Capítol 15 - La Bíblia i la Revolució Francesa

*****

AL SEGLE XVI la Reforma procurà entrara tots els països d’Europa mostrant a la gent la Bíblia oberta. Algunes nacions li donaren la benvinguda i l’anomenaren la missatgera del cel. En altres, el papat aconseguí fins a un cert punt impedir-li l’entrada, i la llum del coneixement de la Bíblia, amb les seves influències ennoblidores, s’apagà gairebé del tot. En un país, tot i que la llum hi entrà, les tenebres no permeteren que es veiés la seva esplendor i en conseqüència, la veritat I l’error es disputaren el predomini durant segles. Finalment el mal s’imposà i la veritat divina fou refusada. «La condemna ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s’han estimat més la foscor que la llum» (Jn 3.19). Aquella nació va haver de patir els resultats del mal que havia escollit, però l’esperit de Déu li tragué la vena que no el deixava veure el do de la seva gràcia. Es permeté que el mal arribés a la maduresa i tothom s’adonà de les conseqüències d’aquest rebuig voluntari de la llum.LGC 162.1

La guerra contra la Bíblia que s’instaurà a França durant tant de temps arribà al seu punt més àlgid en els dies de la Revolució. Aquesta terrible insurrecció del poble fou el resultat natural de la supressió que Roma realitzà de les Escriptures. El poble mai havia presenciat una il·lustració tan eloquent de les maquinacions de la política papal: una representació dels resultats fruit de milers d’anys d’ensenyament de l’església de Roma.LGC 162.2

Els profetes ja havien pronosticat la su-pressió de les Escriptures durant el període de la supremacia papal i el Revelador havia assenyalat també els terribles resultats que tindria, especialment per a França, el domini de «l’home del pecat.» L’àngel del Senyor digué: «Trepitjaran la ciutat santa quaranta-dos mesos. Mentrestant, durant aquests mil dos-cents seixanta dies, jo faré que els meus dos testimonis hi profetitzin vestits amb roba de sac. [...] Quan hauran acabat de donar el testimoni, la bèstia que puja dels abismes els farà la guerra, els vencerà i els matarà. Els seus cossos quedaran estesos a la plaça de la gran ciutat, que, simbòlicament, s’anomena Sodoma i Egipte, allà mateix on el seu Senyor va ser crucificat. [... ] Els habitants de la terra se n’alegraran i ho celebraran felicitant-se els uns als altres, perquè aquests dos profetes eren per a ells un turment constant. Però, després de tres dies i mig, vaig veure un esperit de vida que venia de Déu i que entrava dintre d’ells. Llavors es van posar drets, i un gran pànic s’apoderà dels qui ho contemplaven» (Ap 11.2-11).LGC 162.3

Els «quaranta-dos mesos” i els «mil doscents seixanta dies» son períodes equivalents, és a dir, el temps durant el qual l’església de Jesucrist patí l’opressió de Roma. Els 1.260 anys de la supremacia papal començaren l’any 538 d. C. i s’acabaren el 1798. En aquella data, un exèrcit francès entrà a Roma i empresonà el papa, que morí a l’exili. Tot i que aviat s’escollí un nou papa, la jerarquia pontifícia no tornà a posseir l’esplendor ni el poder que abans havia gaudit.LGC 163.1

La persecució de l’església no continuà al llarg de tot aquest període dels 1.260 anys. Déu, fent ús de la misericòrdia pel seu poble, escurçà el temps de tan horribles proves. En preveure la «gran tribulació» que havia de caure sobre l’església, el Salvador digué: «I, si Déu no hagués decidit d’escurçar aquells dies, no se salvaria ningú; però, per amor als elegits, els escurçarà” (Mt 24.22). Gràcies a la influència de la Reforma, les persecucions s’acabaren abans del 1798.LGC 163.2

Pel que fa als dos testimonis, temps més tard, el profeta declarà: «Aquests dos testimo-nis són les dues oliveres i els dos lampadaris que estan sempre davant el Senyor de la ter-ra» (Ap 11.4). El salmista digué: «La teva Pa-raula fa llum als meus passos, és la claror que m’il·lumina el camí» (Sl 119.105). Aquests dos testimonis representen les Escriptures de l’Antic i el Nou Testament. Ambdós són testi-monis importants de l’origen i el caràcter per-petu de la llei de Déu. Ambdós són testimonis del pla de salvació. Els símbols, els sacrificis i les profecies de l’Antic Testament es referei-xen a un Salvador que havia de venir. I els Evangelis i les Epístoles del Nou Testament parlen d’un Salvador que vingué tal i com ho pronosticaren els símbols i la profecia.LGC 163.3

«Profetitzaran mil dos-cents seixanta dies, vestits amb roba de sac.» Durant la major part de l’esmentat període els testimonis de Déu romangueren en la foscor. El poder papal procurà amagar al poble la Paraula de la veritat i crear davant d’ell falsos testimonis per contradir el seu testimoni. Quan les auto-ritats civils i religioses prohibiren la Bíblia; quan el seu testimoni fou pervertit i els homes i dimonis s’esforçaren per desviar d’ella l’atenció de la gent; i quan els qui gosaven proclamar les seves veritats sagrades foren perseguits, traïts, turmentats i confinats a les masmorres, martiritzats per la seva fe o obli-gats a refugiar-se a les fortaleses de les mun-tanyes i a les coves i als caus de la terra, fou aleshores quan els testimonis fidels profetit-zaren vestits amb roba de sac. Tot i això, con-tinuaren donant el seu testimoni durant els 1. 260 anys. Fins i tot en els temps més ombrívols, existiren homes fidels que estimaren la Paraula de Déu i es manifestaren zelosos per defensar el honor de l’Autor de la vida. A aquests servidors fidels se’ls donà poder, saviesa i autoritat per divulgar la veritat durant tot aquest període.LGC 163.4

«Si algú intenta de fer-los mal, els surt de la boca un foc que consumeix els seus ene-mics. Ben cert, si algú vol fer-los mal, morirà així» (Ap 11.5). Els homes no poden trepitjar impunement la Paraula de Déu. El significat d’aquesta terrible sentència s’engloba en l’úl-tim capítol de l’Apocalipsi: «Adverteixo so-lemnement als qui escoltin la profecia d’aquest llibre que, si algú hi posa res més, Déu posarà damunt d’ell les plagues escrites en aquest llibre, i si algú en treu cap paraula, Déu li traurà la seva part del llibre de la vida i de la ciutat santa que aquest llibre ha descrit” (Ap 22.18-19).LGC 163.5

Aquestes són les advertències que Déu ha donat perquè els homes s’abstinguin d’alterar allò que ha revelat o ordenat. Aquestes solemnes denúncies assenyalen tots aquells que, amb la seva influència, fan que altres considerin amb menyspreu la llei de Déu; i és per això que han de fer que aquells que de-claren frívolament que no importa que obeïm o no obeïm la llei de Déu, tinguin por i alhora se’ls temi. A tots aquells que alteren el significat autèntic de la revelació divina amb les seves pròpies opinions, i canvien els pre-ceptes de la Paraula divina pels seus interessos o pels del món, els caurà damunt una terrible responsabilitat. La Paraula escrita, la llei de Déu, mesurarà el caràcter de cada home i condemnarà tots aquells que no passin aquesta prova infal·lible.LGC 163.6

«Quan ja hagin acabat [estiguin acabant] de donar el seu testimoni.» El període en què els dos testimonis havien de profetitzar vestits amb sac s’acabà el 1798. I quan ja estaven acabant la seva obra enmig de l’obscuritat, el poder, representat per «la bèstia que puja de l’abisme», els declarà la guerra. En molts països d’Europa els poders que governaven l’església i l’estat havien romàs sota el domini de Satanàs amagat sota la disfressa del papat. Una vegada més es pot observar la manifestació del poder satànic.LGC 164.1

Amb el pretext de reverenciar la Bíblia, Roma l’havia mantinguda presa en una llen-gua desconeguda i oculta al poble. Durant l’època del seu domini, els testimonis profetit-zaren «vestits amb roba de sac»; però un altre poder, la bèstia que puja de l’abisme, s’alçaria per combatre a camp obert contra la Paraula de Déu.LGC 164.2

«La gran ciutat”, en els carrers de la qual s’assassina els testimonis i jauen els seus cos-sos morts, s’anomena «espiritualment” Egipte. De totes les nacions que es mencionen a la Bíblia, fou Egipte la que amb més atreviment negà l’existència del Déu viu i s’oposà al seus manaments. Cap monarca s’oposa amb tant desvergonyiment a l’autoritat del cel com el rei d’Egipte. Quan Moisès es presentà davant d’ell per comunicar-li el missatge del Senyor, el faraó contestà amb arrogància: «Qui és el Senyor perquè jo n’hagi de fer cas i deixi sortir Israel? Ni conec el Senyor ni deixaré sortir als israelites» (Ex 5.2). Això és ateisme; i la nació representada per Egipte s’oposaria d’una ma-nera semblant a la voluntat del Déu viu i do-naria proves del mateix esperit d’incredulitat i desconfiança. «La gran ciutat» també és com-parada, «espiritualment», amb Sodoma. La corrupció de Sodoma, quan faltà a la llei de Déu, es posà de manifest especialment en la vida dissoluta. I aquest pecat seria un tret ca-racterístic de la nació que compliria amb el que s’havia pronosticat en aquesta escriptura.LGC 164.3

Segons les paraules del profeta, poc abans de l’any 1798, es veuria com un poder d’origen i caràcter satànic s’alçaria per decla-rar la guerra a la Bíblia. I en aquella terra on els dos testimonis de Déu van veure’s obligats a romandre en silenci, es manifestaria l’ateisme del faraó i la dissolució de Sodoma.LGC 164.4

Aquesta profecia es donà de manera pre-cisa i sorprenent en la història de França. Durant la Revolució, el 1793, «el món escoltà per primera vegada la veu unànime de tota una assemblea d’homes nascuts i educats en la civilització, que s’havien adjudicat el dret de governar una de les nacions més admira-bles d’Europa, per negar la veritat més so-lemne que reben les ànimes i renunciar de comú acord a la fe i adoració que s’han de tributar a la Deïtat.» ^{1 Walter Scott, Life of Napoleon, vol. 1, cap. 17.} «França ha estat l’única nació del món de la que se sap amb certesa que es revelà contra l’Autor de l’univers. A Anglaterra, Alemanya, Espanya i altres parts del món hi ha molts blasfemis i infidels, i con-tinuarà havent-n’hi, però França es l’única nació en la història del món que per decret de la seva assemblea legislativa declarà que no hi ha cap Déu, fet que alegrà tots els habitants de la capital i una gran majoria d’altres pobles, els homes i les dones cantaren i balla-ren en acceptar el manifest.» ^{2Blackwood’s Magazine, novembre, 1870.}LGC 164.5

França mostrà els trets característics que distingiren Sodoma. Durant la Revolució es manifestà una condició moral tan degradada i corrompuda que es pot comparar amb la que ocasionà la destrucció de les ciutats del pla. L’historiador presenta l’ateisme i la prostitució de França conjuntament, tal i com ens la dona la profecia: «Íntimament relacionada amb aquestes lleis que afecten a la religió, es trobava aquella que reduïa la unió matrimo-nial -el contracte més sagrat que poden ferse els éssers humans, la permanència i estabilitat del qual contribueix fortament a la consolidació de la societata un pur conveni civil de caràcter transitori que dues persones qualsevol podien celebrar o desfer segons els seus rampells. [... ] Si els dimonis s’haguessin proposat inventar la manera més eficaç per destruir tot allò venerable, bo o permanent de la vida domèstica, amb la seguretat que el mal que intentaven fer es perpetuaria de generació en generació, no podrien haver triat un pla més escaient que el de la degradació del matrimoni. [... ] Sophie Arnoult, una actriu molt famosa coneguda pels seus arguments enginyosos, descrigué el casament republicà com “el sagrament de l’adulteri”.» ^{3Scott, vol. 1, cap. 17.}LGC 165.1

«Fou allà on el Senyor fou crucificat.” Aquest tret de la profecia també es complí a França. En cap altre país s’havia desenvolu-pat un esperit tan gran d’enemistat contra Crist. En cap altre havia trobat la veritat tanta oposició, ressentiment i crueltat. En la perse-cució que França va fer contra aquells que professaven l’evangeli, també crucificà a Crist, atès que aquest era representat pels seus deixebles.LGC 165.2

Segle rere segle es vessà la sang dels sants. Mentre els valdesos deixaven les seves vides a les muntanyes del Piemont «a causa de la Paraula de Déu i del testimoni de Jesucrist”, els seus germans, els albigesos de Fran-ça, testificaven de la mateixa manera en nom de la veritat. En els dies de la Reforma, els seus deixebles es van enfrontar amb la mort després de patir tortures horribles. Reis i no-bles, dones d’alt llinatge, delicades donzelles, la flor i nata de la nació van recrear-se veient les agonies dels màrtirs de Jesús. Els valents hugonots, lluitant pels drets més sagrats que allotja el cor humà, vessaren la seva sang en molts i durs combats. Els protestants eren considerats com individus sense drets, es po-sava preu als seus caps i se’ls caçava com si fossin bèsties.LGC 165.3

«L’església del desert”, és a dir, els pocs descendents dels antics cristians que encara quedaven a França al segle XVIII, amagats a les muntanyes del sud, continuaven mante-nint la fe dels seus pares. Quan gosaven con-gregar-se a les faldes dels cims o en paratges solitaris, els soldats els caçaven i els portaven a les galeres on portaven una vida d’esclau fins a la mort. Als habitants més cultes, hon-rats i intel·ligents de França se’ls encadenava i torturava cruelment entre lladres i assassins. ^{4Vegeu Wylie, llibre 22, cap. 6.} Altres, tractats amb més misericòrdia, foren assassinats a sang freda mentre, indefensos i desproveïts, oraven de genolls. Centenars d’ancians, dones indefenses i nens innocents eren abandonats sense vida en el mateix lloc on s’havien reunit per celebrar el culte. En travessar les faldes de les muntanyes o els boscos per anar al lloc on es reunien era habitual trobar-hi «molt sovint, cadàvers escampats per damunt de l’herba o penjant de les branques dels arbres.” El seu país, assolat per les espases, destrals i fogueres, «s’havia convertit en un erm vast i ombrívol.” «Aquestes atrocitats no es cometeren durant l’edat mitjana sinó en el segle brillant de Lluís XIV, quan es cultivava la ciència i florien les lletres; quan els teòlegs de la cort i de la capital eren homes instruïts i eloqüents que ostentaven enormement les gràcies de la docilitat i l’amor.» ^{5Ibíd ., b. 22, cap. 7.}LGC 165.4

Però el fet més malvat que es registra en el tenebrós catàleg dels crims, el més horrible de tots els actes diabòlics d’aquella successió de segles espantosos, fou “la Matança de Sant Bartomeu”. Encara avui el món sencer s’es-tremeix en recordar les escenes d’aquella carnisseria, la més vil i covarda. El rei de França, instat pels sacerdots i prelats de Roma, sancionà aquell crim tan espantós. El so d’una campana, ressonant a mitjanit, donà el senyal del degollament. Milers de protes-tants que dormien plàcidament a les seves llars, confiant en la paraula que el rei els havia promès, que els assegurava la seva protecció, foren portats al carrer sense previ avís i assassinats a sang freda.LGC 166.1

Així com Crist era el cap invisible del seu poble quan sortí de l’esclavitud d’Egipte, Sa-tanàs també ho fou dels seus súbdits quan cometeren la llastimosa tasca de multiplicar el nombre de màrtirs. La matança continuà a París durant set dies, amb una ràbia indes-criptible durant els tres primers. I no es limità només a la ciutat, sinó que, per decret especial del rei, es portà a totes les províncies i pobles on hi havia protestants. No es respectava ni l’edat ni el sexe. No s’obviava ni el nen in-nocent ni el vell amb cabells blancs. Nobles i pagesos, vells i joves, mares i fills, sucumbien tots junts. La matança continuà a França du-rant dos mesos, moriren més de setanta mil persones de la classe més destacada de la societat.LGC 166.2

Quan la noticia de la matança arribà a Roma, l’alegria del clergat no tingué límits. El cardenal de Lorena premià el missatger amb mil corones; el canó de Sant’ Angelo tronà emetent sons d’alegria, s’escoltà el repicar de les campanes de totes les torres; innombrables fogueres convertiren la nit en dia i Gregori XIII, acompanyat pels seus cardenals i altres dignataris eclesiàstics, es dirigí amb una llarga processó cap a l’església de Sant Lluís, on el cardenal de Lorena cantà el Te Deum. [...] S’encunyà una medalla per commemorar la matança i encara avui al Vaticà es poden veure tres frescos de Vasari que representen l’atac contra l’almirall Coligni, el rei en reunió maquinant la matança i la pròpia mortaldat. El Papa Gregori envià a Carles Rei de França la Rosa d’Or i al cap de quatre mesos de la matança, [... ] escoltà satisfet d’ell mateix el sermó d’un sacerdot francès, [... ] que parlà «d’aquell dia tan ple d’alegria i amor, quan el santíssim pare rebé la notícia i s’encaminà cap a Sant Lluís en solemne comitiva per donar les gràcies a Déu.» ^{6 Henry White, The Massacre of St. Bartholomew , cap. 14, par. 34.}LGC 166.3

El mateix esperit mestre que impulsà la matança de Sant Bartomeu també fou el que dirigí les escenes de la Revolució. Jesucrist fou declarat impostor i el crit unànime dels incrèduls francesos era: «Destruïu al misera-ble”, referint-se a Crist. Les blasfèmies contra el cel i les maldats més abominables es dona-ren la mà i els homes més corromputs i lliurats al vici i crueltat foren exaltats als millors llocs. Aquest comportament no feia altra cosa que retre homenatge suprem a Satanàs, mentre es crucificava Crist amb els seus trets ca-racterístics de veritat, puresa i amor abnegat.LGC 166.4

«La bèstia que puja dels abismes els farà la guerra i romandrà entre ells i els matarà.” El poder ateu que governà França durant la Revolució i el Regne del Terror va lluitar con-tra Déu i la Bíblia com mai el món ho havia presenciat abans. El culte a la Deïtat fou abo-lit per l’assemblea nacional. Es recollien les Bíblies per cremar-les en els carrers i les desprestigiaven tant com podien. La llei de Déu fou trepitjada, les institucions de la Bíblia abolides, el dia del descans setmanal abando-nat i en el seu lloc es consagrava un de cada deu dies a l’orgia i a la blasfèmia. El baptisme i la comunió es prohibiren. I en els epitafis dels cementiris s’escrigué que la mort era un somni etern.LGC 166.5

Consideraven que el temor de Déu s’allunyava tant de ser el principi de la saviesa que més aviat es podia considerar com l’inici de la bogeria. També es prohibí tota mena de culte religiós exceptuant el culte a la llibertat i a la pàtria.LGC 167.1

El bisbe constitucional de París fou em-pès a desenvolupar el paper més important de la farsa més desvergonyida que mai s’havia portat a terme davant una representació nacional. [... ] El portaren en processó pública perquè manifestés a la Convenció que la reli-gió que ell havia ensenyat durant tants anys no era altra que una trama del clergat, sense fonaments en la història ni en la veritat sagra-da. Negà, en els termes més solemnes i explí-cits, l’existència de la Deïtat, al culte de la qual s’havia consagrat i prometé que des d’aleshores es dedicaria a retre homenatge a la llibertat, la igualtat, la virtut i la moral. Lla-vors, posà sobre una taula el seus ornaments episcopals i rebé una abraçada fraternal del president de la Convenció. Alguns sacerdots apòstates seguiren l’exemple del prelat. ^{7Scott, vol. 1, cap. 17.}LGC 167.2

«Els habitants de la terra se n’alegraran i ho celebraran obsequiant-se els uns als altres, perquè aquests dos profetes eren per a ells un turment constant.” La França incrèdula havia fet emmudir les veus de reprovació dels testimonis de Déu. La Paraula de la veritat jeia morta pels seus carrers i els qui odiaven les restriccions i els preceptes de la llei de Déu s’ompliren de joia. Els homes desafiaven públicament al Rei del cel i cridaven com els pecadors de l’antiguitat: «Com pot ser que Déu no ho sàpiga, que l’Altíssim no ho enten-gui?» (Sl 73.11).LGC 167.3

Un dels sacerdots del nou orde, digué, proferint terribles blasfèmies: «Déu! Si és cert que existeixes, venja’t de les injúries que es fan al teu nom. Jo et desafio! T’amagues en el silenci i no goses descarregar els teus trons. Així doncs, qui creurà en la teva existència?». ^{8Lacretelle, History, vol. 11, pàg. 309} Quin ressò tan fidel de la pregunta del faraó: «Qui és Déu, perquè escolti la seva veu? [...]No conec Déu!»LGC 167.4

«Els insensats pensen dintre seu: “Déu no és res”.” (Sl 14.1). I el Senyor, referint-se als qui perverteixen la veritat, declara: «La seva insensatesa serà coneguda de tothom» (2 Tm 3.9). Després de renunciar al culte del Déu viu, «l’Alt i l’Excels que habita en l’eternitat”, al cap de poc temps França caigué en una idolatria degradant que retia culte a la deessa de la raó personificada en una dona llibertina. I això en la cambra representativa de la nació i per mitjà de les més altes autoritats civils i legislatives! Diu l’historiador:LGC 167.5

Una de les cerimònies d’aquell temps de bogeria s’alça sense precedents per l’absurdi-tat que es combina amb la impietat. Les por-tes de la Convenció s’obriren de bat a bat per donar entrada als músics de la banda que precedien als membres del cos municipal, que entraren en solemne processó cantant un himne a la llibertat i escortant, com a objecte de la seva futura adoració, una dona coberta amb un vel que anomenaven la Deessa de la Raó. Quan aquesta arribà al lloc que se li ha-via reservat, li tragueren el vel enmig d’una gran cerimònia, l’assegueren a la dreta del president i tots els presents s’adonaren que era una ballarina de l’òpera. [... ] La Convenció Nacional de França reté homenatge a aquesta dona considerant-la la representació més perfecta de la raó que ells veneraven.LGC 167.6

Aquesta farsa sacrílega i ridícula es posà de moda i la implantació de la Deessa de la Raó fou imitada per altres poblacions del país que desitjaven demostrar que es trobaven a l’alçada de la Revolució. ^{9Scott, vol. 1, cap. 17.}LGC 168.1

L’orador que introduí el culte a la raó s’expressà en aquests termes:LGC 168.2

Legisladors! El fanatisme ha cedit el seu lloc a la raó, els seus ulls lleganyosos no han pogut resistir la brillantor de la llum. Un poble immens s’ha traslladat sota aquestes voltes gòtiques en les que per primera vegada s’ha escoltat els ressons de la veritat. Aquí, els francesos han celebrat l’únic culte vertader: el de la llibertat i la raó. Aquí, hem aplegat els nostres desigs de prosperitat per les armes a la República. Aquí, hem abandonat ídols ina-nimats per seguir la Raó, aquesta obra ani-mada, l’obra més sublim de la naturalesa. ^{10M. A. Thiers, History of the French Revolution , vol. 2, pàg. 370, 371.}LGC 168.3

Quan es presentà la deessa davant de la Convenció, l’orador l’agafà de la mà i dirigint-se a tota l’assemblea digué:LGC 168.4

Mortals, deixeu de tremolar davant els trons impotents d’un Déu que crearen les vostres pors. D’ara endavant no reconegueu altra divinitat que la Raó. Jo us presento la seva imatge més noble i pura; i si heu de tenir ídols, oferiu sacrificis únicament als que siguin com aquest. [... ] Caigui davant de l’august senat de la llibertat, el vel de la raó!LGC 168.5

Després que el president abracés la deessa, aquesta prengué seient en una magnífica carrossa que conduïren per entre l’enorme gentada fins a la catedral de Notre Dame, per reemplaçar a la Deïtat. L’alçaren sobre l’altar major i rebé l’adoració de tots els qui eren presents. ^{11Alison, vol. 1, cap. 10.}LGC 168.6

Poc després d’això es disposaren a cremar la Bíblia. En certa ocasió la Societat Popular del Museu entrà a la sala municipal cridant, «Vive la Raison!»; i portant a l’extrem d’un pal els fragments de diversos llibres que havien tret de les flames, entre d’altres, brevi-aris, missals, i l’Antic i Nou Testament que «expiaren en un gran foc», el president digué «totes les bogeries que per culpa seva ha co-mès la raça humana.» ^{12Journal of Paris, 1797, núm. 318. Citat en el Buchez-Roux, Collection of Parliamentary History, vol. 30, pàg. 200, 201.}LGC 168.7

El papisme havia començat l’obra que l’ateisme s’encarregava de concloure. A la po-lítica de Roma se li devia la condició social, política i religiosa que empenyia França cap a la ruïna. Molts escriptors, en referir-se als hor-rors de la Revolució, admeten que el tron i l’església són els responsables últims d’aquells excessos. I en estricta justícia haurien d’atribuir-se només a l’església. El catolicisme ha-via enverinat les ments dels reis i els havia alçat contra la Reforma, fent-los creure que era enemiga de la corona i un element de dis-còrdia que podia ser fatal per a la pau i har-monia de la nació. Amb aquestes argúcies, el geni de Roma inspirà les horribles crueltats i l’opressió acèrrima que procedien del tron.LGC 168.8

L’esperit de llibertat acompanyava la Bí-blia i arreu on es rebé, l’Evangeli despertà la intel·ligència dels homes. Aquests començaren a desfer-se de les cadenes que durant tant de temps els havien tingut oprimits en la ignorància, el vici i la superstició. Començaren a pensar i a obrar com a homes, i en veure això els monarques temeren per la sort del seu despotisme.LGC 168.9

Romà no trigà a abrandar les pors i la gelosia dels reis. El 1525, el papa deia al re-gent de França: «Aquesta mania [el Protes-tantisme] no només confondrà i acabarà amb la religió, sinó també amb els principats, amb la noblesa amb les lleis, amb l’ordre i amb les jerarquies». ^{13G. De Félice, History of the Protestants of France, llibre 1, cap. 2.} I pocs anys després un nunci papal advertí al rei: «Senyor, no us enganyeu. Els protestants alteraran tant l’ordre civil com el religiós. [... ] El tron perilla tant com l’altar. [... ] En introduir una nova religió s’introdueix necessàriament un nou govern”. ^{14 D’Aubigné, History of the Reformation in Europe in the Time of Calvin , llibre 2, cap. 36.} Quan de-claraven que les doctrines protestants «sedu-eixen els homes i els porten cap a les novetats i la bogeria; roben al rei l’efecte fidel dels seus súbdits i destrueixen l’església i l’estat al mateix temps”, els teòlegs apel·laven a les preocupacions del poble. Així fou com Roma aconseguí predisposar França contra la Re-forma. «I l’espasa de la persecució es desem-beinà per primera vegada a França per soste-nir el tron, resguardar als nobles i conservar les lleis.» ^{15Wylie, llibre 13, cap. 4.}LGC 168.10

Els governants no van saber preveure resultats de tan odiosa política. Les ensenyan-ces de la Bíblia haurien pogut implantar en les ments i els cors del poble aquells principis de justícia, temprança, equitat i benvolença, que són la pedra angular de l’edifici de la prosperitat d’un poble. «La justícia enalteix un poble.» I «el tron s’aferma amb la justícia» (Pr 14.34; 16.12). «El fruit de la justícia serà la pau, la calma i la seguretat en seran sempre la collita” (Is 32.17). Qui obeeix les lleis divines és qui millor respectarà i acatarà les lleis del seu país. Qui tem Déu honrarà el rei en l’exercici de la seva autoritat justa i legítima. Però per desgràcia, França prohibí la Bíblia i en desterrà els deixebles. Durant segles, els homes íntegres, amb principis, de gran intel·ligència i força moral, que van tenir el valor de confessar les seves conviccions, i prou fe per patir per la veritat, treballaren feixugament com esclaus en les galeres, mo-riren en les fogueres o es podriren en tenebroses i immundes masmorres. Milers van trobar refugi en la fugida durant els dos-cents cinquanta anys que seguiren a l’inici de la Reforma.LGC 169.1

Gairebé no hi hagué cap generació de francesos que durant aquest període de temps no fos testimoni de la fugida dels deixebles de l’Evangeli que escapaven de la fúria insensata dels seus perseguidors. Amb ells, s’emportaren la intel·ligència, les arts, la indústria i el caràcter ordenat que normalment els distingien i contribuïen així a enriquir els països allà on trobaven refugi. Però en la mesura que enriquien altres països amb els seus dons preuats, anaven empobrint els seus propis. Si tots aquells que l’abandonaren haguessin restat a França; si durant aquests tres-cents anys la seva perícia industrial s’hagués utilitzat per cultivar la terra del seu país, si les seves inclinacions s’haguessin utilitzat per millorar les manufactures del país, si el seu geni creador juntament amb el seu poder analític hagués continuat la literatura i cultivat les ciències de França; si la seva saviesa s’hagués dedicat a dirigir les seves assemblees, el seu valor a lluitar a les guerres i la seva equitat a formular lleis, i la religió de la Bíblia hagués enfortit la intel·ligència i dirigit les consciències del poble; quina immensa glòria hauria aconseguit França avui dia! Que gran, que prospera seria i quina alegria hi regnaria! Seria una nació model!LGC 169.2

Però el fanatisme cec i inexorable expulsà de la seva terra tots aquells mestres de la virtut, els campions de l’ordre i els honrats defensors del tron; i digué als homes que ha-guessin pogut donar al seu país “renom i glò-ria”: «Escolliu entre la foguera o l’exili”. Fi-nalment la ruïna de l’estat fou completa; ja no quedava al país consciència per proscriu re, religió per portar a la foguera ni patriotisme per desterrar. ^{16Wylie, llibre 13, cap. 20.}LGC 169.3

I la Revolució, amb tots els seus horrors, en fou el nefast resultat.LGC 170.1

Amb la fugida del hugonots, França que-dà submergida en la decadència general. Les pròsperes ciutats manufactureres quedaren arruïnades, els districtes més fèrtils tornaren a quedar erms, l’esmorteïment intel·lectual i el decaïment de la moralitat succeïren al notable progrés que abans havia imperat. París es convertí en un vast asil, i s’estima que quan esclatà la Revolució dos-cents mil indigents depenien de l’auxili del rei. Només els jesuïtes prosperaven en aquella nació decaiguda i governaven amb una tirania infame les esglésies, les presons i les galeres.LGC 170.2

L’Evangeli hauria donat a França la solu-ció per a tots aquests problemes polítics i so-cials. Les maquinacions del clergat, el rei i els legisladors la frustraren i, finalment, portaren tota la nació a l’anarquia i la ruïna. Però sota el domini de Roma, el poble havia perdut les benaventurades lliçons de sacrifici i amor que el Salvador els donà. Tots s’havien apartat de la pràctica de l’abnegació en benefici dels altres. Els rics no tenien ningú que els respongués per l’opressió que exercien sobre els pobres, i a aquests ningú no els alleujava la seva degradació i servitud. L’egoisme dels rics i els poderosos es feia més evident i opressiu. Durant segles el llibertinatge i l’ambició dels nobles havien imposat extorsions malicioses als camperols. Els rics maltractaven els pobres i els pobres odiaven els rics.LGC 170.3

En moltes províncies la terra era en mans dels nobles i les classes treballadores només la podien arrendar; estaven a la mercè dels seus arrendadors i es veien obligades sotmetre’s a exigències exorbitants. El sosteniment de l’església i l’estat requeia sobre les espatlles de la petita burgesia i les classes baixes del poble, subjectes als elevats imposts amb què tant les autoritats civils com el cler-gat els oprimien.LGC 170.4

El plaer dels nobles era considerat com la llei suprema. Que el pagès i el camperol patis-sin fam no commovia els seus opressors. [... ] En tot moment el poble havia de vetllar ex-clusivament pels interessos del propietari. Els agricultors portaven una vida de treball dur i constant, d’una misèria absoluta; si alguna vegada gosaven queixar-se, se’ls tractava amb un menyspreu insolent. Els tribunals sempre escoltaven el noble abans que el camperol; els jutges acceptaven el suborn sense escrúpols i qualsevol caprici de l’aristocràcia tenia força de llei en virtut d’aquest sistema de corrupció universal. Dels impostos exigits al poble pels magnats seculars i pel clergat, més de la meitat es perdia en el camí al tresor del regne, o a l’arca episcopal, atès que la major part del que es cobrava els recaptadors ho malgastaven en la dissipació. I els qui empobrien el poble d’aquesta manera estaven lliures d’impostos i amb dret, segons la llei o el costum, d’ocupar tots els llocs del govern. La classe privilegiada estava formada per cent cinquanta mil persones i per complaure-les milions d’éssers humans eren condemnats a portar una vida de degradació sense remei.LGC 170.5

La cort estava completament lliurada a la luxúria i al llibertinatge. Entre els governants i el poble hi havia molt poca confiança. Totes les mesures que dictava el govern eren sospitoses perquè se’l considerava intrigant i egoista. Durant més de mig segle abans de la Revolució, el tron fou ocupat per Lluís XV, que fins i tot en aquells temps de corrupció sobresortí com a monarca frívol, indolent i luxuriós. En veure aquella depravada i cruel aristocràcia, la classe modesta submergida en la ignorància i en la misèria, l’estat en plena crisi financera i el poble exasperat no calia un ull de profeta per preveure una imminent revolta. A les advertències que li feien els seus consellers, el rei solia respondre: «Procureu que tot continuï així mentre jo visqui; després, quan mori, que passi el que hagi de passar”. En va se li va fer veure la necessitat d’una reforma. Va veure els mals, però no tenia ni el coratge ni el poder per fer-hi front. Descrivia amb encert el destí de França en la seva resposta tant egoista com indolent: «Després de mi, el diluvi!”LGC 170.6

Valent-se de l’ambició dels reis i les classes dominants, Roma havia exercit el seu poder per mantenir el poble en l’esclavitud, atès que comprenia que d’aquesta manera l’estat es debilitaria i ella podria dominar completament governs i súbdits. Mitjançant la seva política de previsió advertí que per esclavitzar els homes de forma eficaç necessitava subjugar les seves ànimes i que el mitjà més segur per evitar que escapessin del seu domini era convertir-los en éssers impropis per a la llibertat. El resultat de la seva política, la degradació moral que s’instaurà arreu, fou mil vegades més terrible que el patiment físic. El poble, sense la Bíblia i amb el fanatisme i l’egoisme com a úniques doctrines, quedà sumit en la ignorància i la superstició i tant degradat pels vicis, que resultava incapaç de governar-se per sí mateix.LGC 171.1

No obstant això, els resultats foren molt diferents dels que Roma s’havia proposat. En lloc de mantenir les masses encadenades ce-gament als seus dogmes, la seva obra convertí els homes en incrèduls i revolucionaris. El catolicisme que menyspreaven era l’art del sacerdoci. Odiaven el clergat, al qual conside-raven còmplice de la seva opressió. L’únic déu que coneixien era el de Roma i la seva ensenyança era l’única religió que havien re-but. Consideraven la seva cobdícia i crueltat com el fruit legítim de la Bíblia i no en volien saber res.LGC 171.2

Roma havia ensenyat als homes una idea falsa del caràcter de Déu i havia pervertit els seus requeriments i, en conseqüència, el poble rebutjà la Bíblia i el seu Autor. Sota una pretesa sanció de les Escriptures, Roma havia exigit que es cregués cegament en els seus dogmes. En el moviment de reacció, Voltaire i els seus companys deixaren de banda la Pa-raula de Déu i escamparen per tot arreu el verí de la deslleialtat. Roma trepitjà el poble amb el seu peu de ferro, i les masses, degradades i embrutides, en revoltar-se contra la seva tirania es desprengueren de tota restricció. S’enfuriren en veure que durant molt temps havien acceptat una farsa enorme i rebutjaren tant la veritat com la mentida. D’aquesta manera, confonent la llibertat amb el llibertinatge, els esclaus del vici es recrearen en la seva llibertat imaginària.LGC 171.3

Quan esclatà la revolució, el rei concedí que en l’Assemblea Nacional el poble tingués una representació superior a la dels nobles i el clergat junts. Així doncs el poble era amo de la situació però no estava preparat per fer ús del seu poder amb saviesa i moderació. Amb el desig de reparar els mals que havien patit, decidiren reconstruir la societat. El poble indignat, que guardava en les seves memòries el record de tants patiments, s’aixecà contra aquell estat de misèria que ja era insostenible i es disposà a venjar-se d’aquells que considerava responsables dels seus patiments. Els oprimits, posant en pràctica les lliçons que havien après sota la tirania, es convertiren en opressors dels mateixos que abans els havien oprimit.LGC 171.4

La dissortada França recollí la sang de la collita que havia sembrat. Les conseqüències de la seva submissió al poder de Roma foren terribles. Allà on França, impulsada pel cato-licisme, prengué foc a la primera foguera al principi de la Reforma, també hi aixecà la Revolució la seva primera guillotina. A cada un dels llocs on moriren cremats els primers màrtirs del protestantisme al segle XVI hi foren decapitades les primeres víctimes al segle XVIII. Quan França rebutjà l’evangeli que li hauria proporcionat la seva curació, obrí les portes de la incredulitat i la ruïna. Una vegada les restriccions de la llei de Déu hagueren quedat reduïdes, es veié que les lleis humanes no tenien força per contenir les passions i la nació fou portada cap a la rebel·lia i anarquia. La guerra contra la Bíblia inicià una època coneguda en la història com el Terror. La pau i la felicitat desaparegueren de totes les llars i de tots els cors dels homes. Ningú no es trobava segur. Aquell que un dia triomfava, l’endemà era considerat com sospitós i el condemnaven a mort. La violència i la luxúria regnaven sense oposició.LGC 171.5

El rei, el clergat i la noblesa van haver de sotmetre’s a les atrocitats d’un poble excitat i frenètic. La seva set de venjança arribà al seu punt àlgid quan executaren el rei, i els mateixos que decretaren la seva mort molt aviat el seguiren i acabaren al cadafal. Es de-cretà l’execució de tots aquells que fossin sospitosos de ser hostils a la revolució. Les presons s’ompliren i en una ocasió s’hi amuntegaren més de dos-cents mil presos. Arreu del regne es veien escenes d’horror. Un partit s’oposava a l’altre i aviat França es convertí en un immens camp on les masses, influenciades per la violència de les seves passions, lluitaven entre elles. «A París els tumults se succeïen l’un darrera l’altre i sem-blava que els ciutadans, dividits en diversos partits, no perseguien altre objectiu que l’ex-termini mutu.” Per agreujar encara més la misèria general, la nació entrà en una pro-longada i devastadora guerra contra les ma-jors potències d’Europa. «El país havia entrat en una fallida profunda, l’exèrcit reclamava pagues retardades, els parisencs es morien de fam, les províncies eren atacades pels bandits i la civilització gairebé havia desaparegut sota la anarquia i la llicència.”LGC 172.1

El poble havia après a la perfecció les lliçons de la crueltat i la tortura que Roma els ensenyà amb tanta diligència. Finalment, el dia de la retribució havia arribat. Ara els que es veien llençats a les masmorres i arrossegats a les fogueres no eren els deixebles de Jesús; ja feia temps que havien mort o es trobaven a l’exili. Ara, la despietada Roma sentia el poder mortífer d’aquells a qui havia ensenyat a delectar-se en la perpetració de crims sagnants. «L’exemple de persecució que el clergat de França havia donat durant tants anys, es tornava contra ell amb un vigor inusitat. Els cadafals es tenyien amb la sang dels capellans. Les galeres i presons on abans eren confinats els hugonots, ara eren plenes dels seus perseguidors. Amb els seus membres encadenats als bancs i remant penosament, el clergat romà experimentava les vexacions que abans la seva església infligí amb tanta llibertat als benèvols heretges.”LGC 172.2

Aleshores arribà el dia en què el tribunal més malvat posà en vigor el codi més bàrbar; a ningú no li era permès saludar als seus veïns ni pregar [... ] sota l’amenaça de cometre un crim digne de mort; hi havia espies a cada cantonada i la guillotina no parava ni un sol moment; les presons estaven plenes i més aviat semblaven galeres d’esclaus; i les sèquies corrien cap al Sena portant al seu cabal la sang de les víctimes. [... ] Mentre que pels car-rers de París es conduïen els carros plens de persones sentenciades a mort cap al seu su-plici, els procònsols que eren enviats pel co-mitè suprem als departaments, desplegaven una crueltat tan espantosa que ni a la mateixa capital s’havia vist cosa igual. El tallant de la màquina infernal no donava a l’abast en la seva la tasca de matar gent. Llargues files de captius queien sota ràfegues de metralla. Es feien forats intencionadament en les grans barques carregades de captius. Lió s’havia convertit en un desert. A Arras, als presos no se’ls concedia ni tan sols el privilegi de tenir una mort ràpida. Per tota la ribera del Loira, des de Saumur al mar, es veien grans estols de corbs i milans que devoraven els cadàvers nus que jeien units en abraçades de desesperació. No es perdonava ni el sexe ni l’edat. Centenars de nois i noies menors de disset anys foren assassinats per ordre d’aquell govern abominable. Els petits, arrabassats de la falda de les seves mares, eren llançats de pica en pica entre les files jacobines.LGC 172.3

En menys de deu anys moriren multituds d’éssers humans. Així era com ho volia Sata-nàs. Amb aquest propòsit havia estat treba-llant des de feia molts segles. La seva política és l’engany des del principi fins a la fi i el seu ferm objectiu és portar dolor i misèria als ho-mes, desfigurar i corrompre l’obra de Déu, destruir els plans divins de benevolència i amor i causar mal a tot el cel d’aquesta ma-nera. Amb els paranys confon les ments dels homes i fa que atribueixin a Déu l’obra dia-bòlica, com si tota aquesta misèria fos el re-sultat dels plans del Creador. Així mateix, quan aquells que han estat embrutits i degra-dats pel seu cruel domini aconsegueixen la llibertat, els porta cap als excessos i les atroci-tats. I llavors els tirans i els opressors utilitzen els mateixos patrons de llibertinatge per illustrar les conseqüències de la llibertat.LGC 173.1

Quan es descobreix l’error amagat sota una disfressa, Satanàs l’oculta sota una altra i la gent el rep amb el mateix entusiasme que el primer. Quan el poble descobrí que el cato-licisme era un engany i Satanàs s’adonà que per aquest mitjà ja no podia transgredir la llei de Déu, aleshores optà per fer-los creure que totes les religions eren enganyoses i la Bíblia una faula; i deixant de banda els estatuts di-vins, es lliuraren a una iniquitat desenfrenada.LGC 173.2

L’error fatal que ocasionà tants mals als habitants de França fou el desconeixement d’aquesta gran veritat: que la llibertat autèn-tica es basa en les prescripcions de la llei de Déu. «Tant de bo haguessis fet cas del que jo mano! T’hauria cobert a riuades la pau, el benestar t’hauria inundat com les ones del mar.» El senyor digué: «No hi ha pau pels malvats”. «Però el qui m’escolta viurà segur, en pau i sense por de cap mal” (Is 48.18-22; Pr 1.33).LGC 173.3

Els ateus, els incrèduls i els apòstates s’oposen públicament a la llei de Déu; però els resultats de la seva influència proven que el benestar de l’home depèn de l’obediència dels estatuts divins. Qui no vulgui aprendre aquesta lliçó del llibre de Déu, l’haurà d’aprendre de la història de les nacions.LGC 173.4

Quan Satanàs obrà mitjançant l’església romana per desviar els homes de l’obediència a Déu, ningú sabia qui eren els seus agents, i la seva obra estava tan ben amagada que ningú entengué que la misèria resultant era el fruit de la transgressió. Però el seu poder fou contrarestat de tal manera per l’obra de l’Esperit de Déu que els seus propòsits no arribaren al seu punt final. La gent no va sa-ber discernir l’efecte de la causa ni descobrir l’origen de tanta desgràcia. Però en la Revo-lució, l’Assemblea Nacional rebutjà la llei de Déu i durant el Regnat del Terror que prosse-guí, tots pogueren veure quina era la causa de totes les desgràcies.LGC 173.5

Quan França rebutjà Déu públicament i descartà la Bíblia, els homes malvats i esperits de la foscor s’alegraren d’haver obtingut finalment aquell objectiu tan anhelat: un regnat lliure sense les restriccions de la llei de Déu. I com que la maldat no es castigava amb promptitud, el cor dels fills dels homes «no es cansa de fer el mal” (Coh 8.11). Però la transgressió d’una llei justa i recta portaria inevitablement la misèria i el desastre. Encara que no es jutjà immediatament la maldat dels homes, tot i això, treballà pel seu destí. Tants segles d’apostasia i crim havien anat reunint l’ira del dia de la retribució; i quan la seva iniquitat era màxima, els que menyspreaven Déu entengueren les terribles conseqüències d’esgotar la paciència divina. El poder restrictiu de l’Esperit de Déu, que hauria estat l’únic capaç de mantenir sota control el poder cruel de Satanàs, fou eliminat en gran mesura. Això permeté que aquell que s’alegra dels patiments de la humanitat fes la seva voluntat. Aquells que triaren servir la revolta en recolliren els fruits fins que la terra s’ompli d’uns crims que la ploma es resisteix a descriure. De les províncies assolades i de les ciutats destruïdes s’escoltà un crit terrible de desesperació. França s’estremí com si un terratrèmol la sacsegés. La religió, la llei, la societat, la família, l’estat i l’església van ser abatuts per la mà impia que s’alçà contra la llei de Déu. Com molt bé digué el savi: «el malvat caurà per la seva injustícia”. «En efecte, un pecador pot cometre el mal cent vegades i, en canvi, viure molts anys. Bé ho sé prou, allò de “Els qui reverencien Déu seran feliços, perquè el respecten, però el malvat no aconseguirà la felicitat, ni allargarà la seva vida com una ombra, perquè no reverencia Déu.”» (Pr 11.5; Coh 8.12,13). «Com que menyspreaven el coneixement quan refusa-ven de venerar el Senyor; [...] menjaran el fruit amarg del seu obrar, s’afartaran dels propis consells.” Pr 1.29, 31).LGC 173.6

No romandrien durant molt temps en silenci els fidels testimonis de Déu que havien caigut sota el poder blasfemi del que «puja dels abismes.» «Però, després dels tres dies i mig, vaig veure un esperit de vida que venia de Déu i que entrava dintre d’ells. Llavors es van posar drets, i un gran pànic s’apoderà dels qui ho contemplaven» (Ap 11. 11). Fou el 1793 quan l’Assemblea francesa promulgà els decrets que abolien la religió cristiana i rebutjaven la Bíblia. Passats tres anys i mig, aquell mateix cos legislatiu adoptà una resolució que rescindia aquells decrets i concedia tolerància a les Sagrades Escriptures. El món contemplava perplex els terribles resultats que s’havien obtingut en menysprear els oracles sagrats i els homes reconeixien que la fe en Déu i en la seva Paraula són la base de la virtut i la moralitat. Digué el Senyor: «Qui has insultat? Qui has injuriat? Contra qui has alçat la veu i aixecat, altiva, la mirada? Contra el Sant d’Israel» (Is 37.23). «Per això els vull instruir: aquesta vegada els faré conèixer la meva força i el meu poder, i sabran que el meu nom és el “Senyor”» (Jr 16.21).LGC 174.1

Parlant dels dos testimonis, el profeta afegeix: «Van sentir una veu forta que, del cel estant, els deia: “Pugeu aquí”. I ells van pujar al cel en un núvol, sota la mirada dels seus enemics” (Ap 11.12). Des que França els de-clarà la guerra, aquests dos testimonis de Déu han estat honorats com mai abans. L’any 1804 s’organitzà la Societat Bíblica Britànica i Estrangera. La seguiren altres organitzacions similars amb nombroses branques per tota d’Europa. El 1816 es fundà la Societat Bíblica Americana. Quan es creà la Societat Britànica, la Bíblia ja circulava en cinquanta idiomes. Des de llavors ha estat traduïda a centenars de llengües i dialectes.LGC 174.2

Durant els cinquanta anys que precediren al 1792, es donà molt poca importància a l’obra de les missions a l’estranger. No es fundaren societats noves, i eren molt poques les esglésies que s’esforçaven per expandir l’Evangeli en els països pagans. Però a les acaballes del segle XVIII es va poder apreciar un canvi notable, els homes començaren a sentir-se insatisfets amb els resultats del racionalisme i s’adonaren de la gran necessitat que tenien per la revelació divina i l’ex-periència religiosa. Des de llavors l’obra de les missions a l’estranger s’expandí ràpidament.LGC 174.3

Les millores en la impremta impulsaren notablement la circulació de la Bíblia. L’aug-ment dels mitjans de comunicació en diversos països, la supressió de les barreres del prejudici i de la exclusivitat nacional, i la pèr-dua del domini temporal del pontífex de Roma han anat obrint pas a la Paraula de Déu. Ja fa molts anys que la Bíblia es ven pels carrers de Roma sense que hi hagi ningú que ho impedeixi, i en el dia d’avui és present en tot el món habitat.LGC 174.4

En certa ocasió, l’incrèdul Voltaire digué amb arrogància: «Estic cansat de sentir que dotze homes establiren la religió cristiana. Jo he de provar que només es necessita un home per destruir-la”. Han passat diverses generacions des que morí i milions d’homes han recolzat la seva lluita contra la Bíblia. Però l’eliminació d’aquest preuat llibre queda molt lluny, atès que allà on hi havia cent exemplars quan Voltaire vivia ara n’hi ha deuLGC 175.1

mil, per no dir cent mil. Com digué un dels primitius reformadors parlant sobre l’església cristiana, «la Bíblia és una enclusa que ha su-portat molts cops de martell.» I ja havia dit el Senyor: «Qualsevol arma forjada contra tu, no servirà de res. I si algú t’acusa davant d’un tribunal, faràs que el tribunal el condemni» (Is 54.17).LGC 175.2

«La Paraula del nostre Déu dura per sempre.” «La seva acció és irrevocable i és justa, les seves decisions són fermes, assegu-rades per sempre més, establertes fidelment i amb rectitud» (Is 40.8; Sl 111.7,8). Allò que els homes edificaren sota la seva autoritat serà enderrocat, però el que es creà sobre la roca inamovible de la Paraula de Déu romandrà per sempre més.LGC 175.3