Capítol 1—«Déu amb nosaltres»
«La verge concebrà i infantarà un fill, i el seu nom serà Emmanuel, [...] Déu amb nosaltres”. «El coneixement de la glòria de Déu [...] es reflecteix en el rostre de Crist”. Des del temps de l’eternitat el Senyor Jesucrist era un amb el Pare, era «la imatge de Déu», l’expressió de la seva grandesa i majestat, «el resplendor de la seva glòria». Va venir al nostre món per a manifestar aquesta glòria. Va baixar a aquesta terra entenebrida pel pecat per tal de revelar la llum de l’amor de Déu, per a ser «Déu amb nosaltres”. Per això la profecia diu que «el seu nom serà Emmanuel”.Je 1.1
Venint a viure amb nosaltres, Jesús havia de revelar Déu tant als homes com als àngels. Era la Paraula de Déu, el pensament de Déu fet audible. Quan pregava pels seus deixebles deia: «Els he fet conèixer el teu nom», «Déu bondadós i clement, lent per a la ira i gran en misericòrdia i fidelitat”, «a fi que l’amor amb què tu m’has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui».Je 1.2
Però la seva revelació no fou donada només als seus fills terrenals. El nostre petit món és el llibre de text de l’univers. L’ extraordinari propòsit de gràcia de Déu, el misteri de l’amor redemptor, és el tema que «els àngels es deleixen per contemplar» i serà l’objecte del seu estudi tota l’eternitat.Je 1.3
Tant els éssers redimits com els qui mai no van caure trobaran en la creu de Crist la ciència i el cant. Es veurà que la glòria que resplendeix des del rostre de Jesús és la glòria de l’amor abnegat i sacrificat. La llum del Calvari mostrarà que la llei de l’amor que renuncia al jo és llei de vida al cel i a la terra, que l’amor que no és «egoista» brolla de la font del cor de Déu i que en el Mans i Humil es manifesta el caràcter del qui viu en la llum a la qual cap home es pot acostar.Je 1.4
En el principi, Déu es revelà mitjançant les obres de la creació. Crist estengué el cel i establí els fonaments de la terra. La seva mà penjà tot de mons en l’espai i afaiçonà les flors del camp. El salmista diu: «Per la teva força afermes les muntanyes», «seva és la mar, ja que ell l’ha feta”. Ell fou qui omplí de bellesa la terra i l’aire de cantúries. De manera que deixà gravat el missatge de l’amor del Pare sobre totes les coses.Je 1.5
Tanmateix, tot i que el pecat ha malmès l’obra perfecta de Déu, encara resta la seva escriptura. Encara ara les coses creades declaren la glòria de la seva excel·lència. Res, tret del cor egoista dels homes, viu per a si mateix. Cap ocell que solca l’aire o cap animal que es mou sobre la faç de la terra fa altra cosa que servir una altra vida. Els arbres i l’herba lliuren l’element de vida sense el qual els animals i els éssers humans no poden subsistir. Al seu torn, els humans i els animals serveixen la vida de l’arbre i l’herba. Les flors exhalen la seva fragància i desple-guen la seva bellesa per a beneir el món. El sol escampa la seva llum per a alegrar milers de mons. Els oceans, l’origen de totes les fonts i totes les deus, reben l’aigua que s’escola de la terra ferma i, després de rebre-la, la tornen a donar. Les bromes que pugen del seu si sadollen la terra per tal que sigui productiva i floreixi.Je 2.1
Els àngels de glòria gaudeixen donant, donant amor a les ànimes caigudes i destituïdes de santedat i tenint-ne cura de manera incansable. Els éssers celestials volen guanyar els cors dels homes, porten a aquest món tenebrós la llum dels atris celestials. El seu ministeri amable i pacient opera en l’esperit humà, de manera que els perduts puguin ser introduïts en una comunió amb Crist més estreta encara que la que ells mateixos coneixen.Je 2.2
No obstant, quan ens apartem de les representacions menors i veiem Jesús, en ell contemplem Déu. Mirant-lo descobrim que la glòria del nostre Déu és donar. Crist digué: «No faig res pel meu compte”, «el Pare vivent m’ha enviat i jo visc per mitjà del Pare». «Jo no busco la meva glòria», sinó la glòria d’Aquell qui m’ha enviat. Aquestes paraules ens presenten el gran principi que és la llei de vida per a tot l’univers. Crist ho va rebre tot de Déu, donava tot el que rebia. De la mateixa manera, als atris celestials, en el seu ministeri per tots els éssers creats, mit-jançant el Fill estimat, la vida flueix del Pare i arriba a totes les criatures. Així mateix, a través del Fill, la lloança i el joiós servei són la marea d’amor que retorna a la Font de tot. Per això, Crist és la baula que completa el circuït de benvolença i representa el caràcter del gran Dador, la llei de vida.Je 2.3
Aquesta llei ja fou transgredida al cel mateix. El pecat té l’origen en la concupis-cència del jo. Llucifer, el querubí cobridor, volia ser el primer del cel i va cercar de controlar tots els éssers celestials a fi d’apartar-los del Creador i obtenir el seu homenatge. Per això presentà Déu deformat i li atribuí el desig de l’exaltació pròpia. Va voler investir el Creador amorós amb les seves pròpies característiques. D’aquesta manera enganyà els àngels i després els homes. Va atiar en ells el dubte sobre la paraula de Déu i la desconfiança de la seva bondat. Perquè Déu és un Déu de justícia i majestat terrible, Satanàs va fer que el tinguessin per sever i rancuniós. Així atragué els homes i feu que se li unissin en la rebel·lió contra Déu, de manera que la tenebra del destret cobrí el món.Je 2.4
La terra quedà a les fosques a causa de la mala percepció que els homes tenien de Déu. Per tal que la llum pogués dissipar les ombres tenebroses, per tal que el món pogués tornar a Déu, calia anorrear el poder enganyós de Satanàs. No podia ser per la força. L’ús de la força és contrari als principis del govern de Déu. Ell només vol que se’l serveixi per amor; i l’amor no es pot ordenar, no s’obté per la força o amb autoritarisme. Només l’amor pot despertar l’amor. Conèixer Déu és estimar-lo, el seu caràcter s’ha de manifestar en contrast amb el de Satanàs. Només hi ha un Ser en tot l’ univers que podia fer aquesta obra. Només Aquell que coneix l’ altura i la profunditat de l’amor de Déu el podia donar a conèixer. Calia que el Sol de justícia s’ aixequés sobre la tenebrosa nit del món, «portant la salut a les seves ales”. Je 2.5
El pla de la redempció no és a posteriori, no és un pla que es formulés després de la caiguda d’Adam. Es «la revelació del secret guardat en el silenci des dels temps infinits». Desvela els principis que fonamenten el tron de Déu des dels segles eterns. Des del principi, Déu i Crist coneixien l’apostasia de Satanàs i la caiguda de l’home a causa del poder enganyós de l’apòstata. Déu no ordenà que existís el pecat, sinó que en preveié l’existència i feu provisió per afrontar la terrible urgència. Tan gran és el seu amor pel món que va acordar donar el seu Fill unigènit «perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna». Je 3.1
Llucifer havia dit: «Pujaré més alt que els núvols, per damunt les estrelles de Déu erigiré el meu tron; [...] m’igualaré a l’Altíssim!” Però Crist, «tot i que era de condició divina, no va considerar la seva igualtat amb Déu com un dret irrenunciable, sinó que ell mateix es va fer no-res i prengué la condició d’esclau». Je 3.2
Fou un sacrifici voluntari. Jesús podria haver-se quedat al costat del Pare. Podria haver retingut la glòria del cel i l’homenatge dels àngels. Però va preferir tornar el ceptre a les mans del Pare i baixar del tron de l’univers per tal de portar la llum als qui vivien en la nit i la vida als qui estaven en perill de mort.Je 3.3
Fa gairebé dos mil anys al cel es van sentir unes paraules misterioses que procedien del tron de Déu: «No vols sacrificis ni ofrenes, però m’has format un cos; no et plauen holocaustos ni expiacions pel pecat. Aleshores he dit: “Mira, soc aquí (com hi ha escrit de mi en el començ del llibre), per complir, oh Déu, la teva voluntat”». En aquestes paraules s’anuncia el compliment del propòsit que estava ocult des de temps eterns. Crist era a punt d’encarnar-se i visitar el nostre món. Diu: «M’has format un cos”. Si hagués aparegut amb la glòria que compartia amb el Pare abans que el món fos, nosaltres no hauríem pogut suportar la llum de la seva presència. Per tal que la poguessim contemplar sense ser destruïts, va velar la manifestació de la seva glòria. Va cobrir la seva divinitat amb la humanitat i la glòria invisible va prendre la forma d’una humanitat visible.Je 3.4
Aquest gran propòsit ja havia sigut presentat mitjançant les ombres de les figures i els símbols. L’esbarzer ardent, en què Crist s’aparegué a Moisès, revelava Déu. El símbol escollit per a representar la Divinitat era un humil arbust que no tenia cap atractiu aparent. No obstant, contenia l’Infinit. El Déu que és tot misericòrdia velava la seva glòria en una figura humilíssima, de manera que Moisès pogués mirar-lo i sobreviure. De la mateixa manera, en la columna de fum du-rant el dia i la llengua de foc durant la nit, Déu es comunicava amb Israel i revelava la seva voluntat als homes mentre impartia la seva gràcia. Déu esmorteïa la seva glòria i velava la seva majestat perquè la feble visió dels homes finits la pogués contemplar. Per això Crist havia de venir amb «la baixesa del nostre cos”, «fet semblant als homes”. Als ulls del món, no tenia cap bellesa perquè no el poguessin desitjar. Malgrat tot, era el Déu encarnat, la llum del cel i la terra. La seva glòria estava velada; la seva grandesa i la seva majestat, ocultes. Així podria apropar-se als homes apesarats i víctimes de les temptacions.Je 3.5
Déu donà a Moisès una ordre per a Israel: «Em faran un santuari perquè pugui habitar enmig d’ells». Habità en aquell santuari, enmig del seu poble. Durant tota la seva penosa peregrinació pel desert el símbol de la seva presència era amb ells. De la mateixa manera, Crist va establir el seu tabernacle enmig del nostre campament humà. Va plantar la seva tenda al costat de les tendes dels homes per a poder habitar entre nosaltres i fer que ens acostuméssim al seu caràcter diví i a la seva vida. «I el Verb es va fer home i va conviure amb nosaltres i vam contemplar la seva glòria: glòria que, com a Fill únic, ha rebut del Pare, ple d’amor i de veritat”. Je 4.1
Perquè Jesús vingué a viure amb nosaltres sabem que Déu coneix les nostres proves i es compadeix dels nostres patiments. Tots els fills i totes les filles d’Adam poden entendre que el Creador és amic dels pecadors. Perquè en totes i cadascuna de les doctrines de la gràcia, en totes i cadascuna de les promeses de goig, en tots i cadascun dels actes d’amor, en totes i cadascuna de les atraccions divines que es presenten en la vida terrena del Salvador veiem el «Déu amb nosaltres”.Je 4.2
Satanàs presenta la llei d’amor de Déu com una llei de l’egoisme. Afirma que ens és impossible obeir els seus preceptes. Fa que la caiguda dels nostres primers pares, juntament amb tota la dissort que en va resultar, recaiguin sobre el Creador, a fi que els homes vegin Déu com l’autor del pecat, del sofriment i de la mort. Jesús havia de desfer aquest engany. Havia de ser com un més de nosaltres i donar-nos un exemple d’obediència. Per això prengué la nostra naturalesa i passà per les mateixes experiències que nosaltres. «Per això calia que es fes en tot semblant als germans”. Si haguéssim d’enfrontar-nos a res que Jesús no hagués hagut de patir, Satanàs tindria un punt que li permetria afirmar que no en tenim prou amb el poder de Déu. Per tant, Jesús havia de passar «per les mateixes proves que nosaltres”. Va passar per les mateixes temptacions a què nosaltres estem subjectes sense fer servir en benefici propi cap poder que no se’ns ofereixi de manera gratuïta. Com a home va patir la temptació i la va vèncer amb la força que Déu li donava. Les seves paraules són: «Déu meu, em deleixo en la teva llei, ben endins del cor la tinc guardada». Mentre feia el bé per tot arreu i consolava tots els afligits de Satanàs, descobria als homes el caràcter de la llei de Déu i la naturalesa del seu servei. La seva vida és el testimoni evident que nosaltres també podem complir la llei de Déu.Je 4.3
Amb la seva humanitat Crist tocava la humanitat; amb la seva divinitat s’aferra al tron de Déu. Com a Fill de l’home ens va donar un exemple d’obediència; com a Fill de Déu, ens dona el poder per a obeir. Fou Crist qui, a l’esbarzer de l’Horeb, parlà a Moisès dient: «JO SOC EL QUI SOC. [...] Així diràs als fills d’Israel: “JO SOC m’ha enviat a vosaltres”». Era la garantia de l’alliberament d’Israel. Per això, quan va venir «fet semblant als homes», es va presentar com JO SOC. L’Infant de Betlem, el Salvador humil i mans, és Déu «manifestat en la carn”. A nosaltres ens diu: «“JO SOC el bon pastor”; “JO SOC el pa vivent”; “JO SOC el camí, la veritat i la vida”; “m’han estat donats plens poders al cel i a la terra”. JO SOC la certesa de totes les promeses. JO SOC, no tinguis por”. «Déu amb nosaltres és la seguretat del nostre alliberament del pecat, la certesa del nostre poder per a obeir la llei del cel.Je 4.4
En rebaixar-se per a assumir la humanitat, Crist revelava un caràcter completament oposat al de Satanàs. Però encara va anar més enllà en el camí de la humiliació. «Un cop fet semblant als homes, i externament trobat com humà, s’humilià ell mateix i es féu obedient fins acceptar la mort, però una mort de creu”. Així com el gran sacerdot es despullava de les seves riques vestidures pontificals i oficiava cobert només amb el lli blanc del vestit del sacerdot comú, Crist prengué la forma d’un servent i oferí un sacrifici sent alhora el sacerdot i la víctima. «Ell fou traspassat per les nostres infidelitats, fou trinxat per les nostres culpes. El càstig que ens dona la pau queia damunt d’ell”. Je 5.1
Crist va rebre el tracte que mereixem nosaltres per tal que nosaltres puguem ser tractats com ell mereix. Fou condemnat pels nostres pecats, que no compartia, perquè nosaltres puguem ser justificats amb la seva justícia, que no compartim. Sofrí la nostra mort perquè puguem rebre la seva vida. «És per les seves llagues que som curats”. Je 5.2
Amb la seva vida i la seva mort Crist aconseguí molt més que la restauració de la ruïna causada pel pecat. El propòsit de Satanàs era establir una separació eterna entre Déu i l’home; però, en Crist, la nostra unió amb Déu és encara més estreta que si mai no haguéssim caigut. Prenent la nostra naturalesa, el Salvador es va unir a la humanitat amb un lligam que no es trencarà mai. Està vinculat a nosaltres pels segles dels segles.Je 5.3
«Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic». El va donar no només perquè carregués els nostres pecats i morís com al nostre sacrifici; el va donar a la raça caiguda. Per a donar-nos la certesa del seu consell immutable de pau, Déu va donar el seu Fill únic perquè fos un més entre els homes i retingués la seva naturalesa humana per sempre més. Aquesta és la garantia que Déu complirà la paraula donada. «Perquè ens [a nosaltres] és nat un infant, ens [a nosaltres] és donat un fill i el principat reposarà sobre la seva espatlla». Déu adoptà la naturalesa humana en la persona del seu Fill i l’ha introduïda al cel altíssim. El «Fill de l’home» comparteix el tron de l’univers. El nom del «Fill de l’home» serà «Admirable, Conseller, Déu Fort, Pare Eternal, Príncep de Pau». El JO SOC és el mitjancer entre Déu i la humanitat, i posa la seva mà al damunt de tots dos. El qui és «sant, innocent, pur, separat dels pecadors» no s’avergonyeix d’anomenar-nos els seus germans. En Crist estan unides la família de la terra i la família del cel. Crist glorificat és el nostre germà. El cel està incorporat a la humanitat i la humanitat s’embolcalla en el si de l’Amor infinit.Je 5.4
Déu diu del seu poble: «Resplendiran com les gemmes d’una corona sobre la seva terra. Que en seran de feliços i d’esplendents!» L’exaltació dels redimits serà el testimoniatge etern de la misericòrdia de Déu. «En els segles que vindran” quedarà «demostrada la riquesa de la seva gràcia i la seva bondat envers nosaltres, en Crist Jesús”. «Per tal que [...] puguin ser conegudes dels principats i de les potestats dalt del cel [...], segons el pla etern que va dur a terme en Crist Jesús, Senyor nostre”. Je 5.5
Mitjançant l’obra redemptora de Crist, el govern de Déu queda justificat. L’Omnipotent es revela com el Déu d’amor. Les acusacions de Satanàs són refutades i es desvela el seu caràcter real. Mai més podrà haver-hi una rebel·lió. El pecat no podrà entrar mai més a l’univers. Pels segles dels segles, tots quedaran immunitzats contra l’apostasia. Pel sacrifici abnegat d’amor, els habitants de la terra i del cel estaran lligats al seu Creador amb vincles d’unió indissoluble.Je 6.1
L’obra de redempció quedarà completa. La gràcia de Déu sobreabundarà allà on abans abundava el pecat. La terra, el camp que Satanàs reclama com a seu, ja no serà rescatada, sinó enaltida. El nostre món mi-núscul, maleït pel pecat, l’única taca fosca de la seva gloriosa creació, serà honorat per damunt de tots els altres mons de l’univers de Déu. Aquest lloc, on el Fill de Déu habità amb forma humana, on el Rei de glòria visqué, sofrí i morí, serà on, quan faci noves totes les coses, hi haurà «el tabernacle que Déu estableix entre els homes, per a sojornar amb ells; ells seran el seu poble, i el mateix Déu-amb-ells serà el seu Déu». Pels segles eterns, quan els redimits caminin en la llum de Déu, el lloaran pel seu Do indescriptible: Emmanuel, Déu amb nosaltres.Je 6.2