Capítol 72—«Feu això, que és el meu memorial»
Aquest capítol està basat en Mateu 26: 20-29; Marc 14: 17-25; Lluc 22: 14-23; Joan 13: 18-30.
«Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat, prengué el pa, digué l’acció de gràcies, el partí i digué: “Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial”. I havent sopat féu igualment amb la copa, tot dient: “Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial”. Perquè cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que ell vingui”. Je 412.1
Jesús era en un punt de transició entre dues economies i les festivitats respectives. L’Anyell immaculat de Déu era a punt de presentar-se ell mateix com a ofrena a fi de poder posar punt i final a un sistema de símbols i cerimònies que, durant quatre mil anys, havia assenyalat a la seva mort. Mentre menjava la Pasqua amb els deixebles la va substituir instaurant un ritu que havia de ser el memorial del seu gran sacrifici. Els seus seguidors, de tot arreu i de totes les èpoques, haurien de celebrar-lo.Je 412.2
La Pasqua commemorava que Israel havia sigut alliberat de l’esclavatge a Egipte. Déu havia establert que, any rere any, quan els nens preguntessin què significava tot aquell cerimonial, el cap de família els expliqués la història. Així aquell esdeveniment extraordinari es mantindria fresc en la memòria de tots, grans i petits. El ritu de la Santa Cena ha de commemorar la gesta alliberadora que es va produir amb la mort de Crist. Per això s’haurà de celebrar fins que torni en glòria i majestat. És la manera com la seva gran obra per nosaltres romandrà fresca en la nostra memòria.Je 412.3
Quan van ser alliberats d’Egipte, els fills d’Israel van menjar el sopar pasqual dempeus, sense asseure’s, amb els lloms cenyits i amb la vara a la mà, a punt per a iniciar el viatge. La manera com celebraven aquell ritu estava en consonància amb la seva condició, perquè eren a punt de ser expulsats del país que els havia esclavitzat i haurien de començar un viatge difícil i feixuc pel desert. Però en temps de Crist, les condicions eren tot unes altres. Ja no serien expulsats cap a una terra llunyana i estranya, sinó que vivien al seu propi país. En harmonia amb el que havien rebut, el sopar pasqual se celebrava en una posició ben confortable. La taula estava envoltada de divans i els comensals s’hi ajeien recolzant-se sobre el braç esquerre a fi que la mà dreta els quedés lliure per a agafar el menjar. Aquesta posició els permetia recolzar el cap sobre el pit del qui tenien al costat. A més, en quedar els peus a la part de fora del divan, algú que anés passant els podia rentar. Je 412.4
Crist encara és al costat de la taula parada amb el sopar pasqual. Al davant hi té les coques de pa àzim que es menjaven aquells dies, també té davant seu el vi pasqual que no havia estat fermentat i es val d’aquests dos emblemes per a representar el seu sacrifici sense taca. Res que hagués sigut corromput per la fermentació, el símbol del pecat, podia representar «l’anyell sense taca ni defecte».Je 413.1
«Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i, tot donant-lo als deixebles, digué: “Preneu, mengeu-ne: això és el meu cos”. Després prengué una copa, digué l’acció de gràcies i els la donà tot dient: “Beveu-ne tots, que això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom en perdó dels pecats. Us asseguro que des d’ara ja no beuré d’aquest fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou amb vosaltres en el Regne del meu Pare”». Je 413.2
Judes, el traïdor, era amb ells. Va rebre de Jesús els emblemes del seu cos crebantat i la seva sang vessada. Va sentir les paraules: «Feu això, que és el meu memorial». Mentre seia en presència de l’Anyell de Déu, aquell caragirat covava propòsits obscurs i rumiava pensaments malhumorats i de revenja.Je 413.3
Quan els va rentar els peus Crist havia donat una prova fefaent que sabia quin era el caràcter de Judes. Va dir: «No tots sou nets». Aquelles paraules van convèncer el fals deixeble que Crist coneixia bé el seu objectiu secret. Ara Crist va parlar de manera encara més clara. Quan eren asseguts a taula, mirant els deixebles, va dir: «No parlo per tots vosaltres. Sé qui vaig escollir, però s’havia de complir allò que diu l’Escriptura: “El qui compartia el meu pa, m’ha traït el primer”». Je 413.4
Ni tan sols aleshores els deixebles van arribar a sospitar de Judes. Però van veure que Crist estava molt torbat i els va engolir el pressentiment que alguna cosa terrible, la naturalesa de la qual no eren capaços de copsar, havia de passar. Mentre menjaven en silenci, Jesús va parlar: «En veritat, en veritat us dic que un de vosaltres em trairà». En sentir-ho, tots van quedar astorats i consternats. No podien comprendre com algú d’ells fos capaç de tractar amb traïdoria el Mestre diví. Per quin motiu l’hauria de trair? I amb quí? Quin cor podia arribar a covar un designi com aquell? De ben segur que no seria cap dels dotze afavorits, que havien rebut el privilegi superior al dels altres d’escoltar els seus ensenyaments, que havien rebut el seu amor extraordinari i pels quals ell havia mostrat la gran consideració de mantenir-hi una comunió estreta!Je 413.5
Quan es van adonar de la transcendèn-cia de les seves paraules i es van recordar de com eren de certs els seus aforismes la por i la desconfiança en ells mateixos es van fer amos i senyors de la situació. Van començar a cercar dins dels seus cors per veure si hi havien covat cap mal pensament contra el Mestre. L’un rere l’altre, traspassats per una emoció dolorosíssima, van preguntar: «No soc pas jo, Senyor?» Judes, però, callava. Fi-nalment, Joan, profundament incòmode, va preguntar: «Senyor, qui és?» Jesús li respon: «Un que suca amb mi al mateix plat és el qui em trairà. El Fill de l’home se’n va, tal com l’Escriptura ha dit d’ell, però ai de l’home que el traeix! A aquest home, més li valdria no haver nascut».Je 413.6
Els deixebles, inquisidors, es miraven a la cara els uns als altres mentre preguntaven: «No soc pas jo, Senyor?” En canvi, el silenci de Judes va fer que totes les mirades es clavessin en ell. Enmig de la confusió de l’interrogatori i de les expressions de desconcert Judes no havia sentit la resposta de Jesús a la pregunta de Joan. Ara, però, a fi de fugir de l’escrutini dels altres deixebles, va fer la mateixa pregunta: «No soc pas jo, rabí”. La res-posta solemne i contundent de Jesús no es va fer esperar: «Tu ho has dit».Je 414.1
Sorprès i confús de veure que els seus propòsits havien quedat exposats, Judes s’aixeca precipitadament per a abandonar la cambra. «Jesús li digué: “Allò que estàs fent, fes-ho de pressa”. [...] Ell, després de prendre el tros de pa, sortí de seguida. Era de nit”. Sí, al traïdor se li va fer de nit tan bon punt va deixar enrere Crist i es va endinsar en la fosca que hi havia al defora.Je 414.2
Fins que va fer aquell pas, Judes encara tenia la possibilitat de penedir-se. Quan va fugir de la presència del seu Senyor i dels seus condeixebles la decisió que havia pres ja era ferma. Havia travessat la línia vermella, havia anat més enllà del punt de no retorn.Je 414.3
La paciència de Jesús en enfrontar-se a la seva ànima temptada havia sigut extraor-dinària. No havia deixat de fer res del que tenia al seu abast per a salvar Judes. Després que s’hagués conxorxat per a trair-lo, Jesús encara li va donar una oportunitat per a penedir-se. En demostrar-li que coneixia el seu propòsit secret Jesús va donar a Judes la darrera prova fefaent de la divinitat del Mestre. Per al fals deixeble va ser l’última crida al penediment.Je 414.4
El cor diví i humà alhora de Crist no va estalviar cap de les crides que hagués pogut fer. Les ones de misericòrdia, rebutjades per un orgull obstinat, tornaven encara més fortes amb la forma d’una marea d’amor subjugador. Però, tot i que veure la seva culpa descoberta el va sorprendre i el va alarmar, Judes encara es va entossudir més. Del sopar Judes se’n va anar a completar l’obra de traïció.Je 414.5
La revelació de la traïció de Judes tenia també un propòsit de misericòrdia per als altres onze deixebles. Els donava la prova definitiva que era el Messies: «Us ho dic ara, per endavant, perquè, quan passi, cregueu que jo soc». Si Jesús hagués romàs en silenci, aparentant no saber res del que havia de passar, els deixebles podrien haver pensat que el seu Mestre no tenia la capacitat divina de la predicció i sorpresos i traïts, haurien caigut en mans de la turba assassina.Je 414.6
Un any abans Jesús havia anunciat als deixebles que n’havia escollit dotze i que un era un dimoni. Ara, les paraules adreçades a ell demostraven que el Mestre coneixia la traïció Judes i enfortirien la fe dels veritables seguidors de Crist en l’hora de la humiliació. Així mateix, quan Judes va arribar al seu terrible final, recordarien l’averany que havia pronunciat sobre el traïdor.Je 414.7
El Salvador tenia encara un altre propòsit. No havia exclòs del seu ministeri aquell de qui sabia que no era de fiar. Quan els rentava els peus els deixebles no van entendre els seus mots: «No tots sou nets”. I tampoc quan, a taula, va dir: «El qui compartia el meu pa, m’ha traït el primer». Més endavant, però, quan va quedar clar què volia dir, van poder considerar la paciència i la misericòrdia de Déu cap als extraviats més obstinats.Je 414.8
Tot i que coneixia el caràcter de Judes des de bon començament, Jesús no va dubtar a rentar-li els peus. A més, el traïdor va tenir el privilegi de compartir els símbols amb Crist. El Salvador, carregat de paciència, no va estalviar insinuacions per tal que el pecador el rebés, que es penedís i que fos purificat de la degradació del pecat. Vet aquí un exemple per a nosaltres. Quan ens pensem que algú va errat i peca no ens n’hem d’allunyar. No hem de permetre que, per haver-nos-en separat per despreocupació, caigui presa de les temptacions o als braços de Satanàs. No és el mètode de Crist. Els deixebles estaven equivocats i tenien defectes; per això Crist els va rentar els peus. Tots menys un van ser moguts al penediment.Je 415.1
L’exemple de Crist prohibeix l’exclusivisme a la Santa Cena. Certament que el pecat descarat exclou el culpable. Així ho ensenya l’Esperit Sant de manera ben clara. Però, tret que això passi, ningú ha de ser sotmès a escrutini o judici. Déu no ha deixat al criteri dels homes de decidir qui pot presentar-se davant d’ell i qui s’haurà de quedar fora en aquestes ocasions. Perquè, tinguem-ho ben present, qui pot conèixer les intencions més ocultes del cor? Qui és capaç de separar el blat del jull? «Que cadascú s’examini a si mateix, abans de menjar el pa i beure la copa, perquè qui menja i beu sense tenir present que es tracta del cos del Senyor, menja i beu la pròpia condemna”. «Així, doncs, qui mengi el pa o begui la copa del Senyor indignament haurà de respondre del cos i la sang del Senyor”. Je 415.2
Quan els creients s’apleguen per a celebrar el ritu tenen al voltant tot de missatgers invisibles per als ulls humans. Potser algun dels participants sigui un Judes. Si és així, també hi haurà missatgers del príncep de les tenebres, perquè serveixen tothom qui refusa de sotmetre’s a l’Esperit Sant. Els àngels del cel també hi són. Aquests visitants invi-sibles assisteixen a totes les ocasions sem-blants. Potser hi hagi qui no serveixi de cor la veritat i la santedat que, en canvi, vulguin prendre part en la cerimònia. No els hi hauríem de barrar el pas. Hi ha testimonis que també van ser presents quan Jesús rentava els peus de Judes i dels altres deixebles. No només els ulls humans contemplen l’escena.Je 415.3
Amb l’Esperit Sant, Crist és present per a marcar el ritu amb el seu segell, per a convèncer els cors i ablanir-los. No se li escapa cap mirada, cap pensament de contrició. Espera el qui té el cor esquinçat i es penedeix. Tot és a punt per a rebre aquella ànima. El qui va rentar els peus de Judes anhela rentar tots els cors i deslliurar-los de la taca del pecat.Je 415.4
Ningú s’hauria d’excloure de la Comunió perquè hi hagi algú que n’és indigne. Tots els deixebles estan cridats a prendre-hi part públicament i donar testimoni que accepten Crist com al seu Salvador personal. En aquestes reunions, que ell mateix ha convocat, Crist es troba amb el seu poble i, amb la seva presència, li comunica la seva energia. Potser hi hagi cors i mans indignes que administrin el ritu. Tot i això, Crist és allà per a servir el seus fills. Tothom qui hi acudeixi amb la fe centrada en ell en traurà una gran benedicció. D’altra banda, qui no tingui en consideració aquests moments de privilegi diví patirà una pèrdua i, amb tota propietat, se li podrà dir: «No tots sou nets».Je 415.5
En participar del pa i del vi amb els deixebles Crist se’ls oferia com al seu Redemptor. Els va encomanar un pacte nou pel qual tothom qui el rebi esdevindrà fill de Déu i serà cohereu amb Crist. Amb aquest pacte, totes les benediccions que el cel els pugui atorgar en aquesta vida i en la que ha de venir són seves. L’acte del pacte havia de quedar ratificat amb la sang de Crist. Per això, l’administració d’aquest ritu havia d’aconseguir que els deixebles tinguessin ben present el sacrifici infinit que Crist va fer per a cadascun d’ells com a part del gran tot de la humanitat caiguda.Je 415.6
Però la Santa Cena, el ritu de Comunió, no ha de ser un moment de tristor. No és el seu propòsit. Quan els deixebles del Senyor s’apleguin al voltant de la seva taula no han de recordar els seus errors ni se n’han de plànyer. No s’han de rabejar en la seva experiència religiosa del passat, tant hi fa que hagi sigut elevadora o depriment. No han de recordar les diferències que hi ha entre ells i els seus germans. El ritu preparatori ja ho ha inclòs tot. L’examen d’un mateix, la confessió dels pecats, la reconciliació de les diferències ja han estat fets. Ara es troben amb Crist. No s’han de quedar a l’ombra de la creu, sinó que s’han de posar sota la seva llum salvífica. Han d’obrir les ànimes als raigs resplendents del Sol de justícia. Amb els cors purificats per la sang preciosíssima de Crist, plenament conscients de la seva presència encara que no el vegin, han d’escoltar les seves paraules: «Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo no us la dono pas com el món la dona».Je 416.1
El Senyor ens diu: «Convenceu-vos de pecat i recordeu que jo vaig morir per vosaltres. Quan us sentiu oprimits, perseguits i afligits per causa meva i de l’evangeli, recordeu-vos del meu amor, que és tan gran que vaig donar la vida per vosaltres. Quan les obligacions us semblin severes i dures, quan no pugueu suportar la càrrega, recordeu que jo vaig sofrir a la creu per vosaltres i vaig tenir la ignomínia per no res. Quan us flaquegi el cor per causa de les proves, recordeu que el vostre Redemptor viu i intercedeix per vosaltres».Je 416.2
El ritu de la Comunió assenyala a la segona vinguda de Crist. Fou dissenyat per a mantenir aquesta esperança ben viva en la ment dels deixebles. Sempre que es reunien per a commemorar la seva mort explicaven com «prengué una copa, digué l’acció de gràcies i els la donà tot dient: “Beveu-ne tots, que això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom en perdó dels pecats. Us asseguro que des d’ara ja no beuré d’aquest fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou amb vosaltres en el regne del meu Pare”». Quan se sentien atribolats trobaven consol en l’esperança del retorn del Senyor. Per a ells, la idea de pensar que «cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que ell vingui» tenia un valor incalculable.Je 416.3
Són coses que cal recordar sempre. El record de l’amor de Jesús, i el seu poder constrenyedor, s’ha de mantenir fresc en la memòria. Crist va instituir aquest ritu per tal que ens parli als sentits de l’amor que Déu ha expressat per nosaltres. L’única via d’unió entre ell i les ànimes és Crist. L’amor de Jesús ha de ser l’aglutinant que fa eterna la unió entre els germans. Res que no sigui la seva mort pot fer eficaç per a nosaltres el seu amor. Gràcies a la seva mort podem mirar amb goig la seva segona vinguda. El seu sa-crifici és al centre de la nostra esperança. Ha de ser el fonament de la nostra fe.Je 416.4
Massa sovint tenim com poca cosa més que un formalisme els ordenaments que assenyalen a la humiliació i al patiment del Senyor. Van ser instituïts amb un propòsit. Cal que els nostres sentits estiguin ben desvetllats per tal que puguem copsar el misteri de la pietat. Tots tenim el privilegi de poder comprendre de manera encara molt més profunda el patiment expiatori de Crist. «Així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l’home [ha sigut] enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna”. Cal que mirem la creu del Calvari on penja el Salvador. Els nostres interessos eterns ens exigeixen que tinguem fe en Crist.Je 416.5
El Senyor va dir: «En veritat, en veritat us ho dic: si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda». Això és així per a la vida física. Fins i tot la nostra vida terrenal és deutora de la mort de Crist. El seu cos crebantat va adquirir el pa que mengem. La seva sang vessada va comprar l’aigua que bevem. Ningú, sant o pecador, pren l’aliment diari sense que el nodreixin el cos i la sang de Crist. La creu del Calvari està gravada en cada peça de pa i està reflectida en totes les fonts d’aigua. Crist va ensenyar tot això en designar els emblemes del seu gran sacrifici. La llum que resplendeix des d’aquell ritu de Comunió a l’estança alta fa que les provisions per a la vida diària siguin santes. La taula del menjador esdevé semblant a la taula del Senyor i tots els àpats són sants.Je 417.1
De la mateixa manera, les paraules de Crist també són certes per a la nostra naturalesa espiritual. «Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna». Podem viure una vida de santedat rebent la vida que fou vessada a la creu i la rebem quan acollim la seva paraula i fem allò que ens ha ordenat. D’aquesta manera esdevenim un amb ell. «Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi», diu el Senyor. Aquests texts s’apliquen de manera especial a la Santa Cena. Alhora que la fe contempla el gran sacrifici del Senyor l’ànima assimila la vida espiritual de Crist. Cada vegada que participi en el ritu de la Comunió l’ànima rebrà la força espiritual. La Santa Cena estableix una connexió viva per la qual el creient queda lligat amb Crist i, per tant, amb el Pare. En cert sentit, estableix un vincle entre els éssers humans dependents i Déu.Je 417.2
Quan prenem el pa i el vi que simbolit-zen el cos i la sang de Crist, els nostres pensaments reculen fins a l’escena de la Comunió a l’estança alta. Es com si travesséssim l’hort que l’agonia del qui va carregar els pecats del món va consagrar. Som testimonis de la lluita gràcies a la qual ens hem reconciliat amb Déu. Es com si Crist tornés a estar crucificat entre nosaltres.Je 417.3
Mirant el Redemptor crucificat entenem de manera més plena la magnitud i el significat del sacrifici que va fer la Majestat del cel. Davant nostre, el pla de la salvació és glorificat i pensar en el Calvari desvetlla emocions vives i santes en el cor. La lloança a Déu i a l’Anyell ens omple el cor i els llavis, perquè l’orgull i la vanitat no tenen lloc en l’ànima que té fresques en la memòria les escenes del Calvari.Je 417.4
Qui contempli l’amor inigualable del Salvador veurà com els pensaments se li fan més elevats, el cor se li purifica i el caràcter se li transforma. Sortirà fora i serà una llum per al món, reflectirà d’alguna manera aquest amor misteriós. Com més contem-plem la creu de Crist, més s’assemblarà el nostre llenguatge al de l’apòstol quan diu: «Déu me’n guard de gloriar-me en res si no és en la creu de nostre Senyor Jesucrist; en la creu, el món està crucificat per a mi, i jo, per al món».Je 417.5