Capítol 57—«Encara et manca una cosa»
Aquest capítol està basat en Mateu 19: 16-22; Marc 10: 17-22; Lluc 18: 18-23.
«Quan es posava en camí, un home s’acostà corrent, s’agenollà davant de Jesús i li preguntà: “Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?”» Je 321.1
El jove que li havia fet aquesta pregunta era un governant. Era molt ric i tenia moltes propietats; a més, tenia un càrrec de responsabilitat. Havia vist amb quin amor havia tractat els nens que li havien presentat, amb quina tendresa els havia rebut i els havia abraçat. Per això el cor se li va omplir d’amor pel Salvador. Va sentir el desig de ser deixeble seu. Estava tan commòs que, quan Crist va fer l’acció d’anar-se’n, va córrer darrere d’ell i se li agenollà als peus. Aleshores, de forma sincera i honesta, li va fer la pregunta més important per a la seva ànima i la de qualsevol ésser humà: «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?» Je 321.2
«Jesús li digué: “Per què em dius bo? De bo, només n’hi ha un, que és Déu”». Volia posar a prova la sinceritat del príncep i fer que li expliqués per què el tenia per bo. S’havia adonat que Aquell amb qui parlava era el Fill de Déu? Quins eren els veritables sentiments del seu cor?Je 321.3
Aquell príncep tenia un elevat concepte de la seva justícia. No pensava que hi hagués cap aspecte de la seva vida que pogués ser defectuós. No obstant, no estava satisfet del tot. Tenia la sensació que li mancava alguna cosa que, potser, impediria que Jesús el beneís tal com havia beneït els infants fent que, d’aquesta manera, la seva necessitat quedés insatisfeta.Je 321.4
Com a resposta a aquella pregunta, Jesús li va dir que l’obediència als manaments de Déu era una condició necessària per a obtenir la vida eterna. Per això va citar alguns manaments que mostren les obligacions de l’home envers els seus semblants. La resposta del príncep fou positiva: «Tot això ja ho he complert. Què em falta encara?» Je 321.5
Jesús va mirar el jove de fit a fit, com si li llegís la vida i hi cerqués el caràcter. L’estimava i tenia el ferm desig d’atorgar-li aquella pau i aquella joia que, materialment, li canviarien el caràcter. «Jesús, en sentir-ho, li digué: Encara et manca una cosa: ven tot el que tens i reparteix-ho entre els pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me».Je 321.6
Crist se sentia atret per aquell jove. Sabia que en afirmar: «Tot això ho he complert des de jove» era sincer. El Redemptor anhelava despertar en ell el discerniment que el capacitaria per a percebre la necessitat d’una devoció de cor i de la bondat cristiana. Volia veure en ell un cor humil i contrit, conscient de l’amor suprem que cal donar a Déu i que cobreix la seva imperfecció amb la perfecció de Crist.Je 321.7
Jesús va veure que, si esdevenia el seu col·laborador en l’obra de salvació, aquell governant podia ser l’ajuda que li calia. Si s’hagués deixat guiar per Crist, hauria sigut una potència per al bé. En un grau molt elevat, aquell príncep hauria pogut representar Crist, perquè era posseïdor d’unes qualitats que, si s’unia al Salvador, li haurien permès d’esdevenir una força divina entre els homes. Mirant el seu caràcter, Crist el va estimar. Així mateix, l’amor per Crist creixia en el cor del príncep, perquè l’amor engendra amor. Jesús el volia veure com a un col·labo-rador; fer-lo semblant a ell mateix, que fos un mirall que reflectís la semblança amb Déu. Desitjava desenvolupar l’excel·lència del seu caràcter i santificar-lo per a l’ús del Mestre. Si el príncep s’hagués lliurat a Crist, hauria crescut en l’ambient de la seva presència. Si hagués pres aquella decisió, com hauria estat de diferent, el seu futur!Je 322.1
«Jesús li respongué: “Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me”». Jesús va mirar dintre del cor del príncep. Si no la corregia, aquella mancança tindria conseqüències fatals per a ell, corrompria tota la seva naturalesa. La indulgència i l’egoisme es farien més forts. Si volia rebre l’amor de Déu li calia sotmetre l’amor suprem pel jo.Je 322.2
Crist havia donat una prova a aquell home. El va cridar a escollir entre tenir un tresor al cel o gaudir de les grandeses terrenals. Si seguia Jesús, tindria assegurat el tresor celestial. Però perquè això passés, el jo havia de fer un pas enrere, li calia lliurar la seva voluntat al control de Crist. Al jove príncep se li oferia la mateixa santedat de Déu. Tenia al seu abast el privilegi de ser fill de Déu i cohereu amb Crist del tresor celestial. Però li calia prendre la creu i seguir el Salvador pel camí de l’abnegació.Je 322.3
Per al príncep, les paraules de Crist equivalien a una invitació: «Escolliu avui quins déus voleu adorar». A ell li corresponia d’escollir. Jesús es delia perquè es convertís. Li havia mostrat les nafres del seu caràcter. Amb quin interès vivíssim observava el jove mentre sospesava la qüestió! Si decidia de seguir Crist, hauria d’obeir-ne les paraules sense cap excepció. Hauria d’abandonar els seus projectes ambiciosos. Ansiós, amb un anhel que li cremava l’ànima, el Salvador mirava el jove amb l’esperança que accedís a la invitació de l’Esperit de Déu.Je 322.4
Crist havia presentat les úniques condicions que farien possible que el príncep assolís un caràcter cristià perfecte. El seus mots, encara que semblessin severs i exigents, eren mots de saviesa. L’única esperança de salvar-se que tenia el príncep era acceptar-los i obeir-los. La seva posició elevada i les seves propietats exercien en el seu caràcter una influència subtil i maligna. Si els preferia, acabarien suplantant Déu en els seus afectes. Tant hi feia que fos molt o poc, si retenia res sense haver-ho lliurat a Déu li reduiria la força moral i minvaria la seva eficiència; perquè, si estimem les coses d’aquest món, per incertes i de poc valor que siguin, finalment, absorbiran totes les nostres forces.Je 322.5
El príncep va discernir amb celeritat què implicaven les paraules de Crist i es va entristir. Si s’hagués adonat del valor del do que se li havia ofert, no hauria trigat un instant a engrossir les files dels seguidors de Crist. Era membre del consell honorat dels jueus i Satanàs el temptava amb expectatives aduladores. Volia el tresor celestial, però alhora desitjava els avantatges temporals que li podrien proporcionar les seves riqueses. Li sabia greu haver de complir aquelles condicions; desitjava la vida eterna, però no estava disposat a fer cap sacrifici. El preu de la vida eterna li semblava massa elevat i «se’n va anar tot trist, perquè tenia molts béns».Je 322.6
La seva afirmació que guardava la llei de Déu era un engany. Va demostrar que les seves riqueses eren el seu ídol. Mentre el món fos el primer dels seus afectes era impossible que observés els manaments de Déu. Estimava els dons de Déu més que el Dador. Crist havia ofert al jove príncep la possibilitat de ser el seu camarada: «Segueix-me». Però el Salvador no era prou per a ell perquè valorava més el seu nom, la seva posició entre els homes i les seves propietats. Abandonar el tresor terrenal que es veia per un tresor al cel que no es veu era massa arriscat. Va rebutjar l’oferiment de la vida eterna i se’n va anar; de manera que, sempre més, el món seria l’objecte de la seva adoració.Je 323.1
Molts passen per aquest tràngol d’haver de sospesar si trien Crist o el món; i molts es decanten pel món. Com aquell jove príncep, s’allunyen del Salvador dient-se que aquell Home no serà el seu líder.Je 323.2
L’encontre de Crist amb el jove és una lliçó pràctica. Déu ens ha donat la norma de conducta que ha de seguir tothom qui el serveixi. No és cap altra que obeir la seva llei, no com qui es limita a obeir-ne la lletra, si nó de tal manera que aquesta obediència impregna tota la vida fins a quedar exemplificada en el caràcter. Déu ha establert el seu propi model de caràcter per a tots els qui esdevenen súbdits del seu regne. Només qui sigui col·laborador de Crist, només qui digui: «Senyor, tot el que tinc i tot el que soc és vostre» serà reconegut com a fill de Déu. Cal que considerem què vol dir desitjar el cel i, alhora, allunyar-nos-en a causa de les condicions necessàries per a accedir-hi. Cal que pensem què significa dir no a Crist. El príncep va dir: «No, no t’ho puc donar tot». Que potser nosaltres diem això mateix? El Salvador ens ofereix compartir amb nosaltres l’obra que Déu ens ha encarregat de fer. Ens ofereix la possibilitat de fer servir els mitjans que Déu ha posat al nostre abast, de fer avançar la seva obra al món. Només així ens pot salvar.Je 323.3
Al príncep se li havien encomanat les seves propietats per tal que pogués demos-trar que era un masover fidel. Havia d’administrar aquells béns de manera que fossin una benedicció per als qui tenien alguna necessitat. De la mateixa manera, ara Déu proveeix els homes amb recursos, amb talents i amb oportunitats a fi que puguin ser els seus agents i ajudin els pobres i els sofrents. Qui fa servir els dons que ha rebut de la manera que Déu ha designat és un col·laborador del Salvador i guanya ànimes per a Crist, perquè representa el seu caràcter.Je 323.4
Als qui, com el jove ric, tenen un càrrec de confiança elevat i tenen moltes propietats, potser els sembli que abandonar-ho tot per a seguir Crist sigui un sacrifici massa gran. Però aquesta és la norma de conducta de tots els qui volen ser els seus deixebles. Tret de l’obediència no hi ha res acceptable. La rendició del jo és l’essència dels ensenyaments de Crist. Sovint se la presenta i se la recomana amb un llenguatge que sembla autoritari perquè no hi ha cap altra manera de salvar l’home que desfer-se de les coses que, si se’ls atorga un espai, desmoralitzaran tot l’ésser.Je 323.5
Quan retornen a Déu el que han rebut d’ell, els deixebles de Crist acumulen un tresor que els serà lliurat quan sentin les paraules: «Molt bé, bon servidor i lleial. [...] Vine i participa del goig del teu senyor». «En lloc de la joia que se li proposava, sofrí amb paciència la creu, menyspreant-ne la ignomínia, i ara està assegut a la dreta del tron de Déu”. El goig de veure les ànimes redimides, salva-des eternament, és la recompensa de tothom qui segueix les petjades d’Aquell qui un dia va dir: «Segueix-me”.Je 323.6