Capítol 54—El bon samarità
Aquest capítol està basat en Lluc 10: 25-37.
Amb la paràbola del bon samarità, Crist il·lustra la naturalesa d’una veritable reli-gió. Demostra que, més enllà de ser un sistema de ritus i creences, empeny a fer bones obres tot cercant el màxim bé dels altres, a exercir la bondat genuïna.Je 308.1
Mentre ensenyava al poble, «un mestre de la llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: “Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?”» Els congregats al lloc van contenir la respiració i, amb interès, van esperar la resposta. El Salvador va entrar en la conversa encetada i va demanar al qui l’interrogava que respongués ell mateix la pregunta que havia formulat. «Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?”, digué. Els jueus encara acusaven Jesús de menystenir la llei donada al Sinaí, però ell va dur la discussió al terreny de la salvació basada en l’observança dels manaments de Déu.Je 308.2
El mestre de la llei va dir: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix”. La rèplica de Jesús no es va fer esperar: «Has respost bé: fes això i viuràs”. Je 308.3
El mestre de la llei no estava satisfet amb les propostes ni les obres dels fariseus. Havia estudiat les Escriptures amb el desig d’aprendre’n el veritable significat. La qüestió l’interessava vivament i, per això, havia demanat amb sinceritat: «Què haig de fer?» i en la seva resposta sobre quins eren els requeriments de la llei va deixar de banda el gruix dels preceptes cerimonials i rituals perquè, per a ell, no tenien cap valor, sinó que va presentar els dos grans principis sobre els quals es basen la llei i els profetes. Després del comentari de Crist, aquesta resposta posava el Salvador en un terreny avantatjós davant dels rabins. No el podien condemnar per sancionar allò que havia afirmat algú que ensenyava la llei.Je 308.4
Jesús havia dit: «Fes això i viuràs”. En fer-ho, presentava la llei com una unitat divina i, en aquella lliçó, ensenyava que no és possible observar un precepte alhora que se n’infringeix un altre; perquè tots es basen en el mateix principi. El destí de l’home quedarà determinat per la seva obediència a tota la llei. L’amor suprem per Déu i un amor imparcial per als homes són els principis que han de moure tota la vida d’una persona.Je 308.5
El mestre de la llei va descobrir que ell mateix n’era un transgressor. Els mots inquisitius de Crist el van convèncer. No practicava aquella justícia de la llei que ell afirmava entendre. No havia manifestat amor per al seu proïsme. Calia que es penedís, però, en lloc d’això, va voler justificar-se. En lloc de reconèixer la veritat, va mirar de demostrar que aquell era un manament molt difícil de complir. Esperava que aconseguiria esquivar l’acusació i es vindicaria als ulls de la gent. Les paraules del Salvador havien deixat clar que la seva pregunta era innecessària perquè ell mateix havia sigut capaç de respondre-la. No obstant, va fer una altra pregunta: «I qui són els altres que haig d’estimar?» Je 308.6
Per als jueus aquesta qüestió era causa de discussions inacabables. Quan els implicats eren els pagans i els samaritans no en tenien cap dubte, eren estrangers i enemics. No els quedava clar, però, on era el límit quan aquells altres eren de la seva pròpia nació ni si hi havia cap distinció entre les diverses classes socials. Els sacerdots, els rabins, els ancians, qui havien de considerar que era el seu proïsme? Es passaven la vida de cerimònia en cerimònia a fi de fer-se purs. El contacte amb la multitud ignorant i descuidada, pensaven, els causava un embrutiment que requeria esforços esgotadors per a eliminar-lo. Que potser havien de considerar que els “impurs” eren el seu proïsme? Je 309.1
Una vegada més Jesús no va deixar que l’arrosseguessin a la controvèrsia. No va denunciar el fanatisme dels qui li tenien l’ull posat per a condemnar-lo. Ben al contrari: amb una història senzilla, va presentar als seus oients una descripció de com flueix l’amor que ve del cel quan toca els cors i va arrencar del mestre de la llei una confessió de la veritat.Je 309.2
La manera de fer desaparèixer la tene-bra és deixar que la llum entri. La millor manera d’enfrontar l’error és presentar la veritat. La revelació de l’amor de Déu fa manifesta la deformitat i el pecat dels cors centrats en el jo.Je 309.3
«Jesús va contestar dient: “un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d’uns bandolers, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l’home i passà de llarg per l’altra banda”». No era cap escena imaginària. Era un fet real que se sabia que havia passat exactament tal com ho havia exposat. El sacerdot i el levita que havien passat de llarg per l’altra banda del camí eren entre la multitud que escoltava.Je 309.4
Anant de Jerusalem a Jericò, els viatgers havien de travessar una part del desert de Judea per on el camí seguia un congost rocós que estava infestat de lladres i assaltadors; de tal manera que, sovint, era escenari d’actes violents. Allà va ser on els bandolers havien atacat el protagonista de l’incident i li van prendre tot el que duia de valor, deixant-lo masegat, mal-ferit i mig mort a la vora del camí. Mentre era allà, un sacerdot va passar i només hi va fer una mirada de lluny. Després va aparèixer el levita. Encuriosit, va voler veure què havia passat i es va aturar per mirar la víctima. Estava segur del que havia de fer, però no era una obligació agradable. Va desitjar no haver passat per allà i haver de veure aquell home ferit. Es va persuadir que no hi havia res que els relacionés.Je 309.5
un i altre tenien un ofici sagrat i afirmaven que ensenyaven les Escriptures. Pertanyien a la classe escollida dels representants de Déu davant del poble. S’havien de mostrar compassius «amb els qui pequen per ignorància o per error» per tal de poder conduir els homes a la comprensió del gran amor de Déu per la humanitat. L’obra que estaven cridats a fer era la mateixa que Jesús havia descrit d’ell mateix en dir: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits”. Je 309.6
Els àngels miren des del cel la dissort de la família de Déu a la terra i estan preparats, a punt de cooperar amb els homes en la tasca d’alleujar l’opressió i el sofriment. La providència de Déu havia fet que el sacerdot i el levita passessin pel camí on jeia el ferit a fi que veiessin la seva necessitat de misericòrdia i auxili. Tot el cel estava pendent de veure si la compassió per la malaurança humana tocava el cor d’aquells homes. Al desert, des de la columna de foc i fum, el Salvador havia instruït els hebreus i els havia donat una lliçó ben diferent d’aquella que el poble rebia ara dels sacerdots i els mestres de la llei. Les pro-visions misericordioses de la llei s’estenien fins als animals més humils, que no podien expressar amb paraules les seves necessitats i el seu sofriment. A tal efecte, Moisès havia rebut instruccions que havia de transmetre als fills d’Israel: «Quan trobis perdut el bou o l’ase del teu enemic, torna-l’hi sens falta. Si mai veies el seu ase desplomat sota la càrrega, no passis de llarg: ajuda el teu enemic a aixecar-lo».Je 310.1
En canvi, amb l’home ferit pels bandolers Jesús presentava el cas d’un germà que patia. Motiu de més perquè els seus cors fossin moguts a compassió per ell, que no era cap bèstia de càrrega. Per mitjà de Moisès havien rebut el missatge que el Senyor, el seu Déu, «el Déu gran, poderós i terrible, [...] fa justícia als orfes i a les viudes; estima els immigrants»; que, per això, va ordenar: «Estimeu, doncs, els immigrants».«Estima’l com a tu mateix”. Je 310.2
A Job se li atribueixen aquests mots: «L’estranger no ha fet mai nit a la plaça, la meva porta ha estat oberta al qui passava».Així mateix, quan els dos àngels amb aparença humana van anar a Sodoma, Lot es va prosternar fins a tocar el terra amb la cara i va dir: «Si us plau, senyors meus, feu-me l’honor de venir a casa del vostre servent. Us rentareu els peus i podreu passar-hi la nit”. El sacerdot i el levita coneixien prou bé aquestes lliçons però no les posaven en pràctica en la vida real. Havien rebut la formació de l’escola nacional del fanatisme i s’havien tornat pagats d’ells mateixos, estrets de mires i exclusivistes. Quan van mirar l’home ferit no van poder assegurar si era compatriota seu o no. Per això van pensar que podia ser un samarità i se’n van apartar.Je 310.3
Tal com les havia descrites Crist, el mestre de la llei no va veure en aquelles accions res que fos contrari al que li havien ensenyat en relació amb els requeriments de la llei. Però una altra escena era a punt de presentar-se-li...Je 310.4
Un samarità que anava de camí va arribar al lloc on era la víctima dels bandolers. Quan el va veure se’n va compadir sense preguntar-se si era jueu o gentil. Si era jueu, el samarità sabia molt bé que, si els papers haguessin estat intercanviats, l’home li hauria escopit a la cara i hauria passat de llarg ple de fàstic. Malgrat això, però, no va dubtar. Ni tan sols va pensar que, en entretenir-s’hi, s’estava posant en perill ell mateix. Per a ell n’hi havia prou de veure que tenia davant un home que patia i necessitava auxili. Es va desprendre de la roba amb què es cobria i va guarir i refrescar el ferit amb l’oli i el vi que tenia destinats per al seu viatge. El va carregar damunt de la seva muntura i va avançar amb pas suau per tal que el foraster no patís més amb els sotracs. Aleshores el va dur a un hostal i en va tenir cura tota la nit mentre el vigilava amb tendresa. L’endemà al matí, quan va veure que el malalt havia millorat, el samarità es va atrevir a seguir el seu camí. Abans, però, es va assegurar que l’hostaler tindria cura del ferit, va pagar el compte i va deixar un dipòsit per fer front a les despeses a venir. No content amb això, va assumir el cost de qualsevol necessitat futura dient: «Ocupa’t d’ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més».Je 310.5
En acabar la història, Jesús va clavar la mirada en el mestre de la llei de tal manera que semblava que li escrutava l’ànima i va dir: «Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers?» Je 311.1
Ni després d’haver sentit tot aquest relat el mestre de la llei va ser capaç de pronunciar el mot ‘samarità’ i va recórrer a un circumloqui: «El qui el va tractar amb amor”. Aleshores Jesús li va dir: «Ves, i tu fes igual».Je 311.2
Així va quedar resposta per sempre més la pregunta de qui és el nostre proïsme. Crist va mostrar que el proïsme no són només els membres de la nostra església o els qui comparteixen la nostra fe. No té res a veure amb la raça, el color de la pell o les distincions socials. El nostre proïsme són totes les persones a qui els cal el nostre auxili. El nostre proïsme són totes les ànimes que l’adversari ha escruixit i ferit. El nostre proïsme és tothom qui és propietat de Déu.Je 311.3
Amb la paràbola del bon samarità Jesús es va descriure ell mateix i la seva missió. Satanàs havia enganyat, escruixit, robat i arruïnat l’ésser humà fins al punt d’abandonar-lo a la seva sort fins que morís. Però el Salvador es va compadir de la nostra condició desesperada i va abandonar la seva glòria per tal de venir a rescatar-nos. Ens va guarir les ferides, ens va cobrir amb el seu mantell de justícia. Ens va obrir un refugi segur i, assumint-ne personalment el cost, va fer provisió completa per nosaltres. Va morir per a redimir-nos. Assenyalant al seu propi exemple, diu als qui el segueixen: «Això us mano: que us estimeu els uns als altres”, «tal com jo us he estimat”. Je 311.4
El mestre de la llei havia preguntat a Jesús: «Què haig de fer?» Jesús, reconeixent l’amor a Déu i als homes com el súmmum de la justícia, havia respost: «Fes això i viuràs». El samarità havia obeït el dictat d’un cor amorós i amable. Amb això havia demostrat que complia la llei. Jesús va ordenar al mestre de la llei: «Ves, i tu fes igual». Dels fills de Déu s’esperen accions, no meres paraules. «El qui afirma que està en ell ha de viure tal com Jesús vivia”. Je 311.5
Aquesta lliçó no és menys necessària en el nostre món que quan va sortir de llavis de Jesús. L’orgull i els formalismes freds gairebé han extingit el foc de l’amor alhora que han esgarriat les gràcies que fan que un caràcter sigui fragant. Molts dels qui professen el seu nom han perdut de vista que ser cristians vol dir ser representants de Crist. Si no hi ha una abnegació pràctica en benefici dels altres -tant en l’àmbit familiar com amb els veïns, a l’església o allà on calgui-, tant és com ens vulguem etiquetar, no som cristians.Je 311.6
Crist ha lligat els seus interessos amb els de la humanitat. Per això ens demana que siguem un amb ell en la tasca de la salvació de la humanitat. «De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc”, ens diu. El pecat és el pitjor de tots els mals i a nosaltres ens correspon de compadir-nos i ajudar el pecador. N’hi ha molts que s’equivoquen, que se senten avergonyits de haver sigut uns ximples. Tenen fam per sentir paraules d’encoratjament. Contemplen els seus errors i les seves equivocacions i gairebé arriben a la desesperació. Cal que tinguem en compte aquestes ànimes. Si som cristians, no hem de passar de llarg, arrufant el nas i allunyant-nos tant com sigui possible dels qui més necessiten el nostre auxili. Quan veiem un ésser humà en l’infortuni, tant se val que sigui per l’aflicció o per causa del pecat, mai hauríem de dir: «No hi tinc res a veure”.Je 311.7
«Germans, si descobriu que algú ha comès una falta, vosaltres, els qui heu rebut l’Esperit, ajudeu-lo a refer-se, amb esperit de dolcesa”. Amb fe i pregària, fem que el poder de l’enemic hagi de recular. Que els vostres mots siguin de fe i encoratjadors a fi que siguin un bàlsam guaridor per al ferit. En el gran combat de la vida, n’hi ha molts que han defallit i han perdut el coratge, quan una sola paraula amable hauria bastat per a donar-los forces. Mai hauríem de passar de llarg d’una ànima que pateix sense provar de transmetre-li el conhort amb què Déu ens conforta.Je 312.1
No és altra cosa que el compliment del principi de la llei il·lustrat en la paràbola del bon samarità, que es fa manifest en la vida de Jesús. El seu caràcter revela el significat real de la llei i mostra què vol dir estimar el proïsme com a nosaltres mateixos. Quan els fills de Déu manifesten misericòrdia, tendresa i amor per a tots els éssers humans, també són testimonis del caràcter dels estatuts del cel. Declaren que «és perfecta la llei del Senyor, l’ànima hi descansa”. Per tant, qui no manifesta aquest amor transgredeix la llei que professa reverenciar. Perquè l’esperit que manifestem envers els nostres germans declara quin és el nostre esperit envers Déu. L’única font de l’amor per al proïsme és l’amor de Déu en el cor. «Si algú afirmava: “Jo estimo Déu”, però detestava el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu”. «A Déu, ningú no l’ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud».Je 312.2