Capítol 4—«Us ha nascut un Salvador”
Aquest capítol està basat en Lluc 2: 1-20.
El Rei de glòria es va inclinar fins a prendre la humanitat. El seu entorn terrenal era hostil i agressiu. Va velar la seva glòria per tal que una aparença majestuosa no el fes atractiu. Defugia qualsevol forma d’ostentació. La riquesa, els honors mundans i la grandesa humana mai no salvaran una ànima de la mort. Jesús es proposava que els homes no se sentissin atrets a ell per cap tret de naturalesa terrenal. L’únic atractiu per als qui el se-guissin havia de ser la bellesa de la veritat celestial. La profecia ja feia molt de temps que havia predit el caràcter del Messies i ell desitjava que els homes l’acceptessin segons el testimoniatge de la Paraula de Déu.Je 14.1
Els àngels estaven meravellats davant del gloriós pla de la redempció. Volien veure com el poble de Déu rebia el seu Fill revestit d’humanitat. Es van acostar al país del poble escollit. Les altres nacions estaven ocupades amb faules i el culte als deus falsos. Els àngels van anar al país on havia brillat la llum de la profecia i la glòria de Déu s’havia revelat. D’incògnit, es van atansar a Jerusalem, als intèrprets dels Sagrats Oracles que havien sigut designats i als ministres de la casa de Déu.Je 14.2
Mentre oficiava davant l’altar, el sacerdot Zacaries ja havia rebut la revelació de la proximitat de la vinguda de Crist. Ja havia nascut el precursor i els miracles i la profecia havien donat testimoni de la seva missió. Les notícies del seu naixement i l’extraordinari significat de la seva missió s’havien escampat més enllà de les fronteres d’Israel. I, tanmateix, Jerusalem no es preparava per a donar la benvinguda al Redemptor.Je 14.3
Desconcertats, els ambaixadors del cel contemplaren la indiferència d’aquell poble que Déu havia cridat per a comunicar al món la llum de la sagrada veritat. La nació jueva havia sigut preservada com a testimoni que Crist havia de néixer de la llavor del llinatge d’Abraham i de David. No obstant, no sabien que la seva vinguda era a tocar. Al temple, el sacrifici matinal i vespertí apuntava diàriament a l’Anyell de Déu; ni tan sols allà hi havia cap preparatiu per a rebre’l. Els sacerdots i els mestres de la nació no sabien que l’esdeveniment més gran de tots els temps era a punt de fer-se realitat. Repetien les seves pregàries sense sentit i seguien els ritus d’adoració amb la intenció que els homes els veiessin. Però, empesos pel seu desig d’obtenir riqueses i honor mundà, no s’havien preparat per a la revelació del Messies. Aquella mateixa indiferència impregnava tot el país d’Israel. Els cors, estarrufats d’egoisme i mundanitat, eren insensibles a la joia que emocionava el cel sencer. Molt pocs anhelaven veure l’ Invisible. Ells van rebre l’ ambaixada del cel.Je 14.4
Els àngels acompanyaren Josep i Maria en el viatge de Natzaret a la ciutat de David. El decret imperial de Roma que obligava a l’empadronament dels habitants del seu extens domini també afectava als qui habitaven els turons de Galilea. Així com, segles abans, Cir fou cridat al tron de l’imperi mundial per tal que els captius del Senyor poguessin ser alliberats, Cèsar August fou l’agent del compliment dels designis de Déu per tal que la mare de Jesús anés a Betlem. Ella pertanyia al llinatge de David, i el Fill de David havia de néixer a la ciutat de David. De Betlem, digué el profeta, «sortirà el qui ha de dominar Israel. Els seus orígens són des del principi, des dels dies de l’eternitat”. Je 15.1
Però, a la ciutat del seu llinatge reial, ningú reconeix ni honora Josep i Maria. Cansats, sense cap sostre per a protegir-los, segueixen el carrer estret, des de la porta de la muralla fins a l’extrem més oriental, cercant en va un lloc on passar la nit. A l’hostal, ple a vessar, no hi ha cap habitació per a ells. Finalment troben aixopluc en un edifici tosc, destinat al bestiar, on neix el Redemptor del món.Je 15.2
Els homes no en saben res, però la notícia omple el cel de joia. La terra atreu els éssers celestials amb un interès encara més profund i tendre. Tot el món resplendeix amb la presència del Salvador. Damunt dels turons de Betlem hi ha reunida una multitud innombrable d’àngels. Esperen el senyal per a declarar l’alegra nova al món. Si els líders d’Israel haguessin sigut fidels a la paraula donada, haurien compartit la joia d’anunciar el naixement de Jesús; però han sigut deixats de banda.Je 15.3
Déu afirma: «Vessaré aigües sobre el secà i torrents sobre la terra eixuta». «És per als homes de bé com una llum en la fosca». Els raigs brillants que surten del tron de Déu resplendiran per a aquells qui cerquen la llum i l’accepten de grat.Je 15.4
En els camps on el jove David pasturava el seu ramat, els pastors encara hi feien guàrdia de nit. Envoltats de silenci, es parlaven uns als altres del Salvador promès i pregaven demanant la vinguda del Rei al tron de David. «Se’ls presentà un àngel del Senyor, i la glòria del Senyor els envoltà de llum i van quedar espaordits. Però l’àngel els digué: “No tingueu por. Us porto una nova de gran goig, que ho serà per a tot el poble: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, que és el Crist, el Senyor”». Je 15.5
Després d’haver sentit aquestes parau-les, la ment dels pastors s’omple amb visions de glòria. La Deslliurança ha vingut a Israel! El poder, el triomf i l’enaltiment estan vinculats a la seva vinguda. Però l’àngel els ha de preparar perquè reconeguin el Salvador en la pobresa i la humiliació, i diu: «Això us servirà d’indicació: trobareu un infant en bol-quers, ajagut en una menjadora”. Je 15.6
El missatger celestial havia asserenat les seves pors. Els havia dit com podien trobar Jesús. Mogut per una tendra consideració per la seva feblesa humana, els va donar temps perquè s’acostumessin a la resplendor divina. Aleshores ja no va ser possible ocultar més la glòria i el goig. Tota la plana quedà il·luminada amb l’esclat de les hosts celestials. La terra quedà en silenci i el cel s’inclinà per a escoltar el cant: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau a la humanitat que ell estima». Je 15.7
Tant de bo qu’avui la família humana pogués reconèixer aquest cant! La declaració que es feu aleshores, la nota polsada, ressonaran fins al final del temps i per tots els confins de la terra. Quan s’aixequi el Sol de Justícia, amb la salvació damunt les seves ales, aquest cant es tornarà a sentir «com la veu d’una gran gentada, com el brogit de grans onades, com el retruny de trons violents que deien: “Al·leluia! Que el Senyor Déu nostre, el Totpoderós, ja regna!» Je 15.8
Quan van desaparèixer els àngels, la llum s’esvaí i l’ombra de la nit caigué una altra vegada sobre els turons de Betlem. Però els pastors encara tenien gravat a la memòria el quadre més brillant que cap ull humà hagués contemplat mai. «Així que els àngels els van deixar, anant-se’n cap al cel, els pastors deien entre ells: “Arribem-nos a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet conèixer”. Hi anaren ben de pressa i trobaren Maria, Josep i l’infantó ajagut a la menjadora”. Je 16.1
Quan, plens de goig, se n’anaren, feren saber el que havien vist i sentit. «I tots els qui ho sentien quedaven meravellats d’allò que els contaven els pastors. Maria retenia tots aquests records i els meditava en el seu cor. Després, els pastors se’n tornaren glorificant i lloant Déu”. Je 16.2
En l’actualitat, el cel i la terra no estan pas més lluny que quan els pastors van sentir el cant dels àngels. La humanitat encara és objecte de la mateixa sol·licitud del cel com quan uns homes corrents amb un ofici corrent es van trobar amb els àngels a migdia i parlaven amb els missatgers celestials enmig dels camps i les vinyes. Nosaltres, que seguim els camins ordinaris de la vida, podem tenir el cel molt a prop. Els àngels dels atris celestials guardaran els passos d’aquells qui van i venen seguint les ordres de Déu.Je 16.3
La història de Betlem és un tema inesgotable. S’hi oculta la «profunditat de la riquesa, de la saviesa i del coneixement de Déu”. Quedem meravellats davant del sacrifici del Salvador, que canvià el tron celestial per la menjadora i la companyia i l’adoració dels àngels per les bèsties de l’establia. La seva presència és reprensió per a l’orgull i l’autosuficiència humans. Malgrat tot, això només fou l’inici de la seva extraordinària condescendència. Per al Fill de Déu, prendre la naturalesa humana havia de ser una humiliació gairebé infinita, fins i tot quan, a l’Edèn, Adam encara era innocent. Però Jesús acceptà la humanitat després que quatre mil anys de pecat havien afeblit la raça cai-guda. Com tots els fills d’Adam, acceptà el resultat de l’obra de la gran llei de l’herència. Quins resultats eren se’ns mostra en la història dels seus ancestres terrenals. Va venir amb una herència com aquella per a compartir patiments i temptacions, i per a donar-nos un exemple d’una vida sense pecat.Je 16.4
Al cel, Satanàs havia odiat Crist per la posició que ocupava en la cort de Déu. El va detestar encara més quan ell mateix fou destituït. El va avorrir quan es va presentar com a garant de la redempció d’una raça de pecadors. Encara que fos en un món sobre el qual Satanàs en reclamava el domini, Déu permeté al seu Fill que vingués amb la forma d’un bebè indefens, subjecte a les debilitats de la humanitat. Li va permetre que s’enfrontés al perill de la vida de la mateixa manera que ho fan les ànimes humanes i que lluités el combat com l’ha de lluitar qualsevol fill de la humanitat, corrent el risc de fracassar i perdre’s eternament.Je 16.5
El cor dels pares humans sospira pels seus fills. Miren els seus fillets a la cara i tremolen només de pensar que la seva vida pugui estar en perill. Anhelen protegir els estimats del poder de Satanàs, d’allunyar-los dels conflictes i les temptacions. Per a enfrontar-se a un conflicte encara més amarg i a un risc encara més temible, Déu va donar el seu Fill únic per tal que el camí de la vida pogués esdevenir segur per als nostres. «En això consisteix l’amor». Meravella’t, cel! Terra, sorprèn-te!Je 16.6