Capítol 34—La invitació
Aquest capítol està basat en Mateu 11: 28-30.
«Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar” . La multitud que seguia Jesús va sentir aquestes paraules de consol. El Salvador havia dit que només ell era la via per la qual els homes rebrien el coneixement de Déu. Havia parlat als seus deixebles com qui ha rebut el coneixement de les coses celestials. Però no va permetre que ningú se sentís exclòs de la seva cura i el seu amor. Tothom qui treballa i se sent afeixugat pot acudir a ell.Je 193.1
Els escribes i els rabins, tan atents a les formes religioses, sentien una necessitat que els ritus de penitència eren incapaços de satisfer. Els publicans i els pecadors podien fer veure que estaven satisfets amb una vida sensual i mundana, però la desconfiança i la por niaven en els seus cors. Jesús tenia cura dels qui se sentien desemparats i afeixugats, aquells les esperances dels quals havien sigut arruïnades i, mitjançant el gaudi terrenal provaven de sadollar els anhels de l’ànima. Per això els convidava a trobar repòs en ell.Je 193.2
Amb tendresa, suggerí a aquells que patien: «Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor, i la vostra ànima trobarà repòs». Amb aquestes paraules s’adreçava a tots els éssers humans. No hi fa res si ho saben o no; tots estan cansats i afeixugats. Tots viuen aclaparats per unes càrregues que només Crist pot llevar. La més pesada de totes és el pecat. Si se’ns privés de qualsevol ajuda, ens esclafaria. Però Aquell qui no té pecat ha pres el nostre lloc. «El Senyor ha carregat damunt d’ell les culpes de tots nosaltres». Ha carregat el pes de la nostra culpa. Alliberarà les nostres espatlles fatigades de la càrrega i ens farà reposar. També suportarà les preocupacions i el patiment. I ens convida a deixar damunt seu totes les nostres cuites; perquè ens porta al cor.Je 193.3
El Germà gran de la nostra raça és al costat del tron etern. Té cura de totes les ànimes que giren l’esguard i el miren com a Salvador. Per experiència, coneix les febleses de la humanitat, els nostres desitjos i quina és la força de les temptacions que hem de suportar; perquè ell fou temptat en tot, com nosaltres, però sense pecar. Té cura dels fills tremolosos de Déu. Que són víctimes de la temptació? Ell els n’allibera. Que són febles? Ell els dona forces. Que són ignorants? Ell els instrueix. Que estan ferits? Ell els guareix. El Senyor «té comptat el nombre dels estels, els crida cada un pel seu nom» i, tanmateix, «guareix els cors desfets i els embena les ferides”. La seva invitació és clara: «Veniu a mi”. Siguin quines siguin les proves i les preocupacions que haguem de patir, presentem el nostre cas al Senyor i el nostre esperit rebrà els puntals necessaris per a resistir; se’ns obrirà el camí que ens permetrà desempallegar-nos de les dificultats i els problemes. Com més conscients siguem que som febles i estem desemparats, més forts ens farà la seva força. Com més pesades siguin les nostres càrregues, més ens beneirà el repòs de posar-les damunt d’Aquell qui suporta totes les càrregues. El repòs que ens ofereix Crist depèn d’unes condicions que s’expliquen amb claredat i és possible complir-les. Ens explica com podem trobar el seu repòs.Je 193.4
«Accepteu el meu jou». Un jou és una eina de servei. Junyim els bous perquè treballin, de manera que el jou és essencial per tal que llaurin o estirin el carro de manera eficient. Amb aquesta il·lustració Crist ens ensenya que se’ns crida a servir tant de temps com duri la vida. Si volem col·laborar amb ell, ens cal acceptar el seu jou.Je 194.1
El jou que lliga al servei és la llei de Déu. Allò que lliga l’obrer humà a la voluntat de Déu és la gran llei d’amor revelada a l’Edèn, proclamada al Sinaí, i el pacte que duem escrit al cor. Si se’ns permetés de seguir les nostres inclinacions, d’anar allà on ens portés la nostra voluntat, cauríem a les urpes de Sa-tanàs i tindríem els seus atributs. Per tant, Déu ens aïlla dins de la seva voluntat, que és elevada, noble i enaltidora. Desitja que assumim les obligacions de servei amb paciència i saviesa. El mateix Crist amb forma humana ha assumit el jou del servei i va dir: «Aquí em tens. En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer, Déu meu, la teva voluntat: guardo la teva llei al fons del cor”. «Perquè no he baixat del cel per a fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat”. L’amor a Déu, el zel per la seva glòria i l’amor per la humanitat caiguda són la causa que Jesús vingués a la terra a fi de sofrir i morir. Aquesta era la força que controlava la seva vida i aquest és el principi que ens recomana que adoptem.Je 194.2
A molts el cor els fa mal de tan gran que és la càrrega de preocupacions que han de suportar perquè volen atènyer els estàndards del món. Han escollit de servir-lo, han acceptat les seves contradiccions, han adoptat els seus costums. Per això se’ls ha fet malbé el caràcter i la vida, per a ells, és una fatiga. A fi de gratificar l’ambició i els desitjos mundans, fereixen la consciència i prenen damunt seu la sobrecàrrega del remordiment. La preocupació constant esgota les forces vitals. El Senyor desitja que deixin de banda aquest jou d’esclavitud i els convida a acceptar el seu: «El meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera». Els recomana que, primerament, busquin el regne de Déu i la seva justícia i els promet que, a més, rebran tot el que cal per a viure. La preocupació és cega i és incapaç de discernir el futur. Jesús, en canvi, veu el final des del mateix començament. Sigui quina sigui la dificultat, ell ha preparat una via que mena a l’alleujament. El nostre Pare celestial té mil maneres de tenir cura de nosaltres, de les quals no en sabem res. Els qui acceptin l’únic principi de fer suprem, servir i honorar Déu, veuran com les perplexitats s’esfumen, alhora que, al davant, se’ls obre un camí planer.Je 194.3
«Feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor, i la vostra ànima trobarà repòs». Ens cal matricular-nos a l’escola de Jesús a fi d’aprendre què són la mansuetud i la humilitat. La redempció és el procés mit jançant el qual l’ànima es forma per al cel. Aquesta formació vol dir conèixer Crist, vol dir emancipació de les idees, dels hàbits i de les pràctiques que s’han adquirit a l’escola del príncep de les tenebres. L’ànima s’ha d’alliberar de tot allò que s’oposa a la lleialtat a Déu.Je 194.4
En el cor de Crist, on hi regnava una harmonia perfecta amb Déu, hi havia una pau perfecta. Mai s’estarrufava amb els aplaudiments, ni l’afectaven la censura o la decepció. Tant hi feia que l’oposició fos ferotge i el tracte, el més cruel; ell sempre era animós i coratjós. Tanmateix, molts que professen ser seguidors seus tenen un cor ansiós i atribolat, perquè els fa por confiar en Déu. No se li rendeixen completament perquè els esglaien les conseqüències que poden acompanyar una rendició com aquesta. Però, tret que se sotmetin al Senyor, mai seran capaços de trobar la pau.Je 195.1
L’agitació i la inquietud vénen de la mà de l’amor pel jo. Quan haurem nascut de dalt tindrem els mateixos pensaments de Jesús; uns pensaments que el van portar a humiliar-se a fi que nosaltres poguéssim ser salvats. Aleshores ja no voldrem ocupar el lloc més elevat, sinó que desitjarem seure als peus de Jesús i aprendre d’ell. Entendrem que la nostra obra no guanya valor fent-ne una demos-tració espectacular i sorollosa, com tampoc per ser actius i mostrar-nos zelosos per nosaltres mateixos. La confiança en Déu porta unes qualitats mentals més santes, de manera que la paciència ens fa amos de la nostra ànima.Je 195.2
Junyim els bous a fi que puguin arrossegar la càrrega, per a fer-la més lleugera. El jou de Crist fa el mateix. Quan la nostra voluntat estigui impregnada de la voluntat divina i fem servir els seus dons per a beneir els altres, descobrirem que la càrrega de la vida és lleugera. El qui camina per la via dels manaments de Déu gaudeix de la companyia de Crist, de manera que el cor troba repòs en el seu amor. Quan Moisès clamà: «Et prego que em mostris els teus camins: llavors et coneixeré, i, de fet, m’hauràs concedit el teu favor», «el Senyor li va respondre: “Vindré en persona i et faré reposar”». Així mateix, els profetes van donar el missatge: «Atureu-vos a mirar per on aneu, pregunteu, entre els camins fressats, quin és el bo. Seguiu-lo i trobareu repòs”. I afegeix: «Tant de bo haguessis fet cas del que jo mano! T’hauria cobert a riuades la pau, la justícia t’hauria inundat com les ones de la mar”. Je 195.3
Els qui li prenen la paraula a Crist i reten l’ànima a la seva guarda, la vida a les seves ordenacions, trobaran pau i quietud. Quan Jesús els alegri amb la seva presència, no hi haurà res al món que els pugui entristir. El repòs perfecte és en l.aquiescència perfecta. El profeta Isaïes diu: «Manté ferm el seu cor. El guardes en pau perquè confia en tu, Senyor». Potser la vida ens sembli un gran embull; però si ens comprometem amb el Mestre d’Obres savi, en descobrirem els plànols i n’obtindrem un caràcter que serà la seva glòria; de manera que un caràcter que expressa la glòria, el caràcter de Crist, serà rebut al paradís de Déu. Una raça renovada, vestida de blanc, caminarà amb ell, perquè en serà digna.Je 195.4
Jesús ens fa entrar al repòs. Per aixó aquí ja comença el cel. Responent a la seva invitació, «veniu i feu-vos deixebles meus», comencem a viure l’eternitat. El cel és un acostament incessant a Déu per Crist. Com més temps siguem al cel de la beatitud absoluta, més intensa serà la nostra joia. En aquesta vida, caminant amb Jesús ens podrem omplir del seu amor i ens satisfarem amb la seva presència. Aquí rebrem tot el que pot donar de si la naturalesa humana. Però, què és tot això si ho comparem amb el que vindrà després? «Per això estan davant el tron de Déu donant-li culte nit i dia dins el seu temple. El qui seu al tron plantarà damunt d’ells el seu tabernacle. Mai més no passaran fam ni set, ni els farà mal el sol ni la xardor, perquè l’Anyell que és al mig del tron els pasturarà i els conduirà a les fonts d’aigua viva. I Déu eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls».Je 195.5