Capítol 47—Ministeri
Aquest capítol està basat en Mateu 17: 9-21; Marc 9: 9-29; Lluc 9: 37-45.
Van passar la nit a la muntanya. Quan el sol va sortir, Jesús i els deixebles van baixar a la plana. Els deixebles caminaven amb reverència i en silenci, absorts en els seus pensaments. Tant era així, que Pere tampoc sabia què dir. De grat s’haurien quedat en aquell lloc tocat per la llum del cel, on el Fill de Déu havia manifestat la seva glòria; però tenien feina per fer amb el poble, que ja buscava Jesús per tot arreu.Je 263.1
Al peu de la muntanya s’havia congre-gat una gernació que els deixebles que ha-vien quedat enrere, però que sabien on era Jesús, havien guiat. Quan s’hi va apropar, el Salvador va ordenar els seus tres companys que no expliquessin res del que havien vist dalt de la muntanya, dient-los: «No digueu res a ningú d’aquesta visió fins que el Fill de l’home hagi ressuscitat d’entre els morts”. Els deixebles havien de sospesar dins dels seus cors la revelació que se’ls havia fet, no era res que s’hagués d’escampar a la babalà. Explicar-ho a les multituds ho hauria fet objecte de ridiculització o d’admiració inútil. Ni tan sols els altres nou deixebles haurien sigut capaços de comprendre l’escena fins que Crist va ressuscitar d’entre els morts.Je 263.2
Fins a quin punt els tres afavorits eren lents per a entendre-ho es fa evident amb el fet que, malgrat que Crist els havia explicat tot el que l’esperava, encara es preguntaven els uns als altres què volia dir allò de ‘ressuscitar d’entre els morts’ i que no li ho demanessin al mateix Jesús. El que els havia desvelat del futur els va entristir profundament i ja no van buscar cap revelació relacionada amb el que ni tan sols imaginaven que podria arribar a passar.Je 263.3
Quan la gentada de la plana va veure Jesús va córrer al seu encontre, saludant-lo amb expressions de goig i de reverència. No obstant, ell es va adonar que la seva perplexitat era gran. Els deixebles semblaven preocupats. Feia poc s’havia produït una situació que els havia humiliat i decebut amargament.Je 263.4
Mentre esperaven al peu de la muntanya, un pare els havia portat el seu fill per tal que el deslliuressin d’un esperit mut que el turmentava. Quan Jesús va enviar els dotze deixebles a predicar per Galilea els havia atorgat l’autoritat d’expulsar els esperits immunds. Van marxar amb gran fe i els esperits malvats obeïen les seves ordres. Ara havien ordenat a l’esperit torturador que deixés lliure la seva víctima però el dimoni es va limitar a burlarse d’ells mostrant-los obertament el seu poder. Els deixebles, incapaços de fer-se cabals de la causa de la seva derrota, es pensaven que allò els deshonorava, a ells i al seu Mestre. A més, enmig de la multitud hi havia escribes que van aprofitar aquella oportunitat per a humiliar-los encara més. Movent-se al voltant dels deixebles, els van atabalar amb preguntes, mirant de provar que ells i el seu mestre eren una colla d’estafadors. Aleshores els rabins, sentint-se triomfadors, van declarar que aquell era un mal esperit que ni Crist ni els seus deixebles serien mai capaços de vèncer. La gentada es va anar decantant en favor de la posició dels escribes i un sen-timent de condescendència i burla es va emparar de la multitud.Je 263.5
De sobte, l’acusació va cessar. Van veure que Jesús i els tres deixebles s’acostaven i, amb un canvi brusc dels sentiments, la gentada els va anar a trobar. La nit de comunió amb la glòria celestial havia deixat la seva empremta en el Salvador i els seus companys. Els rostres els lluïen amb una resplendor que omplia de reverència qui els mirava. Els escribes es van fer enrere atemorits alhora que el poble donava la benvinguda a Jesús.Je 264.1
Com si hagués vist tot el que havia passat, el Salvador va entrar en l’escena del conflicte i, clavant la mirada en els escribes, va demanar: «Què discutíeu amb ells?» Però aquelles veus tan desafiadores i valentes d’abans quedaren mudes. Tota la gent restava en silenci.Je 264.2
Aleshores, el pare afligit es va obrir pas entre la multitud i, llençant-se als peus de Jesús, va explicar la història de la seva tribulació i el seu desengany, dient: «Mestre, t’he portat el meu fill, posseït d’un esperit que el priva de parlar. [...] He dit als teus deixebles que l’hi traguessin, però no han pogut».Je 264.3
Jesús va mirar la multitud corpresa que l’envoltava, els escrives perepunyetes i els deixebles perplexos. Va percebre la incredulitat de tots els cors i, amb veu entristida, va exclamar: «Generació descreguda! Fins quan hauré d’estar amb vosaltres? Fins quan us hauré de suportar? Porteu-me el noi”. Je 264.4
L’hi van portar i, quan el Salvador hi va fixar la mirada, el mal esperit va fer que es llencés a terra enmig de convulsions de dolor. El noi es recargolava i escumejava, alhora que omplia l’aire amb uns xiscles esgarrifosos.Je 264.5
Altra vegada el Príncep de la vida i el príncep dels poders de les tenebres eren cara a cara al camp de batalla: Crist, complint la seva missió de «proclamar als captius la llibertat [...] i posar en llibertat els oprimits»; Satanàs, mirant de retenir la seva víctima sota el seu control. Tot al voltant, invisibles, s’hi reunien els àngels de llum i els àngels de les hosts malèfiques per a veure la batalla. Durant uns instants, Jesús va permetre que l’esperit maligne desplegués tot el seu poder a fi que els espectadors poguessin fer-se cabals de l’alliberament que era a punt d’obrar.Je 264.6
La multitud mirava sense ni poder respirar; el pare, angoixat, amb esperança i atemorit. Jesús pregunta: «Quant de temps fa que li passa això?” El pare li explica una història de molts anys de sofriment i, després, com si ja no pogués suportar-ho més, exclama: «Si pots fer-hi res, tingues compassió de nosaltres, ajuda’ns!” «Si pots fer-hi res...» Fins el pare dubta del poder de Crist.Je 264.7
Jesús li respon: «Tot és possible al qui creu”. No és que a Crist li manqui poder, la guarició del fill depèn de la fe del pare. Arrencant a plorar, perquè s’ha adonat de la seva pròpia feblesa, el pare s’abraona damunt de la misericòrdia de Crist i exclama: «Crec, però ajuda la meva poca fe!». Je 264.8
Jesús, girant-se cap al noi, diu. «Esperit mut i sord, jo t’ho mano: surt d’aquest noi i no hi tornis a entrar més». Se sent un xiscle i hi ha una lluita agònica. Sembla que, en marxar, el dimoni s’ha endut la vida del noi, que resta immòbil al terra, com mort. La multitud xiuxiueja: «És mort». Jesús li agafa la mà i, aixacant-lo, el presenta sa i estalvi al seu pare. Aleshores, pare i fill lloen el nom del seu Llibertador. «Tothom quedà meravellat de la grandesa de Déu» alhora que els escribes, vençuts i moixos, s’allunyen plens de ressentiment.Je 265.1
«Si pots fer-hi res, tingues compassió de nosaltres, ajuda’ns!” Quantes ànimes afeixugades pel pecat s’han fet ressò d’aquesta pregària! A totes, el Salvador compassiu respon: «Tot és possible al qui creu”. La fe ens connecta amb el cel i ens dona força per a enfrontar-nos amb les potències de les tenebres. En Crist, Déu ha proveït els mitjans per a subjugar qualsevol tret pecaminós i resistir les temptacions per fortes que siguin. Però molts estan convençuts que els manca fe i, per tant, no s’atansen a Crist. Tant de bo que aquestes ànimes, empeses per la seva indignitat desemparada, s’abraonessin sobre la misericòrdia del Salvador compassiu. No mireu el jo, sinó a Crist. El qui va guarir els malalts i va expulsar els dimonis mentre caminava entre els homes és el mateix Redemptor poderós d’avui. La fe ve per la paraula de Déu. Per tant, feu vostra la promesa: «Jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi». Llanceu-vos als seus peus amb el clam: «Senyor, crec. Ajuda la meva poca fe». Si feu això no us podreu perdre. Mai.Je 265.2
En poc temps, els deixebles favorits han sigut testimonis de la glòria i de la humiliació. Han vist la humanitat transfigurada en la imatge de Déu i degradada a la semblança de Satanàs. Han vist Jesús baixant de la muntanya, on havia parlat amb missatgers del cel i la veu que procedia del núvol de glòria resplendent l’havia proclamat Fill de Déu, per trovar-se amb aquell espectacle desagradable i repugnangt del noi boig, amb el rostre desencaixat, fent escarritxar les dents amb uns espasmes d’agonia que cap força humana era capaç d’alleujar. Aquell mateix Redemptor poderós, que tot just feia unes hores s’estava dret, glorificat, davant d’uns deixebles meravellats, es va inclinar per a aixecar un noi que era víctima de Satanàs, que es rebolcava pel terra, li restaurà la salut mental i corporal i el retornà al seu pare i la seva família.Je 265.3
Va ser una al·legoria de la redempció, el Diví que ve de la glòria del Pare, inclinant-se per a salvar el que s’ha perdut. També representava la missió dels deixebles. Els servidors de Crist no passaran la vida només al cim de la muntanya amb Jesús en hores d’illuminació espiritual. Al pla també hi tenen feina per fer. Les ànimes que Satanàs ha esclavitzat esperen que la paraula de fe i pregària les alliberi.Je 265.4
Els nou deixebles encara reflexionen sobre el fet amarg del seu propi fracàs. Quan Jesús torna a ser a soles amb ells, li pregunten: «Com és que nosaltres no l’hem pogut treure?». «Ell els digué: “Perquè us falta fe. Us asseguro que, si teniu una fe com un gra de mostassa, direu a aquesta muntanya: “Passa d’aquí cap allà”, i hi passarà; i res no us serà impossible. [Aquesta mena només es pot fer sortir amb oració i dejuni]». La seva incredulitat, que els havia impedit d’accedir a la compassió de Crist, i la despreocupació amb què consideraven la tasca sagrada que se’ls havia confiat, eren la causa del seu fracàs en el conflicte amb les forces de les tenebres. Je 265.5
Les paraules de Crist que assenyalaven a la seva pròpia mort havien portat tristor i dubtes. Així mateix, la selecció dels tres deixebles que el van acompanyar a la muntanya havia despertat la gelosia dels altres nou. En lloc d’enfortir la seva fe amb la pregària i la meditació en les paraules de Crist, s’havien rabejat en el desànim i els greuges personals. Havien enfrontat el conflicte amb Satanàs en un estat de foscor.Je 266.1
Si volien tenir èxit en un conflicte d’aquella mena, els calia haver-se posat a treballar amb un esperit diferent. Haurien d’haver enfortit la fe amb pregària fervent i dejuni, així com amb un cor humiliat. Haurien d’haver-se buidat del jo i ser plens de l’Esperit i del Poder de Déu. En la batalla contra els principats i les potestats, contra els qui dominen aquest món de tenebres i contra els esperits malignes, la súplica a Déu sincera, perseverant i amb fe, una fe que condueix a la dependència completa de Déu i a una consagració sense reserves a la seva obra, és l’únic que capacita els homes per a rebre l’ajuda de l’Esperit Sant.Je 266.2
«Si teniu una fe com un gra de mostassa, direu a aquesta muntanya: “Passa d’aquí cap allà”, i hi passarà». Encara que el gra de mostassa és molt petit, conté el mateix principi misteriós que fa que creixin fins els arbres més alts. Quan se’l llença a terra, el germen diminut aprofita tots els elements nutritius de què Déu l’ha provist i, ràpidament, comença a créixer amb robustesa. Si teniu una fe com aquesta, li prendreu la paraula a Déu i us aferrareu a tots els agents auxiliadors que ha establert. D’aquesta manera, la fe se us enfortirà i farà que el poder del cel vingui en la vostra ajuda. Encara que els obstacles que Satanàs amuntega tot al llarg del vostre camí semblin insuperables com muntanyes eternes, s’esvairan davant l’exigència de la fe: «Res no us serà impossible». Je 266.3