Capítol 18—«Ell ha de créixer”
Aquest capítol està basat en Joan 3: 22-36.
Durant un temps, la influència del Baptista sobre la nació fou més gran que la dels seus governants, els sacerdots o els seus prínceps. Si s’hagués proclamat Messies i hagués desencadenat una revolta contra Roma, els sacerdots i el poble s’haurien arrenglerat amb ell. Joan va haver de suportar totes i cadascuna de les trampes que Satanàs li havia parat amb forma de consideració que apel·la a l’ambició dels conqueridors del món. Però amb l’evidència que tenia davant d’ell del seu poder, va refusar una vegada i una altra aquell engany tan esplèndid. En lloc de cap a ell mateix, va adreçar la seva atenció cap a Algú altre.Je 95.1
Ara veia com l’entusiasme del populatxo l’abandonava i se n’anava darrere del Salvador. Dia sí dia també, la multitud que l’envoltava s’anava aprimant. Quan Jesús va deixar Jerusalem per a anar a la regió del Jordà la gent s’agombolava per a escoltar-lo. El nombre dels seus deixebles augmentava cada dia. Molts demanaven ser batejats. Però tot i que Jesús no batejava, sí que sancionava que els seus deixebles administressin l’ordenació. Així posava el seu segell sobre la missió del seu precursor. Però els deixebles de Joan veien gelosos que la popularitat de Jesús creixia. Poc els va faltar per a criticar la seva obra. Entre ells i els jueus havia sorgit una qüestió: el baptisme era vàlid per a purificar l’ànima del pecat? Ells sostenien que, en essència, el baptisme de Jesús era diferent del de Joan. Aviat van discutir amb els deixebles de Crist sobre quina havia de ser la fórmula adequada per a batejar i, finalment, qui en tenia el dret.Je 95.2
Els deixebles de Joan se li van acostar amb les seves queixes: «Rabí, aquell que era amb tu a l’altra banda del Jordà i de qui tu vas donar testimoni, ara bateja i tothom va cap a ell”. Satanàs es valia d’aquestes paraules per a temptar, una vegada més, Joan. Tot i que la missió de Joan semblava pròxima al seu final, encara podria entorpir l’obra de Crist. Si s’hagués compadit d’ell mateix i hagués expressat alguna queixa o decepció pel fet que el superés, hauria sembrat la llavor de la dissensió, hauria atiat l’enveja i la gelosia i hauria entorpit de manera molt greu l’avenç de l’evangeli.Je 95.3
Per la seva naturalesa, Joan tenia les mateixes mancances i febleses que són comunes a tota la humanitat, però el toc de l’amor diví l’havia transformat. L’atmosfera que l’envoltava romania lliure de la contaminació de l’orgull i l’ambició i estava molt lluny de la gelosia. No va manifestar cap mena de simpatia per la insatisfacció dels seus deixebles. Ben al contrari, va deixar clar fins a quin punt veia clara la seva relació amb el Messies i amb quanta joia donava la benvinguda a Aquell per a qui havia preparat el camí.Je 95.4
Va dir: «Ningú no pot aconseguir res si no li ho donen des del cel. Vosaltres mateixos sou testimonis del que vaig declarar: “Jo no soc pas el Messies, sinó que he estat enviat davant d’ell”. El qui té l’esposa és l’espòs, però l’amic de l’espòs, que és present i l’escolta, té una gran joia quan sent la veu de l’espòs”. Joan s’identificava com l’amic que feia de missatger entre els promesos, preparant el camí per al matrimoni. Quan el nuvi havia rebut la núvia, la missió de l’amic arribava al final. S’alegrava amb el goig dels qui s’havien unit. Per això Joan havia sigut cridat a guiar el poble a Jesús i per a ell era un motiu de goig ser testimoni de l’èxit de l’obra del Salvador. Va afegir: «També jo tinc aquesta joia, i la meva joia és completa. Ell ha de créixer, i jo he de minvar”. Je 96.1
Mirant el Redemptor amb fe, Joan es va enlairar fins a l’alçada de la negació del jo. No volia atraure els homes cap a ell mateix, sinó que mirava d’elevar els seus pensaments cada vegada més amunt, fins que reposessin en l’Anyell de Déu. Ell només havia sigut una veu, un clam en el desert. Ara, joiós, acceptava el silenci i la foscor, que els ulls de tothom es miressin la llum de vida.Je 96.2
Els qui són fidels a la crida com a missatgers de Déu no cerquen l’honor per a ells mateixos. En ells, l’amor al jo es transforma en amor per Crist. Cap rivalitat marceix la preciosa causa de l’evangeli. Reconeixen que la seva obra és proclamar, com Joan el Baptista: «Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món!» Enlairen Jesús i, juntament amb ell, tota la humanitat. «Això us fa saber el qui és alt i excels, que resideix en un palau etern i té un nom sant: “Jo visc a les altures, en un lloc sant, però estic amb els qui se senten desfets i enfonsats: reanimaré els qui estan enfonsats, faré reviure els qui se senten desfets”». Je 96.3
L’anima del profeta, desposseïda del jo, era plena de la llum del diví. Quan donava testimoni de la glòria del Salvador, les seves paraules eren gairebé homòlogues de les que Crist mateix havia dit en la seva trobada amb Nicodem. Joan va dir: «El qui ve de dalt està per damunt de tots. Els qui són de la terra són terrenals i parlen de manera terrenal. El qui ve del cel està per damunt de tots, i dona testimoni d’allò que ha vist i sentit, però ningú no accepta el seu testimoni. Els qui l’accepten, acrediten que Déu diu la veritat, perquè l’enviat de Déu comunica les paraules de Déu, ja que ell dona sense límits l’Esperit”. Crist podria dir: «No busco de fer la meva pròpia voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat”. A ell se li diu: «Has estimat la justícia i has detestat la maldat; per això el teu Déu t’ha preferit als teus companys i t’ha ungit, oh Déu, amb olis i perfums de festa”. El Pare «dona sense límits l’Esperit”.Je 96.4
Així també els seguidors de Crist. Només podrem rebre la llum del cel si estem disposats a desfer-nos del jo. No podrem discernir el caràcter de Déu, o acceptar Crist per fe, si no és que consentim a fer tots els pensaments captius de l’obediència de Crist. Tots els qui ho facin rebran l’Esperit Sant sense mesura. En Crist «resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat, i vosaltres heu ar-ribat a la plenitud gràcies a ell”. Je 96.5
Els deixebles de Joan havien declarat que tothom acudia a Crist; però, amb una visió clara, Joan digué: «Ningú no accepta el seu testimoni”. Molt pocs estaven disposats a acceptar-lo com a Salvador dels seus pecats. «Els qui l’accepten, acrediten que Déu diu la veritat». «Els qui creuen en el Fill tenen vida eterna”. Aquí no s’hi val a discutir quin baptisme purificava del pecat, si el de Joan o el de Crist. Només la gràcia de Crist dona vida a l’ànima. Fora de Crist, el baptisme, com qualsevol altre ritu, és una forma sense valor. «Els qui es neguen a creure en el Fill no veuran la vida”. Je 96.6
L’èxit de l’obra de Crist, que Joan el Baptista havia rebut amb tant de goig, també va arribar a les autoritats de Jerusalem. La influència de Joan havia despertat la gelosia dels sacerdots i els mestres de la llei perquè el poble deixava les sinagogues i s’agombolava al desert. Però n’hi havia Un que tenia un poder encara més gran per a atreure les mul-tituds. A diferència de Joan, aquells líders d’Israel no volien dir de cap manera: «Ell ha de créixer, i jo haig de minvar”. En ells va sorgir una determinació renovada de posar fi a l’obra que s’els estava enduent la gent.Je 97.1
Jesús sabia que no escatimarien cap esforç per instigar la divisió entre els seus deixebles i els de Joan. Sabia que s’estava congriant una tempesta que destruiria un dels profetes més grans que mai hagués tingut el món. Amb el desig d’evitar cap ocasió que se’l pogués acusar d’haver malinterpretat o d’instigar la dissensió, va aturar discretament la seva obra i es va retirar a Galilea. També nosaltres, tot i ser lleials a la veritat, hauríem de mirar d’evitar qualsevol cosa que pugui ser causa de discòrdia i malentès; perquè, sempre que sorgeixen, el resultat és la pèr-dua d’ànimes. Sempre que hi hagi circumstàncies que causen divisió hauríem de seguir l’exemple de Jesús i Joan el Baptista.Je 97.2
Joan havia sigut cridat per a liderar una reforma. A causa d’això, els seus deixebles corrien el perill de fixar l’atenció en ell, convençuts que l’èxit de l’obra depenia de la seva tasca i perdent de vista el fet que ell només era un instrument en mans de Déu. Però amb l’obra de Joan no n’hi havia prou per a establir el fonament de l’església cristiana. Quan va haver acomplert la seva missió, calia que es fes una altra obra que el seu testimoni no podia complir. Els seus deixebles no ho van entendre. Quan van veure que Crist venia per a emprendre-la, van sentir gelosia i insatisfacció.Je 97.3
Encara correm el mateix perill. Déu crida un home per tal que faci una obra determinada i, tota vegada que l’ha exercida fins al límit de les seves capacitats, el Senyor en fa sorgir d’altres que la duran més lluny encara. Però, com els deixebles de Joan, molts creuen que l’èxit de la feina depèn del primer que hi participa. L’atenció es fixa en els humans en lloc del diví, la gelosia entra en escena i l’obra de Déu es marceix. El qui rep els honors indeguts és temptat de confiar massa en ell mateix. No s’adona de la seva dependència de Déu. Les persones reben l’ensenyament que han de confiar en la di-recció d’un home, de manera que cauen en l’error i acaben allunyades de Déu.Je 97.4
L’obra de Déu no pot dur la marca ni la imatge d’un sol home. De tant en tant, el Senyor farà que actuïn diversos agents per tal que el seu propòsit s’acompleixi de la millor manera possible. Feliços els qui estan disposats a humiliar el jo dient amb Joan el Baptista: «Ell ha de créixer, i jo haig de minvar”. Je 97.5