Capítol 41—Crisi a Galilea

Aquest capítol està basat en Joan 6: 22-71.

Quan Crist va prohibir a la gentada que el proclamés rei era conscient que havia ar-ribat a un punt d’inflexió de la seva història. Les multituds que avui desitjaven exaltar-lo al tron l’endemà se li girarien en contra. La decepció de la seva ambició personal transformaria el seu amor en odi i les seves lloances en malediccions. Tot i que ho sabia, no va prendre cap mesura per tal d’evitar la crisi. Ja de bon començament havia tingut molta cura de no fomentar en els seus seguidors cap espe-rança d’obtenir recompenses terrenes. A un que se li va acostar amb el desig de ser deixeble seu li havia dir: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap».^{1M ateu 8: 20.} Si els homes haguessin pogut conquerir el món amb Crist, les multituds li haurien declarat la seva adhesió. Però aquella mena de servei era inacceptable per a ell. De tots els qui aleshores tenien alguna relació amb ell, molts se sentien atrets per l’esperança que establiria un regne terrenal. No havien entès el profund ensenyament espiritual del miracle dels pans i els peixos. Els ho havia d’aclarir. I aquella nova revelació vindria acompanyada d’una prova encara més dura.Je 230.1

La notícia del miracle dels pans i els pei-xos es va estendre com una taca d’oli. L’endemà, molt d’hora al matí, la gentada es va congregar a Betsaida. Volien veure Jesús. Hi havien arribat per terra i per mar. Tots els qui l’havien deixat la nit abans van tornar amb l’esperança de trobar-lo encara allà, perquè no hi havia cap barca que l’hagués pogut passar a l’altra riba. Però el van buscar debades i molts se’n van anar a Cafarnaüm, convençuts que l’hi trobarien.Je 230.2

Mentrestant, després d’haver-se absentat només un dia, Jesús havia arribat a Genesaret. Tan bon punt van saber que havia posat peu a terra, «ells començaren a recórrer tota la regió, i la gent anava duent-li els malalts en lliteres allà on sentien a dir que era».^{2Marc 6: 55.}Je 230.3

Passat un temps, va anar a la sinagoga. Allà el van trobar els qui havien vingut de Betsaida. Els seus deixebles els havien dit com havia travessat el mar. Els van explicar fil per randa la fúria de la tempesta i les hores de remar sense resultats contra els vents adversos, l’aparició de Crist caminant damunt l’aigua, la por que això els havia causat, les seves paraules de confiança, l’aventura de Pere i com va acabar amb el silenci sobtat de la tempesta i l’arribada de la barca. No obstant molts no en van tenir prou i es van aplegar al voltant de Jesús, preguntant: «Rabí, quan has arribat?» ^{3Joan 6: 25.} Tenien l’esperança que rebrien dels seus propis llavis un altre relat d’aquell miracle.Je 230.4

Jesús no va satisfer la seva curiositat. Entristit, va dir: «En veritat, en veritat us ho dic: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats».^{4Vers 26.} No el buscaven per cap motiu que valgués la pena. Els havia donat menjar amb els pans i esperaven que, pel fet d’adherir-se-li, en tornarien a treure algun profit temporal. Aleshores el Salvador els va demanar: «Però no us heu d’afanyar tant per l’aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dona vida eterna. I el Fill de l’home us donarà aquest aliment, Déu, el Pare, l’ha marcat amb el seu segell”. ^{5Vers 27.} Je 231.1

De moment, havia captat l’interès dels oients. «Ells li preguntaren: “Com hem d’actuar per a fer les obres de Déu?”» ^{6Vers 28} Havien fet moltes obres feixugues a fi d’encomanar-se a Déu. Per això estaven ansiosos de sentir parlar de qualsevol nova observança amb què poder obtenir un mèrit més gran. La seva pregunta volia dir: “Què hem de fer per a merèixer el cel? Quin preu se’ns demana per a obtenir la vida futura?”Je 231.2

«Jesús els respongué: “L’obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat”». ^{7Vers 29} El preu per al bitllet al cel és Jesús. La manera d’arribar-hi és mitjançant la fe en «l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món».^{8Joan 1: 29.}Je 231.3

Però el poble no estava disposat a acceptar la declaració d’aquesta veritat divina. Jesús havia complert exactament l’obra que la profecia havia predit que faria el Messies. Ells, en canvi, no havien sigut testimonis del que les seves esperances egoistes s’havien imaginat que seria la seva obra. Certament que Crist havia alimentat la multitud una sola vegada amb els pans d’ordi, però en temps de Moisès, durant quaranta anys, Israel havia obtingut el mannà per a alimentar-se. Per això esperaven que el Messies els cobriria de benediccions molt més grans. Els seus cors insatisfets es preguntaven per què, si Jesús havia estat capaç de fer obres tan meravelloses com les que havien presenciat, no podia atorgar salut, força i riqueses a tot el seu poble, alliberar-lo dels opressors i exaltar-los fins al poder i l’honor. Que declarés ser l’Enviat de Déu i, alhora, rebutgés de ser el rei d’Israel era un misteri que ni tan sols arribaven a imaginar. Van malinterpretar el seu rebuig. Molts van arribar a la conclusió que no s’atrevia a fer realitat les seves recla-macions perquè ell mateix dubtava del ca-ràcter diví de la seva missió. Per això van lliurar el cor a la incredulitat i la llavor que Satanàs havia plantat va portar l’únic fruit que podia donar: malentesos i desercions.Je 231.4

Aleshores, mig en broma, un rabí va preguntar: «I tu, quin senyal realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l’Escriptura: “Els donà pa del cel per aliment”». ^{9Joan 6: 30, 31.}Je 231.5

Els jueus honoraven Moisès com qui els havia donat el mannà i atorgaven la lloança a l’instrument i perdien de vista el Qui havia complert l’obra valent-se d’ell. Els seus pares havien murmurat contra Moisès i havien dubtat, fins i tot negat, la seva missió divina. Ara, empesos pel mateix esperit, els fills rebutjaven l’Únic que els duia el missatge de Déu. «Llavors Jesús els respongué: “En veritat, en veritat us ho dic: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dona l’autèntic pa del cel”». ^{10Vers 32.} El qui havia donat el mannà era entre ells. Crist mateix havia conduït els hebreus pel desert i, cada dia, els havia alimentat amb pa del cel. Aquell aliment era un tipus del veritable pa del cel. L’Esperit de vida, que flueix des de la infinita plenitud de Déu és el mannà veritable. Jesús va dir: «El pa de Déu és el que baixa del cel i dona vida al món”. ^{11Joan 6: 33.} Je 231.6

Convençuts encara que Jesús es referia a un aliment terrenal, alguns dels oients van exclamar: «“Senyor, dona’ns sempre pa d’aquest”. Jesús els diu: “Jo soc el pa de vida”». ^{12Versos 34 i 35.}Je 232.1

Els jueus coneixien bé la metàfora que havia fet servir Jesús. Moisès, inspirat per l’Esperit Sant, havia dit: «L’home no viu només del pa; viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor».^{13Deuteronom i 8: 3.} I el profeta Jeremies havia escrit: «Quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava: ella ha estat el goig i l’alegria del meu cor”. ^{14Jeremies 15: 16.} Els mateixos rabins tenien una dita segons la qual, en sentit espiritual, menjar el pa era estudiar la llei i practicar bones obres. A més, sovint es deia que quan vindria el Messies tot Israel tindria menjar. Els ensenyaments dels profetes aclarien la profunda lliçó espiritual del miracle dels pans i els peixos. Aquesta era la lliçó que Jesús volia obrir als qui l’escoltaven a la sinagoga. Si haguessin entès les Escriptures, haurien comprès les seves paraules quan va dir: «Jo soc el pa de vida». Només feia un dia que la gran multitud, fatigada i esgotada, havia menjat el pa que ell els havia donat. Així com d’aquell pa reberen força física i sadollament, de Crist podien rebre força espiritual per a vida eterna. «Qui ve a mi”, digué, «no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set”. ^{15Joan 6. 35.} Aleshores va afegir: «Però ja us ho he dit: vosaltres m’heu vist i encara no creieu”. ^{16Vers 36.}Je 232.2

Havien vist Jesús a través del testimoniatge de l’Esperit Sant, per la revelació de Déu a les seves ànimes. Havien tingut al davant les proves evidents del seu poder. I, tanmateix, encara demanaven un altre senyal. Si els l’hagués donat, la seva incredulitat no hauria disminuït ni un bri. Si el que havien vist i sentit no els havia arribat a convèncer, no tenia sentit mostrar-los cap altra obra me-ravellosa. La incredulitat sempre trobarà una excusa per al dubte i qüestionarà qualsevol prova, per positiva que sigui.Je 232.3

Una vegada més, Crist va apel·lar a aquells cors obstinats. «Jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi”. ^17. Tots els qui el rebessin per fe, va dir, tindrien la vida eterna. No se’n perdria cap. Les disputes dels fariseus i els saduceus sobre la vida futura eren vanes. Ja no calia que els homes ploressin desesperats i atribolats quan s’enfrontaven a la mort. «Perquè aquesta és la voluntat del meu Pare: que tot aquell qui veu el Fill i creu en ell tingui vida eterna. I jo el ressuscitaré el darrer dia”. ^18.Je 232.4

Però els líders del poble se sentien ofe-sos «i es preguntaven: “Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare! Com és que ara diu que ha baixat del cel?”»19 Van provar d’atiar els prejudicis referint-se de manera burleta a l’origen humil de Jesús. Condescendents, van al·ludir a la seva vida de treballador galileu i a la seva família, que era pobre i humil. Les afirmacions d’aquell fuster illetrat, deien, no mereixien la seva atenció. A més, relacionat amb el seu naixement misteriós, insinuaven que la seva paternitat era dubtosa amb la intenció que les circumstàncies humanes del seu naixement taquessin la seva història.Je 232.5

Jesús no va fer cap intent d’explicar el misteri del seu naixement. No va respondre cap pregunta relacionada amb el seu descens del cel, com tampoc en va respondre cap que tingués a veure amb el fet que havia travessat el mar. No va cridar l’atenció cap als miracles que havien marcat la seva vida. De manera voluntària, no havia volgut forjar-se una reputació i havia assumit la forma d’un servent. Però les seves paraules i les seves obres revelaven el seu caràcter. Tothom qui tenia el cor obert a la il·luminació divina el reconeixeria «com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat”. ^{20Joan 1: 14.} Je 232.6

Els prejudicis dels fariseus eren més profunds del que les seves preguntes deixaven entreveure. Tenien les arrels en la perversitat del seu cor. Qualsevol paraula o acció de Jesús despertava en ells l’antagonisme. Perquè l’esperit que ells abrigaven no podia trobar en ell cap resposta.Je 233.1

«Ningú no pot venir a mi si el Pare que m’ha enviat no l’atreu. I a aquest, jo el ressuscitaré el darrer dia. En els Profetes hi ha escrit: “Tots seran instruïts per Déu”. Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament venen a mi».^{21Joan 6: 44, 45.} Ningú acudirà mai a Crist tret dels qui responen a l’atracció de l’amor del Pare. Però Déu atreu tots els cors cap a ell, de manera que nomes els qui refusin la seva acció refusen d’acudir a Crist.Je 233.2

Amb les paraules: «Tots seran instruïts per Déu” Jesús es referia a la profecia d’Isaïes: «Jo, el Senyor, instruiré tots els teus fills, i viuran en una gran pau”. ^{22Isaïes: 54: 13.} Els jueus es van fer seva aquesta escriptura. Es vantaven que Déu era el seu mestre. Però Jesús els va mostrar com era de vana aquesta afirmació; va dir: «Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament venen a mi». És a dir, no podien rebre el coneixement del Pare si no era per Crist. La humanitat no podria suportar la visió de la seva glòria. Tots els qui Déu havia ensenyat havien escoltat la veu del seu Fill i en Jesús de Natzaret reconeixerien el qui, per la naturalesa i per la revelació, ha declarat el Pare.Je 233.3

«En veritat, en veritat us ho dic: els qui creuen tenen vida eterna”. ^{23Joan 6: 47.} Per mitjà de Joan, l’apòstol estimat, que havia sentit aquestes paraules, l’Esperit Sant declarava a les esglésies: «El testimoni és aquest: Déu ens ha donat la vida eterna, i aquesta vida està en el seu Fill. Qui té el Fill posse-eix la vida, però qui no té el Fill no la posseeix».^{241 Joan 5: 11, 12} Jesús va dir: «A aquest, jo el res-suscitaré en el darrer dia».^{25Joan 6: 44} Crist es va fer una carn amb nosaltres a fi que nosaltres puguem ser un esperit amb ell. La virtut d’aquesta unió ens traurà de la tomba; no només com una manifestació del poder de Crist, sinó perquè, per la fe, la seva vida ha esdevingut la nostra. Els qui el veuen amb el seu veritable caràcter i el reben al cor tenen vida eterna. Per l’Esperit, Crist habita en nosaltres i l’Esperit de Déu, rebut en el cor per fe, és el començament de la vida eterna.Je 233.4

El poble havia parlat a Crist del mannà que els seus pares havien menjat al desert com si el fet de proveir aquell aliment fos un miracle més gran que el que ell havia fet. Però ell els mostrà com és d’esquifit aquell do quan se’l compara amb les benediccions que havia vingut a atorgar. El mannà només podia sostenir la seva existència terrena, no barrava el pas a la mort i tampoc assegurava la immortalitat. En canvi, el pa del cel nodreix l’ànima amb vida eterna. El Salvador va dir: «Jo soc el pa de vida. Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. Jo soc el pa viu que ha baixat del cel. Qui men ja aquest pa, viurà per sempre».^{26Joan 6: 48-51.}A aquesta il·lustració hi va afegir: Només morint podria impartir vida als homes. En les seves paraules apuntava a la seva mort com a mitjà de salvació: «I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món».^{27Vers 51.}Je 233.5

Faltava poc perquè els jueus celebressin la Pasqua a Jerusalem. Era la commemoració de la nit de l’alliberament d’Israel, quan l’àngel destructor va colpir les cases d’Egipte. Déu volia que, en l’anyell pasqual hi veiessin l’Anyell de Déu i, per mitjà del símbol, rebessin el qui es lliurava ell mateix per a la vida del món. Però els jueus havien atorgat tanta importància al símbol que els passava desapercebut el seu significat. No discernien el cos del Senyor. Les paraules de Crist ensenyaven aquella mateixa veritat simbolitzada en l’ofici pasqual. Però van ser incapaços de discernir-la.Je 234.1

Aleshores els rabins van exclamar: «Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar?» ^{28Vers 52,} Van fer veure que entenien les seves paraules amb la mateixa literalitat que Nicodem quan va preguntar: «Com pot néixer un home que ja és vell?» ^{29Joan 3: 4.} En certa manera, entenen què vol dir Jesús, però no estan disposats a reconèixer-ho. Esperaven que, forçant les seves paraules atiarien contra ell els prejudicis de la gent.Je 234.2

Crist no va endolcir la representació simbòlica. Va reiterar la veritat amb parau-les encara més dures. «Jesús els respongué: “En veritat, en veritat us ho dic: si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell”». ^{30Joan 6: 53-56.} Je 234.3

Menjar la carn i beure la sang de Crist és rebre’l com a Salvador personal, creure que ens perdona els pecats i que som complets en ell. Contemplant el seu amor, romanent-hi, bevent-lo, podrem participar de la seva naturalesa. Crist ha de ser per a l’ànima el mateix que el menjar és per al cos. Tret que els mengem, que no arribin a formar part de nosaltres mateixos, no podem treure profit dels aliments. De la mateixa manera, tret que el reconeguem com a Salvador personal, Crist no té cap valor. El coneixement teòric no és de cap profit. Ens hem d’alimentar d’ell, rebre’l al cor, a fi que la seva vida esdevingui la nostra vida. Hem d’assimilar el seu amor i la seva gràcia.Je 234.4

No obstant, aquesta metàfora no aconsegueix de presentar el privilegi que és la relació del creient amb Crist. Jesús va dir: «A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi».^{31Vers 57} Així com el Fill de Déu vivia per fe en el Pare, nosaltres hem de viure per la fe en Crist. Jesús se sotmetia de manera tan plena a la voluntat de Déu que l’únic que apareixia en la seva vida era el Pare. Encara que fou temptat en tot com nosaltres, es va mantenir ferm davant del món i lliure de la taca del mal que l’envoltava. Nosaltres podrem vèncer de la mateixa manera que Crist va vèncer.Je 234.5

Som seguidors de Crist? Aleshores, tot el que hi ha escrit que fa referència a la vida espiritual es va escriure per a nosaltres i ho podem obtenir unint-nos a Jesús. El nostre zel s’esllangueix? El nostre primer amor s’ha refredat? Acceptem altra vegada l’amor profés de Crist. Mengem la seva carn, bevem la seva sang i serem u amb el Pare i amb el Fill.Je 234.6

Els jueus incrèduls van rebutjar de veure en les paraules del Salvador res que no fos el significat literal. La llei ritual els prohibia tastar la sang i van tergiversar el llenguatge de Crist fent que fos un discurs sacríleg tot discutint entre ells. Fins i tot molts dels deixebles van dir: «Aquestes paraules són molt dures. Qui és capaç d’acceptar-les?» ^{32Joan 6: 60.}Je 235.1

El Salvador va respondre: «Això us escandalitza? Doncs què direu quan veureu el Fill de l’home pujant on era abans? És l’Esperit qui dona vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida”. ^{33Vers 63.}Je 235.2

La vida de Crist que vivifica el món és en la seva paraula. Per la seva paraula Jesús va guarir malalties i va expulsar dimonis. Per la seva paraula va calmar el mar i va ressuscitar els morts. El poble va donar testimoni que la seva paraula tenia poder. Parlava amb paraules de Déu tal com havia parlat pels profetes i els mestres de l’Antic Testament. Tota la Bíblia és una manifestació de Crist. El Salvador volia restaurar la fe dels seus seguidors al món. Quan la seva presència visible s’hauria de retirar, la paraula hauria de ser la font del poder. Com el seu Mestre, haurien de viure «de tota paraula que surt de la boca de Déu».^{34Mateu 4: 4}Je 235.3

Així com la vida física se sosté amb el menjar, la vida espiritual se sosté amb la paraula de Déu. Totes les ànimes han d’obtenir per elles mateixes la vida de la paraula de Déu. Així com, si volem rebre l’aliment, cal que mengem per nosaltres mateixos, si volem rebre la paraula també ho hem de fer per nosaltres mateixos, sense la mediació de cap altra ment. Cal que estudiem atentament la Bíblia, demanant a Déu l’ajuda de l’Esperit Sant a fi que puguem entendre la seva paraula. Convé que prenguem un vers i concentrem la ment en la tasca de determinar el pensament que Déu hi ha posat per a nosaltres. Hem de meditar en aquell pensament fins que sigui nostre i sapiguem “què diu el Senyor”.Je 235.4

Jesús s’adreça a mi en les seves promeses i les seves amonestacions. Déu estima tant el món que va donar el seu Fill únic per tal que, si jo crec en ell, no em perdi, sinó que tingui la vida eterna. Les experiències contingudes en la paraula de Déu han de ser les meves. La pregària i la promesa, el precepte i l’amonestació, són meus. «Estic crucificat amb Crist. Ja no soc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La vida que ara visc en el cos, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi».^{35Gàlates 2: 19, 20.} Quan la fe els rep i els assimila així, els principis esdevenen part de l’ésser i la força motriu de la vida. La paraula de Déu rebuda en l’ànima, emmotlla els pensaments i intervé en el desenvolupament del caràcter.Je 235.5

Mirar constantment Jesús amb els ulls de la fe ens enfortirà. Déu farà les revelacions més preuades als qui tenen fam i set d’ell. Ells descobriran que Crist és un Salvador personal. A mesura que es vagin nodrint de la seva paraula, trobaran que és esperit i vida. La paraula destrueix la naturalesa terrena i transmet una vida nova en Jesucrist. L’Esperit Sant ve a l’ànima com a Consolador. Per l’acció transformadora de la seva gràcia, el seu deixeble reprodueix la imatge de Déu, de manera que és una nova criatura. L’amor ocupa el lloc de l’odi i el cor rep la similitud amb la Divinitat. Viure «de tota paraula que surt de la boca de Déu” vol dir això. Menjar el Pa que baixa del cel és això.Je 235.6

Jesús havia expressat una veritat sagrada i eterna vinculada a la relació entre ell i els seus seguidors. Coneixia el caràcter dels qui afirmaven ser els seus deixebles i les seves paraules van posar a prova la seva fe. Va declarar que havien de creure i actuar segons els seus ensenyaments. Tothom qui el rebés tindria part en la seva naturalesa i es conformaria al seu caràcter. Això implicava l’abandonament de les ambicions que havien cultivat. Els exigia la rendició completa a Jesús. Estaven cridats a sacrificar-se ells mateixos, a ser mansuets i de cor humil. Si volien tenir part en el do de la vida i la glòria celestials, havien de caminar pel camí estret que seguiria l’Home del Calvari.Je 235.7

La prova era massa dura. L’entusiasme dels qui havien buscat de fer-lo rei per la força es va glaçar. Segons van declarar, aquell discurs a la sinagoga els havia obert els ulls. Ara ja no estaven enganyats. En les seves ments, les paraules de Jesús eren la confessió evident que no era el Messies i que relacionar-se amb ell no els aportaria cap recompensa terrena. Havien acceptat el seu poder que obrava miracles, estaven ansiosos de ser alliberats de les malalties i del sofriment; però aquella vida d’abnegació i sacrifici no els feia gens de gràcia. El regne espiritual i misteriós de què parlava Jesús no els importava gens ni mica. Els qui no eren sincers, els egoistes, que l’havien cercat ja no el desitjaven. Si no consagrava el seu poder i la seva influència a alliberar-los dels romans, no en volien saber res.Je 236.1

Jesús els ho va explicar sense embuts: «Entre vosaltres n’hi ha alguns que no cre-uen”. ^{36Joan 6: 64.} I va afegir: «Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare”. ^{37Vers 65.} Desitjava que entenguessin que si no eren atrets cap a ell era perquè tenien el cor tancat a l’acció de l’Esperit Sant. «L’home terrenal no admet res que vingui de l’Esperit de Déu; li sembla insensat. No és capaç de comprendre-ho, perquè això només es pot jutjar espiritualment”. ^{381 Corintis 2: 14} L’ànima contempla la glòria de Jesús per la fe. I aquesta glòria està oculta fins que l’Esperit Sant encén la fe en l’ànima.Je 236.2

En veure que retreia públicament la seva incredulitat, aquells deixebles encara es van allunyar més de Jesús. Estaven molt decebuts i desitjaven ferir el Salvador alhora que satisfeien la malícia dels fariseus. Per això se li van girar d’esquena i, desdenyosos, el van abandonar. Havien escollit, havien pres la forma sense l’esperit, la closca sense el pinyol. D’aleshores ençà, la seva decisió va ser irreversible; ja no caminarien mai més amb Jesús.Je 236.3

«Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l’era; arreplegarà el blat i l’entrarà al graner, però cremarà la palla en un foc que no s’apaga”. ^{39M ateu 3: 12.} Aquell va ser un moment de purga. Amb paraules de veritat, va separar el gra de la palla. Molts eren massa vanitosos i pagats d’ells mateixos per a rebre un retret; estimaven massa el món per a acceptar una vida d’humilitat. Per això es van allunyar de Jesús. Encara n’hi ha molts que fan el mateix. Com aquells deixebles de la sinagoga de Cafarnaüm, les ànimes són posades a prova. Quan la veritat entra al cor veuen que no viuen segons la voluntat de Déu. Veuen que els cal un canvi complet, però no volen assu-mir l’obra d’abnegació. Per tant, quan els seus pecats queden al descobert, s’encoleritzen. Se’n van, fent-se els ofesos i, com els deixebles que van abandonar Jesús, fins i tot murmuren: «Aquestes paraules són molt dures. Qui és capaç d’acceptar-les?”Je 236.4

Les seves orelles acceptarien de bon grat la lloança i l’adulació, però la veritat és desagradable. No podien escoltar-la. Quan a algú el segueixen les masses i alimenta les multituds, quan se senten crits de triomf, criden lloances com el que més. Però quan la cerca de l’Esperit de Déu els revela els seus pecats i els exigeix que els abandonin, es giren d’esquena a la veritat i ja no caminen més amb Jesús.Je 236.5

Quan aquells deixebles desafectes de Crist se’n van separar, els va controlar un esperit diferent. Eren incapaços de trobar res d’atractiu en Aquell qui abans havien trobat tan interessant. Van cercar els seus enemics perquè estaven en harmonia amb l’esperit que els governava i la seva obra. Van tergiversar les seves paraules, van falsificar les seves declaracions i van impugnar els seus motius. Van justificar la seva conducta recollint qualsevol cosa que es pogués fer servir en contra d’ell. Així, els falsos rumors que les seves vides eren en perill van excitar la seva indignació.Je 237.1

La notícia que, segons havia confessat ell mateix, Jesús de Natzaret no era el Messies va córrer com la pólvora. De manera que, tal com havia passat l’any abans a Judea, l’opinió pública a Galilea se li va girar en contra. Malaguanyat Israel! Rebutjaven el Salvador perquè es delien per un conqueridor que els donés poder temporal. Volien la carn perible en lloc de la que resisteix fins a la vida eterna.Je 237.2

Amb el cor esquinçat, Jesús, la Vida i la Llum del món, va veure com l’abandonaven els que havien sigut els seus deixebles. En fer-se conscient que ningú apreciava la seva compassió, que el seu amor no era correspost, que la seva misericòrdia era objecte d’un desaire, que rebutjaven la seva salvació, el cor se li va omplir amb una tristor indescriptible. Fets com aquests van fer que fos «un home avesat al dolor i acostumat a la malaltia».^{40Isaïes 53: 3.}Je 237.3

Sense fer res per a impedir que el dei-xessin, «llavors Jesús digué als dotze: “També vosaltres em voleu deixar?” Simó Pere li respongué: “Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna».^{41Joan 6: 67, 68}Je 237.4

«A qui aniríem?» Els mestres d’Israel eren esclaus del formalisme. El conflicte entre fariseus i saduceus era constant. Deixar Jesús era caure en les urpes dels fanàtics dels ritus i les cerimònies, homes ambiciosos que només cercaven la seva pròpia glòria. Des que havien acceptat Crist, els deixebles havien trobat més pau i goig que en tota la seva vida d’abans. Com podien tornar als qui s’havien burlat de l’Amic dels pecadors i l’havien perseguit? Durant molt de temps havien cercat el Messies. Ara que havia vingut, no podien abandonar la seva presència i anar-se’n amb els qui havien posat preu a la seva vida i els havien perseguit per ser seguidors seus.Je 237.5

«A qui aniríem?» Per descomptat que no volien bescanviar els ensenyaments de Crist, les seves lliçons d’amor i misericòrdia per la tenebra de la incredulitat i la maldat del món. Tot i que molts que havien sigut testimonis dels miracles del Salvador l’havien abandonat, Pere va expressar la fe dels deixebles: «Nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu”. ^{42Vers 69.} La sola idea de perdre l’àncora de les seves ànimes els entristia i els terroritzava. Quedar destituïts del Salvador era el mateix que anar a la deriva enmig d’un mar tenebrós i tempestuós.Je 237.6

Per a les ments finites, molts dels actes de Jesús semblen misteriosos; però en l’obra de la nostra redempció no hi ha cap acte o paraula que no tingui un propòsit. Tots estan calculats a fi de produir un resultat. Si fóssim capaços d’entendre els propòsits del Senyor, tot ens semblaria important, complet i en harmonia amb la seva missió.Je 237.7

Encara que ara no poguem comprendre les obres i els camins de Déu, podem discernir el seu gran amor que hi ha al darrere de tots els seus tractes amb els éssers humans. Qui viu prop de Jesús entendrà millor els misteris de la pietat. Reconeixerà la miseri-còrdia que administra el retret, que posa a prova el caràcter i treu a la llum els propòsits del cor.Je 237.8

Quan Jesús va presentar aquella veritat crucial que va fer que molts dels seus deixebles se n’anessin, sabia quines serien les conseqüències de les seves paraules. No obstant, tenia un propòsit de misericòrdia que havia de complir. Va preveure que, en l’hora de la temptació, tots els seus deixebles estimats haurien de passar una prova duríssima. La seva agonia al Getsemaní, la traïció i la crucifixió serien per a ells el tràngol més terrible. Si no els hagués posat a prova abans, molts que havien actuat per motius purament egoistes estarien relacionats amb ells. Quan el Senyor fos condemnat a la sala del judici, quan la multitud que l’havia victorejat com al seu rei el xiulés i l’escridassés, quan la gentada escarnidora cridés: «Crucifica’l!», quan les seves ambicions quedessin decebudes, aquells que només cercaven l’autocomplaença renunciarien a la seva adhesió a Jesús i haurien abocat damunt del cor dels deixebles un patiment encara més aclaparador que s’afegiria al sofriment de veure’s decebuts per la ruïna de les seves esperances més profundes. En aquella hora de tenebra l’exemple dels que l’haurien abandonat n’hauria arrossegat d’altres. Però Jesús va provocar aquella crisi mentre encara podia enfortir la fe dels seus veritables seguidors amb la seva presència. Quin Redemptor més compassiu que, tot i conèixer del cert la ruïna que l’esperava, amb tendresa, va aplanar el camí dels deixebles i els preparà per a l’hora de la prova definitiva! Je 238.1