Capítol 21—Betzata i el Sanedrí

Aquest capítol està basat en Joan 5.Je 109.1

«Hi havia a Jerusalem, vora la porta de les Ovelles, una piscina amb cinc pòr-tics, anomenada Betzata en la llengua dels hebreus. Sota aquells pòrtics hi jeia una multitud de malalts: cecs, coixos, paralítics”. ^{1Joan 5: 2, 3.}Je 109.2

En certes ocasions, l’aigua d’aquella piscina s’agitava a causa, es creia, d’un poder sobrenatural; de manera que, qui aconseguís entrar a l’aigua després que s’agités, quedaria guarit de qualsevol mal que patís. Centenars de sofrents i afligits visitaven el lloc. Però, quan l’aigua es removia, la multitud era tan gran que, homes, dones i nens, passaven els uns per damunt dels altres i trepitjaven els qui eren més febles que ells. Per a molts era impossible acostar-se a la piscina. Molts que ho aconseguien, morien a la vora mateix. Tot al voltant hi havia refugis per tal que els malalts estiguessin protegits de la calor del dia i del rellent de la nit. N’hi havia que passaven la nit en aquelles porxades, arrossegant-se, dia sí dia també, fins a arribar a la vora de la piscina amb la vana esperança de la guarició.Je 109.3

Jesús tornava a ser a Jerusalem. Caminava sol, aparentment, meditant i pregant. Els seus passos el van dur a la piscina. Va veure els malaurats malalts esperant el que suposaven que seria la seva única possibilitat de curació. Desitjava exercir el seu poder guaridor i fer que tots se n’anessin sense tares. Però era dissabte. Les multituds acudien al temple per a adorar i sabia que un acte de guarició d’aquella magnitud excitaria tant els prejudicis dels jueus que posaria en perill la continuïtat de la seva obra.Je 109.4

Però el Salvador va veure un cas d’infortuni suprem. Era un home tolit i desemparat des de feia trenta-vuit anys. En gran mesura, la seva malaltia era el resultat dels seus pecats i es considerava que era un càstig diví. Sol i sense amics, convençut que la misericòrdia de Déu l’havia abandonat, el malalt havia passat molts anys de misèria. Quan s’esperava que l’aigua s’agitaria, els qui s’apiadaven de la seva desgràcia el portaven a les porxades. Però en el moment precís no hi havia ningú que l’ajudés. Havia vist com l’aigua es movia, però mai havia pogut anar més enllà de la vora de la piscina. Altres, més forts, s’hi submergien abans que ell. Li era impossible lluitar contra aquella multitud egoista i arrauxada. Els seus esforços persistents orientats a un únic objectiu, així com l’ansietat i la contí-nua decepció, esgotaven les seves ja minvades forces.Je 109.5

El malalt jeia damunt la seva màrfega i, com feia de tant en tant, va aixecar el cap per a mirar la piscina. Aleshores, una cara amable se li va acostar i va sentir unes paraules amables que li van captar l’atenció: «Vols curar-te?» ^{2Joan 5: 6.} El cor va recuperar l’esperança. Tenia la sensació que, d’alguna manera, algú l’ajudaria. Però de seguida es va esvair l’esclat del coratge. Va recordar com de sovint havia volgut arribar a la piscina i ara tenia poques esperances de viure fins que l’aigua tornés a agitar-se. Pesarós, es va girar i va dir: «Senyor, no tinc ningú que em fiqui a la piscina en el moment que es remou l’aigua i, mentre jo hi vaig, un altre hi baixa abans que jo».^{3Vers 7.}Je 109.6

Jesús no demana a aquest malalt que tingui fe en ell. Només diu: «Aixeca’t, pren la llitera i camina”. ^{4Vers 8} Tanmateix, la fe de l’home s’aferra a aquestes paraules. Els nervis i els músculs vibren amb una vida nova i la sana activitat torna als seus membres. Sense pensar-s’ho dues vegades, pren el determini d’obeir l’ordre de Crist i tots els seus músculs responen a la seva voluntat. D’un salt es posa dempeus i esdevé un home actiu.Je 110.1

Jesús no li havia promès cap ajuda divina. L’home podria haver dubtat i perdre l’única oportunitat de curar-se. Però va creure en les paraules de Crist i, actuant segons el seu manament, va obtenir força.Je 110.2

Aquesta és la mateixa fe per la qual nosaltres serem guarits espiritualment. El pecat ens ha apartat de la vida de Déu. Tenim l’ànima paralitzada. Som tan incapaços de viure una vida santificada per nosaltres mateixos com aquell home era impotent per a caminar. Molts s’adonen de la seva desesperació i anhelen una vida espiritual que els dugui a l’harmonia amb Déu, però s’esforcen en va per a obtenir-la. Desesperats, es lamenten: «Que en soc, de dissortat! Qui m’alliberarà d’aquest cos que em duu a la mort?” ^{5Romans 7: 24.} Fem que els qui lluiten apesarats aixequin els ulls. El Salvador s’inclina cap al que ha adquirit amb la seva sang i, amb una tendresa i una compassió inexpressables, diu: «Vols curar-te?” Demana que ens aixequem plens de salut i de pau. No hem d’esperar fins que tinguem la sensació que hem sigut guarits. Creguem en la seva paraula i es complirà. Posem la nostra voluntat al costat de Crist. Estiguem disposats a servir-lo i, obrant segons la seva paraula, rebrem força. Qualsevol que sigui el mal hàbit, la passió que després de tant de temps d’indulgència domina el cos i l’ànima, Crist pot i vol deslliurar-nos-en. Impartirà vida a l’ànima dels qui eren morts per les seves faltes i els seus pecats. ^{6Vegeu Efesis 2: 1} Alliberarà els qui són captius de la feblesa, de la dissort i de les cadenes del pecat.Je 110.3

Després de ser curat, l’home es va ajupir per a prendre la màrfega, una senzilla estora i un llençol, i, mentre es redreçava ple de delit, va mirar al seu voltant per a veure el seu Llibertador; però Jesús s’havia perdut enmig de la multitud. L’home va témer que, si mai el tornava a veure, no el reconeixeria. Mentre caminava amb pas ferm i decidit, lloant Déu i gaudint de la força que havia retrobat, es va topar amb uns quants fariseus i, immediatament, els va explicar la seva curació. La fredor amb què van escoltar la seva història el va sorprendre.Je 110.4

Capcots el van interrompre i li van de-manar per què duia el llit en dissabte. Amb un to sever, li van recordar que estava prohibit traginar cap mena de càrrega en el dia del Senyor. A causa del goig que sentia, l’home havia oblidat que era dissabte, però no sentia cap mena de condemnació per haver obeït l’ordre d’Un que havia rebut poder de Déu. Per això els va respondre amb fermesa: «El qui m’ha posat bo m’ha dit: “Pren la llitera i camina”». ^{7Joan 5: 11} Ells li van preguntar qui li ho havia fet, però ell no en va poder donar raó. Aquells governants sabien bé que només Un s’havia mostrat capaç d’obrar aquell miracle; però desitjaven trobar una prova directa i irrefutable que era Jesús, de manera que el poguessin condemnar per haver profanat el repòs sabàtic. Segons ells, no només havia profanat la llei guarint un home malalt en dissabte, sinó que havia comès sacrilegi en ordenar-li que s’endugués la seva màrfega.Je 110.5

Els jueus havien pervertit de tal manera la llei que n’havien fet un jou. Les seves exigències sense sentit eren proverbials per a les altres nacions. Les restriccions absurdes s’aplicaven especialment al dissabte. Per a ells no era una delícia, ni el sant del Senyor ni honorable. Els escribes i els fariseus havi-en fet que la seva observança fos una càrrega insuportable. Un jueu tenia prohibit encendre foc en dissabte, ni tan sols una espelma. En conseqüència, els jueus depenien dels gentils per a molts dels serveis que les seves normes els prohibien fer per ells mateixos. No pensaven que, si aquells actes eren pecaminosos, els qui se servien d’altres per fer-los eren tan culpables com si els haguessin fet ells mateixos. Pensaven que la salvació estava restringida als jueus i que la condició de la resta, que ja estaven condemnats, ja no podia empitjorar. Però tothom pot observar els manaments que Déu ha donat, ningú en queda exclòs. Les seves lleis no sancionen cap restricció egoista ni forassenyada.Je 111.1

Al temple Jesús es va trobar amb l’home que havia guarit. Hi havia anat per tal d’oferir-hi un sacrifici pels pecats i lliurar una ofrena de gratitud per la gran mercè que havia rebut. En trobar-lo enmig dels fidels, Jesús se li va donar a conèixer amb aquests mots d’advertiment: «Ara estàs curat. No pequis més, que no et passin coses pitjors».^{8Vers 14.}Je 111.2

L’home exultava d’alegria perquè havia trobat el seu Llibertador. Desconeixia l’enemistat envers Jesús que professaven els fariseus que l’havien interrogat i per això els va dir qui havia obrat la curació. «Davant d’això, els jueus, amb més afany, buscaven de matar-lo, perquè veien que, a més de violar el repòs del dissabte, afirmava que Déu era el seu Pare i es feia així igual a Déu».^{9Joan 5: 18.}Je 111.3

Van portar Jesús davant del Sanedrí per tal que respongués dels càrrecs de profanació del dissabte. Si en aquella època els jueus haguessin sigut una nació independent, aquells càrrecs els haurien sigut de gran utilitat a l’hora de condemnar-lo a mort. No obstant, el fet d’estar sotmesos als romans ho va impedir. Els jueus no podien aplicar la pena capital i les acusacions fetes contra Crist no serien prou concloents en un tribunal romà. No obstant, hi havia altres qüestions que volien assegurar. Malgrat els enormes esforços dels fariseus per contrarestar la seva obra, la influència de Crist sobre el poble anava creixent per damunt de la d’ells, fins i tot a Jerusalem. Les multituds, que no s’interessaven gens ni mica per les arengues dels rabins, quedaven atretes pels seus ensenyaments. La gent entenia les seves paraules i els seus cors rebien consol i caliu. Quan parlava de Déu, no ho feia com d’un jutge venjatiu, sinó com d’un pare amorós i revelava la imatge de Déu tal com es reflectia en ell mateix. Les seves paraules eren com un bàlsam per als esperits ferits. Tant els seus mots com les seves obres de misericòrdia destruïen el poder opressor de les tradicions antigues i els manaments humans, alhora que presentaven l’amor de Déu amb tota la seva plenitud.Je 111.4

En una de les primeres profecies sobre Crist llegim: «El ceptre no serà mai pres de Judà, no mancarà als seus fills el comandament, fins que vindrà aquell a qui pertany i a qui els pobles obeiran”. ^{10Gènesi 49: 10.} El poble s’agombolava al voltant de Crist. Els cors receptius de les multituds acceptaven de més bon grat les lliçons d’amor i benvolença que les rígides cerimònies que exigien els sacerdots. Si els sacerdots i els rabins no s’haguessin interposat, les paraules del Salvador haurien obrat una reforma tal com mai el món n’hauria conegut. Però, a fi de mantenir el poder, aquells líders van decidir que destruirien la influència de Jesús. La seva compareixença davant del Sanedrí, i una condemna clara dels seus ensenyaments, seria de gran ajuda; perquè el poble encara servava gran reverència pels seus líders religiosos. Qui s’atrevia a condemnar els requeriments rabínics o que intentés alleugerir les càrregues que havien imposat al poble era considerat culpable, no només de blasfèmia, sinó de traïció. Aquesta era la base sobre la qual els rabins esperaven despertar les sospites sobre Crist. El presentaven com algú que volia capgirar els costums establerts i, així, causar la divisió en el poble, alhora que preparava el camí per a completar la subjugació als romans.Je 111.5

Tanmateix, els plans que els rabins s’esforçaven per tirar endavant amb tant de zel i secret tenien un origen en un consell que no era el del Sanedrí. Després que no va poder vèncer Jesucrist al desert, Satanàs va reunir totes les seves forces per fer oposició al seu ministeri i, si era possible, frustrar la seva obra. Havia pres el determini que, si no ho havia pogut fer de manera directa, amb l’esforç personal, ho faria valent-se de l’estratagema. Tan bon punt va abandonar la controvèrsia del desert es va reunir amb el seus àngels per tal de madurar un pla per continuar encegant la ment dels jueus, de manera que fossin incapaços de reconèixer el seu Redemptor. Va establir que obraria per mitjà dels seus agents del món religiós, imbuint-los de la seva mateixa enemistat contra el Campió de la veritat. Faria que rebutgessin Crist i fessin que la seva vida fos tan amarga com fos possible, amb l’esperança que així el desanimaria i faria que abandonés la seva missió. Així, els líders d’Israel van esdevenir els instruments que Satanàs feia servir per a barrar el pas al Salvador.Je 112.1

Jesús havia vingut per «a fer gran i gloriós el [...] designi” de Déu. ^{11Vegeu Isaïes 42: 21.} No havia d’empetitir-ne la dignitat, sinó que l’havia d’enaltir. Les escriptures diuen: «Porta la justícia amb fermesa, sense vacil·lar ni doblegar-se fins que l’haurà implantada a la terra”. ^{12Isaïes 42: 3, 4.} Havia vingut per a alliberar el dissabte d’aquelles exigències carregoses que convertien en maledicció el que havia d’haver sigut una benedicció.Je 112.2

Per això havia escollit de guarir el paralític de Betzata. Prou hauria pogut triar qualsevol altre dia de la setmana o, senzillament, curar-lo sense ordenar-li que prengués la màrfega. Però això no li hauria donat l’oportunitat que desitjava. Darrere de cada un dels actes de la vida de Crist a la terra hi ha un propòsit ple de saviesa. Tot el que feia era important, en si mateix i en els ensenyaments que transmetia. De tots els afligits de la piscina, per a exercir el seu poder, en va triar el pitjor i va ordenar a l’home que prengués el seu llit i travessés la ciutat per tal que es fes públic el gran miracle que s’havia obrat en ell. D’aquesta manera, se suscitaria la pregunta de què era legal de fer en dissab-te i li obriria el camí per a denunciar les restriccions dels jueus relacionades amb el dia del Senyor i declarar que les seves tradicions eren buides.Je 112.3

Jesús els va declarar que l’obra de socors als afligits estava en harmonia amb la llei del dissabte. Estava en harmonia amb l’obra dels àngels de Déu, els quals pugen i baixen constantment del cel a la terra per tal de ministrar en favor de la humanitat sofrent. Les seves paraules van ser: «El meu Pare continua treballant, i jo també treballo».^{13Joan 5: 17} Per a Déu no hi ha dia que no sigui bo per a fer realitat els seus plans per a la raça humana. Si la interpretació dels jueus era correcta, Jehovà, l’obra del qual havia sadollat i sostingut tots els éssers vivents des que va fundar la terra, cometia una falta; el qui havia declarat que la seva obra era bona i havia instituït el dissabte com a commemoració de la seva conclusió hauria de posar punt i final a la seva tasca i aturar la rutina infinita de l’univers.Je 112.4

És que Déu hauria de prohibir al Sol que fes la seva feina en dissabte i deixés d’enviar els seus raigs que escalfen la terra i nodreixen la vegetació? O potser el sistema dels mons hauria de romandre en silenci en aquell dia sant? Que potser els rierols haurien d’aturar-se i deixar de regar boscos i prats, o les ones del mar deixar els seus moviments constants de flux i reflux? I què direm del blat i l’ordi, haurien de deixar de créixer? I els gotims de raïm morat, haurien de retardar la seva maduració? Els arbres i les flors haurien de deixar de brostar o d’esclatar en dissabte?Je 113.1

Si fos així, els homes no haurien pogut gaudir dels fruits de la terra ni de les benediccions que fan que la vida sigui quelcom de desitjable. La natura ha de seguir el seu curs invariable. Només que Déu retirés la seva mà un instant, els homes moririen. Així mateix, els homes també tenen una tasca per a aquell dia. Cal atendre les necessitats de la vida i tenir cura dels malalts, suplir les mancances dels desfavorits. No ens penséssim pas que tindrà per lliure de culpa al qui, en dissabte, no s’ocupi dels qui sofreixen. El descans sant del dissabte va ser fet per a l’home, de manera que els actes de misericòrdia estan en perfecta harmonia amb el seu propòsit. Déu no vol que les seves criatures passin per una hora de sofriment que es pugui evitar, encara que sigui dissabte.Je 113.2

Les exigències de Déu estan per damunt de qualsevol altra exigència, sigui del dissabte o de qualsevol altre dia. El seu poble atura les seves feines quotidianes i dedica el temps a meditar i a retre-li culte. En dissabte li demana més favors que qualsevol altre dia. Sol·licita una atenció especial. Anhela les seves benediccions més selectes. Déu no s’es-pera que passi el dissabte per a concedir el que se li ha demanat. L’obra del cel no s’atura mai. De la mateixa manera, els homes no haurien de deixar de fer el bé. El dissabte no és un temps destinat a la inactivitat inútil. La llei prohibeix el treball secular en el dia de repòs del Senyor; cal que l’esforç per obtenir el sustentament diari s’aturi; en aquell dia no hi ha cap treball per a obtenir un plaer mundà que sigui legal. Així com Déu va aturar la seva obra creadora i va reposar i va beneir el dissabte, els homes també han d’abandonar les ocupacions quotidianes i dedicar aquelles hores sagrades al descans saludable, a l’adoració i a les obres de santedat. L’obra de Crist curant el malalt estava en acord perfecte amb la llei perquè honorava el dissabte.Je 113.3

Jesús reclamava els mateixos drets de Déu per a fer una obra tan sagrada com la seva i amb el mateix caràcter que involucrava el Pare celestial. Però els fariseus encara es van encendre més. No només havia transgredit la llei segons ells l’entenien; dient que «Déu era el seu Pare» s’hi havia declaratigual. ^{1Vegeu Joan 5: 18.}Je 113.4

Tota la nació jueva havia declarat que Déu era el seu pare. Per tant, si Crist s’hagués presentat mantenint-hi la seva mateixa rela ció, no els hauria vençut l’ira. Però l’acusaven de blasfèmia, cosa que demostrava que entenien que la seva reclamació tenia el sentit més elevat.Je 113.5

Aquells adversaris de Crist no tenien cap argument amb què rebatre les veritats que havia portat a les seves consciències. Només podien citar els seus costums i les seves tradicions i, quan les comparaven amb els arguments que Jesús havia extret de la Paraula de Déu i l’obra incessant de la natura, els semblaven febles i poca cosa. Només que els rabins haguessin desitjat rebre una mica de llum s’haurien convençut que Jesús deia la veritat. Però van evadir les preguntes que els feia sobre el dissabte i només volien atiar l’ira contra ell perquè havia declarat que era igual a Déu. La fúria dels governants no tenia límits. Si no fos perquè temien que el poble es revoltés, els sacerdots i els rabins haurien mort Jesús en aquell mateix instant. Però el sentiment popular a favor seu era molt fort. Molts reconeixien en ell l’amic que havia guarit les seves malalties i els havia consolat en el patiment, de manera que justificaven la guarició del paralític de Betzata. Això va fer que els dirigents refrenessin els seu odi.Je 114.1

Jesús va rebatre l’acusació de blasfèmia. «La meva autoritat per fer això de què m’acuseu», va dir, «és que soc el Fill de Déu, que soc un amb ell en naturalesa, en voluntat i en propòsit. Jo coopero amb ell en tots els seus actes de creació i providència, coopero amb Déu: “El Fill no pot fer res pel seu compte, fora d’allò que veu fer al Pare: allò que fa el Pare, ho fa igualment el Fill”». ^{15Joan 5: 19.} Els sacerdots i els rabins reprenien el Fill de Déu per fer l’obra per a la qual havia sigut enviat al món. Els seus pecats els havien separat de Déu i el seu orgull els feia obrar amb independència d’ell. Se sentien autosuficients per a tot i no s’adonaven de la necessitat d’obtenir una saviesa més alta que dirigís els seus actes. Però el Fill de Déu s’havia sotmès a la voluntat del Pare i depenia del seu poder. Jesús es va desprendre fins a tal punt del jo que no tenia cap pla per a ell mateix. Acceptava els plans de Déu que, dia sí i dia també, el Pare li anava revelant. Nosaltres també hauríem de dependre així de Déu, de manera que la nostra vida fos l’execució de la seva voluntat.Je 114.2

Quan Moisès era a punt de construir el santuari on hauria de residir Déu se li van donar instruccions per tal que ho fes tot segons el model que se li havia mostrat a la muntanya. Moisès era ple de zel per a fer l’obra de Déu. Tenia a mà els homes de més talent, els més hàbils, per a dur a terme els seus suggeriments. I, tanmateix, cap campana, cap magrana, cap borla, cap serrell, cap cortina o cap recipient del santuari es faria sense seguir el model que se li havia mostrat. Déu el va cridar a la muntanya i li va revelar les coses celestials. El Senyor el va cobrir amb la seva pròpia glòria de manera que pogués veure el model i tot es va fer seguint la seva pauta. Així també Israel, el poble que volia que fos la seva residència, va rebre la revelació de l’ideal gloriós per al caràcter. Se li va mostrar el model a la muntanya, quan rebé la llei del Sinaí i quan el Senyor, passant per davant de Moisès, va proclamar: «El Senyor! El Senyor! Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor! Mantinc el meu amor fins a un miler de generacions, perdono les culpes, les faltes i els pecats”. ^{16Èxode 34: 6, 7.}Je 114.3

Israel havia escollit seguir els seus propis camins. La construcció no seguia el model; però Crist, el temple veritable per a la inhabitació de Déu, va emmotllar tots els detalls de la seva vida terrenal de manera que estiguessin en harmonia amb l’ideal diví. Deia: «Vull fer, Déu meu, la teva voluntat: guardo la teva llei al fons del cor”. ^{17Salm 40: 9.} Per això cal que construïm el caràcter «fins a ser, gràcies a l’Esperit, el lloc on Déu resideix».^{18Efesis 2: 22.} Per això cal que ho fem tot «igual al model»,^{19Hebreus 8: 5.} és a dir, Aquell que «va patir per vosaltres: així us deixava un exemple perquè seguiu les seves petjades».^{201 Pere 2: 21.}Je 114.4

Les paraules de Crist ens ensenyen que ens hem de considerar lligats inseparablement al nostre Pare celestial. Sigui quina sigui la nostra posició, depenem de Déu, que té tots els destins a les seves mans. Ens ha assignat una obra i ens ha dotat de les facultats i els mitjans necessaris per a dur-la a terme. En la mesura que ens rendirem a la voluntat de Déu i confiarem en la seva força i la seva saviesa, els nostres camins seran segurs i farem la part del seu gran pla que ens ha sigut confiada. Tanmateix, el qui confia en la seva pròpia saviesa i les seves pròpies forces se separa de Déu i, en lloc de treballar a l’uníson amb Crist, acompleix els propòsits de l’enemic de Déu i dels homes.Je 115.1

El Salvador va continuar: «Allò que fa el Pare, ho fa igualment el Fill. El Pare estima el Fill i li mostra tot el que fa. I encara li mostrarà obres més grans que aquestes, i en quedareu meravellats. Perquè així com el Pare ressuscita els morts i els dona la vida, també el Fill dona la vida a qui vol».^{21Joan 5: 19-21.} Els saduceus afirmaven que no hi hauria resurrecció del cos, però Jesús els diu que una de les grans obres del seu Pare és ressuscitar els morts i que ell mateix té el poder per a fer-ho. «Arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els morts sentiran la veu del Fill de Déu, i els qui l’hauran escoltada viuran”. ^{22Vers 25.} Els fariseus creien en la resurrecció dels morts. Crist declara que, fins i tot ara, que el poder que dona la vida als morts és entre ells, ells no en perceben la manifestació. Aquest mateix poder de resurrecció és el que dona vida a l’ànima morta per les faltes i els pecats. ^{23Vegeu Efesis 2: 1} L’esperit de vida en Jesucrist, «la força de la seva resurrecció”, ^{24Filipencs 3: 10.} ens «ha alliberat de la llei del pecat i de la mort».^{25Romans 8: 2.} El domini del mal ha sigut derrotat i, per la fe, l’ànima queda protegida del pecat. El qui obre el cor a l’Esperit de Crist participa de la força poderosa que farà sortir el seu cos de la tomba.Je 115.2

El Natzarè humil demostra la seva no-blesa real. S’aixeca per damunt de la humanitat, llença el vestit de pecat i vergonya i es revela com a l’Honorat dels àngels i el Fill de Déu, Un amb el creador de l’univers. Els qui l’escolten queden bocabadats. Cap home havia dit mai paraules com les seves ni s’havia presentat amb una majestat tan gran. Les seves declaracions, clares i planeres, mostren la seva missió i les obligacions del món. «El Pare no s’ha reservat de judicar ningú, sinó que ha confiat al Fill tot el judici, perquè tots honorin el Fill com honoren el Pare. El qui no honora el Fill, tampoc no honora el Pare que l’ha enviat”. ^{26Joan 5: 22, 23.} «Perquè així com el Pare té vida en ell mateix, també ha concedit al Fill que tingui vida en ell mateix. I li ha donat poder de judicar, ja que és el Fill de l’home».^{27Versos 26 i 27.}Je 115.3

Els sacerdots i els governants s’havien erigit en jutges per a condemnar l’obra de Crist, però ell va declarar que era el seu jutge, d’ells i de tota la terra. El món fou encomanat a Crist. Per ell totes les benediccions de Déu arriben a la raça caiguda. Ell era el Redemptor tant abans com després de la seva encarnació. Tan bon punt va aparèixer el pecat, hi hagué un Salvador. Ha donat llum i vida a tothom, de manera que tothom serà jutjat segons la mesura de la llum que hagi rebut. Per tant, el qui ens ha donat la llum, el qui ha encalçat les ànimes amb els precs més tendres, mirant de treure-les del pecat i dur-les a la santedat, és alhora l’advocat i el jutge. Des del mateix moment en què al cel va esclatar la gran controvèrsia, Satanàs ha sostingut la seva causa valent-se de l’engany. Crist, en canvi, ha obrat a fi de desvelar-ne les maquinacions i destruir-ne el poder. Ell, enfrontant-s a l’enganyador al llarg dels segles, ha procurat arrabassar-li els captius de les urpes i pronunciarà sentència sobre totes les ànimes.Je 115.4

«I [Déu] li ha donat poder de judicar, ja que és el Fill de l’home».^{28Joan 5: 27.} Perquè ha tastat els extrems de la temptació i l’aflicció humanes i comprèn les febleses i els pecats dels homes. Perquè ha resistit en nom nostre les temptacions de Satanàs i tractarà amb justícia i tendresa les ànimes que ha salvat vessant la seva pròpia sang. Per tot això, el Fill de l’home serà qui executi la sentència.Je 116.1

Però la missió de Crist no era jutjar, sinó salvar. «Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per a salvar-lo per mitjà d’ell”. ^{29Joan 3: 17.} Per això, davant del Sanedrí, Jesús va declarar: «Els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m’ha enviat, tenen vida eterna; i en el judici no seran condemnats, perquè ja han passat de la mort a la vida”. ^{30Joan 5: 24}Je 116.2

En invitar els seus oients que no s’estranyessin, Crist va obrir davant d’ells de manera encara més àmplia, els misteris del futur. «Arriba l’hora», digué, «que tots els qui són als sepulcres sentiran la seva veu i en sortiran: els qui hauran fet el bé, per a ressuscitar a la vida, i els qui hauran obrat el mal, per a ressuscitar condemnats».^{31Joan 5: 28, 29.}Je 116.3

Aquesta promesa de vida futura era la que Israel havia esperat durant tant de temps i que havia esperat rebre amb l’adveniment del Messies. L’única llum que pot empal·lidir les tenebres del sepulcre resplendia davant d’ells. Però la supèrbia és cega. Jesús havia violat les tradicions dels rabins, havia menystingut la seva autoritat, i, per tant, no el volien creure.Je 116.4

El moment, el lloc, l’ocasió, la intensitat dels sentiments que impregnava l’assemblea, tot plegat, va fer que les paraules de Jesús davant del Sanedrí causessin encara més impressió. Les autoritats religioses més altes de la nació volien arrabassar la vida del qui havia declarat que era el restaurador d’Israel. El Senyor del dissabte havia sigut forçat a comparèixer davant d’un tribunal terrenal per a respondre de l’acusació d’haver transgredit la llei del dissabte. Quan va declarar la seva missió amb tanta valentia, els jutges el van mirar plens d’ira i estupor, perquè les seves paraules no admetien rèplica. No el podien condemnar. Havia negat als rabins i als sacerdots el dret de qüestionar-lo o d’interferir la seva obra. No havien sigut investits amb tal autoritat. Les seves reclamacions es basaven en el seu propi orgull i la seva arrogància. No havia volgut defensar-se de la culpa dels seus càrrecs ni que l’interroguessin.Je 116.5

En lloc de disculpar-se per haver fet l’acte que havia causat les seves queixes o explicar què buscava quan ho va fer, Jesús va plantar cara als governants i els acusadors van esdevenir acusats. Els va reprendre per la duresa del seu cor i pel seu desconeixement de les Escriptures. Va declarar que, tal com el rebutjaven a ell com a qui Déu havia enviat, havien rebutjat la Paraula de Déu. «Vosaltres investigueu les Escriptures, perquè us penseu que gràcies a elles obtindreu vida eterna. Doncs les Escriptures també donen testimoni de mi».^{32Joan 5: 39.} Je 116.6

Totes les pàgines de les Escriptures de l’Antic Testament, tant se val que siguin d’història, de preceptes o de profecies, reflecteixen la glòria del Fill de Déu. Atès que era una institució d’origen diví, tot el sistema del judaisme era una profecia compacta de l’evangeli. «Tots els profetes donen testimoni a favor seu”. ^{33Fets 10: 43.} Des de la promesa feta a Adam, seguint la línia dels patriarques i l’economia de la llei, la llum gloriosa del cel havia mostrat les petjades del Redemptor. Els vidents van contemplar l’estel de Betlem, Aquell a qui pertanyia el ceptre, alhora que les coses futures passaven davant d’ells en processó misteriosa. Tots els sacrificis mostraven la mort de Crist. La seva justícia ascendia en els núvols d’encens. Totes les trompetes de jubileu proclamaven el seu nom. La seva glòria habitava en el misteri terrible del Lloc Santíssim.Je 117.1

Els jueus tenien les Escriptures i suposaven que, per a obtenir la vida eterna, n’hi havia prou de conèixer la paraula de manera superficial. Però Jesús va dir: «No deixeu que la seva paraula resti dins vostre».^{34Joan 5: 38.} Per tal com havien rebutjat Crist en la seva paraula, l’havien rebutjat a ell en persona. «Vosaltres no voleu venir a mi per tenir vida”, ^{35Vers 40.} va dir.Je 117.2

Els líders jueus havien estudiat els ensenyaments dels profetes referits al regne del Messies. Tanmateix, no ho havien fet amb el desig sincer de conèixer la veritat, sinó amb l’objectiu de trobar proves que sostinguessin les seves esperances ambicioses. Quan Crist va venir de manera contrària a les seves ex-pectatives no el van rebre i, per tal de justificar-se, van voler demostrar que era un mentider. Tan bon punt van haver emprès aquest camí, a Satanàs no li va costar gaire de reforçar la seva oposició al Redemptor. Les mateixes paraules que haurien hagut de ser rebudes com una mostra de la seva divinitat foren interpretades en la seva contra. Per això, de la veritat de Déu en van fer una mentida i, com més directament el Salvador s’adreçava a ells amb les seves obres de misericòrdia, més determinats estaven a resistir la llum.Je 117.3

Jesús va dir: «La glòria, no la rebo dels homes”. ^{36Joan 5: 41.} No desitjava la influència del Sanedrí, ni la seva aprovació. No li eren cap honor. Estava investit amb l’honor de l’autoritat del cel. Si ho hagués desitjat, els àngels no haurien dubtat a homenatjar-lo i el Pare hauria tornat a donar testimoni de la seva divinitat. Però per al seu propi bé, per al bé de la nació de la qual eren els líders, desitjava que els governants jueus discernissin el seu caràcter i rebessin les benediccions que havia vingut a portar-los.Je 117.4

«Jo he vingut en nom del meu Pare, i no em voleu acollir; en canvi, si un altre ve en nom propi, a aquest sí que l’acollireu”. ^{37Vers 43.} Jesús havia vingut en nom de Déu, portant-ne la imatge, complint la seva paraula i cercant la seva glòria. No obstant, els líders d’Israel no el van acceptar, però sí que en van rebre d’altres que vingueren pretenent tenir el caràcter de Crist, però actuant segons la seva pròpia voluntat i buscant la seva pròpia glòria. Per què? Perquè el qui busca la seva pròpia glòria apel·la al desig d’autoexaltació dels altres. A aquella crida sí que hi podien res-pondre, els jueus. Rebrien al fals mestre perquè adulava el seu orgull aprovant les opinions i tradicions que tant estimaven. Però l’ensenyament de Crist no coincidia amb les seves idees. Era espiritual i exigia el sacrifici del jo. per tant, no volien rebre’l. No coneixien Déu i, per a ells, la seva veu, parlant-los per mitjà de Crist, era la d’un estrany.Je 117.5

Que potser no passa el mateix en els nostres dies? Que potser no hi ha molts lí-ders, fins i tot religiosos, que endureixen el cor contra l’Esperit Sant i fan impossible que puguin reconèixer la veu de Déu? Que potser no rebutgen la Paraula de Déu per tal de poder seguir les seves pròpies tradicions?Je 118.1

«Si creguéssiu Moisès, em creuríeu a mi, ja que ell va escriure de mi”, va dir. «Però si no creieu els seus escrits, com creureu les meves paraules?” ^{38Joan 5: 47.} El qui havia parlat a Israel per mitjà de Moisès era Crist. Si haguessin escoltat la veu divina que parlava per mitjà del seu gran líder, l’haurien reconeguda en els ensenyaments de Crist. Si haguessin cregut Moisès haurien cregut Aquell de qui Moisès va escriure.Je 118.2

Jesús sabia que els sacerdots i els rabins estaven decidits a prendre-li la vida. Així i tot, els va explicar de manera ben clara la seva unitat amb el Pare i la seva relació amb el món. Van veure que la seva oposició no tenia excusa, però el seu odi assassí no va flaquejar. Quan van veure el poder de convicció que assistia el seu ministeri, els va vèncer la por, però van resistir les seves crides i es van recloure en les tenebres.Je 118.3

El seu fracàs en l’intent de subvertir l’autoritat de Jesús o d’alienar el respecte i l’atenció del poble, del qual les seves paraules n’havien convençut molts, era notori. Els mateixos governants s’havien sentit profundament condemnats quan ell havia posat la seva culpa davant de les seves consciències. I, tanmateix, això només va augmentar la seva ira. Estaven decidits a arrabassar-li la vida. Van enviar missatgers a tot el país per tal d’advertir el poble que Jesús era un impostor. Van sortir espies amb la missió de vigilar-lo i informar del que digués i fes. No hi havia dubte que l’ombra de la creu començava a acostar-se al Salvador. Je 118.4