Capítol 6 - Jan Hus i Jeroni de Praga

*****

LA LLAVOR de l’evangeli fou plantada a Bohèmia a començament del s. IX. La Bíblia havia estat traduïda i el culte públic es feia en l’idioma del poble, però a mesura que el poder del papa creixia, també s’enfosquia la Paraula de Déu. Gregori VII, que s’havia proposat humiliar l’orgull dels reis, també es proposà esclavitzar el poble, i amb aquest objectiu envià una butlla per prohibir que se celebrés el culte públic en la llengua bohèmia. El papa declarà que «l’Omnipotent estava content de què se li rendís culte en una llengua desconeguda (el llatí), i que molts mals I heretgies havien sorgit per no observar aquesta disposició.» ^{1Wylie, llibre 3, cap. 1.} Així doncs, Roma decretà que la llum de la Paraula de Déu s’havia d’extingir i el poble hagué de tancar-se en la foscor. Però el Cel havia donat altres agents per preserver l’església. Molts del valdesos i albigesos, expulsats de les seves llars de França i Itàlia a causa de la persecució, s’establiren a Bohèmia. Tot I que no gosaren ensenyar públicament, treballaren ferventment en secret, i així la fe es mantingué segle darrera segle.LGC 61.1

Abans de l’època de Hus hi hagué homes a Bohèmia que s’alçaren per condemnar públicament la corrupció de l’església I el llibertinatge de la gent. Els seus treballs despertaren un interès general i també els temors de la jerarquia, que inicià una perse-cució contra els deixebles de l’evangeli. Obligats a celebrar el culte en boscos i mun-tanyes, els soldats els caçaven i, a molts d’ells, els mataven. Passat un cert temps, es decretà que tots els qui abandonessin el catolicisme serien cremats a la foguera. Però mentre els Cristians sacrificaven les seves vides, també esperaven el triomf de la seva causa. Un dels qui «ensenyaven que la salvació només es podia trobar per mitjà de la fe en el Salvador crucificat» declarà quan estava a punt de morir: «L’odi dels enemics de la veritat ara preval contra nosaltres, però això no serà sempre així. Sorgirà una persona d’entre el poble, sense espasa ni autoritat, contra la qual aquests enemics no podran fer res”. ^{2Ibid ., llibre 3, cap. 1.} El temps de Luter encara era lluny, però ja començava a donar-se a conèixer un home que el seu testimoni contra Roma commouria les nacions.LGC 61.2

Jan Hus provenia d’una família humil, i aviat es quedà sense pare. La seva pietosa mare, que considerava l’educació i el temor de Déu les possessions més preuades, intentà transmetre aquest patrimoni al seu fill. Hus estudià a l’escola de la província i després a la universitat de Praga on fou admès per caritat. En el viatge a Praga l’acompanyà la seva mare que, vídua i pobra, no pogué donar al seu fill béns materials, però quan arribaren a les rodalies de la gran ciutat s’agenollà al costat del seu fill i demanà per a ell la benedicció del Pare celestial. Aquella mare no s’imaginà ni un sol moment com seria resposta la seva pregària.LGC 61.3

A la universitat, Hus aviat destacà per la seva aplicació i constància en els estudis, pels seus ràpids progressos, pel seu caràcter humil i simpàtic i recta conducta, i es guanyà l’esti-mació de tothom. Era un creient sincer de l’Església de Roma i desitjava ferventment rebre les benediccions espirituals que aquesta professava concedir. Amb motiu de la cele-bració d’un jubileu, anà a confessar-se, donà les últimes monedes que portava i s’uní a les processons per poder participar en l’absolució promesa. Acabats el seus estudis, ingressà en el sacerdoci i com que en poc temps es donà a conèixer, trigà molt poc en treballar per a la cort del rei. Fou nomenat catedràtic i més tard rector de la universitat on havia estudiat. En pocs anys l’humil estudiant que havia estat admès per caritat havia esdevingut l’orgull del seu país, i el seu nom era pronunciat per tota Europa.LGC 62.1

Però fou en un altre camp que Hus co-mençà el treball de les reformes. Alguns anys després d’haver rebut els ordes sacerdotals fou escollit predicador de la capella anome-nada Betlem. El fundador d’aquesta capella havia advocat, per considerar-lo tema de gran importància, en favor de predicar les Escriptures en l’idioma del poble. Malgrat l’oposició de Roma a aquesta pràctica, a Bo-hèmia no havia desaparegut. No obstant això, era molta la ignorància que existia respecte de la Bíblia i els pitjors vicis regnaven en totes les classes socials. Hus denuncià sense manies aquests mals, apel·lant a la Paraula de Déu per enfortir els principis de la veritat i la puresa que procurava inculcar.LGC 62.2

Un ciutadà de Praga, Jeroni, que més endavant esdevingué molt amic de Hus, ha-via portat amb ell, en tornar d’Anglaterra, els escrits de Wycliffe. La reina d’Anglaterra, que s’havia convertit a les ensenyances de Wycliffe, era una princesa de Bohèmia i gràcies a la seva influència, els treballs del reformador també circularen àmpliament en el seu país d’origen. Hus llegí aquests treballs amb gran interès. Creia que el seu autor era un cristià sincer i observà amb gran simpatia les reformes que proposava. Sense adonar-se’n, Hus havia començat a trepitjar un camí que l’allunyaria de Roma.LGC 62.3

En aquell temps arribaren a Praga dos estrangers d’Anglaterra, dos homes cultes que havien rebut la llum i anaren a aquesta terra llunyana per expandir-la. Van començar amb un atac obert contra la supremacia del papa i les autoritats els silenciaren molt aviat, però com que no desitjaven abandonar el seu propòsit, es remeteren a altres mètodes per realitzar-lo. Eren artistes i predicadors i posaren en pràctica les seves habilitats. En una plaça pública dibuixaren dos quadres. Un representava l’entrada de Crist a Jerusalem, «humil i muntat en una somera» (Mt 21.5) seguit pels seus deixebles, vestits amb túniques rebregades i descalços. L’altre quadre representava una processó pontifical, en la que s’hi podia veure el papa engalanat amb luxoses vestimentes i la seva triple corona, muntat sobre un cavall magní-ficament guarnit, precedit per trompeters i seguit per cardenals i prelats abillats amb gales fascinadores.LGC 62.4

Aquests dos quadres incloïen un sermó que captivava l’atenció de totes les classes socials. Les multituds s’amuntegaven per observar-los. Qualsevol podia adonar-se de la moral que englobava, i molts quedaven impressionats pel contrast entre la misèria i humilitat de Crist, el Mestre, i l’orgull i arro-gància del papa que professava ser el seu servent. Praga es commogué enormement, i els dos estrangers, passat un cert temps, cregueren necessari, per la seva seguretat, marxar de la ciutat. Però la lliçó que instruïren ja no s’oblidà mai més. Els quadres també impressionaren Hus i el motivaren a realitzar un estudi més profund de la Bíblia i dels escrits de Wycliffe. Tot i que encara no estava preparat per acceptar totes les reformes que Wycliffe defensava, s’adonà amb més claredat del veritable caràcter del papat, i amb gran entusiasme denuncià l’orgull, ambició i corrupció de la jerarquia.LGC 62.5

Des de Bohèmia la llum s’expandí a Alemanya. Alguns disturbis a la Universitat de Praga donaren com a resultat que molts estudiants alemanys marxessin. Molts d’ells havien adquirit els seus primers coneixements de la Bíblia gràcies a Hus, i una vegada arribaren a la terra dels seus pares divulgaren l’evangeli.LGC 63.1

Les notícies de l’obra realitzada a Praga arribaren a Roma, i molt poc temps després, Hus fou cridat a comparèixer davant del papa. El rei i la reina de Bohèmia, la univer-sitat, membres de la noblesa i alts càrrecs del govern feren arribar una sol·licitud general perquè se li permetés restar a Praga i contestar a Roma per mitjà d’un representant. En lloc d’accedir a la demanda, el papa procedí a jutjar i condemnar Hus, i a més declarà la ciutat de Praga en entredit.LGC 63.2

En aquella època, aquesta sentència, fos quan fos dictada, creava una alarma general. Les cerimònies que l’acompanyaven estaven pensades per causar el pànic entre la gent que considerava el papa com el representant de Déu, que posseïa les claus del cel i l’infern i el poder per promoure judicis temporals com també espirituals. Existia la creença que les portes del cel estaven tancades per aquelles regions declarades en entredit i fins que el papa no es dignés a eliminar aquesta interdicció els difunts no podien entrar dins la casa de la benaurança. En senyal de tan terrible calamitat se suspenien tots els serveis religiosos, es tancaven les esglésies i les ceri-mònies matrimonials es solemnitzaven en els cementiris. Als morts se’ls negava l’enterra-ment en terra sagrada i se’ls enterrava sense cap mena de cerimònia en les rases o en els camps. I així, per mitjà de mesures creades amb la seva imaginació, Roma procurava do-minar la consciència dels homes.LGC 63.3

La ciutat de Praga s’omplí de tumults. Molta gent considerava que Hus era la causa de totes aquestes desgràcies i exigiren que fos lliurat a la venjança de Roma. Per apaivagar la tempesta, el reformador es retirà al seu poble natal. En escriure a amics que havia deixat a Praga, els digué: «Si he desaparegut d’entremig de vosaltres és per seguir el precepte i exemple de Jesucrist i així evitar que els malintencionats s’exposin a la seva pròpia condemna eterna i per no ser la causa per la que es molesti i es persegueixi els pietosos. També he marxat perquè tinc por que els malvats sacerdots continuïn prohibint que es prediqui la Paraula de Déu entre vosaltres, però no us he abandonat per negar la veritat divina per la que, amb l’ajuda de Déu, estic a punt de morir”. ^{3Bonnechose, The Reformers before the Reformation , vol. 1, pàg. 87.} Hus no va deixar de treballar, viatjà pels països veïns predicant a les multituds ansioses per escoltar-lo. De manera que les mesures que el papa emprà per suprimir l’evangeli serviren per divulgar-lo encara més. «El poder que tenim és a favor de la veritat, no contra la veritat” (2 Co 13.8).LGC 63.4

«La ment de Hus semblava haver estat en aquell moment de la seva vida l’escenari d’un dolorós conflicte. Tot i que l’església intentava acabar amb ell llançant-li els seus llamps, no havia renunciat a la seva autoritat, sinó que continuava considerant-la com a la muller de Crist i el papa com el representant i vicari de Déu. Allò contra el que lluitava Hus era l’abús de l’autoritat i no l’autoritat en sí. Això provocà un terrible conflicte entre les conviccions més íntimes del seu cor i els dictats de la seva consciència. Si l’autoritat era justa i infal·lible, com ell ho creia, per què se sentia obligat a desobeir-la? Atacar-la era pecar, però per què se sentia obligat a pecar si obeïa una església infal·lible? Aquest era el dilema que Hus no podia resoldre, el dubte que el torturava hora rera hora. L’explicació que aleshores li semblava més escaient era que havia tornat a succeir el que havia succeït en els dies del Salvador: els sacerdots de l’església s’havien tornat malvats ja que empraven l’autoritat legal per finalitats injustes. Això el portà a adoptar per al seu propi guiatge i per aquells a qui predicava, la màxima que els preceptes de les Escriptures, transmesos per l’enteniment han de governar la consciència, o en altres paraules, que Déu parlant en la Bíblia, i no l’església parlant per mitjà dels sacerdots, era l’únic guia infal·lible.» ^{4Wylie, llibre 3, cap. 2.}LGC 64.1

Passat un temps, quan es calmà l’excita-ció a Praga, Hus tornà a la seva capella de Betlem per continuar amb més coratge i en-tusiasme la prèdica de la Paraula de Déu. Els seus enemics eren actius i poderosos, però la reina i molts nobles eren els seus amics i molta gent el recolzava. Comparant les seves ensenyances pures i elevades i la santedat de la seva vida amb els dogmes degradants que predicaven els romanistes i amb la cobdícia i llibertinatge en què vivien,molts consideraven un honor pertànyer al partit del reformador.LGC 64.2

Fins aquí Hus treballà sol, però aleshores Jeroni, que durant la seva estada a Anglaterra havia acceptat les ensenyances de Wycliffe, s’uní amb ell en el treball de la reforma i des d’aquell moment estigueren junts per sempre més i ni la mort els separaria. Jeroni posseïa un alt grau de brillantor genial, eloqüència i coneixements molts amplis que li concediren el respecte popular, però en aquelles qualitats que constitueixen el poder autèntic del caràcter, Hus fou el més gran. El seu judici serè restringia l’esperit impulsiu de Jeroni, que, amb molta humilitat, reconeixia el valor del seu company i acceptava els seus consells. Mitjançant els esforços units d’ambdós la reforma progressà amb més rapidesa.LGC 64.3

Déu permeté il·luminar amb molta llum les ments d’aquells homes, revelant-los molts dels errors de Roma, tot i que no reberen tota la llum que s’havia de comunicar al món. Per mitjà d’aquests homes, Déu treia els seus fills de la foscor del catolicisme, però encara s’haurien de trobar molts i grans obstacles, i ell els conduïa, pas a pas segons li permetien les forces. No estaven preparats per rebre tota la llum de cop. Aquesta els hauria fet retrocedir com haurien retrocedit, amb la vista ferida, els qui, acostumats a l’obscuritat, rebien la llum del migdia. Per consegüent, Déu revelà la llum als guies del seu poble, poc a poc, perquè el poble la pogués rebre. De segle en segle, altres treballadors fidels continuarien guiant la gent pel camí de la reforma.LGC 64.4

El cisma a l’església continuava. En aquells moments tres papes es disputaven la supremacia, i la seva lluita omplí la cristiandat de crim i tumult. No satisfets només amb llançar-se violents anatemes, decidirien recórrer a les armes temporals. Compraren ar-mes i reclutaren soldats. Però per fer-ho ne-cessitaven diners i fou així com tots els béns, oficis i beneficis de l’església foren posats en venda. També els bisbes, imitant els seus superiors, apel·laren a la simonia i a la guerra per humiliar els seus rivals i per augmentar el seu poder. Amb una valentia creixent, Hus protestà enèrgicament contra les abominaci-ons que es toleraven en nom de la religió i el poble acusà els caps papals de ser la causa de les misèries que oprimien la cristiandat.LGC 64.5

Una vegada més la ciutat de Praga es veié amenaçada per un conflicte sagnant. Com en els temps antics, el servent de Déu fou acusat com «el qui porta la desgràcia a Israel» (1 Re 18.17). La ciutat fou posada per segona vegada en entredit, i Hus es retirà al seu poble natal. Finalitzà el testimoni que havia donat tan fidelment en la seva estimada capella de Betlem i ara es disposava a parlar a la cristiandat des d’un escenari més ampli, abans de sacrificar la seva vida com a testimoni de la veritat.LGC 65.1

Per guarir els mals que assetjaven Europa, es convocà un concili general que s’havia de celebrar a Constança. Aquest concili se celebrà a petició de l’emperador Segimon per Joan XXIII, un dels tres papes rivals. ^{5Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, es tracta de Baldasare Cossa (Nàpols, 1370 — Florència, 1419), que fou elegit papa a la mort d’Alexandre V i ocupà un dels tres trons papals en disputa des del 1410 fins al 1415, any en què fou deposat i empresonat. Forçat per l’emperador Segimon, convocà el Concili de Constança per tal de posar fi a l’anomenat Cisma d’Occident. Martí V el restituí al col•legi cardenalici. L’Església Catòlica el considera un antipapa.} El desig de reunir un concili no agradava gaire al papa Joan, el caràcter i política del qual no es prestaven gaire a una investigació encara que fos realitzada per prelats de tan escassa moralitat com ho eren els eclesiàstics d’aquell temps. Però no pogué, malgrat tot, oposar-se a la voluntat de Segimon.LGC 65.2

Els objectius principals que el concili havia d’acomplir eren els de guarir el cisma a l’església i arrancar l’arrel de l’heretgia. En conseqüència, els dos antipapes foren citats a comparèixer davant de l’assemblea, i amb ells Jan Hus, el principal propagador de les noves idees. Els dos primers, tenint en compte el perill que comportava presentar-se, no es presentaren sinó que enviaren els seus delegats. El papa Joan, encara que ostensiblement era el convocant del concili, hi assistí amb molta precaució ja que sospitava del propòsit amagat de l’emperador de destituir-lo, i perquè temia que hagués de passar comptes dels vicis amb què havia desprestigiat la tiara i dels crims que havia comès per apoderar-se d’ella. No obstant això, entrà a la ciutat de Constança amb gran magnificència, acompanyat per eclesiàstics del més alt llinatge i d’un seguici de cortesans. Els clergues i els dignataris de la ciutat acompanyats per una gran multitud sortiren a donar-li la benvinguda. Sobre el seu cap hi havia un pal·li daurat sostingut per quatre dels principals magistrats. L’hòstia anava davant d’ell, i els luxosos vestits dels cardenals i nobles donaven un aspecte imponent a la processó.LGC 65.3

Mentrestant, un altre viatger s’apropava a Constança. Hus era conscient dels perills que l’amenaçaven. S’havia acomiadat dels seus amics com si no hagués de tornar-los a veure mai més, i continuà el seu viatge pressentint que aquest acabaria a la foguera. Encara que havia obtingut un salconduit del rei de Bohèmia, i un altre de l’emperador Segimon durant el viatge, feu tots els preparatius tenint en compte la possibilitat de morir.LGC 65.4

En una carta adreçada als seus amics de Praga, els digué: «Germans, [...] marxo amb un salconduit del rei per fer front als meus nombrosos i mortals enemics. [...] Em confio plenament a Déu Totpoderós, al meu Salva-dor; confio que ell escolti les vostres ardents pregàries, que ell infongui la seva prudència i saviesa a les meves paraules perquè pugui resistir els meus adversaris; i que l’Esperit Sant m’ajudi per donar-me la veritat i així poder fer front amb coratge a les temptacions, a la presó, i, si es necessari, a una mort cruel. Jesucrist patí pels seus estimats i, per tant, òhem de sorprendre’ns que ens hagi deixat el seu exemple perquè puguem patir amb paciència totes les coses per a la nostra pròpia salvació? Ell és Déu i nosaltres les seves criatures; Ell és el Senyor i nosaltres els seus servents; Ell és l’Amo de tot el món i nosaltres només som mortals. I malgrat això, ell patí! Per què, aleshores, no hauríem de patir, si sabem que patir per nosaltres significa purificació? Així doncs, estimats amics meus, si la meva mort ha de contribuir a la seva glòria, pregueu perquè arribi aviat i que em doni forces per sostenir amb calma totes les desgràcies que m’esperen. Però si és millor que torni de nou per viure amb vosaltres, llavors preguem a Déu que torni immaculat, és a dir, que no suprimeixi ni un accent de la veritat de l’evangeli, i així poder deixar als meus germans un bon exemple a seguir. És molt possible que mai més torneu a veure el meu rostre a Praga, però si fos la voluntat de Déu Totpoderós portar-me de nou a vosaltres, aleshores avançarem tots junts amb un cor encara més ferm en el coneixement i l’amor de la seva llei». ^{6Bonnechose, vol. 1, pàg. 147, 148}LGC 65.5

En una altra carta, a un sacerdot que s’havia convertit en deixeble de l’evangeli, Hus es dirigí a ell amb una profunda humilitat en parlar dels seus errors, acusant-se «d’haver sentit plaer en vestir elegants abrics i d’haver perdut molt temps en frívoles ocupacions.” I després afegia aquestes advertències colpidores: «Que la glòria de Déu i la salvació de les ànimes ocupi la teva ment, i no la possessió de comoditats i béns. Vigila de no engalanar més la teva casa que la teva ànima, i, sobretot, tingues cura de l’edifici espiritual. Sigues pietós i humil amb els pobres, i no malgastis la teva riquesa en banquets. Si no et corregeixes ni t’abstens de superficialitats, em temo que seràs seve-rament castigat, com jo ara [...] Coneixes la meva doctrina perquè has rebut les meves instruccions des de petit, és per això que no val la pena que et digui res més. Però et prego ferventment, per la misericòrdia del nostre Senyor, que no m’imitis en cap de les vanitats en les que he caigut». A la coberta de la carta escrigué: «Et prego, amic meu, que no trenquis aquest segell fins que estiguis segur que estic mort”. ^{7Ibíd., vol. 1, pàg. 148, 149.}LGC 66.1

En el transcurs del seu viatge, Hus veié senyals de la propagació de les seves doctrines i de la bona acollida que havia tingut la seva causa. La gent s’amuntegava per trobar-se amb ell i en alguns pobles els magistrats l’acompanyaven pels carrers. En arribar a Constança, Hus fou deixat en completa llibertat. A més del salconduit de l’emperador, se li donà una garantia personal de protecció del papa. Però aquestes solemnes i repetides declaracions foren violades, i molt poc temps després el reformador fou arrestat per ordre del papa i els cardenals, i fou confinat a un calabós immund. Més tard fou transferit a un castell feudal, a l’altre cantó del Rin, on el tingueren pres. Però el papa va treure poc benefici de la seva perfídia puix que fou empresonat en la mateixa presó. ^{8 Ibíd., vol. 1, pàg. 247.} Es provà davant del concili que era culpable d’assassinats, simonia, adulteri, i dels crims més vils, «pecats que no es poden ni mencionar.» Així se’l declarà en el mateix concili, i finalment se li retirà la tiara i se’l confinà a la presó. Els altres dos rivals també foren destituïts i es nomenà un nou pontífex.LGC 66.2

Tot i que el mateix papa era culpable de crims molt majors d’aquells que Hus havia acusat als sacerdots, i pels quals exigia una reforma, el mateix concili que degradava el pontífex, procedí a acabar amb el reforma-dor. L’empresonament de Hus causà una gran indignació a Bohèmia. Homes amb molt poder feren arribar al concili grans protestes contra aquell ultratge. L’emperador, que en contra de la seva voluntat, havia permès que es violés el seu salconduit, s’oposava al fet que es procedís contra ell. Però els enemics del reformador eren malvats i estaven decidits a cometre aquella injustícia. Apel·laren a les preocupacions de l’emperador, a les seves pors i al seu zel per l’església. Presentaren arguments molt poderosos per convèncer-lo que «no calia guardar la paraula donada als heretges, encara que estiguessin recolzats amb salconduits de l’emperador i de reis» ^{9Jacques Lenfant, History of the Council of Constance, vol. 1, pàg. 156.} i així acompliren els seus propòsits.LGC 67.1

Afeblit per la malaltia i per l’aïllament, ja que l’aire humit i brut del calabós li ocasionà una febre que estigué a punt de portar-lo a la tomba, Hus fou portat finalment davant del concili. Carregat de cadenes es presentà da-vant de l’emperador, que havia compromès el seu honor i bona fe per protegir-lo. Durant el llarg judici mantingué amb fermesa la veritat, i en presència dels dignataris de l’església i de l’estat proclamà una solemne i fidel protesta contra les corrupcions de la jerarquia. Quan li exigiren que escollís entre retractar-se de les seves doctrines o morir, acceptà la sort dels màrtirs.LGC 67.2

La gràcia de Déu el recolzà en tot mo-ment. Durant les setmanes de patiment que passà abans de la mort, la pau celestial omplí la seva ànima. «Escric aquesta carta», deia a un amic, «des de la presó, i amb la ma encadenada, esperant que demà es compleixi la sentència de mort. [...] Quan, amb l’ajuda de Jesucrist, ens tornem a trobar gaudint de la pau deliciosa de la vida futura, comprendràs quanta misericòrdia ha dipositat Déu en mi, i de quina manera tan admirable m’ha sostingut enmig de les meves temptacions i proves.» ^{10Bonnechose, vol. 2, pàg. 67.}LGC 67.3

En l’obscuritat del calabós pronosticà el triomf de la fe veritable. I retornant en els somnis a la capella de Praga on havia predicat l’evangeli, veié el papa i els seus bisbes esborrant els quadres de Crist que ell havia pintat a les parets. «Aquesta visió el pertorbà però l’endemà veié molts pintors restaurant aquestes imatges amb més nombre i amb colors més brillants. Una vegada acabada la feina, els pintors, envoltats d’una gran multitud, exclamaven: “Que vinguin ara el papa i els bisbes! Ja no els esborraran mai més”.” I el reformador, mentre explicava el somni digué: «Estic segur que la imatge de Crist mai no serà esborrada. Ells han volgut destruir-la però novament serà pintada en els cors per uns predicadors molt millors que jo mateix». ^{11D’Aubigné, llibre 1, cap. 6.}LGC 67.4

Per última vegada, Hus fou portat davant del concili. Era una gran i espectacular assemblea: l’emperador, els prínceps de l’imperi, els diputats reials, els cardenals, els bisbes, els sacerdots, i una immensa multitud que havia acudit a presenciar els esde-veniments del dia. Els testimonis d’aquest gran sacrifici, el primer d’una llarga lluita sostinguda per assegurar la llibertat de cons-ciència havien vingut de totes les parts de la cristiandat.LGC 67.5

Després d’ésser cridat per manifestar la seva última decisió, Hus declarà que es negava a abjurar i fixant la seva penetrant mi-rada en el monarca que tan vergonyosament violà la paraula donada, declarà: «Estic deci-dit, segons la meva pròpia llibertat, a com-parèixer davant del concili, sota la fe i la protecció pública de l’emperador aquí present». ^{12 Bonnachose, vol. 2, pàg. 84.} Un gran rubor envermellí la cara de Segismund quan les mirades dels presents es fixaren en ell.LGC 68.1

Després de pronunciar-se la sentència, començà aquella cerimònia de degradació. Els bisbes vestiren el seu presoner amb l’hàbit sacerdotal, en rebre aquesta vestimenta, ell digué: «El nostre Senyor Jesucrist fou cobert amb una túnica blanca per insultar-lo, quan Herodes l’havia enviat a Pilat». ^{13 Ibíd., vol. 2, pàg. 86.} Després d’exhortar-lo una vegada més perquè es retractés, replicà mirant el poble: «Amb quina cara em presentaria al cel si ho fes? Com podria mirar a aquesta multitud de gent a qui he predicat l’evangeli pur? No, estimo més la seva salvació que aquest pobre cos destinat a morir”. Li tragueren les vestimentes una a una, pronunciant cada bisbe una maledicció quan li tocava representar la seva part de la cerimònia. Finalment «col·locaren sobre el seu cap una gorra o mitra de paper en forma de piràmide, en la que estaven dibuixades horribles figures de dimonis, i en la part frontal del qual es podia llegir aquesta paraula: “L’arxiheretge”. “Amb alegria”, digué Hus, “portaré aquesta vergonyosa corona per tu, Jesús, que per mi portares una d’espines.”»LGC 68.2

Seguidament, «els prelats digueren: “ara encomanem la teva ànima al diable”. “I jo”, digué Joan Hus, alçant la mirada cap al cel, “a les teves mans encomano el meu esperit, Jesucrist, perquè tu m’has redimit”.» ^{14 Wylie, llibre 3, cap. 7.}LGC 68.3

Llavors fou lliurat a les autoritats seculars i portat al lloc de l’execució. Una immensa processó formada per centenars d’homes armats, sacerdots i bisbes vestits en gales luxoses i tot el poble de Constança, el seguia. Quan fou lligat a l’estaca i tot estava a punt per encendre la foguera, s’exhortà una vegada més al màrtir perquè es retractés del seus errors i es salvés. «A quins errors”, digué Hus, «he de renunciar? No em considero culpable de res. Prenc Déu per testimoni que tot el que he escrit i predicat ho he fet amb l’objectiu de rescatar ànimes del pecat i la perdició, i, per tant, amb major felicitat confirmaré amb la meva sang aquella veritat que he anunciat per escrit i predicant.» ^{15 Ibíd., llibre 3, cap. 7.} Quan les flames començaren a cremar al seu voltant, començà a cantar, «Jesús, Fill de David, tingués misericòrdia de mi”, i així prosseguí fins que la seva veu quedà si-lenciada per sempre més.LGC 68.4

Fins i tot els seus enemics es commogue-ren davant d’aquest comportament heroic. Un gelós partidari del papa, en descriure el martiri de Hus, i de Jeroni, que perdé la vida poc després, digué: «Ambdós es comportaren amb enteresa quan l’última hora els arribava. Es prepararen pel foc com si es tractés d’un casament. No s’escoltà ni un sol crit de dolor. Quan les flames s’engrandiren, començaren a cantar himnes i ni la vehemència del foc po-gué frenar els seus cants”. ^{16Ibíd., llibre 3, cap. 7.}LGC 68.5

Quan el cos de Hus es consumí totalment, recolliren les cendres, les barrejaren amb la terra on jeien i les llançaren al Rin, que les portà fins a l’oceà. No pensaren que les cendres que aquell dia llançaren i anaren al mar, es convertirien en llavors escampades per tots els països del món i que en terres encara desconegudes donarien fruits en testi-moni de la veritat. La veu que s’havia escoltat a la sala del concili de Constança havia des-pertat ressons que se sentirien durant les ge-neracions futures. Hus ja no existia, però les veritats per les que havia mort no podien morir. El seu exemple de fe i perseverança animaria les multituds a mantenir-se fermes per sostenir la veritat davant del turment i la mort. La seva execució posà de manifest da-vant tot el món la crueltat pèrfida de Roma. Els enemics de la veritat, sense saber-ho, no feien altra cosa que fomentar la causa que inútilment havien intentat eliminar.LGC 68.6

Una estaca més s’alçaria a Constança. La sang d’un altre testimoni havia de testificar per la veritat. Jeroni, quan s’acomiadà de Hus, li donà valentia i fermesa i li digué que si corria algun perill, volaria per ajudar-lo. En saber que el reformador estava empresonat, el fidel deixeble es disposà immediatament a complir la seva promesa. Sense un salconduit i només amb un company es posà de camí cap a Constança. En arribar a la ciutat, s’adonà que només s’havia exposat al perill, sense que li fos possible fer res per alliberar Hus. Així doncs, decidí fugir de la ciutat però fou arrestat de tornada a casa i el portaren de retorn a Constança carregat de cadenes, sota la custòdia d’un grup de soldats. En la seva primera aparició davant del concili, els esforços per replicar els càrrecs que li imputaven no provocaren res més que crits com aquests: «Cremeu-lo a les flames!». ^{17Bonnechose, vol. 1, pàg. 234.} Fou empresonat en un calabós i encadenat en una posició que li causava gran patiment, alimentat només amb pa i aigua. Passats uns mesos, les crueltats del seu empresonament provocaren a Jeroni una malaltia que amenaçava la seva vida, i els seus enemics, tement que se’ls escapés, el tracta ren amb menys severitat, tot i que restà a la presó durant un any més.LGC 69.1

La mort de Hus no tingué el resultat que esperaven els papistes. La violació del seu salconduit havia provocat una onada d’indignació, i com a mitjà més segur, el concili decidí que en comptes de cremar Je-roni l’obligaria, si era possible, a retractar-se. Fou portat davant del concili i li oferiren la possibilitat de retractar-se o morir a la fo-guera. La mort al principi del seu empreso-nament hagués estat un acte de misericòrdia comparat amb els terribles patiments que va haver de passar; però ara, debilitat per la malaltia, i per les condicions de la presó, pa-tint tortures i angoixa, separat dels seus amics i amb l’ànima ferida per la mort de Hus, Jeroni decaigué i consentí sotmetre’s al concili. Es comprometé a adherir-se a la fe catòlica i acceptà la norma de l’assemblea que condemnava les doctrines de Wycliffe i Hus, esperant, tot i això, les «veritats santes» que ell havia predicat. ^{18 Ibíd., vol. 2, pàg. 141.}LGC 69.2

Amb aquest expedient Jeroni intentà si-lenciar la veu de la consciència i alliberar-se de la condemna, però, en la soledat de la cella veié clarament el que havia fet. Pensà en el coratge i fidelitat de Hus, i ho comparà amb la seva pròpia retractació. Pensà en el Mestre diví a qui ell s’havia proposat servir i que per la seva causa patí la mort en la creu. Abans de la retractació havia trobat consol, enmig de tots aquells patiments, en la seguretat del favor de Déu, però ara el remordiment i els dubtes torturaven la seva ànima. Sabia que encara havia de fer mes retractacions per viu-re en pau amb Roma. El camí que comença-va a recórrer el portaria sense remei a una completa apostasia. I així fou com decidí que no tornaria a negar al Senyor per alliberar-se d’un breu període de patiments.LGC 69.3

Poc després fou portat de nou davant del concili, ja que la seva submissió no havia satisfet els jutges. La seva set de sang, des-pertada per la mort d’Hus, reclamava noves víctimes. Només la completa abjuració podia preservar la vida a Jeroni. Però aquest havia decidit confessar la seva fe i seguir el seu germà màrtir fins a la foguera.LGC 70.1

Renuncià a la seva anterior retractació, i a punt de morir, exigí que se li donés l’opor-tunitat per defensar-se. Els prelats, tement l’efecte de les seves paraules, insistiren que es limités a afirmar o negar la veritat dels càrrecs que li imposaven. Jeroni protestà contra aquesta crueltat i injustícia. «M’heu tingut tancat tres-cents quaranta dies en una presó horrible», els digué, «enmig de la brutícia, la pestilència i faltat de tot. Em porteu davant la vostra presència, i després d’escoltar els meus mortals enemics, no em voleu escoltar. [... ] Si realment sou homes savis, i la llum del món, aneu en compte de pecar contra la justícia. Pel que fa a mi, no sóc res més que un dèbil mortal, la meva vida té poca importància, i quan us exhorto a no donar una sentència injusta, parlo més per vosaltres que per mi.» ^{19Ibíd., vol. 2, pàg. 147.}LGC 70.2

Finalment concediren a Jeroni el que demanava. En presència dels jutges, Jeroni s’agenollà i demanà que l’Esperit diví guiés els seus pensaments i li proporcionés les paraules justes perquè res del que digués fos contrari a la veritat i indigne del seu Mestre. Per a ell, aquell dia es complí la promesa del Senyor al seus primers deixebles: «Us conduiran davant els governadors i els reis. [...] Quan us hi portin, no us preocupeu del que haureu de dir ni de com parlareu: en aquell moment direu allò que us serà inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que serà l’Esperit del vostre Pare qui parlarà per mitjà vostre» (Mt 10.18, 20).LGC 70.3

Les paraules de Jeroni causaren sorpresa i admiració entre els seus enemics. Durant tot un any havia estat empresonat en un calabós, sense poder llegir i sense ni tan sols veure la llum, patint físicament i dominat per una terrible angoixa mental; tanmateix, va saber presentar els seus arguments amb tanta claredat i amb tanta força com si hagués estat estudiant constantment. Explicà als oients presents la llarga llista d’homes sants que havien estat condemnats per jutges injustos. En gairebé totes les generacions hi hagué homes que per més que intentessin elevar el nivell moral del poble de la seva època, eren menyspreats i rebutjats, però que en temps passats havien estat dignes de rebre honor. El mateix Crist fou condemnat com a malfactor per un tribunal pervers.LGC 70.4

En retractar-se, Jeroni havia declarat que la sentència que condemnà a Hus era justa però en aquesta ocasió declarà que se’n penedia i donà un valent testimoni a favor de la innocència i santedat del màrtir. Els digué: «El coneixia des de la infantesa, era un home excel·lent, just i sant. Fou condemnat sense tenir en compte la seva innocència. [...] Jo també estic disposat a morir. No retrocediré davant dels turments que hagin preparat els meus enemics, els falsos testimonis, que un dia hauran de passar comptes de les seves mentides davant del gran Déu, a qui ningú pot enganyar». ^{20 Bonnechose, vol. 2, pàg. 151.}LGC 70.5

Com a retret a la seva pròpia negació de la veritat, Jeroni, prosseguí d’aquesta manera: «De tots els pecats que he comès des de la meva joventut, cap pesa tant sobre mi, ni cap em causa tants remordiments punyents, com el que vaig cometre en aquest funest lloc, quan vaig aprovar la sentència malvada contra Wycliffe i contra el sant màrtir, Jan Hus, el meu mestre i amic. Sí! Ho confesso de tot cor, i declaro amb horror que desgra-ciadament em vaig acovardir quan, per por a la mort, vaig condemnar les seves doctrines. Per tant prego [... ] a Déu Totpoderós que es digni a perdonar els meus pecats i aquest en concret, que és el més monstruós de tots». Assenyalant els jutges, els digué fermament: «Vosaltres vau condemnar Wycliffe i Hus no perquè haguessin invalidat les doctrines de l’església, sinó senzillament per no haver aprovat els escàndols del clergat, la seva pompa, el seu orgull i tots els vicis de prelats i sacerdots. Les paraules que ells afirmaren i que són irrefutables, jo també les crec i les proclamo”.LGC 70.6

El seu discurs fou interromput. Els prelats, tremolant amb ràbia, cridaren: «Quina necessitat hi ha d’aportar proves? Podem veure amb els nostres propis ulls el més obs-tinat dels heretges!». Sense commoure’s da-vant de la tempesta, Jeroni exclamà: «Què! Imagineu que tinc por a morir? Durant un any m’heu tingut encadenat, tancat en un calabós horrible, més esglaiador que la mateixa mort. M’heu tractat amb més crueltat que a un turc, un jueu o un pagà, i la meva carn s’ha podrit fins deixar els ossos al descobert, però no em queixo, perquè les lamentacions emmalalteixen un home de cor i esperit; però no puc fer altra cosa que expressar la meva sorpresa davant d’aquesta barbaritat contra un cristià». ^{21Ibíd., vol. 2, pàg. 151-153.}LGC 71.1

De nou la tempesta de ràbia explotà, i Jeroni fou portat immediatament al calabós. Malgrat tot, alguns presents a l’assemblea quedaren impressionats per les seves paraules i desitjaren salvar-li la vida. Alguns dignataris de l’església el visitaren i l’instaren a sotmetre’s al concili. Se li feren les més brillants promeses si renunciava a la seva opo-sició contra Roma. Però, com el seu Mestre, quan li oferiren la glòria del món, Jeroni es mantingué ferm. «Proveu amb les Escriptures que erro”, digué ell, «i abjuraré.”LGC 71.2

«Les Escriptures!» exclamà un dels qui el temptaven, «que tot s’ha de jutjar segons aquestes? Qui les pot entendre si l’església no les interpreta?” «Són les tradicions humanes més dignes de fe que l’evangeli del nostre Senyor?” replicà Jeroni. «Pau no exhortà aquells a qui escrivia que escoltessin les tradicions dels homes, sinó que els digué: “Estudieu les Escriptures”. »LGC 71.3

«Heretge» fou la resposta, «em penedei-xo d’haver al·legat amb tu tant de temps. Veig que és el diable qui t’impulsa!» ^{22 Wylie, llibre 3, cap. 10.} Poc després es pronuncià la sentència de mort contra ell. El conduïren al mateix lloc on Hus havia perdut la seva vida. Durant el camí cantava i tenia el rostre il·luminat de pau i alegria. Fixà la mirada en Crist i la mort ja no li inspirava cap mena de por. Quan el botxí, a punt d’encendre la foguera, es posà darrera seu, el màrtir exclamà: «Vine per davant, sense por. Encén la foguera davant meu. Si hagués tingut por, no seria aquí».LGC 71.4

Les seves últimes paraules, pronunciades mentre les flames creixien, foren una pregària. «Senyor, Pare Totpoderós», cridà, «tingues pietat de mi i perdona els meus pecats, perquè tu saps que sempre he estimat la teva veritat.» ^{23 Bonnechose, vol. 2, pàg. 168..} La veu cessà, però els llavis continuaven murmurant l’oració. Quan el foc hagué acabat la seva obra, les cendres del màrtir foren recollides juntament amb la terra on aquestes descansaven i com les de Hus foren llançades al Rin.LGC 71.5

Fou així com moriren els servents fidels que escamparen la llum de Déu. Però la llum de les veritats que proclamaven, la llum del seu exemple heroic, no podia extingir-se. Els homes haurien pogut fer retrocedir el sol en el seu curs però no apagar l’alba d’aquell dia que ja il·luminava amb els seus raigs el món.LGC 72.1

L’execució de Hus havia encès una flama d’indignació i horror a Bohèmia. La nació sencera es commogué en reconèixer que aquella víctima havia mort sota la malícia dels sacerdots i la traïció de l’emperador. Es declarà que havia estat un professor fidel de la veritat, i el concili que decretà la seva mort fou culpat del delicte d’assassinat. I en conseqüència les seves doctrines van atreure més atenció que mai. Els edictes papals condemnaren els escrits de Wycliffe a les flames, però les obres que s’escaparen de la destrucció foren extretes del seus llocs ama-gats per comparar-les amb la Bíblia o amb aquelles parts que el poble va poder aconse-guir, i aleshores molts es decidiren a acceptar la fe reformada.LGC 72.2

Els assassins de Hus no romangueren tranquils en ser testimonis del triomf de la seva causa. El papa i l’emperador s’uniren per acabar amb el moviment i enviaren els exèrcits de Segimon contra Bohèmia. Però sorgí un alliberador: Ziska, que poc després del començament de la guerra es quedà cec, i fou, malgrat això, un dels més hàbils generals de la seva època i guiava els bohemis. Confiant en l’ajuda de Déu i en la justícia de la seva causa, aquell poble resistí els més poderosos exèrcits que foren enviats contra ell. Una vegada darrera l’altra l’emperador, reunint més exèrcits, envaïa Bohèmia només per ésser rebutjat ignominiosament. Els hussites no li tenien por a la mort i res els podia resistir. Pocs anys després de començar la guerra, el valent Ziska morí, però el seu lloc l’ocupà Procopi, un general tan valent i hàbil com ell i en alguns aspectes un cap més avantatjat.LGC 72.3

Els enemics dels bohemis, en saber que el soldat cec havia mort, pensaren que els havia arribat l’oportunitat de recuperar el que havien perdut. Aleshores el papa proclamà una croada contra els hussites, i una vegada més es llançà sobre Bohèmia amb una força immensa, però només per patir una terrible derrota. Es proclamà una altra croada. Tots els països papals d’Europa reuniren homes, diners i municions per a la guerra. Es reuniren multituds sota la bandera del papa, amb la confiança que per fi derrotarien els heretges hussites. Confiats en la victòria, un immens nombre de soldats envaí Bohèmia. El poble s’esforçà en la seva resistència. Els dos exèrcits s’aproximaren fins que només un riu els separava. «Els croats eren molt més superiors en nombre, però en comptes de llançar-se al riu i començar a lluitar amb els hussites, a qui havien vingut a atacar des de tan lluny, es quedaren perplexos i en silenci mirant aquells guerrers.» ^{24Wylie, llibre 3, cap. 17.} De sobte, un terror misteriós s’apoderà d’ells. Sense donar ni un sol cop, la poderosa força es dispersà esvaint-se com un poder invisible. Els exèrcits hussites perseguiren els fugitius i en mataren un gran nombre i un gran botí caigué en mans dels guanyadors, i així, enlloc d’empobrir els bohemis, la guerra els enriquí.LGC 72.4

Pocs anys després, sota el poder d’un nou papa, es preparà una altra croada. Com abans, es tornà a reclutar gent i a reunir mit-jans d’entre els països papals d’Europa. Es concedien indulgències a tots aquells que s’encomanessin en aquella perillosa empresa. Així es concedia el perdó complet fins i tot als croats que havien comès crims atroços. A tots els qui morissin a la guerra se’ls assegurava una bella recompensa al cel, i els qui sobrevisquessin aconseguirien honors i riqueses en el camp de batalla. De nou s’aconseguí reunir un gran exèrcit que creuà la frontera i penetrà a Bohèmia. Les forces hussites es retiraren davant l’enemic i deixa-ren que els invasors s’endinsessin més i més en el país fent-los creure que havien aconseguit la victòria. Finalment, l’exèrcit de Procopi es detingué, i girant-se cap a l’enemic, avançaren per lluitar contra ell. Els croats, en descobrir el seu error, esperaren l’atac al campament. Quan sentiren que l’exèrcit s’aproximava contra ells, i molt abans de veure els hussites, el pànic tornà a apoderar-se dels croats. Els prínceps, els generals i els soldats rasos es desprengueren de les armes i fugiren en totes direccions. El llegat papal, que era el que estava al capdavant de la invasió, s’esforçà per reunir aquelles forces aterrides i desorganitzades sense poder fer res. Tot i que ho intentà amb insistència, ell mateix es veié obligat a fugir enmig dels fugitius. La desfeta fou completa, i novament un immens botí caigué en mans dels vencedors.LGC 72.5

D’aquesta manera, per segona vegada, un immens exèrcit, enviat per les poderoses nacions europees, un gran grup de valents soldats, disciplinats i equipats per lluitar, fugí sense donar un sol cop davant dels defensors d’una nació petita i dèbil. Es tractava d’una manifestació del poder diví. Els invasors foren ferits per un terror sobrenatural. Aquell que impressionà els exèrcits del Faraó en el Mar Roig, i va fer fugir els exèrcits de Madian davant de Gedeó i el seus trescents homes, i el que en una nit acabà amb les forces dels orgullosos assiris, allargà una vegada més la seva mà per destruir el poder de l’opressor. «Quin esglai els cau al damunt, encara que no hi ha motius per esglaiar-se! Déu ha escampat els ossos dels qui t’assetjaven; els ha avergonyit perquè Déu ha fet que es retiressin!” (Sl 53.6).LGC 73.1

Els líders papals, desesperats per no conquerir res per la força, finalment decidiren recórrer a la diplomàcia. S’adoptà un acord que, mentre semblava que concedia als bohemis la llibertat de consciència, se’ls traïa ja que se’ls lliurava al poder del papa. Els bohemis havien assenyalat quatre punts com a condició per arribar a la pau amb Roma: la lliure prèdica de la Bíblia; el dret de tota l’església de participar del pa i el vi en la comunió, i l’ús del seu idioma natiu en el culte diví; l’exclusió del clergue dels seus càrrecs i autoritat seculars; i en casos de crims, la submissió a la jurisdicció de les corts civils tant dels clergues com dels laics. Finalment, les autoritats papals «acordaren que els quatre articles dels hussites haurien d’acceptar-se, però estipularen que el dret d’explicar-los, és a dir, de determinar el seu exacte significat, pertanyia al concili o, en altres paraules, al papa i a l’emperador.» ^{25 Wylie, llibre 3, cap. 18.} Sobre aquestes bases s’arribà a un acord, i Roma guanyà, per mitjà de l’art de la dissimulació i dels fraus, el que no havia aconseguit guanyar en els camps de batalla, perquè, imposant la seva pròpia interpretació dels articles dels hussites i de la Bíblia, pogué adulterar el significat i acomodar-lo a les seves idees.LGC 73.2

A Bohèmia, un gran nombre de persones, en veure que s’havia traït la seva llibertat, no acceptaren el conveni. Sorgiren dissensions i divisions que provocaren disputes i vessament de sang entre ells mateixos. En la lluita el noble Procopi morí i amb ell les llibertats de Bohèmia.LGC 73.3

Segimon, el traïdor d’Hus i Jeroni, arribà a ocupar el tron de Bohèmia i malgrat jurar que respectaria els drets dels bohemis, prosseguí a imposar el papisme. Però no va guanyar res en posar-se al servei de Roma. Durant vint anys la seva vida no havia estat res més que treball i perills. Havia perdut els seus exèrcits i tresors en una llarga i difícil lluita, i ara, passat el seu primer any de regnat morí deixant el regne a les portes d’una guerra civil i un nom tacat amb infàmia a la posteritat.LGC 73.4

Continuaren els tumults, les lluites i les matances. Novament els exèrcits estrangers envaïren Bohèmia, i una dissensió interna continuà creant confusió dins la nació. Aquells que es mantingueren fidels a l’evangeli estaven subjectes a una persecució sagnant. Com els seus antics germans, en entrar en contacte amb Roma, assimilaren els seus errors, aquells que s’adherien a la fe antiga s’organitzaren en una església diferent, que s’anomenà “els Germans Units”. Aquesta cir-cumstància atragué sobre ells tota mena de malediccions, però la seva fermesa era im-pertèrrita. Obligats a refugiar-se en els boscos i les coves, continuaven reunint-se per llegir la Paraula de Déu i celebrar el culte.LGC 74.1

Gràcies a missatgers que enviaven se-cretament a diferents països, s’assabentaren que en diferents llocs hi havia, «aïllats, creients en la veritat, uns quants en aquella ciutat, d’altres en una altra i, com ells, eren objecte de persecució; i també descobriren que a les muntanyes dels Alps hi havia una antiga església que es basava en les Escriptures i protestava contra la corrupció idòlatra de Roma.» ^{26 Wylie, llibre 3, cap. 19.} Aquestes notícies es reberen amb gran alegria i ben aviat s’inicià una correspondència amb els cristians valdesos.LGC 74.2

Ferms en l’evangeli, enmig de les tenebres de la persecució i en les hores més fosques, alçaven la vista cap a l’horitzó com aquell que espera l’alba. «Els tocà viure en dies dolents, però [...] recordaven les paraules pronunciades per Hus i repetides per Jeroni, que deien què passaria un segle abans que es veiés despuntar l’aurora. Aquestes paraules eren per als hussites el que per a les tribus esclaves d’Egipte eren aquelles paraules pronunciades per Josep: “Moro, però Déu certament us visitarà i us farà pujar”.» ^{27Ibíd ., llibre 3, cap. 19.}«Les acaballes del segle XV testimoniaren el lent però segur creixement de les esglésies dels Germans. Encara que se’ls continuava atacant, gaudien d’una relativa tranquil·litat. Al principi del segle XVI hi havia dos-centes de les seves esglésies a Bohèmia i Moràvia.» ^{28 Ezra Hall Gillett, Life and Times of Jan Hus , vol. 2, pàg. 570.} «El residu que sobrevisqué a la fúria destructora del foc i l’espasa era tan nombrós que permeté veure l’aurora el dia que Hus havia pronosticat.» ^{29 Wylie, llibre 3, cap. 19.}LGC 74.3