Capítol 45—La creu s’albira a l’horitzó
Aquest capítol està basat en Mateu 16: 13-28; Marc 8: 27-38; Lluc 9: 18-27.
L' obra de Crist a la terra es precipitava cap al seu final. Davant d’ell, com un esbós viu, s’estenien les escenes cap on s’adreçaven els seus passos. Abans i tot de prendre da-munt seu la naturalesa humana ja veia tota l’extensió del camí que hauria de recórrer a fi de salvar el que s’havia perdut. Abans de desprendre’s de la corona i les vestidures reials i baixar del tron per a cobrir la seva divinitat amb la humanitat, els seus ulls ja havien vist les fiblades que li encongirien el cor, els insults que li llançarien al cap, les privacions que estava destinat a sofrir. Ja veia tot el camí de l’establia fins al Calvari. Ja coneixia l’an-goixa que el perseguiria. Res de tot això se li escapava i, no obstant, va dir: «Aquí em tens. En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer, Déu meu, la teva voluntat».Je 252.1
Sempre tenia present el resultat de la seva missió. Les dificultats i l’abnegació que omplirien la seva vida a la terra empal·lidien davant la perspectiva que tots els seus treballs no serien debades. Donant la seva vida pels homes recuperaria la lleialtat del món per al seu Déu. Encara que primer hauria de rebre el baptisme de sang, encara que els pecats del món recaurien sobre la seva ànima innocent, encara que damunt seu planava l’ombra d’una aflicció indescriptible, per causa del goig que tenia al davant va escollir de passar per la creu i menystenir la vergonya.Je 252.2
Els companys que havia triat per al seu ministeri encara no percebien les escenes que tenia al davant. Però s’acostava l’hora que haurien de ser testimonis de la seva agonia. Haurien de veure Aquell en qui havien confiat i havien estimat lliurat a les mans dels seus enemics i penjat a la creu del Calvari. Aviat els hauria de deixar cara a cara amb el món sense el consol de la seva presència visible. Sabia que l’odi amarg i la incredulitat els perseguirien i desitjava preparar-los per a la prova.Je 252.3
Aquella vegada Jesús i els seus deixebles havien anat a una de les poblacions de la rodalia de Cesarea de Filip. Eren fora dels límits de Galilea, en una regió on dominava la idolatria. Allà els deixebles no estarien sota la influència del judaïsme i tindrien un contacte més estret amb els cultes pagans. Tot al voltant hi havia representades formes de superstició que eren arreu del món. Jesús volia que la visió de tot allò fes que s’adonessin de la seva responsabilitat envers els pagans. Du-rant la seva estada en aquella regió va evitar a qualsevol preu d’ensenyar la gent i es va dedicar en cos i ànima als deixebles.Je 252.4
No trigaria a parlar-los del patiment que l’esperava. Però, abans, se’n va anar tot sol i va pregar perquè els seus cors estiguessin preparats per a rebre les seves paraules. Quan s’hi va tornar a unir, no els va comunicar immediatament allò que desitjava compartir amb ells. Abans els va donar l’oportunitat de confessar la seva fe en ell a fi que rebessin força per a la prova que havia de venir. Els va preguntar: «Qui diu la gent que és el Fill de l’home?” Je 252.5
Malauradament, els deixebles es van veure forçats a admetre que Israel no havia arribat a reconèixer el Messies. De fet, en veure els seus miracles, alguns havien declarat que era el Fill de David. Les multituds que havien menjat a Betsaida havien volgut proclamar-lo rei d’Israel. Molts l’acceptarien de grat com a profeta, però no creien que fos el Messies.Je 253.1
Aleshores Jesús els fa una segona pre-gunta que tenia a veure amb ells mateixos: «I vosaltres qui dieu que soc?» Pere va respondre: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu”. Je 253.2
Des de bon començament Pere havia cregut que Jesús era el Messies. Molts altres que havien sigut convençuts per la predicació de Joan Baptista i havien acceptat Crist, havien començat a dubtar de la missió de Joan quan el van empresonar i el van decapitar. Ara dubtaven que Jesús fos l’ungit de Déu que tant de temps havien esperat. Molts dels qui havien esperat ansiosos que Jesús ocupés el seu lloc al tron de David el van abandonar quan es van adonar que no en tenia cap in-tenció. Però l’adhesió de Pere i els seus companys no va flaquejar mai. La conducta vacillant dels qui ahir lloaven i avui condemnaven no va destruir la fe del seguidor sincer del Salvador. Pere va declarar: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu». No va esperar que el coronessin amb els honors reials, sinó que el va acceptar mentre era humiliat.Je 253.3
Pere havia expressat la fe dels dotze. Tot i que els deixebles encara eren lluny d’entendre la missió de Crist.Je 253.4
Malgrat que no els en podien allunyar, l’oposició i la distorsió dels sacerdots i dels governants encara els causaven una gran perplexitat. No veien amb claredat el seu camí. La influència de la formació anterior, els ensenyaments dels rabins i la força de la tradició encara interferien en la seva visió de la veritat. De tant en tant, els il·luminaven preciosos raigs de llum que venien de Jesús; encara que, sovint, semblava que anessin a les palpentes enmig de la foscor. Però aquell dia, abans que s’haguessin d’enfrontar amb la gran prova de la seva fe, el poder de l’Esperit Sant es va posar damunt d’ells. Durant uns instants van tenir la mirada fora de «les coses que veiem” i van mirar «les que no veiem». Darrere l’aparença d’humanitat discerniren la glòria del Fill de Déu.Je 253.5
«Llavors Jesús li va dir: “Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel”». Je 253.6
La veritat que Pere havia confessat és el fonament de la fe dels creients. Es que Crist mateix ha declarat que és la vida eterna. Tot i que la possessió d’aquest coneixement no era la base per a cap autoglorificació. Però Pere no havia arribat a cap saviesa ni revelació per ell mateix. La humanitat, per ella mateixa, no podrà mai arribar a copsar la divinitat. «Com t’ho faràs, si és més alta que el cel? Què en pots saber, si és més fonda que el país dels morts?» Només l’esperit d’adopció ens pot revelar les coses profundes de Déu que «cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l’home somia [...]. A nosaltres, però, Déu ens ho ha revelat per mitjà de l’Esperit, ja que l’Esperit tot ho Je 253.7
penetra, fins el més profund de Déu”. «El Senyor es revela als qui el veneren, els fa conèixer la seva aliança». I que, aleshores, Pere discernís la glòria de Crist era prova que Déu l’havia instruït. Certament, «Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel”.Je 254.1
Jesús va continuar: «I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no la podran dominar”. El nom ‘Pere’ vol dir “còdol”, una pedra erosionada per l’acció de l’aigua d’un riu empenyent-la i colpejan-la contra altres pedres fins a fer que tingui una forma arrodonida. Pere no era la roca sobre la qual s’hauria de fonamentar l’església. Les portes del reialme de la mort el dominarien més endavant, quan va negar el seu Senyor amb juraments i malediccions. L’església fou bastida recolzant-se en Algú a qui les portes del reialme de la mort mai han pogut dominar.Je 254.2
Segles abans de l’adveniment del Salvador, Moisès havia assenyalat la Roca de la salvació d’Israel. El salmista havia cantat a «la roca que em salva”. Isaïes havia escrit: «Escolteu, doncs, què diu el Senyor Déu: “Poso a Sió una pedra, una pedra de toc, una pedra angular, preciosa, ben assentada perquè serveixi de fonament”». El mateix Pere, escrivint inspirat, aplicaria aquesta profecia a Jesús: «Vosaltres ja heu tastat que n’és, de bo, el Senyor. Acosteu-vos a ell, que és la pedra viva, rebutjada pels homes, però escollida i preciosa als ulls de Déu. També vosaltres, com pedres vives, sou edificats com a temple de l’Esperit perquè formeu una santa comunitat sacerdotal que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist”. Je 254.3
«De fonament, ningú no en pot posar cap altre fora del que està posat, que és Jesucrist». Jesús va dir: «Sobre aquesta pedra edificaré la meva església». En presència de Déu i de totes les intel·ligències celestials, en presència de l’exèrcit invisible de l’infern, Crist va fundar la seva església sobre la Roca viva. I aquesta Roca viva no és cap altra que ell mateix, el seu propi cos, crebantat i molt. Les portes del reialme de la mort no poden dominar una església construïda sobre aquest fonament.Je 254.4
Quan Jesús va pronunciar aquestes pa-raules, que en semblava de feble l’església! Només hi havia un grapat de creients que haurien de resistir tota la força dels dimonis i dels homes. Però els seguidors de Crist no havien de tenir por, perquè, en estar construïts sobre la Roca de la seva força, res no els podria enderrocar.Je 254.5
Durant sis mil anys, la fe ha construït sobre Crist. Durant sis mil anys, les inundacions i les tempestes de la fúria satànica han colpejat la Roca de la nostra salvació. Però no s’ha mogut ni un mil·límetre.Je 254.6
Pere havia expressat la veritat que és el fonament de la fe de l’església i Jesús l’honorava com a representant de tot el cos de creients, dient: «Et donaré les claus del regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel».Je 254.7
Aquestes “claus del regne del cel” són les paraules de Crist. Tots els mots de les Escriptures són seus i hi són inclosos. Tenen el poder d’obrir i de tancar el cel. Expressen les condicions que determinen que els homes hi siguin acceptats o rebutjats. Per això, la tasca dels qui prediquen la paraula de Déu és un condiment de vida per a la vida o de mort per a la mort. La seva missió té resultats eterns.Je 254.8
El Salvador no va encarregar l’obra de l’evangeli només a Pere. Més endavant en el temps, quan va repetir les paraules que ara havia dit a Pere, les va aplicar directament a l’església. En essència, també va dir això mateix als dotze com a representants del cos de creients. Si Jesús hagués distingit un sol dels deixebles delegant en ell alguna autoritat especial no ens els trobaríem tant sovint barallant-se per veure qui d’ells era el més gran. S’haurien sotmès a la voluntat del Mestre i haurien honorat aquell que hagués escollit.Je 255.1
En lloc de designar-ne un perquè fos el cap, Crist va dir als deixebles: «No us feu dir “rabí” [...] ni us feu dir “guies”». Je 255.2
«Crist és cap de tot home”. «Déu ho ha posat tot sota els seus peus, i a ell, l’ha posat al capdamunt de tot com a cap de l’església, que és el seu cos, la plenitud d’aquell qui omple totes les coses». L’església té el seu fonament en Crist i l’ha d’obeir perquè és el seu cap. No ha de dependre de cap home, ni cap home l’ha de controlar. Molts afirmen que un càrrec de confiança a l’església els atorga autoritat per a dictar què han de creure i què han de fer els altres. Déu no ho san-ciona, això. El Salvador declara: «Tots vosaltres sou germans”. Tots estem exposats a la temptació i estem subjectes a l’error. La nostra guia no pot dependre de cap ésser finit. La Roca de la fe és la presència viva de Crist en l’església. Fins el més feble s’hi pot recolzar. En canvi, tret que facin de Crist la seva eficiència, els qui es pensen ser els més forts demostraran ser els més dèbils. «Maleït l’home que confia en els homes i busca qui li faci de braç dret”. El Senyor «és la Roca, el seu obrar és irreprensible”. «Feliços els qui en ell es refugien».Je 255.3
Després de la confessió de Pere, Jesús va ordenar als deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies. La raó era l’oposició determinada dels escribes i els fariseus. És més, la gent, fins i tot els deixebles, en tenien una concepció tan falsa que anunciar-ho públicament no els donaria una idea correcta del seu caràcter o de la seva obra. No obstant, un dia i un altre se’ls revelava com a Salvador per tal que tinguessin d’ell el concepte correcte de Messies.Je 255.4
Els deixebles encara esperaven que Crist arribés a regnar com a príncep temporal. Tot i que ell havia ocultat tant de temps els seus designis, creien que no romandria per sempre en la pobresa i l’obscuritat. S’acostava l’hora que establiria el seu regne. Els deixebles no havien arribat a imaginar que l’odi dels sacerdots i dels rabins no cediria mai, que la seva pròpia nació rebutjaria Jesús, que el condemnarien pel delicte d’engany i que el crucificarien com si fos un malfactor. Però les tenebres s’anaven congriant i Jesús havia de revelar als deixebles el conflicte que tenien davant. Estava trist perquè anticipava la prova.Je 255.5
Fins aquell moment s’havia reprimit de fer-los conèixer res que fes referència al seu patiment i a la seva mort. En la seva conversa amb Nicodem havia dit: «Així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna». Però els deixebles no ho havien sentit. I si ho haguessin sentit no ho haurien entès. Ara, en canvi, havien estat amb Jesús, escoltant les seves paraules, veient les seves obres fins que, malgrat la humilitat del seu entorn i l’oposició dels sacerdots i del poble, es podien unir al testimoni de Pere: «Tu ets el Crist, el Fill del Déu viu”. Havia arribat el moment que el vel que oculta el futur s’enretirés. «Des d’aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia».Je 255.6
Els deixebles escoltaven sense saber què dir, entristits i desconcertats. Crist havia acceptat que Pere el reconegués com a Fill de Déu. Ara, en canvi, aquelles paraules que els parlaven del seu sofriment els eren incomprensibles. Pere no va poder callar. Va agafar el seu Mestre com si volgués evitar-li aquell destí imminent i va exclamar: «Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà».Je 256.1
Pere estimava el seu Senyor. Però Jesús no el va elogiar per haver manifestat el desig de protegir-lo del patiment. Per a ell, les paraules de Pere no serien un auxili ni un consol en la gran prova que tenia al davant. No estaven en harmonia amb el propòsit de gràcia de Déu envers el món perdut ni amb la lliçó d’abnegació que Jesús havia vingut a ensenyar amb el seu exemple. Pere no desitjava veure la creu en l’obra de Crist. La impressió que van fer les seves paraules era exactament la contrària a la que Crist volia causar en la ment dels seus seguidors. Per això el Salvador va haver de pronunciar una de les reprensions més severes que mai ha-guessin sortit de la seva boca: «Ves-te’n d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes».Je 256.2
Satanàs intentava descoratjar Jesús i allunyar-lo de la missió. Per això Pere, mogut per un amor cec, s’havia convertit en la veu de la temptació. El príncep del mal era l’autor d’aquell pensament. Darrere de la crida impulsiva hi havia la seva instigació. Al desert, Satanàs havia ofert a Crist el domini del món amb la condició que abandonés el camí de la humiliació i del sacrifici. Ara presentava al deixeble de Crist aquella mateixa temptació. Volia que Pere fixés la mirada en la glòria terrena a fi que no pogués mirar la creu que Crist volia que contemplés. Per mitjà de Pere, Satanàs tornava a temptar Jesús. Però el Salvador no li va fer cas. Els seus pensaments eren per al seu deixeble. Satanàs s’havia interposat entre el Mestre i el deixeble a fi que la visió de Crist humiliant-se per ell no li toqués el cor. Les paraules de Crist no anaven adreçades a Pere, sinó al qui mi-rava de separar-lo del seu Redemptor. «Veste’n d’aquí, Satanàs! No t’interposis entre el meu servent errat i jo. Deixa que Pere i jo puguem parlar cara a cara i jo li pugui revelar el misteri del meu amor».Je 256.3
Per a Pere, saber que el camí de Crist a la terra passaria per l’agonia i la humiliació fou una lliçó amarga que només seria capaç d’aprendre de mica en mica. El deixeble va passar de la companyonia amb el Senyor al sofriment. Però en aquell forn roent aprendria una benedicció. Molt de temps després, quan el pes dels anys i dels esforços havia vinclat la seva estampa activa, va escriure: «Estimats, no us estranyeu que s’hagi encès contra vosaltres la fornal de la prova, com si us passés res d’extraordinari. Ben al contrari, alegreu-vos de poder compartir els sofri-ments del Crist, i així el dia que es revelarà la seva glòria estareu plens de joia i alegria».Je 256.4
Aleshores Jesús va explicar als deixebles que la seva vida d’abnegació era l’exemple de com havien de ser les seves. Cridant al seu voltant els deixebles i la gent que s’havia entretingut a prop, va dir: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi». La creu era vista com un símbol del poder de Roma. Era l’instrument de mort més cruel i humiliant. Els criminals de més baixa estofa havien de carregar la creu fins al lloc de l’execució. Sovint, quan eren a punt de rebre-la damunt les espatlles, s’hi resistien amb violència fins que els vencien i els lligaven l’instrument de tortura. Per contra, Jesús va demanar als seus seguidors que carreguessin amb la pròpia creu i el seguissin. Tot i que les comprenien molt vagament, per als deixebles les seves paraules els indicaven una submissió a una humiliació encara més dura, la submissió a la mort per mor de Crist. Les paraules del Salvador no podien descriure una rendició del jo més completa. Però ell havia acceptat tot allò per ells. Per a Crist, el cel no era un lloc desitjable mentre no hi fossin els qui estaven perduts. Va abandonar els atris celestials per una vida de retrets i d’insults fins a trobar una mort ignominiosa. El qui posseïa els tresors sense preu del cel es va fer pobre per tal que, per la seva pobresa, nosaltres poguem ser rics. Per això hem de seguir el camí que ell va traçar.Je 256.5
Aquell amor per les ànimes per causa del qual Crist va morir implica la crucifixió del jo. Per això, el qui és fill de Déu es considera una baula de la cadena disposada per a la salvació del món, és un amb Crist en el seu pla de misericòrdia, que va amb ell a la recerca dels perduts per tal de salvar-los. El cristià sempre ha de ser conscient que s’ha consagrat a Déu i que el seu caràcter ha de revelar Crist al món. L’abnegació, l’empatia i l’amor que va manifestar la seva vida han de reaparèixer en les vides dels qui treballen per a Déu.Je 257.1
«Qui vulgui salvar la seva vida, la per-drà, però el qui la perdi per mi, la salvarà».Je 257.2
L’egoisme és la mort. Cap òrgan del cos és capaç de viure si se’l confina a servir-se ell mateix. Si el cor no aconsegueix d’enviar la sang a les mans i al cap perd ràpidament la força, com la sang, així és l’amor de Crist difós a tots els membres de seu cos místic. Tots nosalttres som membres d’un mateix cos, de manera que l’ànima que rebutja compartir-lo acabarà morint. Per aixó Jesús diu: «Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què no donaria l’home a canvi de la seva vida?” Je 257.3
Feia que els seus deixebles miressin més enllà de la humiliació i la pobresa del moment, cap a la seva vinguda en glòria i majestat; no amb l’esplendor d’un tron terrenal, sinó amb la glòria de Déu i les hosts celestials. Aleshores va dir: «Llavors pagarà a cadascú segons les seves obres”. Després, per tal d’encoratjar-los, va afegir: «En veritat us dic que alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Fill de l’home venint en el seu Regne”. Je 257.4
Els deixebles, però, no ho van entendre. La glòria els semblava massa llunyana. Tenien els ulls posats en un panorama més proper: la vida terrena de pobresa, humiliació i sofriment. Que potser haurien de renunciar a les seves expectatives esplendoroses d’un regnat messiànic? Que no veurien el seu Senyor exaltat al tron de David? Era possible que la vida de Crist hagués de ser humil com la d’un vagabund sense sostre, menystingut, rebutjat i condemnat a mort? La tristor els oprimia els cors; perquè estimaven el Mestre. Així mateix, el dubte els va enfosquir la ment perquè els semblava incomprensible que el Fill de Déu hagués de passar per una humiliació tan cruel. Qüestionaven per què havia d’anar a Jerusalem de forma voluntària per tal d’enfrontar-se a aquell tractament que els havia explicat que rebria. Com podia ser que es resignés a un destí com aquell i els deixés en una tenebra més profunda que aquella en què s’arrossegaven abans que ell se’ls revelés?Je 257.5
Els deixebles van raonar que, a la regió de Cesarea de Filip, Jesús era fora de l’abast d’Herodes i de Caifàs. Allà no havia de témer l’odi dels jueus o el poder dels romans. Per què no podia treballar allà, lluny dels fariseus? Per què s’havia d’abandonar a la mort? Si havia de morir, com podia ser que el seu regne s’establiria amb tanta fermesa que les portes del país dels morts no podrien prevaldre contra d’ell? Per als deixebles allò era un gran misteri.Je 258.1
Caminaven per la costa del Mar de Galilea. I els seus passos els acostaven a la ciutat on totes les seves esperances quedarien esclafades. No s’atrevien a protestar, però parlaven en veu baixa, amb to llòbrec, de com seria el món a venir. Fins enmig de tantes preguntes s’aferraven a la idea que alguna circumstància imprevista evitaria la desfeta que semblava que esperava al Senyor. Per això, durant sis dies llargs i tenebrosos, van passar per la tristor, el dubte, l’esperança i la por. Je 258.2