Capítol 23—«El regne de Déu és a prop”
Jesús s’havia traslladat a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. Deia: «S’ha complert el temps i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova».Je 127.1
La vinguda del Messies fou anunciada primer a Judea. El naixement del precursor havia sigut anunciat a Zacaries, al temple de Jerusalem, mentre oficiava davant l’altar. Als turons de Betlem, els àngels havien proclamat el naixement de Jesús. Els mags l’havien buscat a Jerusalem. Al temple, Simeó i Anna van donar testimoni de la seva divinitat. «Jerusalem i tota Judea» havien escoltat la predicació de Joan Baptista i els enviats del Sanedrí, juntament amb la multitud, havien sentit el seu testimoni sobre Jesús. A Judea Jesús havia rebut els seus primers deixebles. Hi va transcórrer una gran part del començament del seu ministeri. La resplendor de la seva divinitat en la purificació del temple, els miracles de sanació i les lliçons de veritats divines que pronunciaven els seus llavis proclamaven allò que després de la guarició a Betzata havia declarat davant del Sanedrí: que era Fill de l’Etern. Je 127.2
Si els líders d’Israel l’haguessin rebut, ell els hauria honorat fent-los els seus missatgers perquè portessin l’evangeli al món. Ells van ser els primers a tenir l’oportunitat de ser els heralds del regne i la gràcia de Déu. Però Israel no va conèixer el temps de la seva visitació. La gelosia i la desconfiança dels líders jueus s’havia transformat en odi i el cor del poble es va allunyar de Jesús.Je 127.3
El Sanedrí havia rebutjat el missatge de Crist i cercava la seva mort. Per tant, Jesús va abandonar Jerusalem, es va allunyar dels sacerdots, del temple, dels líders religiosos, de la gent que havia sigut instruïda en la llei, i es va adreçar a una altra classe social per proclamar el seu missatge i reunir els qui haurien de dur l’evangeli a totes les nacions.Je 127.4
Així com, en temps de Crist, les autoritats religioses van rebutjar la llum i la vida dels homes, totes les generacions posteriors també l’han rebutjada. La història de la partida de Crist de Judea s’ha repetit una vegada i una altra. Quan els reformadors van predicar la Paraula de Déu no pensaven pas a separar-se de l’església establerta, sinó que estaven convençuts que els líders religiosos no tolerarien que la llum i tots els qui la duguessin es veiessin obligats a adreçar-se a una altra gent que anhelés la veritat. En el nostre temps, l’esperit dels reformadors n’empeny pocs dels qui diuen ser els seus seguidors. Els qui volen escoltar la veu de Déu i acceptar la veritat sigui quina sigui la forma com es presenti són escassos. Sovint, els qui segueixen les petjades dels reformadors, per declarar amb claredat l’ensenyament de la Paraula de Déu es veuen forçats a allunyar-se de les esglésies que tant estimen. Moltes vegades aquest mateix ensenyament, si el volen obeir, obliga els qui busquen la llum a sortir de l’església dels seus pares.Je 127.5
Els rabins de Jerusalem menyspreaven els galileus i els tenien per rudes i poc instruïts, tot i que eren un camp més favorable per a l’obra del Salvador. Eren més honestos i sincers, la intolerància no els dominava tant. Tenien la ment més oberta per a rebre la veritat. Que Jesús anés a Galilea no volia dir que cerqués l’aïllament o l’ocultació. En aquella època, la província era molt poblada i hi havia més barreja de gent d’altres nacions que no pas a Judea.Je 128.1
Mentre Jesús viatjava per Galilea, ensenyant i guarint, dels pobles i ciutats en sortien multituds que s’agombolaven al seu voltant. Molts procedien de les províncies limítrofs. L’entusiasme era tant que, per tal que les autoritats romanes no temessin una insurrecció, calia prendre precaucions. Fins aleshores, el món no s’havia enfrontat mai a un període com aquell. El cel havia baixat als homes. Les ànimes famolenques i assedegades que havien esperat tant de temps la redempció d’Israel ara celebraven la gràcia d’un Salvador misericordiós.Je 128.2
El centre de la predicació de Crist era: «El temps s’ha acomplert i el regne de Déu és a prop. Penediu-vos i creieu l’evangeli». El missatge de l’evangeli tal com el donava el Salvador es basava en les profecies. El temps que ell declarava que s’havia acomplert era el període que l’àngel Gabriel havia donat a conèixer a Daniel. Les paraules de l’àngel foren: «Han de passar setanta setmanes d’anys en la vida del teu poble i de la teva ciutat santa per a posar fi a la infidelitat, canceŀlar el pecat i expiar la culpa; llavors arribarà la bondat eterna, es compliran la visió i la profecia i serà ungit el Sant dels sants”. En la profecia, s’hi diu que són setmanes d’anys perquè, en profecia, un dia equival a un any. Les setanta setmanes o els quatre-cents noranta dies, representen quatre-cents noranta anys. El punt de partida és conegut: «Sàpigues, doncs, i entén-ho: Des de l’instant que ha estat donada l’ordre de tornar i reconstruir Jerusalem fins al mo-ment que un serà ungit com a príncep, pas-saran set setmanes d’anys. Durant seixanta-dues setmanes més, places i fossats seran reconstruïts, però els temps seran difícils». És a dir, els temps difícils duren quatre-cents vuitanta-tres anys. L’ordre de reconstruir Jerusalem tal com s’estableix en el decret d’Artaxerxes Longíman entrà en vigència la tardor del 457 a. C. Jesús, en el seu baptisme, va rebre la unció de l’Esperit Sant i, poc després, va començar el seu ministeri. Per això es proclama el missatge: El temps s’ha acomplert.Je 128.3
Aleshores l’àngel digué: «Durant una setmana [set] d’anys concertarà amb molts una aliança ferma”. Durant els set anys que van seguir l’ingrés del Salvador al seu ministeri l’evangeli havia de ser predicat als jueus de manera especial. Durant tres anys i mig ho faria ell mateix; després, aquesta tasca recauria sobre els apòstols. «Durant mitja setmana d’anys abolirà sacrificis i oblacions”. La primavera de l’any 31 de la nostra era, Crist, el veritable sacrifici, fou oferit al Calvari. Quan això s’esdevingué el vel del temple s’esquinçà de dalt a baix, com a senyal que la santedat i el significat del sistema sacrificial havia desaparegut. Havia arribat l’hora que el sacrifici i l’oblació terrenals havien de cessar.Je 128.4
La setmana d’anys acabava el 34 d. C., amb la lapidació d’Esteve. D’aquesta manera, els jueus van segellar definitivament el seu rebuig de l’evangeli. Els deixebles, escampats per l’estranger per causa de la persecució, «van anar pertot arreu anunciant la bona nova de la Paraula”. Poc temps després, Saule, el perseguidor, es va convertir i esdevingué Pau, l’apòstol dels gentils.Je 129.1
El moment de la vinguda de Crist, la seva unció per l’Esperit Sant, la seva mort i el lliurament de l’evangeli als gentils estaven indicats clarament. Els jueus tenien el privilegi d’entendre les profecies i de reconèixer-ne el compliment en la missió de Jesús. Crist va emfasitzar en els seus deixebles la necessitat i la importància de l’estudi profètic. Referint-se a la profecia donada a Daniel relacionada amb la seva època, va dir: «Qui ho llegeixi, que ho comprengui!» Després de la seva resurrecció, va explicar als deixebles «tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell”. El Salvador havia parlat per mitjà de tots els profetes. «Els profetes van esbrinar a quin temps i a quines circumstàncies es referia l’Esperit de Crist present en ells, quan els feia predir els sofriments de Crist i la glòria que vindria després».Je 129.2
Gabriel, l’àngel que seguia en rang al Fill de Déu, va acudir amb el missatge diví a Daniel. Crist va enviar Gabriel, «el seu àngel», per tal que revelés el futur a Joan, el deixeble estimat, i pronunciés una benedicció per a tots els qui llegeixin les paraules de la profecia i facin cas del que hi ha escrit. Je 129.3
«El Senyor Déu no fa res sense revelar el seu designi secret als seus servents, els profetes». «Únicament el Senyor, el nostre Déu, coneix les coses amagades, però nosaltres i els nostres fills coneixem allò que ell ens ha revelat per sempre”. Déu ens ha donat aquestes coses i la seva benedicció acompanyarà l’estudi reverent i en pregària de les escriptures profètiques.Je 129.4
Així com el missatge del primer adveniment de Crist anunciava el regne de la seva gràcia, el missatge del seu segon adveniment anuncia el regne de la seva glòria. El segon missatge com el primer, també es basa en les profecies. Les paraules de l’àngel a Daniel referents als últims dies s’havien d’entendre en el temps del fi. En aquell temps, «Molts l’escrutaran [la profecia] i el seu coneixe-ment augmentarà”, «però els malvats per-sistiran en la seva maldat, ningú d’ells no ho comprendrà, però els assenyats sí que ho entendran”. El Salvador mateix ha donat els senyals de la seva vinguda i diu: «Quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu”. «Vosaltres estigueu alerta: que l’excés de menjar o l’embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor». «Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment perquè pugueu escapar-vos de tot això que ha de succeir i presentar-vos sense temor davant el Fill de l’home».Je 129.5
Hem arribat al temps predit a les Escriptures. Ha arribat el temps del fi, el segell que tancava les visions dels profetes s’ha trencat i els seus advertiments solemnes ens revelen que la vinguda del Senyor en glòria és a tocar.Je 129.6
Els jueus no van interpretar bé la Paraula de Déu i la van aplicar malament. Per això no sabien quan seria el temps de la visitació. Els anys del ministeri de Crist i els seus apòstols, els preciosos últims anys de gràcia per al poble escollit, es van embrancar en complots per destruir els missatgers del Senyor. Les ambicions terrenals els tenien absorts i l’oferta del regne espiritual va ser en va. De la mateixa manera, avui, el regne d’aquest món absorbeix els pensaments dels homes i no s’adonen del ràpid compliment de les profecies ni dels senyals del regne de Déu que ve veloç.Je 129.7
«Però a vosaltres, germans, que no esteu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre. Tots sou fills de la llum i del dia: no pertanyem a la nit ni a la foscor. Per això, no hem de dormir, com fan els altres, sinó vetllar i viure sòbriament».Je 130.1