Capítol 55—No de manera visible
Aquest capítol està basat en Lluc 17: 20-22.
Alguns fariseus s’havien acostat a Jesús preguntant-li «quan vindria el regne de Déu». Ja havien passat més de tres anys des que Joan Baptista havia proclamat el missatge que havia ressonat pel país com el toc d’una trompeta: «Convertiu-vos, que el regne de Déu és a prop”. I, de moment, aquells fariseus no veien cap senyal que s’hagués establert. Molts dels qui havien rebutjat Joan i, en aquell mateix acte, s’oposaven a Jesús insinuaven que la seva missió havia fracassat.Je 313.1
Jesús va respondre: «El regne de Déu no ve pas d’una manera visible, ni diran “Heusel aquí o allà”. Vet aquí, en efecte, que el regne de Déu és enmig de vosaltres”. El regne de Déu comença al cor. No cal mirar ací o allà cercant manifestacions de poder terrenal que assenyalin la seva vinguda.Je 313.2
«Després digué als deixebles: “Vindran temps que desitjareu veure un de sol dels dies del Fill de l’home, però no el veureu”». «Atès que no està envoltada de la pompa mundana, correu el perill de no discernir la glòria de la meva missió. No us adoneu de com és de gran el privilegi que ara gaudiu de tenir entre vosaltres el qui és la vida i la llum dels homes, encara que estigui velat darrere una aparença humana. Vindran temps que mirareu enrere i enyorareu les oportunitats que ara gaudiu de caminar i parlar amb el Fill de Déu».Je 313.3
La supèrbia i la mundanalitat van impedir que els deixebles de Jesús arribessin a comprendre la glòria espiritual que els volia revelar. Van haver d’esperar que arribessin els moments posteriors a l’ascensió de Crist cap al seu Pare, amb el vessament de l’Esperit Sant damunt dels creients, per a apreciar de manera plena el caràcter i la missió del Salvador. Després que hagueren rebut el baptisme de l’Esperit van començar a adonar-se que havien estat en presència del Senyor de la glòria. Quan les paraules de Crist els van acudir a la memòria, se’ls va obrir la ment i van entendre les profecies i els miracles que havia obrat. Davant dels ulls els van passar els fets extraordinaris de la vida del Mestre. En certa manera, es podria dir que es van despertar d’un somni. Es van adonar que «la Paraula s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que té com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat”. Que Crist havia vingut de Déu a un món pecador per a salvar els fills i filles caiguts era un fet real que ells amb prou feines havien arribat a entrellucar. La repetició dels seus mots i les seves obres mai els era causa de fatiga. Les seves lliçons, que tot just havien començat a entendre, ara els acudien al pensament com una revelació renovada. I les Escriptures els esdevingueren un llibre nou.Je 313.4
La recerca de les profecies que donaven testimoni de Crist els va portar a la companyonia amb la Deitat i a conèixer Aquell que havia pujat al cel per a acabar una obra que havia començat a la terra. Van reconèixer el fet que en ell hi havia un coneixement que, tret que l’assistís algun agent diví, cap ésser humà podia comprendre. Els calia l’ajuda d’aquell de qui havien profetitzat reis, profetes i homes justos. Admirats, van llegir una vegada i una altra les descripcions profètiques del seu caràcter i la seva obra. Que n’havia sigut, de pobra, la seva com-prensió de les Escriptures profètiques! I que lents havien sigut ells a l’hora de fer-se seves les grans veritats que donaven testimoni de Crist! L’havien vist humiliat, encarnat i caminant entre ells com un home, i havien sigut incapaços d’entendre aquell misteri, el caràcter dual de la seva naturalesa. Tenien els ulls closos, de manera que eren incapaços de reconèixer plenament la divinitat en la humanitat. No obstant, quan l’Esperit Sant els va haver il·luminat, enyoraven profundament tornar-lo a veure i posar-se als seus peus. Desitjaven poder acostar-se-li per tal que els expliqués les Escriptures que no en-tenien. Amb quanta atenció haurien escoltat els seus mots! Què volia dir Crist quan va declarar: «Encara tinc moltes coses per dirvos, però ara us serien una càrrega massa pesada»? Amb quina predisposició ara ho volien saber tot! Lamentaven que la seva fe hagués sigut tan feble, que els pensaments se’ls haguessin allunyat tant de la veritat i que no haguessin pogut comprendre la realitat.Je 314.1
Déu havia enviat un herald per a proclamar la vinguda de Crist i cridar l’atenció de la nació jueva i del món cap a la seva missió, de manera que els homes i les dones es poguessin preparar per a rebre’l. El personatge extraordinari que Joan havia anunciat havia estat enmig d’ells durant més de trenta anys i, en realitat, ells no l’havien reconegut com a l’Enviat de Déu. El remordiment es va em-parar dels deixebles; perquè havien permès que la incredulitat rampant contaminés la seva opinió i els enterbolís l’enteniment. La Llum d’aquest món de tenebres havia resplendit enmig de la foscor i no havien aconseguit d’entendre d’on procedien els seus raigs. Es preguntaven per què havien obrat de tal manera que feia necessària la reprensió de Crist. Sovint, repetien les seves conver-ses i es preguntaven: «Per què vam permetre que les consideracions terrenals i l’oposició dels sacerdots i dels rabins ens confonguessin el pensament fins al punt que no vam comprendre que un que és més gran que Moisès era amb nosaltres, que Un encara més savi que Salomó ens estava instruïnt? Que n’érem, de sords! Que n’era, de feble, el nostre enteniment!»Je 314.2
Tomàs no va creure fins que va haver enfonsat el dit en la ferida que li havien fet els soldats romans. Pere l’havia negat quan l’humiliaven i el rebutjaven. Aquells records dolorosos se’ls van fer presents de manera ben clara. Havien estat amb ell, però no l’havien reconegut ni apreciat. En canvi, ara que reconeixien la seva incredulitat, tot això els abrandava el cor.Je 314.3
Quan els sacerdots i els governants s’aliaven en contra d’ells, quan els portaven davant dels tribunals i quan els tancaven a la presó, els seguidors de Crist s’alegraven «d’haver estat trobats dignes de ser ultratjats per causa del nom de Jesús». Estaven contents de provar davant dels homes i dels àngels que reconeixien la glòria de Crist i escollien de seguir-lo fins al punt de perdre-ho tot.Je 314.4
Tan cert és ara com en temps apostòlics que, sense la il·luminació de l’Esperit diví, la humanitat no sap discernir la glòria de Crist. La veritat i l’obra de Déu passen desapercebudes per a un cristianisme amant del món i dels compromisos. Els seguidors del Mestre no caminen per les vies de la comoditat i els honors i la conformitat amb el món. En la batalla «contra les potències i les autoritats, contra els qui dominen aquest món de tenebres, contra els esperits malignes que són a les regions celestials», estan molt més avançats en el front, seguint els corriols de l’esforç, la humiliació i els retrets. Ara, com en l’època de Crist, són objecte de la incomprensió i els retrets dels fariseus i els sacerdots de la nostra època que els oprimeixen.Je 315.1
El regne de Déu no ve amb senyals ex-terns i espectaculars. L’evangeli de la gràcia de Déu, amb l’esperit d’abnegació, mai estarà en harmonia amb l’esperit del món. Són dos principis antagònics. «L’home terrenal no admet res que vingui de l’Esperit de Déu; li sembla insensat. No és capaç de comprendre-ho, perquè això només es pot jutjar espiritualment”. Je 315.2
Avui dia, però, en el món religiós n'hi ha molts que es pensen que treballen per a l’establiment del regne de Crist amb la forma d’un domini terrenal i temporal. El seu desig és fer que Nostre Senyor esdevingui el governant dels regnes d’aquest món, que senyoregi en els tribunals, en les cambres legislatives, en els palaus i en els mercats. Esperen que governi per mitjà de decrets legals emesos per les autoritats humanes. Atès que Crist no és aquí en persona, ells actuen en el seu lloc i executen les lleis del seu regne. En temps de Jesús, els jueus desitjaven l’establiment d’un regne com aquest. Si hagués consentit a establir un domini temporal, a obligar a complir el que ells consideraven que eren les lleis de Déu i a permetre que ells fossin els qui exposessin i executessin la seva autoritat, l’haurien rebut de bon grat. Però ell havia dit: «El meu regne no és d’aquest món” i, per tant, no acceptaria un tron terrenal.Je 315.3
Jesús va viure sotmès a un govern cor-rupte i opressor. Arreu se sentia parlar d’abusos, d’extorsió, d’intolerància i de crueltat extrema. Tot i així, el Salvador no va voler endegar reformes civils. No atacava els abusos nacionals ni condemnava els enemics nacionals. No va interferir amb les autoritats ni amb l’administració dels qui tenien el poder. El qui fou el nostre exemple es va mantenir allunyat dels governs terrenals. No perquè les tribulacions dels homes li fossin indiferents, sinó perquè el remei no es basava només en mesures humanes externes. Per a ser eficient, la cura havia de tocar els homes de manera individual i els havia de regenerar el cor.Je 315.4
El regne de Crist no s’estableix gràcies a les decisions dels tribunals o de cap assemblea legislativa. Tampoc hi té res a veure el patrocini de cap gran filantrop del món. El regne de Déu s’estableix quan la naturalesa de Crist s’implanta en la humanitat mitjançant l’acció de l’Esperit Sant. «A tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni per desig carnal, ni per voler humà, sinó de Déu mateix”. Vet aquí l’únic poder que pot obrar l’aixecament de la raça humana. I l’agent humà que acomplirà aquesta obra és l’ensenyament i la pràctica de la paraula de Déu.Je 315.5
Quan l’apòstol Pau va començar el seu ministeri a Corint, una ciutat populosa, rica i condemnada, corrompuda pels vicis innombrables del paganisme, va dir: «Mentre era enmig vostre, vaig decidir de no conèixer res més que Jesucrist, i encara crucificat”. Més endavant, escrivint a al-guns d’aquells que els pecats més abjectes havien corromput, va declarar: «Alguns de vosaltres [...] ara heu estat rentats, heu estat santificats i heu estat fets justos en el nom de Jesucrist, el Senyor, i gràcies a l’Esperit del nostre Déu». «Sempre dono gràcies al meu Déu per vosaltres, pensant en la gràcia que ell us ha concedit en Jesu-crist”. Je 316.1
Actualment, com en temps de Crist, l’obra del regne de Déu no té res a veure amb els qui reclamen el reconeixement i el suport dels governants d’aquest món i de les lleis humanes, sinó que es basa en els qui declaren al poble i en el seu nom les veritats espirituals que obraran, en els qui les rebin, l’experiència de Pau: «Ja no soc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La vida que ara visc en el cos, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi». Aleshores, com Pau, treballaran en benefici dels homes. Perquè ell va escriure: «Per tant, som ambaixadors de Crist, i Déu mateix us exhorta a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu!» Je 316.2