Capítol 51—«La llum de la vida»

Aquest capítol està basat en Joan 8: 12-59; Joan 9.

«Jesús els tornà a adreçar la paraula. Els digué: “Jo soc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida”». ^{1Joan 8:12.}Je 286.1

Quan va pronunciar aquestes paraules, Jesús era a l’atri del temple dedicat especialment als oficis de la Festa de les Cabanes. Al mig hi havia dues grans peanyes que suportaven sengles canelobres de mida considerable. Després del sacrifici del vespre hom encenia totes les llànties, de manera que escampaven la llum sobre Jerusalem. Aquesta cerimònia commemorava la columna de llum que havia guiat Israel durant el pelegrinatge pel desert. També es considerava que assenyalava la vinguda del Messies. Al vespre, quan s’encenien les llànties, l’atri era l’escenari d’una gran joia. Homes madurs, els sacerdots del temple i els governants del poble s’unien a les dances festives al so de música instrumental i dels cants dels levites.Je 286.2

Amb la il·luminació de Jerusalem el poble expressava l’esperança que el Messies vindria a escampar la llum damunt d’Israel. Però per a Jesús l’escena tenia un significat més ampli. Així com les llànties del temple il·luminaven tot al seu voltant, Crist, la font de la llum espiritual, il·lumina la tenebra del món. I, tanmateix, el símbol era imnperfecte. La gran llum que la seva pròpia mà havia posat al cel era una representació més certa de la glòria de la seva missió.Je 286.3

Era de bon matí. El sol tot just s’havia alçat de darrere de la Muntanya de les oliveres i els seus raigs queien amb una claror enlluernadora damunt dels palaus de marbre, alhora que il·luminaven l’or dels murs del temple. Aleshores, assenyalant tot allò, Jesús va dir: «Jo soc la llum del món”.Je 286.4

Algú que va sentir aquests mots, molt temps després els va parafrasejar en un passatge sublim: «Al principi existia la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ella estava amb Déu al principi. Per ella tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix no hi ha vingut sense ella. En ella hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la».^{2Joan 1: 1-5}Molt temps després que Jesús ascendís al cel, Pere, il·luminat per l’Esperit diví, tot recordant el símbol que havia fet servir Crist, també va escriure: «A més, tenim el sòlid fonament de les paraules dels profetes; i feu bé d’escoltar-les amb atenció, ja que són una llum que resplendeix en un lloc tenebrós, fins que apuntarà el dia, i l’estel del matí s’alçarà en els vostres cors».^{32 Pere 1: 19}Je 286.5

Sempre que Déu s’havia manifestat al seu poble la llum havia sigut el símbol de la seva presència. Amb la primera paraula de la creació la llum va resplendir en la tenebra. Al desert, de dia, la llum era present en la columna de núvols i, de nit, en la columna de foc, guiant el gran exèrcit d’Israel. Al Sinaí, la llum resplendia amb grandesa esfereïdora al voltant del Senyor. La llum reposava damunt del propiciatori, al tabernacle. La llum omplia el temple de Salomó quan fou dedicat. La llum va brillar als turons de Betlem quan els àngels van donar el missatge de redepció als pastors.Je 287.1

Déu és llum. Amb les paraules: «Jo soc la llum del món», Crist declarava que era un amb Déu, així com la seva relació amb tota la família humana. Ell fou qui, al principi, va fer que la llum resplendís enmig de les tenebres. ^{4Vegeu 2 Corintis 4: 6.} Ell és la llum del sol, de la lluna i de les estrelles. Ell era la llum espiritual que havia resplendit damunt d’Israel en símbol, en tipus i en profecia. Però la llum no estava reservada només a la nació jueva. Així com els raigs del sol penetren fins als racons més re-mots de la terra, també la llum del Sol de Justícia resplendeix damunt de totes i cadascuna de les ànimes.Je 287.2

«Aquell qui és la llum veritable, la que il·lumina tots els homes, ve al món».^{5Joan 1: 9, BEC.} El món ha tingut els seus grans mestres: homes amb un intel·lecte gegantí que han dut a terme recerques extraordinàries, homes els discursos dels quals han estimulat el pensament i han obert els ulls a camps del coneixement amplíssims. Aquests homes han rebut l’honor de ser considerats guies i benefactors de la raça. Però n’hi ha Un que s’aixeca per damunt de tots ells. «A tots els qui l’han rebut, a tots els qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu”. ^{6Joan 1: 12. 7Vers 18} «A Déu ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat». Je 287.3

Podem dibuixar la línia dels grans mestres del món i recular en el temps fins que ens ho permetin els registres històrics, però la Llum ja hi era abans que tots ells. Així com la lluna i els astres del sistema solar resplendeixen perquè reflecteixen la llum del sol, en la mesura que els seus ensenyaments són certs, els grans pensadors del món reflecteixen els raigs del Sol de Justícia. Totes i cadascuna de les perles del pensament, tots i cadascun dels esclats de l’intel·lecte, procedeixen de la Llum del món. En l’actualitat hom parla molt de l’anomenada educació superior. La veritable educació superior és la que imparteix Aquell en qui «hi ha amagats tots els tresors de saviesa i coneixement».^{8Colossencs 2: 3.} Jesús diu: «El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida».Je 287.4

Amb les paraules: «Jo soc la llum del món”, Jesús declarava que era el Messies. El vell Simeó, quan Crist fou presentat al temple on ara predicava, el va anomenar: «Llum per a revelació a les nacions i glòria del teu poble Israel».^{9Lluc 2: 32, BEC.} En aquelles paraules li aplicava una profecia molt coneguda a Israel. L’Esperit Sant havia declarat per mitjà del profeta Isaïes: «M’ha dit: “És massa poc que siguis el meu servent per a restablir les tribus de Jacob i fer tornar els supervivents d’Israel. Jo t’he fet llum de les nacions perquè portis la meva salvació d’un cap a l’altre de la terra”». ^{10Isaïes 49: 6} Era habitual que aquesta profecia s’entengués com fent referència al Messies; per això, quan va dir: «Jo soc la llum del món”, la gent no podia errar-se en el fet de reconèixer que Jesús afirmava que era el Promès.Je 287.5

Per als fariseus i els governants, aquesta afirmació era arrogant i presumptuosa. Que un home com ells tingués aquelles pretensions era intolerable. Fent veure que no li feien cas, van preguntar: «Qui ets, tu?». ^{11Joan 8: 25} Estaven determinats a obligar-lo que es declarés com el Crist. El seu aspecte i les seves obres eren tan lluny de les expectatives del poble que, tal com es pensaven els seus astuts enemics, l’anunci directe que ell era el Messies faria que el rebutgessin com a un impostor.Je 288.1

Però, a aquella pregunta, Jesús va res-pondre: «Us ho estic dient des del principi».^{12Vegeu nota anterior.} Les seves paraules revelaven el mateix que el seu caràcter. Era l’encarnació de les veritats que ensenyava. I va continuar: «No faig res pel meu compte; sinó que dic allò que el Pare m’ha ensenyat. El qui m’ha enviat és amb mi, no em deixa sol, perquè sempre faig allò que li plau”. ^{13Joan 8: 28, 29} No va mirar de demostrar la seva reclamació messiànica, sinó que va mostrar la seva unitat amb Déu. Si haguessin tingut la ment oberta a l’amor de Déu, haurien rebut Jesús.Je 288.2

Entre els qui l’escoltaven, molts eren atrets per fe. A ells els va dir: «Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sou deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures».^{14Versos 31 i 32.}Je 288.3

Aquelles paraules van ofendre els fari-seus. Feia molt de temps que la nació estava sotmesa al jou estranger que menyspreaven. Per aixó van exclamar: «Nosaltres som descendents d’Abraham i no hem estat mai esclaus de ningú. Com pots dir que hem de ser lliures?» ^{15Vers 33.} Jesús va mirar aquells homes que eren esclaus de la malícia, els pensaments dels quals se centraven en la revenja, i, amb tristesa, va respondre: «En veritat, en veritat us dic que tothom qui comet pecat és esclau».^{16Joan 8: 34.} Aquells homes eren víctimes de la pitjor mena de cadenes, els governava l’esperit del mal.Je 288.4

Totes les ànimes que rebutgen de lliu-rar-se a Déu són sota el control d’un altre poder. No són les seves pròpies mestresses. Potser parlaran de llibertat, però han caigut en l’esclavatge més abjecte. No se’ls permet de veure la bellesa de la veritat, perquè Satanàs en controla la ment. Mentre s’autoconvencen que segueixen els dictats del seu judici, obeeixen la voluntat del príncep de les tenebres. Crist va venir per a trencar els grillons que tenen l’ànima encadenada al pecat. «Si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò”. ^{17Vers 36.} «Perquè la llei de l’Esperit, que dona la vida en Jesucrist, t’ha alliberat de la llei del pecat i de la mort».^{18Romans 8: 2.} Je 288.5

En l’obra de redempció no hi intervé l’obligació. No s’hi fa servir cap força externa. La influència de l’Esperit de Déu fa que l’home sigui lliure d’escollir qui vol servir. El sentit més elevat de la llibertat es manifesta en el canvi que es produeix quan l’ànima es rendeix a Crist. L’expulsió del pecat és un acte de la pròpia ànima. Certament, no tenim poder per a alliberar-nos nosaltres sols del control de Satanàs. No obstant, quan desit-gem ser alliberats del pecat i, empesos per aquesta gran necessitat, clamem demanant un poder que és fora i per damunt de nosaltres, les potències de l’ànima queden imbuïdes de l’energia divina de l’Esperit Sant i obeeixen els dictats de la voluntat en el compliment dels desitjos de Déu.Je 288.6

L’única condició que fa possible la llibertat de l’home és ser un amb Crist. «La veritat us farà lliures». Crist és la veritat. El pecat només pot triomfar afeblint la ment i destruïnt la llibertat de l’ànima. El sotmetiment a Déu és la restauració del jo a la glòria i la dignitat veritables de l’home. La llei divina a què hem estat sotmesos és «una llei de llibertat».^{19Jaume 2: 12.}Je 288.7

Els fariseus s’havien declarat fills d’Abraham. Jesús els va dir que aquesta afirmació només es podia establir fent les obres d’Abraham. Els veritables fills d’Abraham havien de viure, com ell, una vida d’obediència a Déu. No havien de voler matar el qui ensenyava la veritat que Déu li havia donat. Si conspiraven contra Crist, els rabins no feien les obres d’Abraham. La mera descendència lineal d’Abraham no tenia cap valor. Sense un vincle espiritual amb ell, un vincle que es manifestaria posseint el mateix esperit i fent les mateixes obres, no eren els seus fills.Je 289.1

Aquest mateix principi s’aplica a una qüestió que el món cristià ha debatut durant molt de temps: la successió apostòlica. La descendència d’Abraham no es demostrava amb la genealogia, sinó amb la similitud de caràcter. Així doncs, la successió apostòlica no es basa en la transmissió d’una certa autoritat eclesiàstica, sinó en la relació espiritual. Una vida que actua segons l’esperit dels apòstols, creient i ensenyant la veritat que ells creien i ensenyaven, és la prova real de la successió apostòlica. Fa que els homes esdevinguin successors dels primers mestres de l’evangeli.Je 289.2

Jesús negava que els jueus fossin fills d’Abraham. Per això va dir: «Vosaltres només feu les obres del vostre pare».^{20Joan 8: 41.} Aleshores els jueus van respondre, burlant-se d’ell: «Nosaltres no som pas bastards. No tenim més pare que Déu».^{21Vegeu nota anterior.} Al·ludien a les circumstàncies del naixement de Crist i pretenien que allò fos el cop de gràcia que l’enfonsaria davant dels qui començaven a creure en ell. Jesús va fer orelles sordes a aquella insinuació tan innoble i va continuar: «Si Déu fos el vostre pare, m’estimaríeu a mi, pequè jo he sortit de Déu i vinc d’ell”. ^{22Joan 8 42.} Je 289.3

Les obres d’aquella gent donaven fe de la relació que tenien amb el qui és un mentider i un assassí. «El vostre pare és el diable, i vosaltres voleu complir els desigs del vostre pare. Des del principi era un assassí, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha ni rastre de veritat. Quan menteix, parla amb propietat, perquè és mentider i pare de la mentida. Però a mi, que dic la veritat, no em creieu».^{23Versos 44 i 45.} El fet que Jesús digués la veritat era, amb tota certesa, la raó perquè els jueus no el rebessin. La veritat ofenia aquells homes pagats de la seva pròpia justícia. La veritat exposava a la vista de tothom la fal·làcia de l’error; condemnava els seus ensenya-ments i la seva pràctica. Per això no era benvinguda. Preferien tancar els ulls i no veure la veritat abans que humiliar-se i confessar que estaven equivocats. No estimaven la veritat ni la desitjaven, per més que fos la veritat.Je 289.4

«Qui de vosaltres pot provar que en mi hi ha rastre de pecat? I si dic la veritat, per què no em creieu?” ^{24Vers 46.} Durant tres anys, dia sí dia també els seus enemics l’havien seguit provant de trobar cap defecte en el caràcter de Crist. Satanàs i tota la confederació malèfica havien mirat de vèncer-lo, però no vantrobar res en ell de què treure’n algun profit. Fins i tot els diables es van veure forçats a reconèixer: «Ja sé prou qui ets, el Sant de Déu!» ^{25Marc 1: 24.} Jesús vivia la llei als ulls del cel, als ulls dels mons que no han caigut i als ulls dels homes pecadors. Davant dels àngels, dels homes i dels dimonis havia pronunciat paraules imbatudes que, si les hagués dit cap altra boca, serien una blasfèmia: «Sempre faig allò que li plau”.Je 289.5

Que, tot i no trobar cap pecat en Crist, els jueus no el rebessin provava que ells no tenien cap vincle amb Déu. No en reconeixien la veu en el missatge del seu Fill. Es pensaven que jutjaven Crist; però, en rebutjar-lo, dictaven la seva pròpia sentència. I va afegir: «El qui és de Déu, escolta les paraules de Déu; per això vosaltres no les escolteu, perquè no sou de Déu».^{26Joan 8: 47.}Je 290.1

La lliçó s’aplica a qualsevol època. Molts troben plaer a discutir per nimieses, a criticar i buscar alguna cosa que els permeti posar en dubte la paraula de Déu i es pensen que així demostren la seva independència de pensament i agudesa mental. Suposen que jutgen la Bíblia quan, en realitat, es jutgen ells mateixos. Fan evident que són incapaços d’apreciar les veritats que tenen l’origen al cel i que orienten l’eternitat. El seu esperit no es commou davant de la gran muntanya de la justícia de Déu. Estan enfeinats cercant els tres peus al gat. Això traeix una naturalesa estreta i terrenal; un cor que, ràpidament, perd la capacitat de reconèixer Déu. Aquell el cor del qual ha respost al toc diví buscarà tot allò que augmenti el seu coneixement de Déu, alhora que refinarà i elevarà el caràcter. Així com les flors es giren de cara al sol per tal que els seus raigs les toquin amb els colors de la bellesa, l’ànima es girarà de cara al Sol de Justícia per tal que la llum del cel pugui embellir el seu caràcter amb la gràcia del caràcter de Crist.Je 290.2

Jesús va continuar establint un contrast marcat entre la posició dels jueus i la d’Abraham: «Abraham, el vostre pare, s’entusiasmà esperant de veure el meu dia; el veié i se’n va alegrar».^{27Vers 56.}Je 290.3

Abraham havia desitjat profundament de veure el Salvador promès. Va elevar una pregària honestíssima demanant de poder veure el Messies abans de morir. I va veure Crist; va rebre una llum sobrenatural i va reconèixer el caràcter diví de Crist. Va veure el seu dia i va ser feliç. Va veure el sacrifici diví per causa del pecat. En va tenir una il·lustració en la seva pròpia experiència quan va rebre el manament: «Pren Isaac, el teu fill únic, que tant estimes, i vés-te’n al país de Morià. Allà, a dalt de la muntanya que jo t’indicaré, ofereix-me’l en holocaust».^{28Gènesi 22: 2.}Va posar damunt l’altar del sacrifici el fill de la promesa, en qui se centraven totes les seves esperances. Aleshores, quan ja era al costat de l’altar, amb el ganivet enlairat per a obeir Déu, va sentir una veu del cel que li deia: «No aixequis la mà contra el noi, no li facis res. Ara sé que reverencies Déu, tu que no li has refusat el teu fill únic».^{29Vers 12.} Abraham va haver de passar aquella dura prova a fi que pogués veure el dia de Crist i s’adonés del gran amor que Déu té pel món; un amor tan gran que, per tal d’aixecar-lo de la degradació, va donar el seu Fill únic perquè patís la mort més vergonyosa.Je 290.4

Abraham va aprendre de Déu la lliçó més gran que mai ha rebut un mortal. La seva pregària de poder veure Crist abans de morir fou resposta. Va veure Crist, va veure tot el que pot veure i viure un mortal. Sotmetent-se completament va poder entendre la visió de Crist que havia rebut. Se li va mostrar que, en lliurar el seu Fill únic per a salvar els pecadors de la ruïna eterna, Déu feia un sacrifici més gran i més extraordinari que cap home podria fer.Je 290.5

L’experiència d’Abraham responia la pregunta: «“Amb quina ofrena [...] em presentaré al Senyor, com adoraré el Déu excels? Em presentaré davant d’ell amb holocaustos, li sacrificaré vedells d’un any? Es complau el Senyor en mil caps de bestiar o en deu mil torrents d’oli? Haig d’oferir el meu primogènit per a expiar la meva infidelitat? Caldrà que ofereixi pel meu pecat el fruit de les meves entranyes?» ^{30Miquees 6: 6, 7} En les paraules d’Abraham: «Déu mateix es proveirà de l’anyell per a l’holocaust, fill meu»^{31Gènesi 22: 8.} i en el fet que Déu fes provisió substitutòria d’Isaac per al sacrifici s'hi declarava que cap ésser humà podia fer expiació per si mateix. El sistema pagà de sacrificis era del tot inacceptable per a Déu. Cap pare hauria d’oferir una filla o un fill seus com a ofrena per als pecats. Només el Fill de Déu pot carregar la culpa del món.Je 290.6

El sofriment va capacitar Abraham per a veure la missió de sacrifici del Salvador. Però Israel no entendria allò que resultava tan desagradable al seu cor orgullós. Per als seus oients, les paraules de Crist referint-se a Abraham no significaven res de profund. Els fariseus hi van veure només un terreny nou on poder filar prim i van respondre amb expressió desdenyosa i burtleta, com si volguessin demostrar que Jesús era boig: «Encara no tens cinquanta anys i ja has vist Abraham?» ^{32Joan 8: 57.} Aleshores, amb una dignitat solemne, Jesús va respondre: «En veritat, en veritat us ho dic: des d’abans que Abraham existís, JO SOC”. ^{33Vers 58.}Je 291.1

Un silenci espès va caure damunt de la gran assemblea. El Rabí galileu havia reclamat com a propi el nom de Déu que Moisès havia rebut per a expressar la idea de la presència eterna. S’havia anunciat com el qui existeix per ell mateix, el qui era el Promès d’Israel, els origens del qual «venen d’antic, venen de l’eternitat”. ^{34Miquees 5: 1.}Je 291.2

Altra vegada, els sacerdots i els rabins van proferir exclamacions que declaraven que Jesús era un blasfem. La seva afirmació que era un amb Déu ja els havia irritat tant que li volien prendre la vida. Uns quants mesos més tard, declararien: «No et volem apedregar per cap obra bona, sinó per blasfèmia, perquè tu, que ets un home, et fas Déu”. Perquè era el Fill de Déu, ^{35Joan 10: 33} i perquè ho afirmava, se sentien empenyuts a destruir-lo. Aleshores, molta gent, juntament amb els sacerdots i els rabins, van prendre pedres amb la intenció de llençar-les-hi. «Però Jesús s’amagà i sortí del temple».^{36Vers 59.} La llum resplendia enmig de la foscor, «i la foscor no ha pogut ofegar-la».^{37Joan 1: 5.} Je 291.3

«Jesús, tot passant, veié un home que era cec de naixement. Els seus deixebles li van preguntar: “Rabí, qui va pecar perquè nasqués cec: ell o els seus pares?” Jesús respongué: “No ha estat per cap pecat, ni d’ell ni dels seus pares, sinó perquè es manifestin en ell les obres de Déu. Mentre és de dia, nosaltres hem de fer les obres del qui m’ha enviat: però ara s’acosta la nit, quan ningú no pot treballar. Mentre soc al món, soc la llum del món”. Dit això, escopí a terra, va fer fang amb la saliva, el va estendre sobre els ulls del cec i li digué: “Vés a rentar-te a la piscina de Siloè -que vol dir ‘enviat’”. Ell hi va anar, s’hi rentà i tornà veient-hi».^{38Joan 9: 1-7.} Je 291.4

Entre els jueus era creença habitual que rebem el càstig pels pecats en aquesta vida. Qualsevol afliccció era tinguda com la pena per algun crim contra la llei que algú havia comès; tant hi feia si qui la patia era el mateix transgressor com si havien sigut els seus pares. Certament que el sofriment és el resultat de la transgressió de la llei de Déu. Tanmateix, aquesta veritat s’havia pervertit. Satanàs, l’autor del pecat i de totes les seves conseqüències, havia fet que els homes veiessin la malaltia i la mort com quelcom que procedia de Déu, i això com a càstig infligit arbitràriament per causa del pecat. Per això, tothom qui patia una fatalitat o era víctima d’una gran calamitat havia de suportar la càrrega addicional de ser vist com un gran pecador.Je 291.5

Així doncs, el camí perquè els jueus rebutgessin Jesús estava preparat. Els jueus tenien per «menyspreat, rebuig entre els homes, home fet al dolor i acostumat a la malatia»^{39Isaïes 53: 3.} el qui «portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors»^{40Vers 4.} i, per això, li giraven la cara.Je 292.1

Déu havia donat una lliçó destinada a impedir-ho. La història de Job mostra que la causa del sofriment és Satanàs i que, per causa de la seva misericòrdia, Déu se n’horroritza. Però Israel no la va entendre així. En rebutjar Crist, repetien aquell mateix error que Déu havia retret als amics de Job.Je 292.2

Els deixebles de Jesús també participaven de la creença dels jueus pel que fa a la relació del pecat amb el sofriment. Encara que va corregir el seu error, Crist no va explicar la causa de l’aflicció de l’ésser humà, sinó que els va dir quin en seria el resultat. Per causa seva, les obres de Déu serien manifes-tades. «Mentre soc al món, soc la llum del món», va dir. Aleshores, després d’haver ungit els ulls del cec, el va enviar a la piscina de Siloè i l’home va veure-hi. Jesús va respondre la pregunta dels deixebles de manera pràctica, com acostumava a fer quan se li feia una pregunta per curiositat. Els deixebles no havien de discutir la qüestió de qui havia pecat o qui no, sinó que havien d’entendre el poder i la misericòrdia de Déu, que donava la vista al cec. Era evident que el fang o la piscina on havia enviat el cec perquè s’hi rentés no tenien cap mena de virtut curativa, sinó que Crist n’era la font.Je 292.3

Els fariseus van quedar profundament astorats amb la cura. No obstant, estaven més plens d’odi que mai. El miracle s’havia obrat en dissabte...Je 292.4

Els veïns del jove i els qui el coneixien de quan era cec van dir: «Aquest, no és el qui s’asseia a demanar caritat?» ^{41Joan 9: 8.} El miraven i dubtaven perquè, quan se li van obrir els ulls, la cara li va canviar i se li va il·luminar; semblava un altre home. La pregunta anava de boca en boca. «Uns deien: “Sí que és ell”. Altres contestaven: “No és pas ell: és un que s’hi assembla”. Ell digué: “Soc jo mateix”». ^{42Vers 9} En dir això, el qui havia rebut la benedicció va plantejar la gran pregunta. Aleshores els va parlar de Jesús i de com l’havia guarit. «Li digueren: “On és, aquest home?” Respongué: “No ho sé”». ^{43Vers 12.}Je 292.5

Aleshores el van portar davant del consell dels fariseus. Allà van tornar a preguntar l’home com havia rebut la vista. «Ell respongué: “Aquell home que es diu Jesús ha fet fang, me l’ha estès sobre els ulls i m’ha dit: ‘Ves a Siloè i renta-t’hi’. Jo hi he anat, m’he rentat i ara hi veig”. ^{44Vers 11} Els fariseus tenien l’esperança de poder fer que Jesús semblés un pecador i, per tant, no podria ser el Messies. No sabien que el qui havia guarit el cec era l’Autor del dissabte i en coneixia totes les obligacions. Tenien una aparença de zel extrem per l’observança del dissabte, tot i que aquell mateix dia feien plans per assassinar-lo. No obstant, molts es van commoure profundament en sentir aquest miracle i es van convèncer que qui havia obert els ulls del cec era alguna cosa més que un home comú. Responent a l’acusació que Jesús era un pecador perquè no havia observat el dissabte, van dir: «“Com és possible que un pecador faci uns senyals com aquests?” [...]Je 292.6

»Llavors es tornaren a adreçar al cec i li digueren: “I tu, què en dius del qui t’ha obert els ulls?” Ell respongué: “Que és un profeta”». ^{45Joan 9: 16, 17}Aleshores els fariseus van declarar que no havia nascut cec i que, per tant, no havia rebut la vista. Per això van cridar els seus pares «i els van interrogar: “És aquest el vostre fill, el qui segons vosaltres va néixer cec? Doncs com és que ara hi veu?”» ^{46Vers 19} Allà hi havia el mateix home que declarava que havia sigut cec de naixement i que ara hi veia; però els fariseus van preferir negar l’evidència que els presentaven els seus propis sentits, que estaven errats. El prejudici és tan poderós; té tanta capacitat de distorsió, la justícia farisaica...Je 293.1

Als fariseus encara els quedava una esperança: intimidar els pares de l’home. Amb sinceritat fingida, van preguntar: «Com és que ara hi veu?» Els pares temien posar-se en un compromís perquè s’havia declarat que tothom qui reconegués Jesús com al Messies seria expulsat de la sinagoga, ^{47Vegeu vers 22.} és a dir, la sinagoga els exclouria durant trenta dies. Durant aquest temps, a casa dels transgressors no s’hi podria circumcidar cap nen ni plorar cap difunt. Es considerava que la sentència era una gran calamitat i si, tot i això, no hi havia penediment, la seguiria una pena encara més dura. La gran obra que s’havia fet amb el seu fill havia convençut els pares. Tot i així, van respondre: «Nosaltres sabem que aquest és el nostre fill i que va néixer cec. Però com és que ara hi veu i qui li ha obert els ulls, nosaltres no ho sabem. Pregunteu-ho a ell, que ja és prou gran per a poder donar raó de si mateix”. ^{48Versos 20 i 21.} D’aquesta manera s’espolsaven qualsevol responsabilitat damunt del seu fill. No s’atrevien a con-fessar Crist.Je 293.2

El dilema en què eren els fariseus, els seus prejudicis i les seves reticències, la seva incredulitat davant dels fets del cas, obrien els ulls de la multitud, sobretot de la gent comuna. Sovint, Jesús havia obrat els miracles enmig del carrer i la seva obra sempre anava encaminada a alleujar el patiment. Molts es preguntaven si Déu faria tals miracles valent-se d’un impostor, tal com, una vegada i una altra, els fariseus insistien a repetir que era Jesús. La controvèrsia era sincera per totes dues bandes.Je 293.3

Els fariseus es van adonar que, sense proposar-s’ho, estaven donant publicitat als actes de Jesús. No podien negar el miracle. El cec estava pletòric d’alegria i d’agraïment. Veia les coses extraordinàries que hi ha a la natura i l’omplia el goig de veure la bellesa de la terra i del cel. De manera espontània relatava la seva experiència i, de nou, els fariseus van mirar de fer-lo callar tot dient: «Dona glòria a Déu reconeixent allò que nosaltres ja sabem: que aquest home és un pecador».^{49Joan 9: 24.} O el que és el mateix: «No diguis més que aquest individu t’ha donat la vista, és Déu qui ho ha fet”. El cec va contestar: «Si és un pecador, no ho sé. Però sé una cosa: jo era cec i ara hi veig”. ^{50Vers 25.}Je 293.4

Aleshores ells van insistir: «Digues què t’ha fet. Com t’ha obert els ulls?» ^{51Vers 26.} Van mirar de confondre’l amb molta xerrameca, de manera que arribés a pensar que l’havien engalipat. Satanàs i els seus àngels malvats eren al costat dels fariseus i van afegir les seves energies i la seva subtilesa als raonaments humans a fi de ontraactacar la influència de Crist. Van emboirar les conviccions que s’estaven aprofundint en la ment de molts. Els àngels de Déu també eren al camp de batalla per tal de donar forces a l’home que havia sigut guarit. Je 293.5

Els fariseus no s’adonaven que s’havien d’enfrontar a Algú més que no era aquell home illetrat que havia nascut cec, no coneixien amb Qui havien entrat en controvèrsia. La llum divina va resplendir en les estances de l’ànima d’aquell home cec. Mentre aquells hipòcrites miraven de fer que caigués en la incredulitat, Déu l’ajudava a demostrar amb les seves respostes clares i directes que no el podrien empantanegar. «Ell els respongué: “Ja us ho he dit i no me n’heu fet cas. Per què voleu sentir-ho una altra vegada? O és que també vosaltres us voleu fer deixebles seus?” Ells el van insultar i li digueren: “Deixeble seu, ho deus ser tu! Nosaltres som deixebles de Moisès. I de Moisès, sabem que Déu li va parlar, però aquest no sabem d’on és”». ^{52Joan 9: 27-29.} Je 294.1

El Senyor sabia per quin tràngol passava l’home i li va donar gràcia i fermesa a fi que pogués ser testimoni per Crist. Va respondre als fariseus amb paraules que eren un retret directe per als seus interrogadors. Afirmaven que exposaven les Escriptures, que eren els guies religiosos de la nació i, tanmateix, vet aquí Un que obrava miracles del qui, era prou evident, que no en coneixien la font del seu poder, quin era el seu caràcter ni què afirmava. «L’home els contestà: “Justament això és el que em sorprèn. Ell, a mi, m’ha obert els ulls, i vosaltres no sabeu d’on és. Tots sabem que Déu no escolta els pecadors, però sí que escolta els qui el veneren i compleixen la seva voluntat. Mai no s’havia sentit a dir que ningú obrís els ulls d’un cec de naixement. Si aquest no vingués de Déu, no hauria pogut fer res”». ^{53Versos 30-33.}Je 294.2

Aquella rèplica havia acorralat els fariseuss en el seu propi terreny. El raonament era irrefutable. Estaven atònits. Però, tot i que aquelles paraules determinades i encertadíssimes els havien deixat amb un pam de nas, van mantenir la calma i, durant uns instants, es va fer el silenci. Aleshores, els sacerdots i els rabins, sorruts, van estendre al seu voltant els seus vestits, com si temessin contaminar-se amb el seu contacte, i van dir: «Tot tu vas néixer en pecat, i ens vols donar lliçons?» ^{54Joan 9: 34.} I el van treure fora.Je 294.3

Jesús va sentir què havia passat. Quan, poc després, el va trobar, li va preguntar: «Creus en el Fill de l’home?». ^{55Vers 35.} Per primera vegada, el cec veia la cara del seu Restaurador. Davant del consell havia vist els seus pares, atabalats i perplexos; havia mirat les cares malhumorades dels rabins. Ara els seus ulls miraven el rostre amorós i afable de Jesús. Amb gran cost per a ell mateix, ja l’havia reconegut com a delegat del poder diví. Ara se li concedia de rebre una revelació encara molt més elevada.Je 294.4

A la pregunta del Salvador: «Creus en el Fill de l’home?”, el cec va respondre: «“I qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?” Li diu Jesús: “Ja l’has vist: és el qui et parla”. Ell va afirmar: “Hi crec, Senyor”. I el va adorar”. ^{56Versos 37 i 38} No només se li havia restaurat la visió natural, sinó que també se li havien obert els ulls de l’enteniment. Crist s’havia revelat a la seva ànima i el va rebre com l’Enviat de Déu.Je 294.5

Un grup de fariseus s’havien ajuntat a prop i veure’ls va portar a la ment de Jesús el contrast sempre manifestat en l’efecte de les seves obres i les seves paraules. «Llavors Jesús digué: “Jo he vingut en aquest món per a fer un judici: perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs”». ^{57Vers 39.} Crist havia vingut a obrir els ulls dels cecs, a donar la llum als qui són a la foscor. Havia declarat que era la llum del món i el miracle acabat d’obrar donava testimoni de la seva missió. Els qui van veure el Salvador en el seu adveniment van rebre el privilegi de gaudir una manifestació de la presència divina encara més plena que aquella que ningú havia pogut gaudir abans. El coneixement de Déu es revelava de manera més perfecta. Però aquesta mateixa revelació portava el judici als homes. El seu caràcter era posat a prova i el seu desti quedava determinat.Je 294.6

La manifestació del poder diví que havia sigut donada al cec, natural i espiritual, havia deixat els fariseus en una tenebra encara més profunda. Alguns dels qui el van sentir, convençuts que les paraules de Crist se’ls aplicaven a ells, van preguntar: «“És que nosaltres també som cecs?” Jesús els contestà: “Si fóssiu cecs, no tindríeu pecat. Però, com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix».^{58Joan 9: 40, 41.} Si Déu hagués fet impossible que veiéssim la veritat, el desconeixement ens eximiria de qualsevol culpa. Però, en afirmar que hi veiem, ens creiem que som capaços de veure-hi i rebutjem els únics mitjans pels quals podem rebre la visió. Crist va venir amb ajuda infinita per a tothom qui era conscient de què li mancava. Però els fariseus no volien confessar que els manqués res, rebutjaven d’acudir a Crist i, per tant, van romandre cecs, cecs davant la seva pròpia culpa. Per això Jesús va dir: «El vostre pecat persisteix”. Je 295.1