Capítol 86—Aneu i ensenyeu a totes les nacions
Aquest capítol està basat en Mateu 28: 16-20.
Quan tot just li manca un pas per a asseure’s al tron celestial, Crist encomana una missió als deixebles: «He rebut plena autoritat al cel i a la terra»»; i afegeix: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la creació». Repeteix aquestes paraules una vegada i una altra a fi que els deixebles es facin conscients de la seva importància. La llum del cel ha de resplendir amb raigs clars i potents per a tots els habitants de la terra, tant de posició elevada com humils, tant rics com pobres. Els deixebles han de col·laborar amb el Redemptor en l’obra de salvar el món.Je 513.1
Quan Crist es va trobar amb ells al cenacle ja els va encomanar la tasca. Ara, però, cal ampliar el nombre dels comissionats. A la reunió convocada a la muntanya de Galilea s’hi han aplegat tots els creients que hom ha pogut convocar. Crist mateix, abans de la seva mort, en va establir el lloc i el moment. L’àngel que era a la tomba va recordar als deixebles la promesa que els trobaria a Galilea. I la promesa s’ha repetit als creients que estaven reunits a Jerusalem durant la setmana de la Pasqua; els quals, al seu torn, la van transmetre als molts que, en solitari, ploraven la mort del Senyor. Tots esperen la trobada amb un interès molt viu. Han vingut d’arreu seguint rutes tortuoses a fi de no despertar les sospites dels jueus gelosos. Ho han fet amb el cor meravellat i parlant uns amb els altres de les notícies que han rebut sobre Crist.Je 513.2
Quan arriba l’hora, uns cinc-cents cre-ients s’han reunit en grupets a la falda de la muntanya, ansiosos perquè els qui han vist Crist després que ha ressuscitat els ho expliquin tot. Els deixebles van d’un grup a un altre i els expliquen tot el que han vist i sentit de Jesús, alhora que els expliquen les Escriptures tal i com ell va fer quan els va visitar. Tomàs explica la història de la seva incredulitat i de quina manera s’han esvaït els seus dubtes. De sobte, Jesús és enmig de tothom. Ningú pot dir d’on ni com ha vingut. Molts dels qui són aquí no l’han vist mai però li reconeixen les marques de la crucifixió a les mans i als peus. Té el rostre com el de Déu i, quan el veuen, l’adoren.Je 513.3
Alguns dubten. Sempre és així. Hi ha qui té dificultats per exercir la fe i engreixa les files dels recelosos. Malauradament, la seva incredulitat serà causa de gran pèrdua per a ells.Je 513.4
Després de ressuscitar, aquest serà l’únic encontre que Jesús tindrà amb molts dels creients. Per això els diu: «He rebut plena auto ritat al cel i a la terra”. Els deixebles l’han adorat abans que parlés, però les seves paraules, que surten d’una boca que era tancada per la mort, els commouen amb un poder estrany. Ara és el Salvador ressuscitat. Molts l’havien vist exercint el seu poder guarint malalts i controlant agents satànics. Aleshores van creure que tenia poder per a establir el seu reialme a Jerusalem, per a anihilar qualsevol oposició i per a controlar els elements de la natura. Havia fet callar les ones embravides. Havia caminat damunt de l’ai-gua, havia fet tornar els morts a la vida. Ara declara que ha rebut «plena autoritat». Les seves paraules eleven la ment dels seus oients des de les coses temporals i terrenals fins a les celestials i eternes. Arriben a copsar el sentit més elevat de la seva dignitat i la seva glòria.Je 513.5
Les paraules de Crist a la falda de la muntanya són l’anunci que el seu sacrifici per la humanitat s’ha completat. Les condicions per a l’expiació s’han complert. L’obra per a la qual havia vingut a aquest món ha assolit la plenitud. Ara va camí del tron de Déu a fi que els àngels, els principats i les potestats li retin homenatge. Ha començat la seva obra mediadora i, revestit amb una autoritat que no té límits, encarrega una missió als deixebles: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món”. Je 514.1
Fins ara, el poble jueu havia sigut el di-positari de la sagrada veritat, però el fariseisme l’ha convertit en el més excloent i fanàtic de tota la raça humana. Tot el que té a veure amb els sacerdots i els governants -la manera de vestir, els costums, les cerimònies, les tradicionsels ha fet inadequats per a ser la llum del món. Per a ells, al món no hi ha res més que la nació jueva. Però Crist envia els seus deixebles a proclamar una fe i un culte en què la posició social i la nacionalitat no hi tenen res a dir, una fe que s’adapta a tots els pobles, a totes les nacions i a totes les classes de persones.Je 514.2
Abans de deixar els deixebles, Crist manifesta amb tota claredat la naturalesa del seu reialme. Els recorda què els n’havia dit. Afirma que el seu propòsit no és establir un reialme temporal en aquest món, sinó un d’espiritual. No regnarà com un rei terrenal assegut al tron de David i els torna a obrir les Escriptures, mostrant-los que tot el que ha hagut de passar ja havia sigut establert al cel, en els consells que el Pare i ell mateix havien celebrat. Els homes inspirats per l’Esperit Sant ho havien predit tot. Els diu: «Tot el que he dit de la humiliació que hauria de suportar i de la mort que hauria de morir s’ha verificat. El tercer dia vaig ressuscitar. Escodrinyeu les Escriptures amb més diligència i veureu que en tot això s’han complert les especificacions de les profecies relacionades amb mi”.Je 514.3
Crist envia els deixebles a fer la tasca que ha posat a les seves mans, començant per Jerusalem, l’escenari de la seva condescendència amb la raça humana. Hi ha sofert, l’han rebutjat i l’han condemnat. Judea és el país que el va veure néixer; allà, cobert amb una aparença humana, ha caminat amb els éssers humans i, quan Jesús era enmig d’ells, pocs s’han adonat de fins a quin punt el cel s’apropava a la terra. L’obra dels deixebles ha de començar a Jerusalem.Je 514.4
Tenint en compte tot el que Crist hi ha sofert i la inapreciable tasca que hi ha desenvolupat, els deixebles podrien demanar que se’ls confiï un camp més prometedor. Però no ho fan. Cal que tinguin cura del terreny on ell va escampar la llavor de la veritat. I la llavor germinarà i donarà molt de fruit. La seva obra farà que els deixebles s’enfrontin a la persecució per causa de la gelosia i l’odi dels jueus. El seu Mestre ja els ha suportat i, per tant, ells no els han de defugir. Els assassins del Salvador han de ser els primers a rebre l’oferta de misericòrdia.Je 514.5
A més, a Jerusalem n’hi ha molts que, en secret, creuen en Jesús, a més de molts altres a qui els sacerdots i els governants els han enganyat. Ells també mereixen que se’ls presenti l’evangeli. Han de ser cridats al penediment. Cal exposar de forma planera l’extraordinària veritat que Crist és l’única via per a obtenir la remissió dels pecats. La predicació de l’evangeli tindrà el màxim efecte mentre per tot Jerusalem perduri l’excitació que els esdeveniments tan emocionants de les últimes setmanes han desencadenat.Je 515.1
Però l’obra no s’ha d’aturar aquí. Cal que s’estengui fins als confins més remots de la terra. Crist diu als seus deixebles: «Heu sigut testimonis de la meva vida d’abnegació pel món. Heu vist com m’he esforçat per Israel. Malgrat que no han acudit a mi a fi que puguin tenir vida, malgrat que els sacerdots m’han fet tant de mal, malgrat que m’han rebutjat tal i com van predir les Escriptures, encara tindran una altra oportunitat d’acceptar el Fill de Déu. Heu vist que, generós, rebo tothom qui ve a mi i confessa els seus pecats. No rebutjaré ningú que acudeixi a mi. Tothom qui vulgui es pot reconciliar amb Déu i rebre la vida eterna. A vosaltres, els meus deixebles, us encomano aquest missatge de misericòrdia. L’heu de donar a Israel primerament i després a totes les nacions, a totes les llengües i a tots els pobles. L’heu de donar tant als jueus com als gentils. Tothom qui cregui formarà part de l’església».Je 515.2
Amb el do de l’Esperit Sant els deixebles rebran un poder extraordinari. El seu testimoni serà confirmat amb senyals i prodigis. Els apòstols no seran els únics que obrin miracles; sinó tothom qui rebi el seu missatge. Jesús els diu: «Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, agafaran serps amb les mans i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons». Je 515.3
Aquesta és una època en què l’enverinament és una pràctica habitual. La gent sense escrúpols no dubta a fer servir aquest mètode per a desfer-se dels qui s’interposen en el seu camí per a aconseguir les seves ambicions. Jesús sap que la vida dels seus deixebles correrà perills com aquests. Molts podrien pensar que matant els seus testimonis serveixen Déu. Per aixó els promet protecció contra aquest perill.Je 515.4
Els deixebles tindran el mateix poder que Jesús per a guarir «malalties i xacres de tota mena”. Guarint en el seu nom les malalties del cos donaran testimoni del seu poder per a guarir l’ànima. A més, els promet un altre do. Atès que hauran de predicar en altres nacions, rebran el poder de parlar en altres llengües. Els apòstols i els qui els acompanyen són gent sense instrucció, però, amb el vessament de l‘Esperit Sant el dia de Pentecosta, el seu discurs, en la seva llengua o en una altra d’estrangera, serà pur, senzill i precís, tant en els mots com en l’accent.Je 515.5
Així encomana Crist la seva missió als deixebles. Fa provisió plena per a l’assoli-ment de l’obra i pren damunt seu la responsabilitat de l’èxit. Tindran èxit sempre i quan obeeixin la seva paraula i treballin connectats amb ell. «Aneu a les nacions”, els ordena. «Aneu al racó habitat més remot del planeta, però sapigueu que jo també hi seré. Treballeu amb fe i confiança, perquè jo no us abandonaré mai”.Je 515.6
La missió que el Salvador encomana als deixebles inclou tots els creients, tant els que han viscut en temps de Crist com els que viuran al final del temps. Suposar que la tasca de salvar ànimes només depèn dels ministres ordenats és un error fatal. Tothom qui ha rebut la inspiració del cel té la responsabilitat d’escampar l’evangeli. Tothom qui rep la vida de Crist està ordenat per a treballar per a la salvació dels seus conciutadans. Aquesta és l’obra per a la qual es va fundar l’església; de manera que tothom qui n’assumeix els vots es compromet a ser col·laborador de Crist.Je 516.1
«L’Esperit i l’esposa diuen: “Vine!” I els qui escolten, que diguin: “Vine!”» Tothom qui sent la invitació està obligat a repetir-la. Tant hi fa la vocació que hom tingui a la vida; el primer interès ha de ser guanyar ànimes per a Crist. Potser algú no sabrà parlar davant de les congregacions, però sí que pot treballar amb les persones d’una en una i comunicar-los les instruccions que ha rebut del Senyor. El servei, el ministeri, és quelcom més que predicar. També és alleujar els qui sofreixen o estan malalts, socórrer els necessitats, dir paraules de consol als desvalguts i als qui tenen poca fe. Arreu hi ha ànimes afeixugades per un sentiment de culpabilitat. Les dificultats, les proves o la pobresa no degraden la humanitat; és la culpa, són les males accions, que porten el desassossec i la insatisfacció. Crist vol que els seus servidors tinguin cura de les ànimes malaltes de pecat.Je 516.2
Els deixebles hauran de començar l’obra allà on són: el camp més dur i descoratjador. Per tant, tots i cadascun dels obrers de Crist haurà de començar la seva tasca allà on és. Dins de la pròpia família hi pot haver ànimes famolenques de compassió, que tenen fam del pa de vida. Pot ben ser que hi hagi infants que caldrà formar per a Crist. Tot al nostre voltant hi ha gent pagana. Cal doncs, que fem la nostra tasca amb fidelitat i en el nostre àmbit més proper, permetent que els nostres esforços arribin tan lluny com la mà de Déu els faci arribar. Potser sembli que les circumstàncies posen entrebancs a la feina de molts. No obstant, encara que això passi, si la fan amb fe i diligència, els efectes arribaran als llocs més remots del planeta. Quan Crist va ser a la terra, la seva obra semblava restringida a un camp molt reduït i, en canvi, multituds d’arreu van sentir el seu missatge. Sovint, Déu es val dels mitjans més senzills per a obtenir els màxims resultats. El seu pla és que totes les parts de la seva obra depenguin les unes de les altres, com una roda depèn d’una altra roda, treballant en harmonia. Empès per l’Esperit Sant, l’obrer més humil polsarà cordes invisibles la vibració de les quals arribarà als confins de la terra i farà una melodia que ressonarà tota l’eternitat.Je 516.3
Però no hem de perdre de vista el manament: «Aneu per tot el món». També se’ns crida a aixecar la mirada cap a les regions “de més enllà”. Crist enderroca el mur de separació dels prejudicis que divideixen per nacionalitats i ens ensenya a estimar tota la família humana. Eleva els homes i les dones i els treu del cercle limitat definit pel seu egoisme. Aboleix totes les fronteres territorials i les distincions artificials de la societat. No fa diferència entre veïns i forasters, entre amics i enemics. Ens ensenya a considerar totes les ànimes necessitades com a germans nostres i el món com al nostre camp de treball.Je 516.4
Quan el Salvador diu: «Aneu i ensenyeu totes les nacions” també diu: «Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, agafaran serps amb les mans i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons». La promesa té el mateix abast que la missió. No és que tots els creients obtindran tots els dons, sinó que l’Esperit «distribueix els seus dons a cadascú tal com ell vol»; tot i que tots els creients rebran els dons de l’Esperit d’acord amb les necessitats de l’obra del Senyor. La promesa és tan potent i confiable ara com en el temps dels apòstols. «Els senyals acompanyaran [...] els qui han cregut». Els fills de Déu tenen aquest privilegi, de manera que la fe ha de fonamentar en tot el que té a l’abast.Je 516.5
«Imposaran les mans als malalts, i es posaran bons». Vivim en un món que és un llatzeret immens. Crist, però, va venir a guarir els malalts, a proclamar la llibertat als captius de Satanàs. Ell mateix fou salut i força. Impartia la seva vida als malalts, als afligits, als endimoniats. Mai va rebutjar ningú que se li atansés per tal de rebre el seu poder guaridor. Sabia que tothom qui li demanava ajuda havia fet que la malaltia caigués damunt seu. I no obstant, no va dubtar a guarir-los. A més, quan la virtut de Crist entrava en aquelles pobres ànimes, es convencien de pecat i moltes eren guarides tant de les seves malalties espirituals com de les corporals. L’evangeli encara té el mateix poder; per tant, per què no hauríem de veure els mateixos resultats en el nostre temps?Je 517.1
Crist pateix amb els qui pateixen. Quan els mals esperits malmeten la vida d’una persona, Crist en sent la dissort. Quan la febre crema el corrent de la vida ell també en sent l’agonia. És més, ara com quan era en persona a la terra, vol guarir els malalts. Els servidors de Crist són els seus representants, el canal per mitjà del qual arriba la seva obra. Desitja exercir el seu poder guaridor valent-se d’ells.Je 517.2
La manera de guarir del Salvador contenia lliçons per als deixebles. En certa ocasió, va ungir amb fang els ulls d’un cec i després li va ordenar: «Vés a rentar-te a la piscina de Siloè [...]. Ell hi va anar, s’hi rentà i tornà veient-hi». Per a obrar la guarició, n’hi hauria hagut prou amb el poder del Gran Sanador, però Jesús va fer servir agents senzills de la natura. Tot i que no tenia en compte els medicaments, sí que recorria a remeis senzills i naturals.Je 517.3
A molts dels afligits que rebien la guarició Crist els deia: «No pequis més, que no et passin coses pitjors”. Així els ensenyava que la malaltia és el resultat de transgredir les lleis de Déu, tant les naturals com les espirituals. Si els homes visquessin en harmonia amb el pla del Creador al món no hi hauria tanta misèria.Je 517.4
En l’antiguitat, Crist va ser la guia i el mestre d’Israel; li va ensenyar que la salut és la conseqüència d’obeir les lleis de Déu. El Gran Metge que va guarir els malalts a Palestina havia parlat al seu poble des de la columna de fum i li havia dit què havia de fer i què faria Déu per a ell. «Si escoltes la veu del Senyor, el teu Déu, i fas allò que li plau, si obeeixes els seus manaments i guardes tots els seus decrets, no us enviaré les malalties que he enviat als egipcis, perquè jo, el Senyor, us guareixo”. Crist va donar instruccions precises a Israel quant als hàbits de vida i va prometre: «El Senyor et preservarà de tota malaltia». Quan el poble complia les condicions la promesa es feia efectiva. «Ningú d’ells no ensopegava pel camí”.Je 517.5
Aquestes lliçons també són per a nosaltres. Tothom qui vulgui conservar la salut ha d’observar unes condicions. Tothom les hauria d’aprendre. Al Senyor no li plau que desconeguem les seves lleis, ni les naturals ni les espirituals. Hem de col·laborar amb Déu a fi de restaurar la salut del cos i de l’ànima. Je 517.6
Hauríem d’ensenyar als altres la manera com poden recuperar i conservar la salut. Amb els malalts hauríem de recórrer als remeis que Déu ha posat a la nostra disposició a la natura i els hauríem de senyalar a Aquell qui és l’únic que els pot restaurar. La nostra tasca és presentar els malalts i els sofrents a Crist en els braços de la nostra fe. Els hauríem d’ensenyar a creure en el Gran Sanador. Hauríem de fer nostres les seves promeses i pregar perquè es manifesti el seu poder. La restauració és l’essència mateixa de l’evangeli. Per això el Salvador vol que demanem als malalts, als desesperançats i als afligits que s’aferrin al seu poder.Je 518.1
Sempre que Crist guaria manifestava el poder del seu amor, de manera que compartir aquell amor, per la fe, és l’única manera que podem ser instruments de la seva obra. Si oblidem de lligar-nos a Crist amb una connexió divina, el corrent d’energia vivificadora no podrà fluir de nosaltres cap a les persones. Hi havia llocs on el Salvador no va poder fer-hi gaires obres poderoses per culpa de la incredulitat de la gent. De la mateixa manera, en l’actualitat la incredulitat separa l’església del seu Auxiliador diví. No se centra en les realitats eternes. La seva manca de fe decep Déu i el priva de la seva glòria.Je 518.2
Quan fa l’obra de Crist l’església té la promesa que ell hi és present. «Aneu i ensenyeu les nacions», diu. Però també afegeix: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món». Prendre el seu jou és una de les primeres condicions per a rebre el seu poder. La vida mateixa de l’església depèn de la seva fidelitat en el compliment de la missió que Déu li ha encomanat. Descuidar-la porta indefectiblement a la feblesa i la decadència espirituals. On no hi ha treball actiu per al proïsme l’amor disminueix i la fe minva.Je 518.3
Crist vol que els seus ministres siguin educadors per a l’església en l’obra de l’evangeli. La seva funció és ensenyar als fidels a cercar i salvar les ànimes perdudes. Però, ho fan de veritat? Ai las! Quants n’hi ha que s’escarrassen per a atiar l’espurna de la vida en una església que és a punt de morir! Quants n’hi ha que tenen cura de l’església com d’un anyell malalt quan haurien de dedicar tots els seus esforços a cercar les ovelles extraviades! I tot això mentre hi ha milions que es perden sense conèixer Crist.Je 518.4
Per causa dels homes, l’amor de Déu s’ha commogut fins a les profunditats més insondables i els àngels es meravellen de veure una gratitud merament superficial en els receptors d’un amor tan gran. Els àngels estan astorats de veure que l’home amb prou feines fa cas de l’amor de Déu. El cel s’indigna davant de la desconsideració per les ànimes humanes. De veritat volem saber què en pensa Crist, de tot això? Com creieu que se sentiria un pare o una mare en saber que qui hauria de salvar el seu fill perdut enmig del fred i de la neu ha passat de llarg pel seu costat i l’ha abandonat perquè mori? Us penseu que no se sentiria terriblement adolorit i tremendament indignat? Que potser no de-nunciaria els assassins amb una fúria tan encesa com abundants serien les seves llàgrimes i tan intensa com l’amor que sent pel seu fill? Quan un ésser humà pateix, pateix un fill de Déu. Per tant, si algú no allarga una mà en auxili dels seus congèneres provoca la seva ira. És la fúria de l’Anyell. El gran dia del Judici, als qui afirmen que estan amb Crist i, no obstant, són indiferents a les necessitats dels seus semblants els declararà: «No sé d’on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal!» Je 518.5
En la missió encomanada als deixebles, a més de dibuixar les línies mestres de la seva tasca, Crist també els dona el missatge que hauran de transmetre: ensenyar els pobles «a guardar tot allò que us he manat». Els deixebles hauran d’ensenyar tot el que Crist els ha ensenyat. També inclou el que ha dit, no només en persona, sinó també pels profetes hi els mestres de l’Antic Testament. Els ensenyaments humans en queden fora. La tradició no i té cap lloc; tampoc les teories ni les conclusions humanes, ni les regulacions de l’església. En la missió no s’hi inclou cap llei promulgada per cap autoritat eclesiàstica. Els servidors de Crist no n’han d’ensenyar cap. «La llei i els profetes”, juntament amb el registre dels seus propis fets són el tresor que ha encomanat als deixebles per-què el donin al món. El nom de Crist és el seu sant i senya, el seu signe d’identitat, el seu vincle d’unió, l’autoritat per a les seves accions i la font del seu èxit. Al seu regne no s’hi reconeixerà res que no porti el seu segell.Je 518.6
Cal que presentem l’evangeli com una força que canvia la vida, no com una teoria morta. Déu vol que els qui rebin la seva gràcia siguin testimonis del seu poder. Generós, accepta aquells la conducta dels quals ha sigut ofensiva per a ell; quan es penedeixen els imparteix l’Esperit diví, els atorga la màxima confiança i els envia als camps més deslleials perquè proclamin la seva misericòrdia il·limitada. Vol que els seus servidors donin testimoni del fet que, per la seva gràcia, els éssers humans poden arribar tenir un caràcter semblant al de Crist i estar joiosos en la certesa del seu gran amor. Vol que donem testimoni del fet que no estarà satisfet fins que la raça humana sigui reclamada i restaurada al sant privilegi de ser els seus fills i les seves filles.Je 519.1
En Crist tenim la tendresa del pastor, l’afecte del pare i la gràcia incomparable del Salvador compassiu. No en té prou de presentar les seves benediccions, sinó que ho fa de la manera més persuasiva a fi de despertar el desig de posseir-les. Per això els seus servidors han de presentar la riquesa de la glòria del Do inefable. L’amor extraordinari de Crist fondrà i sotmetrà els cors perquè la sola presentació de doctrines no aconsegueix cap resultat. «“Consoleu, consoleu el meu poble”, diu el vostre Déu. [...] “Puja en una muntanya ben alta, tu que portes bones no-ves a Sió; alça ben forta la veu, tu que portes bones noves a Jerusalem. Crida, no tinguis por! Digues a les viles de Judà: ‘Aquí teniu el vostre Déu! [...] Com un pastor ell pastura el seu ramat: l’aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, guia les ovelles que crien’”». Parleu a tothom d’Aquell qui «es distingeix entre deu mil” i «tot ell és una delícia». Les paraules soles no basten per a explicar-lo. Cal que es reflecteixi en el caràcter i es manifesti en la vida. Tots els seus deixe-bles han de ser retrats vius de Crist. Déu «ha destinat [tothom] a ser imatge del seu Fill». Cal que el món conegui l’amor pacient de Crist, la seva santedat, la seva mansuetud, la seva misericòrdia i la seva veritat.Je 519.2
Els primers deixebles van sortir i van predicar la paraula. Revelaven Crist en les seves vides. A més, «el Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l’acompanyaven». Aquells deixebles es van preparar per a l’obra. Abans del dia de la Pentecosta, es van aplegar i van desterrar les diferències que hi havia entre ells. Tenien un sol sentiment. Creien la promesa de Crist que els donaria la benedicció i pregaven amb fe. No demanaven benediccions només per a ells, sinó que els afeixugava la càrrega de la salvació de les ànimes. Havien de portar l’evangeli als racons més remots de la terra i reclamaven que se’ls concedís el poder que Crist els havia promès. Aleshores, l’Esperit Sant fou vessat i milers de persones es van con-vertir en un sol dia.Je 519.3
Ara també pot ser així. Cal predicar la paraula de Déu i no especulacions humanes. Els cristians han de deixar de banda les seves dissensions i lliurar-se a Déu per a la salvació dels qui estan perduts. Si, amb fe, demanen benediccions, de ben segur que arribaran. El vessament de l’Esperit en els dies dels apòstols fou la «pluja de tardor» i el resultat va ser gloriós. La «pluja de prima-vera» encara serà més abundosa.Je 520.1
Els qui consagren l’esperit, l’ànima i el cos a Déu reben forces físiques i mentals renovades constantment perquè té el comandament de les fonts inesgotables del cel. Crist els dona l’alè del seu propi Esperit i la vida de la seva pròpia vida. L’Esperit Sant els posa en el cor i en la ment les seves energies més potents. La gràcia de Déu n’augmenta i en multiplica les facultats i, en l’obra de salvar les ànimes, els assisteixen totes les per-feccions de la naturalesa divina. Cooperant amb Crist esdevenen complets en ell i, tot i ser éssers humans febles, són capaços de fer els fets de l’Omnipotent.Je 520.2
El Salvador anhela manifestar la seva gràcia i gravar el seu caràcter en tot el món. és la seva possessió adquirida amb preu i vol que la humanitat sigui lliure, pura i santa. Tot i que Satanàs treballa per a entorpir aquest objectiu, hi ha triomfs que, en assolir-los i per la sang vessada pel món, portaran glòria a Déu i a l’Anyell. Crist no estarà satisfet fins que la victòria sigui completa i, «després del que ha sofert la seva ànima, veurà la llum i se’n saciarà”. Totes les nacions de la terra han de sentir l’evangeli de la seva gràcia. No tothom la rebrà, però «una descendència servirà el Senyor; parlaran d’ell a aquesta generació”. «Llavors la reialesa, el poder i la grandesa de tots els reialmes que hi ha sota el cel serà donat al poble dels àngels sants de l’Altíssim. El seu regne serà etern, i tots els sobirans el serviran i l’obeiran” i «el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar». «Llavors, de llevant fins a ponent reconeixeran el nom del Senyor i la seva glòria”. Je 520.3
«Que en són, de bonics, per les munta-nyes els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau i la felicitat, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: “El teu Déu ja regna!” [...] Esclateu totes alhora en clams de joia, ruïnes de Jerusalem: el Senyor ha consolat el seu poble[...]. Als ulls de tots els pobles el Senyor ha estès el seu sant braç, i d’un cap a l’altre de la terra tothom veurà la salvació del nostre Déu”. Je 520.4