Capítol 58—«Llàtzer, surt a fora!”
Aquest capítol està basat en Lluc 10: 38-42; Joan 11: 1-44.
Llàtzer de Betània era un dels deixebles més decidits de Jesús. La seva fe en ell havia sigut ferma des de la primera vegada que es van veure. Sentia un amor profund per ell i el Salvador el tenia en gran estima. Per Llàtzer, Crist va obrar el miracle més gran de tots.Je 325.1
El Salvador beneïa tothom qui cercava la seva ajuda. Certament, estima tota la família humana; però amb algunes persones va establir un vincle especialment tendre. El seu cor estava lligat a la família de Betània amb un llaç molt fort. Per això, un dels seus membres va ser la causa que obrés el miracle més extraordinari.Je 325.2
Sovint, Jesús cercava el repòs a casa de Llàtzer. El Salvador no tenia un lloc que pogués anomenar casa seva, depenia de l’hospitalitat dels amics i dels deixebles. Així, quan se sentia fatigat, assedegat de companyia humana, el satisfeia escapar-se a aquella casa tranquil·la i plena de pau, allunyada de les sospites i la gelosia dels fariseus furiosos. Allà hi trobava una benvinguda sincera, pura; una amistat santa. Allà podia parlar de manera senzilla i amb una llibertat total, segur que les seves paraules s’entendrien i es valorarien.Je 325.3
El nostre Salvador apreciava que una casa fos apacible i que els oients mostressin interès. Anhelava rebre caliu humà, amabilitat i afecte. La benedicció cobria tothom qui rebia sense recança la instrucció celestial que ell sempre impartia. Mentre les multituds el seguien, caminant a camp obert, Crist els desvelava la bellesa del món natural. Mirava d’obrir-los els ulls de l’enteniment a fi que poguessin veure de quina manera la mà de Déu sosté el món. Per tal que apreciessin la bondat i la benvolença de Déu, feia que els seus oients paressin atenció en la rosada, en el plugim i en la llum del sol, que reben tan bons com dolents. Desitjava que els homes i les dones s’adonessin de manera més plena de la consideració que Déu atorga als instruments humans que ha creat. Però a les multituds els costava escoltar-lo. Per això, en aquella casa de Betània Crist hi trobava repòs del conflicte constant i esgotador de la vida pública. Allà obria el llibre de la Providència a un públic receptiu. En aquells encontres pri-vats desplegava davant dels seus oients tot allò que no s’atrevia a presentar a les multituds tan diverses. Als seus amics no els calia que els parlés amb paràboles.Je 325.4
Mentre ensenyava aquelles lliçons extraordinàries, Maria s’asseia als peus de Crist i l’escoltava amb una actitud reverent i entregada. En certa ocasió, Marta, atrafegada amb les feines de la casa, es va atansar a Crist i li va dir: «Senyor, no et fa res que la meva germana m’hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar».Je 325.5
Era la primera vegada que Crist visitava Betània. El Salvador i els seus deixebles tot just acabaven de fer a peu el duríssim camí des de Jericó i Marta estava neguitosa per a acomodar-los. Per aquest motiu, l’angúnia del moment va fer que oblidés la cortesia que li devia al seu Hoste. Jesús li va respondre amb paraules amables i afectuoses: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa”. Maria guardava a la ment les valuoses paraules que sortien de la boca del Salvador, que per a ella eren encara més preuades que les joies més cares de la terra.Je 326.1
A Marta li calia calma, un esperit lliurat a la pregària, un desig més profund per a conèixer la vida futura i immortal, i la gràcia necessària per al creixement espiritual. No s’havia d’atabalar tant per les coses que no duren en el temps, sinó que havia de centrar-se més en tot allò que roman per sempre. Jesús volia ensenyar als seus fills que cal aprofitar qualsevol oportunitat d’obtenir aquell coneixement que els farà savis per a la salvació. La causa de Crist necessita obrers curosos i enèrgics. Totes les Martes tenen al davant un camp immens on poden aprofitar el seu zel posant-lo al servei de l’acció religiosa. No obstant, abans s’haurien d’asseure, com Maria, als peus de Jesús. Cal que la diligència, l’energia i la disposició siguin santificades amb la gràcia de Crist. Només aleshores la vida serà un poder que obra de forma invencible per a la causa del bé.Je 326.2
Però l’aflicció va entrar a la casa on Jesús havia trobat repòs. Llàtzer va caure malalt de manera sobtada i les seves germanes van fer arribar un misssatge al Salvador: «Senyor, aquell que estimes està malalt”. Estaven convençudes que respondria immediatament al missatge i que seria amb elles tan aviat com pogués arribar a Betània.Je 326.3
Amb neguit, van esperar la resposta de Jesús. Mentre la guspira de la vida es mantenia encesa en el seu germà van pregar i esperaven l’arribada de Jesús. Però el missatger va tornar sol. Tot i que els va transmetre el que el Mestre havia dit: «Aquesta malaltia no portarà a la mort”. Aleshores elles es van aferrar a l’esperança que Llàtzer viuria. Amb tendresa, van dir paraules d’esperança i encoratjament al seu germà, que ja era gairebé inconscient. Quan, finalment, Llàtzer va morir, la seva decepció fou amarga, encara que sentien la gràcia sostenidora de Crist i això va impedir que el culpessin de res.Je 326.4
Quan el Salvador va sentir el missatge, els deixebles van pensar que l’havia rebut amb fredor. No va manifestar la tristor que esperaven que hauria mostrat. Ell, en canvi, mirant-los, va dir: «Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu: per ella el Fill de Déu serà glorificat» i es va quedar on era durant dos dies. Per als deixebles, aquesta demora era tot un misteri, convençuts com estaven que la seva presència hauria sigut un consol extraordinari per a aquella família afligida. Coneixien bé el seu gran afecte per la família de Betània; per això els va sorprendre que el missatge: «Aquell que estimes està malalt» no el trasbalsés.Je 326.5
Durant els dos dies que van seguir, Crist no va dir res de Llàtzer i va semblar que s’havia oblidat de la notícia. Aleshores van pensar en Joan Baptista, el precursor de Jesús. Manta vegada s’havien preguntat per què Jesús, que tenia el poder d’obrar miracles extraordinaris, havia permès que Joan es marcís a la presó i morís de forma violenta. Si tenia aquell poder, per què Crist no havia salvat la vida de Joan? Sovint, els fariseus havien presentat aquesta pregunta com un argument irrefutable contra la seva afirmació que era el Fill de Déu. El Salvador havia posat en guàrdia els deixebles contra les proves, les pèrdues i la persecució. Que potser els abandonaria, quan s’hi haguessin d’en-frontar? Alguns es preguntaven si haurien entès malament quina era la seva missió. Comptat i debatut, tots estaven profunda-ment preocupats.Je 326.6
Passats dos dies des del missatge, Jesús va dir als deixebles: «Tornem a Judea». Els deixebles li van preguntar per què, si havia d’anar a Judea, s’havia esperat dos dies. Però el neguit per Crist i per ells mateixos els acaparava els pensaments. Només hi veien perill, en el camí que era a punt de emprendre. «Ells li diuen: “Rabí, fa poc que els jueus et volien apedregar, i ara tornes a anar-hi?” Jesús contestà: “No són dotze les hores del dia?”» Dit d’altra manera: «El meu Pare és qui em guia. Mentre faci la seva voluntat, la meva vida està segura. Les dotze hores del meu dia encara no s’han acabat. He entrat en l’última part del dia, però mentre no s’hagi escolat el meu temps, no m’ha de passar res».Je 327.1
Aleshores va continuar: «Els qui ca-minen de dia no ensopeguen, perquè veuen la llum d’aquest món». És a dir, el qui fa la voluntat de Déu i segueix el camí que Déu ha marcat no ensopega ni cau. La llum de l’Esperit guiador de Déu fa que percebi amb claredat quines són les seves obligacions i el condueix amb certesa fins que s’acabi la seva obra. «Però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la llum”. Qui segueix el camí que ell mateix ha escollit i va allà on Déu no l’ha cridat prendrà mal. Per a ell el día s’ha fet nit i, tant se val on sigui, no està segur.Je 327.2
«Dit això, va afegir: “Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit, però vaig a despertar-lo”» «El nostre amic s’ha adormit»... Quanta tendresa! Quanta empatia! Pensant en els perills que assetjarien el Mestre si s‘encaminava cap a Jerusalem, els deixebles gairebé s’havien oblidat de la desconsolada familia de Betània. En canvi, Crist no, que no se n’havia oblidat. Els deixebles es van adonar del retret. Els havia decebut que Crist no hagués respost el missatge de manera més ràpida i s’havien sentit temptats a pensar que no tenia aquell amor tendre per Llàtzer i les seves germanes que ells havien pensat que tenia i que l’hauria hagut d’empènyer a tornar juntament amb el missatger. Però aquells mots: «Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit” van desvetllar en ells els sentiments correctes. Ara estaven convençuts que Jesús no s’havia oblidat dels amics que sofrien.Je 327.3
«Els deixebles li digueren: “Senyor, si s’ha adormit, es posarà bo”. Jesús es referia a la mort de Llàtzer, però ells es pensaven que parlava del son natural”. Crist presenta la mort als qui creuen en ell com un son. Tenen la vida oculta amb Crist en Déu i, fins que no soni la darrera trompeta, tots els qui moren dormen en ell.Je 327.4
«Llavors Jesús els digué obertament: “Llàtzer és mort, i m’alegro de no haver estat allí: serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara, anem a trobar-lo!”» Tomàs era incapaç de veure res més que la mort si Jesús anava a Judea; però es va armar de valor i va dir als altres deixebles: «Anem-hi també nosaltres i morim amb ell». Coneixia l’odi que els jueus professaven per Crist. El seu propòsit era aconseguir que morís; però, fins aleshores, no se n’havien sortit perquè els temps que tenia assignat encara no s’havia acabat. Durant tot aquell temps els àngels l’havien guardat, de manera que, fins i tot a Judea, on els rabins es conxorxaven per a prendre’l i matar-lo, no li hauria de passar res de dolent.Je 327.5
Les paraules de Crist: «Llàtzer és mort, i m’alegro de no haver estat allí: serà en profit vostre, perquè cregueu” van meravellar els deixebles. Seria que el Salvador havia decidit de no acudir a casa dels amics que sofrien? Semblava que Maria, Marta i el moribund Llàtzer havien sigut abandonats a la seva sort. Però no estaven sols. Crist veia tota l’escena i, després de la mort de Llàtzer, la seva gràcia va sostenir les germanes afligides. Jesús va ser testimoni de la tristor que els oprimia el cor mentre el seu germà es debatia amb aquell enemic tan poderós que és la mort. Quan va dir: «Llàtzer és mort», sentia el seu patiment i la seva angoixa.Je 328.1
Però Crist no només havia de pensar en aquella família de Betània, també s’havia d’encarregar de la formació dels seus deixebles. A fi que les benediccions del Pare poguessin arribar a tothom, haurien de ser els seus representants al món. Ells eren la raó perquè va permetre que Llàtzer morís. Si l’hagués guarit, no s’hauria obrat el miracle que és la prova definitiva del seu caràcter divií.Je 328.2
Si Crist hagués sigut a la cambra del malalt, Llàtzer no hauria mort, perquè Satanàs no hauria tingut cap poder damunt d’ell. En presència del Dador de la vida, la mort no hauria pogut disparar el seu dard contra Llàtzer. Per això Crist va retardar la seva arribada. Va tolerar que l’enemic exercís el seu poder a fi de derrotar-lo en el seu propi terreny. Va permetre que Llàtzer passés al domini de la mort i que Marta i Maria veiessin com el seu germà jeia a la tomba. Crist sabia que, mentre miressin cara a cara la mort del seu germà, la seva fe en el Redemptor passaria una dura prova. Però també sabia que aquella lluita que ara les afligia faria que la seva fé resplendís amb un poder encara més gran. Ell va sofrir amb elles. Que s’hagués demorat no volia dir que les estimés menys; sinó que sabia que calia obtenir una victória per a elles, per a Llàtzer i per als deixeble.Je 328.3
«En profit vostre, perquè cregueu”. Per als qui cerquen la guia de la mà de Déu, quan més descoratjats se senten és quan més a prop tenen l’auxili diví. Quan miren enrere, als moments més tenebrosos de la seva vida, ho fan amb agraïment. «I és que el Senyor allibera de la temptació els piadosos». Déu farà que, de totes les proves i totes les temptacions, en surtin amb una fe més ferma i una experiència més rica.Je 328.4
La raó de la demora per a anar a veure Llàtzer era que Crist tenia un propòsit mi-sericordiós vers els qui no l’havien rebut. Es va entretenir perquè, en ressuscitar Llàtzer d’entre els morts, donaria al poble obstinat i descregut una altra prova fefaent que ell era, de veritat, «la resurrecció i la vida”. Es resistia a abandonar qualsevol esperança per al poble, aquelles pobres ovelles extraviades de la casa d’Israel. La seva impenitència li esquinçava el cor. Empès per la misericòrdia, estava decidit a donar-los una altra prova que ell era el Restaurador, l’Únic que pot transformar en immortal una vida mortal. Havia de ser una prova que els sacerdots no poguessin tergiversar. Tal era el motiu del seu retard. Aquell miracle suprem, la resurrecció de Llàtzer, havia de posar el segell de Déu en la seva obra i en l’afirmació de la seva divinitat.Je 328.5
De camí a Betània, segons tenia costum, Jesús va ministrar per als malalts i els menes terosos. Quan era a tocar de la població va enviar un missatger a les germanes amb la notícia de la seva arribada. Crist no va entrar a la casa, sinó que es va quedar en un lloc tranquil a la vora del camí. Les mostres exagerades de desconsol que els jueus tenien per costum de fer quan se’ls moria un amic o un familiar no s’avenien gens amb el caràcter de Crist. Va sentir el xiscles de les ploracossos llogades i no volia trobar-se amb les germanes enmig d’una escena de trasbals i confusió. Entre els qui ploraven hi havia alguns parents de la família que tenien càrrecs de molta responsabilitat a Jerusalem. Entre ells, n’hi havia que es comptaven entre els seus enemics més acèrrims. Crist en coneixia les intencions i, per tant, no s’hi va presentar sense més ni més.Je 328.6
Marta va rebre el missatge amb tanta discreció que cap altre dels presents a la sala se’n va assabentar. Maria, aclaparada per la pena, no el va sentir. Aleshores, Marta, aixecant-se, va sortir a l’encontre del Senyor i Maria, que pensava que la seva germana anava al lloc on Llàtzer havia sigut sepultat, va romandre en silenci, asseguda i plorosa.Je 329.1
Marta es va afanyar per a trobar Jesús. Tenia el cor trasbalsat per les emocions que el sacsejaven. En el seu rostre hi va veure la mateixa gran tendresa i el mateix amor immens de sempre. La seva confiança en ell era increbantable, pero pensava en el seu germà estimat, per qui Jesús també havia sentit un gran afecte. Amb la pena que li amarava el cor perquè Crist no havia arribat abans, però convençuda que, fins i tot aleshores, Jesús faria alguna cosa per tal de consolar-les, «Marta digué a Jesús: “Senyor, si haguessis estat aquí, no s’hauria mort, el meu germà”». Enmig de la cridòria de les ploracossos, les germanes s’havien repetit aquests mots una vegada i una altra.Je 329.2
Jesús va mirar la seva cara trista i apesarada. Marta no se sentia gens inclinada a retreure el que havia passat; aquells mots ho deien tot. Després, mirant aquell rostre amorós, va afegir: «Però, fins i tot ara, jo sé que Déu et concedirà tot el que li demanis”. Je 329.3
Jesús va encoratjar la seva fe dient: «El teu germà ressuscitarà». En dir això, no tenia la intenció d’inspirar-li esperança en un canvi en el moment present. Va guiar els pensaments de Marta més enllà d’una restauració immediata del seu germà i els va centrar en la resurrecció dels justos. Ho va fer per tal que, en la resurrecció de Llàtzer, ella veiés la garantia de la resurrecció de tots els morts justos i la certesa que s’acomplirà pel poder del Salvador.Je 329.4
«Marta li respon: “Ja sé que ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia”». Je 329.5
Aleshores Jesús, que encara volia enca-minar la seva fe en la direcció correcta, va afirmar: «Jo soc la resurrecció i la vida”. En Crist hi ha la vida, l’original, de primera mà, sense intermediaris. «Qui té el Fill posseeix la vida”. Per al creient, la divinitat de Crist és la garantia de la vida eterna. I va afegir: «Qui creu en mi, encara que mori, viurà, i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. Ho creus, això?» Aquí Críst fa referència al futur, al moment de la seva vinguda. Aleshores, els justos que hagin mort ressuscitaran incoruptibles i els que encara siguin vius seran enlairats cap al cel sense conèixer la mort. El miracle que Jesús era a punt d’obrar, la resurrecció de Llàtzer, havia de representar la resurrecció de tots els justos morts. Amb les seves paraules i les seves accions declarava que ell era l’Autor de la resurrecció. El qui aviat hauria de morir a la creu tenia a la mà les claus de la mort, era el conqueridor del sepulcre i reclamava el dret i el poder d’atorgar vida eterna.Je 329.6
A aquella darrera pregunta, Marta va respondre: «Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món». No entenia tot l’abast de les paraules de Crist, però va confessar la seva fe en la seva divinitat i la seva confiança que ell podia fer qualsevol cosa que li semblés de fer.Je 330.1
«Havent dit això, Marta se’n va anar a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: “El Mestre és aquí i et crida”». Ho va fer amb tanta discreció com va poder, perquè els sacerdots i els governants tenien la intenció d’arrestar Jesús tan bon punt en tinguessin oportunitat. Els xiscles de les ploracossos van impedir que ningú més hi parés esment.Je 330.2
En sentir el missatge, Maria es va aixe-car d’una revolada i, amb una expressió impacient, va sortir de la sala. Convençudes que se n’havia anat a plorar a la tomba, les ploracossos la van seguir. «Maria va arribar on era Jesús i, en veure’l, se li llançà als peus i li digué: “Senyor, si haguessis estat aquí, no s’hauria mort, el meu germà”». Els esgarips de les ploracossos li eren molestos, desitjava tenir una conversa tranquil·la amb Jesús. Però sabia que molts dels presents tenien el cor ple d’enveja i gelosia per Crist i es va reprimir per tal de no mostrar tot el seu dolor.Je 330.3
«Quan Jesús veié que ella plorava i que ploraven també els jueus que l’acompanyaven, es va commoure interiorment i es contorbà”. Va mirar al fons del cor de tots els presents i va veure que, en molts, allò que semblava una mostra genuïna de dolor no era res més que fingiment. Sabia del cert que molts d’aquells que ara eren allà, manifestant una tristor hipòcrita, no trigarien gaire temps a conspirar i conxorxar-se per a aconseguir no només la mort del qui havia d’obrar aquell miracle poderós, sinó del qui ressuscitaria. Tot i que no li hauria costat gens d’arrencar-los aquell mantell d’aflicció sobreactuada, Crist va reprimir la seva indignació més que justificada. No va dir res del que hauria pogut dir sense faltar gens a la veritat per causa d’aquella dona destrossada pel dolor que era agenollada als seus peus i que creia sincerament en ell.Je 330.4
«Llavors preguntà: “On l’heu posat?” Li diuen: “Senyor, vine i ho veuràs”». Plegats, se’n van anar a la tomba. L’escena encongia el cor. Llàtzer havia sigut un home molt estimat i les seves germanes el ploraven amb el cor esquinçat mentre que els qui havien sigut els seus amics se’ls unien en la pena. Veient tot aquell sofriment humà i que els amics afligits ploraven el difunt mentre el Salvador del món era amb ells, «Jesús començà a plorar». Tot i que era el Fill de Déu, havia assumit la naturalesa humana i el patiment humà el va commoure. El patiment sempre commou el seu cor compassiu i tendre. Plora amb els qui plo-ren i s’alegra amb els qui s’alegren.Je 330.5
Però la causa d’aquell plor no era només la seva simpatia humana per Marta i per Maria. En les seves llàgrimes hi havia una pena tan gran que sobrepassava tant la pena humana com el cel és més amunt de la terra. Crist no plorava per Llàtzer. Al cap i a la fi, era a punt de fer-lo sortir del sepulcre. El seu plor era pels qui ara es planyien per la mort de Llàtzer i aviat conspirarien per a matar el qui era la resurrecció i la vida. Com n’eren, d’incapaços, aquells jueus descreguts, d’interpretar correctament les seves llàgrimes! Alguns, que no podien atribuir la causa del seu patiment a res més que els aspectes externs de l’escena que tenien al davant, deien tot xiuxiuejant: «Mireu com l’estimava». Altres, amb la intenció de sembrar l’ombra del dubte en el cor dels presents, deien amb to burleta: «Ell, que va obrir els ulls al cec, no hauria pogut fer que aquest home no morís?». Si Jesús tenia el poder d’impedir que Llàtzer morís, perquè va voler passar per aquell tràngol?Je 330.6
La mirada profètica de Jesús li havia fet veure l’enemistat que enfrontava fariseus i saduceus. Sabia que el volien matar. Sabia que alguns dels qui aleshores es mostraven tan amables en poc temps es tancarien les portes de l’esperança i de la ciutat de Déu. Amb la seva humiliació i la seva crucifixió es produiria una escena que portaria la destrucció a Jerusalem i que, aleshores, ningú ploraria els morts. Va veure clarament la retribució que Jerusalem era a punt de rebre. Va veure com hi entraven les legions romanes. Sabia que molts dels qui ara ploraven per Llàtzer moririen en el setge de la ciutat i que no hi hauria cap esperança per a ells.Je 331.1
Crist no plorava només per aquella escena que tenia al davant. L’aclaparava el pes del patiment de tants segles. Va veure els efectes de la transgressió de la llei de Déu. Va veure que, en la història del món, començant amb la mort d’Abel, el conflicte entre el bé i el mal no s’aturava mai. Mirant endavant, als anys que havien de venir, va veure el sofriment i les penes, les llàgrimes i la mort, que haurien de patir els éssers humans. El dolor que atribolaria la família humana de totes les èpoques i de tots els països li travessava el cor. Les malediccions de la raça pecadora li afeixugaven l’ànima. Per això, quan va sentir el profund desig d’alliberar-los de tota aquella dissort, la font de les seves llàgrimes es va desbordar.Je 331.2
«Jesús, commogut profundament altra vegada, va arribar al sepulcre». Havien posat el cos de Llàtzer dins d’una cova que, després, havien tapat amb una gran llosa. «Jesús digué: “Traieu la llosa”». Pensant-se que només volia mirar el cos del difunt, Marta s’hi va oposar explicant-li que feia quatre dies que l’havien sepultat i que ja s’havia començat a podrir. Aquella declaració feta just abans que Llàtzer ressuscités esborrava cap possibilitat que els enemics de Crist poguessin dir que tot allò havia sigut un engany. Temps enrere, els fariseus havien fet córrer rumors falsos relacionats amb les manifestacions del poder de Déu més extraordinàries. Quan va tornar la vida a la filla de Jaire, Crist havia dit: «La nena no és morta, sinó que dorm”. Com que havia estat malalta poc temps i havia ressuscitat immediatament després d’haver mort, els fariseus havien escampat que la nena no havia mort i que Crist mateix havia dit que només s’havia adormit. Havien mirat de fer que semblés que Crist era incapaç de guarir cap malaltia, que els seus miracles no eren res més que una catxa. Però en aquest cas no hi havia res que permetés dubtar que Llàtzer era mort i ben mort.Je 331.3
Quan el Senyor és a punt d’entrar en acció, Satanàs fa que algú hi faci alguna objecció. Crist va dir: «Traieu la llosa”. És a dir, «en la mesura que us sigui possible, prepareu el camí per a la meva obra”. Però la naturalesa decidida i ambiciosa de Marta es va manifestar. No volia que ningú tragués a la vista el cos en descomposició. Al cor humà li costa d’entendre les paraules de Crist i la fe de Marta no s’havia adonat del veritable significat de la seva promesa.Je 331.4
Crist va reprovar Marta, però ho va fer amb una amabilitat extrema: «No t’he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu?». Per què dubtava del seu poder? Per quina raó s’oposava a les seves demandes? Tenia la seva paraula: «Si creus, veuràs la glòria de Déu”. Les impossibilitats de la natura no poden impedir l’obra de l’Omnipotent. L’escepticisme i la incredulitat són contràris a la humilitat. La veritable humilitat, el sotmetiment genuí del jo, és creure cegament en les paraules de Crist.Je 331.5
«Traieu la llosa». Crist hauria pogut ordenar a la llosa que s’enretirés i hauria obeït la seva veu. Ho hauria pogut ordenar als àngels que tenia al seu costat i unes mans invisibles haurien enretirat la llosa. Però calia que ho fessin mans humanes. Així Crist mostraria que la humanitat ha de col·laborar amb la divinitat. Tot el que pugui fer el poder humà no ho ha de fer el poder diví. Déu no deixa de banda l’ésser humà, sinó que el potencia col·laborant-hi quan posa en acció les capacitats i les facultats que li han sigut donades.Je 332.1
L’ordre és obeïda i fan rodolar la llosa cap a una banda. Tot passà deliberadament i oberta. Tothom va tenir l’oportunitat de comprovar que no hi havia engany de cap mena. El cos de Llàtzer era allà, dins de la tomba excavada en la roca, fred, en silenci i sense vida. Les exclamacions de les ploracossos van pujar de to. Sorpresos i expectants, la gent era dreta al voltant del sepulcre, a l’espera de veure què passaria.Je 332.2
Crist, calmat, s’està dret davant de la tomba. Una solemnitat sagrada es posa da-munt de tots els presents. Crist avança un pas cap al sepulcre i, aixecant els ulls al cel, diu: «Pare, et dono gràcies perquè m’has escoltat». Poc temps abans d’això, els enemics del Mestre l’havien acusat de blasfèmia i, prenent pedres van mirar de lapidar-lo perquè afirmava que era el Fill de Déu. L’acusaven d’obrar miracles pel poder de Satanàs. Ara, però, Crist afirma que Déu és el seu pare i, amb una confiança perfecta, que ell és el Fill de Déu.Je 332.3
En tot el que feia, Crist cooperava amb el seu Pare. Sempre havia posat tota la cura a deixar que fos evident que no feia res pel seu compte, que obrava els seus miracles per fe i amb pregària. Crist desitjava que tots coneguessin la seva relació amb el seu Pare. «Pare, et dono gràcies perquè m’has escoltat», va dir, «ja sé que sempre m’escoltes, però ho dic per la gent que m’envolta, perquè creguin que tu m’has enviat». Amb això, els deixebles i la resta de la gent havien de rebre la prova més convincent de la relació que existia entre Crist i Déu. Els havia de mostrar que l’afirmació de Crist no era cap engany.Je 332.4
«Havent dit això, cridà amb tota la for-ça: “Llàtzer, surt a fora!”». La seva veu, clara i penetrant, travessa les orelles del difunt. Mentre parla, una guspira de divinitat resplendeix a través de la humanitat. En la seva cara, il·luminada amb la glòria de Déu, el poble hi veu la garantia del seu poder. Tots els ulls estan clavats a l’entrada de la cova. Totes les orelles estan pendents per si senten qualsevol soroll, per petit que sigui. Amb un interès intens, que gairebé fa mal a l’esperit, tots esperen la prova de la divinitat de Crist, l’evidència que haurà de substanciar la seva afirmació que ell és el Fill de Déu o que extingirà l’esperança per sempre més.Je 332.5
Alguna cosa s’agita dins de la tomba silenciosa. Aleshores, el qui havia estat mort apareix, dret, a l’entrada del sepulcre. La mortalla li impedeix de moure’s i Crist diu als espectadors atònits: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”. Una vegada més queda demostrat que els obrers humans han de collaborar amb Déu. La humanitat ha de treballar per a la humanitat. Algú allibera Llàtzer de les benes i la mortalla que el lligaven i s’està dret, davant de la gent, no pas com algú demacrat per la malaltia, amb membres febles i insegurs, sinó com un home en la flor de la vida, amb el vigor de la humanitat noble. Als seus ulls hi espurnegen la intel·ligència i l’amor pel seu Salvador. Aleshores es llança als peus de Jesús i l’adora.Je 332.6
En un primer moment, els qui contem-plen l’escena queden bocabadats, sense saber què dir. Després segueix una escena indescriptible de goig i acció de gràcies. Les germanes reben el seu germà que ha tornat a la vida com un do de Déu i, amb llàgrimes i sanglots d’alegria , expressen el seu agraïment al Salvador. No obstant, mentre el germà, les germanes i els amics celebren la reunió, Jesús s’enretira de l’escena. Per això, quan cerquen el Dador de la vida, no el troben. Je 333.1