la seva ànima ofuscada; on el seu esperit es desenvoluparia amb la saviesa del cel i amb els dolços transports de l’amor etern, per preparar-se per gaudir amb una naturalesa santificada el descans i les glòries de l’herència celestial.LGC 322.1

Amb aquests pensaments volem donar a entendre que creiem que la salvació del cel no depèn de res que es pugui fer en aquesta vida; ni a un canvi actual del cor, ni a una creença actual ni a una professió de fe religiosa.LGC 322.2

Així és com aquest profés ministre de Crist reitera la mentida que ja deia la serp de l’Edèn: «No morireu pas.» «El dia que en mengeu, se us obriran els ulls i sereu com Déu” (Gn 3.4,5; FBC). Afirma que els pecadors més vils, l’homicida, el lladre i l’adúlter, seran preparats després de la mort per gaudir de l’eterna benaurança.LGC 322.3

ÒD’on treu les seves conclusions aquest pervertidor de les Escriptures? D’una simple frase que expressa la submissió de David a la dispensació de la providència. La seva ànima «abandonà la seva actitud contra Absalom a mesura que es consolava de la mort d’Amnon.» Després que la profunditat de la seva pena es suavitzés amb el pas del temps, els seus pensaments es tornaren del fill mort al fill viu que s’havia desterrat voluntàriament per temor al just càstig del seu crim. ¿I això és l’evidència que, en morir, l’incestuós i ebri Amnon fou portat immediatament a la mora-da dels benaventurats, per ser purificat i pre-parat per la societat dels àngels immaculats? Sí, és una faula molt amena, molt apropiada per satisfer el cor carnal! Aquesta és la doctri-na de Satanàs i produeix l’efecte que ell desit-ja. ¿Ens hem de sorprendre, doncs, que abundi tant la iniquitat?LGC 322.4

La conducta d’aquest fals mestre il·lustra la de molts altres. Aïllen unes quantes paraules de les Sagrades Escriptures d’un context que en molts casos els dóna un sentit oposat a la interpretació que se’n fa; i aquests passatges, aïllats, es torcen i s’empren per provar doctrines que no tenen cap fonament en la Paraula de Déu. El passatge citat per provar que l’ebri Amnon es troba al cel, no passa de ser una simple inferència contradita directa-ment per la declaració clara i positiva de les Santes Escriptures que els que es donen a la beguda no posseiran el regne de Déu (1 Co 6.10). Així els que dubten, els incrèduls i els escèptics de la veritat en fan una mentida. Amb aquests sofismes molts són enganyats i gronxats al bressol d’una seguretat carnal.LGC 322.5

Si fos cert que les ànimes de tots els homes van directament al cel a l’hora de la dissolució, aleshores podríem anhelar la mort abans que la vida. Aquesta creença ha induït moltes persones a posar fi a la seva existència. Quan algú és assetjat per problemes, perplexitats i desenganys, sembla molt fàcil tallar el fil prim de la vida i llançar-se a la benaurança del món etern.LGC 322.6

Déu declara positivament en la seva pa-raula que castigarà els transgressors de la seva llei. Aquells que creuen la idea que es massa misericordiós per executar la seva justícia contra els pecadors només han de mirar a la creu del calvari. La mort de l’immaculat Fill de Déu testimonia que «la paga del pecat és la mort,” que tota violació de la llei de Déu ha de rebre la seva justa retribució. Crist, l’immaculat, carregà amb el pecat a causa de l’home. Carregà amb la culpabilitat de la transgressió i, quan el seu Pare apartà el seu rostre d’Ell, patí tant que el cor se li esquinçà i la seva vida fou aniquilada. Feu tots aquests sacrificis per redimir els pecadors. L’home no hauria pogut alliberar-se de la paga del pecat de cap altra manera. Qualsevol ànima que es negui a participar de l’expiació aconseguida a aquest preu ha de carregar en la seva persona amb la culpabilitat i amb el càstig de la transgressió.LGC 323.1

Considerem el que la Bíblia ensenya so-bre els malvats, sobre els que no s’han pene-dit, i sobre els que els universalistes col·loquen al cel com sant i benaurats àngels.LGC 323.2

«Als qui tinguin set, jo els concediré que beguin a la font de l’aigua de la vida sense pagar res” (Ap 21.6). Aquesta promesa només va adreçada als qui tinguin set. Només la rebran aquells que sentin la necessitat de l’ai-gua de la vida i que la busquin a qualsevol preu. «Els qui surtin vencedors posseiran tot això en herència. Jo seré el seu Déu, i ells seran fills meus» (vers. 7). Aquí també, s’es-pecifiquen les condicions. Per heretar totes les coses, hem de resistir el pecat i vèncer-lo.LGC 323.3

El Senyor declara per mitjà del profeta Isaïes: «Recordeu-ho: el just serà feliç, se saciarà del fruit de les seves obres. Però ai del culpable! Acabarà malament, rebrà la paga de les seves accions” (Is 3.10,11). «En efecte, un pecador pot cometre el mal cent vegades”, diu el savi, «i, en canvi, viure molts anys. Bé ho sé prou, allò de Els qui reveren cien Déu seran feliços, perquè el respecten, però el malvat no aconseguirà la felicitat ni allargarà la seva vida com una ombra, perquè no reverencia a Déu” (Coh 8.12,13). Pau declara que el pecador va acumulant «càstig per al dia del càstig, quan es manifestarà el just judici de Déu.» «Ell pagarà a cadascú se-gons les seves obres;» «donarà tribulacions i angoixa a tothom qui fa el mal” (Rm 2.5,6,9).LGC 323.4

«Cap immoral, cap impur o cap amic del diner, que és igual que ser idòlatra, no tindrà part en l’herència del Regne de Crist i de Déu” (Ef 5.5). «Busqueu la santedat, ja que sense santedat ningú no veurà el Senyor» (He 12.14) . «Feliços els qui renten els seus vestits per poder tenir accés a l’arbre de la vida i per poder entrar a la ciutat per les seves portes! Fora els gossos, els malèfics, els fetillers, els homicides, els idòlatres i tots els qui estimen o fan falsedats!» (Ap 22.14,15).LGC 323.5

Déu ha donat als homes una declaració del seu caràcter i la seva manera de tractar el pecat. «El Senyor! El Senyor! Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor! Mantinc el meu amor fins a un miler de gene-racions, perdono les culpes, les faltes i els pecats, però no tinc el culpable per innocent» (Ex 34.6,7). «Farà desaparèixer els injustos.” «Els pecadors desapareixeran tots plegats, la descendència dels malvats s’extingirà” (Sl 145.20; 37.38). El poder i l’autoritat del go-vern diví acabaran amb la rebel·lió; malgrat això, totes les manifestacions de la seva justí-cia venjadora estaran perfectament en har-monia amb el caràcter de Déu, d’un Déu misericordiós, pacient i benèvol.LGC 323.6

Déu no força la voluntat ni el judici de ningú. No s’alegra de l’obediència servil. Desitja que les criatures que ha creat amb les seves mans l’estimin perquè és digne del seu amor. Vol que l’obeeixin perquè tenen una apreciació intel·ligent de la seva saviesa, justícia i benvolença. I tots els que tinguin un concepte just d’aquestes qualitats l’estimaran perquè seran atrets a ell per l’admiració dels seus atributs. Els principis de bondat, misericòrdia i amor ensenyats i posats en pràctica pel nostre Salvador són una transcripció de la voluntat i el caràcter de Déu. Crist declarà que ell no ensenya res més que el que ha rebut del seu Pare. Els principis del govern diví estan en perfecta harmonia amb el precepte del Salvador: «Estimeu els vostres enemics». Déu executa la seva justícia sobre els malvats pel bé de l’univers, i fins i tot pel bé d’aquells sobre qui recauen els judicis. Els faria feliços si les lleis del seu govern i la justícia del seu caràcter ho permetessin. Els abraça amb els senyals del seu amor, els concedeix el conei-xement de la seva llei i els persegueix amb les ofertes de la seva misericòrdia; però ells menyspreen el seu amor, invaliden la seva llei i rebutgen la seva misericòrdia. Alhora que reben constantment els seus dons, deshonren el Donador; odien Déu perquè saben que odia els seus pecats. El Senyor tolera durant molt temps les seves perversitats, però l’hora decisiva arribarà i aleshores el seu destí quedarà decidit. I aleshores, ¿encadenarà aquests rebels al seu costat? Els forçarà a fer la seva voluntat?LGC 323.7

Aquells que han escollit Satanàs per cap, i que s’han posat sota el seu poder, no estan preparats per entrar en presència de Déu. L’orgull, l’engany, la impuresa, la crueltat han arrelat en els seus caràcters. ¿Poden entrar al cel per viure per sempre més amb aquells a qui menysprearen i odiaren a la terra? La veritat mai agradarà al mentider; la misericòrdia no satisfarà mai la vanitat i l’orgull; la puresa no pot ser acceptada pel corrupte; l’amor desinteressat no té cap atractiu per a l’egoista. ¿Quina font d’alegria podria oferir el cel a aquells que estan completament absorbits en interessos terrenals i egoistes?LGC 324.1

¿Aquells que han passat la seva vida en rebel·lió contra Déu podrien ser transportats de sobte al cel i contemplar-ne l’alt i sant estat de perfecció eterna, en què totes les ànimes desprenen amor, tots els semblants irradien alegria, els acords d’una música fascinadora s’eleven en honor a Déu i a l’Anyell i del rostre d’Aquell que està assegut en el tron en brollen raigs de llum que inunden els redimits? ¿Aquells els cors dels quals estan plens d’odi vers Déu, la veritat i la santedat podrien alternar amb els exèrcits celestials i unir-se als seus cants de lloança? ¿Podrien suportar la glòria de Déu i de l’Anyell? No, no; els foren concedits anys de prova perquè poguessin formar caràcters per al cel; però mai s’acostumaren a estimar el que és pur; mai aprengueren el llenguatge del cel, i ara ja és massa tard. Una vida de rebel·lió contra Déu els ha inhabilitat per al cel. Per a ells, la puresa, la santedat i la pau que regnen allà serien un turment; la glòria de Déu, un foc consumidor. Desitjarien fugir d’aquell sant indret. Desitjarien que la destrucció els ocultés del rostre d’Aquell que morí per redimir-los. El destí dels malvats queda determinat segons la seva pròpia elecció. La seva exclusió del cel és un acte de la seva pròpia voluntat i un acte de justícia i misericòrdia per part de Déu.LGC 324.2

De la mateixa manera que les aigües del diluvi, les flames del gran dia proclamaran el veredicte de Déu que els dolents són incura-bles. No tenen cap disposició per sotmetre’s a l’autoritat divina. Han exercitat la seva volun-tat en la rebel·lió i quan acabi la vida serà massa tard per desviar el corrent del seus pensaments en sentit oposat, massa tard per substituir la transgressió per l’obediència i l’odi per l’amor.LGC 324.3

En perdonar-li la vida a Caín l’homicida, Déu donà al món un exemple del que succei-ria si es permetés que el pecador seguís por-tant una vida d’iniquitat constant. La influèn-cia de les ensenyances i de la conducta de Caín portaren al pecat multituds dels seus descendents, fins que «va veure com creixia la malícia dels homes” i «que d’un cap a l’altre del dia només pensaven a fer mal.» «La terra s’havia corromput davant Déu i era plena de violències» (Gn 6:5,11).LGC 324.4

Per misericòrdia, Déu eliminà els habitants del món en el temps de Noè. També per misericòrdia destruí els habitants corruptes de Sodoma. Mitjançant el poder enganyador de Satanàs, els obrers d’iniquitat obtenen simpatia i admiració i fan que altres s’uneixin a la rebel·lió. Així fou en dies de Caín i Noè, com també en temps d’Abraham i de Lot; i així és en els nostres dies. La misericòrdia que Déu té per l’univers farà que finalment destrueixi els qui rebutgen la seva gràcia. «La paga del pecat és la mort, però el do que Déu ens fa en Jesucrist, Senyor nostre, és la vida eterna» (Rm 6.23). Mentre que la vida és l’herència dels justos, la mort és la part que pertoca als injustos. Moisès declarà a Israel: «Avui et proposo d’escollir entre la vida i la mort, entre la felicitat i la desgràcia” (Dt 30.15). La mort de la qual es parla en aquest passatge no és aquella a la que fou condemnat Adam, ja que tota la humanitat pateix la penalitat de la seva transgressió. És «la segona mort”, que està en contrast amb la vida eterna.LGC 325.1

A conseqüència del pecat d’Adam, la mort passà a tota la raça humana. Tots van a la tomba. I a causa de les disposicions del pla de salvació, tots sortiran dels sepulcres. «Tant justos com injustos ressuscitaran” (Ac 24.15; 1 Co 15.22). Però entre les dues classes que seran ressuscitades es fa una distinció. «Ve l’hora que tots els qui són als sepulcres senti-ran la seva veu i en sortiran; els qui hauran fet el bé, per a ressuscitar a la vida, i els qui hauran obrat el mal, per a ressuscitar con-demnats” (Jn 5.28, 29). Els qui hagin estat «tinguts per dignes» de ressuscitar per a la vida són anomenats «feliços i sants. [...] La segona mort no té cap poder sobre ells» (Ap 20:6). Però els qui no hagin assegurat el perdó per mitjà del penediment i la fe, han de rebre el càstig de la transgressió: «la paga del pecat”. Ells patiran un càstig de durada i in-tensitat diverses «segons les seves obres”, però que acabarà finalment en la segona mort. Com que, de conformitat amb la seva justícia i misericòrdia, per Déu és impossible salvar el pecador dels seus pecats, el priva de l’existència que les seves transgressions han compromès i de la qual s’ha mostrat indigne. Diu un escriptor inspirat: «Dura tan poc, l’in-just! Si mires al seu lloc, ja no l’hi trobes”. I un altre declara: «Serà com si mai haguessin existit!» (Sl 37.10; Ab 16). Coberts d’infàmia, cauran en un oblit etern i desesperançador.LGC 325.2

Així s’acabarà el pecat i tota la desolació i ruïna que en procediren. EL salmista diu: «Has amenaçat els pagans i exterminat l’impiu, has esborrat els seus noms per sempre més. L’enemic s’ha convertit en ruïnes perpè-tues; s’ha fos el record de les ciutats arrasa-des» (Sl 9.6,7). Joan, en mirar cap a l’eternitat, escoltà una antífona universal de lloances que no fou interrompuda per cap dissonància. Escoltà totes les criatures del cel i de la terra rendint glòria a Déu (Ap 5.13). Llavors allà no hi haurà ànimes perdudes que blasfemin contra Déu recargolant-se en turments eterns, ni sers infortunats de l’infern que uneixen els seus crits de terror amb els cants dels salvats.LGC 325.3

L’error fonamental de la immortalitat na-tural és la base de la doctrina de l’estat cons-cient dels morts; doctrina que, com la dels turments eterns, està en conflicte amb les ensenyances de les Santes Escriptures, amb els dictats de la raó i amb els nostres sentiments d’humanitat. Segons la creença popular, els redimits al cel saben tot el que passa a la terra, i especialment del que els passa als amics que hi ha deixat. ¿Però com podria ser font d’alegria pels morts tenir coneixement de les afliccions dels vius, veure els pecats comesos per aquells que estimen, i veure’ls patir totes les penes, desil·lusions i angoixes de la vida? ¿Com podrien gaudir de la benau-rança del cel aquells que veuen els seus amics de la terra? Com és de repulsiva la creença que, tot just haver exhalat l’últim sospir, l’ànima de l’impenitent és llançada a les fla-mes de l’infern! En quins abismes de dolor no han de sumir-se els que veuen els seus amics que baixen a la tomba sense preparació per entrar en una eternitat de pecat i dolor! Molts s’han tornat bojos per aquest horrible pensament.LGC 325.4

Què diuen les Escriptures sobre tot això? David declara que l’home no és conscient en la mort. «Quan expiren, tornen a la terra i aquell dia es desfan els seus plans” (Sl 146.4). Salomó dóna el mateix testimoni: «Almenys els vius saben que han de morir, mentre que els morts ja no saben res. Els seus amors, els seus odis, les seves gelosies han mort amb ells, i ja no tindran mai més part en tot el que es fa sota el sol.» «En el món dels morts on hauràs d’anar, no hi ha obres ni projectes, no hi ha coneixement ni saviesa” (Coh 9.5,6,10).LGC 326.1

Quan, en resposta a les seves oracions, la vida d’Ezequies fou prolongada amb quinze anys, el rei, agraït, feu un tribut a Déu per la seva gran misericòrdia. En el seu cant de llo-ança ens explica la raó de la seva alegria: «La mort no et donaria les gràcies, no et lloaria la terra dels morts; els qui baixen a la tomba ja no esperen en la teva fidelitat. Els vius són els qui et donen les gràcies, com jo ho faig avui» (Is 38.18,19). La teologia popular presenta els justos que moren com si estiguessin al cel gaudint de la benaurança i lloant Déu amb llengües immortals, però Ezequies no veia tan gloriosa perspectiva en la mort. Les seves pa-raules concorden amb el testimoni del salmista: «Entre els morts no hi ha qui et celebri: qui pot lloar-te a la terra dels morts?» «No són els morts els qui lloen el Senyor, ni els qui baixen al silenci del sepulcre» (Sl 6.6; 115.17).LGC 326.2

En el dia de Pentecosta, Pere declarà que el patriarca David «va morir, va ser enterrat, i encara avui podem veure el seu sepulcre.” «Perquè David no va pujar pas al cel” (Ac 2.29,34). El fet que David romangués al se-pulcre fins al dia de la resurrecció, prova que els justos no van al cel quan moren. És només mitjançant la resurrecció i en virtut i conseqüència de la resurrecció de Crist per la qual David podrà finalment asseure’s a la dreta de Déu.LGC 326.3

I Pau digué: «Perquè si els morts no res-susciten, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria, encara viviu en els vostres pecats. En conseqüència, els qui han mort en Crist també estarien perduts sense remei” (1 Co 15.16-18). Si durant quatre mil anys els justos haguessin anat directament al cel en morir, com podria Pau haver dit que si no hi ha resurrecció, «també els que dormiren en Crist, són perduts»? No hi hauria necessitat de re-surrecció.LGC 326.4

El màrtir Tyndale, referint-se a l’estat dels morts, declarà:LGC 326.5

Confesso francament que no estic con-vençut que gaudeixin ja de la plenitud de glòria en què es troben Déu i els àngels esco-llits. Ni tampoc és cap article de la meva fe; dons si així fos, aleshores no puc sinó adonar-me que la prèdica de la resurrecció de la carn seria inútil. ^{1William Tyndale, en el pròleg de la seva traducció del Nou Testament (ed. 1534). Reimpresa a British Reformers —Tindal, Frith, Barnes, p. 349.}LGC 326.6

És un fet innegable que l’esperança de passar de la mort a la felicitat eterna ha portat a una negligència general de la doctrina bíblica de la resurrecció. Aquesta tendència ha estat denunciada pel doctor Adam Clarke, que digué:LGC 326.7

La doctrina de la resurrecció sembla haver estat considerada pels primers cristians com si tingués una importància molt més gran que la que avui se li dóna! A què es degut això? Els apòstols insistien sempre en ella i pel seu mitjà incitaven els deixebles de Crist a ser diligents, obedients i de bon ànim. Però els seus successors actuals gairebé ni la mencionen. Aquesta és la prèdica dels apòs-tols, i aquesta la fe dels primers cristians; per això prediquem, i els nostres oients creuen en aquesta fe. No hi ha cap doctrina de la que l’evangeli en parli tant, ni cap doctrina que la prèdica dels nostres dies tracti amb tanta ne-gligència!LGC 327.1

I així seguiren les coses fins que la glori-osa veritat de la resurrecció quedà gairebé completament ofuscada i perduda pel món cristià. Per això un escriptor religiós autoritzat, comentant les paraules de Pau a 1 Tessalonicencs 4.13-18, diu:LGC 327.2

Per tots els fins pràctics de consol, la doc-trina de la immortalitat benaurada dels justos reemplaça qualsevol doctrina dubtosa de la segona vinguda del Senyor. Quan morim és quan el Senyor ens ve a buscar. Això és pel que esperem i pel que hem d’estar a l’aguait. Els morts ja han entrat a la glòria. Ells no es-peren el so de la trompeta per comparèixer al judici i entrar a la benaurança.LGC 327.3

Però quan Jesús era a punt de deixar els seus deixebles, no els digué que aviat es reu-nirien amb ell. «Vaig a preparar-vos-hi estada. I, quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi.” (Jn 14.2,3). Pau ens diu, a més:LGC 327.4

A un senyal de comandament, al crit d’un arcàngel i al so de la trompeta de Déu, el Senyor mateix baixarà del cel, i els qui han mort en Crist ressuscitaran primer. Llavors els qui de nosaltres quedem amb vida serem enduts juntament amb ells en els núvols, i pels aires anirem a l’encontre del Senyor. I així estarem amb ell per sempre. Consoleu-vos, doncs, els uns als altres amb aquests ensenyaments (1 Te 4.16-18).LGC 327.5

Quin contrast tan gran entre les paraules de consol i les del ministeri universalista cita-des més amunt! Aquest últim consolava els amics afligits amb la seguretat que per peca-minós que hagués estat el difunt, tot just ha-gué exhalat el seu últim sospir, fou rebut entre els àngels. Pau recorda als seus germans la futura vinguda del Senyor, quan les lloses de les tombes estiguin trencades i «els morts en Crist” ressuscitaran per a la vida eterna.LGC 327.6

Abans d’entrar a les mansions dels benaurats, tots han de ser examinats sobre la seva vida; el seu caràcter i els seus actes han de ser revisats per Déu. Tots han de ser jutjats segons les coses escrites en els llibres i recompensats segons quines hagin estat les seves obres. Aquest judici no es verifica en el moment de la mort. Fixeu-vos en les paraules de Pau: «Ell ja té assenyalat el dia que ha de jutjar el món amb justícia per mitjà d’un home que ell mateix ha designat, i n’ha donat a tothom una prova ressuscitant-lo d’entre els morts” (Ac 17.31). L’apòstol afirma aquí clarament que un temps especificat, és a dir que ha de venir, havia estat fixat per al judici del món.LGC 327.7

Judes es refereix al mateix període: «Igualment, als àngels, que no van guardar la pròpia dignitat sinó que van abandonar el lloc que els pertocava, els guarda per al judici del gran dia, lligats eternament al fons de les tenebres». I, novament, cita les paraules d’Henoc: «El Senyor ve amb milers dels seus sants àngels per judicar tothom i condemnar a tots els impius» Jud 14,15. Joan declara: «Vaig veure els morts, tant els qui havien estat poderosos com els qui havien estat febles, drets davant el tron, i foren oberts uns llibres. [...] Els morts foren jutjats segons les seves obres, tal com es trobaven escrites en aquells llibres” (Ap 20.12). Però si els morts ja estan gaudint de la benaurança del cel o estan re-torçant-se en les flames de l’infern, iquina necessitat hi ha de fer un futur judici? Les ensenyances de la Paraula de Déu sobre aquest punts importants no són ni obscures ni contradictòries; poden ser compreses per una intel·ligència mitjana. ¿Però quin esperit imparcial pot trobar saviesa o justícia en la teoria corrent? ¿Rebran els justos, després de la investigació dels seus casos al judici, la re-compensa, «molt bé, servent bo i fidel, [...] entra al goig del teu Senyor”, quan, potser, ja hauran estat vivint amb ell durant segles? ¿Els malvats seran trets del lloc de turment perquè rebin la sentència del Jutge de tota la terra: «Aparteu-vos de mi, maleïts: aneu al foc etern»? (Mt 25.21,41). Befa solemne! Ver-gonyosa ofensa a la saviesa i justícia de Déu!LGC 327.8

La teoria de la immortalitat de l’ànima fou una d’aquelles teories falses manllevades del paganisme que Roma incorporà a la religió cristiana. Martí Luter la classifica amb «les monstruoses faules que formen part del femer romà de les decretals». ^{2PETAVEL, E. The Problem of’ Immortality , p. 255} Comentant les paraules de Salomó a l’Eclesiastès, que els morts no saben res, el reformador diu: «Una altra prova que els morts no tenen cap [... ] sentiment. Allà no hi ha, diu ell, cap deure, cap ciència, cap coneixement ni cap saviesa. Salomó pensa que els morts estan adormits i no senten res de res. Els morts descansen, sense comptar ni els dies ni els anys, però quan despertin tindran la impressió que només hauran dormit un moment”. ^{3LUTER, M. Exposition of Solomons Book Caledd Ecclesiastes, p. 152.}LGC 328.1

Cap passatge de les Santes Escriptures declara que els justos reben la seva recom-pensa i els dolents el seu càstig en el moment de la mort. Els patriarques i profetes no do naren aquesta seguretat. Crist i els seus apòs-tols ni ho mencionen. La Bíblia mostra clara-ment que els morts no van immediatament al cel. Se’ls representa com si estiguessin dormint fins al dia de la de resurrecció (1 Te 4.14; Jb 14:10-12). El mateix dia en què es talla el fil de plata i s’esberla el llantió d’or (Coh 12.6), els pensaments dels homes moren. Els que baixen a la tomba es queden en silenci. No saben res del que passa sota el sol (Jb 14.21). Descans beneït pels justos exhausts! Llarg o curt, el temps no els semblarà res més que un moment. Dormen fins que la trompeta de Déu els desperti per entrar en una gloriosa immortalitat.LGC 328.2

La trompeta tocarà, i els morts ressuscita-ran incorruptibles. [... ] Perquè aquest cos corruptible s’ha de revestir d’allò que és incor-ruptible, i aquest cos mortal s’ha de revestir d’immortalitat. Quan aquest cos corruptible s’haurà revestit d’allò que és incorruptible i aquest cos mortal s’haurà revestit d’immorta-litat, llavors es complirà allò que diu l’Escrip-tura: La victòria ha engolit la mort (1 Co 15.52-54).LGC 328.3

Quan els despertin del seu son profund, tornaran a iniciar el curs dels seus pensaments interromputs per la mort. L’última sensació fou l’angoixa de la mort. L’últim pensament era que queien sota el poder del sepulcre. Quan s’aixequin de la tomba el seu primer alegre pensament s’expressarà en el bell crit de triomf: «Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló?» (vers. 55).LGC 328.4