Capítol 26—A Cafarnaüm
J esús feu de Cafarnaüm el punt de descans entre viatge i viatge d’un lloc a l’altre del país; de manera que se la va arribar a conèixer com el «seu poble”. Era a la vora del Mar de Galilea i prop del límit de la bella plana de Genesaret, si no al bell mig.Je 141.1
La profunda depressió del llac atorga a la plana que en voreja la costa el clima ideal del sud. Allà, en temps de Crist hi florien la palmera i l’olivera, hi havia hortes i vinyes, i els camps verds i exuberants estaven guarnits de flors de colors vius. Tot ho regaven els torrents i rierols que davallaven dels cingles del voltant. A la vora del llac, així com als turons que l’envolten a certa distància, hi havia una munió de pobles i llogarrets. Al llac hi flotaven les barques de pesca i per tot arreu se sentia el brogit del tràfec de la vida. Cafarnaüm mateixa estava ben adaptada a ser el centre de l’obra del Salvador. Era al camí que va de Damasc a Jerusalem, a Egipte i al la costa mediterrània; per tant, era un gran nus de comunicacions. Gent de molts països passava per la ciutat o s’hi aturava per a descansar de camí cap a les seves destinacions. Allà Jesús podia adreçar-se a totes les nacions i a totes les classes socials, rics i poderosos o pobres i humils; de manera que les seves lliçons podrien arribar a altres països i a moltes cases. així s’estimularia l’estudi de les profecies, l’atenció se centraria al Salvador i la seva missió es faria davant del món.Je 141.2
Malgrat l’acció del Sanedrí contra ell, el poble esperava ansiós que Jesús avancés en la seva missió. Tot el cel, mogut per l’interès, s’havia posat en marxa. Els àngels preparaven el camí per al seu ministeri, movent el cor dels homes i atraient-los al Salvador.Je 141.3
A Cafarnaüm, el fill del noble que Jesús havia guarit era un testimoni del seu poder. També ho era el funcionari del tribunal i tota la seva família van donar testimoni joiós de la seva fe. Quan es va saber que el Mestre mateix era allà, tota la ciutat va esclatar d’excitació. Les multituds s’agombolaven en la seva presència. Cada dissabte el poble atapeïa la sinagoga fins al punt que molts havien d’entornar-se’n perquè no hi podien entrar.Je 141.4
Tots els qui sentien el Salvador quedaven admirats «de la seva doctrina, perquè parlava amb autoritat”. «Perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei”. Els ensenyaments dels escribes i els ancians eren freds i formals, com una lliçó recitada de memòria. Per a ells, la Paraula de Déu no tenia cap poder vital. En substituïen els ensenyaments amb les seves idees i tradicions. En el torn de servei habitual professaven explicar la llei, però cap inspiració que vingués de Déu commovia el seu cor o el cor dels qui els escoltaven.Je 141.5
Jesús no tenia res a veure amb els diversos temes de dissensió dels jueus. La seva obra era presentar la veritat. Les seves paraules escampaven un devessall de llum sobre els ensenyaments dels patriarques i els profetes; de manera que les Escriptures arribaven als homes com una nova revelació. Els seus oients percebien en la Paraula de Déu una profunditat de significat com mai abans l’havien percebuda.Je 142.1
Jesús anava a l’encontre de la gent en el terreny que les persones coneixien, com qui està familiaritzat amb les seves contradiccions. Revelava la bellesa de la veritat presentant-la de la manera més senzilla i directa. El seu llenguatge era pur, refinat i clar com un rierol. La seva veu era com música per als qui abans havien sentit el to monòton dels rabins. Tanmateix, tot i que els seus ensenyaments eren senzills, parlava com algú que té autoritat. Aquesta característica els posava en contrast amb els de tots els altres. Els rabins parlaven amb inseguretat i dubtes, com si les Escriptures es poguessin interpretar en un sentit o en el contrari. Els qui els escolta-ven cada dia quedaven atrapats en una in-certesa creixent. Però Jesús ensenyava les Escriptures amb una autoritat inqüestiona-ble. Fos quin fos el tema que abordava, el presentava amb força, com si les seves pa-raules no poguessin ser rebatudes.Je 142.2
No obstant, era més honest que vehe-ment. Parlava com qui té un objectiu definit que li cal acomplir. Treia a la llum les realitats del món etern. Revelava Déu en tots els temes. Jesús tenia la intenció de desfer l’encanteri de la infatuació que manté els homes absorts en assumptes terrenals. Posava les coses d’aquesta vida en el seu lloc correcte, subordinades als interessos eterns, tot i que no en menystenia la importància. Ensenyava que hi ha un vincle entre el cel i la terra i que el coneixement de les veritats divines és la millor preparació que els homes poden tenir per a exercir les obligacions de la vida quotidiana. Parlava com qui coneix prou bé el cel, conscient de la seva relació amb Déu alhora que reconeixia la seva unitat amb tots els membres de la família humana.Je 142.3
Els seus missatges de misericòrdia variaven segons les necessitats de l’audiència. Sabia «sostenir els cansats», perquè tenia la gràcia als llavis a fi de poder dur als homes els tresors de la veritat de la manera més atractiva. Tenia tacte per a acostar-se a les ments amb prejudicis i sorprendre-les amb il·lustracions que en captaven l’atenció. Arribava al cor per la imaginació. Prenia les illustracions de la vida diària i, tot i que eren senzilles, tenien sempre un significat profund. Els ocells volant per l’aire, les flors dels camps, la llavor, el pastor i les ovelles, tots aquests objectes servien a Crist per a il·lustrar las veritats immortals i sempre més des d’aleshores ençà, quan els seus oients tenien l’oportunitat de veure’ls, recordaven les seves paraules. Les il·lustracions de Crist repetien constantment les seves lliçons.Je 142.4
Crist no adulava mai els homes. Mai no deia res que en pogués exaltar les seves fantasies i pretensions ni tampoc en lloava les invencions enginyoses. Ben al contrari, els pensadors profunds i sense prejudicis rebien els seus ensenyaments i trobaven que posava a prova la seva saviesa. Es meravellaven amb la veritat espiritual que expressava amb un llenguatge molt planer. Els qui tenien una educació més refinada quedaven extasiats amb les seves paraules i els illetrats sempre en treien profit perquè entenien que el missatge era per a ells. De fet, també aconseguia que els pagans se’l fessin seu.Je 142.5
Acompanyava la tendresa i la compassió amb un toc guaridor per als cors turmentats. Fins enmig de les turbulències dels enemics irats l’envoltava una atmosfera de pau. La bellesa del seu rostre, l’amabilitat del seu caràcter i, sobretot, l’amor que expressaven la seva mirada i el to de la seva veu, atreien cap a ell tots els qui la incredulitat no havia endurit. Si no hagués sigut per l’esperit dolç i compassiu que brillava en cada mirada i cada paraula, ho hauria atret les grans multituds que atreia. Els afligits que acudien a ell sentien que els seus interessos eren els d’ell perquè era un amic fidel i amorós. Per això desitjaven saber més de les veritats que ensenyava. El cel es feia proper i anhelaven romandre en la seva presència per tal que el consol del seu amor restés amb ells contínuament.Je 143.1
Jesús observava amb profunda honestedat els canvis de les cares dels seus oients. Els rostres que expressaven interès i plaer eren per a ell una gran satisfacció. Quan les fletxes de la veritat travessaven l’ànima i enderrocaven les barreres de la supèrbia alhora que despertaven la contrició i, finalment, la gratitud, el Salvador se sentia feliç. Quan passava la mirada per damunt de la gernació d’oients i hi reconeixia les cares que havia vist altres vegades, se li il·luminava de goig la mirada. En ells hi veia súbdits esperançats del seu regne. Quan la veritat, dita de forma planera, tocava algun ídol molt considerat, prenia nota del canvi en l’expressió, de la mirada freda i adusta que li deia que la llum no era benvinguda. Quan veia que els homes rebutjaven el missatge de pau, sentia com el cor se li esquinçava des del fons.Je 143.2
A la sinagoga Jesús parlava del regne que havia vingut a establir i la seva missió d’alliberar els captius de Satanàs. El va interrompre un esgarip de terror. Un boig es va avançar per entremig de la gentada, cridant: «Ah! Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!» Je 143.3
Regnaven la confusió i l’alarma. L’atenció de la gent s’havia desviat de Crist i les seves paraules. Era el propósit de Satanàs que havia portat aquella víctima a la sinagoga. Però Jesús va increpar el dimoni dient: «“Calla i surt d’aquest home!” Llavors el dimoni el llançà allà al mig i en va sortir sense fer-li cap mal».Je 143.4
Satanàs havia enfosquit la ment d’aquell malaurat sofrent, però en presència del Salvador un raig de llum va travessar la tenebra. En ell va sorgir el desig d’alliberar-se del control de Satanàs. Però el dimoni es resistia al poder de Crist. Quan l’home va provar de demanar ajuda a Jesús, l’esperit maligne li va posar unes altres paraules a la boca i es va exclamar amb un bram d’angoixa i terror. L’endimoniat entenia de forma parcial que era en presència de l’Únic que podia alliberar-lo; però quan va intentar posar-se a l’abast d’aquella mà poderosa, algú altre el va retenir i va pronunciar unes paraules que no eren seves. El conflicte entre el poder de Satanàs i el seu desig de llibertat era terrible.Je 143.5
El qui havia vençut Satanàs al desert de la temptació tornava a ser cara a cara amb el seu enemic. El dimoni exercia tot el seu poder per a retenir la seva víctima sota control. Retrocedir representava atorgar a Jesús una victòria. Semblava que el pobre home, torturat, perdria la vida en el combat amb l’enemic que s’havia endut la seva humanitat. No obstant, el Salvador va parlar amb autoritat i va alliberar el captiu. L’home que havia estat posseït era dret davant la gent meravellada, feliç de tornar a ser lliure i amo d’ell mateix. Fins i tot el diable havia donat testimoni del poder diví del Salvador.Je 143.6
L’home va lloar Déu perquè l’havia alliberat. La mirada que s’havia encès amb el foc de la bogeria ara resplendia amb l’esclat de la intel·ligència i estava amarada amb les llàgrimes de l’agraïment. La gentada estava muda i desconcertada. Tan bon punt van recobrar la parla van exclamar, dient-se uns als altres: «Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dona ordres als esperits malignes i l’obeeixen!» Je 144.1
La causa secreta que havia fet d’aquell home un espectacle esgarrifós per als seus amics i una càrrega pe a ell mateix era en la seva pròpia vida. Els plaers del pecat l’havien fascinat i havia pensat que de la vida en faria un gran carnaval. No somiava que terroritzaria el món ni que portaria el desprestigi a la seva família. Pensava que podria passar el temps enmig d’una follia innocent. Però així que va enfilar el camí de baixada, els peus van començar a córrer més i més depressa. La disbauxa i la frivolitat van pervertir els nobles atributs de la seva naturalesa i Satanàs el va prendre sota el seu control absolut.Je 144.2
Els remordiments van arribar massa tard. Quan hauria sacrificat la riquesa i el plaer per recuperar la humanitat perduda, estava irremissiblement perdut i a les urpes del maligne. S’havia endinsat en terreny enemic i Satanàs havia pres possessió de totes les seves facultats. El temptador l’havia atret amb molts obsequis; però quan tingué el malaurat en el seu poder, la crueltat del dimoni fou implacable i les seves irades visites eren terribles. Això mateix passarà amb tots els qui cedeixen al mal. El plaer fascinant dels primers passos esdevé tenebres de desesperació o bogeria d’una ànima arruïnada.Je 144.3
El mateix esperit maligne que havia temptat Crist al desert i que havia posseït el boig de Cafarnaüm controlava els jueus in-crèduls. Però amb ells adoptava un aire de pietat, amb la intenció d’enganyar-los respecte dels motius per rebutjar el Salvador. La seva condició era més desesperada que la de l’endimoniat perquè no sentien cap necessitat de Crist i, per tant, el poder de Satanàs els tenia ben entrampats.Je 144.4
El període durant el qual Crist va desenvolupar el seu ministeri personal entre els homes fou una època de gran activitat per a les forces del regne de les tenebres. Durant segles, Satanàs i els seus àngels malignes havien volgut controlar el cos i la ment dels homes, aclaparant-los amb el pecat i el sofriment i presentant Déu com a responsable. Jesús revelava el caràcter de Déu. Destruïa el poder de Satanàs i alliberava els seus captius. Del cel vessaven nova vida, amor i poder da-munt del cor dels homes i el príncep del mal estava decidit a combatre per la supremacia del seu regne. Satanàs va aplegar totes les seves forces i sortia a l’encontre de l’obra de Crist a cada pas.Je 144.5
Així serà també, durant la gran contro-vèrsia final de la controvèrsia entre la justícia i el pecat. Alhora que els deixebles de Crist reben del cel energies, llum i poder renovats, de les profunditats en brolla una vida nova que dona energia als agents de Satanàs. La intensitat està guanyant tots els elements terrenals. El príncep del mal, ocult darrere d’una disfressa, actua amb una subtilesa que només s’obté després de segles de conflicte. Es mostra amb l’aparença d’un àngel de llum i les multituds fan «cas d’esperits seductors i doctrines diabòliques».Je 144.6
En el temps de Crist, els líders i els mestres d’Israel eren incapaços de resistir l’obra de Satanàs. Menystenien l’única manera de poder resistir els esperits malignes. Crist va vèncer el maleït amb la Paraula de Déu. Els líders d’Israel es presentaven ells mateixos com a exponents de la Paraula de Déu, però només l’havien estudiat amb la finalitat de mantenir les seves tradicions i reforçar les seves observances de factura humana. Amb la seva interpretació els feien expressar sentiments que Déu mai no havia donat. La seva construcció mística enterbolia el que ell havia fet clar. Discutien sobre tecnicismes insignificants i, a la pràctica, negaven les veritats més essencials. Així van anar sembrant arreu la infidelitat. La Paraula de Déu va quedar desproveïda del seu poder i els esperits malignes obraven a cor què vols.Je 144.7
La història es repeteix. Amb la Bíblia oberta al davant, declarant que en reveren-cien els ensenyaments, molts dels líders religiosos de la nostra època destrueixen la fe en ella com a la Paraula de Déu. S’entretenen a dissecar la paraula i posen les seves opinions per damunt de les afirmacions més clares. En les seves mans, la Paraula de Déu perd el seu poder regenerador. Per això la infidelitat nodreix la revolta i impera la iniquitat.Je 145.1
Quan Satanàs mina la fe en la Bíblia fa que els homes cerquin llum i poder en altres fonts i aprofita l’ocasió per a insinuar-se ell mateix. Els qui s’allunyen dels ensenyaments planers de les Escriptures i del poder de convicció de l’Esperit Sant de Déu inviten els dimonis perquè prenguin el control. La crítica i l’especulació respecte de les Escriptures han obert la porta a l’espiritisme i a la teosofia, les formes més modernes del paganisme antic, per tal que posin un peu fins i tot en les esglésies de Nostre Senyor Jesucrist.Je 145.2
Els agents que no són altra cosa que mèdiums d’esperits mentiders treballen colze amb colze amb la predicació de l’evangeli. Més d’un hi coqueteja només per curiositat, però en fer-se-li evident que hi ha en acció un poder sobrehumà, s’hi entrampa cada vegada més fins que una voluntat més forta el controla i ja no pot escapar del seu poder misteriós.Je 145.3
Les defenses de l’ànima cauen. Ja no hi ha res que barri el pas al pecat. Ningú sap fins a quines profunditats de degradació es pot enfonsar després d’haver rebutjat, encara que només sigui una sola vegada, els advertiments de la Paraula de Déu i del seu Esperit. Un pecat secret o una passió dominant el poden convertir en un captiu tan desesperat com l’endimoniat de Cafarnaüm. I, tanmateix, encara hi ha una esperança per a ell.Je 145.4
El mitjà amb què podem vèncer el maligne és el mateix amb què Crist va vèn-cer, el poder de la Paraula. Déu no ens controla la ment sense el nostre consentiment. No obstant, si desitgem conèixer i fer la seva voluntat, tenim les seves promeses: «Coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures». «Si algú està disposat a fer la voluntat del qui m’ha enviat, sabrà si això que jo ensenyo ve de Déu”. Per la fe en aquestes promeses, tothom pot ser alliberat dels paranys de l’error i del control del pecat.Je 145.5
Tothom és lliure d’escollir quin poder el governarà. Ningú ha caigut massa avall, ningú és massa vil, que no pugui trobar l’alliberament en Crist. L’endimoniat, en lloc d’una pregària, només va poder pronunciar les paraules de Satanàs, però el clam silenciós del seu cor fou escoltat. Encara que no se sigui capaç de transformar-lo en paraules, cap clam d’una ànima necessitada queda desatès. Els qui consenten en entrar en una relació de pacte amb el Déu del cel no queden abandonats al poder de Satanàs o als patiments de la seva naturalesa. El Salvador els convida: «Qui vulgui la meva protecció, que faci la pau amb mi. Cert, haurà de fer amb mi la pau!» Els esperits de les tenebres pre-sentaran batalla per l’ànima que una vegada havia estat sota el seu domini, però els àngels de Déu combatran per ella amb poder superior. El Senyor diu: «Qui pot prendre el botí a un bon guerrer? Quin captiu pot escapar-se d’un home fort? Doncs això et diu el Senyor: “Al bon guerrer li prendran el captiu, l’home fort perdrà el seu botí. Jo mateix et defensaré contra els teus adversaris i salvaré els teus fills”». Je 145.6
Mentre la congregació de la sinagoga encara estava corpresa per l’admiració, Jesús es retirà a casa de Pere per tal de descansar una mica. Però allà també hi havia caigut una ombra. La sogra de Pere era al llit, amb molta febre. Jesús va repel·lir la malaltia i la sofrent es va aixecar i va servir les necessitats del Mestre i els seus deixebles.Je 146.1
Les notícies de les obres de Crist es van estendre amb rapidesa per Cafarnaüm. Per por del que dirien els rabins, la gent no venia perquè els guarís en dissabte. No obstant, tan bon punt el sol es va amagar darrere de l’horitzó, hi hagué una commoció. De les cases, dels tallers, dels mercats, els habitants de la ciutat anaven al lloc humil on Jesús s’aixoplugava. Els malalts i arribaven en lliteres, recolzant-se en crosses o, conduïts pels amics, arribaven, vacil·lants, a la presència del Salvador.Je 146.2
El tràfec d’anades i vingudes no s’aturava; perquè ningú podia saber si l’endemà el Sanador seria encara amb ells. Mai abans Cafarnaüm havia sigut testimoni d’un dia com aquell. L’aire era ple dels crits de triomf i d’alliberament. El Salvador s’alegrava amb la joia que havia desvetllat. En veure el sofriment dels qui havien acudit a ells, la compassió va commoure el seu cor i es va sentir joiós pel poder que li permetia restaurar-los a la salut i la felicitat.Je 146.3
Jesús va continuar la seva obra fins que el darrer sofrent hagué rebut l’alleujament que cercava. Quan la multitud se’n va anar i el silenci va regnar a casa de Simó ja era ben entrada la nit. El dia llarg i emocionant ja havia passat i Jesús necessitava repòs. Però mentre la ciutat encara dormia, el Salvador, «quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n’anà en un lloc solitari i s’hi va quedar pregant».Je 146.4
Els primers anys de la vida de Jesús van passar així. Sovint deixava que els seus deixebles visitessin les respectives cases i reposessin, però rebutjava amb amabilitat els seus esforços per a allunyar-lo de la seva tasca. Passava el dia ensenyant als ignorants, guarint els malalts, retornant la vista als cecs, alimentant la multitud... Però al capvespre o a trenc d’alba, se n’anava al santuari de les muntanyes i cercava la comunió amb el seu Pare. No era estrany que passés tota una nit pregant i meditant i que, al matí, tornés a treballar amb la gent.Je 146.5
De bon matí Pere i els seus companys es van acostar a Jesús per a dir-li que la gent de Cafarnaüm ja el tornava a cercar. Els deixebles estaven molt disgustats amb la recepció que se li havia fet a Jesús fins aquell moment. Les autoritats de Jerusalem volien assassinar-lo; fins els seus convilatans havien provat d’arrabassar-li la vida; però a Cafarnaüm el van rebre amb un entusiasme engrescador i les esperances dels deixebles van renéixer. Podria ser que enmig dels galileus tan amants de la llibertat trobessin els suports que calien per al nou regne. però les paraules de Crist els van sorprendre: «Cal que també anunciï la bona nova del regne de Déu a les altres poblacions, que per això he estat enviat».Je 146.6
Amb l’emoció que impregnava Cafarnaüm hi havia el perill que es perdés de vista l’objectiu de la seva missió. Jesús no estava satisfet d’atreure l’atenció cap a ell mateix només perquè obrava miracles o guaria malalties físiques. Volia atreure els homes com al seu Salvador. Encara que la gent volia creure que havia vingut com a rei per a establir un regne terrenal, ell desitjava apartar les seves ments dels assumptes terrenals i conduir-les als espirituals. un èxit merament mundà seria una interferència per a la seva obra.Je 146.7
A més, l’admiració de la multitud des-preocupada l’intranquil·litzava. En la seva vida, l’autoafirmació no hi tenia lloc. L’homenatge que el món dona a la posició, a la riquesa o al talent, era estranya per al Fill de l’home. Jesús no feia servir cap dels mitjans que els homes fan servir per guanyar-se la lleialtat o obtenir honors. Segles abans del seu naixement s’havia profetitzat d’ell: «No crida ni alça la veu, no la fa sentir pels carrers. No trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la. Porta la justícia amb fermesa, sense vacil·lar ni doblegar-se, fins que l’haurà implantada a la terra; i els qui viuen lluny, a les illes, esperaran les seves decisions».Je 147.1
Els fariseus cercaven la distinció mitjançant el seu cerimonialisme escrupolós i l’ostentació del seu culte i les seves obres benèfiques. Demostraven el zel per la religió fent-ne el tema de discussió. Les disputes entre les sectes oposades eren sorolloses i llargues i no era estrany sentir als carrers algunes veus de doctors de la llei saberuts engrescats en una agra controvèrsia.Je 147.2
La vida de Jesús contrastava de manera ben marcada amb tot això. No se li coneixia cap disputa sorollosa, cap adoració ostentosa, cap acte per a obtenir l’aplaudiment. Crist es refugiava en Déu i Déu es revelava en el caràcter del seu Fill. Jesús desitjava que la ment de les persones s’adrecés a aquesta revelació i que hi retés homenatge.Je 147.3
El Sol de Justícia no es presentava al món amb un esclat d’esplendor que enlluernés els sentits amb la seva glòria. De Crist s’ha escrit que «està a punt d’aixecar-se com l’aurora». Així com la llum del dia creix tranquil·lament i suau sobre la terra, dissipant les ombres de les tenebres i despertant el món a la vida, el Sol de Justícia es va aixecar «portant la salut a les seves ales». Je 147.4