Capítol 37—Els primers missioners
Aquest capítol està basat en Mateu 10; Marc 6: 7-11; Lluc 9: 1-6.
Els apòstols eren part de la família de Jesús. Per això l’havien acompanyat en el seu viatge a peu per Galilea. Havien compartit amb ell les penes i les dificultats que havi-en trobat pel camí i havien escoltat els seus discursos. De manera que havien caminat i parlat amb el Fill de Déu i, gràcies a la seva instrucció diària, havien après com cal treballar per a aixecar la humanitat. Mentre ell ministrava en benefici de les grans multituds que es congregaven al seu voltant, els deixebles de Jesús l’assistien ansiosos d’acomplir les seves ordres i alleugerir la seva tasca. L’ajudaven arranjant el poble, portant els afligits al Salvador i mirant que tothom estigués còmode. Tenien cura dels oients interessats, els explicaven les Escriptures i treballaven de maneres molt variades, sempre en benefici del seu benestar espiritual. Ensenyaven el que havien après de Jesús, de manera que cada dia obtenien una experiència enriquidora. Però també els calia adquirir experiència treballant sols. Encara els faltava molta instrucció, molta paciència i molta tendresa. Ara que encara era personalment amb ells, a fi d’assenyalar quins eren els seus errors per tal d’aconsellar-los i corregir-los, el Salvador els envià com a representants seus.Je 208.1
Mentre eren amb ell, els deixebles sovint havien quedat perplexos amb els ensenya-ments dels sacerdots i dels fariseus, però havien parlat de la seva perplexitat amb Jesús. Ell els havia presentat les veritats de les Escriptures tot contrastant-les amb la tradició. D’aquesta manera havia enfortit la seva confiança en la Paraula de Déu i, en gran mesura, els havia alliberat del seu temor dels rabins i les seves cadenes de tradició. En la formació dels seus deixebles, l’exemple de la vida del Salvador fou encara molt més efectiu que qualsevol instrucció merament doctrinal. Quan se separaren d’ell, recordaren ca-dascuna de les seves mirades, cadascun dels seus mots i cadascun dels seus tons. Sovint, quan entraven en conflicte amb els enemics de l’evangeli, repetien les seves paraules i, en veure l’efecte que tenien en les persones, s’alegraven profundament.Je 208.2
Jesús cridà els dotze al seu voltant i els va ordenar que, de dos en dos, anessin pels pobles i les viles. Així es podrien ajudar i animar mútuament, aconsellant-se i pregant junts, de manera que la força de l’un suplís les febleses de l’altre. Així mateix, més tard, enviaria els setanta-dos. El propòsit del Salvador era que els missatgers de l’evangeli es familiaritzessin amb aquesta manera de fer. En el nostre temps, si seguíssim de manera més fidel aquest exemple, l’obra evangelitzadora tindria encara més èxit. Je 208.3
El missatge dels deixebles era el mateix que proclamava Joan el Baptista: «El regne del cel és a prop”. No havien de discutir amb la gent si Jesús de Natzaret era el Messies o no, sinó fer en el seu nom les mateixes obres de misericòrdia que ell havia fet. Els va ordenar: «Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis. De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc”. Je 209.1
Durant el seu ministeri, Jesús dedicà més temps a guarir els malalts que a predicar. Els seus miracles donaven testimoni de la veracitat de les seves paraules; que havia vingut a salvar, no pas a destruir. La seva justícia era el seu herald i la glòria del Senyor, la seva rereguarda. Allà on anava les notícies de la seva misericòrdia el precedien. Per allà on havia passat deixava un rastre de joia en la salut dels qui havien sigut objecte de la seva compassió que donava fe de les seves noves forces. Les multituds s’agombolaven al seu voltant a fi de sentir dels seus propis llavis les obres que el Senyor havia obrat en ells. Per a molts, la veu del Mestre era el primer so que havien sentit mai; el seu nom, el primer mot que havien pronunciat; o el seu rostre, el pri-mer que havien vist. Per què no havien d’estimar Jesús i cantar la seva lloança? Quan passava per les viles i les ciutats era com si un corrent vital escampés la vida i la joia arreu on anava.Je 209.2
Els qui seguim Crist hauríem de treba-llar tal com ell treballava. Hauríem de donar de menjar als qui tenen fam, roba als qui estan despullats i consol als qui sofreixen. Hauríem d’assistir i donar esperança als desesperats. En nosaltres també es complirà la promesa: «Llavors brillarà com l’alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment. Tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda la glòria del Senyor».Je 209.3
En l’obra de reforma d’algú que fa el mal l’amor de Crist manifestat en un ministeri abnegat serà mes efectiu que l’espasa o un tribunal de justícia. Certament, són necessaris per a inspirar terror als qui infringeixen la llei, però el missioner amorós és més potent que tot això. Sovint, la reprovació endureix el cor. En canvi, l’amor de Crist l’ablaneix fins al punt de fondre’l. A més d’alleujar les seves malalties físiques, el missioner també pot conduir el pecador al Gran Metge, el qual alliberarà la seva ànima de la lepra del pecat. Déu, per mitjà dels seus servents, estableix que els malalts, els infortunats, els qui estan posseïts per esperits malignes sentin la seva veu. Per mitjà dels seus agents humans, desitja esdevenir un Consolador de tal magnitud que el món no ha arribat a conèixer mai.Je 209.4
En el seu primer viatge missioner, els deixebles havien d’apropar-se només «a les ovelles perdudes de la casa d’Israel». Si aleshores haguessin predicat l’evangeli als gentils o als samaritans haurien perdut influència sobre els jueus. Excitant els prejudicis dels fariseus s’haurien embrancat en una controvèrsia que els hauria desencoratjat davant dels resultats de la seva tasca. Fins i tot els apòstols havien d’entendre que l’evangeli havia d’arribar a totes les nacions. Mentre ells mateixos no poguessin copsar aquesta veritat no estarien preparats per a anar als gentils. Si els jueus rebien l’evangeli, el propòsit de Déu era que fossin els seus missatgers davant dels gentils. Per tant, ells havien de ser els primers a sentir el missatge.Je 209.5
Escampades per tot el camp de treball de Crist hi havia ànimes que eren conscients de la seva necessitat, afamades i assedegades de la veritat. Havia arribat el moment d’enviar la bona nova del seu amor a aquells cors ansiosos. Els deixebles s’hi havien d’adreçar com als seus representants. D’aquesta manera, els creients els veurien com a mestres designats per Déu i quan el Salvador els fos arrabassat no quedarien sense instructors.Je 209.6
En aquell primer viatge, els deixebles havien d’anar allà on Jesús ja havia estat abans que ells i hi havia fet amics. La preparació per al viatge havia de ser la més senzilla: Res podia distreure la ment de la gran obra ni excitar l’oposició de cap manera, fent que es tanqués la porta a un treball posterior. No havien d’adoptar la vestimenta dels mestres religiosos, ni fer servir cap detall en la indumentària que els distingís dels pagesos humils. No havien d’entrar a les sinagogues i reunir el poble en un ofici públic. Els seus esforços havien d’anar destinats a la tasca porta a porta. No havien de perdre el temps en salutacions innecessàries o anant d’una casa a una altra amb la intenció de portar-hi diversió. En canvi, arreu on anessin, havien d’acceptar l’hospitalitat dels qui fossin dignes, dels qui els rebrien de tot cor com si haguessin atès Crist en persona. Havien d’entrar a les cases amb una bella salutació: «Pau en aquesta casa». Així aquella casa quedaria beneïda amb les seves pregàries, els seus cants de lloança i l’obertura de les Escriptures en el cercle familiar.Je 210.1
Aquells deixebles havien de ser heralds de la veritat a fi de preparar el camí per a l’arribada del seu mestre. El missatge que havien de portar era la paraula de vida eterna, de manera que el destí dels homes depenia de si la rebien o la rebutjaven. A fi que les persones percebessin la influència de la seva solemnitat, Jesús ordenà als seus deixebles: «Si no us acullen ni escolten les vostres paraules, sortiu d’aquella casa i d’aquella població i espolseu-vos la pols dels peus. En veritat us dic que el dia del judici serà més suportable per al país de Sodoma i Gomorra que per a aquella població”. Je 210.2
En aquest moment la visió del Salvador s’estén cap al futur i contempla els grans camps on, després de la seva mort, els deixebles hauran de ser els seus testimonis. La seva mirada profètica observa l’experiència dels seus servidors al llarg dels temps fins a la seva tornada. Jesús mostra als seus seguidors els conflictes que hauran d’afrontar i els revela el pla de batalla i el caire que prendrà. Els exposa els perills que els sortiran al pas, a més de l’abnegació que això requerirà. Vol que avaluïn el cost i que l’enemic no els trobi desprevinguts. El seu combat no serà contra carn i ossos, «sinó contra les potències i les autoritats, contra els qui dominen aquest món de tenebres, contra els esperits malignes que són a les regions celestials”. Encara que la seva contesa serà contra forces sobre-naturals, tenen la promesa que rebran ajuda d’un poder superior. En aquest exèrcit hi són totes les intel·ligències del cel. A més, entre les files no hi són només els àngels: l’Esperit Sant, el representant del Capità del Senyor, baixarà per dirigir la batalla. Potser tinguem moltes tares, potser haurem comès pecats i errors molt greus, però la gràcia divina és a l’abast de tots els qui la cerquen amb contrició. El poder de l’Omnipotent ha estat reclutat per a ajudar tots els qui confien en Déu.Je 210.3
Jesús digué: «Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms”. Crist mateix no va amagar ni un sol mot de la veritat. No obstant, sempre la deia amb amor. En les seves relacions amb les persones, sempre mostrava el tacte més exquisit, així com l’atenció més curosa i amable. Mai no fou desconsiderat i esquerp. Mai va dir un mot sever que no fos necessari. Si no calia, mai no causava dolor a una ànima sensible. No censurava les febleses humanes. En canvi, no dubtava a denunciar amb valentia la hipocresia, la impietat i la iniquitat, alhora que se li trencava la veu quan es veia obligat a reprendre de manera incisiva. Va plorar per Jerusalem, la ciutat que tant estimava i que havia refusat de rebre’l, ell que era el Camí, la Veritat i la Vida. Els jerosolimitans havien rebutjat el Salvador, però ell els mirava amb tendresa compassiva i una tristor tan profunda que li trencava el cor. Als seus ulls totes les ànimes tenien un valor incalculable. Al-hora que es comportava amb dignitat divina s’inclinava cap a tots els membres de la família de Déu amb la consideració més tendra. Per a ell, tots els éssers humans eren ànimes per les quals tenia la missió de salvar-les.Je 210.4
Els servidors de Crist no han d’actuar seguint els dictats del cor natural. Els cal mantenir una comunió estreta amb Déu. Si no és així, davant de la provocació, el seu jo s’aixeca i aboca un torrent de paraules inapropiades, les quals són lluny d’assemblar-se a la rosada o els ruixats tranquils que refresquen les plantes assedegades. Satanàs vol que obrin d’aquesta manera, aquest és el seu mètode. El drac està enfurit, l’esperit de Satanàs es revela amb ira i acusacions. Tanmateix, els servidors de Déu han de ser els seus representants. Ell desitja que només facin tractes amb la divisa del cel, la veritat que mostra la seva pròpia imatge i segell. El poder amb què hauran de vèncer el mal és el de Crist. La glòria del Senyor és la seva força. Han de tenir els ulls posats en la seva tendresa. Aleshores podran presentar l’evangeli amb amabilitat i tacte divins. De manera que l’esperit que roman tranquil i mans davant de la provocació parlarà en favor de la veritat de manera més efectiva que qualsevol altre argument, per potent que sigui.Je 211.1
Els qui entren en controvèrsia amb els enemics de la veritat, a més d’encarar-se amb homes, s’han d’enfrontar amb Satanàs i els seus agents. Cal que recordin les paraules del Salvador: «Us envio com anyells enmig de llops”. Han de romandre en l’amor de Déu per tal que el seu esperit estigui tranquil encara que rebin maltractament. El Senyor els revestirà amb una panòplia divina. L’Es-perit Sant influirà la ment i el cor, de manera que la seva veu no imiti l’udol dels llops.Je 211.2
Seguint amb les instruccions per als seus deixebles, Jesús va dir: «Aneu alerta amb la gent”. No havien de confiar en els qui no coneixien Déu ni acceptar els seus consells; això donaria avantatge als agents de Satanàs.Je 211.3
És freqüent que les invencions dels homes vagin en contra dels plans de Déu. Els constructors del temple del Senyor han de seguir el model mostrat a la muntanya, el símil diví. Sempre que els seus servents depenen del consell d’homes que no estan guiats per l’Esperit Sant, Déu queda deshonorat i el seu evangeli, traït. Amb Déu, la saviesa del món esdevé niciesa. Els qui hi confiïn, amb tota certesa, s’equivocaran.Je 211.4
«Per causa meva us portaran als tribu-nals i us assotaran a les sinagogues, i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d’ells i davant els pagans». La persecució expandirà la llum. Els servidors de Crist seran portats davant dels grans homes del món que, si no fos per això, mai no podrien sentir l’evangeli. Han rebut una imatge distorsionada de la veritat, han escoltat acusacions falses al respecte de la fe dels deixebles de Crist. Sovint, la seva única manera de conèixer-ne el caràcter real és el testimoni dels que són portats a judici per causa de la seva fe. Se’ls sotmet a examen i se’ls obliga a respondre i donar testimoni, alhora que als jutges no els queda altre remei que escoltar-lo. Els servidors de Déu rebran la seva gràcia a fi que puguin fer front a l’emergència. Jesús afegeix: «En aquell moment direu allò que us serà inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que l’Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre». En el moment que l’Esperit de Déu illumini la ment dels seus servidors, la veritat es revelarà amb tot el seu poder i bellesa. Els qui rebutgen la veritat s’aixecaran per a acusar i oprimir els deixebles. Però en la pèrdua i el patiment, fins i tot havent de passar per la mort, els fills de Déu revelaran la mansuetud del qui és el seu Exemple. D’aquesta manera es posarà de manifest el contrast entre els agents de Satanàs i els representants de Crist. El Salvador serà exaltat davant del poble i dels governants.Je 211.5
Fins que van necessitar la gràcia, els deixebles van estar mancats del coratge i de la fortalesa dels màrtirs. Aleshores, la promesa del Salvador es va complir. Quan Pere i Joan van donar testimoni davant del Sanedrí, els homes «n’estaven estranyats. Reconeixien que havien estat amb Jesús”. D’Esteve s’ha escrit que «tots els qui prenien part en la sessió del Sanedrí fixaren la mirada en Esteve i van veure que la seva cara era com la d’un àngel». Els homes «no eren capaços de resistir la saviesa i la força de l’Esperit amb què Esteve parlava». Per la seva banda, Pau, escrivint sobre el seu propi judici davant del Cèsar, declara: «En la meva primera defensa davant el tribunal, ningú no em va fer costat, tots em van abandonar. Que no els sigui tingut en compte! Però el Senyor estigué vora meu i em va donar forces perquè acabés de predicar el missatge i poguessin escoltar-lo tots els pagans. Ell m’ha alliberat de la gola del lleó!» Je 212.1
Quan els portessin a judici, els servidors de Crist no s’havien de preparar cap discurs de presentació. La seva preparació s’havia de fer dia a dia, atresorant les precioses veritats de la Paraula de Déu i per mitjà de la pregària que enforteix la fe. Quan fossin portats a judici, l’Esperit Sant els recordaria les veritats precises que caldria presentar.Je 212.2
L’ànsia diària i sincera per conèixer Déu i Crist, el seu enviat, donaria força i poder a les seves ànimes. Quan calgués, la memòria recordaria instantàniament els coneixements obtinguts amb la recerca diligent de les Escriptures. Però si algú hagués negligit en la tasca de fer seves les paraules de Crist, si mai no haguessin posat a prova la força de la seva gràcia en els judicis, no podrien esperar que l’Esperit Sant els fes recordar les seves paraules. Havien de servir Déu cada dia amb un afecte ferm i confiar en ell.Je 212.3
L’enemistat contra l’evangeli havia de ser tan gran, tan violenta, que fins i tot els vincles terrenals més tendres quedarien eclipsats. Els deixebles de Crist moririen a causa de la traïció dels membres de les seves pròpies famílies. «Tothom us odiarà per causa del meu nom», va afegir. «Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà”. No obstant, els va ordenar que no s’exposessin a la persecució de manera innecessària. Ell mateix, se n’anava d’un camp de treball a un altre a fi de fugir dels qui li volien prendre la vida. Quan a Natzaret el van rebutjar i els seus propis conciutadans el van voler matar, va baixar a Cafarnaüm i allà la gent va quedar astorada amb els seus ensenyaments, «perquè parlava amb autoritat». De la mateixa manera, els seus servidors no havien de caure presa del desànim per causa de la persecució, sinó que havien d’anar a un lloc on encara poguessin treballar per a la salvació de les ànimes.Je 212.4
El servidor no és més que el seu amo. Hi havia qui havia anomenat Belzebub el Príncep del cel, i els seus deixebles també serien rebuts de la mateixa manera. Però, davant de qualsevol perill, els seguidors de Crist han de retre homenatge al seus principis. Han de menystenir l’ocultació. No poden quedar al marge del seu compromís mentre esperen que algú els asseguri que confessar la veritat no tindrà conseqüències per a ells. Són guaites que avisen els homes del perill en què es troben. La veritat que han rebut de Crist ha de ser transmesa a tothom, de manera franca i oberta. Jesús va dir: «Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d’orella, pregoneu-ho des dels terrats».Je 212.5
Jesús mateix mai va voler la tranquil·litat a canvi d’un compromís. El seu cor vessava d’amor per tota la raça humana, però mai va transigir amb els pecats. El seu afecte per ells era tan potent que no podia callar mentre veia com ells corrien cap a la ruïna de les seves ànimes, unes ànimes que ell havia adquirit amb la seva sang. Treballava per tal que els éssers humans poguessin ser fidels a ells mateixos, fidels als seus interessos elevats i eterns. Els servidors de Crist estan cri-dats a fer la mateixa feina i han de parar compte que, en un esforç per a impedir la discòrdia, no siguin ells mateixos els qui facin que la veritat en surti vençuda. Han de cercar «allò que porta la pau i que edifica la comunitat». I tanmateix, la veritable pau mai pot ser el resultat de posar els principis en un compromís. Ningú pot ser fidel als seus principis sense atiar l’oposició. El cristianisme espiritual serà objecte de l’oposició dels fills de la desobediència. Però Jesús va manar als seus deixebles: «No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima”. Els qui romanen fidels a Déu no han de témer el poder dels homes ni l’enemistat de Satanàs. En Crist, la seva vida eterna està segura. La seva única por hauria de ser no posar mai la veritat en compromís i trair la confiança amb què Déu els ha honorat.Je 213.1
L’obra de Satanàs és omplir de dubtes el cor dels homes. Fa que vegin Déu com un jutge sever. Els tempta perquè pequin i es considerin massa indignes per a acostar-se al seu Pare del cel o fer que s’apiadi d’ells. El Senyor entén tot això. Jesús promet als seus deixebles la compassió de Déu per als homes quan són febles i són en un destret. Cap sospir s’exhala, cap dolor se sent i cap patiment travessa l’ànima sense que aquella pulsió vibri en el cor del Pare.Je 213.2
La Bíblia ens mostra Déu al seu lloc sant i enlairat, no en un estat d’inactivitat, no en silenci i solitud, sinó envoltat de milions i milions d’intel·ligències santes que esperen fer la seva voluntat. Es val de canals que nosaltres ni arribem a imaginar per a comunicar-se de manera activa amb qualsevol racó dels seus dominis. Però centra el seu interès i l’interès de tot el cel en aquest món menut i insignificant, en les ànimes que va donar al seu Fill unigènit perquè les salvés. Déu s’inclina des del seu tron per a escoltar el clam dels oprimits. A cada pregària sincera respon: «Soc aquí». Aixeca els desfavorits i els esclafats. Totes les nostres afliccions l’afligeixen. En totes les temptacions i totes les proves que hem d’afrontar l’àngel de la seva presència és al costat nostre per tal de deslliurar-nos-en.Je 213.3
Cap pardal cau a terra sense que el Pare ho sàpiga. L’odi de Satanàs contra Déu fa que odiï qualsevol objecte de la cura del Salvador. Vol malmetre l’obra de Déu i es complau a destruir les criatures més insignificants. L’únic que sosté els ocells que ens alegren amb els seus refilets és la cura protectora de Déu. No s’oblida d’un sol pardal. «No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells”. Je 213.4
Jesús afegeix: «Si em confesseu davant dels homes, jo us confessaré davant de Déu i dels àngels. Sereu els meus testimonis a la terra, un canal per on la meva gràcia fluirà a fi de guarir el món. Per això jo seré el vostre representant al cel. El Pare no veu el vostre caràcter ple de defectes, sinó que us veu revestits amb la meva perfecció. Jo soc el mitjà pel qual rebreu les benediccions del cel. De manera que tothom qui em confessi compartint el meu sacrifici per als qui estan perduts serà confessat com a participant de la glòria i el goig dels redimits”.Je 214.1
Qui confessa Crist ha de tenir Crist en ell. No podem comunicar res que no ha-guem rebut abans. Els deixebles ja podrien parlar amb fluïdesa de les doctrines, o repetir els mots pronunciats pel mateix Crist, que si no tenien la seva mansuetud i el seu amor, no el confessaven. Tant hi fa el que professi: l’esperit contrari al de Crist el nega. Els homes poden negar Crist amb paraules malvades o nècies, dient mentides o sent rudes. El poden negar imposant càrregues massa pesades a la vida, perseguint plaers pecaminosos. El poden negar conformant-se al món, amb un comportament poc acurat, posant per davant les seves opinions, justificant els seus actes, atiant el dubte, creant proble-mes i romanent en la foscor. De totes aquestes maneres declaren que Crist no és en ells. De forma que, «al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel”. Je 214.2
El Salvador va manar als seus deixebles que no esperessin que podrien vèncer l’enemistat del món contra l’evangeli i que, després d’un temps, cessaria l’oposició. Els va dir: «No he vingut a portar la pau, sinó l’espasa». Aquest combat no és l’efecte de l’evangeli, sinó el resultat de la reacció en contra d’ell. De totes les persecucions, la més dura de suportar és el rebuig a casa i la pèrdua dels amics terrenals més estimats. Però Jesús declara: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi. Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi”. Je 214.3
La missió dels servidors de Crist és un gran honor, un deure sagrat. «Qui us acull a vosaltres, a mi m’acull”, diu, «i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat”. Cap acció amable envers els qui van en el seu nom quedarà desatesa i sense recompensa. Amb aquesta mateixa tendresa reconeix els més humils i febles de la família de Déu. «Tothom qui doni un got d’aigua fresca a un d’aquests petits [els qui tenen una fe i uns coneixements com d’infant] només perquè és deixeble meu, en veritat us dic que no quedarà sense recompensa”. Je 214.4
El Salvador va acabar així la seva ins-trucció. Els dotze escollits van partir en nom de Crist, com ell, «a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor». Je 214.5