Capítol 13 - Els Països Baixos i Escandinàvia

*****

EN ELS PAISOS Baixos s’alçà molt aviat una protesta ferma contra la tirania papal. Set-cents anys abans dels temps de Luter, dos bisbes que havien estat enviats a Roma per complir una missió, s’havien adonat del veritable caràcter de la “santa seu” i remeteren valentament al pontífex romà les següents acusacions: Déu «feu de l’església la seva reina i esposa i li atorgà provisions eternes per a la seva família, una dot perenne I incorruptible, i li donà corona i ceptre eterns; [... ] però, com un lladre, vós heu robat tots aquests beneficis. Us alceu en el temple de Déu, no com un pastor sinó com el llop que persegueix les ovelles; [... ] i intenteu fer-nos creure que sou el bisbe suprem, però us comporteu com un tirà. [... ] Mentre preteneu ser un servent de servents, tal i com us anomeneu vós mateix, reuniu totes les vostres forces per convertir-vos en senyor de senyors. [... ] Intenteu condemnar els manaments de Déu. [... ] L’Esperit Sant és el constructor de totes les esglésies que s’alcen arreu del món. [... ] La ciutat del nostre Déu, de la que en som els seus ciutadans, abasta totes les regions del cel, i es més gran que la ciutat que els sants profetes anomenaren Babilònia, aquella que pretén ser divina, igual a la del cel i galleja que la seva saviesa és immortal, i finalment sosté, malgrat no tenir raó, que mai ha errat ni pot errar mai.» ^{1Gerard Brandt, History of the Reformation in and about the Low Countries , llibre 1, pàg. 6.}LGC 145.1

Segle rera segle altres homes alçaren les veus per a fer ressonar aquesta protesta. I aquells primers mestres que, creuant diferents països i coneguts amb diferents noms, posseï-en el caràcter dels missioners valdesos i divul-gaven arreu el coneixement de l’Evangeli, s’endinsaren en els Països Baixos. Les seves doctrines s’expandiren ràpidament. Traduïren la Bíblia valdesa a l’holandès. Declaraven que «en ella hi havia molts avantatges; no conté xanxes, ni faules, ni bagatel·les, ni enganys, només conté les paraules de la veritat. Si bé pot tenir aquí o allà una dura crosta, fins i tot en aquestes parts és fàcil descobrir la medulla i dolçor del que és bo i sant.» ^{2Ibíd ., llibre 1, pàg. 14.} Això escrivien els amics de l’antiga fe al segle XII. Aleshores començaren les persecucions de Roma, però enmig de fogueres i tortures els creients continuaven multiplicant-se, declarant amb fermesa que la Bíblia era l’única autoritat in-fal·lible en quant a religió, i que «cap home ha de ser obligat a creure, sinó que ha de ser persuadit per mitjà de la prèdica.» ^{3Martyn, vol. 2, pàg. 87.}LGC 145.2

Les ensenyances de Luter trobaren un terreny propici en els Països Baixos, i s’alçaren homes sincers i fidels que predicaven l’Evangeli. Menno Simonis procedia d’una de les províncies d’Holanda. Educat com a catòlic romà i ordenat al sacerdoci, desco-neixia completament la Bíblia, i no volia llegir-la per por de ser culpat d’heretgia. Quan l’assetjà un dubte referent a la doctrina de la transsubstanciació, la considerà com una temptació de Satanàs, i per mitjà de la pre-gària i la confessió intentà inútilment alliberar-se’n. Procurà silenciar la veu acusadora de la seva consciència participant en escenes de dissipació, però no obtingué els resultats desitjats. Passat un temps, fou induït a estudiar el Nou Testament, i aquest, junta-ment amb els escrits de Luter, el conduí a acceptar la fe reformada. Poc després fou testimoni en un poble veí de la decapitació d’un home acusat d’haver estat batejat dues vegades. Això el portà a estudiar la Bíblia per investigar el baptisme dels nens. No hi pogué trobar cap prova que el justifiqués, però veié que en tots els passatges referents al baptisme, la condició per rebre’l era que es manifestés penediment i fe.LGC 146.1

Menno abandonà l’església de Roma i dedicà la seva vida a les ensenyances de les veritats que havia rebut. Tant a Alemanya com als Països Baixos, s’alçà un grup de fanà-tics que defensaven unes doctrines absurdes i sedicioses, contràries a l’ordre i a la decència, i que suscitaven la violència i la insurrecció. Menno s’adonà dels horribles resultats que inevitablement portarien aquests moviments i s’oposà enèrgicament a les ensenyances errònies i als esquemes incivilitzats dels fanàtics. No obstant això, molts homes, mal-grat ésser enganyats per aquests fanàtics, re-nunciaren a les seves pernicioses doctrines. I d’aquesta manera encara quedaren molts descendents dels antics cristians, el fruit de les ensenyances dels valdesos.LGC 146.2

Entre aquestes classes de persones Menno treballà amb tenacitat i amb molt d’èxit. Durant vint-i-cinc anys viatjà, amb la seva dona i els seus fills, passant grans penúries i privacions i, sovint, posant en perill la vida. Travessà els Països Baixos i el nord d’Alema-nya. Treballava principalment entre les clas-ses humils, i deixava al seu pas una gran in-fluència. Tenia una gran eloqüència, malgrat posseir una educació limitada, i fou un home d’una integritat ferma, d’esperit humil i amb una educació excel·lent, de pietat sincera i profunda i, atès que la seva vida era l’exem-ple de les doctrines que ensenyava, es gua-nyava la confiança del poble. Els seus segui-dors es trobaven dispersats i oprimits. Patien molt perquè se’ls confonia amb els fanàtics de Munster. Però, malgrat tot, molta gent es convertia a les seves doctrines.LGC 146.3

En cap altre lloc les doctrines reformades foren rebudes d’una manera tan general com en els Països Baixos. I en pocs països els seus seguidors hagueren de patir unes persecucions tan terribles. A Alemanya, Carles V havia prohibit la Reforma, i gustosament hauria portat tots els seus seguidors a la foguera, però els prínceps s’aixecaren com una barrera contra la seva tirania. Als Països Baixos el seu poder era major, i els edictes de persecució es donaven en una ràpida successió. Llegir la Bíblia, escoltar-la o predicar-la, o fins i tot, parlar sobre ella, suposava incórrer en la pena de mort a la foguera. Pregar a Déu en secret, negar-se a inclinar-se davant d’una imatge o cantar un salm, també estava castigat amb la mort. Fins i tot aquells que abjuraven els seus errors eren condemnats: si eren homes, morien sota el tall de l’espasa, i si eren dones, eren enterrades vives. Milers de persones moriren sota el regnat de Carles V i de Felip II.LGC 146.4

En una ocasió tota una família fou porta-da davant dels inquisidors, se’ls acusava de no acudir a missa i d’orar a Déu a casa seva. En interrogar al fill menor respecte a les pràctiques secretes de la seva família, aquest contestà: «Ens agenollem, i preguem a Déu perquè il·lumini les nostres ments i perdoni els nostres pecats. Preguem pel nostre sobirà perquè el seu regne sigui pròsper i la seva vida feliç. Preguem pels nostres magistrats perquè Déu tingui cura d’ells.» ^{4Wylie, llibre 18, cap. 6} Alguns dels jutges es commogueren enormement, però, tot i això, el pare i un dels fills foren condemnats a la foguera.LGC 146.5

La ràbia dels perseguidors era igualada per la fe dels màrtirs. No només els homes, sinó les dones i les donzelles desplegaven un coratge impàvid. «Les esposes se situaven al costat dels seus marits a la foguera, i mentre aquests eren engolits per les flames, elles els xiuxiuejaven paraules de consol o els canta-ven salms per enfortir-los. [...] Les donzelles, en ser enterrades vives, s’estiraven dins les tombes com si estiguessin entrant en les seves habitacions per anar a dormir o pujaven a la foguera, guarnides amb els seus millors vestits, com si anessin a casar-se.» ^{5Ibíd ., llibre 18, cap. 6.}LGC 147.1

Com en els temps en què el paganisme intentà destruir l’evangeli, la sang dels cristians era llavor. ^{6 Vegeu Tertulià, Apologia, paràgraf 50.} La persecució serví per incre-mentar el nombre de testimonis de la veritat. Any rera any, el monarca, embogit per la rà-bia en adonar-se de la seva impotència da-vant la determinació invencible del poble, s’escarrassava en la seva cruel tasca, però sense aconseguir cap resultat. Finalment sota el comandament de Guillem d’Orange, la re-volució concedí a Holanda el dret d’adorar Déu lliurement.LGC 147.2

A les muntanyes del Piemont, a les planes de França i a les costes d’Holanda, el progrés de l’Evangeli s’aconseguia gràcies a la sang dels seus deixebles. Però en els països del nord trobà una entrada pacífica. Al-guns estudiants de Wittenberg, en tornar a les seves llars, portaren la fe reformada a Escandinàvia. La publicació dels escrits de Luter també contribuí a l’expansió de la llum. El poble robust i senzill del nord abandonà la corrupció, la pompa i les supersticions de Roma per donar la benvinguda a la puresa, simplicitat i les veritats vivificadores de la Bíblia.LGC 147.3

Hans Tausen, el reformador de Dinamar-ca, era fill d’un granger. Des de petit donà mostres de posseir un intel·lecte vigorós. De-sitjava rebre una bona educació, però aquest fet li fou negat per les circumstàncies en què vivien els seus pares i per això entrà en un claustre. Aquí la puresa de la seva vida, jun-tament amb la seva diligència i fidelitat, gua-nyaren el favor dels seus superiors. Els exà-mens demostraren que posseïa un talent que prometia que algun dia podria prestar bons serveis a l’església. Li concediren la llibertat per educar-se o bé a una universitat de l’Ale-manya o a una dels Països Baixos i el permís per escollir l’escola on volia anar, sempre i quan no fos la de Wittenberg. No interessava que l’estudiant s’infectés amb el verí de l’he-retgia, pensaven els frares.LGC 147.4

Tausen anà a Colònia, que en aquells temps, com ara, ^{7Ellen G. White publicà The Creat Controversy Between Christ and His Angels and Satan andHis Angels l’any 1888.} era un dels baluards del catolicisme. En aquesta ciutat aviat li desa-gradà el misticisme dels mestres de l’escola. En aquella mateixa època pogué accedir als escrits de Luter. Els llegí meravellat i amb delit i anhelà enormement gaudir de la instrucció personal del reformador. Però per fer-ho havia d’ofendre el seu superior monàstic i perdre el seu recolzament. Aviat prengué la decisió, i es matriculà a la universitat de Wittenberg.LGC 147.5

Quan tornà a Dinamarca, anà a parar de nou al seu claustre. Ningú sospitava que s’ha-gués convertit al Luteranisme. No revelà el seu secret, però s’esforçà, sense despertar els prejudicis del seus companys, a portar-los cap a una fe més pura i una vida més santa. Obrí la Bíblia i explicà el seu vertader significat, i finalment els predicà a Crist com la justícia dels pecadors i com la seva única esperança de salvació. L’ira del prior fou gran, perquè havia dipositat grans esperances en ell com a valent defensor de Roma. Així fou traspassat del seu monestir a un altre i confinat a la seva cel·la sota una estricta supervisió.LGC 148.1

Els seus nous guardians veieren amb terror que alguns dels monjos aviat es declararen convertits al protestantisme. A través dels barrots de la seva cel·la Tausen havia comunicat als seus companys el coneixement de la veritat. Si aquells pares danesos haguessin complert els plans de l’església en tractar amb l’heretgia, la veu de Tausen no s’hauria sentit mai més però, en lloc de con-finar-lo en un calabós subterrani, l’expulsaren del monestir i aleshores el poder dels guardians minvà. Un edicte reial, acabat de publicar, oferia protecció als mestres de la nova doctrina. Tausen començà a predicar. Les esglésies li obriren les seves portes i el poble acudia en massa per escoltar-lo. Hi havia altres que també predicaven la Paraula de Déu. El Nou Testament, traduït a la llengua danesa, circulà arreu. Els esforços dels papistes per intentar acabar amb aquesta obra donaren com a resultat lla seva expansió, i poc després Dinamarca declarà que acceptava la fe reformada.LGC 148.2

A Suècia, uns joves que havien begut del pou de Wittenberg, portaren l’aigua de la vida als seus compatriotes. Dos dels líders de la Reforma a Suècia, Olaf i Laurentius Petri, els fills d’un ferrer d’Orebro, estudiaren sota les ordres de Luter i Melanchton, i amb diligència ensenyaren les veritats que havien après. Com el gran reformador, Olaf despertà el poble amb la seva eloqüència i entusiasme, mentre Laurentius, com Melanchton, era savi, seriós i tranquil. Ambdós eren homes de pietat ardent, d’amplis coneixements teològics i d’un valor ferm en el camí per fer avançar la veritat. L’oposició papista no mancava. Els bisbes catòlics intentaven guanyar-se el favor del poble ignorant i supersticiós. Olaf Petri sovint es va veure atacat per les multituds i en algunes ocasions pogué salvar la vida enmig de moltes dificultats. Tot i això, aquests reformadors posseïen el favor i la protecció del rei.LGC 148.3

Sota el govern de l’església romana la gent s’ofegava enmig de la pobresa i la de-pressió causades per l’opressió. No tenien les Escriptures, i posseint una religió a base de simples signes i cerimònies que no els donava cap llum a l’esperit, poc a poc tornaven a les creences supersticioses i a les pràctiques paganes del seus avantpassats. La nació esta-va dividida en faccions que lluitaven entre elles amb la qual cosa s’agreujava més la mi-sèria general del poble. El rei decidí reformar tant l’església com l’estat, i donà la benvingu-da a aquests consellers en la seva lluita contra Roma.LGC 148.4

En presència del monarca i dels caps de Suècia, Olaf Petri defensà amb gran habilitat les doctrines de la fe reformada davant els campions del catolicisme. Declarà que les en-senyances dels pares de l’església només s’ha-vien de rebre quan estiguessin d’acord amb les Escriptures; que les doctrines essencials de la fe es presenten la Bíblia d’una manera simple i clara perquè tots els homes les puguin entendre. Crist digué: «La doctrina que ensenyo no és meva, sinó del qui m’ha envi-at” (Jn 7.16); i Pau declarà que si ell prediqués un altre evangeli que el que havia rebut, hauria de ser maleït (Ga 1.8). «¿Com, llavors», digué el reformador, «poden formular altres dogmes al seu gust i imposar-los com coses necessàries per a la salvació?» ^{8Wylie, llibre 10, cap. 4.} Mostrà que els decrets de l’església no tenen cap au-toritat quan se’ls compara amb els mana-ments de Déu i sostingué el gran principi protestant que «la Bíblia i només la Bíblia» és la norma de la fe i la pràctica.LGC 148.5

Aquest debat, tot i que es desenvolupà en un escenari comparativament fosc, serveix per mostrar-nos «la mena d’homes que formaven les files dels reformadors. No eren analfabets, ni sectaris, ni controversistes sorollosos, res de tot això, eren homes que havien estudiat la Paraula de Déu i coneixien molt bé com fer servir les armes que els havia proporcionat l’armeria de la Bíblia. En quant a l’erudició, estaven per davant de la seva època. Quan ens fixem en els brillants centres de Wittenberg i Zuric, i en tan il·lustres noms com el de Luter i Melanchthon, Zwingli i Oecolampadius, ens poden dir que aquests eren els líders del moviment i que s’havia d’esperar d’ells un poder prodigiós i una gran saviesa, però que els seus subordinats no eren com ells. Doncs bé, tornem a l’obscur teatre de Suècia, i als humils noms d’Olaf i Laurentius Petri, i què trobem? [...] Doncs mestres i teòlegs, homes que entenen profundament tot el sistema de la veritat de l’Evangeli, i que guanyaren fàcils victòries sobre els sofistes de les escoles i els dignataris de Roma.» ^{9Ibíd ., llibre 10, cap. 4.}LGC 149.1

Com a resultat d’aquestes discussions, el rei de Suècia acceptà la fe protestant, i poc després l’assemblea nacional es declarà tam-bé a favor d’ella. Olaf Petri traduí el Nou Tes-tament en suec i, seguint el desig del rei, els dos germans es posaren a traduir la Bíblia sencera. Així el poble suec rebé per primera vegada la Paraula de Déu en la seva llengua. La Dieta disposà que els ministres expliques-sin les Escriptures per tot el regne i que a les escoles s’ensenyés als nens a llegir la Bíblia.LGC 149.2

D’una manera constant i segura, la foscor de la ignorància i superstició es dissipà gràcies a la llum beneïda de l’evangeli. Lliure de l’opressió de Roma, la nació aconseguí una força i grandesa que mai abans havia conegut. Suècia es convertí en un dels baluards del protestantisme. Passat un segle, en temps de grans perills, aquesta petita i, fins aleshores, dèbil nació —l’única a Europa que gosà fer-ho— decidí auxiliar a Alemanya en el terrible conflicte de la Guerra dels Trenta Anys. Tot el nord d’Europa semblava a punt de caure de nou sota la tirania de Roma. Els exèrcits de Suècia permeteren que Alemanya rebutgés l’onada d’èxits del papa i assegurés la tolerància als protestants, tant als calvinistes com als luterans, tot restaurant la llibertat de consciència en aquells països que havien acceptat la Reforma.LGC 149.3