Capítol 23 - Què és el santuari?

*****

EL PASSATGE bíblic que havia estat el fonament i el pilar central de la fe adventista era la declaració: «Durarà dos mil trescents capvespres i matins; després el santuari serà purificat” (Dn 8.14). Tots els qui creien en la propera vinguda del Senyor coneixien bé aquestes paraules. Milers repetien aquesta profecia com a sant i senya de la seva fe. Tots sentien que les seves esperances més glorioses i estimades depenien dels esdeveniments que s’hi pronosticaven. Havia quedat demostrat que aquells dies profètics acabarien a la tardor de 1844. Com la resta del món cristià, els adventistes creien aleshores que el santuari era la terra, o alguna part d’ella. Entenien que la purificació del santuari era la purificació de la terra per mitjà del foc de l’últim i suprem dia i que això es verificaria en el segon adveniment. Per aquesta raó van arribar a la conclusió que Crist tornaria a laterra el 1844.LGC 248.1

Però el temps fixat havia passat, i el Se-nyor no havia aparegut. Els creients sabien que la Paraula de Déu no podia ser errònia; així doncs, la seva interpretació no era correc-ta. Però on era l’error? Molts desferen el nus de la dificultat negant que els 2.300 dies aca-bessin el 1844. Aquesta afirmació no podia recolzar-se en cap altra prova, tret que Crist no havia vingut en el moment en què l’espe raven. Argüien que si els dies profètics ha-guessin acabat el 1844, Crist hauria tornat per purificar el santuari mitjançant la purificació amb foc de la terra i per tant, atès que no havia vingut, els dies no podien haver acabat.LGC 248.2

Acceptar aquestes conclusions significava renunciar als còmputs anteriors dels períodes profètics. S’havia comprovat que els 2.300 dies començaren quan entrà en vigor el decret d’Artaxerxes ordenant la restauració i edificació de Jerusalem, a la tardor de l’any 457 a. C. Prenent aquesta data com a punt de partida, hi hauria una perfecta harmonia en l’aplicació de tots els esdeveniments pronosticats en l’explicació d’aquell període de Daniel 9.25-27. Seixanta-nou setmanes, o els 483 primers anys dels 2.300 anys havien d’arribar al Messies, l’Ungit; i el baptisme de Crist i la seva unció per l’Esperit Sant, l’any 27 de la nostra era, complien exactament el pronòstic. Enmig de la setantena setmana, el Messies havia d’ésser mort. Tres anys i mig després del seu baptisme, Crist fou crucificat, a la primavera de l’any 31. Les setanta setmanes, o 490 anys, es referien especialment als jueus. A l’acabament d’aquest període, la nació segellà el seu rebuig a Crist amb la persecució dels seus deixebles, i els apòstols es giraren cap als gentils l’any 34 de la nostra era. Després d’acabar els 490 primers anys dels 2.300, encara quedaven 1.810 anys. Comptant des de l’any 34, 1.810 anys arriben a 1844. «Després», havia dit l’àngel, «el santuari serà purificat». Era indubtable que totes les prediccions ante-riors de la profecia s’havien complert en el temps assenyalat.LGC 248.3

En aquest càlcul, tot era clar i harmoniós, menys el fet que el 1844 no es veia cap esde-veniment que correspongués a la purificació del santuari. Negar que els dies acabaven en aquella data equivalia a confondre tot el tema i a abandonar creences fundades en el compliment indubtable de les profecies.LGC 249.1

Però Déu havia conduït el seu poble en el gran moviment adventista; el seu poder i la seva glòria havien acompanyat l’obra i, per-què no se la cobrís d’oprobi com si fos una excitació falsa i fanàtica, no permetria que acabés en l’obscuritat i el fracàs. No deixaria que la seva paraula fos envoltada pel dubte i la incertesa. Encara que molts abandonaren els càlculs dels períodes profètics, i negaren l’exactitud d’aquell moviment que s’hi basa-va, n’hi havia d’altres que no estaven dispo-sats a negar uns punts de fe i d’experiència que estaven sostinguts per les Escriptures i pel testimoni de l’Esperit de Déu. Creien que en els seus estudis de les profecies havien adoptat principis d’interpretació assenyats, i que el seu deure era aferrar-se amb fermesa a les veritats ja adquirides, tot seguint pel mateix camí de la investigació bíblica. Oraren amb fervor, tornaren a considerar la seva situació i estudiaren les Escriptures per a descobrir el seu error. Atès que no en trobaven cap en els càlculs dels períodes profètics, examinaren amb més profunditat el tema del santuari.LGC 249.2

En les seves investigacions veieren que a les Escriptures no hi ha cap prova de recolza-ment de la creença general que la terra és el santuari, però a la Bíblia trobaren una expli-cació completa del tema del santuari, la seva naturalesa, la seva situació i els seus serveis; el testimoni dels escriptors sagrats era tan clar i ampli que dissipava qualsevol dubte sobre aquest tema. L’apòstol Pau diu en la seva Epístola als Hebreus: «La primera aliança tenia un ritual per al culte i un santuari terrenal. El tabernacle que es va construir tenia una primera estança, anomenada “el lloc sant”, on hi havia el canelobre, la taula i els pans d’ofrena. Passada la segona cortina, hi havia l’altra estança del tabernacle, que s’anomenava “el lloc santíssim” i que conte-nia un altar d’or, per a cremar-hi l’encens, i l’arca de l’aliança, tota recoberta d’or. Dins l’arca hi havia una gerra d’or plena de mannà, la vara d’Aaron i les taules de l’aliança. Damunt l’arca hi havia els querubins que as-senyalaven la presència gloriosa de Déu i que amb les ales feien ombra sobre la coberta de l’arca» (He 9.1-5).LGC 249.3

El santuari al qual es refereix Pau era el tabernacle construït per Moisès per ordre de Déu com a morada terrenal de l’Altíssim. «Vull que els israelites facin un santuari per-què jo pugui habitar enmig d’ells» (Ex 25:8) havia esta l’ordre donada a Moisès mentre era amb Déu a la muntanya. Els israelites es-taven en peregrinació pel desert, i el taberna-cle es preparà de manera que pogués ser portat d’un lloc a un altre. No obstant això, era una construcció de gran magnificència. Les seves parets eren taulons ricament reves-tits amb or i assegurats amb encaixos de pla-ta, mentre que el sostre es componia d’una sèrie de cortines, o coberts, les de fora de pell i les interiors de lli fi magníficament recamat amb figures de querubins. A més de l’atri ex-terior, on es trobava l’altar de l’holocaust, el tabernacle pròpiament dit estava format per dos departaments anomenats el lloc sant i el lloc santíssim, separats per una rica i magnífi-ca cortina o vel; un altre vel semblant tanca-va l’entrada que conduïa al primer departa-ment.LGC 249.4

En el lloc sant hi havia el canelobre, a la part sud, amb les set llànties que il·luminaven dia i nit el santuari; al nord estava la taula dels pans de la proposició; i davant del vel que separava el lloc sant del santíssim es trobava l’altar d’or per a l’encens, del qual diàriament ascendia a Déu un núvol de perfum juntament amb les pregàries d’Israel.LGC 250.1

En el lloc santíssim hi havia l’arca, cofre de fusta preciosa cobert d’or, on hi havia di-positades de les dues taules de pedra sobre les quals Déu havia gravat la llei dels deu manaments. Sobre l’arca, formant la coberta del cofre sagrat, hi havia el propiciatori, un magnífic treball d’artesania, coronat per dos querubins, un a cada extrem, i confeccionat tot ell en or massís. Aquí era on es manifesta-va la presència divina, en un núvol de glòria entre els querubins.LGC 250.2

Després que els hebreus s’establissin a Canaan, el tabernacle fou substituït pel tem-ple de Salomó, que, tot i ser un edifici perma-nent i de dimensions més grans, conservava les mateixes proporcions i estava moblat de la mateixa manera. El santuari subsistí així, menys en el període que estava en ruïnes en el temps de Daniel, fins a la destrucció pels romans, l’any 70 de la nostra era.LGC 250.3

Aquest és l’únic santuari que ha existit a la terra, i del qual la Bíblia ens dóna alguna informació. Aquest fou declarat per Pau com el santuari de la primera aliança. Però la nova aliança no tenia cap santuari?LGC 250.4

Tornant al llibre dels hebreus, els qui cer-caven la veritat trobaren que existia un segon santuari, o sigui el de la nova aliança, del qual Pau en parlava en les paraules ja citades: «La primera aliança [també] tenia un ritual per al culte i un santuari terrenal”. ^{1Nota : Tot i que cap de les traduccions al català consultades no recull l’adverbi també, sí que és present en l’original grec, en la forma de la partícula kai.} L’ús de l’adverbi també implica que Pau havia mencionat aquest santuari. Tornant al comença ment del capítol anterior, es llegeix: «El punt central de les nostres paraules és que tenim un gran sacerdot que s’ha assegut en el cel, a la dreta del tron de la majestat divina, ell és el ministre que oficia en el santuari, en el ve-ritable tabernacle, aquell que no van erigir els homes, sinó Déu mateix» (He 8.1,2).LGC 250.5

Aquí es revela el santuari de la nova ali-ança. El santuari de la primera aliança fou erigit per l’home, construït per Moisès; aquest segon és erigit pel Senyor, i no per l’home. En aquell santuari els sacerdots terrenals realit-zaven el seu servei; en aquest, Crist, el nostre Gran Sacerdot, que governa a la dreta de Déu. Un dels santuaris era a la terra, l’altre era al cel.LGC 250.6

A més, el tabernacle construït per Moisès fou fet seguint un model. El Senyor li ordenà: «El lloc on haig d’habitar i tots els seus objec-tes sagrats, feu-los en tot igual al model que et mostraré». I també li ordenà: «Mira bé i fes-ho tot igual al model que et mostro aquí a la muntanya» (Ex 25.9,40). I Pau diu que el primer tabernacle, «és, doncs, un símbol re-ferit al temps present; allí s’oferien dons i sa-crificis»; que els seus sants llocs eren «imitació de les realitats celestials»; que els sacerdots que oferien els dons d’acord amb la llei, servien «la imitació i ombra de les realitats celestials» i que «Crist no ha entrat en un santuari fet per mans d’home, que és còpia del santuari veritable, sinó que ha entrat dins el cel, i ara es presenta davant Déu intercedint per nosaltres” (He 9.9,23; 8.5; 9.24).LGC 250.7

El santuari celestial, en el qual Jesús ofi-ciava, és el gran model, del qual el santuari edificat per Moisès no era més que una còpia. Déu posà el seu Esperit sobre els qui constru-ïren el santuari terrenal. Les habilitats artísti-ques desplegades en la seva construcció foren una manifestació de la saviesa divina. Les parets tenien aspecte d’or massís, i reflectien en totes direccions la llum de les set llànties del canelobre d’or. La taula dels pans de la proposició i l’altar de l’encens brillaven com or brunyit. La magnífica coberta que forma-va el sostre, recamada amb figures d’àngels de color blau, porpra i escarlata, realçava la bellesa de l’escena. Més enllà del segon vel hi havia la xequinà, la manifestació visible de la glòria de Déu, davant la qual el gran sacerdot podia entrar i sobreviure.LGC 250.8

L’esplendor incomparable del tabernacle terrenal reflectia a la vista humana la glòria d’aquell temple celestial on Crist el nostre precursor oficia per nosaltres davant del tron de Déu. El sojorn del Rei de reis, on milers i milers oficien davant d’ell, i milions i milions són davant la seva presència (Dn 7.10); aquest temple, ple de glòria del tron etern, on els serafins, els seus flamants guardians, co-breixen els seus rostres en adoració, no podia trobar en la més grandiosa construcció que mai edificaran mans humanes, més que un pàl lid reflex de la seva immensitat i de la seva glòria. Així doncs, el santuari terrenal i els seus serveis revelaren importants veritats relatives al santuari celestial i a la gran obra que allà es portava a terme per a la redempció de l’home.LGC 251.1

Els llocs sants del santuari celestial estan representats pels dos departaments del santu-ari terrenal. Quan en una visió, a l’apòstol Joan se li concedí que veiés el temple de Déu al cel, contemplà «davant el tron set llànties enceses” (Ap 4.5). Veié un «altre àngel amb un braser d’or i es va posar vora l’altar. Li donaren perfums d’encens a mans plenes, perquè els oferís, amb les pregàries de tot el poble sant, a l’altar d’or que hi ha davant el tron» (Ap 8.3). Al profeta li fou permès con-templar el primer departament del santuari celestial, i allà veié les «set llànties enceses” i «l’altar d’or», representats pel canelobre d’or i l’altar d’encens en el santuari terrenal. No vament, «es va obrir el temple de Déu” (Ap 11.19), i mirà dins del vel interior, al lloc san-tíssim. Allà veié «l’arca de la seva aliança”, representada pel sagrat cofre construït per Moisès per guardar la llei de Déu.LGC 251.2

D’aquesta manera, els qui estudiaven aquest tema trobaren proves irrefutables de l’existència d’un santuari en el cel. Moisès feu el santuari terrenal segons un model que li fou mostrat. Pau ensenya que aquell model era el veritable santuari que és al cel, i Joan afirma que el veié en el cel.LGC 251.3

En el temple celestial, el sojorn de Déu, el seu tron té els fonaments en el judici i la justícia. En el lloc santíssim hi ha la seva llei, la gran regla de justícia per la qual es prova tota la humanitat. L’arca, que conté les taules de la llei, està coberta amb el propiciatori, davant del qual Crist ofereix la seva sang a favor del pecador. Així es representa la unió de la justícia i la misericòrdia en el pla de la redempció humana. Només la saviesa infinita podia idear una unió semblant, i només el poder infinit podia realitzar-la; és una unió que omple tot el cel d’admiració i adoració. Els querubins del santuari terrenal que mira-ven amb reverència cap al propiciatori, re-presentaven l’interès amb el qual les hosts celestials contemplen l’obra de redempció. Es el misteri de misericòrdia que els àngels desitgen contemplar, és a dir: que Déu pot ser just alhora que justifica el pecador penedit i renova les seves relacions amb la raça caiguda; que Crist pot humiliar-se per treure innombrables multituds de l’abisme de la perdició i revestir-les amb les vestimentes immaculades de la seva pròpia justícia, per unir-les amb àngels que mai caigueren i permetre’ls viure per sempre davant la presència de Déu.LGC 251.4

L’obra de Crist com a mitjancer en favor de l’home es presenta en aquesta bella profe-cia de Zacaries referent a Aquell «que es diu Germen.” Diu el profeta: «Ell reconstruirà el temple del Senyor. Ben cert, reconstruirà el temple del Senyor, es vestirà de majestat i s’asseurà al tron per governar. També el sa-cerdot seurà en el seu tron, i entre tots dos hi haurà pau i concòrdia” (Za 6.12,13).LGC 251.5

«Ell reconstruirà el temple del Senyor.” Pel seu sacrifici i mediació, Crist és el fona-ment i l’edificador de l’església de Déu. L’apòstol Pau l’assenyala com la «pedra angular. Sobre ell tota la construcció es va alçant harmoniosament fins a ser un temple sant gràcies al Senyor. Per ell, també vosaltres heu entrat a formar part de l’edifici, fins a ser, gràcies a l’Esperit, el lloc on Déu resideix» (Ef 2.20-22).LGC 252.1

«Es vestirà de majestat.” A Crist li per-tany la glòria de la redempció de la raça cai-guda. Per tota l’eternitat, el càntic dels redimits serà: «Ell ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang, [... ] a ell sigui donada la glòria i el poder pels segles dels segles» (Ap 1.5,6).LGC 252.2

«I s’asseurà al tron per governar. També el sacerdot seurà en el seu tron.” Encara no, en «el tron de la seva glòria;” el regne de la glòria encara no li ha estat donat. Només quan la seva obra mediadora hagi acabat, «el Senyor Déu li donarà el tron de David,» un regnat que «no tindrà fi» (Lc 1.32,33). Com a sacerdot, Crist està assegut ara amb el Pare en el seu tron. (Ap 3.21). Al tron, en companyia del Déu etern que existeix per si mateix, hi ha Aquell que «portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors”, que «ha estat provat en tot, encara que sense pecar”, perquè també pugui «ajudar els qui són provats.» «Però si algú peca, tenim prop del Pare un defensor» (Is 53.4; He 4.15; 2.18; 1 Jn 2.1). La seva intercessió és la d’un cos traspassat i trencat i d’una vida immaculada. Les mans ferides, el costat obert, els peus desfigurats, advoquen en favor de l’home caigut, la redempció del qual fou comprada a un preu infinit.LGC 252.3

«I entre tots dos hi haurà pau i concòr-dia.” L’amor del Pare, com el del Fill, és la font de la salvació per a la raça perduda. Je-sús havia dit als seus deixebles abans d’anarse’n: «Us dic que no hauré de pregar al Pare per vosaltres: és el Pare mateix qui us estima» (Jn 16.26,27). Déu, «en Crist, reconciliava el món amb ell mateix» (2 Co 5.19). I en el mi-nisteri del santuari celestial, «entre tots dos hi haurà pau.» «Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna» (Jn 3.16).LGC 252.4

Les Escriptures responen amb claredat a la pregunta de què és el santuari. El nom san-tuari, tal com es fa servir a la Bíblia, es refe-reix, en primer lloc, al tabernacle que Moisès va construir com a símbol o imatge de les coses celestials; i, en segon lloc, «al veritable tabernacle» en el cel, al qual senyalava el santuari terrenal. Amb la mort de Crist, fina-litzà el servei típic. El «veritable tabernacle» en el cel és el santuari de la nova aliança. I atès que la profecia de Daniel 8:14 es com-pleix en aquesta dispensació, el santuari al qual es refereix ha de ser el santuari de la nova aliança. Quan, el 1844, s’acabaren els 2.300 dies, feia molts segles que no hi havia santuari a la terra. De manera que la profecia «Durarà dos mil tres-cents capvespres i ma-tins; després el santuari serà purificat” es re-fereix indubtablement al santuari que es troba en el cel.LGC 252.5

Però encara queda per respondre la pre-gunta més important. Què és la purificació del santuari? A l’Antic Testament es menciona un servei en relació al santuari terrenal. Però pot haver-hi alguna cosa que s’hagi de purificar en el cel? En el novè capítol dels hebreus, s’explica clarament la purificació tant del santuari terrenal com del celestial. «Segons la Llei, gairebé tot s’ha de purificar amb sang, i sense vessament de sang no hi ha perdó. Per tant, si allò que és imitació de les realitats celestials s’ha de purificar d’aquesta manera, és clar que les mateixes realitats ce-lestials exigeixen sacrificis més excel·lents que aquells” (He 9.22,23), fins i tot la preuada sang de Crist.LGC 252.6

Tant en el servei típic com en el real, la purificació ha de realitzar-se amb sang: en el primer, amb la sang d’animals; i a l’últim amb la sang de Crist. Pau declara que la raó per la qual aquesta purificació ha de fer-se amb sang és perquè sense vessament de sang no hi ha perdó. El perdó, o sigui, l’acte de treure els pecats, és l’obra que cal fer. Però com podia relacionar-se el pecat amb el santuari del cel o amb el de la terra? Això es pot respondre estudiant el servei simbòlic, ja que els sacerdots que oficiaven a la terra, servien sobre la «imitació i ombra de les realitats ce-lestials” (He 8.5).LGC 253.1

El servei del santuari terrenal estava for-mat per dues parts: els sacerdots oficiaven diàriament en el lloc sant, mentre que una vegada a l’any el gran sacerdot efectuava un servei especial d’expiació en el lloc santíssim per purificar el santuari. Dia rera dia el peca-dor penedit portava una ofrena a la porta del tabernacle i, posant la mà sobre el cap de la víctima, confessava els seus pecats, trans-ferint-los així figurativament des d’ell a la víctima innocent. Aleshores es matava l’ani-mal. Diu l’apòstol: «La sang permet d’expiar.” «Perquè la vida de tot ésser vivent està a la sang» (Lv 17.11). La llei de Déu infringida exigia la vida del transgressor. La sang, que representava la vida compromesa del peca-dor, la culpa del qual carregava la víctima, era portada pel sacerdot al lloc sant on la salpicava davant del vel, darrera del qual hi ha-via l’arca que contenia la llei que el pecador havia transgredit. Mitjançant aquesta cerimò-nia, el pecat era transferit figurativament al santuari per mitjà de la sang. En certs casos, la sang no era portada al lloc sant; però el sacerdot, aleshores, havia de menjar la carn, com Moisès ho havia ordenat als fills d’Aaron dient: «El Senyor us l’ha donada perquè alli-beréssiu de la culpa la comunitat” (Lv 10.17). Ambdues cerimònies simbolitzaven per igual la transferència del pecat del penitent al san-tuari.LGC 253.2

Aquesta era l’obra que es portava a ter-me, dia rera dia, durant tot l’any. Els pecats d’Israel foren així transferits al santuari, i per eliminar-los calia una obra especial. Déu manà que es fes una expiació per cada un dels departaments sagrats. «Així expiarà, tra-ient-los del lloc més sant, totes les impureses, les infidelitats i els pecats dels israelites. Igual farà amb la resta de la tenda de l’aplec sagrat, que és enmig d’ells i de les seves impureses.» També havia de fer-se una expiació per l’al-tar: «Així el purificarà de les impureses dels israelites» (Lv 16.16,19).LGC 253.3

Una vegada a l’any, en el gran dia de les expiacions, el sacerdot entrava en el lloc san-tíssim per purificar el santuari. El servei que allà es realitzava completava la sèrie anual dels serveis. En el dia de les expiacions es portava dos bocs a l’entrada del tabernacle i es tiraven sorts sobre ells, per saber quin «serà per al Senyor i quin per a Azazel» (Lv 16.8). El boc sobre el que queia la sort per al Senyor s’havia d’immolar com a ofrena pel pecat del poble. I el sacerdot havia de portar la seva sang vel endins i esquitxar amb ella al davant i damunt del propiciatori. També s’havia d’esquitxar amb ella l’altar d’encens que es trobava davant del vel.LGC 253.4

«Aaron li posarà les dues mans sobre el cap, bo i confessant totes les culpes, les infidelitats i els pecats dels israelites. Així les posarà sobre el cap del boc. Després, l’aviarà cap al desert, portat per un home amb aquesta missió. El boc s’emportarà totes les culpes dels israelites a una terra desolada» (Lv 16.21,22). El boc emissari no tornaria mai més al campament d’Israel, i l’home que l’havia portat a fora havia de netejar-se i netejar les seves vestimentes amb aigua abans de tornar al campament.LGC 253.5

La cerimònia sencera estava pensada per impressionar els Israelites amb la santedat de Déu i del seu odi al pecat; a més de mostrar-los que no podien entrar en contacte amb el pecat sense quedar contaminats. Es requeria que tots els homes afligissin les seves ànimes mentre se celebrava el servei d’expiació. Tota ocupació havia de ser deixada de banda, i tota la congregació d’Israel havia de passar el dia en solemne humiliació davant de Déu, amb oració, dejuni i examen profund del cor.LGC 254.1

El servei típic ensenya veritats importants respecte de l’expiació. S’acceptava un substitut en lloc del pecador, però la sang de la víctima no esborrava el pecat. Només es proporcionava un mitjà per transferir-lo al santuari. Amb l’ofrena de la sang, el pecador reconeixia l’autoritat de la llei, confessava la seva culpa, i expressava el seu desig de ser perdonat mitjançant la fe en un Redemptor que havia de venir, però encara no estava completament lliure de la condemnació de la llei. El dia de l’expiació, el gran sacerdot, des-prés d’haver pres una víctima oferta per la congregació, anava al lloc santíssim amb la sang de l’esmentada víctima i esquitxava amb ella el propiciatori, directament sobre la llei, per a satisfer les seves exigències. Llavors, en qualitat de mitjancer, prenia els pecats sobre ell mateix i els portava fora del santuari. Posant les seves mans sobre el cap del segon boc, confessava sobre ell tots aquests pecats i així els transferia figurativament d’ell al boc emissari que, aleshores, els portava ben lluny i se’ls considerava com si estiguessin eliminats i apartats del poble per sempre.LGC 254.2

Així era el servei que es feia com «una simple representació i ombra de les coses ce-lestials.» I el que es feia típicament en el san-tuari terrenal, es fa en veritat en el santuari celestial. Després de la seva ascensió, el nostre Salvador començà a actuar com el nostre Gran Sacerdot. Pau diu: «Crist no ha entrar en un santuari fet per mans d’home, que és còpia del santuari veritable, sinó que ha entrat dins el cel, i ara es presenta davant Déu intercedint per nosaltres” (He 9.24).LGC 254.3

El servei del sacerdot durant tot l’any en el primer departament del santuari, «dins el vel” que formava la porta i separava el lloc sant de l’atri exterior, representa l’obra de servei sobre la qual Crist entrà en ascendir al cel. L’obra del sacerdot en el servei diari con-sistia en presentar davant de Déu la sang de l’holocaust, com també l’encens que pujava amb les oracions d’Israel. Així és com Crist ofereix la seva sang davant del Pare en bene-fici dels pecadors, i així és com presenta da-vant d’ell, a més, juntament amb el preciós perfum de la seva pròpia justícia, les oracions dels creients penedits. Aquesta era l’obra rea-litzada en el primer departament del santuari del cel.LGC 254.4

Fins allà els deixebles seguiren Crist per la fe quan s’elevà de la presència d’ells. Allà es concentrava la seva esperança, «que pos-seïm», digué Pau, «com una àncora segura i ferma, ha penetrat més enllà de la cortina del lloc santíssim. Allà, com a precursor nostre, ha entrat Jesús, esdevingut gran sacerdot per sempre.” «Hi ha entrat una vegada per sem-pre, sense servir-se de la sang de bocs i de vedells, sinó valent-se de la seva pròpia sang; així ens ha redimit per sempre més” (He 6.19,20; 9.12).LGC 254.5

Durant divuit segles aquesta obra de ser-vei continuà en el primer departament del santuari. La sang de Crist, oferta en benefici dels creients penedits, els assegurava perdó i acceptació prop del Pare. Tanmateix, els seus pecats romandrien inscrits en els llibres de registre. Com en el servei típic hi havia una obra d’expiació al final d’any, així també, abans que l’obra de Crist per la redempció dels homes es completi, queda per fer una obra d’expiació per treure el pecat del santu-ari. Aquest és el servei que començà quan acabaren els 2.300 dies. Llavors, així com ho havia anunciat el profeta Daniel, el nostre Gran Sacerdot entrà en el lloc santíssim, per complir l’última part de la seva solemne obra: la purificació del santuari.LGC 254.6

Així com a l’antiguitat els pecats del po-ble eren posats per fe sobre la víctima oferta, i per la seva sang es transferien figurativament al santuari terrenal, així també, en el nou pacte, els pecats dels qui es penedeixen són posats per fe sobre Crist, i transferits, de fet, al santuari celestial. I així com la purifica-ció típica d’allò terrenal es complia amb l’eli-minació dels pecats amb els quals havia estat contaminat, així també la purificació real d’allò celestial ha d’efectuar-se eliminant o esborrant els pecats registrats al cel. Però abans que això pugui complir-se, cal exami-nar els registres per determinar qui són els qui, pel seu penediment de pecat i la seva fe en Crist, tenen dret als beneficis de l’expiació complerta per ell. La purificació del santuari implica, per tant, una obra d’investigació: una obra de judici. Aquesta obra s’ha de realitzar abans de la vinguda de Crist per redimir el seu poble; perquè quan vingui, la seva re compensa sigui amb ell, perquè pugui retribuir tothom segons quines hagin estat les seves obres. (Ap 22.12).LGC 255.1

Així doncs, els qui caminaven en la llum de la paraula profètica veieren que el 1844, al final dels 2.300 dies, en lloc de venir a la terra, Crist entrà en el lloc santíssim del santuari celestial per complir l’obra final de l’expiació preparatòria per a la seva vinguda. A més, es veié que, mentre que l’holocaust assenyalava Crist com a sacrifici, i el gran sacerdot el representava com a mitjancer, el boc emissari simbolitzava Satanàs, autor del pecat, sobre el qual seran col·locats finalment els pecats dels penedits amb sinceritat. Quan el gran sacerdot, en virtut de la sang de l’holocaust, eliminava els pecats del santuari, els posava sobre el cap del boc per a Azazel. Quan Crist, en virtut de la seva pròpia sang, elimini del santuari celestial els pecats del seu poble en acabar el seu servei, els posarà sobre Satanàs, el qual, en la consumació del judici, ha de carregar amb el càstig final. El boc era enviat lluny, en un lloc desert, per no tornar mai més a la congregació d’Israel; així també Satanàs serà desterrat per sempre de la presència de Déu i del seu poble, i serà aniquilat en la destrucció final del pecat i dels pecadors.LGC 255.2