Capítol 62—El banquet a casa de Simó
Aquest capítol està basat en Mateu 26: 6-13; Marc 14: 3-11; Lluc 7: 36-50; Joan 11: 55 - 12: 11.
Simó de Betània era un deixeble destacat de Jesús. Era un dels pocs fariseus que s’havien sumat obertament als seus segui-dors. El reconeixia com a mestre i tenia l’esperança que seria el Messies, però no l’havia acceptat com a Salvador. El seu caràcter encara no s’havia transformat i els seus principis romanien immutables.Je 346.1
Jesús l’havia guarit de la lepra; per això s’havia sentit atret cap a ell. Desitjava mostrar-li gratitud i, amb motiu de la darrera visita de Crist a Betània, va organitzar un banquet per al Salvador i els seus deixebles i hi van assistir molts jueus.Je 346.2
Per aquells dies, Jerusalem bullia d’agitació. Crist i la seva missió atreien l’atenció de tothom més que mai. Els convidats, alguns amb no gaire bons ulls, observaven amb atenció els seus moviments.Je 346.3
El Salvador havia arribat a Betània tot just sis dies abans de la Pasqua i, segons tenia per costum, havia posat a casa de Llàtzer. Les multituds de viatgers que estaven de trànsit cap a la ciutat escampaven la notícia que era de camí a Jerusalem i que passaria el dissabte a Betània. La gent estava entusiasmada. Molts van anar a Betània; alguns per simpatia amb Jesús, d’altres per curiositat de veure algú que havia ressuscitat.Je 346.4
Molts esperaven que Llàtzer els expli-qués històries de les escenes meravelloses que havia vist després de morir i els va sorprendre que no digués res. És que no tenia res per a explicar... La veu de la inspiració declara: «Almenys els vius saben que han de morir, mentre que els morts ja no saben res, i tampoc no poden esperar res, perquè el seu record s’ha esborrat. Els seus amors, els seus odis, les seves gelosies han mort amb ells, i ja no tindran mai més part en tot el que es fa sota el sol». Però Llàtzer havia de donar un testimoni extraordinari quant a l’obra de Crist. Aquest era el propòsit que hagués ressuscitat. Amb certesa i poder declarava que Jesús era el Fill de Déu.Je 346.5
Els informes que els visitants de Betània duien quan tornaven a Jerusalem augmentaven encara més l’excitació. La gent volia veure i sentir Jesús. Tothom es preguntava si Llàtzer l’acompanyaria a Jerusalem i si, durant la Pasqua, coronarien rei el profeta. Els sacerdots i els governants veien com la seva influència sobre el poble s’afeblia i la seva ràbia es feia cada vegada més profunda. Estaven impacients per trobar una oportunitat de retirar-lo de circulació per sempre. A mesura que passava el temps, creixia el seu temor que, al capdavall, no anés a Jerusalem. Re-cordaven que, sovint, havia desbaratat els seus plans assassins i els havia deixat amb un pam de nas. Per això temien que ara hagués descobert quins eren els seus propòsits i es quedés lluny. Els costava dissimular la seva ansietat i es preguntaven uns als altres: «Què us sembla? No vindrà pas a la festa».Je 346.6
Es va convocar una reunió de sacerdots i fariseus. Des de la resurrecció de Llàtzer el poble sentia tanta simpatia per Crist que un arrest a plena llum hauria sigut perillós. Per això, les autoritats van prendre la decisió de fer-ho en secret i jutjar-lo de manera tan discreta com fos possible. Tenien l’esperança que quan es fes pública la seva condemna l’opinió de les masses, tan voluble, els seria favorable.Je 347.1
Per això es van proposar de destruir Jesús. Però els sacerdots i els rabins sabien que mentre Llàtzer visqués no estaven segurs. Tard o d’hora, l’existència d’un home que havia estat quatre dies dins la tomba i que n’hi havia hagut prou amb un mot de Jesús per a retornar-li la vida hauria sigut causa d’una reacció de les masses. El poble es revenjaria dels seus dirigents per haver arrabassat la vida de l’Únic que havia pogut obrar aquell miracle. Per tant, el Sanedrí va decidir que Llàtzer també havia de morir. Tals son els viaranys per on l’enveja i els prejudicis condueixen els qui són els seus esclaus. L’odi i la incredulitat dels líders jueus havia crescut fins al punt que estaven disposats a prendre-li la vida a algú que el poder infinit havia rescatat de la tomba.Je 347.2
Mentre aquesta conxorxa s’anava perfilant a Jerusalem, Jesús i els seus amics rebien la invitació d’assistir al banquet de Simó. A una banda de la taula, el Salvador seia al costat de Simó, el qui havia guarit d’una malaltia repugnant, i Llàtzer, el qui havia ressuscitat, a l’altra. Marta s’encarregava de servir alhora que Maria escoltava atenta qualsevol paraula que pronunciés Jesús. Ell, empès per la misericòrdia, li havia perdonat els pecats i havia fet sortir el seu germà estimat del se-pulcre; per això el cor de Maria vessava d’agraïment. Havia sentit Jesús parlant de com de propera era la seva mort i per causa de l’amor que li tenia, juntament amb una gran pena, desitjava intensament poder honorar-lo. Fent un gran sacrifici, va comprar un flascó «de perfum de nard autèntic i molt costós» amb la intenció d’ungir les seves despulles. No obstant, ara molts declaraven que era a punt de ser proclamat rei. La seva pena es transformà en goig i volia ser la primera a honorar el seu Senyor. Per això va trencar el flascó i en va vessar el contingut damunt del cap i dels peus de Jesús. Aleshores, plorant, es va agenollar i els li mullava amb les llàgrimes. Finalment, li va eixugar els peus amb la cabellera.Je 347.3
No volia ser el centre de totes les mira-des; per això si el perfum de l’ungüent no hagués omplert la sala, els seus moviments haurien passat inadvertits. De manera que la seva acció es va fer palesa per a tots els presents. Judes s’ho va mirar amb gran disgust. Sense esperar a sentir què hi havia de dir Crist, va començar a murmurar les seves queixes amb els qui tenia més a prop i fent retret a Crist per permetre aquell malbaratament. Amb subtilesa, va fer alguns suggeriments que volien mostrar el seu desacord.Je 347.4
Judes era l’encarregat de les finances dels deixebles i, secretament, havia anat distraient dels escassos recursos del grup algunes quantitats per al seu ús personal. El seu plaer més gran era desar dins de la bossa tant de diner com podia. Però, sovint, la bossa es buidava per a socórrer els més pobres. Així, quan algú comprava alguna cosa que ell pensava que no era essencial, solia queixar-se: «A què treu cap aquest malbaratament? No hauria sigut millor que poséssim el que ha costat això dins de la bossa que porto per a les obres de beneficència?” L’acció de Maria contrastava tan vivament amb la seva supèrbia que la va voler avergonyir. Per això, seguint el seu costum, va buscar una excusa prou digna per a oposar-se a aquell regal. Girant-se cap als deixebles, va preguntar: «“Per què no venien aquest perfum per trescents denaris i donaven els diners als pobres?” Això ho va dir no perquè s’interessés pels pobres, sinó perquè era un lladre i, com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven”. A Judes, els pobres l’interessa-ven ben poc. De fet, si Maria hagués venut l’ungüent i els diners que se n’haguessin obtingut haguessin anat a parar a la bossa, els pobres no n‘haurien vist ni una sola dracma.Je 347.5
Judes estava molt orgullós de les seves habilitats en l’administració dels diners. Pel fet de ser el tresorer, considerava que estava molt per damunt dels altres deixebles i així havia aconseguit que ells el veiessin. S’havia guanyat la seva confiança i tenia molta influència. La seva pretesa compassió pels pobres els havia enganyat i la seva insinuació astuta va fer que es miressin la devoció de Maria amb indignació. Les murmuracions es van estendre entre els comensals: «De què ser-veix llençar-lo així? S’hauria pogut vendre a bon preu i donar els diners als pobres».Je 348.1
Maria va sentir les crítiques. Tota ella tremolava. Tenia por que la seva germana li fes retret de l’extravagància. Fins el Mestre podria pensar que allò era una imprudència. Atès que no se sentia capaç d’excusar-se ni de disculpar-se, era a punt de fer-se fonedissa. Aleshores va sentir la veu del seu Senyor: «Deixeu-la! Per què la molesteu?» S’havia adonat que estava avergonyida i angoixada. Sabia que, amb aquell acte de servei, ella havia expressat la seva gratitud perquè li havien sigut perdonats els pecats i, per això, va fer que se sentís alleujada. Alçant la veu per damunt dels xiuxiuejos de crítica, va dir: «Ha fet amb mi una bona acció. De pobres, en tindreu sempre amb vosaltres, i els podreu fer el bé sempre que voldreu; en canvi, a mi, no sempre em tindreu. Aquesta dona ha fet el que podia fer: s’ha anticipat a ungir el meu cos preparant-lo per a la sepultura”. Je 348.2
Maria havia vessat damunt del cos viu del Salvador el perfum olorós que havia destinat a embalsamar les seves despulles. Si l’hagués fet servir en l’enterrament la seva fragància dolça només hauria impregnat la tomba. En canvi, ara li alegrava el cor amb la certesa del seu amor i la seva fe. Josep d’Arimatea i Nicodem no van donar el seu amor a Jesús mentre era viu. Van plorar amargament quan van portar les espècies per a embalsamar les seves restes inconscients i fredes. Les dones que duien les espècies a la tomba van descobrir que hi havien anat debades; havia ressuscitat. Però Maria, en vessar el seu amor damunt del Salvador mentre era conscient de la seva devoció, l’estava ungint per al sepulcre. Per això, quan ell va baixar a les tenebres de la seva gran prova, duia amb ell el record d’aquella acció. Era la penyora de l’amor que li professarien eternament tots els qui era a punt de redimir.Je 348.3
Són molts els qui honoren els difunts amb presents valuosos. Mentre s’estan prop del cos silent i fred són generosos amb els mots d’amor i elogi. El qui no sent res ni veu res rep un devessall sense límit de tendresa, devoció i estimació. Si aquells mots haguessin sigut pronunciats quan l’esperit afeixugat els necessitava tant, quan l’orella els podia sentir i el cor els podia rebre, com hauria sigut de curativa la seva aroma!Je 348.4
Maria no era conscient de tot el que significava el seu acte d’amor. No podia respondre als qui l’acusaven. Era incapaç d’explicar per què havia escollit aquella ocasió per a ungir Jesús. L’Esperit Sant havia decidit per ella i ella havia obeït les seves instruccions. La Inspiració no s’atura a donar cap raó. És una presència invisible que parla a la ment i a l’ànima i empeny el cor a l’acció. Ella és la seva pròpia justificació.Je 349.1
Crist va explicar a Maria què volia dir el seu acte i, en fer-ho li va donar molt més del que ell havia rebut. «Aquesta dona», va dir, «abocant sobre el meu cos aquest perfum, ha preparat la meva sepultura”. Així com el flascó d’alabastre es va trencar i tota la casa va quedar plena de l’aroma que contenia, Crist també hauria de morir, el seu cos havia de ser crebantat; però ell ressuscitaria i l’aroma de la seva vida ompliria tota la terra. «Crist ens va estimar i s’entregà a si mateix per nosaltres, oferint-se a Déu com a víctima d’olor agradable».Je 349.2
Aleshores Crist va afegir: «En veritat us dic que, quan aquest evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i explicaran això que ha fet». El Salvador, mirant cap al futur, va parlar amb seguretat del seu evangeli. Seria predicat per tot el món. I, de la mateixa manera que s’estendria, el do de Maria escamparia la seva aroma i aquell acte impulsiu beneiria els cors. S’alçarien i caurien els reialmes, el nom dels monarques i els emperadors cauria en l’oblit, però l’acció d’aquella dona quedaria immortalitzada en les pàgines de la història sagrada. Mentre el temps sigui, aquell flascó d’alabastre trencat serà el recordatori de l’amor abundant de Déu per la raça caiguda.Je 349.3
L’acció de Maria contrasta vivament amb la que Judes era a punt de fer. Quina lliçó més dura hauria pogut donar Crist al qui havia plantat la llavor de la crítica i el pensament malvat en la ment dels deixebles! Com hauria sigut de justa l’acusació contra l’acusador! El qui coneix els motius del cor i entén totes les accions podria haver donat a conèixer a tots els qui eren a taula una bona llista d’episodis tèrbols de l’experiència passada de Judes. La pretensió buida sobre la que el traïdor basava les seves paraules podria haver quedat despullada; perquè, en lloc de sentir compassió pels pobres, els robava els diners que estaven destinats a ajudar-los. Si s’hagués sabut que estava oprimint les vídues, els orfes i els assalariats, hauria sigut el centre d’una indignació des-fermada. Però si Crist l’hagués desemmascarat, Judes ho hauria pogut adduir com a motiu de la seva traïció. A més, tot i que era culpable del delicte de robatori, hauria pogut obtenir algunes simpaties, fins i tot la d’algun dels deixebles mateix. El Salvador no el va reprendre i va evitar de donar-li una excusa per a trair-lo.Je 349.4
Però la mirada que Jesús li va llençar el va convèncer que el Salvador coneixia bé la seva hipocresia i el seu caràcter miserable i cobdiciós. Així mateix, l’elogi de l’acció de Maria, que ell havia condemnat tan severament, també era una reprensió contra Judes. Abans d’aquell moment, Jesús mai li havia fet cap retret directe. Ara, però, la reprensió l’irritava profundament i va decidir que es revenjaria. En sortir del sopar pasqual, va anar directament al palau del gran sacerdot i allà hi va trobar reunit el consell a qui va oferir de trair Jesús i lliurar-lo a les seves mans.Je 349.5
Els sacerdots hi van accedir encantats. Aquells líders d’Israel havien gaudit del privilegi de poder rebre Crist com al seu Salvador, de franc, sense haver de donar diners ni pagar cap preu. Però van rebutjar aquell regal tan valuós que se’ls havia ofert amb un esperit tendríssim d’amor genuí. Es van negar a acceptar aquella salvació que és més valuosa que l’or i van comprar el seu Senyor al misèrrim preu de trenta monedes de plata.Je 349.6
Judes havia covat l’avarícia fins al punt que li va vèncer qualsevol tret bondadós del caràcter. Qualsevol ofrena que se li feia a Jesús despertava la seva rancúnia. El cor li cremava d’enveja perquè el Salvador havia rebut un present digne d’un monarca de la terra. Per això va trair el seu Senyor per una quantitat molt menor del que havia costat el flascó d’ungüent.Je 350.1
Els deixebles no s’assemblaven a Judes. Estimaven de veritat el Salvador. Però no apreciaven correctament el seu caràcter elevat. Si s’haguessin adonat del que havia fet per ells haurien tingut la sensació que res que se li donés era un balafiament. Tot i que en sabien molt poc, de Jesús, els savis d’orient havien sabut apreciar millor l’honor que se li havia de retre. Quan tot just era un bebè bressolat en una menjadora, li van portar presents valuosos i es van prosternar al seu davant en senyal d’homenatge.Je 350.2
Crist valora els actes de cortesia que surten del cor. Sempre que algú li feia un favor, ell hi corresponia beneïnt-lo. Mai rebutjava una senzilla flor tallada per una mà infantil i oferta amb amor. Acceptava les ofrenes dels infants i els beneïa inscrivint els seus noms al llibre de la vida. Les Escriptures fan esment de la unció de Jesús per Maria a fi de distingir-la de les altres Maries. Els actes d’amor i reverència per Jesús són prova de fe en ell com a Fill de Déu. Per això, l’Esperit Sant posa com a prova de la lleialtat de la dona envers Crist el que es diu en aquestes paraules: «Que hagi [...] rentat els peus als membres del poble sant en senyal d’acolliment, que hagi socorregut els qui passen tribulacions i que hagi procurat de fer sempre el bé”. Je 350.3
El desig que Maria tenia de fer la voluntat del seu Senyor complaïa Crist. Acceptava de grat un afecte pur i abundant que els deixebles ni podien ni volien entendre. Per a Crist, el desig que Maria sentia de fer aquell acte de servei per al seu Senyor era més valuós que tots els ungüents més cars del món; era l’expressió de l’amor que ella tenia pel Redemptor del món. L’empenyia l’amor de Crist. L’excel·lència inigualable del caràcter de Crist omplia la seva ànima. Aquell ungüent era el símbol del cor de qui l’oferia. Era la demostració externa d’un amor que els corrents celestials feien créixer fins a vessar.Je 350.4
L’obra de Maria era la lliçó exacta que necessitaven els deixebles per tal que po-guessin entendre que Crist estaria complagut de rebre l’expressió del seu amor per ell. Ho havia sigut tot, per a ells, i ells no s’adonaven que aviat es veurien privats de la seva presència, que no passaria gaire temps abans que ells no poguessin oferir-li cap senyal, cap prova, cap penyora d’agraïment pel seu gran amor. Els deixebles mai van saber valorar ni entendre com calia la soledat de Crist, separat dels atris celestials, vivint la vida de la humanitat. Sovint l’entristia que els deixebles no li donessin el que li haurien hagut de donar. Estava convençut que, si haguessin rebut la influència dels àngels que l’acompanyaven, ells també haurien cregut que cap ofrena és massa valuosa per a declarar l’afecte espiritual del cor.Je 350.5
Més endavant arribarien a entendre de veritat quin era el sentit de tot el que haurien hagut de fer per Jesús com a expressió de l’amor i la gratitud dels seus cors mentre eren a prop d’ell. Quan Jesús ja no era amb ells i se sentien talment com ovelles sense pastor, van començar a veure de quina manera haurien hagut de tenir amb ell unes atencions que li haurien alegrat l’esperit. Mai més culparen Maria; es culparen ells mateixos per no haver fet com ella. Ah, tant de bo haguessin pogut fer-se enrere de la seva censura, de presentar els pobres com a més dignes que Crist de rebre l’ofrena... Quan van davallar de la creu el cos lassat del Senyor es van fer amargament conscients d’aquell retret.Je 350.6
En el món actual també es fa evident aquesta necessitat. No obstant, molts no s’adonen de tot el que Crist és per a ells. Si ho fessin, també expressarien el gran amor de Maria i l’ungüent seria vessat amb generositat i no seria tingut com un balafiament, un malbaratament. Res no es consideraria massa car per a donar-ho per Crist, cap acte d’abnegació o de sacrifici seria massa gran per a ser suportat per ell.Je 351.1
Aquells mots dits amb indignació: «De què serveix llençar-lo així?», van fer que Crist veiés al seu davant de forma colpidora el sacrifici més gran que s’haurà fet mai, lliurar-se ell matéix com a propiciació pel món perdut. El Senyor seria tan generós amb la seva família humana que no se li podria demanar més. En lliurar Jesús, Déu donava tot el cel. Des d’una perspectiva humana, un sacrifici com aquell era un malbaratament fo-rassenyat. Per als raonaments humans, tot el pla de la salvació és un balafiament de recursos i misericòrdia. Mirem on mirem, anem on anem, sempre ens beneficiarem d’aquella abnegació i aquell sacrifici fet de tot cor.Je 351.2
Pot ben ser que les hosts celestials mirin astorades com la família humana refusa que se l’aixequi i se l’enriqueixi amb l’amor il·limitat que s’expressà en Crist. Ben podria ser que exclamessin: «A qué treu cap tot això?” Però l’expiació pel món perdut havia de ser total, abundant i completa. L’ofrena de Crist bastava i sobrava per a arribar a totes les ànimes que Déu havia Creat. Malgrat que no tots els éssers humans se salvaran, el pla de la redempció no és cap malbaratament per-què no aconsegueix tot el que la seva prodigalitat ha previst. Cal que, a més d’haver-n’hi prou, en sobri.Je 351.3
La crítica de Judes referida a l’oferiment de Maria havia influït Simó, l’amfitrió. Per això la reacció de Jesús el va sorprendre. Allò havia ofès el seu orgull de fariseu. Sabia que molts dels seus convidats es miraven Crist amb recel i disgust. Per això va pensar: «Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora”. Je 351.4
Quan el va guarir de la lepra, Jesús l’havia salvat d’una mort en vida. Ara, però, es qüestionava si el Salvador era o no un profeta. Simó estava temptat de pensar que no ho era. I tot perquè Crist havia permès que aquella dona se li atansés, perquè no la va rebutjar amb indignació com hagués hagut de fer amb algú els pecats del qual eren massa greus per a ser perdonats, perquè no havia mostrat cap senyal que demostrés que sabia que aquella pecadora havia caigut. Va pensar que Jesús no sabia res d’aquella dona tan desinhibida, perquè, altrament, ni tan sols li hauria permès que el toqués.Je 351.5
El seu desconeixement de Déu i de Crist van empènyer Simó a pensar d’aquella manera. No s’adonava que el Fill de Déu ha d’actuar tal com Déu actua: amb compassió, amb tendresa i amb misericòrdia. Així, Simó no va fer cas del servei penitent de Maria. L’acció de besar els peus de Crist i ungit-los amb ungüent l’exasperava fins al punt d’endurir-li el cor. Pensava que, si fos profeta, Crist reconeixeria els pecadors i els reprendria.Je 351.6
El Salvador va respondre a aquests pensaments: «“Simó, t’haig de dir una cosa. [...] Un prestador tenia dos deutors: l’un li devia cinc-cents denaris, i l’altre, cinquanta. Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d’ells et sembla que l’estimarà més?” Simó li contestà: “Suposo que aquell a qui ha perdonat el deute més gran”. Jesús li diu: “Has respost correctament”». Je 351.7
De la mateixa manera que Natan havia fet amb David, Crist va ocultar l’objectiu final de la seva reprensió darrere del vel d’una paràbola. Va fer que el seu amfitrió carregués amb la responsabilitat de sentenciar-se ell mateix. Simó havia arrossegat al pecat aquella dona que ara menyspreava. L’havia perjudicada i ofèsa profundament. Els dos deutors de la paràbola representaven Simó i la dona. Jesús no pretenia ensenyar que els dos deutors havien de sentir un agraïment d’intensitat diferent; al cap i a la fi, tots dos tenien un deute de gratitud que mai podrien saldar. Però Simó estava convençut que ell era més just que Maria i, per això, Jesús volia que veiés de veritat com era de gran la seva culpa. Li volia mostrar que el seu pecat era encara més gran que el d’ella, tant com un deute de cinc-cents denaris en supera un altre de cinquanta.Je 352.1
Aleshores Simó va començar a veure’s des d’una altra perspectiva. Es va adonar de com el qui és més que un profeta veia Maria. Va veure amb quina aguda visió profètica Crist coneixia l’amor del cor i la devoció d’aquella dona. I es va sentir avergonyit, alhora que s’adonava que era en presència d’Algú superior a ell mateix.Je 352.2
«Llavors [Jesús] es girà cap a la dona i digué a Simó: “Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m’has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me’ls ha rentat amb les llàgrimes i me’ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m’has rebut amb un bes; ella, en canvi, d’ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus». Crist recordava a Simó totes les oportunitats que havia tingut per a mostrar el seu amor per al seu Senyor i el seu reconeixement per tot el que havia fet per a ell. Ras i curt, encara que amb maneres amables i corteses, el Salvador va fer saber als seus deixebles que, quan els seus fills s’obliden de mostrar-li el seu agraïment amb paraules i actes d’amor, el cor se li encongeix.Je 352.3
El qui cerca els cors coneixia bé el motiu que dirigia l’acció de Maria. També havia vist l’origen de les paraules de Simó. «Veus aquesta dona?”, va dir. «[És una pecadora]; t’asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc”. Je 352.4
La fredor i la desídia de Simó envers el Salvador mostraven que tenia en molt poc la misericòrdia que havia rebut. Havia pensat que convidant-lo a casa seva honorava Jesús. Ara, però, es veia com era realment. Era el caçador caçat, es pensava que coneixia el seu Hoste i era el seu Hoste qui el coneixia a ell. Va veure com era de cert el judici de Crist. La seva religiositat havia sigut un mantell de fariseisme. Havia menystingut la com-passió de Jesús. No l’havia reconegut com a representant de Déu. Mentre que Maria era una pecadora perdonada, ell encara no havia rebut el perdó. Les rígides normes de justícia que havia volgut que s’haguessin aplicat a ella el condemnaven a ell.Je 352.5
La delicadesa de Crist, que no el va re-prendre davant de tots els convidats, va commoure Simó. No l’havia tractat com ell hauria volgut que tractessin Maria. Va veure que Jesús no tenia cap intenció d’exposar la seva culpa davant de tothom i, en canvi, cercava que el cas fos exposat amb justícia a fi de convèncer la seva ment i, amb tendresa compassiva, sotmetre el seu cor. Una denuncia aspra i severa hauria fet que Simó fos més reticent a penedir-se. En canvi, aquella amonestació pacient el va convèncer del seu error. Es va adonar de la magnitud del deute que tenia amb el seu Senyor. La seva supèrbia va ser humiliada, es va penedir i aquell fariseu orgullós va esdevenir un deixeble humil i abnegat.Je 352.6
Tothom tenia Maria per una gran peca-dora. Crist, en canvi, coneixia les circums-tàncies que havien conformat la seva vida. Hauria pogut ofegar qualsevol espurna d’esperança per a la seva ànima, però no ho va fer. La va treure de la desesperació i de la ruïna. Set vegades havia reprovat els dimonis que li controlaven el cor i la ment. Havia sentit la força del clam al seu Pare per ella. Sabia com n’és d’ofensiu el pecat per a la puresa immaculada del seu Salvador i que la seva força l’havia fet vencedora.Je 353.1
Als ulls humans, el seu cas semblava sense esperança. Crist, en canvi, va veure que Maria era capaç de fer el bé. Va perce-bre els millors trets del seu caràcter. El pla de la redempció ha investit la humanitat amb grans possibilitats; unes possibilitats que, en Maria, calia que es fessin reals. Per la gràcia del Salvador, ella va participar de la naturalesa divina. La dona caiguda, la ment de la qual havia sigut habitatge de dimonis, coŀlaborava estretament amb el Salvador. Maria s’asseia als seus peus i aprenia. Maria va vessar damunt del seu cap aquell ungüent tan valuós i va rentar-li els peus amb les seves pròpies llàgrimes. Maria era dreta al costat de la creu i el va seguir al sepulcre. Maria fou la primera d’arribar a la tomba després que Jesús hagué ressuscitat. Maria fou la primera a proclamar el Salvador ressuscitat.Je 353.2
Jesús coneix bé les circumstàncies que envolten totes les ànimes. Potser direu: «Soc pecador, un gran pecador” Potser sí que ho sou, però com pitjor sigueu, més necessitareu Jesús. No refusa ningú que se li atansi amb plor i contrició. No explica a tothom tot el que podria revelar, sinó que demana a les ànimes tremoloses que s’armin de coratge. Als qui se li acosten cercant perdó i restauració ell els n’atorga amb prodigalitat.Je 353.3
Crist podria ordenar als àngels que vessessin damunt del nostre món la copa de la seva ira i que destruïssin tots els qui odien Déu. Podria haver esborrat aquest punt negre de l’univers. I, en canvi, no ho fa. Avui és al costat de l’altar de l’encens i presenta davant Déu les pregàries dels qui desitgen la seva ajuda.Je 353.4
Jesús aixeca les ànimes que cerquen refugi en ell per damunt de les acusacions i les enraonies malicioses. Cap ésser humà ni cap àngel malvat les pot acusar. Crist les uneix a la seva naturalesa divina i humana alhora. Són al costat del qui va carregar tots els pecats i sota la llum que surt del tron de Déu. «Qui s’alçarà per a acusar els elegits de Déu, si Déu mateix els fa justos? Qui gosarà condemnar-los, si Jesucrist mateix va morir, més encara, va ressuscitar, està a la dreta de Déu i intercedeix per nosaltres?» Je 353.5