Capítol 67—«Ai de vosaltres, mestres de la llei i fariseus!”
Aquest capítol està basat en Mateu 23; Marc 12: 41-44; Lluc 20: 45-47; Lluc 21: 1-4.
Era l’últim dia que Crist ensenyava al tem-ple. La gran gernació que s’havia aplegat a Jerusalem havia posat tota l’atenció en ell; el poble havia omplert de gom a gom els atris del temple mentre observava la batalla dialèctica que s’hi havia desfermat, alhora que absorbia cada mot que pronunciava el Mestre. Mai abans havien vist una escena com aquella: el jove galileu, despullat de qualsevol honor terrenal i sense cap insígnia de la reialesa, envoltat dels sacerdots revestits amb indumentàries costoses, dels governants abillats amb vestits cars i lluint emblemes que indicaven la seva posició elevada i dels escribes amb les mans plenes de rotlles als quals es referien sovint. Jesús, investit amb l’autoritat divina, es mostrava calmat, amb la dignitat d’un rei. Mirava de fit a fit els seus adversaris que havien rebutjat i menyspreat els seus ensenyaments i estaven impacients per llevar-li la vida. Eren molts els qui l’havien assaltat, però les seves maquinacions per a entrampar-lo i condemnar-lo havien sigut inútils. Ell havia resolt un desafiament rere l’altre presentant la veritat pura i brillant en contrast amb la foscor i els errors dels sacerdots i dels fariseus. Els havia posat davant dels ulls la seva condició real i la retribució que se’n seguiria amb tota certesa si persistien en els seus actes malvats. Crist els havia advertit amb fidelitat; però encara havia de fer una altra cosa, encara li quedava un objectiu per acomplir.Je 381.1
L’interès del poble per Crist i la seva obra no havia parat de créixer. Els seus ensenyaments els havien captivat, però encara estaven molt desorientats. Fins aleshores havien respectat els sacerdots i els rabins per la seva intel·ligència i la seva pietat aparent. En tots els afers religiosos sempre havien retut obediència incondicional a la seva autoritat. Però ara veien que aquells homes miraven de de-sacreditar Jesús, un mestre la virtut i el coneixement del qual es feien més i més resplendents després de cada assalt. Veien els sacerdots i els ancians capcots, neguitosos i desorientats. Els estranyava que els governants no creguessin Jesús, perquè els seus ensenyaments eren molt clars i senzills d’entendre. Ni ells mateixos sabien què havien de fer. Per això van observar amb atenció els moviments d’aquells a qui sempre s’havien escoltat.Je 381.2
Les paràboles que Crist havia dit tenien el doble propòsit d’advertir els governants i d’ensenyar qui volgués rebre instrucció; però calia que parlés de manera encara més clara. La reverència per les tradicions i la fe cega en uns sacerdots corruptes havien fet que el poble caigués en l’esclavitud. Calia trencar aquelles cadenes, exposant a plena llum del dia el caràcter dels sacerdots, dels gover-nants i dels fariseus.Je 381.3
«Aleshores Jesús s’adreçà a la gent i als seus deixebles i digué: “Els mestres de la llei i els fariseus s’han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan». Els escribes i els fariseus deien que estaven investits amb una autoritat divina semblant a la de Moisès. Pretenien ocupar el seu lloc com a defensors de la llei i jutges del poble. Com a tals, reclamaven que el poble els mostrés la màxima deferència i els obeís sense objeccions. Jesús va ordenar als seus oients que fessin el que els rabins ensenya-ven d’acord amb la llei, però que no seguissin el seu exemple, perquè ells mateixos no posaven en pràctica els seus propis ensenyaments.Je 382.1
A més, eren contraris a les Escriptures. Per això va afegir: «Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit». Els fariseus havien decretat una multitud de preceptes basats en la tradició que restringien de manera forassenyada la llibertat personal. Tant era així que explicaven certes seccions de la llei de tal manera que tendien a imposar unes obligacions que, en privat, ells no observaven i, quan els convenia, en reclamaven una exempció.Je 382.2
El seu únic objectiu era convertir la seva pietat en un espectacle. Res que servís aquest objectiu els semblava massa sagrat. Quant a les seves lleis, Déu havia dit a Moisès: «Lligate-les a la mà com un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls”. Són paraules amb un significat profund. Quan hom medita en la paraula de Déu i la posa en pràctica, tota la persona s’ennobleix. En el tracte just i miseri-cordiós, les mans són un senyal dels principis de la llei de Déu; es mantenen netes de qualsevol argúcia i de tot allò que és corrupte i enganyós. Els seus actes són amorosos i compassius. La mirada, encarada a un objectiu noble, és neta i inspira confiança. L’expressió del rostre i la manera de mirar donen testimoni del caràcter irreprensible de qui estima i honora la paraula de Déu. En canvi, els ju-eus de l’època de Crist no entenien res d’això. L’ordre donada a Moisès havia esdevingut una norma segons la qual calia que la persona dugués al damunt els preceptes de les Escriptures. Seguint aquesta idea, els escrivien en sengles tires de pergamí que lligaven de manera visible al front i al canell. Però això no feia que la llei de Déu dominés de manera més ferma el cor i la ment. Aquells pergamins no eren res més que un amulet per a atraure l’atenció de la gent. Per a ells, atorgaven als qui els duien una aura de devoció que forçaria la reverència del poble.Je 382.3
Jesús va atacar aquella pretensió vanitosa: «En tot actuen per fer-se veure de la gent: s’eixamplen les filactèries i s’allarguen les borles del mantell; els agrada d’ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de “rabí”, o sigui “mestre”. Però vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist”. Amb aquestes paraules tan planeres, el Salvador va revelar l’ambició i la supèrbia que hi havia en el delit per ocupar càrrecs i tenir poder, mostrant una humilitat fingida, alhora que tenien el cor ple d’enveja i avarícia. Quan algú era convidat a un banquet, els comensals s’asseien a taula segons el seu rang: els qui estaven asseguts al lloc més honorable rebien la màxima atenció i els favors més especials. Els fariseus sempre feien mans i mànigues per a garantir-se aquells llocs.Je 382.4
De manera semblant, també va repren-dre la vanitat que mostraven en fer esforços per a obtenir el títol de rabí o de mestre. Aquell era un títol que el Salvador havia declarat que no pertanyia als homes, sinó al Crist. Tots, els sacerdots, els escribes i els governants, guardians i administradors de la llei, eren germans, fills d’un únic Pare. Jesús havia gravat en la ment del poble que ningú havia d’atorgar a ningú altre un títol honorífic que indiqués que podia controlar la seva consciència o la seva fe.Je 383.1
Si Crist fos al món avui dia, i l’envoltessin tots els qui es fan dir ‘Venerable’ o ‘Molt Venerable’, que potser no repetiria les paraules: «Ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist”? Les Escriptures diuen que el nom de Déu és «sant i venerable». A quin ésser humà se li pot aplicar un títol així? L’home revela molt poc de la saviesa i de la justícia que indica. Quants dels qui s’atorguen aquests títol distorsionen el nom i el caràcter de Déu! Ai las! Massa sovint, l’ambició mundana, el despotisme i els pecats més baixos estan ocults sota capes de la roba brodada dels alts càrrecs eclesiàstics!Je 383.2
El Salvador va continuar: «El més im-portant d’entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s’enalteixi serà humiliat, però el qui s’humiliï serà enaltit». Una vegada i una altra, Crist havia ensenyat que el valor moral és la mesura de la veritable grandesa. Per al cel, la grandesa del caràcter és viure cercant el benestar dels nostres congèneres i fer obres d’amor i misericòrdia. Crist, el Rei de glòria, servia l’home caigut.Je 383.3
Jesús va afegir: «Ai de vosaltres, mestres de la llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l’entrada del regne del cel! Vosaltres no hi entreu ni permeteu que hi entrin els qui voldrien entrar-hi». Amb la perversió de les Escriptures, els sacerdots i els mestres de la llei havien encegat la ment dels qui, altrament, haurien rebut el coneixement del regne de Crist, així com la vida divina interior, essencial per a la veritable santedat.Je 383.4
«Ai de vosaltres, escribes i fariseus hipòcrites, que devoreu els béns de les viudes amb l’excusa de fer llargues pregàries! Per això sereu condemnats més severament». Els fariseus tenien molta influència sobre el poble i en treien un bon profit per a afavorir els seus propis interessos. Es guanyaven la confiança de les vídues pietoses i els feien creure que tenien l’obligació de dedicar les seves propietats a propòsits religiosos. Quan ja s’havien assegurat el control del diner, aquells enganyadors astuts el feien servir en benefici propi. A fi d’ocultar la seva deshonestedat, recitaven llarguíssimes pregàries en públic alhora que feien una gran ostentació de pietat. Crist declarava que aquesta hipocresia els portaria una damnació encara més gran.Je 383.5
Aquesta mateixa reprensió recau da-munt de molts que avui dia fan una gran professió de pietat. Encara que les cobreixin amb un mantell de puresa enganyosa, la supèrbia i l’avarícia malmeten les seves vides i, durant un temps, aconsegueixen d’enganyar la resta. Però no poden enganyar Déu. Ell coneix totes les intencions del cor i jutjarà tothom segons els seus actes.Je 383.6
Crist no es va reprimir en la condemna dels mals usos, però també va ser molt curós de considerar les obligacions en la seva justa mesura. Va retreure l’egoisme que extorquia i feia un mal ús de les donacions de les vídues. Al mateix temps, ordenava a les vídues que portessin les seves ofrenes al tresor de Déu. El mal ús que els homes facin de les donacions no hauria d’impedir que el donant rebi les benediccions de Déu.Je 383.7
Jesús era a l’atri on hi havia les arques del tresor i observava els qui hi dipositaven les ofrenes. Molts rics hi deixaven gran sumes fent una gran ostentació. Jesús se’ls va mirar i es va entristir, però no va fer cap comentari sobre la seva generositat. De sobte, en veure una vídua pobra que s’atansava vacil·lant com si li fes vergonya que la veiessin, la mirada se li va il·luminar. Quan els rics potentats van enretirar la gentada per a dipositar les seves ofrenes, ella es va arraulir en un racó, com si no gosés anar més enllà. Però anhelava fer alguna cosa per la causa que estimava, per petita que fos. Va mirar l’ofrena que duia a la mà. Tot i que, comparada amb les dels qui l’envoltaven, era minúscula, era tot el que tenia. Va esperar l’ocasió propícia i, amb pressa mal dissimulada, va llençar dins del cofre les seves dues monedes. Després, sense esperar un instant, va fugir. En fer-ho, però, els seus ulls es van topar amb els de Jesús, que se la mirava de manera franca.Je 384.1
El Salvador va demanar als seus deixebles que se li atansessin i els va fer notar la pobresa de la vídua. Aleshores ella va sentir els seus mots d’elogi: «En veritat us dic que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres». En adonar-se que algú havia entès i reconegut el seu acte, la vídua va plorar d’alegria. Molts li haurien aconsellat que no donés aquells pocs diners i els fes servir per a ella mateixa; perquè, a les mans d’aquells sacerdots ben peixats i enmig de tantes ofrenes tan valuoses, ningú hi pararia esment. Però Jesús entenia molt bé els seus motius. Ella estava convençuda que els oficis del temple eren un manament de Déu i desitjava amb tota la seva ànima fer tot el que fos a les seves mans per tal de sostenir-los. Havia fet tot el que havia pogut i el seu acte seria un monument en memòria seva per sempre més, i també el seu goig per tota l’eternitat. Amb l’ofrena també hi anava el seu cor. Per tant, el seu valor no es mesurava pel valor minso de les monedes, sinó per l’amor a Déu i l’interès en la seva obra que havien impulsat aquell fet.Je 384.2
Jesús va dir que la vídua havia «tirat al tresor més que tots els altres». Els rics s’havien desprès d’una petita part de la seva abundància, molts d’ells volien que els vegessin i que els homes els honoressin per haver-ho fet. Les seves grans donacions no els havien privat de cap de les comoditats que gaudien ni del luxe. Per a ells no havia sigut cap sacrifici i, per tant, el seu valor no es podia com-parar amb la menudesa que havia aportat la vídua.Je 384.3
El caràcter dels actes està determinat per la seva motivació, que els fa ignominiosos o els atorga un gran valor moral. Déu no considera que les coses són precioses per la seva grandesa material que tothom pot veure i elogiar. Sovint, les petites tasques fetes amb alegria, les donacions fetes sense ostentació i que, als ulls dels homes, poden semblar d’escàs valor, ocupen el lloc més alt per a ell. Déu s’estima molt més un cor que animen la fe i l’amor que qualsevol ofrena, per costosa que sigui. Aquella vídua pobra va donar tot el que tenia per a viure. Ho va fer per fe, convençuda que el seu Pare celestial no s’oblidaria de la seva gran necessitat. El Salvador va elogiar el seu esperit abnegat i la seva fe semblant a la d’un infant, no l’ofrena.Je 384.4
Hi ha molta gent pobra que té el desig fervent de mostrar el seu agraïment a Déu per la seva gràcia i per la veritat. Anhelen sostenir els seus oficis juntament amb els seus germans més afavorits. No els ho hauríem d’impedir. Ells també han de poder dipositar les seves dracmes al banc del cel. Si es dona amb un cor ple d’amor per Déu, allò que pot semblar una nimietat serà una ofrena consagrada, de valor incalculable, que Déu beneirà amb un somriure.Je 384.5
Quan Jesús va declarar que la vídua havia «tirat al tresor més que els altres» estava dient la veritat. No només pel motiu sinó pels resultats que se’n derivarien. Aquelles «petites monedes de coure” van representar per al tresor de Déu una quantitat de diner molt més gran que la contribució dels jueus rics. La influència d’aquella petitíssima ofrena ha esdevingut com un riu. Al principi era petita; però, amb el pas dels segles, s’ha anat fent cada vegada més ampla i profunda. Ha con-tribuït de mil maneres diferents a socórrer els pobres i a escampar l’evangeli. L’exemple d’abnegació d’aquella dona ha empès milers de cors d’arreu del món i de totes les èpoques. Ha sigut una crida tant per als rics com per als pobres; de tal manera que les ofrenes han arribat a superar el seu valor material. La benedicció de Déu ha fet que aquelles dues monedes fossin a l’origen de grans resultats. Això mateix passarà amb els presents i les accions fets sincerament per a glòria de Déu perquè estan lligats als propòsits de l’Omnipotent. Cap home podrà mai arribar a mesurar l’abast del bé que se’n derivarà.Je 385.1
El Salvador va continuar increpant els escribes i els fariseus: «Ai de vosaltres, guies cecs, que dieu: “Si algú fa una prometença jurant pel santuari, no està obligat a res; però si la fa jurant per l’or del santuari, queda obligat”! Estúpids i cecs! Què és més important: l’or que hi ha al santuari o el santuari que fa sagrat l’or?» els sacerdots interpretaven les demandes de Déu seguint el seu model fals i curt de vista. Presumien de fer dis-tincions comparant el grau de culpa de diversos pecats; de manera que alguns els consideraven de poca importància, mentre que en classificaven d’altres que potser tindrien menys conseqüències com a imperdonables. A canvi d’una certa aportació econòmica eren capaços d’excusar algú de les seves prometences. Així, si la suma era prou gran, de vegades eren capaços de fer la vista grossa davant d’un crim greu. I, per altra banda, aquells mateixos sacerdots i governants jutjaven amb severitat certes ofenses menors.Je 385.2
«Ai de vosaltres, mestres de la llei i fariseus hipòcrites, que pagueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses essencials de la Llei: la justícia, l’amor i la fidelitat! Calia complir això sense deixar allò altre”. Altra vegada condemna el mal ús de les obligacions sagrades. No s’oblida de l’obligació. Déu havia establert el sistema de delmes i s’havia observat des de l’inici els temps. Abraham, el pare dels fidels, pagava el delme de totes les seves possessions. Els governants jueus reconeixien l’obligació de delmar; això era correcte, però no deixaven que el poble seguís les seves pròpies conviccions quant a l’obligació. Havien establert una casuística arbitrària i les exigències s’havien fet tan complicades que els era impossible de complir-les. Ningú estava segur d’haver cobert el seu deure. Tal com l’havia donat Déu, el sistema era just i raonable; però els sacerdots i els rabins n’havien fet una càrrega insuportable.Je 385.3
Tots els manaments de Déu són importants. Crist reconeixia el pagament del delme com a una obligació, però va mostrar que no era excusa per a descuidar-ne altres. Els fariseus eren molt meticulosos i precisos a l’hora de delmar les herbes aromàtiques com la menta, el comí i la ruda. No els costava gaire i els feia semblar exactes i sants. Però, d’altra banda, les seves restriccions inútils oprimien el poble i en destruïen el respecte pel sistema sagrat que Déu havia establert. Ocupaven la ment de les persones amb distincions trivials i les distreien de les veritats essencials. Els temes de més transcendència de la llei -la justícia, la misericòrdia i la veritatquedaven desatesos. Per això Crist va dir: «Calia complir això sense deixar allò altre”.Je 385.4
Els rabins havien pervertit altres lleis de manera semblant. Les instruccions que va rebre Moisès prohibien menjar res que fos impur. El consum de carn de porcí, així com la carn d’alguns altres animals, estava prohibit perquè podria saturar la sang d’impureses que escurcen la vida. Però els fariseus amb aquestes restriccions tal com les havia dictat Déu no en tenien prou. Van arribar a extrems del tot injustificats. Entre altres coses, exigien al poble que filtrés tota l’aigua de boca que havia de consumir, no fos cas que s’hi esmunyís cap insecte, per petit que fos, que pogués classificar-se entre els animals impurs. Jesús va posar de relleu la magnitud real dels pecats dels fariseus dient: «Guies cecs, que coleu un mosquit i us empasseu un camell”. Je 386.1
«Ai de vosaltres, mestres de la llei i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d’ossos de morts i de tota mena d’impuresa». Així com una tomba emblanquinada i ben decorada conté les restes putrefactes del difunt, l’aparença de santedat dels fariseus i dels governants n’amagava la iniquitat.Je 386.2
Jesús va continuar: «Ai de vosaltres, mestres de la llei i fariseus hipòcrites, que edifiquen sepulcres als profetes i decoreu els monuments funeraris dels justos, i dieu: “Si haguéssim viscut en temps dels nostres pares, no hauríem vessat amb ells la sang dels profetes”!» Els jueus posaven moltes energies en embellir les tombes dels profetes antics, però no feien cas dels seus ensenyaments ni de les seves reprensions.Je 386.3
En temps de Crist, la gent es mirava amb un sentiment de superstició els cementiris i les necròpolis i dedicava grans quantitats de diners a embellir-los i decorar-los. A ulls de Déu, això és idolatria. En prestar als morts una atenció que no els corresponia, els jueus demostraven que no estimaven Déu per damunt de totes les coses ni el seu proïsme com a ells mateixos.Je 386.4
En l’actualitat, aquesta idolatria també es manifesta de manera molt evident. Molts són culpables de no atendre les vídues ni els orfes, els malalts o els pobres perquè construeixen monuments caríssims als morts. Hi dediquen temps, diners i treball en abundància, alhora que deixen desateses unes obligacions que Crist els ha encarregat de manera ben clara: les obligacions envers els vius.Je 386.5
Els fariseus havien construït les tombes dels profetes i guarnien els seus sepulcres alhora que es deien els uns als altres: «Si haguéssim viscut en temps dels nostres pares, no hauríem vessat amb ells la sang dels servidors de Déu”. I, ironies de la vida, s’estaven conxorxant per a arrabassar-li la vida al seu Fill. Això hauria de ser una lliçó per a nosaltres. Ens hauria d’obrir els ulls i fer que ens adonéssim del poder de Satanàs per a enganyar les ments que s’allunyen de la llum de la veritat. Molts segueixen el camí dels fariseus i reverencien els qui han mort per la seva fe. La ceguesa dels jueus que van rebutjar Crist els és incomprensible i declaren: «Si haguéssim viscut aleshores hauríem rebut els seus ensenyaments amb goig, mai hauríem compartit la culpa dels qui van rebutjar el Salvador”. Però, ai las!, quan l’obediència a Déu els demana que es neguin ells mateixos i s’humiliïn, aquestes mateixes persones ofeguen les seves conviccions i es neguen a obeir. Per tant, manifesten el mateix esperit dels fariseus que Crist va condemnar.Je 386.6
Els jueus no arribaven a adonar-se de la terrible responsabilitat que representa rebutjar Crist. Des del moment que es va vessar per primera vegada la sang d’un innocent, quan Caín va occir el just Abel, la història s’ha repetit sense parar, amb una culpa cada vegada més gran. Els profetes de totes les èpoques van aixecar la veu contra els pecats dels reis, dels governants i del poble, repetint-los les paraules que Déu els havia inspirat i obeint la seva voluntat encara que això posés les seves vides en perill. Al llarg de totes les generacions els qui havien rebutjat la llum i la veritat havien rebut un càstig terrible. Els enemics de Crist estaven propiciant que els caigués damunt aquell mateix càstig. El pecat dels sacerdots i dels governants encara era més gran que cap dels de les generacions precedents. En rebutjar el Salvador es feien reus de la sang de tots els homes justos assassinats des d’Abel fins a Crist. Eren a punt de fer vessar la copa de la iniquitat que aviat seria vessada damunt del seu cap amb justícia retributiva.Je 387.1
I Jesús els en va avisar: «Per això caurà damunt vostre la sang de tots els justos vessada arreu de la terra, des de la sang del just Abel fins a la de Zacaries, fill de Baraquies, que vau assassinar entre el santuari i l’altar. En veritat us dic que tot això caurà sobre aquesta generació”. Je 387.2
Els escribes i els fariseus que escoltaven Jesús sabien que els seus mots eren certs. Sabien com havia mort assassinat el profeta Zacaries. Tot i que dels seus llavis en sortien paraules d’advertiment de Déu, el rei apòstata va ser presa d’una fúria satànica i va ordenar que matessin el profeta. La seva sang havia deixat una taca en les pedres de l’atri del temple que no es podia esborrar. Va ser un testimoni permanent contra l’Israel traïdor a Déu. Mentre el temple es va mantenir dempeus, la taca de la sang justa va ser allà, clamant venjança a Déu. Quan Jesús es va referir a aquells pecats terribles una esgarrifança va recórrer l’espinada de la multitud.Je 387.3
Mirant cap al futur, Jesús va declarar que la impertinència dels jueus i la seva intolerància envers els servidors de Déu seria la mateixa que en el passat: «És per això que jo us envio profetes, savis i mestres: a uns els matareu i crucificareu, a d’altres els assotareu a les vostres sinagogues i els perseguireu de ciutat en ciutat”. Un seguit de profetes i homes savis, plens de l’Esperit Sant (Esteve, Jaume i d’altres) serien condemnats i morts. Mentre aixecava una mà cap al cel i l’envoltava una llum divina, Crist va parlar com un jutge. La seva veu, que tan sovint havien sentit amable i suplicant, ara sonava amb la duresa de la reprensió i de la condemna. Els seus oients es van estremir. La impressió que van causar les seves sentències no s’esborraria mai.Je 387.4
La indignació de Crist tenia la causa en la hipocresia, els grans pecats amb què els homes es destruïen l’ànima i enganyaven el poble alhora que deshonoraven Déu. En el raonament trampós dels sacerdots i dels governants hi veia l’obra dels agents satànics. La seva denúncia del pecat havia sigut aguda i inquisitiva; però les seves paraules no expressaven cap desig de represàlia. La seva era la santa indignació contra el príncep de les tenebres; però no va manifestar cap ombra d’irritació. De la mateixa manera, el cristià que viu en harmonia amb Déu, que té el dolç atribut de l’amor i la misericòrdia, també sentirà una justa indignació contra el pecat, però no es deixarà endur per la passió de dir mal dels qui el calumnien fins al punt que, quan s’enfronti als qui, moguts per una força que ve de baix, escampin falsedats, conservarà la calma i el domini propi per obra de Crist.Je 387.5
Quan va recórrer el temple i la multitud amb la mirada, el rostre del Fill de Déu reflectia la compassió divina. Amb la veu trencada per la profunda angoixa del cor i sanglotant pel plor, va exclamar: «Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut”. Vet aquí la lluita per la se-paració. El cor mateix de Déu es vessa en el lament de Crist. Es el comiat misteriós de l’amor sofrent de la Deïtat.Je 388.1
Els fariseus i els saduceus van quedar en silenci. Jesús va aplegar els seus deixebles i es va preparar per abandonar el temple, no com algú que ha estat vençut i fuig de la presència dels seus adversaris, sinó com qui ha acabat la feina. Es va retirar vencedor del combat.Je 388.2
Molts cors van servar com un tresor les perles de veritat que aquell dia tan intens van sortir de la boca de Crist. Van ser la llavor que va germinar en pensaments nous, que va desvetllar aspiracions renovades i va ser el començament d’una vida nova. Després de la crucifixió i la resurrecció de Crist aquelles persones van fer un pas al davant i van dur a terme la seva missió divina amb una saviesa i un zel que corresponien a la grandesa de la tasca que se’ls obria al davant. Van portar un missatge que apel·lava als cors dels homes i les dones, que afeblia les velles supersticions que tant de temps havien empetitit la vida de milers de persones. Davant del seu testimoni, les teories i les filosofies humanes semblarien faules ocioses. Els resultats que seguirien les paraules del Salvador adreçades a aquella multitud meravellada i sorpresa del temple de Jerusalem serien poderosos.Je 388.3
Però la nació israelita s’havia divorciat de Déu. Les branques naturals de l’olivera s’havien esquinçat. Mirant per última vegada a l’interior del temple, Jesús va dir amb un sentiment de tristesa: «Doncs bé, la vostra casa és abandonada i queda deserta. Us dic que des d’ara no em veureu més fins que direu: “Beneït el qui ve en nom del Senyor!”» Fins aleshores havia dit que el temple era la casa del seu Pare; després que el Fill de Déu hagué sortit d’aquells murs, però, la presència divina s’havia retirat per sempre més d’un temple construït a la seva glòria. D’aleshores ençà, tots els seus cerimonials no tindrien sentit i els oficis serien una farsa. Je 388.4